Fills de la terra dura

22

És negra nit a l’esplanada del monestir de Sant Tomàs de Riudeperes. Verdaguer i el seu company donen mitja volta pel costat de l’església. Els futurs missioners franciscans del Perú dormen a les seves cel·les amb somnis d’Arequipa. Els dos nois van abrigats amb mantes. Verdaguer porta una vella carrabina ripollesa penjada a l’espatlla i l’altre, un bastó de tortellatge. Caminen per corredors solitaris de sostres nerviüts i es fiquen al claustre de voltes renaixentistes. El pou central està cobert per una arcada neoclàssica coronada d’herbam salvatge. De tant en tant un raig de lluna il·lumina l’escena. Desperteu-vos!, crida Verdaguer als cavallers de Riudeperes i Altarriba i als monjos agustins i franciscans allà enterrats. El seu company exclama: Redeu, sortiu a veure qui som! Retruny la crossa a cada pas i Verdaguer apunta la lluna. L’òliba calla. Segueixen la ronda, surten, passen pel costat dels contraforts i s’asseuen als graons d’entrada al temple. Qui creus que pot venir aquí a cremar aquest casalot, pregunta el company, el general Prim? No crec que el general Prim vingui aquí aquesta nit, deu ser al seu llit dormint tranquil·lament. Callen un moment. El noi l’interroga: Tu ets del general Prim? Verdaguer fa cara d’estranyesa: Jo?, no saps que és maçó? I això és dolent?, s’interessa l’altre, potser aniríem millor. Verdaguer s’ho pensa: No crec que els progressistes arribin a manar mai, la reina no els vol i, en aquest país, quan sembla que s’arregla la política s’espatlla la religió, si un dia hi ha diners l’endemà hi ha una revolta, si un partit cau no n’hi ha cap altre que ho faci millor. El company talla un bri de fanal sec i se’l fica a la boca: No sé pas què hi fem aquí.

23

Verdaguer ha deixat la carrabina repenjada a la paret. Són les cinc i no han dormit. El company va a jaure una estona abans no el cridin. La xicota dels ulls blaus ja s’ha llevat per encendre el foc i penjar la perola del segó als clemàstecs. Han coincidit a la cuina i s’amaguen a parlar sota l’escala. Ell es mostra impacient: Podríem ser feliços, junts, per tu deixaria el seminari, t’ho prometo, l’únic que cal és que m’estimis com jo t’estimo a tu. Ella respon, baixet, sense dubtar: No, Cinto, t’he dit que no, encara no sé per què et vaig fer agafar il·lusions. Ell triga a contestar, i ho fa amb to somniador: No són tan sols il·lusions sinó amor de veritat, cada minut que passo sense tu el meu cor t’enyora, enyoro els teus petons... No tornarà a haver-hi petons, replica la noia amb determinació. Però ell no es rendeix: No puc viure sense els teus ulls blaus que tant m’han fet plorar, no, no te’n riguis, després d’haver-me ferit el cor. La noia segueix inflexible: Sembla que no em sentis, i ara me n’haig d’anar que em trobaran a faltar. Ell segueix amb un lleu to de retret: Fa tres setmanes que no et trobaven pas a faltar, no te’n vagis, t’ho suplico, que si no tinc el teu amor per mi serà sempre més una nit fosca. Ella, a la fi, l’aparta: Quan parles així, com un llibre, no et puc creure, per què no em vols escoltar?, no et vull ferir però t’haig de dir que també n’hi ha un altre, i ara deixa’m marxar que ja trigo massa. Se’n va i Verdaguer resta abatut. Camina pel passadís amb la carrabina a la mà, obre l’armari i la penja dins. De sobte s’enfurisma i el tanca d’una revolada. Encara és de nit, ha pujat a la cambra, l’empostissat grinyola, ha passat la balda i, en lloc d’estirar-se al llit, s’ha assegut a la tauleta. La seva mà es mou a la llum de la llàntia. Escriu vivament, suca la ploma al tinter, ratlla, reescriu. Només se sent el raspar del tremp sobre el paper i la seva respiració agitada. Les faccions se li han aferrat i els ulls han pres una avidesa que no el deixa estar per res. Clareja. Deixa la ploma i dona un cop de puny sobre la taula.

