El Graal de Montserrat

—Amunt, nois, i ja ho sabeu: a rentar-vos, a afaitar-vos i raspallar-vos les dents, que els de l’Exèrcit Popular som gent neta. I si avui hem de palmar aquí, si més no, que estiguem presentables.

Per donar exemple, i com cada dia, en Carles es va rentar les dents i es va afaitar a la trinxera tot i que l’aigua de la gibrella estava més que freda. De sobte li va arribar una aroma singular, realment inversemblant. Els soldats de cuina van anar portant a la tropa pa torrat amb cansalada acabada de rostir, garrafes de vi i termos amb cafè molt calent. Els comandaments sabien que els voluntaris necessitaven tota mena de municions, i van maldar per alimentar bé els nois.

Cap a les nou del matí van poder veure denses columnes de fum negre que s’ajuntaven amb els núvols baixos; per la posició es podia deduir que sortien de la Fatarella. En Carles es va cargolar una cigarreta i va començar a fumar fent grans xuclades.

—Ara els feixistes deuen estar entrant al poble. No m’ho vull ni imaginar... ahir a la nit, quan vam passar la Fatarella era un lloc fantasmagòric, sense llum i sense gent. El vent xiulava pels carrers deserts.

—Pots pensar —va afegir l’Emili—, ara els moros i els legionaris deuen estar saquejant les cases. Abans d’un parell d’hores els tindrem aquí; saben que si arriben al penya-segat d’aquí al darrere amb una sola bateria del 105 podran destrossar l’exèrcit republicà. Ara els nostres ja deuen estar passant el pont de ferro a tota pastilla, però encara trigaran a travessar tots. Haurem d’aguantar.

—Efectivament, Emili, i d’aquí no ens mourà ni Déu fins que el darrer dels nostres hagi guanyat l’altra banda.

Cap a quarts de deu del matí el fred es va tornar més intens, però va parar de nevar; l’ambient estava molt net i la visibilitat era bona. Els soldats miraven amb ansietat els camps i turons propers tot esperant el moment. Un soroll somort de motors es va anar fent cada vegada més present; s’acostava un nyigo-nyigo de cadenes metàl·liques.

—Sergent Colomer... allà... allà... sota dels pins... els tancs... ja venen...

En Colomer va agafar els prismàtics i els va enfocar. Un silenci sepulcral, només trencat pel llunyà xerriqueig dels blindats, es va ensenyorir de tota la posició de Raimats. Els nois miraven expectants.

—Emili, veig un primer tanc als turons d’allà al davant, pel camí de la Fatarella. És un Panzer I, alemany i al darrere se’n veuen un parell més; són l’avantguarda. I veig el comandant del primer vehicle, està gairebé tot ell fora de la torreta... Una mica xulo, aquest paio.

—Bé, ja ho pot estar, de tranquil, que pel cap baix és a més d’un quilòmetre de la nostra posició, i també és prou lluny de la nostra primera línia...

—Aquest boche pagarà cara la seva gosadia... Què s’ha pensat? Que això és un ball d’envelat? Ramonet! Vine cap aquí! —va cridar en Colomer. Un soldadet que amb prou feines devia tenir els divuit, esprimatxat i amb ulleretes rodones, es va afanyar a presentar-se.

—A les seves ordres, sergent. Vostè dirà.

—Té, xarrupa una mica de conyac i concentra’t.

En Carles li va oferir una petaca al noiet, que va fer un bon glop que va rematar amb una bufada de satisfacció.

—Ets el millor tirador de la companyia. Fixa’t allà, entre els arbres. El primer tanc... El comandant va com un gall faver, està com si passegés per la Wilhelmstrasse, així que endinya-l’hi, i si el tombes et donaré permís de cap de setmana. Només que puguem...

En Ramonet es va llepar el polze i el va aixecar per comprovar la direcció del vent, i amb el mateix dit humit es va treure la pols de les ulleres. Va regular l’alça del seu fusell rus, un Mosin Nagant molt ben cuidat. Es va recolzar amb molt de compte en uns sacs mirant de fixar bé el braç esquerre. Va tirar el pany enrere i endavant, una bala va entrar a la recambra. En Carles mirava l’objectiu amb els prismàtics. En Ramonet va aguantar la respiració, i, sense pressa, va prémer el gallet. Un tret va trencar la tensió.

