- -
- 100%
- +
Mes l’hereu no se’n dava compte —o ho feia veure—, d’aquelles opinions, i, feiner i reposat, se passava de sol a sol en el camp, ullejant silenciosament cap al dels veïns sempre que s’esqueia a ésser-hi la mestressa, eternalment estripada i descalça i eternalment grossa d’una grossesa despietada de bèstia de cria, de vaca a lloguer. I la pubilla feia lo mateix que l’hereu: la pobra merla esplomissada ja no sentia enveges de cantar, mes encara era sensible al reclam i els ulls se li anaven sovint, sense donar-se’n compte, cap a l’altra banda de camí, tots carregats d’una grossa tristor afadigada.
I, així, sempre atrets per secreta simpatia i sempre aterrats per l’estranya mudesa de les llurs ànimes, aquells dos éssers pròxims i apartats alhora com llurs mateixos camps, arribaren a vells sense haver descanviat entre ells altra cosa que esguards vergonyosos.
Potser mai havien arribat a capir-ho, que s’estimaven de bo de bo: com el bou el jou, duien ells la vida, distretament, sense donar-se’n compte ni somiar en deslliurar-se d’aquella pesantor que els feia baixar el coll i no els deixava veure més que l’estretor del solc que obrien.
Un dia començà a córrer pel poble que a casa en Xuriguer hi havia gran brega sorda. Se deia que el pubill era una mala arna. Gasiu i verinós, com no havia dut a la casa més que la roba de l’esquena, quan vegé que la pubilla, escorxada de treballar i de posar fills al món a tall de bèstia, perdia la fortalesa, tingué por de que se n’anés deixant-lo despullat i a mercè del noi, i començà a grunyir perquè ella l’assegurés. Però la pubilla, que anys feia que no el podia veure pel seu mal geni i la seva gasiveria, s’entossudí en no fer-li papers, per a revenjar-se. D’aquí venien les raons, que van acabar en poc temps amb la poca salut d’ella, que s’emmalaltí d’una llarga i migranyosa malaltia, que li deixà les galtes begudes, els ulls ensotats en les conques, les cames desnerides com canyelles i el ventre inflat per la hidropesia, última grossesa sense fruit que encara en els darrers camins li distenia els flancs com una terrible ironia del destí.
Ella conegué que no podia durar gaire.
—La terra em crida —deia a les veïnes. I per a estar disposta a reintegrar-s’hi en qualsevol hora, aprofità les darreres forces que li quedaven per a anar despedint-se de tot allò que havia estimat.
Tocà la reva al camp, on feia temps que no havia estat; i una bella tarda d’octubre, en què els xerics d’aucells i les tebiors estiuenques se rebolcaven encara per damunt de les terres fosques i nues, l’avi Peró —ja feia anys que ningú li deia hereu— se la vegé atravessant lentament el camí, tot bleixant i ofegant-se. L’avi es quedà parat: amb una mica més no l’hauria coneguda, tan trasmudada estava. I apoiant les mans clivellades sobre el mànec del bigot i adreçant una mica l’esquena que mig segle de treball seguit havia vinclat sobre la terra, l’avi se la guaità llargament, llargament...
Quan tornà a brandar l’eina per a seguir la tasca, tenia els ulls vermells, i una mena de cosa, com un animaló porfidiós, li escarbotejava per dins del païdor; i, tal com anys enrera la seva veïna, ell aleshores, no sabent com esbargir de si aquell rau-rau somort de la pena, se posà a esclafar els terrossos amb més braó que si fossin mals esperits que eixissin de la terra.
Quan aixecà el cap notà que en l’altre camp, a més de la pubilla, hi havia el mal arna del pubill. Ella s’estava asseguda en un redòs de marge, i ell, prop seu, estricolejava caraencès com un perdigot, i deixant a cada punt de cavar per a bracejar i donar cops de peu a terra. L’avi Peró tornà a estantolar-se amb el mànec de l’eina.
—¿Vols-t’hi jugar alguna cosa que ja li parla de les deixes? —es digué—. Mala sang de Judes! Quan veu que la infeliça és més de l’altre món que d’aquest!...
I una rauxa de llàstima l’entendreí tot, no sabent treure des d’aleshores els ulls del camp del costat. El pubill seguia pledejant, i ella, amb el cap sobre el pit i groga com una difunta, no es movia ni li tornava contesta, mateix que no el sentís. De sobte quelcom com una bala ferí enmig del pit l’avi Peró; un tel vermell li tapà la vista i el bigot li fugí de les mans; després...
