- -
- 100%
- +
—I doncs, conseller, què hem de fer ara?
—Com saps, la guerra està perduda. L’inútil d’en Negrín ha sacrificat a l’Ebre totes les nostres forces i ara no hi ha qui aturi els feixistes. I, no ens enganyem, no trigaran a entrar a Barcelona, menys d’una setmana. És probable que tinguem una situació de caos: els funcionaris del govern de Madrid seran els primers a fugir cames ajudeu-me cap a la frontera, i milers de persones també marxaran; pots imaginar-te que la repressió feixista serà terrible i sagnant. El president Companys encara està valorant si es queda per rebre els invasors al seu despatx, però estic mirant de treure-l’hi del cap.
—Efectivament, no és una bona idea. Segur que l’assassinarien i arrossegarien el seu cadàver pels carrers...
—No en tinc cap dubte. Tanmateix, el president vol que garantim la salvació dels intel·lectuals, dels científics, dels pensadors, dels artistes... Considera, i no sense raó, que Catalunya necessitarà matèria grisa. Per tant, estem preparant un pla d’evacuació, i vull que tu i en Cabanes el superviseu, i que d’alguna manera prengueu les decisions executives. Necessito gent de confiança. El sotrac que s’acosta és terrible...
—D’acord, conseller, el que vostè digui. Avui mateix em reincorporaré a la meva unitat, a la comissaria de la via Durruti; ara quan acabem aniré cap allà. D’entrada necessitaré llistats de les persones clau a evacuar, i haurem de començar a reservar vehicles. L’atac franquista contra Barcelona pot començar, efectivament, en qualsevol instant, i no està clar que els nostres puguin aguantar gaire...
—Ho tinc clar. Així doncs, heu de començar a treballar avui mateix.
—A banda, conseller, tinc un altre tema que crec que és important. El meu amic Carles Colomer, que va morir amb les armes a la mà, va trobar una mena de lipsanoteca sota l’altar de l’església templera de Santa Magdalena de Berrús, vora Riba-roja; a dins hi ha un document que crec que li interessarà.
L’Emili va obrir el sarró, en va treure la capseta de fusta i la va donar al rector, que el va mirar, sorprès, amb estranyesa. Va seure a la taula gran de caoba, es va servir ell també una copeta de conyac, va obrir la capseta, i amb extraordinària cura en va treure el pergamí que hi havia l’interior i el va desplegar. Després va començar a llegir:
—Hic Maria Magdalena cum suis filiis et reliquiis domini nostri Iesu Christi in itinere finis montis serratae requieuit. —La cara d’en Bosch es va transmutar amb una ganyota difícil de definir, va mirar el document a contraclaror i en va rascar la superfície per verificar que era autèntic—. Però, però... acabem de sortir del cristo del Zohar i ara entrem de cap en el cristo del Graal... No m’ho puc creure!
—Efectivament, conseller, si no vaig errat això vol dir: «Aquí va descansar Maria Magdalena amb els seus fills i amb les relíquies de nostre senyor Jesucrist de camí cap a les terres de Montserrat.» En Colomer va veure al moment que era un document important, que feia olor de Graal, i és per això que l’hi mostro. D’això se’n desprèn que el Graal podria ser a Montserrat... Què li sembla?
—Que què em sembla? Uff! —En Bosch es va aixecar, va servir una altra copeta de conyac a l’Emili, va reemplenar la seva i es va aclofar amb tota la seva humanitat, de més de cent quilos, al chester llarg—. El document és autèntic, i l’han trobat en una ermita templera que deu ser...
—De finals del XII o de principis del XIII sense dubte —va interrompre l’Emili.
—I efectivament parla de relíquies de Crist, el problema és que no sabem què vol dir això. —En Bosch va fer el silenci mirant al buit i després, amb els ulls ingràvids, va continuar la seva reflexió en veu alta—: El Graal, si és que existeix, pot ser qualsevol cosa: efectivament, un calze, un descendent o la mateixa calavera de Crist portada per la seva possible esposa... I, com saps, a la Provença, i també a Catalunya, la suposada presència de Maria Magdalena és un fenomen cultural molt arrelat. Sense anar més lluny, a Sant Maximí d’Ais conserven el suposat crani de Maria Magdalena. Ara, la gràcia d’aquest document és que és templer, sense dubte, i ja saps que els templers tenien idees singulars sobre la naturalesa de Crist. I el document diu el que diu, i diu que hi ha unes relíquies de Crist, siguin quines siguin, que hi ha uns fills de Maria Magdalena, que òbviament podrien ser fills de Crist si realment ella hagués estat la seva companya, i finalment ens diu que ella, les relíquies i els seus fills van fer cap a Montserrat... Brutal.
