Adolphe

Adolphe

Benjamin Constant

Adolphe

Història trobada entre els papers d'un desconegut

Traducció de Josep M. Muñoz Lloret

L'AVENÇ

Barcelona

2020

Edició original: Barcelona, maig de 2013

© de la traducció, Josep M. Muñoz Lloret

© d'aquesta edició digital, L'Avenç, S.L., 2020

Passeig de Sant Joan, 26, 2n 1a 08010 Barcelona

Telèfon: 93 245 79 21 Fax: 93 265 44 16

www.lavenc.cat www.elsllibresdelavenc.cat www.llegirencatala.cat

Es reserven tots els drets.

Cap part d'aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa per cap mitjà sense permís de l'editor.

Il·lustració de la coberta: Saló Gran de la Casa Museu Duran i Sanpere, Cervera

Disseny i composició de l'edició original: L'Avenç

Disseny i composició de l'edició digital: Víctor Sabaté

ISBN: 978-84-16853-45-8

Ref. AVEN051

PREFACI DE LA SEGONA EDICIÓ O ASSAIG SOBRE EL CARÀCTER I EL RESULTAT MORAL DE L'OBRA

PREFACI DE LA TERCERA EDICIÓ

AVÍS DE L'EDITOR

CAPÍTOL I

CAPÍTOL II

CAPÍTOL III

CAPÍTOL IV

CAPÍTOL V

CAPÍTOL VI

CAPÍTOL VII

CAPÍTOL VIII

CAPÍTOL IX

CAPÍTOL X

CARTA A L'EDITOR

RESPOSTA

PREFACI DE LA SEGONA EDICIÓ

O ASSAIG SOBRE EL CARÀCTER I EL RESULTAT MORAL DE L'OBRA

Com que l'èxit d'aquesta obreta en feia necessària una segona edició, aprofito per afegir-hi algunes reflexions sobre el caràcter i la moral d'aquesta història a la qual l'atenció del públic dóna un valor que jo era lluny d'atribuir-hi.

Ja he protestat contra les al·lusions que una malignitat que aspira al mèrit de la penetració, per mitjà d'absurdes conjectures, ha cregut trobar-hi. Si realment havia donat lloc a unes interpretacions semblants, si es trobava en el llibre una sola frase que les pogués autoritzar, em consideraria digne d'un blasme rigorós.

Però totes aquestes preteses similituds són feliçment massa vagues i massa desproveïdes de veritat, per haver fet impressió. A més, no havien nascut en la bona societat. Eren obra d'aquells homes que, sense ser admesos a la vida mundana, l'observen des de fora, amb una curiositat maldestra i una vanitat ferida, i miren de trobar, o de causar, un escàndol en una esfera superior.

Un escàndol com aquest s'oblida tan ràpidament que potser faig malament de parlar-ne aquí. Però m'ha sorprès d'una forma tan penosa que m'ha obligat a repetir que cap dels personatges retratats a Adolphe no té relació amb cap dels individus que conec, i que no he volgut dibuixar-ne cap, amic o indiferent; car envers tots ells em crec lligat pel compromís tàcit de respecte i de discreció recíproca sobre el qual descansa la societat.

Per la resta, escriptors més cèlebres que no pas jo han experimentat la mateixa sort. S'ha pretès que el senyor de Chateaubriand s'havia descrit a René; i la dona més espiritual del nostre segle, i al mateix temps la millor, Madame de Staël, ha estat sospitosa, no solament d'haver-se retratat a Delphine i a Corinne, sinó d'haver pintat uns retrats severs d'algunes de les seves coneixences —imputacions ben poc merescudes, car, certament, el geni que creà Corinne no tenia cap necessitat de recórrer a la malignitat; a més, tota perfídia social és incompatible amb el caràcter de Madame de Staël, aquest caràcter tan noble, tan coratjós en la persecució, tan fidel en l'amistat, tan generós en el sacrifici.

Aquesta mania de reconèixer en les obres de ficció els individus que trobem a la vida mundana és per a aquestes obres una veritable plaga. Les degrada, els imprimeix una direcció falsa, en destrueix l'interès i n'elimina la utilitat. Buscar les al·lusions en una novel·la és preferir la mesquinesa a la natura, i substituir l'observació del cor humà per la xafarderia.

