Exclusió social

la força política del nombre

Comptar, sumar, classificar, ordenar i seleccionar serveixen per valorar i prendre decisions a l’hora d’intervenir. La característica de l’enfocament que identifica la figura del pobre a partir de les condicions de vida mínimes, o d’una cistella bàsica de recursos necessaris, permet classificar els diferents nivells de vida dels grups i les persones a partir d’allò que es considera socialment necessari, valorat, útil, adequat. El debat, però, ens situa en un nivell de gran complexitat, ja que no és gens evident definir quines són les necessitats bàsiques que han d’estar cobertes per ser considerat pobre o no ser-ho.

Víctor Renes, un dels sociòlegs que més ha aprofundit en els temes de pobresa, responsable del Servei d’Estudis de Càritas Espanyola, posa en dubte la mania persistent de quantificar la pobresa: “Per què s’ha de donar tanta importància als números?” (Renes, 1999). La seva resposta apunta la necessitat d’establir un referent per tal de no perdre’ns quan parlem de pobresa. Si bé és cert que en la seva argumentació no nega la dificultat d’establir una definició, també ens planteja la utilitat d’una referència a nivell europeu. La visió relativa de la pobresa fou adoptada fa més de dues dècades per la Unió Europea, i ens permet parlar del mínim nivell de vida: “Aquelles persones els recursos (materials, socials i culturals) de les quals són tan limitats que no poden participar d’un nivell de vida mínimament acceptable en l’estat membre on viuen”. Establir uns índexs i un llindar ens ofereix la força del nombre, i forneix a l’anàlisi estadística un poder indiscutible per revelar la dimensió estructural i política del fenomen. Amb un nombre es compleix l’objectiu polític de dir que, enmig d’una societat de l’abundància, hi ha persones que viuen amb recursos limitats, al marge del benestar i la superabundància, reforçant la consciència dels desequilibris i les desigualtats.

Prenguem un exemple molt proper. Vint anys després, encara té força i ha esdevingut un clàssic el referent, a nivell estatal, dels vuit milions de pobres que va revelar l’Informe FOESSA de Càritas Espanyola l’any 1984. Entre ells, gairebé la meitat (segons els estàndards europeus) es podien considerar en situació de pobresa severa. Va ser una dada que en el seu moment va generar debat i polèmica: “També aquell mateix any un organisme tècnic del Ministeri de Treball va realitzar una enquesta semblant a la de Càritas, però el citat departament va decidir que no es publicarien els resultats, i també va rebutjar els resultats de l’enquesta de Càritas” (Casado, 2007).

Precisament perquè va provocar escàndol, es van utilitzar arguments semblants als que aquí hem pogut plantejar, atès que la consideraven una dada poc científica. Feia emergir un problema del passat, una realitat que es volia superada. La “vella” idea del pobre reprenia una terminologia i un llenguatge que van ser titllats de démodés. Parlar de pobresa incomodava massa en un temps de canvis, el temps del nou context democràtic, del creixement econòmic i del desenvolupament dels serveis socials. Enmig d’un procés de reconeixement i professionalització dels serveis socials, la pobresa recordava la filantropia i les velles pràctiques. Era el temps d’esplendor de la tècnica i l’enginyeria socials.

L’any 2000, un nou Informe FOESSA revelava la consistència de la pobresa en la societat espanyola: més de dos milions de famílies, uns vuit milions i mig de persones, vivien sota el llindar de la pobresa. El nombre de pobres es manté o augmenta, tant com les desigualtats en la nostra societat. Podem continuar argumentant l’ambigüitat, les contradiccions i les limitacions en la mesura, però hi ha constants, com veurem, que apareixen en la fotografia de la pobresa. Avui, vint anys després de la dècada “daurada” de la protecció social, seguim tossudament encasellats en la xifra de vuit milions i mig, malgrat el creixement econòmic, la creació de llocs de treball i l’augment ininterromput del PIB.