—I la maçoneria catalana no en té cap pista? —va preguntar l’Emili sabent que els contactes i la sapiència d’en Bosch eren molt amplis.
—Uff! —va rebufar en Bosch—. En podríem parlar hores, sobre això, he sentit de tot. Tanmateix, hi ha un fil fascinant que indica que hi ha hagut maçons del país que sempre han cregut que el Graal està, efectivament, vinculat a Catalunya. Com saps, Víctor Balaguer, un maçó insigne, per no dir «el» maçó insigne, va ser el gran arquitecte del nacionalisme català i el principal reconstructor del relat històric del nostre país. Ell va coincidir amb un altre monstre, Frederic Mistral, molt vinculat al judaisme provençal, que pretenia aixecar el nacionalisme occità i fer que la Provença en fos la punta de llança. Tots dos van ser amics, i jo diria que els seus projectes nacionals no es poden considerar com coses separades, ja que de fet formaven part del mateix, tot i que el provençal al capdavall no va reeixir. Tots dos pensaven que el Graal era en terres catalanes i van treballar per localitzar-lo, amb el convenciment que la seva força empenyeria indefectiblement la nació catalanooccitana a una nova era. I tot això passava justament en paral·lel al desvetllament dels nacionalismes romàntics, i just quan hi havia jueus provençals com Adolphe Crémieux que estaven a l’avantguarda quant a reivindicació d’un estat jueu.
—Entenc. I òbviament tota la tradició del desembarcament de Maria Magdalena a Santa Maria de la Mar i la devoció a la santa a la Provença també hi devien influir...
—Efectivament, tant Balaguer com Mistral van jugar amb el concepte del Graal mitjançant la Copa Santa. Balaguer, fugint dels Borbó, va estar exiliat a la Provença el 1866, on va ser acollit per Mistral. En agraïment i per enaltir l’amistat occitanocatalana, i per subscripció popular, es va confegir una copa cisellada en argent, la Copa Santa, que es va oferir a Mistral el 1867, i que de fet volia ser una representació simbòlica del Graal. A partir de la copa Mistral va compondre l’himne del cant a la copa, que, de fet, esdevingué himne nacional de Provença. Al seu torn, Mistral va oferir una copa similar a Víctor Balaguer, per segellar l’amistat, i encara la tenim nosaltres al palau de Ca l’Ardiaca. Més enllà del símbol, crec que tots dos es van dedicar intensament a buscar el Graal a Catalunya i Provença. Partint dels escrits de Chrétien de Troyes i de Wolfram von Eschenbach, de vegades relacionaven el castell de Montsalvat amb Montsegur i altres ho feien amb Montserrat.
—I pel que sembla no anaven desencaminats...
—Efectivament. Aquest pergamí apunta clarament a Montserrat. I pensa que fins i tot mossèn Cinto Verdaguer ho tenia clar. Al «Virolai» hi va posar una estrofa que molts consideren com una al·lusió directa al Graal de Montserrat:
Mística Font de l’aigua de la vida,
rageu del Cel al cor de mon país;
dons i virtuts deixeu-li per florida;
feu-ne, si us plau, el vostre paradís.
CAPÍTOL 6
—
LA FI DE BARCELONA
Darrers dies de gener de 1939
No hi va haver notícies sobre la Valentina. L’escalf del retrobament amb els companys de la policia no va ser suficient per aixecar-li els ànims. L’Emili portava ja massa, massa ganivetades al cor, i l’absència de la Valentina se li feia insuportable. No volia acceptar en cap cas la possibilitat de la mort. En Cabanes, el seu cap i amic, tot i les dificultats del moment també va posar en tensió tots els recursos per tal de trobar la noia. La imatge del cadàver de la Valentina carbonitzat en una ambulància en direcció al dipòsit de cadàvers del Clínic li venia al cap contínuament.