Ni ell mateix hauria pogut dir com va anar la cosa ni quina força misteriosa el llançà d’un camp a l’altre. Lo únic que sabia era que d’improvís s’havia trobat agarbonat amb el pubill, aixafant-lo amb l’estreta dels seus braços i escumejant-li amb ràbia sobre el rostre.
—Bacó, més que bacó! Pegar a la dona!
Els dos vells estaven blancs d’ira i tremolaven de cap a peus; van guaitar-se per més d’un minut fixament: l’un baldat de sorpresa, amb els ulls rodons i estúpids com ulls de peix, i l’altre, terrible, clavant-li els seus mateix que dards roents. Quan pogué revenir i ésser mestre altre cop de la seva paraula, l’avi Peró, acotant el cap com una fera que va a envestir i amenaçant l’altre amb la forqueta dels seus cinc dits eixamplats, brunzí sordament:
—Si la toques mai més amb un caire d’ungla, t’estripo de dalt a baix! Com hi ha Déu al cel!
I, fent mitja volta, el deixà en sec. Llavors reparà la pubilla que, immòbil, amb les mans juntes angoixosament i els llavis com la cera, se’ls mirava espantada. L’avi sentí un surt, tingué un moment de dubte, i de sobte, arrencant, sortí del camp a llargues gambades, com si l’empaitessin. La dona es posà les mans a la cara i esclatà un gran sanglot.
I l’avi Peró i la pubilla Xuriguera se n’anaren a l’altre món sense haver-se dit una sola paraula.
L’AMORETA D’EN PIU
[De Caires vius, 1907]
Així que hagueren fet els funerals i el regent quedà instal·lat a la rectoria, la senyora Pelegrina es retirà a casa seva. Fins aleshores ningú ho havia sospitat, que aquella bufoneta casa del carrer Mitjà pertanyés a la majordona. Dos anys enrera, en voler-se-la vendre sos propietaris —uns americanos del poble que se’n tornaven a Guanabacoa—, la senyora Pelegrina féu sortir un home de palla que tractà i contractà com per compte propi, però que li cedí sos drets en l’acte de passar l’escriptura; i com que aquesta es firmà a Girona i d’allà estant els venedors se n’anaren cap a Amèrica, la cosa quedà ignorada de tothom.
Per això fou tan regrossa la sorpresa quan, a la mort del senyor rector, la majordona passà a cals americanos i la gent comprengué que no hi anava com a llogatera, sinó com a mestressa. Aleshores fou quan a cuita-corrents se retragueren moltes coses en veu alta que fins allavors s’havien comentat sols entre dents: com, per exemple, el gran pernot que havia de tenir el senyor rector difunt, i la dita del regent, que per la rectoria semblava que hi hagués passat en Boquica, i les conferències secretes del paborde major amb la majordona temps enrera, i les anades d’aquell a Barcelona a comprar paper del govern, i l’adquisició, mitjançant procuradors, d’uns censos a Roc Panís, i les hipoteques posades a les terres de Masnovell —la millor hisenda dels entorns— a canvi d’uns quants paquets d’isabelines que s’havien fet a mans de l’hereu no feia gaire...
I un cop inventariats menudament aquell bé de Déu de senyals de prosperitat, a la gent no li quedà cap dubte que la majordona trauria les ungles i es posaria a rumbejar pel poble més entonada que un paó.
Però la gent s’errà de mig a mig.
Fora de la rectoria, la senyora Pelegrina seguí fent i essent lo que a la rectoria havia fet i sigut sempre.
Anava a missa de bon matí i a rosari a entrada de fosc cada dia, els diumenges a funció de tarda, i, entre any, a tants combregars com senyalaven les campanes i a tantes processons com eixien al carrer; tenia a son compte l’altar de la Puríssima, i rentava, planxava i tavellava a la palla les estovalles de tres o quatre altars més; no deixava anar cap mendicant de la porta sense fer-li almoina, i mantenia de franc una cegueta enllitegada.