Un, dos segons i... en Carles va veure com el comandant es desplomava. El cos va quedar penjant de la torreta mentre el Panzer I continuava avançant. Un brogit salvatge de victòria va eixordar les trinxeres republicanes.

—Molt bé, Ramonet, l’has tombat. Té, fes un altre traguinyol, que ara començarà la festa...

Efectivament, com si d’una carrera es tractés, el tret es va convertir en el senyal de sortida: no menys d’una dotzena de Panzer I van avançar contra la primera línia de fortins i trinxeres disparant les metralladores. L’Emili anava seguint l’atac amb els prismàtics; ara les canonades eren constants i s’acarnissaven sobre la primera línia republicana.

—Mira’t això, Carles, sembla que els nostres els tenen aturats. Els tancs han quedat clavats. Però aquestes canonades són de la seva artilleria divisionària del 105. Jo diria que les estan endinyant, amb tir tens, contra els nostres fortins...

Les hores que van seguir van ser un autèntic infern. Els tancs no van poder assaltar les trinxeres perquè els bancals i rases antitancs els van impedir progressar, però tanmateix la infanteria de la 82a Divisió del Cos d’Exèrcit Marroquí, La Gallega, va atacar repetidament. Cap a migdia l’aviació va tornar a fer acte de presència: els Heinkel He 51 van cosir a trets les posicions republicanes, i tot seguit la infanteria franquista va reprendre l’atac contra la primera línia.

—No aguantaran gaire, els nostres. —L’Emili seguia amb preocupació els esdeveniments—. Ara la lluita ja es fa a les trinxeres i estan combatent amb granades... és un infern. Atenció! Els nostres es retiren. Nois, prepareu foc de cobertura!

Per les trinxeres de comunicació entre la primera línia i la segona van anar arribant els sobrevivents, que van prendre posició a les darreres trinxeres d’evacuació, les que estaven darrere de la segona línia. La infanteria feixista, superada la primera línia, va continuar avançant, gairebé a peu dret, cridant sorollosament «Arriba España», com si ja haguessin assolit la victòria. L’avenç imprudent va continuar fins a una vintena de metres de les posicions republicanes de la segona línia, i llavors es va abatre sobre ells una terrible calamarsada de plom. El foc creuat de les Màxim i les ZP disparant des dels fortins i els trets de fuselleria que vomitaven les trinxeres van aniquilar desenes d’atacants.

Amb ràbia, i ara prenent precaucions, avançant a cobert, la infanteria franquista va continuar l’atac durant tota la tarda. Van arribar a ocupar un sector de la segona línia, però a la nit la infanteria republicana va contraatacar amb granades i va liquidar les infiltracions.

La nit del 14 al 15 de novembre va ser llarga. El tiroteig va ser constant, i els crits i gemecs dels ferits i agonitzants que havien quedat entre les dues línies eren terribles: udols de dolor i crits demanant la presència de la mare...

El dia 15 es va anar desvetllant a poc a poc. Tot el sector fumejava, i l’olor de pólvora es barrejava amb la pudor de fum, de carn cremada i la inequívoca aroma metàl·lica i dolçassa de la sang.

En Carles va tornar a animar el seu escamot, i el mateix feien els oficials i suboficials al llarg de tota la línia.

—Companys! Pel que ens diuen els soldats del grup 115, els de les divisions 42 i 43, els de la 44 i els de la 60a Brigada Mixta ja han creuat el riu. I continuen passant; en poques hores el XV Cos d’Exèrcit s’haurà salvat per lluitar en defensa de Catalunya. Tot serà gràcies a la vostra voluntat de combat, i jo us dic que continuarem clavats aquí fins que la nostra gent estigui a l’altra banda i se’ns ordeni, a nosaltres també, la retirada. Visca la República i visca la llibertat!!!

Un bramul de visques sorgit del fons de les trinxeres va sancionar la voluntat de resistència. Mentrestant, l’Emili, nerviós, amb els prismàtics a la mà tractava de saber per on els vindria el següent cop. De nou el xerriqueig de cadenes va indicar l’arribada del perill.

—Atenció, Carles, mira cap allà a l’esquerra... són tancs, i s’estan filtrant des de les posicions que han conquerit a l’extrem final de la pista de Riba-roja.