Penso, ho confesso, que s'hauria pogut trobar a Adolphe una finalitat més útil i, goso dir, més noble.

No he volgut només palesar el perill de les relacions irregulars, a les quals sovint un està més encadenat quan més lliure es creu. Aquesta demostració bé hauria tingut la seva utilitat; però no era tanmateix la meva idea principal.

Independentment d'aquestes relacions establertes que la societat tolera i condemna, hi ha en la simple habitud de manllevar el llenguatge de l'amor, i de donar-se, o de fer néixer en els altres unes emocions de cor passatgeres, un perill que no ha estat prou valorat fins ara. Ens endinsem en un camí del qual no sabríem preveure la fi, no sabem allò que inspirarem, ni allò que ens exposem a experimentar. Jugant-hi, ens enduem uns cops dels quals no calculem ni la força, ni la reacció en nosaltres mateixos; i la ferida que sembla aflorar, pot ser incurable.

Les dones coquetes fan molt de mal, encara que els homes, més forts, més distrets del sentiment per unes ocupacions imperioses, i destinats a servir de centre a allò que els envolta, no tinguin en el mateix grau que les dones la noble i perillosa facultat de viure en un altre i per un altre. Però quan aquest comportament, que a primer cop d'ull jutjaríem frívol, esdevé més cruel és quan s'exerceix sobre uns éssers febles, que no tenen més vida real que dins el cor, més interès profund que en la passió, sense altra activitat que els ocupi, i sense carrera que els comandi, confiades per naturalesa, crèdules per una excusable vanitat, sentint que la seva sola existència és lliurar-se sense reserva a un protector, i constantment avesades a confondre la necessitat de suport i la necessitat d'amor!

No parlo de les desgràcies positives que resulten de relacions formades i trencades, del capgirament de les situacions, del rigor dels judicis públics, i de la malícia d'aquesta bona societat que, implacable, sembla trobar plaer a col·locar les dones a la vora d'un abisme per condemnar-les, si hi cauen. Aquests no són més que mals vulgars. Parlo del patiment del cor, de l'estupefacció dolorosa d'una ànima esgarriada, de la sorpresa amb la qual s'assabenta que l'abandó esdevé un tort, i l'abnegació un crim, als ulls mateixos de qui els rep. Parlo de l'esglai que la corprèn, quan es veu abandonada per aquell que jurava protegir-la; de la desconfiança que segueix a una confiança tan completa i que, forçada a dirigir-se contra l'ésser que posava al capdamunt de tot, s'estén per això mateix a la resta de la societat. Parlo de l'estimació reprimida sobre ella mateixa, i que no sap on posar-se.

Per als homes, no és indiferent fer aquest mal. Gairebé tots es creuen molt pitjors, més lleugers que no són. Pensen que poden trencar amb facilitat el lligam que contreuen amb despreocupació. De lluny, la imatge del dolor sembla vaga i confusa, com un núvol que travessaran sense dificultat. Una doctrina de fatuïtat, tradició funesta, que llega a la vanitat de la generació que puja la corrupció de la generació que ha envellit, una ironia esdevinguda trivial —però que sedueix l'esperit amb unes redaccions picants, com si les redaccions canviessin el fons de les coses—, tot allò que senten, en un mot, i tot allò que diuen, sembla armar-los contra les llàgrimes que encara no s'escolen. Però quan aquestes llàgrimes s'escolen, la naturalesa torna a ells, malgrat l'atmosfera postissa de la qual s'havien envoltat. Senten que un ésser que pateix per allò que estima és sagrat. Senten que dins el seu cor, que no creien haver posat en joc, s'hi han enfondit les arrels del sentiment que han inspirat, i si volen domar allò que per habitud anomenen feblesa, cal que baixin dins aquest cor miserable, que hi esclafin allò que hi ha de generós, que hi trenquin allò que hi ha de fidel, que hi matin allò que hi ha de bo. Hi reïxen, però colpint de mort una porció de la seva ànima, i surten d'aquest treball havent faltat a la confiança, ultratjat la simpatia, abusat de la feblesa, insultat la moral en convertir-la en l'excusa de la duresa, profanat totes les expressions i trepitjat tots els sentiments. Sobreviuen així a la seva naturalesa millor, pervertits per la seva victòria, o avergonyits d'aquesta victòria, si no els ha pervertits.

