- -
- 100%
- +
—En aquests moments totes les unitats s’estan preparant per retirar-se cap al perímetre defensiu de la Fatarella. El que queda de les divisions 11, 42, 43, 44, 45 i 46 vindran cap a Flix, i les divisions 3 i 35, que eren davant la Pobla de Massaluca i Vilalba dels Arcs, cobriran la retirada. Aquesta tarda a les sis hi haurà reculada general, i demà, cap a les set del matí, les forces que vagin arribant travessaran el pont. La retirada la cobriran voluntaris de les divisions 3 i 35 que defensaran la línia fortificada de la Fatarella; segur que els teus amics, els que encara estan vius, es quedaran. Si els vols trobar has d’anar al capdamunt de la serra, a Raimats. De matinada el segon batalló de la 15a Brigada serà a les cotes 554 i 562, a la zona de més perill.
—És clar, no podia ser d’altra manera... Agafo quatre pertrets i pujo a Raimats. Gràcies, Manuel.
—Està bé, ara envio un camió amb municions cap a dalt. Deixa la moto a la riba esquerra, al costat del meu cotxe, i agafa’l. Sort, i no t’oblidis dels papers. I vigila, que fas molta falta.
El camió va remuntar com un llamp els carrers de Flix, va enfilar la carretera de Riba-roja i va pujar pels forts pendents de la pista que menava cap a dalt de la serra de la Fatarella. Començaven a caure volves de neu. Camions, carros i grups de soldats esparracats baixaven en direcció al pont de ferro de Flix, l’únic punt que permetia sortir de la ratera. Tanmateix, la retirada era ordenada, i els rostres dels soldats mostraven determinació; no estaven vençuts.
Des de la revora de dalt del serrat va poder fer-se càrrec de la situació de perill. Davant seu, pendents i cingles davallaven fins a Flix i la vall del riu. Si l’enemic ocupava aquella balconada, podria bombardejar i massacrar les tropes concentrades a l’espera de passar el riu. Estava clar que caldria resistir per facilitar la retirada. Va arribar al camp atrinxerat de Raimats. Era una zona geoestratègica, alta i a la vegada amb pendents suaus, l’únic lloc per on l’enemic podia arribar als crestalls acarats a l’Ebre. Els enginyers republicans havien establert una defensa en profunditat, dues línies de trinxeres amb fortins de formigó. Raimats era la clau de volta de la línia fortificada que s’estenia des d’Ascó a Riba-roja.
L’Emili va mirar d’aixoplugar-se en un refugi on hi havia un oficial i un soldat amb un telèfon. Tota la zona tenia un aspecte tètric a causa dels bombardeigs. Els bosquets de pins i les oliveres dels bancals s’havien cremat, encara hi havia brases i la sentor de socarrim dominava per sobre de la flaire de terra mullada. Altrament, els nombrosos embuts de les bombes de l’aviació demostraven que els feixistes s’havien acarnissat en aquella zona.
L’oficial, un tinent de transmissions, va ser explícit:
—Vingui cap aquí, sergent, que arriba just a l’hora del ball...
Encara no havia acabat la frase quan uns xiulets llunyans van fuetejar el silenci, i en pocs segons es van convertir en sorolls eixordadors, com si fossin locomotores; després van venir les explosions: una, dues, tres.... terribles espetecs que van aixecar guèisers de terra just cinc-cents metres davant seu. Passats trenta segons, va venir la segona andanada, i una tercera, i una quarta...
—Són els canons del 155, com a mínim disparen des de Vilalba. Des d’abans-d’ahir que ens tenen enfilats. Saben que aquest punt és important, i que si trenquen per aquí adeu XV Cos d’Exèrcit... Tingui, sergent, faci un xarrup d’anís que això va per llarg.
—Gràcies, tinent. Fa gaire que dura, això?
—No paren, ens estan tirant de tot: els Heinkels 111 ens bombardegen des de molt amunt, i després les cadenes han metrallat tota la zona amb els avionets de dues ales... També han vingut uns ocellots molt estranys amb les ales doblegades, que baixaven en picat i tiraven uns pepinos terribles. I a banda, els Schneider del 155... Però de moment les defenses aguanten.
—Sort en tenim que no tenen bons observatoris i que tiren a la babalà. Demà veurem què passa, els tindrem al damunt.
Cap a mitjanit van anar arribant els soldats de la 15a Brigada Mixta, que van prendre posicions. Tot i estar a les fosques, la distribució es va fer en ordre; el fred era intens i ara nevava amb una certa intensitat. L’Emili Galera va reconèixer la veu calmada del seu amic Carles Colomer, que donava ordres als soldats.