—Això vol dir que avançaran entremig de la primera i la segona línia, i que tindrem els tancs davant nostre en un tres i no res.

—Efectivament, és una gran columna. Venen dotzenes de blindats i els que van a l’avantguarda són els T-26 dels franquistes. Això no m’agrada gens... no podran pujar pels talussos que protegeixen els fortins, però donaran suport directe a la infanteria quan ataqui. Indica als nois que preparin granades i ampolles de benzina; ara s’acosta l’atac definitiu.

Una vintena de tancs T-26 protegits per un eixam de Panzer I es van desplegar al llarg de la pista davant les posicions de la segona línia de Raimats. A redós dels tancs, la infanteria franquista va prendre posicions i va instal·lar morters. L’atac generalitzat va començar cap a les onze del matí. Els T-26 es van acostar als fortins el màxim que van poder, a menys de cinquanta metres, i van començar a disparar intentant fer punteria contra les espitlleres. Alhora, els morters i el foc de metralladores colpien les trinxeres republicanes. El bombardeig directe es va perllongar durant més de dues hores. Alguns fortins van rebre més de quaranta impactes d’artilleria, i els trets que s’escolaven per les espitlleres explosionaven a l’interior. Van anar emmudint d’un en un. Lliurats del foc de les metralladores republicanes, els soldats de la 82a Divisió van avançar amb prudència, arrossegant-se com fardatxos cap a les trinxeres. Les granades ofensives i defensives van prendre el protagonisme dels combats. Cap a les tres de la tarda, la línia republicana ja no es podia mantenir. En Carles va ordenar la retirada a la darrera trinxera, la que s’obria davant del que havia estat un bosquet a tocar de la cota 652. Allà es van mantenir, disparant un cartutx darrere de l’altre i tombant els enemics que s’acostaven, amb les granades travessant l’aire en un i altre sentit.

En Carles, sense parar d’accionar el seu Mosin Nagant, va ser taxatiu amb els sobrevivents de l’escamot:

—Retirada! Marxeu! Comenceu a córrer i no pareu fins a Flix. És una ordre!

—No el deixarem sol, sergent!! —va somiquejar en Ramonet, un dels sobrevivents.

—Càgon... Que marxeu, he dit!

Sense donar-li l’esquena, els nois van començar a retrocedir. Just en aquell moment l’Emili va sentir un xiulet de morter que inequívocament li venia al damunt, i després una explosió somorta el va deixar cobert de terra. Tot es va fer fosc. Les orelles li xiulaven. Durant uns segons no sabia si estava viu o mort. Ràpidament es va eixorivir, just per constatar que en Carles no havia tingut tanta sort. Havia quedat panxa amunt en un retomb de la trinxera; l’explosió li havia arrencat una mà, la cama dreta era una massa de carn picada, roba i pols. El baix ventre també el tenia rebentat. Estava llest; allò no tenia solució.

—Carles!!! Em sents?

En Carles, fent un esforç, encara va poder barbotejar algunes paraules.

—Marxa, Emili, això s’ha acabat. Cuida’t de la Maria i en Joanet... i agafa la lipsanoteca.

En Carles va perdre els sentits. L’Emili li va treure el casc i va provar d’aixecar-lo, però era impossible; dos minuts més tard va deixar de respirar. Va agafar la lipsanoteca del sarró, va prendre les cartutxeres i el Mosin d’en Carles, li va treure el pany amb rapidesa i el va llençar lluny. Com va poder, va tirar terra damunt del seu amic i després va començar a córrer, just quan ja s’endevinaven les siluetes dels soldats franquistes renegant i entrant a la trinxera.

L’Emili es va apressar, i en pocs minuts va entrar en contacte amb els noiets de l’escamot i d’altres que s’anaven retirant. Des de l’extrem de l’altiplà van començar a baixar rostos avall pels abruptes pendents que menaven cap a Flix. El descens va ser un turment; els soldats anaven nafrats i alguns transportaven ferits. Van arribar als afores de Flix cap a mitjanit del dia 15. Als turons de la rodalia del poble hi havia combats, i encara anaven passant tropes en retirada. Cap a les quatre de la matinada del dia 16 de novembre, el grup de l’Emili va ser el darrer a passar el riu pel pont de ferro. A l’extrem de la riba esquerra els va rebre en Manuel Tagüeña.

