- -
- 100%
- +
Dintre de cada subgrup es reparteixen els crits per torns perquè el nom del desaparegut soni nítid entre el fullatge. Un dia una veterana del grup em va agafar el braç i amb els ulls alienats em va dir: «Saps, noi? Aquí ningú crida el nom que tu ens dius. Per dintre, tots cridem el del nostre fill, pare o germà... Ens és ben igual el nou desaparegut, la recerca per a cadascú és del tot personal. Ens importen una merda, els nous! Li puc dir Bjorn, Alexander, Jan, Erik, el que tu vulguis, però jo sempre, sempre cridaré en Lars per dins, i aquí tothom fa el mateix, no te n’oblidis.» I tenia raó, era evident que tots ho feien per això, fins i tot jo alguna vegada m’havia sorprès cridant per dins «Carme» quan deien Lena, Ingrid o Brigitta.
Quan és l’hora d’acabar, faig sonar una botzina per avisar que cal tornar al punt de trobada. Quan hi som tots, sense que calgui analitzar el resultat de l’operació, que sempre és negatiu, passo llista per comprovar que no falti ningú i que tothom torni l’armilla a la furgoneta.
Molts voluntaris són amics entre ells i quan acaba la batuda se’n van a dinar a casa d’un o altre, i encara que segurament durant l’àpat no parlin mai dels seus desapareguts els remordiments compartits de què és el que van fer malament els uneixen i fan que el guisat d’arengada tingui més bon gust i les patates farcides de porc passin millor. Tots saben que el dia que deixin d’anar a les batudes setmanals serà el dia que hauran abandonat del tot, com qui finalment deixa anar algú que penja d’un dotzè pis i només s’aguantava pel ganxo dels seus dos dits.
Tornar a casa després d’això costa. Reprendre un dia festiu sembla una falta de respecte; a vegades paro en algun museu o vaig al cinema, per fer la transició, però avui estic cansat i decideixo tornar directament al pis de la Liv. Han passat tres anys des que hi vaig arribar, havia de ser provisional però ens hi vam trobar bé des del primer dia, en aquella solitud compartida. Ella no m’ha demanat mai que me’n vagi i jo he deixat de buscar. El meu llit és el seu sofà, i una cadira, l’armari on amuntego tres pantalons i tres camises, que és tot el que necessito.
La Liv no hi deu ser. La casa està en silenci. Només se sent un so esmorteït i rítmic que ve de la seva habitació. Podria ser en Warhol saltant pels llençols i jugant amb els coixins, però el so és massa constant fins i tot per a ell. M’acosto a l’habitació de la Liv i veig que la porta està entreoberta.
La Liv està estirada al llit amb una de les seves samarretes de licra fluorescents de màniga llarga i a sobre seu hi ha l’Earland, que també va vestit només de tors en amunt, amb una camisa arrapada i florejada. L’Earland és el millor amic de la Liv, es van conèixer en una manifestació LGTBI i des d’aleshores que són inseparables, encara que quan els veus junts diries que són dos estranys perquè gairebé mai parlen entre ells. Per l’oneig amb què es mouen els seus cossos, tot i que un llençol els tapa les parts íntimes, l’Earland està penetrant la Liv a consciència. Cap dels dos em veu ni em sent, és impossible, perquè la Liv porta un antifaç amb ulls de gat i l’Earland de granota i tots dos van amb auriculars. La Liv sacseja el cap a un ritme ràpid i de tant en tant l’Earland mou les mans com si fossin papallones. S’utilitzen com dos vibradors humans vulnerant conscientment el principi fonamental de l’acte sexual, la connexió amb l’altre. La Liv s’hauria pogut endinsar un cogombre i l’Earland l’hauria pogut ficar a dins d’un púding i l’efecte hauria sigut exactament el mateix, però entre ells dos tot és sempre més complex.
Abans que es treguin els antifaços decideixo sortir de casa perquè no em vegin, em sabria greu que la Liv sabés que ho he vist tot. L’estat de silenci en què vivim permet aquestes entrades i sortides fantasma, i això que el pis és una capsa de llumins.
Quan torno a l’hora de dinar, me’ls trobo asseguts al sofà. L’Earland està jugant a la Game Boy i la Liv, en una posició invertida amb les cames enlaire, llegeix Sylvia Plath en veu alta amb la sintonia metàl·lica del Tetris de fons. Cadascú des d’una punta del sofà. «Toca-la: no s’encongirà com una pupil·la / Ti tiriri tiririn tin tin tin / aquesta raresa oviforme, clara com una llàgrima / Ti tiriri tiririn tin tin tin.»