—Ei, Carles!
—Eh!! Emili? Emili? Què collons hi fas, aquí?
L’encontre amb en Carles va ser emotiu. Quan en Carles va acabar d’ubicar el seu escamot, a la segona línia de defensa, van anar a buscar aixopluc dins d’un dels fortins de formigó. El recambró era petit, i tenia les troneres tapades amb fustes i mantes per evitar que des de fora es veiés cap resplendor. A l’entrada, en un pot gros de llauna dos soldats assignats al lloc anaven cremant estelles i tronquets. Un parell de llums de ganxo il·luminaven màgicament l’estança.
El sergent Carles Colomer tenia trenta-nou anys, i era amic d’infància de l’Emili Galera. En començar la guerra s’havia incorporat voluntari a la Columna Macià-Companys, i com l’Emili va anar a parar a la XV Brigada Internacional, com a suboficial d’enllaç, perquè dominava l’anglès. En Carles era professor d’Història a l’Institut Escola; la seva dona, la Maria Puigdollers, treballava d’infermera al Clínic, i el fill del matrimoni, en Joanet, ja havia fet els catorze i ajudava en una fàbrica de material de guerra al carrer Badal.
—I doncs, Carles, quines ganes tenia de veure’t. Vaig poder saludar la Maria i en Joanet; no pateixis, estan bé. Per cert, que la Maria em va donar xarop per a les teves genives. —L’Emili va obrir el sarró i li va donar al Carles una ampolleta verda.
—Meravelles! Tinc un flegmó terrible. Abans de res, però, hi ha una cosa que t’haig d’explicar, no me la trec del cap. —Els ulls d’en Carles van espurnejar de manera enigmàtica.
—I doncs?
—Mira, fa dues setmanes ens van rellevar i vam anar a descansar a un lloc tranquil, a la vora de Riba-roja, uns vuit quilòmetres riu amunt, a tocar de l’esglesiola de Santa Magdalena de Berrús. El temple és del segon romànic o més aviat de transició, una obra dels templers de la comanda d’Ascó.
—Bon lloc per a un professor d’Història... i de segur que vas anar a donar-hi un cop d’ull, oi?
—Efectivament, hi vaig anar de dret. Estava buida, però no era prudent posar-hi gent perquè era un objectiu fàcilment identificable. Tenia uns arcs diafragmàtics preciosos, clarament apuntats. Hi havia uns quants forats a la coberta, a la banda de l’altar es veien destrosses i runa, i a fora, una mena de llosa grossa que semblava un altar i que ja es devia utilitzar a la nit dels temps. Bé, ja saps que tinc nas per a l’arqueologia... doncs just darrere del que quedava de l’altar de dins vaig veure un forat mig cobert de runa. En retirar les pedres la cavitat es va fer més practicable, i dins hi havia una mena de superfície plana parcialment tapada per la pols. Amb les mans vaig resseguir-la, i el nas no em va fallar: era una capseta de fusta. «Una lipsanoteca», vaig pensar.
—Una què?
—Sí, home, sí, una lipsanoteca, ja ho saps: les capses on, en consagrar una església, col·locaven relíquies o documents. En qualsevol cas, aquestes capsetes són més pròpies del període romànic que del primer gòtic. D’altra banda, els templers tenien una mena de fixació amb Santa Maria Magdalena, que no són pocs els que diuen que era la parella de Jesucrist.
—I suposo que vas obrir la peça, oi?
—Doncs sí, i mira tu mateix el que hi havia dins.
En Carles va obrir el sarró, va remenar i en va treure una capseta de fusta d’olivera ben conservada, amb tanca de bronze, que feia uns 15 per 6 centímetres. De dins en va agafar un petit pergamí enrotllat i l’hi va passar a l’Emili, que el va desplegar lentament i amb cura i el va acostar al llum de ganxo. Estava escrit en lletra minúscula carolíngia tardana. Va mig aclucar els ulls per llegir. Abans de ser policia havia treballat molts anys com a periodista de cultura, i no tenia gaires problemes per llegir el que fos...
—A veure, això està en llatí i diu: «Hic Maria Magdalena cum suis filiis et reliquiis domini nostri Iesu Christi in itinere finis montis serratae requieuit.» Això vol dir, si fa no fa, «Aquí va descansar Maria Magdalena amb els seus fills i amb les relíquies de nostre senyor Jesucrist de camí cap a les terres de Montserrat». Ostres...
