Mestissa

Halfbreed

1a edició catalana: octubre de 2020

© 1973, 2019, Maria Campbell

© 2020, Marta Marín-Dòmine, per la traducció

© 2020, Club Editor 1959, S.L.U., per aquesta edició

Carrer Coves d’en Cimany, 2 – 08032 Barcelona

info@clubeditor.cat

www.clubeditor.cat

Dibuix de la guarda: Alejandro Dardik

Disseny de col·lecció: Ángel Uzkiano

Correcció: Maria Bohigas, Gemma Medina

Producció de l’ebook: booqlab

ISBN: 978-84-7329-281-8

Agraïm al Conseil des Arts du Canada el suport a la traducció d’aquesta obra.

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només es pot realitzar amb el permís dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a cedro si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments.

Aquest llibre està dedicat als fills de la meva Cheechum. Gràcies, Stan Daniels, per haver-me fet enrabiar tant que m’han vingut ganes d’escriure’l; a tu, Peggy Robbins, per la comprensió i els ànims, però sobretot per creure que en seria capaç; a tota la família, per la vostra paciència; a vosaltres, Elaine, Kay, Sheila, Sarah i Jean, per comprendre-ho i escoltar-me, per haver-lo passat a màquina i haver-vos fet càrrec dels nens; i un agraïment molt especial a la meva amiga Dianne Woodman.

Introducció

La casa on vaig créixer és un munt de runa cobert de bardissa. El pi de davant la finestra a sol ixent s’ha assecat i es parteix; només són com abans els pollancres i el fangar a la banda de darrere. Encara hi és la família de castors enfeinats i xerraires d’aquell matí de fa disset anys, quan vaig dir adéu al pare i me’n vaig anar de casa.

El cementiri al peu del turó s’ha convertit en una selva de rosers de bardissa, lliris tigrats i cards. Les creus cauen i els gòfers van amunt i avall de les tombes mig ensorrades. La vella església catòlica necessita com sempre una mà de pintura, però la congregació és pobra i haurà d’esperar-se un any més.

A l’altre cantó de la carretera, la ferreria i la lleteria on fabricaven formatge van ser enderrocades fa temps, l’únic rastre que en queda són un vell aparell negre de vapor i unes ferradures abandonades. La botiga encara s’aguanta, vella i solitària, una mica com el país que l’envolta i la gent a qui serveix, gairebé inexistent. Els propietaris francesos vinguts del Quebec van morir fa molts anys i les seves famílies ja no hi són. És com si no hi haguessin sigut mai.

La casa de l’àvia Campbell ja no existeix. Les famílies mestisses que ocupaven els terrenys on havia de passar la carretera s’han traslladat als pobles veïns, on tenen més a mà els subsidis i la beguda, o bé s’han refugiat al bosc fugint de la realitat. Els vells, que tanta importància tenien en la meva infantesa, són tots morts.

En tornar a casa al cap dels anys, em pensava que hi trobaria la felicitat i la bellesa que hi havia conegut de petita. Però mentre caminava per la carretera plena de còrrecs i passejava la vista entre parets esquerdades i m’endinsava en el passat, vaig comprendre que aquí no les hi trobaria. Igual que jo, la terra havia canviat, la meva gent ja no hi era i si volia trobar la pau, l’hauria de buscar dins meu. Va ser aleshores que vaig decidir escriure sobre la meva vida. No tinc tants anys; potser un dia, quan jo també sigui vella, em decidiré a escriure més. He escrit aquest llibre per a tots vosaltres, perquè sapigueu què és ser mestissa en el nostre país. He volgut explicar-vos les alegries i les penes, la pobresa aclaparadora, les frustracions i els somnis.

1

En els anys 1860, Saskatchewan formava part del que s’anomenava els Territoris del Nord-oest, una terra sense poblats ni filferrades ni granges. Els mestissos hi havien arribat procedents d’Ontàrio i Manitoba, fugint de l’odi i els prejudicis que solen acompanyar l’ocupació d’una terra.

