El rei de la Cerdanya

Així ho has fet. Has entrat al centre de Lleida i has anat al carrer de Cavallers. Busques les ombres, el sol tan fort et fa mal després de tants de dies tancat. Allà hi arriba amb menys força, potser cegat pels angles defensius dels murs, que han de vetllar perquè ningú no pugui sortir si no li ha arribat l’hora. El sol et fa mal però en canvi les olors et reconforten. Redescobreixes les dels menjars, les de les suors que es van acumulant, les de la por de la gent. Aquesta és una olor que detectes amb molta facilitat i que mai no has tingut tu, perquè mai no tens por, el Rei de la Cerdanya res no ha de témer perquè la llibertat és una escopeta retallada. Ben aviat trobaràs la teva ben guardada i tornaràs a notar el poder a les mans, rei desproveït del ceptre per una jugada de mala sort.

Al carrer de Cavallers pots triar. No hi ha una gran oferta, però tens tots els llocs del món representats. Te’n vas amb una noia xinesa, no has estat mai abans amb cap i sembla la més jove de totes les que s’estan oferint en aquests moments al carrer. Tampoc faràs roïssos, fa quatre anys que no estàs amb cap dona, així que ben bé t’és una mica igual. Necessites retrobar el tacte d’un cos calent i sobretot necessites descarregar els baixos. Heu pujat a un pis i l’habitació estava menys bruta del normal. T’ha dit que pots fer el que vulguis per vint-i-cinc euros durant mitja hora. Això sí, la penetració amb preservatiu.

Heu acabat cinc minuts abans de l’hora prevista i li has pogut preguntar quanta estona fa que és a la ciutat i com és que no treballa en un d’aquests pisos amb noies orientals que hi han proliferat en els darrers temps.

—No tot és tan fàcil. Quan en un pis no guanyes prou, et treuen fora i vas al carrer. Jo em vaig quedar embarassada i em varen fotre al carrer a treballar perquè la gent al pis no volia venir amb mi.

—Quina putada.

—Sí, al carrer soc molt més barata, però encara guanyo diners i per això em tenen aquí. A moltes noies els passa el mateix, si al pis no guanyes prou et posen al carrer mentre siguis productiva.

—I per què no marxes?

—Si marxo maten la meva família a la Xina, ho entens?

No saps si ho acabes d’entendre gaire. La història la resumeix en unes quantes frases que podrien sortir a qualsevol pel·lícula o a qualsevol novel·la dolenta. Són tòpiques perquè són certes. I ara que saps la seva història potser et sap greu haver-li pagat només vint-cinc euros per tot el que heu fet, per aquests vint-i-cinc minuts de sexe ben plaent. Et promets que un altre dia la recompensaràs. Hauràs de repetir amb les orientals, però per a això fan falta calés i encara ets lluny de la teva zona de caça, Rei de la Cerdanya.

—Puc anar un segon al lavabo abans de marxar?

—I tant.

Entres al lavabo, petit i una mica brut, seus a la tassa, i decideixes deixar-te anar i fots la teva primera cagarada en llibertat dels darrers cinc anys. En acabar, ets tot un altre home, alliberat, ara sí de veritat.

Són les sis de l’horabaixa i passeges encara una estona per la ciutat. Seus en una terrassa a la vora de l’Institut d’Estudis Ilerdencs i demanes una cervesa ben gelada i el diari. No t’importen les mirades de prevenció que et llancen tant els cambrers com les iaies que seuen en una taula propera i que tenen un instint especial per detectar gent com tu. Potser gràcies a això, a aquest detector tan especial, han aconseguit arribar a velles, que ja se sap que de valents i d’imprescindibles els cementiris en són plens i que l’instint és un bon conseller.

El primer que fas és anar a les pàgines de crònica negra per saber si diuen alguna cosa de tu, quelcom que hagis de saber i que pugui haver posat en alerta la gent de la contrada. Però no, ningú se’n recorda del teu alliberament o ningú no en parla, i millor per a tu. La crònica negra l’obre un atac de gossos mig salvatges a una granja de Seròs on han mort un porc i tres garrins i on es torna a demanar, per enèsima vegada, que es permeti defensar-se a trets en aquests casos. Tu ho tens ben clar, si la granja o els porcs fossin teus avui hi hauria hagut funeral de gossos, què és això d’haver de demanar permís per protegir una propietat privada de les salvatgines, on anirem a parar. L’escopeta o el garrot de tota la vida que s’ha tingut per això, a més de per caçar. Quins collons! També hi ha una dona apallissada pel marit i una joieria assaltada amb el mètode d’encastar-hi un cotxe. Cau la cervesa sencera, deixes el diari, pagues i te’n vas.