24

El salonet del Palau Moja té una flonja catifa floral que atenua les passes de mossèn Cinto quan hi entra per prendre cafè amb don Claudio López: Miri, li diu aquest somrient. El cavaller uniformat i condecorat del dibuix té la cama dreta avançada, el braç esquerre darrere la cintura, la mà dreta enguantada de blanc sostenint un cigar entre els dits, les botes amb esperons, la boina vermella, l’espasa a la cintura, tot ell amb un posat una mica torero. Verdaguer es mira la revista: Vanity Fair?, pregunta. Claudio afirma amb el cap: Me l’han portat de Londres. Verdaguer passa pàgines: Té alguna cosa a veure amb l’obra de Thackeray? L’altre riu: Em sembla que res, és un setmanari anglès, si no és que està especialitzat en arribistes i en vanitats contemporànies. Verdaguer torna al personatge del dibuix: És Carles VII? Això mateix, corrobora el seu interlocutor, don Carles de Borbó i Àustria-Este, l’etern pretendent que ens ha tingut en guerra els darrers quatre anys. El capellà fa una ganyota d’estranyesa: I pensar que el meu rector de Vinyoles sortia a la muntanya amb el trabuc per aquest petimetre. Sí, respon l’amic, no té pas un aspecte tan arriat com el d’en Savalls, però tot això ja sembla acabat, i bé, beu un glopet de cafè, continueu escrivint poesia mística? Verdaguer deixa la revista sobre la taula, s’asseu atenent la indicació de don Claudio, i sospira: Sí i no, per ser-vos franc, tinc una mena de lluita interior, estic escrivint un gran nombre d’himnes, goigs i càntics per fomentar la devoció, molts d’ells per encàrrec, però n’haig de fer tants que tot el bé que puc fer com a sacerdot em sembla que és un sacrifici com a poeta, i hi ha moments que m’adono que no faig més que repetir-me a mi mateix i fins m’arriba a cansar el que dic, perquè sempre dic les mateixes coses. Claudio deixa la tasseta sobre la taula: A mi m’agraden els vostres versos de devoció. Verdaguer mira cap al finestral: I us ho agraeixo, però quan faig un repàs de tot el que he escrit em trobo amb massa diminutius ensucrats i massa efusions líriques, no voldria caure en una beateria oposada precisament a aquell desig místic que vos elogiàveu. Claudio fa que no amb la mà: No us en penediu mai d’aquesta poesia, tingueu en compte que al poble li arriba més que cap altra. Però el poeta sembla poc convençut: Les vostres paraules em consolen ja que tot sovint faig equilibris entre el calze i la ploma, per fer una comparació un xic irreverent. Claudio afirma ara amb el cap: Això us honora, ja que el vostre èxit com a poeta us podria enlluernar i dur-vos a una vida mundana. Sí, replica Verdaguer, però, si us haig de ser sincer, de vegades penso que de bons capellans n’hi ha molts i de bons poetes n’hi ha pocs. Claudio nega amb el cap: Segur que vós podeu ser el millor en les dues coses, i, per cert, com va la tasca d’almoiner que us va encomanar el meu pare?