La por de veure vulnerats els seus drets quan el govern canadenc va comprar les seves terres a la Hudson’s Bay Company, junt amb els prejudicis dels colons blancs protestants, van promoure la Rebel·lió de Red River el 1869. Louis Riel va establir un govern provisional a Fort Garry, Manitoba, però el 1870, en arribar les tropes de l’est, va fugir als Estats Units. Morts els caps i perdudes les terres, els mestissos van haver de refugiar-se al sud de Prince Albert, Saskatchewan, i van fundar-hi els assentaments de Duck Lake, Batoche, St. Louis i St. Laurent. A Saskatchewan no hi havia aleshores ni govern ni jurisdicció, de manera que van crear-ne de propis basats en la seva forma de vida —l’ordre i la disciplina de les grans caceres de búfals. Van elegir Gabriel Dumont com a president, i amb ell vuit consellers. Van dictar lleis perquè la gent pogués viure en pau, i sancions per fer-les respectar. Van deixar clar que no s’oposaven al govern canadenc i que el Consell s’extingiria així que els territoris tinguessin un veritable govern per defensar l’ordre públic.

Durant uns anys van viure en pau, però entre 1870 i 1880 van arribar els colons i el ferrocarril i, com a Ontàrio i Manitoba, la seva forma de vida es va veure amenaçada. Eren gent que ocupava unes terres sense cap títol de propietat. Volien que Ottawa els garantís el dret a conservar-les abans que les usurpessin els colons blancs acabats d’arribar, emparats pel Homestead Act, la llei d’assentaments rurals. La nostra gent considerava que els tractats sobre la propietat de la terra els discriminaven obligant-los a instal·lar-s’hi i a esperar tres anys abans de reclamar-la. Ells vivien en aquelles terres de molt abans que se signessin tractats i no pensaven tolerar que els consideressin nouvinguts. Van enviar peticions i mocions a Ottawa, però un cop més, com a Ontàrio i Manitoba, Ottawa se’n va desentendre i va continuar ignorant la seva existència.

Finalment, el 1884 van decidir recórrer a l’únic home capaç d’ajudar-los. Gabriel Dumont i tres consellers seus van cavalcar fins a Montana per reunir-se amb Louis Riel, que hi vivia exiliat. Riel va tornar amb ells a Saskatchewan i allà va descobrir que no només els mestissos tenien motius de queixa, sinó els colons blancs i els indis. Cedint a la pressió constant de l’est del país, el govern conservador de Macdonald havia reduït els fons federals destinats als territoris i havia deixat els indis sense l’aprovisionament i els subsidis que els garantia la llei. Els colons blancs, mentrestant, anaven de desastre en desastre, entre ells, tres anys de sequera que s’afegien al greuge de la reclamació de les terres i deterioraven les relacions amb el govern federal.

Aquest cop, les peticions i mocions enviades a Ottawa provenien de tots, colons blancs, mestissos i indis. Una vegada més, Ottawa les va ignorar. Els mestissos ja en tenien prou i estaven a punt de prendre les armes, però ni Riel ni els colons blancs no volien que esclatés una rebel·lió. Riel creia en una forma pacífica de fer entendre a Ottawa la urgència de les reclamacions. Dumont, en canvi, no tenia cap fe en el govern federal i creia que només es faria sentir una revolta armada. Dumont feia pressió perquè Riel ataqués Fort Carlton i constituís un govern provisional com havia fet a Fort Garry, Manitoba. Riel va acabar cedint i va llançar un ultimàtum a la policia muntada del Nord-oest que ocupava el fort: o es rendien o serien atacats. Mentrestant, Dumont reunia un grup armat d’indis i mestissos i els enviava a Fort Carlton sense que ho sabés Riel. Crozier, el comandant del fort, acabava de demanar reforços a Regina quan va rebre l’ultimàtum, però en veure acostar-se la tropa de Dumont va cometre la imprudència d’enviar els seus homes inexperts contra uns tiradors excel·lents.

Així va ser la batalla de Duck Lake, primer pas de la Rebel·lió de Riel: victoriosa per als mestissos. La majoria de colons blancs condemnaven la violència i després de Duck Lake van retirar-se de la lluita, però els indis que havien firmat els tractats i passaven fam per culpa de l’incompliment d’Ottawa feien costat a Dumont i Riel. Els cabdills Pîhtokahanapiwiyin i Mistahimaskwa, guerrers respectats arreu dels territoris, van sumar-se als mestissos.