La nit del 20 de gener, per ordre d’en Bosch, l’Emili va dormir a la Casa dels Canonges. El dia 21 de bon matí el conseller Bosch el va convocar; aquesta vegada la trobada no va ser a la Universitat, sinó al Palau de la Generalitat. L’Emili es va presentar al despatx d’en Bosch, que va anar per feina.
—Hola, Emili. Seu. Abans que res, confirmar-te que tots els intents per trobar la Valentina no han donat resultat. Ho sento; hi continuem treballant, però. Bé, pel que fa a l’evacuació sembla que tots els operatius estan lligats. Ens mantindrem a Barcelona mentre puguem, i ja veurem què fa el president. Nosaltres agafarem el govern i els intel·lectuals, i muntarem una caravana de vehicles cap a França. L’escorta la faran els Mossos d’Esquadra, i també la vostra unitat. Vull que tu, en Miquel Cabanes, en Quimet, en Laforja i la gent que digueu estigueu al meu costat mentre organitzem l’evacuació. Sent realistes, els tindrem aquí en cinc o sis dies. —En Bosch va carregar la seva pipa, la va encendre amb un misto i hi va fer un parell de xuclades fins a arrencar un núvol blavós.
—Està clar, conseller. I què passarà a la frontera? Ens deixaran entrar, els francesos?
—Sembla que sí... si més no, a la gent rellevant sí. Veure’m què passa, perquè quan s’acostin els feixistes l’allau de refugiats cap al nord pot ser impressionant. Tanmateix, hem anat muntant estructures a França per acollir els intel·lectuals i la gent significativa. A l’altra banda hi ha pisos i alguns diners, i he començat a fer gestions per distribuir gent a Amèrica i el Regne Unit, perquè d’altra banda a Europa l’enfrontament pot començar en qualsevol moment. Aquest, però, no és el tema; vull que anem a veure l’Agustí Duran i Sanpere perquè els arxius són el moll dels nostres ossos nacionals i necessito saber com està el tema... a banda, ell té una cosa que t’interessarà. Coneixes en Duran?
—I tant, un cervell extraordinari. Recordi, conseller, que vaig treballar uns quants anys com a reporter de cultura del diari El Diluvio, i en Duran és un dels factòtums pràctics de la nostra historiografia.
—Ha fet una molt bona feina en la reorganització dels arxius de la ciutat. Des del 36 que porta la Secció d’Arxius del Servei del Patrimoni Històric, Artístic i Científic de la Generalitat, i gràcies a la seva diligència s’han salvat molts documents, sobretot els eclesiàstics, que si no fos per ell ara serien cendres.
—Sí, és clar, però de fet és qui manega tot el tema patrimonial de la ciutat i l’únic que té al cap un projecte global per fer un conjunt arqueològic i museístic a l’entorn de la plaça del Rei.
En Bosch i l’Emili van sortir del Palau de la Generalitat i es van encaminar cap a Ca l’Ardiaca, un edifici renaixentista ubicat a tocar de la catedral on hi havia la seu de l’Arxiu Històric. En Duran era un segarrenc fort i afable que ja depassava els quaranta anys. Els seus ulls clars, lleugerament enfonsats, el front ample i un cabell ondulat, gairebé rinxolat, donaven confiança. Havia desafiat els avatars de la revolució mantenint el llacet grana dels catalanistes al coll, i des del començament de la guerra, amb un parell de camions vells i un grapat de funcionaris, havia emprès la titànica empresa de salvaguardar els arxius catalans. Treballava en un despatx que s’havia habilitat al monestir de Pedralbes, però baixava sovint al centre. En Bosch, no podia ser d’altra manera, va anar directe al tema interpel·lant en Duran.
—Què? Què hem de fer? Ja els tenim a les portes. Hem de passar els arxius a França?
—Impossible, només disposo de dos camions... i estem parlant de quinze mil metres lineals de documents i de cent cinquanta mil pergamins que hem planxat acuradament abans d’empaquetar. Ara tenim el principal dipòsit a Viladrau, i un altre a Sant Feliu de Guíxols. El de Viladrau, però, és el més important, allà tenim tot l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Tot està perfectament embalat i cuidat, protegit en soterranis dins les caixes biblioteca. Fins ara hem perdut poca cosa, però el dipòsit de Reus ja no el tenim.