—Ostres, Emili, sou els últims... Moltes gràcies, nois —va dir en Tagüeña dirigint-se a tot el grup—, heu salvat milers de vides, i el XV Cos d’Exèrcit tornarà a combatre per defensar Catalunya!

En Tagüeña va prémer el detonador i el pont de ferro de Flix va saltar pels aires. Eren dos quarts i deu minuts de cinc de la matinada del dia 16 de novembre de 1938. La batalla de l’Ebre havia acabat. En Tagüeña, capcot, li va fer una forta abraçada a l’Emili.

—Company, estic segur que ha estat terrible, i pel que veig el sergent Colomer no està amb tu...

—No, Manuel; allà s’ha quedat...

L’Emili va continuar amb la 35a Divisió, ocupant les noves posicions defensives i actuant d’enllaç amb la moto. Durant unes setmanes el front va estar tranquil. Després de la terrible contesa de l’Ebre semblava que tot s’havia acabat, però en realitat la calma era un parèntesi: aviat l’exèrcit franquista reprendria l’atac, i tothom ho sabia. L’Emili va escriure a la Valentina Garcia, la seva companya. També va escriure als amics i parents indicant que estava bé i que s’havia reincorporat al front. Fins aleshores el correu havia funcionat amb total eficàcia i precisió, però amb les retirades continuades i els canvis d’ubicació de les unitats va començar a haver-hi problemes. Les seves cartes ja no van tenir resposta.

El 23 de desembre els feixistes, ansiosos per ocupar totalment Catalunya, van iniciar l’ofensiva contra l’exèrcit republicà, que es va anar retirant ordenadament. El XV Cos d’Exèrcit va lliurar combats sense parar. Mentrestant, Barcelona era bombardejada brutalment. El Nadal del 1938 va ser un dia trist; per Sant Esteve de nou van caure bombes sobre Barcelona, i l’aviació la va continuar castigant el dia 27 i el dia 29. El 31 de desembre, per acomiadar l’any, els atacs aeris van fer gairebé cent morts i un centenar de ferits, i els atacs van continuar per Cap d’Any i el dia 2 de gener de 1939. Barcelona era com un gran animal ferit de mort que anava perdent l’esma. El dia 4 de gener, després de violents combats, els feixistes ocupaven les Borges Blanques i Artesa de Segre. L’enemic s’acostava. El dia 8 de gener els feixistes van ocupar Montblanc, i el dia 14 entraven a Valls i Tarragona.

El XV Cos d’Exèrcit lluitava ara arran de la costa. El dia 19 de gener, en Tagüeña va anar a trobar l’Emili.

—Hola, Emili, ha arribat un cable per a tu. És del conseller de Justícia, en Pere Bosch i Gimpera, que diu que tornis i que et reincorporis tan aviat com sigui possible, que et necessita... Així que aquí tens el salconduit. Gràcies, ja has fet prou l’heroi; ara torna, agafa la moto i de dret a Barcelona, que caldrà ajudar a organitzar la retirada cap a la frontera. Gràcies, amic.

CAPÍTOL 5

—

EN PERE BOSCH I GIMPERA

Barcelona, gener de 1939

L’Emili Galera va arribar a Barcelona cap a les vuit del matí del 20 de gener de 1939. Els carrers estaven deserts. Va entrar a la ciutat per la Gran Via, i va guanyar la Barceloneta per la via Durruti. Tenia l’esperança de poder esmorzar amb la Valentina, la seva companya. Feia gairebé dos mesos que no la veia. Plegats havien dificultat l’acció de l’espionatge nazi a Barcelona i havien contribuït a desarticular una trama que, amb la complicitat de traïdors del SIM, passava informació als alemanys. Junts havien impedit que els nazis s’apoderessin d’un valuós llibre medieval vinculat al món jueu català, especialment cobejat pel mateix Adolf Hitler. Després d’haver salvaguardat la peça, l’Emili, per tal d’eludir possibles represàlies dels sectors del SIM implicats en l’afer, s’havia fet fonedís i havia marxat cap al front.

La moto s’encaminà amb rapidesa pels carrers de Ginebra, Atlàntida i Maquinista, va baixar pel de Giné i Partagàs i en arribar a la cruïlla amb Sant Carles va constatar, amb terror, que l’illa de cases tenia un gran esvoranc i que allà on hi havia hagut el número 67, allà on vivia la noia, solament hi quedava un gran buit ple de runes recremades que envaïen el carrer i que encara fumejaven. La seva presència no va passar inadvertida: la Miquela, una de les poques veïnes que quedaven al carrer, va sortir d’una planta baixa propera.