Algunes persones m'han demanat què hauria hagut de fer Adolphe per experimentar i per causar menys dolor. La seva posició i la d'Ellénore no tenien cap sortida, i és precisament això el que he volgut. L'he mostrat turmentat, perquè només estimava feblement Ellénore; però no hauria estat pas menys turmentat, si l'hagués estimada més. Patia per ella, mancat de sentiments: amb un sentiment més apassionat, hagués patit per ella. La bona societat, desaprovadora i desdenyosa, hauria abocat tot el seu verí sobre una passió que la seva confessió no hagués sancionat. No és començant per unes relacions com aquestes que s'obté la felicitat a la vida: quan s'ha agafat aquest camí, no es té cap altra opció que el patiment.

PREFACI DE LA TERCERA EDICIÓ

No és pas sense alguns dubtes que he consentit a la reimpressió d'aquesta obreta, publicada fa deu anys. Sense la gairebé certesa que en volien fer una edició fraudulenta a Bèlgica, i que aquesta edició fraudulenta, com la majoria de les que es difonen a Alemanya i que introdueixen a França els falsificadors belgues, estaria inflada d'addicions i d'interpolacions en les quals jo no hauria tingut cap part, no m'hauria ocupat mai més d'aquesta història, escrita amb l'únic pensament de convèncer dos o tres amics, reunits al camp, de la possibilitat de donar una mena d'interès a una novel·la els personatges de la qual es reduirien a dos, i la situació de la qual seria sempre la mateixa.

Una vegada ocupat en aquest treball, vaig voler desenvolupar algunes idees que se m'havien acudit i que no m'havien semblat mancades de certa utilitat. Vaig voler pintar el mal que fan experimentar, fins i tot als cors àrids, els patiments que causen, i la il·lusió que els porta a creure's més lleugers o més corromputs que no són. A distància, la imatge del dolor que s'imposa semblava vaga i confusa, com un núvol fàcil de travessar; ens sentim encoratjats per l'aprovació d'una societat del tot postissa, que substitueix els principis per les regles i les emocions per les conveniències, i que odia l'escàndol per inoportú —i no per immoral, car acull prou bé el vici quan no hi és present l'escàndol. Pensem que les relacions formades sense reflexió es trencaran sense pena. Però quan veiem l'angoixa que resulta de les relacions trencades, la dolorosa estupefacció d'una ànima traïda, la desconfiança que succeeix a una confiança tan completa i que, forçada a dirigir-se contra l'ésser a qui creia diferent de la resta, s'estén a tot aquell món sencer, l'estima replegada sobre ella mateixa, i que ja no sap on posar-se, sentim llavors que hi ha alguna cosa de sagrat dins el cor que pateix, perquè estima; descobrim com són de profundes les arrels de la passió que creia inspirar sense compartir-la: i si superem el que anomenem feblesa, és destruint en un mateix tot el que té de generós, esquinçant tot el que té de fidel, sacrificant tot el que té de noble i de bo. Ens alcem d'aquesta victòria, que els indiferents i els amics aplaudeixen, havent colpit de mort una porció de la nostra ànima, desafiat la simpatia, abusat de la feblesa, ultratjat la moral tot prenent-la com a pretext de la duresa; i sobrevivim a la nostra millor naturalesa, avergonyits o pervertits per aquest trist succés.