Després de Duck Lake, Ottawa va constituir immediatament una comissió per examinar les reclamacions dels mestissos i estendre actes que garantissin els seus drets a les terres. Però van reservar-les deliberadament a uns quants escollits, de manera que les forces mestisses en van sortir dividides. La batalla de Duck Lake i la Rebel·lió de Riel haurien pogut evitar-se si la comissió s’hagués format abans.

Mentrestant, les tropes de l’est sota el comandament del general Middleton es dirigien a Saskatchewan. El ferrocarril de la Canadian Pacific Railway no estava enllestit i les tropes havien d’anar en trineu d’un punt a l’altre amb tot el subministrament. Al cap d’un mes arribaven vuit mil soldats, cinc-cents agents de la policia muntada i uns quants voluntaris blancs d’arreu dels territoris, a més d’un canó Gatling, per vèncer Riel, Dumont i cent cinquanta mestissos. Els manuals d’història expliquen que els mestissos van ser derrotats a Batoche el 1884.

Acusat d’alta traïció, Louis Riel va ser penjat el novembre de 1885.

Gabriel Dumont i un grapat d’homes van fugir a Montana.

Pîhtokahanapiwiyin i Mistahimaskwa es van rendir i van ser condemnats a tres anys de presidi per traïció.

Els altres mestissos es van escapar als despoblats del nord de Saskatchewan.

Aturar la rebel·lió va costar cinc milions de dòlars al govern federal.

2

La meva gent va fugir a Spring River,* a vuitanta quilòmetres al nord-oest de Prince Albert. Les famílies mestisses amb noms com Chartrand, Isbister, Campbell, Arcand i Vandal van arribar-hi després de la Rebel·lió de Riel, en què els homes s’havien implicat activament. Riel s’havia esfumat i amb ell les esperances. Aquesta nova terra era una estesa de petits llacs, pujols rocosos i bosc atapeït. Els mestissos que venien aquí eren paranyers i caçadors autosuficients. A diferència dels seus germans indis, no estaven preparats per malviure a còpia d’esgarrapar la misèria que donava la terra. Els havia atret aquesta part de Saskatchewan perquè hi abundava la caça i encara no hi havia colons.

A finals dels anys vint, el govern va oferir la terra a qui volgués treballar-la i amb això va ressorgir l’amenaça dels immigrants. Aleshores els llacs s’estaven assecant, la caça i el comerç de les pells s’extingien. Com que no tenien cap més lloc on anar, gairebé totes les famílies van decidir acollir-se a la llei d’assentaments rurals per poder optar a la propietat de la terra. Era difícil acceptar que els temps canviaven, però si volien assegurar un futur als seus fills, havien d’abandonar la vida lliure i errant.

La terra costava deu dòlars el quarter. Calia rompre deu acres en tres anys, a més d’altres millores, per aconseguir el títol de propietat. Si no, la terra era confiscada per les autoritats del districte. Amb la depressió econòmica i l’escassetat de pells, no hi havia diners per comprar arreus. Unes quantes famílies podrien haver fet el sacrifici de llogar braços, però ningú s’arriscava a comprar eines cares per treballar una terra tan plena de rocs i aiguamolls. Alguns van intentar-ho amb cavalls i arades, fins a deixar-hi els ànims. Aquells homes intrèpids, capaços de desafiar els perills de viure al bosc amb temperatures sota zero, van donar-se per vençuts. Simplement, no eren gent feta per convertir-se en grangers.

Les autoritats van anar reclamant les terres i oferint-les als immigrants. Els mestissos, convertits en ocupants il·legals, van ser foragitats de la pròpia terra pels nous propietaris. Un per un, van anar tornant a les carreteres i a les terres de la Corona,* on van construir cabanes i graners, i des d’aleshores se’ls va anomenar “la gent de la carretera”.