—Doncs sí: ostres. Estic al·lucinant, Emili. Diria que això fa olor de... de...
—De Graal?
—Efectivament. Maria Magdalena i els seus fills, que potser eren els de Jesucrist, la relíquia, la muntanya de Montserrat... I el document és autèntic, no n’hi ha dubte.
L’Emili, astorat, mirava de fer-se càrrec de tot el que implicava aquell document. Les idees li venien al cap en torrentada.
—No, si al final potser Wagner tenia raó quan deia que el Montsalvatge era Montserrat... Encara tinc gravada al cervell la representació que del Parsifal van fer al Liceu. Recordo com si fos ara quan el pare m’hi va portar, el 31 de desembre del 1913: imagina’t jo, amb tretze anys, a la primera representació del Parsifal que van fer al Liceu... va ser impressionant.
—Doncs et ben juro, Emili, que quan acabi aquest desastre de guerra m’ocuparé del tema. Estic convençut que el Graal existeix, i el trobarem, no te’n càpiga cap dubte.
CAPÍTOL 3
—
AL CAPDAVALL, BANDERES
Barcelona, matinada del 13 de novembre de 1938
Teclejant amb els tacons, la Herta va sortir de l’Hotel Oriente i va enfilar el carrer d’Anselm Clavé. El soldat que hi havia de guàrdia a l’edifici del Govern Militar li va etzibar una floreta, i ella, sense fer-ne cas, en un moment es va plantar davant del número 9, la seu del consolat de Dinamarca. Va trucar al timbre i al cap de pocs segons un funcionari li va obrir la gran porta de ferro reixada.
—Senyora Martí?
—Jo mateixa. El senyor cònsol m’espera.
Tot i que era molt tard, el cònsol i el seu secretari encara estaven treballant. Barcelona era una capital complexa, i el consolat de Dinamarca era molt actiu. Halfdan Enberg, amb setanta-cinc anys, era el cònsol més veterà de Barcelona, exercia el càrrec des del 1907. Aquells dies tenia molta feina, i rarament tornava a la seva casa del carrer dels Santjoanistes abans de mitjanit. L’Enberg havia passat informació de tota mena a l’espionatge alemany. La Herta li tenia absoluta confiança, i estava segura que l’ajudaria a sortir-se’n.
El consolat ocupava un parell de pisos d’un pesant immoble de finals del XIX, amb un pati on mantenien un cotxe. L’Enberg estava mig amagat darrere d’una taula de roure americà farcida amb muntanyes d’expedients. Als extrems, dos grans canelobres de plata amb espelmes li permetien treballar durant les apagades. Les parets estaven cobertes amb prestatgeries plenes de llibres desordenats. Presidint l’estança hi havia un polsós quadre de Cristian X de Dinamarca i Islàndia. L’Enberg gaudia, encara, d’una imponent cabellera blanca; la seva cara prima, de galtes xuclades i nas esmolat, allotjava uns ullets blaus que van repassar la Herta. No es va aixecar per saludar, però li va dedicar un somriure ampli i franc.
—Senyora Martí, feia dies que patia per vostè. Estic assabentat de la terrible caiguda que va patir la xarxa d’espionatge dels nostres amics alemanys. Pel que m’han informat, hi va haver morts i els del SIM van intervenir un parell de pisos i una de les preades màquines Enigma. Ho lamento molt... tanmateix, m’alegro que vostè s’hagi salvat.
—Senyor cònsol, li agraeixo el seu suport, però just fa un moment la gent del SIM m’ha localitzat al Ritz i he hagut de fugir cames ajudeu-me. Lamento molt haver-lo destorbat, però la veritat és que no sé on anar i confio en la seva ajuda.
—Naturalment, maca; això és que algú ha parlat, ja sap que a les txeques afluixen la llengua al més valent. Però no pateixi, aquí s’hi podrà estar els dies que vulgui, sense sortir gaire, això sí. Tenim cambres al pis de dalt i, com sap, ja hem ajudat molta gent. Faré que li preparin un passaport danès i arranjarem el transport fins a la frontera francesa. Ara, el meu secretari l’acompanyarà al pis de dalt.
—No tinc paraules, senyor cònsol. Per cert, com està la seva filla? Vaig estar dos mesos amb l’Adi a Marsella abans de començar a treballar a Barcelona, i ja sap que som amigues.