—Tal com estan les coses, amb l’allau de gent que fuig, amb l’aviació atacant les carreteres, fora suïcida moure la documentació... Siguem pragmàtics: els documents es quedaran al seu lloc. —En Bosch es va treure la pipa, la va encendre amb calma i hi va fer algunes xuclades.
—Aquesta és una decisió encertada, Pere —va precisar en Duran—. Posar els documents a la carretera i exposar-los a una itinerància incerta, amb els ocellots de la Còndor metrallant tot el que es mou, fora el pitjor que podria passar. Confiem que el nostre llegat pugui sobreviure.
—Està clar, Duran. I està clar que tu t’has de quedar a Barcelona per continuar la tasca. —En Duran es va mirar el conseller amb ulls esbatanats, però en Bosch va continuar impassible—. Tu estàs net, Duran, has tingut un càrrec tècnic i més aviat has estat relacionat amb els noucentistes de la Lliga; a tu no t’afusellaran. Has de quedar-te, aguantar, i mirar de mantenir les teves responsabilitats; has d’intentar salvaguardar el nostre patrimoni arxivístic. No sé si podràs, però si algú n’és capaç tu ets aquesta persona. Ara el patriotisme passa per aquí. Ho sento, però algú ho ha de dir. I no sé si tenies intenció de fugir cap a França, però si aquest és el cas et demano que t’ho treguis del cap.
En Duran va mantenir la mirada del conseller. Després es va aixecar i amb les mans a les butxaques, crispat i amb el cap cot, va donar un parell de voltes a la taula. Estava clar que necessitava temps per rumiar i pair les indicacions d’en Bosch, que passats uns instants va tornar a esgrimir els seus raonaments:
—El patrimoni és la sang i el cor de Catalunya, i no tinc res més a dir sobre això; pensa el que faràs, perquè el temps s’esgota. Per cert, l’inspector Emili Galera ens ajudarà aquests dies en la seguretat del patrimoni. Ah! De passada, i ja que estem aquí, ensenya-li la Santa Copa d’en Mistral, que hi tenia interès...
—La Coupo Santo? Un objecte bonic, sense dubte —En Duran va recuperar el posat distès i va marxar per reaparèixer passats deu minuts amb un objecte cobert amb un drap—. La Coupo Santo, aquí la teniu.
Va deixar la copa damunt una taula de lectura i en va retirar el drap. La claror que arribava a través de la finestra del pati va encendre l’argent produint un llampec de llum. L’Emili, sense tocar la peça, s’hi va acostar i la va mirar fascinat. Feia uns trenta centímetres d’alçada, i a la banda de dalt hi havia un receptacle, el que era pròpiament la copa, sostingut per una tija en forma d’arbre. A l’entorn de la tija hi havia dues gràcils escultures femenines amb vestits clàssics, dues noietes gregues o romanes encarades en actitud dialogant, i a sota un ampli peu semiesfèric rematat per un cordó trenat. La peça estava decorada amb motius vegetals, i a la part inferior de la peanya havia un medalló amb sengles versos de Mistral i Balaguer.
—Ja ho veu, senyor Galera —va precisar en Duran satisfet en veure l’interès de l’Emili—. Balaguer diu: «Morta diuhen qu’es, Mes jo la crech viva», i Mistral que respon: «Ah! Se me sabien entèndre! Ah! Se voulien segui!». El missatge de Balaguer està clar, però el de Mistral té un punt d’esoterisme difícil d’interpretar...
—Puc? —va demanar en Galera. En Duran va assentir amb el cap. Per tal de no deixar ditades, l’Emili la va agafar amb el drap. Era una peça meravellosa.
—Fixa’t —va comentar en Bosch—, les figuretes representen dues dones i un destí: la Provença i Catalunya, un destí unit per la Santa Copa que lliga les dues nacions. T’hauries de llegir la poesia de Mistral, La Copa Santa. En una de les estrofes, Mistral diu explícitament: «Vuèja-nos la poesia / Per cantar tot çò que viu, / Car es ela l’ambrosia / Que tresmuda l’òme en dieu». Demana que la copa aboqui poesia, és a dir coneixement d’allò sublim, per tal de cantar a tot allò que és viu, ja que ella, és a dir la copa, és l’elixir que transforma l’home en Déu.
En Duran va intervenir amb total naturalitat.