—Ah, hola, Yngve. Ja ets aquí?
L’Earland només aixeca el cap per saludar-me tímidament.
—Com ha anat la batuda?
—Com sempre, hem estat per Hagaparken.
—I res, no?
—No.
—I vosaltres? —no em puc estar de preguntar.
—Nosaltres? Estàvem provant de fer un fill.
—Jo me’n vaig —diu l’Earland incòmode, deixant que sigui la Liv qui doni les explicacions.
—Ah... Sí?
L’Earland surt per la porta donant-me un copet a l’espatlla i s’acomiada de la Liv fent la forma d’un telèfon amb la mà.
—No sabia que... que et volies quedar embarassada...
—Bé, sí, per què no? I a l’Earland no li fa res.
—Però... ell farà de pare?
—En absolut. Jo només vull un fill, no pas una relació. I a l’Earland no li importa fer-me el favor.
—Collons, Liv, esteu fatal.
—Serà un fill de The Human League i Happy Mondays, què pot sortir malament?
—Com?
—Sí, l’hem fet escoltant cadascú la seva cançó preferida. I si cal tornar-ho a intentar ho farem amb grups diferents. El meu segon intent serà amb Primal Scream —diu la Liv tocant-se els cabells blaus rapats a l’u—. Què et sembla?
—Em sembla que ja us ho fareu...
—T’imagines: jo, embarassada?
—Doncs no, la veritat...
—Ja, ni jo.
La Liv s’agafa els mugrons per sobre la samarreta i s’estira uns pits tan menuts com les mamelles d’una cabra jove.
—Fa temps que em ve de gust ser mare i res m’ho impedeix, soc fèrtil, tinc feina i en tinc ganes. Només espero que aquestes sàpiguen fer llet.
—Seràs una bona mare.
—I tu, un bon tiet.
—Et ve de gust fer un xinès?
Li faig un petó al front i truco al xinès de baix que ens portin noodles per a dos i doble ració de pa de gamba.
1992
Barcelona
És 25 de juliol. Barcelona batega amb cor d’esportista. L’aeroport és ple de joves fibrats, amb xandalls que duen banderes cosides al pit, i que somriuen tensos als fotògrafs que els esperen a la porta d’arribades. Caminen àgils però amb molta cautela, i és que ensopegar amb un carretó metàl·lic enmig del camí seria un error fatal. Cada pas i cada gest el fan a consciència. Mesuren les distàncies, la temperatura i el vent per intentar visualitzar el salt de trampolí, la paràbola del disc, la palanca de la javelina o la gambada històrica adaptada al nou medi. I enmig de tots ells, l’Yngve, que camina fent passos erràtics per trobar la Carme entre aquests superhomes i superdones a punt de fer història.
Busca entre la multitud amuntegada a la tanca d’arribades, però no la veu. Deu estar amagada entre homes i dones que vesteixen tots iguals. Elles amb texans dues talles més grans subjectats per cinturons que els arruguen la cintura i camises amb muscleres, i ells amb uns pentinats que semblen rates acabades d’atropellar, el cabell curt al davant i una cua llarga i fina al darrere. Enmig d’aquest exèrcit de clons de Rod Stewart i Jane Fonda, l’Yngve veu un cap menut, emmarcat per una permanent considerable, que crida: «Yngve, aquí, aquí! Fes la volta.»
Quan es troben es fan una abraçada que dura minuts i per uns moments es converteixen en una columna enmig del trànsit de l’aeroport. Des del casament que no s’han tornat a veure. Tots dos fan una passa enrere i agafats de les mans s’observen atentament. Busquen els petits estralls que aquests dos anys han fet en els seus cossos: la cua de l’Yngve és més fina i llarga i els malucs i els pits de la Carme una mica més amples, però les mirades són les mateixes. D’un blau Carib la d’ell i negre pou la d’ella.