—Sí, és clar. L’Adi és una bona noia, una catalana de cap a peus, que parla set idiomes i que ha estat portant la secretaria del SIFNE, la xarxa d’espies franquistes d’en Bertran i Musitu. Tanmateix, encara està amb aquell dropo d’en Josep Pla... Mare de Déu, no ha servit ni per fer d’espia. Van marxar de Marsella i es van instal·lar a Biarritz per entrar a territori del govern de Burgos. Pel que em diu ella, en Pla s’arramba molt als falangistes, s’està preparant per entrar a Barcelona i conspira tothora; es veu que vol fer-se càrrec de La Vanguardia. Quines ganes tinc de veure-la lluny d’aquest aprofitat... I a més a més hi ha el tema de la nena, de la Rose, pobra criatura...
—No perdi l’esperança, senyor Enberg, segur que l’Adi veurà la llum. Jo vaig estar vivint amb ells i entenc el que em diu.
—Doncs res més... I ara disculpi que me’n vagi, que avui he tingut un dia dur i jo ja estic una mica vell. —El cònsol va fer sonar una campaneta i el xofer es va presentar per portar-lo cap a casa.
La Herta es va estar un parell de dies al consolat danès, sense sortir, però no volia viure com un talp, i les tropes de Franco encara podien trigar setmanes o mesos a arribar a Barcelona. A més a més, ja estava farta de treballar per als nazis, als quals, al capdavall, menystenia profundament, i necessitava obrir horitzons. Havia de portar la iniciativa, i va optar per la via arriscada: audaces fortuna iuvat, la sort somriu als audaços.
El dia 22 de novembre, de bon matí, es va arribar fins al proper Hotel Oriente per trucar amb tranquil·litat a la seva amiga Adelina Evrasonh, una de les traductores del consolat soviètic. Totes dues havien compartit els avatars de la guerra i no poques aventures; de fet, la Herta com a periodista i l’Adelina com a traductora havien coincidit sovint en els esdeveniments de la capital catalana. Li va trucar a les vuit del matí, just abans que la noia sortís de casa cap a la feina.
—Adelina, soc jo. Escolta’m amb atenció, si us plau. Res és el que sembla. No diguis res i escolta.
—Maria? —L’Adelina no se’n sabia avenir. El dia abans li havien comunicat que una de les seves millors amigues a Barcelona era una agent hitleriana, i aquella trucada la va deixar muda.
—Vull parlar amb el teu cap per aclarir aquestes bestieses que s’estan dient sobre mi. Demà tornaré a trucar a la mateixa hora, i si hi està interessat podem mirar de quedar. —Tot seguit, i sense esperar resposta, la Herta va penjar el telèfon.
L’endemà la Herta va tornar a repetir l’operació, trucant ara des del bar Cosmos.
—Adelina?
—Hola, Maria. El meu cap diu que sí, que passis pel consolat demà a la tarda.
—D’acord. Gràcies, Adelina. —Ràpidament, i sense afegir res, la Herta va penjar el telèfon.
La Herta volia afrontar la trobada amb un mínim de garanties. Sabia que en Iuri Golubevi, àlies Armando, el jove que s’havia fet càrrec dels assumptes de l’NKVD (Comissariat del Poble per a Assumptes Interns) i del consolat soviètic, tenia despatx a l’últim pis de la Pedrera, a la mateixa oficina on havia estat el sinistre Erno Gerö, el delegat del Komintern i anterior cap de l’NKVD. Golubevi havia estat secretari de Gerö, i la Herta tenia informació sobre la seva activitat perquè l’espionatge alemany havia seguit la gent de l’NKVD.
En Iuri era un noi solitari que no es refiava de ningú, un costum molt sa atès que les purgues del camarada Stalin estaven a l’ordre del dia. Acostumava a baixar a esmorzar gairebé cada dia, cap a les onze del matí, a un cafè proper del carrer Claris que encara servia succedanis de cafè i magdalenes. En Iuri sempre es posava a la taula del fons, amb l’esquena contra la paret, per veure-les venir, i aprofitava per donar un cop d’ull als diaris. La Herta va estar alerta i va esperar l’hora. En Iuri no va fallar. La Herta va deixar passar un temps prudencial i va entrar al bar amb decisió, i fent un somriure al cambrer va anar de dret a seure a la taula d’en Iuri. El noi no va tenir temps de reaccionar, però tampoc va detectar cap perill; més aviat es va sentir sorprès, i d’altra banda la cara de la noia li era vagament familiar.