—Està clar que és una al·legoria directa al Graal. I tot el joc a l’entorn de la copa evoca el Graal... Ja se sap: tant Mistral com Balaguer són fills de la seva època, mediatitzats per la recuperació dels imaginaris antics i medievals, tot i que un era molt catòlic i l’altre molt maçó.
L’Emili va examinar detingudament la copa des de tots els punts de vista, i li va semblar una meravella; en girar-la va observar que la semiesfera del peu no estava buida. Va sospesar el calze i va pensar que la base era massissa per donar una mica de llast i impedir que bolqués amb facilitat. Un cop examinada la copa, l’Emili la va deixar amb cura damunt la taula i es va dirigir al conseller.
—I doncs, prenem la Copa Santa cap a França?
En Bosch va ser taxatiu:
—No. Els dies que venen seran atzarosos, i aquí estarà més segura. Ja ho saps, Duran: si has de marxar la deixes amagada en qualsevol armariot de les golfes, o en un arxivador, i no la trobarà ni Déu nostre senyor.
—Bé, de fet la tinc en un calaix del pis de dalt... Allà es quedarà fins que vinguin temps millors.
A partir del migdia els bombarders alemanys de la Legió Còndor van atacar Barcelona de manera continuada. Aquell mateix dia 21 Negrín va comunicar a Companys que Barcelona no es podia defensar i que la Generalitat havia de preparar l’evacuació. El 22 i el 23 de gener les forces de Cos d’Exèrcit Marroquí van esclafar la resistència dels soldats que els intentaven barrar el pas per l’Ordal. El dia 23 el president de la República, Juan Negrín, va ordenar l’evacuació de Barcelona. La matinada del 24 Companys va fer una darrera volta en cotxe per la ciutat i després va marxar en direcció al nord.
El 22 a la tarda l’Emili es va poder dedicar a tancar mínimament els seus assumptes, i va anar al pis de la Barceloneta per preparar-se una maleta amb una mica de roba. Als veïns els va deixar el que va considerar de valor. També els va lliurar les claus perquè poguessin fer encant dels mobles que no s’havia endut la seva germana, la vaixella, els llibres i els trastos diversos que hi havia al pis, es va acomiadar de tota la gent de l’escala i els va explicar que marxava cap a França. La moto, la va deixar a casa de la Maria Puigdollers, que disposava d’uns baixos, i a més a més li va donar una bosseta de duros de plata d’Amadeu de Savoia perquè pogués fer front a qualsevol emergència.
El 23 de gener al matí en Bosch va donar l’ordre de marxa i alguns cotxes de la Generalitat ja van sortir per traslladar diverses personalitats i les seves famílies, com Carles Riba i Josep Pous i Pagès; també va sortir un bibliobús de la Generalitat carregat amb intel·lectuals i familiars: Francesc Trabal, Joan Oliver, Mercè Rodoreda, Armand Obiols... El dia 24 al matí va sortir un camió del Servei d’Assistència Social amb una altra tongada: Pau Vila, Ramon Vinyes, Xavier Benguerel i altres. Al vespre del 24 un altre camió i diferents vehicles van marxar cap al nord per la Nacional II. Les carreteres eren un infern: milers de persones fugien amb el que podien, uns a peu, altres en carros, alguns en cotxes.
El dia 26 de gener les forces feixistes entraven a Barcelona, mentre l’èxode de milers de persones cap a la frontera francesa continuava. El càstig de l’aviació feixista contra les carreteres va ser constant. Finalment, polítics i intel·lectuals van anar confluint el dia 27 al mas de les Perxes, a Agullana, i en Bosch, amb una eficàcia diabòlica, aconseguia papers i resolia el franqueig de la frontera per a tots aquells que podia.
El dia 31 de gener, i des d’Agullana, en Bosch va poder organitzar una gran expedició per passar intel·lectuals i artistes i els seus familiars: Pompeu Fabra, Antoni Rovira i Virgili, Magí Murià, Feliu Elias, Alfons Maseras, Avel·lí Artís i Balaguer... La columna de vehicles va poder agafar la carretera del Portús amb penes i treballs, i quan finalment va travessar la ratlla de la frontera en Bosch va respirar.