Pugen al Peugeot 205 blanc i atrotinat de la Carme i fan camí cap a l’Estadi Olímpic. La Carme té una sorpresa per l’Yngve. Avui és la cerimònia inaugural dels Jocs i ha aconseguit dues entrades per veure l’espectacle. Els últims tres mesos els ha passat cosint el vestuari de l’acte d’obertura, vestits d’onada i flama que són el motiu perquè ara tingui les puntes dels dits destrossades. A la Carme li resulta còmic ser allà amb l’Yngve, precisament ells dos, que l’únic esport que han practicat mai junts són els escacs.
La Carme porta una cistella amb formatge i embotits i una ampolla de most fred en una nevera portàtil. Al principi li sabia greu que l’Yngve no begués, la feia sentir incòmoda, sempre havia pensat que la gent que no beu és perquè amaga alguna cosa, però ara fins i tot això li agrada d’ell. De fet, si avui de sobte es posés a beure, li sembla que es decebria.
Són enmig d’un parc ple de gom a gom però tots dos tenen la sensació d’estar sols. La gent ha estès les seves tovalloles i mengen fent soroll. El terra està ple de boles de paper de plata i gots de plàstic plens de cervesa calenta. L’Yngve està assegut i la Carme estirada, amb el cap recolzat a les cames d’ell. Juguen a descriure els núvols amb presses, perquè en un segon el que era una tortuga s’ha convertit en un cavall i el cavall en una vella i la vella en una barca, i això els fa pensar que davant dels núvols aquest moment és tan etern com una roca. Amb aquest pensament es queden en silenci una bona estona, fent petits glops de most i petites mossegades de manxego i nous.
—Com està la Pruna?
—És una nena molt feliç. Ara està en la fase que donaria la vida per un globus o una pilota, tot allò que serveixi per llençar-ho pels aires és una festa per a ella.
—Tan senzill com això, eh?
—L’altre dia vam trobar una marieta i l’hi vaig posar a la mà, aquí, així, i et juro que gairebé es desmaia de felicitat. No et diré que no hi hagi moments que no em tregui de polleguera, que la posaria en una caixa i la tornaria, però després passen coses com aquesta i em recorda com de fàcil pot ser ser feliç.
—Doncs la Liv està embarassada.
—Què dius, ara? Seràs tiet!
—Això sembla, sí. Si tot va bé, d’aquí a menys de dues setmanes.
—Felicitats, home!
—Em fa il·lusió. I... el pare de la Pruna?
Es fa un silenci gros, la Carme contrau la cara i acaricia l’herba.
—No en sé res. No va tornar, o si ho va fer no em va dir res, però ara ja no hi penso. La tinc a ella, que s’assembla molt a ell, té els cabells rinxolats com ell —mentre ho diu dibuixa tirabuixons a l’aire—, i de tant en tant li poso música cubana i ella la taral·leja com si la reconegués una mica. I tu no l’has vist ballar... en això és igual que ell.
—Això està bé.
A la Carme li tremola una mica la barbeta, però abans que vagi a més recull l’escampall de brossa, s’incorpora i diu enèrgica:
—Vinga, va, som-hi, obren les portes d’aquí cinc minuts.
Les grades de l’estadi són un formiguer. A l’Yngve li agrada fixar la vista en persones minúscules a l’atzar, petites com una ungla, i imaginar-se com deu ser la seva vida. Si estan enamorades, si estan a gust amb la seva feina, si amaguen algun secret… És l’única cosa que li agrada de les masses. Quan tothom ha trobat el seu lloc, una pantalla gegant mostra el compte enrere perquè comenci l’espectacle: 10, 9, 8, 7, 6, 5, 4, 3, 2, 1! La gent comença a agitar els ventalls que han trobat als seus seients formant un gran mosaic papallonesc. De diferents punts de l’estadi comencen a aparèixer criatures blaves, verdes, grogues, vermelles i taronges que es mouen per l’espai formant figures que només s’aprecien des de la distància de les grades o des del sofà de casa. Amb una gran fluïdesa, els actors que saltironegen per la pista s’han col·locat formant un gran HOLA amb els cossos i la Carme, en aquest moment, li xiuxiueja a l’Yngve també un «Hola» a l’orella, que ell li torna amb un somriure.
—Va, i explica’m, què has fet aquests dos anys? A part de buscar desapareguts.
L’Yngve es rasca l’orella perquè no sap per on començar, han passat moltes coses des de l’última vegada. Li recorda a la Carme el que li va explicar un dia sobre els objectes que recol·lectava de les cases dels desapareguts. La Carme fa un esforç per recordar.
—Doncs amb l’ajuda d’un fotògraf vam fer una exposició.