Fora d’això, no la veia ni sentia enlloc ànima viventa, i duia la vida modesta i retirada de la persona que té son passament, però que no vol ésser inquietada ni inquietar ningú. Havia ja tombat la cinquantena i era una dona petita i boteruda com un aglà, vermella de cara, llarga de nas i amb uns ulls molt sortits que tenien força blanc i poc negre sota els parpres rogencs, estesos sempre com domàs en balconada. Anava testa, amb la barba encauada en sos mateixos sacsons i les dues mans plegades a la cintura, dintre l’encaix que li feia entre el ventre voluminós i el pit tan fora de mida que, en caminar, sempre li havia privat de veure on posava el peu, per molt que allargués la cama. Son parlar era mesurat i sentenciós, i les faldilles de merino negre i el mocador gran amb el bec petit a sobre, que mai desemparava, li encomanaven un bell posat de reverència. No es tenia memòria d’haver-li vist una llàntia a sobre ni haver-li oït una paraula més alta que l’altra. Afable i seriosa amb tothom, donava, carrer amunt i carrer avall, els bons dies i la bona nit sense aixecar els parpres ni desclavar les mans de la cintura.
L’única diferència que se li notà en mudar de casa fou aquesta: que, mentres estigué a la rectoria, tenia dues dones per a fer les feines, i en passar a casa seva prengué una criadeta a tot estar.
Aquesta criadeta era una noia de bé: mansoia com un anyell, amb el nas un caire de duro massa ensotat de l’arrel i unes ganes de treballar que ni fetes per a mostra. Havia complert setze anys i es veia que aquells setze anys li durarien per la vida. Fora d’això, lo més important que tenia aquella minyona era sa mare: una mare viuda i pobra (que és com ésser dues vegades pobra o dues vegades viuda), amb un vell tolit per a destorbar-la, tres boques a tapar i mitja pesseta de jornal, llevat cabotes i dies festers. Aquesta dona, tipa de dur la creu tota sola, cridà sa filla a capítol de bona horeta i va parlar-li així:
—Escolta, tu, encantada, i goita de posar-te a la memòria tot lo que et diga. T’he llogat a ca la senyora Pelegrina rectora, i aquest vespre t’hi menaré. He dit que faries bondat i pobra de tu que em posis en un afront, perquè ja estaries fresca. Ara t’ensenyaré els manaments que has de seguir, i ten compte de fer-hi cap mancament. Primer: treballaràs fins que et caiguin les ungles o que li facis llàstima. Segon: estalviaràs l’oli com si anés a unça el setrill. Terç: menjaràs poc per no danyar-te el païdor i no castigar-li la butxaca. Quart: la galejaràs sempre com si fos sant Roc el dia de la festa. Cinquè: no xerraràs res a ningú, com si una vespa t’hagués pessigat la llengua. Sisè: no t’embrutaràs la roba per no haver de gastar gaire sabó. Setè: t’aixecaràs ben de matí, per no agafar peresa ni esquinçar llençols. Vuitè: no et queixaràs de cap mal fins que demanis l’extremunció. Novè: no et faràs dir cap cosa dues vegades, perquè no et tinguin per sorda. I desè: quan te fiquis al llit resaràs l’a Déu m’encoman tan fort com si et sortissin ànimes... Aquests deu manaments s’enclouen en dos: tenir contenta la mestressa i respectar la vara de la justícia —i li ensenyava el seu braç, arborat com una maça guerrera—-. Perquè si li trenques un plat, t’arrossego pels cabells; si li dónes un mal respost, t’escanyo; i si t’ha de despatxar, t’esquartero viva! Ara ja ho saps!
La Pauleta quedà espaumada, com si el cel li hagués caigut a la crestallina; mes tan fermament degueren estampar-se en son cervell els manaments, que no es tingué esment que hagués mancat a un tan sols una sola vegada; però sa mare, com si desitgés refrescar-li la memòria de tant en tant, compareixia al carrer Mitjà i, guaitant amb aires de dictador cap on era la minyona, solia preguntar a la mestressa:
—I bé, senyora Pelegrina, ¿llaura dret aquella bèstia?
—Dret com un fil, Paula —contestava la interpel·lada, somrient amb gravetat i encauant la barba en sos sacsons.
—¿Té criança?
—Més que un que demana.
—¿És trencadella?
—Com un ametlló de clova dura.
—¿Menja massa?
—Lo que li fa menester... No vos escarrasseu, Paula; per ara tot va com ha d’anar.
—És que, si cal, ja sap que té la meva dreta per a...
—Per a esquarterar-la, sí: ja ho tinc present!
