- -
- 100%
- +
—Útil? Vol dir que és útil dedicar-se a buscar la copa, o el que sigui, del Crist?
—Doncs sí. Què t’haig de dir? Hitler vol tota la quincalla religiosa, i fan un seguiment acurat del tema... Per cert, els britànics em van trametre felicitacions per la manera com vas resoldre el cas del Zohar. Ells reconeixeran Franco i mantindran obert el consolat de Barcelona, i aquest serà el teu punt de suport principal quan estiguis a Catalunya. Però primer, i de moment, t’instruiran al Regne Unit. T’interessa?
—A França no crec que tinguem gaires perspectives... M’agrada la seva proposta, i m’agradarà tornar a Barcelona, ni que sigui amb passaport anglès. D’acord, vaig a acomiadar-me dels companys: d’en Quimet, d’en Laforja i d’en Cabanes...
—Gràcies, Emili. Ja saps quina és la teva missió: avançar en la localització del Graal i, alhora, impedir que els nazis s’hi puguin acostar, cosa que sense dubte faran. La guerra no s’ha acabat: als soldats ens toca combatre... sempre.
CAPÍTOL 7
—
UN TREN AUSTRÍAC
11 de març de 1939
Aquell març de 1939 va fer molt de fred a Salzburg. De matinada el vent udolava entremig de les planxes de zinc de les teulades. L’Otto Rahn es va despertar a punta de dia, les gotes de pluja tamborinejaven decidides contra la llucana de la mansarda. La llum va anar marcant diferents plànols de colors; entremig de l’aigua que s’escolava vidre avall podia veure els campanars bessons de l’església de Sant Andrä, i més enllà, desdibuixada en gris, l’alterosa cúpula i les torres de la Dreifaltigkeitskirche, i encara més lluny l’amenaçadora mola del castell encimbellat al turó, el Festung Hohensalzburg. Salzburg era, senzillament, una ciutat preciosa.
Es va cargolar una cigarreta i se la va anar fumant lentament, sense sortir del llit. En Dieter encara dormia arrambat a ell tractant d’aprofitar la calor. Estimava en Dieter, aquell jove funcionari de correus vienès li donava grans moments. Però allò s’acabava. Amb la mà esquerra li va acariciar els rínxols, potser per darrera vegada. Va apartar el cobertor i els llençols per contemplar aquell cos tan senzill i bonic. El noi es va despertar i el va abraçar, i l’Otto va tirar la burilla a l’orinal i es va dedicar a correspondre al seu amic.
Cap a les vuit del matí, després d’una intensa relació i una breu dormida, en Dieter es va aixecar i va preparar te. L’Otto encara mandrejava. En Dieter va mirar-se’l; sabia que el seu company havia de marxar. Va pensar com li agradava la seva cara esmolada, les celles gruixudes i els ulls mansois... i el seu cos prim i nervat, la seva manera d’explicar les coses, la seva capacitat de captar allò que els altres ni sospitaven, la seva extrema sensibilitat. Li va donar un cop de peu alhora que anava remugant:
—Què dimonis tenies al cap, Otto? No en tenies prou de ser l’arqueòleg més reconegut pels nazis? Com se’t va ocórrer fer-te de les SS? D’acord, et van pagar viatges al país dels càtars i et van mantenir, i et van finançar expedicions i estudis... Però si tu ets descendent de jueus! I, a més a més, surts amb homes! Ah, no, el senyor pensava que enganyaria els SS, i que podria baladrejar com a Unteroffizier... T’hauria d’inflar a calbots. Que no ho veus, que si t’agafen et faran la pell?
—Bé havia de menjar, no? I qui és capaç de dir-li que no a Himmler? No el coneixes, tu, i és molt fàcil criticar. Però jo per poder investigar era capaç de tot, i ells em van donar una oportunitat...
—Oportunitat? Quan van veure que tenies idees pròpies i que li endinyaves al vidre, et van casar amb una donassa i et van fer guarda de Dachau. Vas aprendre molt, allà, oi? Suposo que vas entendre el que són els nazis de debò. Tu volies saber: que si el Graal, que si Montsegur, que si els càtars, i pensaves que amb això els entabanaries. Bestieses, si no vas amb compte el Graal no serà font de vida eterna, sinó la causa del teu martiri. Vinga, fuig com un conill, que és el que ara has de fer.