Aquest fou el retrat que vaig voler traçar a Adolphe. No sé pas si hi vaig reeixir; allò que em faria creure almenys en un cert mèrit de veritat, és que gairebé tots els lectors que he conegut m'han parlat d'ells mateixos com si s'haguessin trobat en la posició del meu heroi. És cert que, en el penediment que mostraven de tots els dolors que havien causat, hi traspuava un punt de fàtua satisfacció; els agradava pintar-se com si, a l'igual d'Adolphe, haguessin estat perseguits pels afectes obstinats que havien inspirat, víctimes de l'amor immens que havien concebut per ells. Crec que la majoria es calumniaven, i que si la vanitat els hagués deixat tranquils, la seva consciència hauria pogut restar en repòs. Sigui com sigui, tot allò que concerneix Adolphe se m'ha tornat ben indiferent; no dono cap valor a aquesta novel·la, i repeteixo que la meva única intenció, en deixar-la reaparèixer davant d'un públic que l'ha probablement oblidada, si és que mai l'havia coneguda, ha estat declarar que tota edició que contingués altra cosa que el que s'inclou en aquesta no vindria de mi, i que jo no en seria responsable.

AVÍS DE L'EDITOR

Viatjava per Itàlia, ja fa molts anys. Em vaig aturar en un hostal de Cerenza, un petit poble de Calàbria, a causa d'un desbordament del Neto. Hi havia, al mateix hostal, un estranger que es veia forçat a sojornar-hi pel mateix motiu. Era molt silenciós i semblava trist. No mostrava, però, cap impaciència. Com que era l'únic home a qui podia parlar en aquell lloc, a vegades em queixava amb ell del retard que patia la nostra marxa. «M'és ben igual —em respongué— ser aquí o en una altra banda.» L'hostaler, que havia parlat amb un criat napolità que servia aquest estranger sense saber-ne el nom, em digué que no viatjava per curiositat, atès que no visitava ni les ruïnes, ni els llocs, ni els monuments, ni els homes. Llegia molt, però mai d'una manera seguida; al vespre passejava, sempre tot sol, i sovint passava dies sencers assegut, immòbil, amb el cap recolzat entre les mans.

En el moment en què les comunicacions, ja restablertes, ens haurien permès marxar, l'estranger caigué malalt. Un sentiment d'humanitat m'obligà a prolongar la meva estada al seu costat per tenir-ne cura. A Cerenza només hi havia un metge de poble; jo volia enviar algú a Cosenza a buscar un ajut més eficaç. «No val la pena —em digué l'estranger—; l'home d'aquí és precisament el que em cal». Tenia raó, potser més que no es pensava, perquè aquell home el guarí. «No us feia tan hàbil —li digué, amb una mena d'humor, en acomiadar-se; després em va agrair les atencions, i partí.

Uns mesos després, vaig rebre, a Nàpols, una carta de l'hostaler de Cerenza, amb un petit cofre trobat a la carretera que menava a Strongoli, carretera que l'estranger i jo havíem seguit, però separadament. L'hostaler que me l'enviava estava convençut que pertanyia a un de nosaltres dos. A dins hi havia moltes cartes antigues, sense adreces, o amb les adreces i les signatures esborrades, un retrat de dona i un quadern que contenia l'anècdota o història que llegireu. L'estranger propietari d'aquells efectes no m'havia deixat, en marxar, cap mitjà d'escriure-li; jo feia deu anys que els conservava, incert de l'ús que n'havia de fer, quan havent-ne parlat per atzar amb algunes persones en una ciutat d'Alemanya, una d'elles em demanà amb insistència que li confiés el manuscrit del qual era dipositari. Al cap de vuit dies, aquell manuscrit em va ser retornat amb una carta que he posat a la fi d'aquesta història, perquè seria inintel·ligible si la llegíeu abans de conèixer la història mateixa.

Aquesta carta em decidí a la publicació actual, en donar-me la certesa que no pot ofendre ni comprometre ningú. No he canviat ni un sol mot respecte de l'original; i la supressió dels noms propis no és pas cosa meva: només hi eren designats, com hi són encara, amb unes inicials.

CAPÍTOL I

Als vint-i-dos anys havia acabat els meus estudis a la universitat de Göttingen. La intenció del meu pare, ministre de l'elector de ***, era que recorregués els països més notables d'Europa. A continuació volia cridar-me al seu costat i fer-me entrar en el departament la direcció del qual li havia estat confiada, i preparar-me per substituir-lo un dia. Jo havia obtingut, amb un esforç bastant obstinat, enmig d'una vida molt dissipada, uns èxits que m'havien distingit dels meus companys d'estudis, i que havien fet concebre al meu pare unes esperances respecte de mi probablement força exagerades.