—Senyor! Senyor! No ha quedat res de la casa, va ser el bombardeig d’ahir, els italians van estar atacant el port de valent. Va ser terrible, al barri van caure moltes bombes i hi va haver molts morts...

L’Emili va començar a imaginar-se el pitjor.

—I de la Valentina Garcia, en sap alguna cosa?

—Mare de Déu, la Valentineta, no en sabem res. De dins de l’edifici en van treure molts cadàvers recremats, però no els van poder identificar. Pot ser que la Valentineta estigui morta; feia dies que traginava pel pis fent neteja, i ahir hi era. Vam estar parlant molta estona i no l’hem tornat a veure... I no estava entre els ferits, que ho vaig mirar. Crec que la bomba li va caure al damunt, però no l’hi puc dir amb certesa... Hi va haver moltes víctimes, però de la Valentina no en sabem res. Tanmateix, si li va arribar l’hora, pobreta, que al cel sigui. Coratge, senyor, coratge... no perdi l’esperança.

L’Emili va quedar desmanegat. Va seure a la gatzoneta a la voravia, amb els ulls fixats en el munt de runes, i es va quedar en aquell lloc, el cervell en blanc, durant gairebé mitja hora. La veïna li va portar un gotet d’aigua del Carme que es va empassar d’un glop i el va fer reaccionar; estava clar que s’havien d’explorar totes les possibilitats.

—Gràcies, Miquela. Si apareixen ella o els seus pares, aquí li deixo escrita la meva adreça. Faci-m’ho saber, si us plau, i que em facin arribar una nota explicant com i on s’estan. Moltes gràcies.

L’Emili va quedar amb un enorme buit interior, tot donava voltes massa de pressa. Va anar cap al seu pis, el tercer primera de la lletra A del carrer Pizarro, amb l’esperança de trobar alguna nota. Podria ser que el dia abans, en acabar la neteja, hagués anat a comprar o a visitar els seus pares, o podria ser que estigués ferida en algun hospital. Va trobar un parell de cartes que el carter o ella mateixa havien passat per dessota la porta, però portaven data del desembre, res del dia anterior. Les evidències indicaven, de moment, que ella podria haver estat al seu pis quan la casa va ser polvoritzada per l’aviació italiana. Tanmateix, havia d’aferrar-se a la idea que no hi fos durant el bombardeig, o que hagués resultat ferida.

L’Emili va baixar l’escala al trot, va engegar la moto i va marxar cap al passeig Nacional circulant a poc a poc. El dia continuava gris i fred, la humitat salobrosa del port se li ficava al moll dels ossos. La tristesa es feia més gran en la mesura que prenia consciència de la magnitud del desastre... El paisatge urbà era gris, de blanc i negre, com si d’una pel·lícula es tractés; era com si veiés el món des de fora. Davant seu anaven desfilant els rafals destrossats del passeig Nacional, amb incendis encara ben presents, les cases de les façanes cosides a trets, amb alguns forats de les finques destruïdes, les grans grues del port mostraven ferros torturats i retorçats, com monstres antediluvians, alguns cadàvers de vaixells mostraven les seves superestructures recremades sortint de l’aigua, altres exhibien part del buc destrossat, els dipòsits generals estaven cosits a bales. El barri assolellat de Salvat-Papasseit, de noietes rialleres, oloreta de cafè i de fustes de flandes i melis al moll s’havia convertit en un espai de desmesurada tristesa, nines trencades i nois engolits per la guerra.

Va continuar via Durruti amunt i tanmateix la ciutat continuava viva; els cartells de propaganda política per encoratjar els veïns donaven notes de color a una ciutat plena de ferides grises. Va guanyar el carrer Rosselló i el Clínic per assegurar-se de si als hospitals tenien alguna notícia de la seva companya; a l’hospital també va donar el condol a la Maria Puigdollers, la dona d’en Carles. Va ser un moment difícil, però la Maria era una dona valenta i generosa.