—Tens raó, però no puc fer res més. L’única sortida que tinc és fugir. D’aquí a una hora surt el tren cap a Innsbruck, i des d’allà agafaré el que va a Zuric. Estigues tranquil, que a les nou del vespre, passada la frontera suïssa, ja seré un home lliure, i quan estigui establert podràs venir i afrontarem plegats el futur. I no pateixis: en Franz Schwarz, ja saps, el meu amic de recerques i expedicions, m’acompanyarà fins a Innsbruck, i no em deixarà fins que estigui segur dalt del tren de Zuric. En Franz fa veure que simpatitza amb els nazis, però en realitat és un veterà antifeixista i té experiència a encarrilar jueus cap a Suïssa. Amb ell al costat tot sortirà bé. És de tota confiança, un amic lleial. Et deixo la maleta amb les anotacions i la documentació de les recerques dels darrers anys. És massa arriscat portar-la amb mi. Custodia-la, si us plau; de moment deixa-la en una consigna de correus, i quan tingui residència a Suïssa veurem com me la fas arribar.
En Dieter es va tornar a estirar al llit plorant, tapant-se el cap amb el coixí. Estava segur que la cosa aniria malament. L’Otto es va arranjar la bossa de viatge, es va engominar el cabell i se’l va tirar enrere, es va posar la gavardina i el seu barret d’ala de regust tirolès mentre en Dieter continuava plorant. L’Otto no va tenir coratge per acomiadar-se. Un cop al carrer, i per la Merianstrasse, va travessar les línies del tren per un dels ponts metàl·lics per tal de guanyar l’estació. Va mirar repetidament enrere per estar segur que ningú el seguia. En els darrers mesos havia agafat el costum de passar per ponts o carrers semideserts per verificar que ningú anava darrere seu.
A l’estació l’esperava el seu amic de l’ànima, en Franz Schwarz; es van fondre en una franca abraçada i van pujar al tren. En Franz era un homenot de metre vuitanta i noranta quilos, ros d’ulls blaus, i amb una barra quadrada i forta. Anava ben pentinat, amb una clenxa rectilínia al costat esquerre. Recordava el boxejador Max Schmeling, i segons deien responia a l’estereotip de la raça ària. Durant anys havia estat company de recerques de l’Otto, i ara gestionava una editorial a Viena. A les nou en punt del matí, amb puntualitat austríaca, el cap d’estació va xiular per donar el senyal de sortida i va aixecar la bandereta. Els antics ferrocarrils de l’Estat imperial austríac, ara integrats a la Deutsche alemanya, continuaven mantenint la puntualitat. Una poderosa locomotora de vapor austríaca KKStB 310.23 va rebufar i va arrencar.
L’Otto i el Franz estaven sols al compartiment. L’Otto es va anar relaxant mentre mirava com el paisatge muntanyenc anava desfilant davant seu.
—Moltes gràcies, Franz. En aquests casos és quan veus la gent que tens al costat. Els darrers anys han estat molt durs per a mi. Sé que ens hem vist poques vegades i en estones curtes, ho sento, ja saps que t’aprecio. Per mi ets més que un amic, però jo havia quedat engolit per la dinàmica d’en Himmler i les SS, i la veritat és que...
—Au va! No diguis bestieses i posa’m al dia de les teves darreres recerques o les teves darreres idees. Ara fa anys que no treballem junts i estic frisós per saber el que has avançat. Els temps de quan vam excavar a l’entorn de Montsegur ja queden molt llunyans...
—I tant! Ah, Montsegur... qui pogués tornar-hi. Però, com et pots imaginar, en els darrers temps no he parat. Els que envolten Himmler estan convençuts d’això de la raça ària i que la gent del nord és superior, però l’arqueologia no demostra res. Els miserables poblats cèltics i germànics, òbviament, no evidencien cap superioritat respecte al món grecoromà. I d’aquesta gent n’hi ha que segueixen teories del tot gratuïtes, com les animalades d’en Hörbiger sobre la cosmogonia del gel i la teoria de la Terra buida. I el pitjor és que el Reichsführer s’ho creu. En els darrers anys he viatjat molt, fins i tot vam fer una expedició a l’Àrtic, i la veritat és que de tot plegat no en vaig concloure res tangible, però Himmler volia resultats i a mi no em quedava més remei que improvisar...