—Ah sí? I de què es tractava? Un moment, un moment, mira, mira, aquests són els culpables d’aquests repelons —diu la Carme ensenyant-li les ferides que té als dits i assenyalant la pista—. Perdona, segueix, que t’he tallat.
L’escenari s’omple d’homes i dones de blau, amb unes faldilles ondulades i platejades que amb moviments rítmics imiten l’oneig del Mediterrani.
Li explica que van demanar permís a les famílies per exposar els objectes dels desapareguts acompanyats d’una fotografia del propietari, però no era una fotografia qualsevol sinó que, amb l’ajuda del fotògraf, van crear una sèrie de miralls aparentment normals que quan la gent s’hi acostava i respirava al damunt o exhalava una mica d’aire apareixia el retrat del propietari o la propietària dels objectes de manera momentània. Els desapareguts apareixien i desapareixien amb l’alè dels visitants.
Una gran estructura d’Hèrcules, d’aparença rovellada, entra a l’escenari conduïda per un ciclista que belluga l’estructura de l’heroi amb moviments robòtics, i el mar, fet d’homes d’escuma, se separa en dues columnes per deixar pas a l’heroi.
—Una cosa així, tan delicada, només se’t podria haver ocorregut a tu, oi?
—Però el més fort és que després de dos mesos d’inaugurar l’exposició va venir un home i va reconèixer un dels objectes de l’exposició. Era de la seva filla, amb qui feia anys que no es parlaven. El que no sabia, però, és que feia sis anys que estava desapareguda.
—Mmm... —La Carme segueix la història amb interès, alhora que s’estremeix només de pensar que la Pruna pogués desaparèixer.— I quin era l’objecte de la filla?
—Un atrapa-somnis.
L’home de qui parla l’Yngve és un milionari suec que es va comprometre a pagar 65.000 corones per cada objecte sempre que els propietaris anessin a casa seva a recollir el xec en mà, amb l’esperança, és clar, que un d’ells fos la seva filla. La notícia va sortir a la televisió i als diaris i gràcies a això quatre dels vint desapareguts van anar a cobrar el xec. Però cap d’ells va ser la seva filla.
La Carme pensa que la seva mare hauria pogut fer una cosa així. De fet, moltes vegades ella també havia desitjat desaparèixer per no tornar a veure-la mai més, però al final sempre s’acabava fent enrere.
Un gran vaixell amb les veles hissades entra a la pista. Avança esquivant monstres marins que tenen forma de meduses punxegudes i un inflable negre que recorda un aràcnid tou i llefiscós. Són els adversaris d’Hèrcules impedint el seu pas per les aigües del Mediterrani.
—La qüestió és que amb tot aquest enrenou l’exposició va tenir molt ressò i m’han ofert una beca de dos anys per preparar una mostra al Moderna Museet.
—Això és una gran notícia, no?
—Totalment inesperat, sí!
—Estic contenta per tu, Yngve, t’ho mereixes.
L’Yngve somriu, com si tot això no tingués res a veure amb ell. No s’han adonat que la pista s’ha convertit en un escampall de confeti humà, tots els esportistes desfilen amb les banderes dels seus països i les vestimentes locals. Els colonitzadors van agafats de la mà amb els indígenes, com si fos el primer dia d’una nova era i s’hagués fet un reset mundial de la memòria històrica. A partir d’avui tot torna a ser possible.
De cop, es fa un silenci sepulcral i tothom conté la respiració, només se sent el clec de les càmeres d’un sol ús i el parpelleig dels flaixos. La torxa olímpica va de mà en mà fins que la flama arriba al seu destí i encén la punta de la fletxa de l’arquer, que apunta a l’objectiu i des del mig de la pista dispara la fletxa amb precisió fins a arribar al punt àlgid del peveter. La fletxa provoca una gran flamarada daurada que desencadena un aplaudiment apoteòsic que travessa l’estadi, la ciutat, el país i les televisions del món sencer.
En aquest moment, només l’arquer i els artífexs de l’espectacle saben que la fletxa no ha tocat el peveter, n’hi havia prou que la fletxa li passés per sobre per recrear la il·lusió de l’enllumenat, amb un gest gràcil i senzill que amaga una complexitat que ningú pot arribar a imaginar.
Конец ознакомительного фрагмента.
Текст предоставлен ООО «ЛитРес».
Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.
Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.