Sopes en una cafeteria propera a l’estació. Tenen un menú de nit per quinze euros i decideixes menjar l’amanida de formatge de cabra, l’entrecot amb pebre verd i el tiramisú. Una altra cervesa i una copa de vi. Cafè. L’aportació dels detalls és important i rigorosa en el teu cas, Rambo, perquè cal saber què esculls quan surts del règim disciplinari, saber els teus gustos, conèixer la teva vida, les teves inclinacions, per tal d’entendre’t. No hi ha cap vocació de mediterraneïtat, ni homenatges a altres novel·listes que han fet dels àpats una part fonamental de la seva novel·lística. No. Simplement volem acompanyar-te. Sembles un viatger que ha de partir ara cap a Barcelona i no un exconvicte gastant els seus darrers euros. Te’n queden exactament cinc a la butxaca per si de cas haguessis de posar benzina. Decideixes fer temps a l’estació per si pots trobar algú despistat a qui fotre-li alguna cosa. És massa a l’estiu i encara fa massa claror per robar un cotxe. Però bé necessites poder arribar a la Seu d’Urgell d’alguna manera i la millor és amb un cotxe robat, alguna cosa discreta. I com que no saps si hi haurà prou benzina et convé conservar el bitllet petit i, si de cas, afegir-ne algun altre. Provaràs l’escurabutxaques de l’estació amb la moneda imantada que t’han guardat entre els teus objectes personals i que sempre ha funcionat com un bon amulet o com una manera de guanyar una mica de xavalla ràpida. Hi ha massa gent demanant entrepans i cafès perquè els cambrers es fixin en un jugador solitari que no fica monedes i en canvi va jugant.

El procediment és simple. Es deixa caure una moneda imantada dins la màquina lligada a un petit fil de pescador. I es puja i es baixa a voluntat, fent creure que se’n posen de noves. Es juga de franc fins que toca algun premi. Però això només es pot fer en llocs poc vigilats i no més de deu o quinze minuts, si no s’aixequen massa sospites. Però bé, has estat de sort, has tret vint-i-set euros i has recuperat la moneda. Gens malament. Has comprat una ampolla de coca-cola gran i un entrepà per a la nit i ho has fotut tot a la maleta. Llavors has papallonejat una estona més per l’estació i has tingut premi. Uns viatgers que anaven a Madrid han deixat una bossa amb les presses. I quan han tornat enrere a veure si la trobaven ja no hi era. Per a tu ha estat un petit botí: dos paquets de tabac acabats de comprar, una revista d’economia, una altra coca-cola. Un moneder petit amb uns quinze euros en monedes. Ara sí, ara ja pots partir cap amunt amb un petit capital acumulat i amb ganes de recuperar la llibertat.

He escrit moltes vegades en aquesta estació, ocupant les taules més arrecerades, lluny de mirades indiscretes. De tant en tant, quan venia a Lleida em quedava a dormir a l’hotel de l’estació. Era una època millor. No m’atreveixo a dir una època de vaques grasses perquè no crec que n’hi hagi hagut cap per als periodistes i escriptors freelance, però sí una època de menys neguit. De cada vegada ho faig menys perquè els horaris de l’AVE permeten anar i tornar el mateix dia fins a casa i val la pena estalviar-se una nit fora. També estalvies el trencament de la rutina i contribueixes al manteniment de la logística familiar. Com menys canvis millor. Per tant, sé perfectament que un jugador com tu passaria desapercebut, perquè els cambrers són molt joves i només volen que passi el temps del seu torn i que baixi la feina per poder fer un cop d’ull al mòbil i veure com discorren les diferents vides virtuals que desenvolupen en paral·lel a aquesta, que consisteix a anar servint entrepans i begudes i somriures falsos que els clients saben que són falsos però que agraeixen igualment perquè en aquests temps un somriure costa bastant de trobar i és molt d’agrair.