—Vols dir que els vas enganyar?
—Oh, i tant! Els vaig anar donant corda fins que em va agafar la crisi, ja saps. I després tot va anar seguit: l’addicció a l’alcohol, la reivindicació del meu gust pels homes i fins i tot la meva progressiva simpatia pels antifeixistes. I és clar, per castigar-me em van fer casar i em enviar de guarda a Dachau. Jo m’havia convertit en un símbol científic, i el prestigi del Reich exigia aparentar el que no tocava.
El tren va anar seguint el curs del riu Salzach a la regió del Pongau. L’impressionant muntanyam del Hochkonig i el Hundstein s’enfilava esquerp a la dreta de la línia de ferrocarril, just davant de la finestra. Feia un dia gris, però els estrips entre els núvols permetien veure els cims desafiants i nevats.
La conversa dels amics va discórrer sobre temes intranscendents, però el pes de l’experiència compartida a Montsegur retornava indefectiblement al diàleg. En Franz en volia saber més, havia estat a Montsegur i ara el seu amic li deia que havia improvisat algunes teories, i en Franz volia saber, senzillament, si havien perdut el temps en l’aventura càtara.
—M’has deixat molt inquiet, Otto. Dius que vas improvisar algunes teories; això val per a Montsegur? Potser m’has volgut avançar que tota la teoria del Graal a Montsegur era una farsa, i que tots els bons moments que vam passar l’any 31 i el 32 van ser falsejats...
—No, no; res d’això, home —l’Otto el va desautoritzar entre rialles—, gairebé tot allò ho crec i ho mantinc, tot i que he revisat algunes hipòtesis. Però tingues per segur que allò és el millor que m’ha passat a la vida: il·lusions, sinceritat i bons amics. Te’n recordes dels bons moments amb els polaires, aquells sí que eren uns autèntics sectaris... Ha, ha!
—Sí, sí. I el ménage à trois amb la comtessa de Pujol-Murat. Allò sí que va ser una orgia... i ben regada amb els vins de Ribesaltes. Ah! La Míriam Pujol-Murat. Quina dona! La fúria de Catalunya... quines escomeses, i la molt boja deia que era la reencarnació d’Esclermonda de Foix.
—I les excavacions al castell de Lordat, i l’hostal de Madame Couquet, i les exploracions de les coves... Tot va passar. Ara bé, hi ha coses en les quals estàvem equivocats i jo encara no te les puc explicar, i no és per desconfiança, simplement haig de posar en ordre els meus pensaments i papers. Quan arribi a Suïssa em dedicaré a reescriure l’estat de la qüestió.
—I no em pots avançar res?
—Ha, ha! Només et diré, i no hi insisteixis, que crec que pel que fa al Graal hem d’apuntar més cap a Montserrat que cap a Montsegur.
En Franz, resignat, es va encendre un cigarret i es va aclofar al seient de vellut. Per la finestra ja desfilaven les muntanyes tiroleses. El tren marxava cap al sud, seguia encara les vies austríaques; l’Anschluss, la unió entre Alemanya i Àustria, encara no havia arribat als ferrocarrils. En teoria, per arribar a Innsbruck era més ràpid entrar a Alemanya, travessar el Tirol alemany i tornar a entrar a Àustria per Kufstein, però els eficients trens austríacs, amb els seus còmodes vagons imperials, encara seguien els antics límits estatals d’Àustria: feien marrada cap al sud, giraven per la vall del Salzach i enfilaven cap a Innsbruck per la vall de l’Inn.
A l’estació de Fieberbrunn va pujar gent al tren. Dos excursionistes van entrar al compartiment; eren nois joves, de poc més de vint anys. Van penjar les motxilles i els piolets a les lleixes superiors i es van dedicar a parlar de l’ascensió que tenien plantejada a l’Ellmauer Halt. L’Otto va sortir al passadís per anar al servei. A l’extrem del vagó un home amb barret i gavardina estava mirant per la finestra; no ho va considerar necessàriament sospitós tot i que anava vestit com els agents de la Gestapo, que se’ls veia d’una hora lluny. Quan se li va aproximar va passar-li per darrere per guanyar la plataforma i el servei. En sortir, l’home estava palplantat davant de la porta i empunyava una Luger Parabellum. Li va fer un somriure.