Aquestes esperances l'havien fet tornar molt indulgent en relació a les moltes faltes que jo havia comès. Ell no havia deixat mai que les conseqüències d'aquestes faltes em fessin patir. Sempre havia consentit, i a vegades previngut, les meves peticions al respecte.

Malauradament la seva conducta era més noble i generosa que no pas tendra. Jo sabia prou bé que ell tenia tot el dret al meu reconeixement i al meu respecte. Però no havia existit mai cap mena de confiança entre nosaltres. Tenia un esperit més aviat irònic que s'adeia malament amb el meu caràcter. Jo llavors no pretenia res més que lliurar-me a aquelles impressions primitives i fogoses que fan sortir l'ànima de l'esfera comuna, i li inspiren el desdeny per tots els objectes que l'envolten. Trobava en el meu pare, no pas un censor, sinó un observador fred i càustic, que d'entrada somreia amb compassió, i que de seguida acabava la conversa amb impaciència. No recordo haver tingut mai, al llarg dels meus primers divuit anys, una conversa d'una hora amb ell. Les seves cartes eren afectuoses, plenes de consells raonables i sensibles; però a penes érem en presència l'un de l'altre que hi havia en ell alguna cosa de forçat que jo no podia explicar-me, i que actuava damunt meu d'una manera penosa. Aleshores no sabia que no era més que timidesa, aquest patiment interior que ens persegueix fins a una edat avançada, que reprimeix dins el nostre cor les emocions més profundes, que glaça les nostres paraules, que desnaturalitza als nostres llavis tot allò que tractem de dir, i no ens permet expressar-nos més que amb paraules vagues o una ironia més o menys amarga, com si volguéssim venjar-nos, sobre els nostres sentiments mateixos, del dolor que experimentem per no poder donar-los a conèixer. No sabia que, fins i tot amb el seu fill, el meu pare era tímid, ni tampoc que sovint, després d'haver esperat llargament de mi algunes mostres d'afecte que la seva fredor aparent semblava prohibir-me, se n'anava amb els ulls plens de llàgrimes i es planyia a d'altres que jo no l'estimava.

La meva intimidació envers ell tingué una gran influència en el meu caràcter. Tan tímid com ell, però més agitat, perquè era més jove, em vaig acostumar a recloure en mi mateix tot allò que sentia, a no fer plans en companyia, a no comptar més que amb mi per executar-los, a considerar els consells, l'interès, l'ajuda i fins i tot la sola presència dels altres com una nosa i com un obstacle. Vaig adquirir l'hàbit de no parlar mai d'allò que m'ocupava, de no sotmetre'm a la conversa més que com una necessitat inoportuna i d'animar-la llavors amb una facècia constant que me la feia menys fatigosa, i que m'ajudava a ocultar els meus veritables pensaments. D'aquí una certa manca d'abandó que encara avui els meus amics em recriminen, i una dificultat de parlar seriosament que sempre m'ha costat vèncer. En resultà al mateix temps un desig ardent d'independència, una gran impaciència envers els lligams que m'envoltaven, un terror invencible a formar-ne de nous. Només em trobava còmode tot sol, i tal és, fins i tot ara, l'efecte d'aquesta disposició d'ànim que, en les circumstàncies menys importants, quan he de triar entre dos partits, la figura humana em pertorba, i el meu moviment natural és fugir-ne per deliberar en pau. No tenia, tanmateix, l'egoisme profund que un caràcter com aquest semblava anunciar: tot i que només m'interessava per mi mateix, m'hi interessava feblement. Duia al fons del meu cor una necessitat de sensibilitat de la qual no m'adonava, però que, no trobant manera de satisfer-se, em deslligava successivament de tots els objectes que l'un rere l'altre atreien la meva curiositat. Aquesta indiferència per tot s'havia vist reforçada per la idea de la mort, idea que m'havia colpit de ben jove, i respecte de la qual mai no he entès que els homes s'enganyin tan fàcilment. Als disset anys havia vist morir una dona gran, l'esperit de la qual, d'una aparença remarcable i insòlita, havia començat a desenvolupar el meu. Aquesta dona, com tantes altres, a l'inici de la seva carrera s'havia llançat al món, que no coneixia, amb el sentiment d'una gran força d'ànim i d'unes facultats certament potents. Com tantes altres també, per no haver-se plegat a unes conveniències postisses, però necessàries, havia vist les seves esperances frustrades, i la joventut passar sense plaer; la vellesa, finalment, l'havia assolida sense sotmetre-la. Vivia en un castell pròxim a una de les nostres propietats, descontenta i retirada, no tenint altre recurs que el seu esperit, amb el qual ho analitzava tot. Durant prop d'un any, en les nostres converses inesgotables, havíem examinat la vida sota totes les seves cares, i la mort sempre com a final de tot; i després d'haver-ne parlat tant amb ella, havia vist com la mort la colpia davant dels meus ulls.