25

Verdaguer surt de palau. Camina apressat per la Rambla amb una cartera a la mà, trenca per la Portaferrissa i més enllà pel carrer de Petritxol i la plaça del Pi. El vent esbarria les fulles i el raig de la font. I encara pel carrer de Banys Nous. Un retall de cel acanalat entrelluca les giragonses. La petja sobre les llambordes es fa més sinuosa, cap avall, en direcció al mar. I encara més enllà on els carrers són calls, el seu nom es perd en el coneixement dels visitants i on la sotana i el mateu de bon cotó negre comencen a desentonar amb els captaires, la canalla que juga, els badocs, la noia que surt amb un farcell al cap, el manobre que creua amb el cabàs de les eines, el baladreig dels qui fan la manilla a la taverna, el grinyol del carro que amb prou feines passa entre façanes, el bullici. Fins a l’última entrada del darrer racó, on fa mil anys que no hi entra el sol, on el terra cria molsa i res és més lluny d’una passa i mitja. Entra a la casa miserable, amb pudor de conillera, fosca en ple dia, puja graons desiguals, de fustes i rajols desbastats, sense ni barana. En la foscor incerta, posa la mà a la paret descrostada, titubeja, arriba al primer replà, al segon, al tercer, on la llum de la claraboia li recorda que és de dia. Se sent cridòria de mainada. Truca dues vegades, sense obtenir resposta, entreobre, treu el cap. L’entrada dona a la cuina. Els fogons estan apagats, amb la sutja freda. Al mig del pas, un home seu de gairell davant la taula, parada només amb un got i una ampolla de vi a les acaballes, porta posada una gorra embetumada. Al racó, tres nens han deixat els seus jocs i se’l miren fixament. Més que vestits, porten parracs. L’home no ha ni alçat el cap. Al fons, una minúscula alcova, separada amb una cortina, amb un llit i una dona a dins que s’aguanta la manta fins als ulls. Ah Maria puríssima!, saluda el mossèn a mitja veu. Ara sí, l’home se’l mira però no respon ni s’alça. Del fons, i amb veu feble, la dona: Sens pecat fou concebuda, entreu, entreu. Verdaguer s’apropa a la taula i, després d’un moment de dubte, s’asseu davant de l’home, però mira al llit i és a ella a qui s’adreça: Us duia això de part de don Claudio. L’home torna a acotar el cap i és altre cop la dona qui respon: Gràcies, mossèn Cinto, i doneu-li també les gràcies al senyor López, digueu-li que si no fos per ell els nostres fills es moririen de gana. El capellà fa l’esforç de donar-li conversa: Com us va la salut? I per fi el marit es decideix a enraonar: Cada dia més flaca, ja no es mou del llit ni per menjar. I ella rebla: aixafada, molt aixafada, i aquesta nit he tornat a treure sang. Verdaguer s’interessa: Us ha visitat el metge? Però és l’home qui respon amb un deix d’impertinència: El metge?, però no veieu que està tísica, que no hi ha res a fer? La dona vol dissimular el mal efecte: Us agraïm molt la caritat que ens feu, però allarga poc més que per les boques d’aquests fillets. I el marit, fent una ganyota: I jo, sense feina des de fa tres mesos. Al mossèn se li escapa: Però, ja en busqueu?, i mig penedit, afegeix: Miraré què s’hi pot fer. La dona, com reviscolada: Feu-li un sermó, mossèn, que si no anés tant a la taverna ni es fes amb qui es fa... I l’home també, contrariat, l’interromp: I què vols, que m’estigui tot el dia aquí dins sentint com gemegues? Verdaguer se’ls mira alternativament. Si no fos pels diners del senyor Claudio ens hauríem mort de fam, s’exclama ella. Vols callar?, la talla novament el marit, només falta que em facis passar per gandul i que el mossèn no ens porti ni això! I, a la fi, ella s’esforça a donar al diàleg un to conciliador: El mossèn és un sant i sap molt bé la falta que ens fa la seva caritat. Però la rèplica, amb veu més baixa, no es fa esperar: Algun dia hauran de canviar les coses. Verdaguer se sent incòmode: La caritat és tan necessària per al que la rep com per al que la fa. I l’home salta: Però millor ser dels que la poden fer..., la vostra caritat, mossèn, és molt d’agrair, però no és bo que al món n’hi hagi tants que la necessiten i tant pocs que la puguin donar. El capellà fa com si no l’hagués sentit: La caritat és com la botiga de l’especier, que si no tots s’enduen les espècies, tots participen de la bona olor. El marit endureix la mirada, reprimint la ira: L’olor no atipa, ens fareu creure que és bo que hi hagi miserables perquè els rics puguin ser bons? I ara sí que Verdaguer se’l mira als ulls: No, no us dic pas això, però sí que la caritat pot fer impossibles i lliga als que la fan amb els que la reben com cap altre vincle a la vida, i no és millor que els actes de barbàrie que s’han vist, amb crims i atemptats de tota mena? La dona s’esforça per acabar la discussió: Gràcies, mossèn, gràcies, no feu cas del meu home, tothom sap que sempre hi haurà rics i pobres, Déu així ho ha volgut i sort en tenim de la vostra generositat. El mossèn assossega el to: Bé, no allargo més la visita, parlaré amb don Claudio per si el mes que ve em pot fer a mans uns quants cèntims més per al metge. I ella li estira la mà per poder-li fer l’amistat: Gràcies, mossèn, gràcies, us devem la vida. L’home resta taciturn i callat. Verdaguer: Quedeu amb Déu. I ella: Adeu-siau..., nens, beseu la mà de mossèn Cinto, que se’n va. Verdaguer els acaricia els caps, surt al replà i tanca la porta.