—Senyor Otto Rahn? Acompanyi’m, si us plau. Gestapo, Secció IVB4 d’assumptes jueus.
En Rahn va reaccionar ràpid: li va agafar la pistola per l’extrem del canó amb la mà esquerra i al mateix temps li va etzibar un fort cop de puny a la cara amb la mà dreta. L’home en retrocedir va picar de clatell contra una de les barres de subjecció de la porta i va quedar mig estabornit. Amb una fúria inversemblant, l’Otto el va omplir de puntades de peu i li va clavar un fort cop al cap amb la culata de la pistola que li acabava de prendre. Després, va obrir la porta de l’extrem del vagó i va arrossegar l’atacant. La batussa va ser breu: l’home es va agafar a les barres de la porta, però l’Otto li va estampar un fort cop de bota a la cara que el va projectar cap a l’exterior. Amb un udol esgarrifós, el desconegut es va estavellar contra el rocam. L’Otto va mirar a dreta i esquerra; miraculosament, ningú havia presenciat la baralla. Al vagó del costat hi havia gent a mig passadís, però no tenien visual sobre la porta de la plataforma. Va amagar-se la pistola sota la caçadora, i en arribar davant la portella del compartiment li va fer un senyal a en Franz perquè sortís, no volia parlar davant dels nois.
—Franz, m’acaba d’atacar un agent de la Gestapo, d’assumptes jueus; em deuen haver seguit. L’he tirat fora del tren.
—Deu del cel! Assumptes jueus? Potser m’han seguit a mi... Què fem?
—Saben que soc aquí, m’ha dit pel meu nom, així que baixaré a la propera estació, a Sankt Johann in Tirol, i miraré d’arribar a Suïssa pels meus mitjans, ni que sigui caminant una setmana. Espera’m un moment, que agafo la bossa de viatge... i té, cobreix el passadís.
L’Otto li va donar la pistola a en Franz. El tren començava a reduir la marxa perquè l’estació ja era a prop. Si podia baixar, l’Otto encara tenia alguna possibilitat. Va agafar l’equipatge i va marxar cap a la plataforma. En Franz, sense dir res, li va donar un cop de palmell a l’espatlla. Els dos excursionistes també es van preparar per baixar. El tren s’anava aturant lentament amb un xerric. A la plataforma, els excursionistes es van posar al costat de l’Otto, que va notar com el canó d’una pistola se li clavava a les costelles. Impossible reaccionar.
—Deixi l’equipatge i baixi —li van ordenar de manera taxativa. L’Otto no va tenir més remei que obeir.
A tocar de les vies hi havia un parell de cotxes. El van introduir al seient del darrere d’un Mercedes Benz 170 V de color negre; el xofer i el qui l’acompanyava eren, evidentment, agents de la Gestapo. Els excursionistes es van asseure al seu costat, a banda i banda. Per la finestra va poder veure com dos agents més de paisà passaven pel costat del cotxe. Portaven en Franz emmanillat; caminava amb dificultat, anava despentinat i amb el cap cot, i el van introduir a empentes a l’altre cotxe que hi havia a tocar de la via. L’Otto va pensar que l’havien apallissat.
El Mercedes va marxar per la carretera de Söll i després va trencar a la dreta, enfilant successives pistes que anaven muntanya amunt pels pendents de l’Ellmauer Halt. El cotxe era alt i es defensava bé pels camins. Van deixar algunes cases enrere i finalment, després d’una hora de camí, es van aturar al final de la pista, davant d’una granja. L’Otto va pensar que les vistes eren extraordinàries. El van fer baixar, i l’home que seia al costat del xofer, que semblava el cap de l’escamot, va ser expeditiu:
—Baixi, senyor Rahn. Li hem preparat unes vacances en aquesta granja de muntanya; vostè és un heroi del Reich i ha de ser tractat dignament. Tenim ganes de parlar amb vostè de moltes coses. Sembla que volia anar a Suïssa, però no ha buscat la millor companyia, precisament: el senyor Schwarz és un criminal; es dedica a salvar jueus i això no ens agrada. Hauria de seleccionar millor les seves amistats.
Els excursionistes el van fer entrar a empentes en un soterrani de la granja. Era una cambra gran, buida i desangelada, amb les parets de pedra mig arrebossades i el sostre de fusta. Una finestreta a la banda alta de la paret permetia una entrada mínima de llum. Deu minuts més tard la porta es va obrir i dos agents van empènyer en Franz escales avall. El seu amic, que encara anava emmanillat, va caure aparatosament i va quedar estès a terra.