Aprofito moltes vegades les hores mortes en aquesta estació per escriure petits relats per enviar-los als concursos dels ajuntaments, seguint els consells del Roberto Bolaño, que deia que els concursos literaris dels pobles eren com búfals que s’havien de caçar quan tu ets un indi i et queda una última fletxa i la supervivència depèn exactament que facis el blanc. O l’encertes o la indigència. El premi municipal pot significar la diferència entre poder posar un tall de carn o de peix a la taula o continuar com sempre, des del dia vint de cada mes alternant arròs i pasta o patates amb llaunes de tonyina, formatgets d’oferta o ous a anys llum de distància de ser ecològics. I és exactament això, tot i que des de fa un grapat d’anys els premis s’han convertit en objectius molt preuats i la quantitat d’indis amb una sola fletxa ha augmentat de forma exponencial amb la crisi i els búfals s’han fet més magres.

Tothom vol ser escriptor o tothom vol intentar-ho, els únics que no han patit la crisi han estat les escoles d’escriptura, cada cop n’hi ha més i cada cop tenen més alumnes i això fa que s’incrementi la competència amb tota aquesta gent que té prou talent i dedicació i diners per poder fer un curs i anar acabant un conte o dos cada setmana, com exercicis, que envien de forma massiva a totes les convocatòries; i amb tots els periodistes acomiadats per culpa de la crisi que empren els seus recursos per passar-se a la ficció, a la cursa de velocitat perfecta que és el relat breu escrit com a producte per competir en els guardons municipals, depenent de la sort que hagis pogut tenir, del talent, del gust del jurat, de la competència que hi hagi hagut. Aquesta és la moneda imantada amb què tu jugues a la màquina escurabutxaques i amb què nosaltres intentem complir els nostres somnis. Per tant, puc imaginar perfectament que ningú no t’ha prestat atenció, que ningú no t’ha fet cas, perquè l’estació de Lleida és un exemple perfecte de no-lloc, d’espai d’anonimat on cadascú va a la seva, on et podries morir sobre una taula i ningú no diria res ni et miraria fins a l’hora de plegar, quan series una molèstia important, una anècdota per anar explicant de tant en tant en el futur però una puta nosa per a avui, en què justament tenia un sopar d’aniversari o un examen l’endemà o qualsevol altra merda molt més important que un cadàver en una taula.

Travesses les vies del tren pel pont exterior. Comença a estar-se bastant millor. Hi ha una vintena de cotxes arrenglerats. Fas una primera passada per intentar detectar quin et pot anar millor. N’hi ha tres que tenen cadireta infantil. Són els teus preferits per a una ocasió com aquesta. Normalment els pares són previsors, solen tenir el cotxe en bon estat i amb gasolina. Si fos per anar a fer una de les teves ràtzies no els escolliries mai. Però es tracta d’arribar a la Seu d’Urgell sense cridar gaire l’atenció i amb un cotxe normal. El deixaràs ben visible perquè el puguin tornar a la família. Et poses els guants que treus de la bossa i en un tres i no res obres la porta del Seat Ibiza blanc que has acabat escollint. Fer el pont és encara més ràpid i al cap de deu minuts ja has deixat Lleida. No t’has equivocat. Hi ha més de mig dipòsit de gasolina i a la guantera una còpia de tots els papers. T’ha tocat la grossa. L’única cosa que no acabes d’entendre és com funciona l’equip de música, que s’ha engegat sol i que només fa que posar cançons horribles d’una tal Carla Bruni. I a sobre canta en gavatxo.

Arribes a la Seu d’Urgell i deixes el cotxe ben aparcat davant la comissaria dels Mossos. Quina gràcia que et fa. Després travesses pels carrerons i comences a notar una flaire diferent. Fa molta més fresca i fa olor d’arbres, d’una certa sensació de ser a casa. Camines una estona més fins a arribar a la cotxeria que havia comprat la mare feia molts anys per guardar el gènere per anar a mercat. Tens una còpia de la clau i ara legalment és teva, igual que la casa de Pi. Són la teva herència ara que la mare no hi és. Et costa reprimir una llàgrima que estava a punt d’escapar-se’t. La mare, que només tenia por que et matessin en una mala trobada i que sempre et va donar suport en tot el que necessitaves. Entres a la cotxeria, obres el llum i hi trobes un llit, una nevera i un petit lavabo, tot construït per a tu i per a la mare per fer-ho servir si alguna vegada havia de quedar a la Seu per la fira o s’allargava el mercat. La quantitat de vegades que l’has emprat com a refugi quan venien mal dades. I al fons, tapat amb la lona, el vell Renault 12. Hi aboques gasolina d’un parell de garrafes, carregues la bateria durant mitja hora, i engegues. Perfecte. Fendeixes la nit. El Rei de la Cerdanya torna a casa i l’endemà els veïns de Pi estan mig acoquinats en veure el Renault 12, la casa oberta i en Rambo cuinant un arròs amb fesols i començant a treure les males herbes de l’hort.