26

A aquell replà, llòbrec, hi ascendeixen totes les pudors de cuines i comunes de la casa. La porta, de nyigui-nyogui, deixa sentir la veu de la dona: Ets ximple?, per una vegada a la vida que tenim qui ens ajuda! I la de l’home: Calla, collons, ja em diràs, quina sort! Verdaguer baixa curosament l’escala, agafant-se a la paret, per no fer soroll ni fer un mal pas. A punt de sortir al carrer l’esperen donya Deseada, la filla geperuda i el fill amb posat de pinxo. La mare parla un català acastellanat: Mossèn, podem parlar un moment amb vostè? Ell respon amb un gest d’estranyesa: Com sabíeu que era aquí, donya Deseada? Una casualitat, us hem vist entrar i hem pensat d’esperar-vos. El fill la talla amb impaciència: Sí, us hem d’explicar un mal tràngol que estem passant, però hauríeu de venir a casa, perquè aquest veïnat és molt xafarder... Verdaguer posa cara de contrarietat, però els segueix.

27

Simó Gómez Polo, als vint anys, quan encara no havia conegut l’obra de Velázquez al Prado de Madrid, pintà Verdaguer vestit de pagès, el despertar d’un poble, amb la barretina al cap plegada a l’esquerra, coll de camisa balder amb llaç, patilla i mirada translúcida, llavis lleument premuts, nas recte i mentó ben dibuixat. Les seves sabates eren atrotinades, li insisteix Collell al capellanet, tot i que aquell dia anava amb espardenyes de set betes, però els déus eren amb ell, no era cosa de sabates ni d’espardenyes, si jo mateix el vaig disfressar!, un xicotet de vint anys. Espardenyes i mitges blanques, caminant per la Rambla, el carrer de Ferran i la plaça de Sant Jaume, sota la llum intensa del primer diumenge de maig. Moviment i gent que es gira a mirar-se’l. La llum del sol de maig penetra pels rosetons laterals del Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, els de la dreta l’aboquen amb un traç oblic i daurat, d’atmosfera sumptuosa. Al fons, un quadre d’Isabel II sota un baldaquí de vellut granat ribetejat d’or. Les làmpades estan enceses, tot i que no caldria. Més cap aquí, el jurat que presideix l’acte. El president dels Jocs Florals, vestit de frac, conversa a banda i banda. El secretari està assegut davant, amb la taula perpendicular a la de la presidència. En un costat, cinc fileres de notables com els cent ciutadans honrats d’antany, asseguts en cadires sobre una tarima. I a baix, el públic, els cavallers de levita i frac funeraris, el copalta a la mà, d’altres d’uniformats, amb el sabre penjant del cinyell. Les dames, amb dobles i triples faldilles lluminoses, amb mirinyacs que deixen arrossegar la cua. Alguns s’estan drets, la majoria, asseguts. L’enraonia s’alça fins a les voltes i el teginat. I llavors va entrar ell, recorda Collell, amb la faixa i la calça curta, i el secretari va obrir la plica: La Flor Natural dels Jocs Florals d’aquest any de 1865 és per a Jacint Verdaguer i Santaló. La gent fa cara de sorpresa i obre pas al pagès. Que revolucionari!, exclama una dama en veu baixa. Que guapo, respon la del costat. L’envolten i el feliciten. Dotze anys després, a La Llumenera de Nova York, Apel·les Mestres dibuixarà un cartell commemoratiu amb les efígies de Guimerà i de Verdaguer presidint una escena de l’any mil, amb la imminent fi del món, el naufragi i l’enfonsament de l’Atlàntida. Un arbre d’arrels descomunals saluda el lliurament de guardons a l’escenari del Teatre Principal sota un tàlem d’escenari. Els aplaudiments, com un clapoteig, no defalliran fins després del te literari de la tarda. La gent surt i enfila Rambla amunt. Al Pla de la Boqueria, Battistuzzi ha perpetuat els tendals de les botigues i el rètol de Fca. de Sombreros A. Fontcuberta. Al darrere creix el campanar gòtic de Santa Maria del Pi.