Així va començar una vida miserable, sense cap esperança de futur. Aquesta generació de la meva gent va ser una generació derrotada. Els pares havien fracassat durant la rebel·lió perquè no havien sabut fer realitat els seus somnis, ara fracassaven els fills com a grangers i no els quedava res. La seva forma de vida pertanyia al passat i no trobaven lloc en el món perquè creien que no tenien res a oferir. Estaven avergonyits, i amb la vergonya van perdre l’orgull i la força d’anar tirant. Sento un dolor profund quan penso en aquestes persones. Avui encara te’n trobes, de gent d’aquesta generació: jaios i jaies esguerrats i vinclats que viuen als barris baixos, esperen la mort al bosc o cuiden els néts mentre els pares s’emborratxen. Alguns, al cap de cent anys, encara lluiten per la igualtat i la justícia per al seu poble. Per a ells el camí no té fi i és ple de desànim i frustració.

Si em dol tant és perquè de petita havia entrevist una gent orgullosa i feliç. Els havia sentit riure, els havia vist ballar, n’havia rebut l’amor.

Un bon amic m’ha dit: “Maria, escriu un llibre alegre. No pot ser que tot hagi estat tan terrible. Ja ho sabem, que tots en tenim la culpa. No siguis massa dura.” Jo no estic ressentida. He superat el rancor. Només vull explicar com eren les coses, com són fins ara. Sé que la pobresa no és només nostra. La vostra gent també la coneix, però en aquells temps teníeu somnis, teníeu un demà. Els meus pares i jo no vam compartir mai cap mena d’aspiració de futur. No vaig veure mai el meu pare contestar a un home blanc, si no és que anava borratxo. No vaig veure mai el meu pare ni cap dels nostres homes caminar amb el cap alt quan passaven davant d’un home blanc. Quan anaven borratxos es tornaven agressius i buscaven brega, i durant una estona els blancs els tenien por. Però fins i tot aquests moments eren rars, perquè solien beure massa i es convertien en homes patètics i malaltissos que somicaven d’enyor i es barallaven entre ells o tornaven a casa a esbatussar les dones, que sí que els tenien por. Però m’estic avançant, de manera que torno enrere per explicar la història de la família del meu pare.

El besavi Campbell va arribar d’Edimburg, Escòcia, amb el seu germà. Eren homes durs i bregats, van barallar-se durant la travessia i mai no van fer les paus. Es van establir a la mateixa zona, es van casar tots dos amb dones nadiues i van formar-hi família. El besavi es va casar amb una mestissa neboda de Gabriel Dumont. Abans del casament tots dos germans havien pretès la mateixa dona i, per més que guanyés el besavi, ell estava convençut que el seu fill era de l’altre, per això no va reconèixer mai l’avi Campbell com a propi ni tampoc va dirigir mai més la paraula al seu germà.

El besavi portava una botiga de la Hudson’s Bay Company a pocs quilòmetres a l’oest de Prince Albert i tractava amb els mestissos i els indis de la zona. El 1885, quan va esclatar la Rebel·lió del Nord-oest, va fer costat a la policia muntada i als colons blancs. No era estimat pels veïns ni per la gent amb qui tractava. Els nostres vells l’anomenaven Chee-Pie-hoos, que vol dir “mal esperit que salta i bota”. Diuen que era un home cruel i que picava el fill, la dona i les bèsties amb el mateix fuet i la mateixa ràbia.

Una vegada l’avi Campbell va fugir de casa quan tenia deu anys. El seu pare el va atrapar i el va lligar al costat del cavall, va pujar al carro i els va atiar amb el fuet a tots dos, cavall i nen, al llarg de tot el camí fins a casa.

El besavi era també un home gelós i estava convençut que la seva dona s’entenia amb la meitat dels mestissos de la zona. Per això, quan va esclatar la rebel·lió, se l’enduia sempre que havia d’assistir a una reunió lluny de casa. Ella, pel seu cantó, transmetia tot el que sentia als rebels, i també robava municions i queviures de la botiga del marit. En descobrir-ho, l’home es va enfurismar i va decidir que la millor manera de tornar-s’hi era assotar la dona en públic. Li va esquinçar la roba a l’esquena i la va assotar tan fort que va viure amb terror per sempre més.