—Déu meu! Franz... Estàs bé?
—Uff! Força cruixit, la veritat. M’han atonyinat de valent... Sembla que me la tenien jurada i que feia temps que m’anaven seguint la pista... Ho sento.
CAPÍTOL 8
—
AL SERVEI DE SA GRACIOSA MAJESTAT
11 de març de 1939
L’11 de març de 1939 l’Emili Galera es va presentar al Servei Secret d’Intel·ligència britànic, el SIS, conegut també com «la signatura» i com MI6. Va haver d’anar al nou local encara en obres de Bletchley Park, ubicat a Buckinghamshire, a uns vuitanta quilòmetres al nord-oest de Londres. Allà, en un casalot victorià, es preparaven les oficines que havien de seguir l’esdevenir dels previsibles conflictes europeus. L’almirall Hugh Sinclair, director del SIS, el va rebre personalment en un despatx improvisat. A l’almirall li agradava tractar directament el material humà amb què havia de treballar. Havia comandat el cuirassat HMS Renow durant la Gran Guerra, i allà havia après com era d’important guanyar-se la confiança dels subordinats, fossin oficials o mariners.
L’Emili va entrar al senzill i improvisat despatx. Allà, darrere una taula d’oficina de roure americà, assegut en una cadira de barrots giratòria, hi havia un home d’aparença afable que, de segur, depassava els seixanta anys i que estava xuclant una pipa. Els nuvolets de fum groguenc donaven una mica de calidesa a l’asèptic espai. A l’home se’l veia cansat, i la seva cara no evidenciava precisament bona salut.
L’Emili, tot i anar vestit de civil, va optar per saludar mantenint l’ordenança de l’exèrcit republicà, aixecant el puny dret a l’altura del front.
—Tinent Emili Galera, de l’Exèrcit Popular de la República. A les seves ordres, almirall.
Sinclair va observar l’oficial republicà espanyol amb curiositat. Li va cridar l’atenció el pegat de l’ull, i va pensar que allò seria un inconvenient per passar desapercebut. Tanmateix, l’experiència li havia ensenyat que res era determinant i que la vida era contingent per definició. Va detectar immediatament i amb satisfacció que l’aspirant tenia un bon anglès, molt formal, tot i que amb lleugers matisos americans, i li va adreçar unes paraules en alemany a les quals el republicà va respondre amb soltesa i naturalitat. Va fer seure el visitant i el va sotmetre a una llarga conversa que li va permetre intuir que en Galera era un bon fitxatge, un oficial expert que havia exercit com a periodista cultural i com a policia, amb una dura experiència de combat i amb un bon domini d’idiomes. Després d’una hora de xerrar de manera informal, va entrar directament en matèria.
—Bé, Galera, vostè operarà de manera prioritària a Espanya, però no sempre, i s’ocuparà preferentment d’assumptes relacionats, dins la secció política, amb aspectes, diguem-ne... «religiosos». Com ja sap, l’Adolf es deixa impressionar per mags, astròlegs i bruixots, i li agraden els referents religiosos emblemàtics.
—Sí, és clar, nosaltres vam tenir una experiència singular amb el Zohar, el llibre de la càbala catalana.
—Certament, i el van resoldre de manera afortunada, i de retruc la detenció dels agents nazis a Barcelona ens va proporcionar una màquina Enigma que estem estudiant. Bé, tornant al tema: quan Hitler va entrar a Viena, el primer que va fer va ser anar al Hofburg, el museu dels Habsburg, a mirar la Santa Llança, l’arma amb què el centurió Longí va punxar Jesucrist, i que Carlemany va brandar en diverses batalles. Ell pensa que té atributs màgics, i que qui la porta té assegurada la victòria, així que als austríacs els n’ha deixat una còpia i ell s’ha endut la peça original, no sabem amb quines finalitats.
—Ja, i ara també s’interessarà pel Graal, que a diferència de la llança suposadament màgica ningú no sap on és, tot i que n’hi ha uns quants pel món: a València, a Lleó, a Antioquia, a Gènova...