28

Sacseig d’onades. Març de 1883. Cabina luxosa del iot Vanadis. Vanadis, Freia, deessa de l’amor, la bellesa i les bones estacions. Balanceig. Don Claudio està llegint al llit. Truquen a la Porta: Pase! Entra Verdaguer: Amb el vostre permís, don Claudio, venia a saber com us trobàveu avui. Don Claudio tanca el llibre: Una mica refredat. Vanadis. John Bauer, el pintor suec de follets i trolls, la representarà amb una desmaiada cabellera rossa que destria amb les mans, com un mantell i un fermall d’or, asseguda davant d’un mar àrtic ombrejat per uns núvols llagrimosos en un cel crepuscular, el pintor, la dona i els fills moriran ofegats al llac Vättern, en el naufragi del seu vaixell. Verdaguer s’apropa al llit: Heu esmorzat ja? Sí, no gaire però he esmorzat. Heu de menjar si voleu restablir-vos, us ho dic per experiència..., quan vaig estar malalt els millors guariments van ser els aliments i l’aire del mar, vindreu a passejar, avui? No, fa un temps massa ventós i no em ve de gust sortir..., només dono voltes a la pèrdua del pare, a la meva edat i encara... Això diu molt de vós, don Claudio, l’amor als pares el premia ja Déu en aquesta vida i el difunt marquès era un home excepcional i un bon pare, però heu de fer-vos a la idea que ell no us voldria veure trist ni malalt i teniu l’obligació de refer-vos de l’ànima i del cos. Claudio mira el sostre: Sí, la resignació hauria de ser també una virtut. Verdaguer assenteix mentre s’encamina cap a l’ull de bou: I ho és, encara que no estigui escrit, ja que forma part de la fortalesa dels esperits. Claudio es redreça i posa bé els coixins: Vau pujar a la ciutat, ahir? Sí, vaig voltar tot Tànger..., ara que ja la conec un xic, de veritat que m’agradaria que hi anéssim plegats. El marquès s’hi interessa distretament: Hi ha molta gent als carrers? Verdaguer aparta la cortineta i mira la ciutat des de la finestrella. Vanadis, ressons wagnerians: Der Ring des Nibelungen.