Jacint

(LLEIDA)

«Jo no tenia cap ganes de sortir a l’entrevista, va ser la dona que em va convèncer que sí que valia la pena que fessin el reportatge. Va ser la mateixa setmana en què va sortir en Rambo. Ho sé perfectament perquè a un li queda gravat al cap quin és el darrer pres que ha excarcerat, i encara més si és algú tan singular com ell. El cas és que em vaig jubilar l’endemà, amb seixanta-un anys fets i amb més de quaranta cotitzats, i uns quants dies després em varen trucar a casa per fer-me l’entrevista per al Segre. He de reconèixer que saben fer la feina. Tenen una bona base de dades o saben el dimoni on se colga.

»Jo no tenia cap ganes de sortir a l’entrevista, però sí que tenia ganes que se sabés que alguns ens vàrem fer funcionaris de presó per democratitzar-les des de dins. Això sí que volia que quedés clar. I com a mínim vaig poder aprofitar per explicar-ho. Perquè a mi no em va semblar greu que el dia que en Rambo sortia la resta de companys ja estiguessin apostant sobre en quin moment el tornarien a portar a la presó, el que hauria estat estrany és que no ho fessin. No hauria estat humà. Una altra cosa és que jo no ho faci perquè ho trobo denigrant.

»No n’hi ha per menys, en Rambo és un personatge singular. No posa problemes, això no. Sol tenir un comportament i un perfil baix, no es fica amb ningú, si l’emprenyen s’hi torna, això sí, i llavors costa molt que el parin, té una força descomunal i quan creu que l’acompanya la raó és impossible parar-lo.

»És veritat que em vaig fer funcionari de presons per canviar les coses des de dins, però és veritat que és un món que canvia molt lent, tot i que quan varen transferir-se les competències a la Generalitat es va notar una millora important en tot plegat. Però la crisi dels darrers deu anys ens ha fet anar moltes passes enrere. Una presó és com un poble, sense diners no es poden fer grans coses. I aquí ja saps que els veïns hi són per posar pals al mig de les rodes.»

En Jacint és l’únic tipus que he conegut en persona. Vaig llegir l’entrevista essent a Pagès Editors mentre esperava per reunir-me amb la Joana Soto, l’editora, i li vaig demanar a la Joana si coneixia la redactora que havia publicat el tema. Sort. Lleida és com Mallorca i totes les estructures de poder estan interconnectades. Quan li he explicat a en Jacint que estava escrivint un llibre sobre tu m’ha dit de seguida que sí que m’atendria. I llavors ha estat quan he comprat els bitllets —millor un divendres, que és el dia que la dona puja al poble a donar un cop de mà a la filla amb les canalles i així podrem estar més tranquils— i he anat de cap a casa seva, a prop de la Biblioteca, i hem estat parlant una bona estona de tu.

M’agrada anar a Lleida amb l’Avant. Els viatgers que empren la freqüència directa sovint són gent de la mateixa ciutat que han anat a Barcelona per fer segons què. Gent tranquil·la que fa l’hora i deu minuts de viatge amb un comportament impecable, llegint o mirant les tauletes o els mòbils amb aquella satisfacció de qui abans n’esmerçava tres i escaig. Fins i tot hi ha estudiants que van i venen el mateix dia a la universitat perquè els preus a Barcelona s’han posat tan prohibitius que si tenen sort i només fan classe tres cops a la setmana els surt més barat aquell tren, on exhibeixen ordinadors portàtils molt millors que aquest on jo escric la teva història, que no pas llogar una habitació a la capital. He sentit la conversa que tenen entre ells quan s’hi troben.