—Hola Iuri, soc la Maria Martí, bé, de fet la Herta Schumacher. Estigues quietet, perquè com et pots imaginar porto artilleria...
En Iuri va abaixar el diari i va mirar la noia per damunt les ulleres rodonetes. La Herta va assajar el seu millor somriure mentre li mostrava la bossa lleugerament oberta perquè pogués veure que la mà dreta, que amagava a l’interior, empunyava una petita però mortífera Walther PPK.
—Encantat de saludar-la, Fräulein Schumacher, i no pateixi, ja pot amagar això. Tots som companys de l’ofici, i ja ho sap, avui per vostè i demà per mi. Crec que havíem quedat demà, però no hi ha cap problema a veure’ns ara. Vostè dirà, soc tot orelles.
—M’agrada aquesta música, però ja sap que jo soc una pobra noia i haig de prendre les meves precaucions, i anar de dret al seu cau era una mica arriscat. Ja es pot imaginar el que necessito: entre el 9 i el 10 de novembre va caure la xarxa d’espionatge alemanya, i tant si s’ho creu com si no jo hi vaig ajudar. No m’agraden els nazis.
—Sí, és clar, però...
—Però paguen bé, i jo he quedat prou neta... Crec que ningú d’ells sospitarà de mi, i per tant puc mirar de reprendre els meus contactes amb la xarxa de l’Abwehr i amb els espanyols de la cinquena columna, els del SIFNE del senyor Bertran i Musitu.
—I quin benefici trauríem nosaltres del fet que vostè mantingui les seves activitats i els seus contactes?
—Naturalment, tindria informats els ruskis de coses i persones. El futur serà complicat, i jo em vull assegurar la jubilació. Per dir-ho d’una altra manera, m’estic oferint per fer d’agent doble a un preu raonable. I miri, com a penyora de les meves bones intencions, aquí té un llistat de col·laboradors del SIFNE a Barcelona i a Tarragona, i els enllaços que tenen a Perpinyà i Marsella. —La Herta va treure un sobre obert, i en Iuri el va agafar i li va donar un cop d’ull.
—Interessant... Però amb això que diu del doble joc ha de vigilar: ja sap com va acabar la Margaretha Geertruida...
—La Mata Hari? Sí, és clar, però no pateixi per mi. D’altra banda, ja sap que Berlín i Moscou, després de la comèdia de Munic, han començat a negociar un pacte fàctic de col·laboració: en Ribbentrop i en Molotov estan jugant la partida, i acabaran com a aliats. I si la guerra espanyola s’allarga encara riurem tots plegats; quan el caporal i el georgià es facin abraçades voldrà dir que nazis i estalinistes són aliats. Pobres republicans espanyols...
—Estem d’acord, Fräulein, m’interessa tot el que em pugui explicar del Reich, ara i en el futur, i siguem enemics o amics... però ja sap que nosaltres som humils proletaris i no podem pagar gaire. De moment vostè conservarà la vida, que ja és molt.
—Això vol dir que els pollosos del SIM, els de la policia política espanyola, no em molestaran? Vol dir que puc circular i que puc marxar del país sense traves?
—Justament, a partir d’ara vostè és com... com si no existís, la faré esborrar dels nostres arxius. Els contactes, si escau, i mentre sigui aquí, els farem de manera informal, sempre a través de la senyora Adelina Evrasonh. Marxi quan vulgui, i aprofiti mentre pugui: venen dies de caos, i com es pot imaginar el futur de la República espanyola és una qüestió de setmanes més que de mesos. Però no pateixi, que arribat el cas mantindrem el fil a través de la nostra xarxa de consolats i ambaixades d’Europa. A partir d’ara, per nosaltres el seu nom serà... Digui’l vostè mateixa...
—Doncs jo per vostès soc... Maria Magdalena, una dona que va saber enlluernar el Messies i encarrilar el penediment pels seus errors anteriors.
—Doncs quan Maria Magdalena truqui o es presenti a qualsevol de les nostres ambaixades tindrà la porta oberta. De tota manera, ja li anticipo que les que tindran prioritat seran les de Dinamarca, Suècia i Suïssa, països que probablement es mantindran neutrals passi el que passi. Qualsevol teletip que arribi signat per Maria Magdalena arribarà allà on ha d’arribar... Li sembla bé?
—Perfecte. Ha estat un plaer, Iuri. M’agraden els homes com vostè, amb les idees clares. Per cert, a mi sempre em podran trobar —amb temps, això sí— enviant un missatge o un telegrama al gerent de l’hotel Orotava de Santa Cruz de Tenerife. És un vell amic, i hi mantinc contacte telefònic regular. Moltes gràcies per tot, ha estat molt amable. Do svidaniya.