Ell no va trigar gaire a morir. Hi ha qui diu que el va matar la família d’ella, però no se sap del cert. Ella se’n va anar a viure amb la família materna, que vivia en el que ara es coneix com el Parc Nacional de Prince Albert. Tot i ser indis, mai no van formar part de cap reserva perquè no hi eren quan van arribar els signants del tractat. La meva besàvia es va fer una cabana tocant al llac Maria i va criar-hi el seu únic fill. Anys més tard, quan la zona va ser integrada al Parc, el govern li va demanar que se n’anés. Ella s’hi va negar i un cop esgotades totes les vies pacífiques van enviar-li la policia muntada. Aleshores es va tancar i barrar a la cabana, va carregar el rifle i en tenir-los a la vista va posar-se a disparar una mica més amunt dels caps, amenaçant-los d’abaixar el canó si se li acostaven. La policia se’n va tornar i no va molestar-la mai més.

La recordo com una dona menuda, de cabells blancs curosament trenats, lligats amb una cinta negra. Duia faldilles negres que li arribaven als turmells i bruses negres de màniga llarga i coll alt. Al voltant del coll hi portava sempre quatre o cinc passades de collarets de grans i una cadena de filferro de coure. Als canells hi duia braçalets de coure per protegir-se de l’artritis. Per tapar-se els turmells prims, calçava uns mocassins alts adornats amb dissenys vistosos, fets amb pues de porc espí.

La besàvia Campbell, a qui sempre vaig anomenar Cheechum, era neboda de Gabriel Dumont, i tota la seva família havia lluitat al costat de Riel i Dumont durant la rebel·lió. Sovint m’explicava històries de la rebel·lió i dels mestissos. Deia que la nostra gent no volia lluitar perquè no era la nostra manera de fer. L’únic que demanàvem era que ens deixessin viure en pau i com volíem nosaltres. La Cheechum mai no va acceptar la derrota de Batoche i sempre deia:

—Com que van matar en Riel es pensen que també ens han matat a nosaltres, però un dia, nineta, tot això canviarà.

La Cheechum no podia sofrir l’arribada dels colons i per més que n’arribessin en el que per ella era la nostra terra, els ignorava i es negava a saludar-los, fins i tot quan se’ls trobava pel camí. No es va convertir al cristianisme i afirmava que, si l’infern existia, ella ja hi havia estat casant-se amb un cristià, no hi podia haver res pitjor després de la mort! Desdenyava els subsidis i la jubilació. Mentre va viure sola, caçava i posava paranys, tenia un hort i era del tot autosuficient.

L’avi Campbell, fill de la Cheechum, era un home discret. Ningú no el recorda gaire. Els vells que encara viuen l’havien vist poc, a ell i a la seva dona. L’àvia Campbell era una dona menuda de cabells negres arrissats i ulls blaus. Era una Vandal, i la seva família també havia estat implicada en la rebel·lió. La recordo més aviat callada i mai no la vaig sentir riure en veu alta. Després de casats, van anar a viure bosc endins i no es van fer gaire amb ningú. L’avi Campbell era un bon amic d’en Grey Owl, un anglès que es va establir a la nostra terra i hi vivia com un indi. L’avi estimava la terra i només en prenia el que necessitava per alimentar-se. El meu pare deia que era un home afectuós i gentil que passava força temps amb els fills. Va morir de jove deixant-ne nou, el més gran dels quals era el meu pare, d’onze anys. Després de la seva mort, l’àvia Campbell va instal·lar-se en una comunitat blanca i es va llogar amb el fill per desbrossar la terra a setanta-cinc centaus l’hectàrea. S’embolicaven els peus amb pells de conill i papers i es posaven els mocassins per sobre. S’abrigaven amb abrics vells i anaven a treballar amb cavalls i trineu. El pare deia que hi havia dies tan freds que se li escapaven les llàgrimes, i ella es treia les pells dels peus per abrigar-lo.

A la primavera, quan els grangers rompien la terra desbrossada, calia recollir rocs i arrels i cremar la brossa, ja que no els pagaven els setanta-cinc centaus fins que no havien fet tota la feina.