—És clar que m’agradaria viure sola a Barcelona, però a casa les coses no van com voldríem i mira així no gastem tant i què vols que et digui, a casa hi estic regalada, en el fons. I ja fan l’esforç de pagar-me la matrícula, o sigui que mira, benvingut sigui el tren.

—Jo ni m’ho vaig plantejar. Enguany estudio a Barcelona, però només el màster. Ja faré la tesi aquí, el doctorat el matricularé a Lleida. Jo és que a Barcelona no m’hi veig, no m’agrada gens ni mica. Lleida és el meu món, què voleu que hi faci, noia. Aquí tinc tots els amics i tota la vida i jo soc feliç així.

De vegades podem veure la neu a les muntanyes a tres-cents quilòmetres per hora, una velocitat que allà dalt no es pot ni imaginar, però la majoria de vegades aprofito per llegir, com bona part dels viatgers usuals de la línia, si no ens toca cap imbècil que es pensa que pot arreglar tots els problemes d’una empresa per telèfon i que aquella hora del seu temps pot esdevenir crucial per a l’economia mundial, que de vegades també n’hi ha.

«En Rambo té un d’aquests expedients que tot funcionari de presó coneix i ha de conèixer, sobretot si has de treballar amb ell. Saps que en qualsevol moment te la fotrà. No tornarà d’un permís per anar a veure la mare, aprofitarà per fer-se fonedís a la primera de canvi i quedar a la Cerdanya. Aquí, no, aquí està molt calmat, és on no té cap mena de problema, la vida resolta, tres àpats al dia. Això no vol dir que en qualsevol moment no se li pugui girar el cervell, però fixa’t que sempre el col·loquem com a pres de confiança i això implica que s’ha guanyat el respecte de la comunitat.»

En Jacint em du a dinar a un restaurant senzill, de barri. Hi va cada divendres, quan la dona l’abandona per anar a veure la canalla. Divendres fa d’àvia a Alguaire, on la seva filla va trobar feina a l’aeroport. I els divendres a la tarda és l’únic dia que surt tard, així que ella es trasllada al poble al matí i quan els nens surten els va a buscar i després els dona berenar i van al parc i després els dutxa i els prepara el sopar i els explica contes fins que arriben els pares i els fan petons de bona nit. Llavors el gendre l’acompanya en un cop de cotxe fins a Lleida i mira, així els nens gaudeixen de l’àvia un cop a la setmana i els joves s’estalvien un cangur. Ell també hi va algun divendres i aprofita per arreglar alguna cosa a la casa, un tirador que no acaba d’anar bé, una aixeta que no para de vessar... però, en general, prefereix tenir el dia lliure a casa seva i poder fer alguna malifeta amb el menú i el colesterol.

Torno a Barcelona amb una frase inquietant sobre tu: «La teva existència és el major dels nostres fracassos.» I és que en Jacint creia que les presons haurien de servir per a alguna cosa. «A en Martí Cots l’han convertit en un delinqüent les mateixes institucions de l’Estat. Ara veurem quant durarà aquesta vegada en llibertat. I això que jo soc dels que no volien fer apostes, perquè crec que denigren la condició humana.»

Una excursió inoblidable

(1992)

És el juny de 1992 i les dues parelles encara no en saben res, de tu, Rambo. Els veïns de la Cerdanya no en parlen pas, ets un tresor que fas massa vergonya i massa por, tot a parts iguals, i per això no saben que potser hi ets i que vas armat i ets perillós. Fa anys que vas fent de les teves per la contrada i que te la campes prou bé, fugint sempre de la justícia i sense passar per l’estaro per pagar les teves penes. Ells pensen que passaran un cap de setmana inoblidable al refugi dels Cortals d’Ingla, però si tu ets a lloure qualsevol paradís es pot convertir en un infern. Aquest refugi es convertirà amb el temps en un espai mític per als aficionats als esports extrems de muntanya perquè durant anys el guarda va ser el pare d’en Kilian Jornet i per tant és un dels punts importants de la geografia del campió. Bona part dels que l’admiren —i no dic que tot el que ha aconseguit forçant el seu cos fins a límits impensables no sigui admirable— haurien de tenir en els seus pensaments els pares d’en Kilian, la valentia de deixar-ho tot amb nens petits per anar a viure al mig de la muntanya a guardar refugis, al mig de la solitud. D’acord que hi ha molts excursionistes i d’acord que la solitud és volguda, però així i tot em sembla que tenen un punt admirable, aquesta mena de decisions.

