- -
- 100%
- +
Jo tinc una oca en mon jardí,
Una oca blanca com un cigne,
que sempre va d’ací d’allí,
majestuosa, grave i digna.
Sens mirar enlloc, amb aire estrany,
allarga el coll lluny de la terra
i encerta d’esma el viarany
que l’acompanya on l’aiga xerra.
Lo breu estany sembla un mirall
on l’aigua raja escumejanta
com una troca de crestall
que riu i riu, que canta i canta.
Son miroteig meravellós
a l’oca blanca la hipnotitza,
la tempta amb goig voluptuós,
la sedueix, la fanatitza…
I allarga el coll cap a l’estany
on l’aigua clara riu i canta,
i es precipita dintre el bany,
com enhartada, l’oca blanca.
Tot seguit, l’oca comença un joc de gran sensualitat amb l’aigua:
Sota el canó del brollador
se retorceix fantasiosa;
miralla en l’aigua sa blancor,
la becarreja neguitosa;
retorç lo coll, com blanc serpent
sota la fulla i flor del lliri;
lo submergeix, l’ala batent,
s’esdevatega en ple deliri…
I amb jocs de perles i brillants
l’aigua la cobre i l’emmantella,
i juguen folls, com dos aimants,
l’oca de neu i l’aigua aquella.
Després, rendida de jugar,
surt l’oca blanca igual que un cigne
i torna anar d’ací d’allà,
majestuosa, grave i digna.
No té company ni n’ha tingut;
viu sens parella i sola, sola,
en la florida quietud
plena de llirs i corretjola…
Quan ve la nit, son estrany crit
creua vibrant per l’ombra bruna,
i es veu vagar com blanc esprit
sota el raig pàl·lid de la lluna.
I com misteri atzarador,
cada jorn trobo en l’herba humida
son fruit d’amor… sense l’amor,
son fruit de vida… sense vida.
Heus aquí el misteri de la creació, que el jo poètic trasllada no al cigne —símbol del poeta— sinó a la prosaica oca, amb la qual Víctor Català s’identifica:
¿En quina noça s’ha format
l’estèril ou ple de misteri?...
¿quin aimant és que l’ha engendrat
en l’oca blanca, sense ser-hi?...
¿Tal volta l’aigua de l’estany
que amb l’oca juga i l’emmantella
és la que fa el miracle estrany,
la portentosa meravella?...
Jo tinc una oca en mon jardí,
una oca blanca com un cigne,
que sempre va d’ací d’allí,
majestuosa, grave i digna.
Miracle, policromia, turbulència, vida, són també les paraules que Víctor Català utilitza en les seves cartes per explicar la seva concepció de l’escriptura. En una carta a Maragall signada el 19 de febrer de 1903 es presenta com un esperit «inquiet», «turbulent», dels que «no podem suportar cap disciplina imposada» per criteri d’altri «si no lliga amb lo nostre». I afirma:
Lo treball literari és, en efecte, per a mi, un derivatiu, un conhort i una salvació. Anc que mai haja de valer res, sempre la tindré com un pietós do de Déu, aqueixa afició encegadora, que sembla que l’angoixa fa créixer i prosperar.
I hi insisteix:
I sempre serà així, senyor Maragall. Per això no és miracle que mon obra siga aspra, amb l’aspror eixarreïda d’un pobre fruit madurat a l’ombra. A l’escriure hi poso tot mon braó, esperonat per la intranquil·litat i em sembla que encara ho deixo tot fluix i descolorit. És sols més tard —quan los altres m’ho diuen i repeteixen— quan me dono compte de que potser sí he carregat massa la mà; mes, de moment, no penso sinó en buidar l’energia que, impotent per a variar lo curs dels successos reals, s’esbrava dirigint a son grat los successos fingits.
Jordi Castellanos (1993: 28) assenyala que la «sinceritat artística» és a la base mateixa de la literatura de Víctor Català en el sentit d’«afinitat emotiva», és a dir, com a «via de selecció temàtica i de superació de la visió externa, contingent, de la realitat, cosa que només es pot assolir a través de la visió personal, de la interiorització, de la recreació per part de l’artista». Tot això sense obviar, ben al contrari, la «composició», la «recerca de l’efecte a produir en el lector» a partir de la «realitat accentuada» sobre la qual havia teoritzat el crític i narrador Raimon Casellas. El «realisme paradòxic» representa «l’esforç per situar-se en la contradicció», un «art paradoxal per a una realitat paradoxal, que ha perdut l’harmonia interna i que es mou enmig de la dualitat». Accentuar la realitat no es fa des de l’espontaneïtat sinó des de la construcció, el control de la forma, la «intensitat de tècnica» que Víctor Català practica a través d’una escriptura entesa com a construcció de llenguatge i com a construcció d’un món: una estructura perfectament pensada i controlada, formada a partir de peces menudes i diverses des del punt de vista del gènere literari (poesia, poema en prosa, narració breu, monòleg, article, novel·la), i disperses i reubicades pel que fa a la publicació, que semblen formar part d’un «mosaic» que no queda tancat amb la mort o els «silencis» de l’escriptora, sinó que es manté deliberadament obert a la indispensable —i necessàriament voluble, diversa i contradictòria— acció del «llegidor», sigui qui sigui aquest llegidor.
Aquesta hipòtesi de treball, sobre la qual s’edifica el present llibre, ens permet parlar d’una obra oberta, autoconscient i moderna que, durant el llarg procés de construcció del sentit de l’obra, integra la recepció crítica i la multiplicitat de perspectives des de les quals ha estat llegida i és llegida la literatura de Víctor Català.
Конец ознакомительного фрагмента.
Текст предоставлен ООО «ЛитРес».
Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.
Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.