29

Llarga platja, falutxos atrotinats, mariners bruns. Verdaguer explica el seu passeig: Al port, alguns homes remant a les seves barques i molts altres ajaguts al sorral de la platja, mirant arribar les ones, sense sortir d’aquella estranya somnolència que domina els altres dies terribles fills del profeta. I els carrers?, ha insistit don Claudio des del llit. El poeta enfila un carreró de la medina. Pot sentir el seu respirar. Per una finestra, perduda en el blanc i l’ocre de les façanes, treu el cap una bonica noia somrient, una cara ornada per cabells negres sota una esquitllada de sol. Entra en un carrer més ample on una filera de vells esparracats s’estan asseguts a terra, silenciosos. Se sent de lluny una queixosa música mora. S’apropa al so. Ve d’un cafè. Verdaguer hi entra. Uns quants clients, amb gel·laba, estan asseguts a terra fumant dels narguils, l’esquena arraconada a la paret. Enraonen calmosament i callen en veure’l. Davant seu, uns tamborets amb les tasses de te. Al fons, el grup de tres músics. Segueix la melodia: Solemnitat, melancolia dolça, sabor de pobles i temps antics. La darrera elegia dels bards del mahometisme, plorant sobre les tombes dels conqueridors de mig món. El poeta assegut també a terra, davant la tetera, se’ls mira fascinat. Tanca els ulls i aquells estranys acords li amaren la imaginació. Vau visitar algun monument interessant?, vol saber don Claudio. Estances buides de l’alcassaba, passeig solitari i sinuós per la vastitud decadent de cambres i recambrons, corrents d’aire que alcen una pols cendrosa. Surt a la terrassa des d’on es veu el mar. Mira l’horitzó indefinit per boires llunyanes. Les cigonyes es deixen portar pel vent: Com un món de color i fantasia. Com una pintura de Fortuny. Com m’agradaria tenir la paleta dels grans pintors per traduir al llenguatge aquestes impressions. Cloqueig planyívol de gavines.

30

Color i fantasia, recalca el canonge Collell al seu pupil, tanta fantasia com color, el món és la infantesa i la joventut..., tot el que ve després..., però no creguis, en Cinto tenia el seu caràcter, i tant si el tenia! Un cop de porta furiós retruny per tota l’aula del seminari. Un jovençà Verdaguer n’ha sortit d’una revolada. Es mira irat un paper que duu a la mà. Suspens!, exclama en veu baixa. L’estripa, l’arruga i el llença. Es topa amb dos companys: Ei, Cinto, on vas amb tanta pressa? No respon, arriba al final del passadís i tanca furibund una altra porta. Entra a la saleta on Collell, el seu confident; està assegut, llegint. L’amic alça la vista sense fer gaire cas de la indignació del poeta: Si no fos perquè aquí vaig néixer, crida, perquè és aquí on tinc els amics, on un dia em vaig enamorar, on tinc pares i germans i el cor i la vida, et diria que no m’hi tornaran a veure mai més!, solament per fugir de persones que ni de persones mereixen el nom! Per tota resposta obté un: Caram!, abans de prosseguir: Gent sense llei ni raó, sense amor ni pietat, sense pàtria! L’amic fingeix sorpresa: Fotre! I Verdaguer, sense adonar-se del poc cas: Gent sense sentiments, sense cor, com són els que han comès el crim d’insultar a qui els dona glòria, i després d’haver comès el crim... Criminals?, alça les celles Collell: Refotre...! Han escampat maledicències de mi. I què han fet aquests criminals, doncs? M’han suspès de teologia, i cap d’ells confessa haver llençat la pedra! Verdaguer surt de la saleta sense esperar resposta. El vell Collell reafirma: Tenia el seu caràcter, i tant si el tenia, poc després també s’abrandaria, però amb la política, La Gloriosa és cosa d’en Prim, però no se’n sortirà pas, deia, el carlisme és el regionalisme de la dreta i el federalisme és el de l’esquerra, Torras i Bages diu que la revolució és obra de la maçoneria, el krausisme és laïcitat, racionalisme, mentida. L’any 68 tot es va trasbalsar: Ja ha caigut la botiflera!, li vaig sentir cridar. Es referia a la reina Isabel II, que tu no deus ni saber qui era.

Конец ознакомительного фрагмента.

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.