—Certament, Galera. Pensi que l’imaginari d’aquest home és wagnerià i passa per l’òpera Parsifal, en la qual la Santa Llança i el Graal tenen un paper fonamental. Altrament, segons ens va informar el doctor Pere Bosch, hi ha possibilitat que el Graal, diguem-ne, autèntic, sigui a Catalunya, oi?
—La veritat és que costa de creure, i de fet no sabem què és el Graal, però sí, hi ha indicis que el Graal, sigui el que sigui, podria ser a Catalunya. Hi ha un document dels templers que així ho indica, però al capdavall no deixa de ser un document elaborat mil anys després de la passió de Crist.
—Doncs ja sap el que ha de fer, no? Trobar el coi de copa, o el que dimonis sigui, i si no la troba vostè almenys impedir que la localitzin els nazis. El boig de l’Adolf es creu que brandant la Copa de Crist en una mà i la Santa Llança a l’altra assolirà el domini del món, la invencibilitat o la immortalitat, o tot a la vegada, però jo espero i desitjo que quan arribi el moment l’artilleria de la Home Fleet i el plom de les metralladores dels nostres Hurricane esvairan el seu somni de màgies i astròlegs. Així i tot, no li hem de fer cap concessió, i si per a ell disposar de símbols religiosos o màgics és important, doncs per a nosaltres és important que no els aconsegueixi. Pensi que en l’imaginari del nazisme tota aquesta ximpleria esotèrica té molta importància, i que organitzacions secretes pseudoreligioses com Thule, que preconitzen el poder del que en diuen la «raça ària», són les que articulen el pensament nazi. Per tant, no hem de deixar fissures; al capdavall, la guerra ideològica i cultural també és fonamental.
—Està clar, almirall. De fet, els reportatges cinematogràfics que ens arriben amb les desfilades de cavallers teutònics i les cerimònies sorgides del passat medieval fan escruixir, volen tornar a èpoques de foscor.
—Doncs aquesta serà la seva missió els propers anys. Ara rebrà un entrenament dur, i d’urgència. Vostè és bo, n’estic segur, però amb l’entrenament millorarà. Durant uns mesos l’enviarem als Cairngorms, al cor d’Escòcia, on estem preparant un gran camp d’entrenament per als nostres agents. Vostè serà dels primers a anar-hi, i segur que la seva experiència ens ajudarà. Es posarà en forma pujant i baixant muntanyes, esquiant i escalant, i els nostres nois faran de vostè un doctor quant a preparació d’atemptats, arranjament d’explosius, electrònica, criptografia, sabotatges, apunyalaments... i tot això que tant ens agrada a la gent de l’MI6.
—El que vostè digui, almirall. Alguna cosa més?
—Sí, un parell de coses. Cap al juliol vull que vagi al Festival de Bayreuth, que, com cada any, es dedica a les obres de Wagner; allà es faran, sense dubte, representacions del Parsifal i de La valquíria. Com li he dit, Hitler fonamenta el seu esoterisme en l’imaginari wagnerià, i crec que a vostè li anirà bé veure el problema en directe, de ben segur que aprendrà coses. Allà, en un ambient distès, Hitler acostuma a reunir-se amb gent molt diversa, i és un dels pocs llocs d’Alemanya on pots trobar concentració d’estrangers. Hi anirà amb un dels nostres agents, en Charles Turner, que és compositor, i vostè li farà d’ajudant. Simplement han d’observar qui hi va, qui és qui i què fa, i com gestiona l’entorn del canceller la fanfàrria wagneriana. A banda, el nostre ambaixador, en Nevile Henderson, si és el cas i encara no hi ha guerra, s’entrevistarà a fons amb Hitler per tractar de mantenir la pau, impedir que s’aliï amb l’URSS i aconseguir que renunciï a noves expansions.
—La pau? —va interrompre en Galera—. Pensava que ja estava assegurada després de Munic i que Hitler, amb el sacrifici de Txecoslovàquia i la República espanyola, ja en tenia prou...
—Doncs no. Estàvem equivocats, Hitler no en té mai prou... però hem de guanyar temps per estar més ben preparats per afrontar el xoc que s’acosta. Els tècnics de la casa, vull dir els del SIS, tenen previst que en un primer moment l’enfrontament amb Alemanya i Itàlia sigui inevitable, com també és molt probable que topem amb l’URSS. I em diuen que, malauradament, hi ha moltes possibilitats que una segona Gran Guerra comenci aquest mateix 1939.