I la majordona esclafia una rialleta de divertiment que li feia tremolar tot el sotabarba. Era l’expansió més grossa que mai se li hagués conegut.
Ja ho crec, que n’estava, de contenta, la senyora Pelegrina, amb la Pauleta! No podia trobar-ne d’altra millor ni cercant-la amb fanal. A judicar: li endreçava la casa, li feia la cuina, li rentava la roba, li cuidava una seixantena de conills, li fangava l’horta, li venia la fruita sobrera, l’ajudava a fer confitures i flors de carculles, a planxar, a acanalar les estovalles de l’església i a apedaçar la roba de casa; i tot això, i mirant-se-li els profits més que ella mateixa, per sis tristes pessetones cada mes.
Les veïnes, en veure aquell tragí seguit i aquella gran devoció per la mestressa, deien amb quimera:
—No hi és per la voluntat, que hi és per les fiances.
—Ja hi pot deixar el bleix, si son cabal creix!
—Prou sabia on l’amorrava, la cuca de la Paula!
—Mal fat la puny! Podrà dur faldilles d’alepí i mocador de sol i ombra...
Perquè tothom estava convençut que la Pauleta seria la pubilla de la majordona; i això no per pensaments temeraris, sinó perquè un dia una veïna, més arriscada que les altres, s’atreví a tirar-ne qualque entretoc, a la senyora Pelegrina, i aquesta, deixant caure sobre la blancor dels ulls l’espessa cortina dels parpres, havia contestat reposadament:
—Tot lo que està enlaire està per caure... Les voluntats fan les persones, i l’adagi diu que per ben servir mai no es perd soldada.
Fins la Pauleta, ensinistrada per la mala volença de la gent i per les advertències i amenaces de sa mare, havia arribat a entrellucar la ventura que podia esdevenir-li. Sinó que aquella ventura remota de seguida prengué un deix amargant, com totes les ventures.
Un dia sa mare li havia dit a soles:
—Avui per demà que entris mestressa de cals americanos, vull que facis tapar el balcó de la sala; me fa venir cap-rodo i un dia m’hi clavaria daltabaix...
La Pauleta havia obert un pam d’ulls, sentint com una esma de protestar, però sa mare li migpartí l’intent amb una mirada furibunda i fulminant aquesta sentència:
—És que si no t’hi conformes, te trec de seguida de la mestressa i aleshores no tindràs ni balcó ni casa.
Davant de tal ultimàtum la Pauleta no havia tingut més camí que transigir: taparia el balcó! Mes, des de llavors, no podia resignar-se. Justament aquell balcó, que era lo que li feia més goig i més orgull de tot lo que tenia la senyora Pelegrina! Els diumenges a la tarda, quan eixia de la funció d’iglésia, deixant-hi encara una mica més la mestressa, ella corria cap a casa i, abans de posar-se als quefers, se n’hi anava una mica, al balcó; solament cinc, deu minuts, per por que no l’hi atrapessin. Mes allò era per a ella lo millor de la festa. Tocant amb prou feina els caps dels dits a la barana, com si tingués por d’escaldar-se, allargava el coll a tall de grua i, sense bellugar-se gens, guaitava el carrer com enartada... També an ella, com a sa mare, el cap li rodava una mica i per això s’havia d’estar ben quieteta, però hi trobava un bo, una dolçura, en aquella mena de tremolor i de basqueig que li venien de seguida! I era aleshores quan somiava... somiava un somni de grandeses enlluernador. Quan ella fos mestressa, com que ja no tindria tanta feina i ningú no la podria reptar, s’hi posaria una estona cada dia, al balcó, i els dies de festa, matí i tarda... No envejava cap més privilegi de la riquesa. I justament contra aquell somni únic era que atemptava sa mare! La Pauleta no se’n sabia avenir, i cada vegada que pensava en l’ultimàtum li muntaven les llàgrimes als ulls. No s’aconhortà una mica fins que li acudí una idea salvadora. Quan entrés mestressa aparedaria el balcó, ja que sempre li deia la senyora Pelegrina que no s’ha de trencar el respecte als pares; però, així que sa mare morís, tornaria a obrir-lo. Respirà; amb aquestes condicions el sacrifici ja era més enraonat; i si fos cas que la mare manqués abans d’heretar ella, aleshores...!
Конец ознакомительного фрагмента.
Текст предоставлен ООО «ЛитРес».
Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.
Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.