—Serà un cap de setmana perfecte, ja ho veureu. Des del refugi després podrem pujar a algun cim, si us ve de gust. I si hi ha algú valent i en forma pot pujar al Pedraforca si troba alguna colla que a la nit hagi dormit al refugi amb nosaltres. Sol no és gaire aconsellable, és una d’aquestes excursions per a gent avesada a la muntanya i potser ens falta una mica d’entrenament.

Són joves i amb la vida per endavant. Han estat preparant la sortida minuciosament i saben que el refugi de la vall de l’Ingla és un dels més nous de la xarxa de refugis de muntanya catalans i els ve molt de gust anar-hi. Les vistes són precioses i s’hi pot pujar amb el cotxe, així que no poden demanar gaires coses més. Tenen previst passar tres dies a la natura per desconnectar de tot i per oblidar que Barcelona serà olímpica i s’omplirà pertot d’esperit ludicofestiu i de la cançó dels Manolos, amics per sempre, com a exemple de multiculturalitat mal entesa.

—Tinc moltes ganes de marxar fora, necessito veure muntanyes, saps, és com una necessitat. Hi ha gent que necessita veure el mar i jo necessito veure muntanyes —diu la Miquela, que tot just acaba de fer vint-i-dos anys i a qui podries entendre perfectament, perquè tota la teva vida ha estat una lluita per poder ser a prop del verd dels arbres i del blau del cel.

Són joves i necessiten abandonar una ciutat que acaba de guanyar el mar després de viure-hi girada d’esquena qui en sap comptar el temps. Han pujat al cotxe i han anat engolint quilòmetres des de Terrassa fins a la pista de terra que tu ja has transitat tantes de vegades amunt i avall, intentant primer que no fessin el refugi i un cop fet essent una presència indefugible i intentant convertir-lo en casa teva, la casa del Rambo de la Cerdanya.

No hi ha llops el juny de 1992 a la vall de l’Ingla. Ningú no sap quan varen caçar-ne el darrer i encara falta estona perquè en vingui algun d’Itàlia o dels que han tornat a introduir a França i que s’han anat escampant sense fer cas de les lògiques previstes en els despatxos, que ja se sap que la natura sol tenir uns mapes propis que no tenen res a veure amb nosaltres. Tampoc no hi ha ossos, tot i que de vegades se sospita que n’hi pugui haver un que va rondant, de tant en tant, cada grapat d’anys. Això t’ha convertit a tu en el màxim depredador de la Cerdanya. A la serralada del Cadí-Moixeró ningú no pot competir amb la teva ferotgia acumulada al llarg dels anys, i per això quan veus el cotxe que s’enfila de cap al refugi els ulls et brillen d’aquella manera tan especial. Olores la sang i la por futura de les víctimes. Però ara encara no és el moment. Saps que pujaran per la pista que has conduït tantes de vegades i que entraran a la sala gran del refugi i que llavors seran tots teus perquè no hi ha escapatòria possible. Ara t’estimes més baixar fins al poble i aconseguir una mica de merda a qualsevol farmàcia de guàrdia. Has tingut sort, i n’ha tingut la pobra farmacèutica, que al cotxe hi has trobat una cartera amb quasi mil duros i avui pagaràs perquè no tens ganes de problemes abans de tornar al refugi.

—Ho heu vist, és preciós, com us deia, aquest lloc és màgic. —És una de les noies, que si fos de Barcelona podria ser coneguda com una camaca o una de can fanga, però que és d’aquell immens cinturó industrial crescut al voltant de la gran capital, pobles i ciutats on encara ara és possible aconseguir un allotjament relativament barat i on encara és possible aconseguir pujar l’ascensor social a base que els pares penquin molt i els fills vagin als llocs correctes: la universitat, el club d’esplai, el cercle catòlic per fer teatre... tot allò que no t’importa, perquè tu sempre seràs el Rei i perquè ets incapaç d’imaginar-te la vida a alguna d’aquestes ciutats, per a tu és impensable que algú hi pugui viure per gust, per a tu és com la pitjor de les experiències possibles, tota la merda d’una ciutat sense cap avantatge d’una gran ciutat.