Què hi ha més enllà de la força del nombre? Què ens amaga al seu darrere aquesta dada? Abans de seguir el fil del qüestionament, mirem per un moment el que s’ha dit dels perfils i les constants de la fotografia de la pobresa a Catalunya.

les fotografies de la pobresa a catalunya

En el context català, la Fundació Jaume Bofill ha tingut un paper destacat en l’estudi de les desigualtats amb la creació del Panel de Desigualtats socials i els estudis posteriors que s’han fet a partir del recull i l’anàlisi de les seves dades. El dèficit i la manca de dades oficials era una queixa que es feia explícita també en els tres Informes sobre pobresa a Catalunya de la Fundació Un Sol Món, fets en col·laboració amb la Universitat Autònoma de Barcelona. El Panel de Desigualtats i els Informes sobre pobresa van contribuir de manera decisiva a fer més visible i a situar la pobresa en el context del debat social i polític català. Recentment, la Fundació Un Sol Món ha fet pública la primera síntesi del que serà el proper Informe d’inclusió social 2008.[10] Un cop més, la pobresa es fa present i esdevé un fet constatable per mitjà del referent a un llindar oficial i l’anàlisi estadística que acompleix una funció clarament estratègica i política. En paraules del seu director, Àngel Font, amb la creació d’un Observatori de pobresa l’any 2000, “la Fundació perseguia respondre al dèficit detectat en la recerca, les dades i les estadístiques sobre pobresa a Catalunya”.[11] El més destacat com a referent anterior és el Mapa de la pobresa a Catalunya, un estudi sense precedents dirigit pel professor Jordi Estivill. D’altres iniciatives anteriors mereixen ser citades, com l’estudi encarregat per Càritas al sociòleg Joan Costa (1985), on es revela “la cara amagada de l’atur” i l’informe sobre les condicions de vida de la població pobra a la diòcesi de Barcelona (EDIS, 1996).

No hi va haver dades “oficials” fins a l’any 2004. Va ser llavors quan, per tal de complir la normativa harmonitzada en l’àmbit europeu, es va fer la primera Encuesta de condiciones de vida, elaborada per l’INE i publicada l’any 2005: l’Encuesta de condiciones de vida és una enquesta anual que realitza l’INE amb l’objectiu de disposar d’informació estadística sobre la distribució de la renda i l’exclusió social. Està emmarcada en el projecte europeu EU-SILC, encaminat a reforçar la infraestructura informativa per a la formulació i l’avaluació de l’impacte de les polítiques socials en tot el territori europeu mitjançant un conjunt d’operacions estadístiques harmonitzades. El Consell Europeu ha normativitzat aquesta operació amb nombrosos reglaments.

La combinació de les variables ofereix els perfils dels col·lectius que viuen en un alt percentatge per sota del llindar del risc de pobresa (INE, 2006):

• Les llars en què ningú no treballa i amb fills dependents (67,7%) estan per sota del llindar de la pobresa.

• Les persones grans de 65 anys o més que viuen soles (51,8%).

• Les llars on no treballa ningú, però sense fills dependents (47,6%).

• Les llars d’un adult amb almenys un fill dependent al seu càrrec (llars monoparentals) (40,3%).

• Les llars amb tres o més fills dependents al seu càrrec (39%).

L’àmbit geogràfic és tot el territori espanyol, tot i que en cada comunitat autònoma s’ha dissenyat una mostra independent que la representa per tal de produir resultats significatius en aquest nivell de desagregació territorial. L’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT) disposa, per primera vegada, d’informació estadística de l’Encuesta de condiciones de vida de l’INE (2004) sobre la distribució de la renda i el risc de pobresa a Catalunya, i presenta el 2005 una ampliació dels resultats.

Els resultats obtinguts a nivell estatal revelen que un de cada cinc espanyols pot ser considerat pobre: el nivell de pobresa general afecta el 19,9% de la població espanyola, i d’aquests pobres, un 20 per cent (aproximadament un 4% de la població total) estan situats en la pobresa severa. El sexe, l’edat, la composició de les llars i l’ocupació són les variables més significatives a l’hora de fer percentatges. Hi ha un major risc de pobresa per a les dones, com també per als menors d’edat o els més grans de 65 anys, o per als qui habiten llars unipersonals, i les tres quartes parts dels adults que són pobres no estan ocupats (inactius, aturats o jubilats).