Just sota la vella fortalesa tardoromana de les Cluses, en Bosch va fer parar el seu cotxe i el de l’escorta per descansar una mica, i també per parlar amb l’Emili amb una certa tranquil·litat. Van baixar del vehicle, i en Bosch va encendre una pipa i l’Emili una cigarreta.
—Bé, Emili, avui s’acaba tot, o avui recomença tot, no ho sé ben bé; al capdavall, sota les pedres de la fortalesa d’aquí dalt s’han iniciat i s’han acabat moltes coses... No tinc ni idea del que ve ara. La Generalitat ha recollit diners, or i plata, i fins i tot un carregament de mercuri i un de safrà per cobrir les necessitats de l’exili, però qui sap si els camions arribaran a la frontera, i si arriben el més possible és que els pinxos d’en Negrín ens decomissin i robin els recursos... Tens alguna idea del que penses fer a partir d’ara, Emili?
—Doncs la veritat és que no. Pensava anar a la Legió Estrangera, perquè la lluita continuarà, però ara per ara no agafen bornis. Hauré de buscar altres formes de lluita.
—Bé, la Generalitat organitzarà alguna institució o institucions per mantenir l’activitat política i donar suport als exiliats i refugiats. Segurament serà aquí a França, però jo en portaré la representació al Regne Unit, i m’agradaria poder comptar amb tu. De fet, per mi continues sent un funcionari en nòmina de la Generalitat, un policia de Catalunya, així són les coses. I hi ha un tema important, tot i que ara no ho sembli: és el tema...
—Es refereix al Graal, oi?
—Efectivament. Ara tenim pistes, i estic segur que els nazis també hi aniran al darrere; ja saps que estan disposats a arrambar amb qualsevol element simbòlic religiós de la Humanitat. Jo voldria que tu continuessis investigant. Bé, de fet vull que trobis la peça i que en garanteixis la seguretat. I, sobretot, has d’impedir que caigui a mans dels hitlerians. És molt important lluitar contra els nazis també en aquest aspecte, i tu hi tens experiència.
—Això està bé, però treballar a Barcelona sense cobertura i sense suport serà impossible.
—Bé, diguem-ne que abans de marxar he decidit algunes coses, entre d’altres mantenir oberta la recerca sobre el Graal. Al llibre de personal de la Casa Padellàs, que orgànicament està vinculada a l’Institut d’Història de la Ciutat, hi figura una persona que es diu Miquel Espriu. Aquest noi era el bidell nocturn de la Casa Padellàs i de les ruïnes del subsol. Vivia al carrer Fonollar, al barri de Sant Pere, i va morir en els bombardeigs del dia 21 de desembre. Una bomba italiana de 250 quilos va caure just damunt del seu habitatge. No tenia parents ni família, i com que la Casa Padellàs encara no està en funcionament com a museu, no tenia tracte gairebé amb ningú, solament amb...
—Amb en Duran i Sanpere...
—Efectivament; en Duran era el seu cap. Total, que em vaig arriscar a deixar el cadàver com a desconegut i vaig manar que refessin la documentació de l’home, que era més gran que tu i no el van cridar a files. És a dir que si acceptes la feina i tornes a Barcelona tens nova documentació i ocupació de porter, i fins i tot, amb el vistiplau dels britànics, et vam llogar uns baixos al carrer de la Palma de Sant Just on tens de tot. Seràs un parell d’anys més vell, però: de trenta-nou a quaranta-un... mala sort.
—I en Duran, n’està al dia?
—Sí, naturalment; ell és un home lleial i dirà que no sap res. Falta veure què passa, perquè potser els nacionals l’engrapen i l’afusellen, ves a saber. A banda, vaig negociar directament amb el cònsol britànic, en Ralph Stevenson...
—Uff! És un anticomunista visceral... Aquest home no ha ajudat gens.
—Certament, però pitjor era l’anterior, en Norman King. Si més no aquest és antinazi, i la política del Regne Unit, com saps, és molt pragmàtica, i part de la classe política entén que l’enfrontament amb Hitler és inevitable. El consolat britànic et tutelarà; bé, de fet quedaràs integrat en els operatius de l’MI6. Ja ho saps, si vols continuar la lluita contra el feixisme, jo crec que al servei d’intel·ligència britànic és on seràs més útil. Al capdavall, i tot i que ens han traït altre cop, ells són els únics que poden parar la barbàrie hitleriana.