Aquell esdeveniment m'havia omplert d'un sentiment d'incertesa sobre el destí, i d'un somnieig vague que no m'abandonava. En els poetes, llegia de preferència allò que recordava la brevetat de la vida humana. Trobava que cap objectiu no pagava la pena de cap esforç. És prou singular que aquesta impressió s'hagi afeblit precisament a mesura que els anys s'han acumulat sobre meu. ¿Deu ser perquè hi ha en l'esperança alguna cosa de dubtós, i que, quan es retira de la carrera de l'home, aquesta carrera pren un caràcter més sever, però més positiu? ¿Deu ser que la vida sembla tant més real quan totes les il·lusions desapareixen, de la mateixa manera que el cim dels penyals es dibuixa millor en l'horitzó quan els núvols es dissipen?

En deixar Göttingen, em vaig establir a la petita ciutat de D***. Aquesta ciutat era la residència d'un príncep que, com la major part dels d'Alemanya, governava amb suavitat un país de poca extensió, protegia els homes il·lustrats que anaven a instal·lar-s'hi, permetia a totes les opinions una llibertat perfecta, però que, limitat per l'antic costum a la companyia dels cortesans, només reunia entorn seu, per això mateix, uns homes en gran part insignificants o mediocres. Vaig ser acollit en aquesta cort amb la curiositat que inspira naturalment tot estranger que ve a rompre el cercle de la monotonia i de l'etiqueta. Durant alguns mesos no vaig reconèixer res que pogués captivar la meva atenció. Estava agraït de l'afabilitat que se'm mostrava; però adés la timidesa m'impedia d'aprofitar-me'n, adés la fatiga d'una agitació sense finalitat em feia preferir la solitud als plaers insípids que se'm convidava a compartir. No sentia antipatia per ningú, però poques persones m'inspiraven cap interès; tanmateix els homes s'ofenen amb la indiferència, l'atribueixen a la malvolença o a l'afectació; naturalment, no volen creure que s'hi avorreixen, amb ells. A vegades mirava de contenir la meva llangor; em refugiava en una taciturnitat profunda: es prenien aquesta taciturnitat per desdeny. Altres vegades, cansat jo mateix del meu silenci, em deixava anar amb algunes facècies, i el meu esperit, posat en moviment, se m'enduia més enllà de tota mesura. Vaig fer conèixer en un dia totes les ridiculeses que havia observat durant un mes. Els confidents de les meves expansions sobtades i involuntàries no me n'agraïen cap, i tenien raó; car era la necessitat de parlar que s'emparava de mi, i no la confiança. Havia contret, en les converses amb la dona que havia desenvolupat primer les meves idees, una invencible aversió per totes les màximes comunes i per totes les fórmules dogmàtiques. Quan sentia, doncs, que la mediocritat dissertava amb complaença sobre uns principis ben establerts, ben incontestables en matèria de moral, de conveniències o de religió —coses que col·loca ben sovint al mateix nivell—, em sentia empès a contradir-la, no pas perquè hagués adoptat unes opinions oposades, sinó perquè estava molest davant una convicció tan ferma i tan maldestra. No sé pas quin instint m'aconsellava, d'altra banda, de no refiar-me d'aquells axiomes generals tan exempts de tota restricció, tan purs de tot matís. Els necis fan de la seva moral una massa compacta i indivisible, per tal que es barregi tan poc com sigui possible amb les seves accions i els deixi lliures en tots els detalls.