—En Carles sabia que això podia passar, jo sabia que això podia passar, estem en guerra. Només puc estar contenta per haver conviscut amb ell els anys que ho vaig fer, i per haver compartit un magnífic fill. Gràcies, Emili, no deixa de ser un consol que el poguessis acompanyar en els darrers moments. Bé, ara mirarem el registre a veure si aclarim alguna cosa sobre la Valentina, i després anirem al dipòsit de cadàvers.

La Maria va consultar el registre d’ingressats, altes i defuncions corresponents al dia 19. No hi havia cap Valentina. Sí que hi havia, però, alguns casos de gent sense identificar, sobretot víctimes dels bombardeigs, i per això van baixar al dipòsit de cadàvers, ubicat als soterranis de l’hospital. L’espectacle era dantesc, amb desenes de cossos més o menys sencers o més o menys trossejats: homes, dones, avis i nens. Dels morts del dia anterior al sector de la Barceloneta, hi havia cossos sencers i altres dels quals només quedaven restes molt fragmentàries. També hi havia cadàvers totalment recremats; algunes de les restes es podien correspondre amb el cos de la Valentina, però no en va obtenir cap evidència concloent.

En sortir del Clínic l’Emili va agafar la moto i va repetir l’operació a l’Hospital de Sant Pau, amb un resultat similar: la Valentina no hi era, i si hi era el que restava d’ella havia quedat reduït a la mínima expressió.

A quarts d’una va arribar a la Universitat per mirar de parlar amb en Pere Bosch i Gimpera, el conseller de Justícia del govern de la Generalitat, que continuava exercint com a rector de la Universitat de Barcelona. En Bosch —l’Emili ho sabia per experiència— normalment s’estava a la universitat fent d’investigador: ni la guerra ni les responsabilitats polítiques, que feia a la perfecció, havien aconseguit apartar-lo de la seva obsessió pel coneixement científic. L’Emili feia anys que el coneixia, i en els darrers mesos havia tingut l’ocasió de col·laborar-hi intensament.

Els bidells de la recepció li van indicar que pugés per les sumptuoses escales del rectorat. En arribar a dalt, un altre bidell li va indicar que esperés a la galeria de rectors, una cambra on hi havia penjats els retrats dels rectors que havien precedit en Bosch. No va haver d’esperar gaire abans que una porta s’obrís mostrant la inequívoca silueta d’un homenot que li va fer una sòlida abraçada.

—Emili. Com estàs?

—Ara mateix malament, rector. Acabo de venir de la Barceloneta i la casa de la Valentina ja no existeix: els bombardeigs d’ahir... Les veïnes m’han dit que és possible que ella en fos una de les víctimes, però els cadàvers van quedar destrossats i no els van poder identificar. He passat pel Clínic i per Sant Pau i res, i a hores d’ara no sé si és viva o morta. —L’Emili tenia la veu trencada i no es va estar de somicar. En Pere, visiblement afectat, el va fer seure en un dels chesters que hi havia al despatx, i va anar corrent a posar-li una copeta de conyac.

—No saps com ho sento... La Valentina Garcia Puigpelat és una de les nostres millors alumnes, una autèntica fera en història, en llatí i en semítiques. No perdem, però, l’esperança: donaré instruccions perquè la localitzin si encara és viva; ara mateix faig trucar a tots els dispensaris i clíniques.

En Bosch va agafar el telèfon i va començar a donar instruccions precises per fer una recerca exhaustiva de la Valentina.

—Gràcies, rector. Suposo que ella li va fer arribar el missatge que el text jueu objecte de pugna amb els nazis va ser recuperat i que a hores d’ara està ben custodiat...

—Ho sé, Emili, i vau rendir un gran servei. Qui sap el profit que haurien tret els nazis dels textos cabalístics... Sàpigues que la situació a la policia es va arreglar. La xarxa corrupta de la gent del SIM, la que contemporitzava amb els espies alemanys, va ser totalment desarticulada. El ministre de Governació de la República, Paulino Gómez, em va demanar personalment disculpes, i fins i tot en Negrín em va fer arribar una nota. Passats uns dies els policies de la teva unitat, en Cabanes, en Quimet i en Laforja, van ser rehabilitats, tot i que van passar uns dies tancats a la txeca de Vallmajor. Ara tornen a estar en servei. Ara vull que et reincorporis. Vas fer bé d’anar a l’exèrcit, no sé què hauria passat si t’arriben a detenir, però per sort tot aquest afer ja està superat.