A la tardor feien la collita. Van fer-ho fins que van tenir prou diners per comprar un tros de terra. Ella i el pare van construir-s’hi una cabana i van treballar la terra durant tres anys. Com que només tenien un parell de cavalls i el pare els feia servir per treballar per altri, l’àvia molt sovint havia de llaurar ella mateixa. Al cap de tres anys d’esllomar-s’hi no havien pogut fer les millores que exigia la llei i així van perdre la propietat. Aleshores van traslladar-se a les terres de la Corona i van unir-se a altres grups de gent de la carretera.

Quan el pare i els seus germans van ser prou grans, van dedicar-se a posar paranys i caçar per vendre les preses als grangers blancs dels poblats propers, a més del whisky que fabricaven a casa. Un cop casats, van fer-se les cabanes al voltant de la de l’àvia.

L’àvia Campbell ocupa un lloc especial en els nostres cors. El pare se l’estimava i la tractava amb tendresa. Era una gran treballadora i feia l’efecte d’estar sempre feinejant. Quan el pare va voler fer-se’n càrrec perquè deixés de treballar, ella s’hi va enfadar i li va dir que s’ocupés de la seva família i la deixés en pau. Desbrossava i treia pedres de la terra dels colons, ajudava a néixer els seus fills i els cuidava quan es posaven malalts. Sempre va tenir la casa oberta a qualsevol de la comunitat que s’hi acostés, però en els quaranta anys que hi va viure no la va visitar cap blanc, i només tres vells suecs van assistir al seu funeral.

El pare es va casar quan tenia divuit anys. Un dia va anar a una trobada esportiva, a la reserva índia del llac Saddle, i va veure la meva mare, que llavors tenia quinze anys. La va voler i la va tenir. El pare era un home molt ben plantat, de cabells negres arrissats i ulls blau-grisos, fort, llançat i salvatge. Li encantava ballar i és el que feia quan la mare el va veure per primer cop, ballava un jig de Red River amb els seus mocassins llampants. El pare va veure la mare per primer cop quan feia pa bannock a la foguera, davant de la tenda dels pares. El feia girar enlaire, igual que sa mare. Quan ella va alçar la vista, el pare gairebé cau del carro de tan bonica que la va trobar. En preguntar per ella es veu que li van dir que era l’única filla de Pierre Dubuque i que més valia que la deixés en pau o el mataria d’una escopetada. El pare deia que la mare tenia molts pretendents, i que el més fogós era un suec d’una comunitat veïna amb una granja gran i molts diners. També deia que va decidir casar-s’hi i aquella nit va veure que a la mare li agradava ballar, de manera que va ballar a cor què vols amb l’esperança que ella s’hi fixés. La mare deia que quan el va veure va saber que seria seva. Així és com el recordo de petita: càlid, feliç, rialler i cantaire, però vaig veure com anava canviant a mesura que passaven els anys.

La meva mare era molt bonica, menuda, d’ulls blaus i cabells castanys. Era discreta i gentil, no com les altres dones de la comunitat, que eren expansives i cridaneres. Sempre estava enfeinada cuinant o cosint. Li agradaven els llibres i la música i es passava hores llegint-nos la col·lecció de llibres que li havia regalat son pare. Vaig créixer amb Shakespeare, Dickens, Sir Walter Scott i Longfellow.

Les històries que explicaven els llibres de la mare van estimular la meva imaginació. Quan feia bo ens reuníem darrere de casa els germans i germanes amb els cosins i muntàvem obres de teatre. La casa era el nostre Imperi romà, els dos pins eren les portes de Roma. Jo era Juli Cèsar i m’embolicava amb un llençol i em posava una branca de salze al cap. El meu germà Jamie era Marc Antoni i se sentien crits d’Ave Cesar per tot el poblat. Altres vegades construíem una balsa amb uns quants troncs i hi posàvem un dosser que en realitat era un cobrellit de patchwork amb fulards virolats de la mare als quatre cantons. També hi posàvem una vella pell d’ós per fer de catifa i que hi pogués embarcar Cleòpatra —la nostra cosina de pell blanca i pèl roig.