—Gràcies a vostè, Fräulein, tant de bo tinguéssim temps per fer unes copetes de xampany... Confio que en un moment o altre ens tornarem a trobar. Salut i revolució.
La Herta va decidir sortir de Barcelona com més aviat millor. En poc menys d’una setmana, l’Adelina Evrasonh li va subministrar salconduits diversos, cartilles de racionament i un passaport de seguretat que l’acreditava com a tècnica d’infermeria soviètica. Al seu torn, el consolat de Dinamarca li va donar un passaport danès. Sobre el paper, no havia de tenir cap problema per sortir del país, però la Herta es va estimar més utilitzar les xarxes del SIFNE per passar a França, ja que volia mantenir el seu estatus com a espia del Reich i els alemanys no n’havien de fer res de les seves relacions amb els danesos, ni òbviament amb els soviètics.
El dimecres 30 de novembre de 1938 la Herta es va posar en marxa. A les set del matí va agafar els Ferrocarrils Catalans a la plaça d’Espanya. La línia de Manresa i Guardiola funcionava de manera correcta, els sindicats la gestionaven amb eficàcia. A les set del vespre, amb un fred terrible, va arribar a Guardiola de Berga, i encara va poder continuar fins a la Pobla de Lillet, on va fer nit a la Fonda d’Espanya. Allà va contactar amb passadors del SIFNE, que des de Castellar de n’Hug la van conduir fins a la collada de Toses, i des d’allà, travessant boscos i pendents nevats, van guanyar la frontera francesa. Des de Sallagosa, amb el trenet groc primer i amb la SNCF des de Prada, va arribar Perpinyà; el 4 d’octubre era a Marsella, i el 7, a Berlín.
La Herta es va presentar davant el ministre d’Afers Exteriors, Joachim von Ribbentrop, el successor de Konstantin von Neurath, que era qui li havia encomanat la missió a Espanya. Durant uns quants dies es va sotmetre a un exhaustiu interrogatori per explicar fil per randa les seves activitats a la rereguarda republicana. També va haver de relatar tot el que li havia passat a Heinrich Himmler, molt interessat en la darrera missió en què havia participat la Herta, per recuperar un significatiu llibre jueu, un Zohar escrit a Barcelona al segle XIII. L’intent havia fracassat, però la Herta va haver de precisar-ne tots i cadascun dels detalls, va deixar clar que la responsabilitat no havia estat seva, i que l’operació fallida s’havia d’imputar als responsables de l’Abwehr a Barcelona. Tanmateix, va explicar que els agents alemanys havien lluitat heroicament i que abans d’entregar el llibre dels jueus als bolxevics el van enviar al fons del mar. Així el fracàs es va presentar, al capdavall, com una victòria, ja que s’havia aconseguit destruir una peça important del patrimoni cultural jueu. A Himmler, que imputessin els errors de l’operació als homes d’en Canaris, els de l’Abwehr, ja li estava bé en la mesura que això reforçava la seva imprescindibilitat davant Hitler.
El 26 de gener va acabar de redactar els darrers informes; era el moment d’agafar unes vacances. Just al final d’aquell dia les emissores de ràdio anunciaven, amb tot luxe de detalls, que Barcelona havia estat conquerida per les forces feixistes.
CAPÍTOL 4
—
UNA BATALLA LLUNYANA
14-16 de novembre de 1938. Raimats, la Fatarella
A les trinxeres de Raimats la nit es va fer llarga. La neu, tot i que de manera feble, no va deixar de caure, el fred els arribava fins al moll de l’os. Els soldadets dormien en grups de tres o de quatre, arrambats, amb una manta a terra i les altres dues o tres al damunt. A les set de la matinada van tornar a tronar els projectils del 155, esqueixant el cel amb udols monstruosos. Aquesta vegada passaven de llarg, i esclataven gairebé a l’extrem de la serra. L’Emili va continuar dormisquejant dins del fortí, però en Carles es va aixecar neguitós. De fet, mai havia deixat del ser el professor de l’Institut Escola que patia pels seus alumnes, i que ara es preocupava pels seus soldadets. Va sortir a la trinxera exterior. Els guàrdies eren al seu lloc, i els soldats capcinejaven tot retardant el moment d’aixecar-se. El cerç bufava suau però gelava l’ànima.