Amb aquesta combinació de variables es pot afirmar que la pobresa econòmica en el conjunt de l’estat està relacionada amb la intensitat del treball, l’existència de fills dependents i, de manera especial, la combinació de l’edat i el sexe.

Les dades en el context català reflecteixen el nivell de desigualtat econòmica de la societat catalana: “Els índexs de desigualtat mostren com el 20% de les llars catalanes amb majors ingressos acumulen 4,77 vegades més que el que ingressen el 20% de les llars més desafavorides, mentre que el 10% de les llars més afavorides ingressen 7,88 vegades més que el 10% de les llars més empobrides” (IDESCAT, 2007). La dada del 20% es manté per al 2006 (IDESCAT, 2008).

D’altra banda, una de les consideracions que més repercussió política té a Catalunya, segons el que es desprèn de les dades de l’IDESCAT publicades sobre la base de l’Encuesta de condiciones de vida de l’INE (2006), és el fet que el sexe i l’edat són variables fonamentals per analitzar la incidència de la pobresa:

• El 20,8% de les dones se situen sota el llindar, mentre que en el cas dels homes aquest percentatge és del 17,2%.

• Els ingressos són un 22,3% inferiors en les llars on la persona de referència és una dona.

• El risc de pobresa afecta una de cada tres dones més grans de 65 anys.

D’altres variables fonamentals –sempre segons les dades oficials de l’IDESCAT– són l’estat civil, el nivell de formació i la nacionalitat. Segons l’ampliació de resultats de l’Encuesta de condiciones de vida del 2006 per a Catalunya, els grups més desafavorits són:

• La població de nacionalitat estrangera (40,1%).

• Les persones amb educació primària o inferior (29,9%).

• Les vídues (28,5%).

Segons la composició de la llar, els col·lectius més vulnerables al risc de pobresa a Catalunya són:

• Les llars amb una persona sola de més de 65 anys (51,7%).

• Les llars monoparentals (41’6%).

En el resum fet públic en nota de premsa per l’IDESCAT el març del 2008, referent a les dades de l’any 2006, no es diu res de la relació entre el risc de pobresa i l’activitat laboral de les persones. Cap diari no se’n farà ressò. Si anem a cercar la dada en la pàgina web del mateix IDESCAT, comprovem que, dels adults que es troben sota el llindar del risc de pobresa, un 40,9% són població activa: un 34,8% són ocupats, i un 6,1%, aturats. La resta, el 58,5%, són població inactiva: un 23% són persones jubilades; i el 35,5% restant es troba en altres situacions d’inactivitat. La inactivitat o la intensitat del treball és una variable fonamental en relació amb el risc de pobresa. Destaca –tot i ser una dada que no es recull en la nota de premsa– el 34,8% de persones ocupades entre els que viuen sota el llindar de la pobresa. Quan més endavant ens referim a l’exclusió social, parlarem de la inestabilitat, la precarietat i la fragilitat integradora del treball. Ens preguntarem, entre altres coses: treballar evita la pobresa? Si bé és cert que els subjectes inactius representen el major percentatge de població que viu sota el llindar de la pobresa, també és significatiu el fet que entre els subjectes actius hi ha un volum important de persones pobres que treballen. Efectivament, l’ocupació laboral és encara una de les millors formes de protecció contra la pobresa. Ara bé, les dades estadístiques sobre la distribució de la població amb risc de pobresa qüestionen l’evidència: estar ocupat i tenir una feina segueix essent un factor que evita la pobresa?

[10] Nota de premsa publicada el gener del 2008 a www.obrasocial.caixacatalunya.es

[11] Paraules pronunciades el 13 de desembre del 2007 al Parlament de Catalunya. Encara avui, aquests informes s’han convertit en un referent per parlar de pobresa a Catalunya. Un exemple d’això ens el va donar la primera jornada dedicada a la pobresa i la inclusió al Parlament de Catalunya. Els informes de la Fundació Un Sol Món i el Panel de desigualtats de la Fundació Jaume Bofill van ser els referents a l’hora de presentar les dades.

Конец ознакомительного фрагмента.

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.