Les cadenes subtils

4

El temps que la Rosa s’ha pres per reflexionar ha resultat més llarg i productiu del que ella mateixa s’esperava. La botiga havia estat —i és— el seu somni: un somni que es va quedar en hivernació durant molt de temps. En néixer la Mimí, fa vint anys, va demanar reducció de jornada a l’empresa on treballava de comptable. Va ser quan la Diana, la segona filla, en va complir deu, que va pensar en una millora professional i va entrar a treballar en una multinacional de la zona. Àrea de comptabilitat, cap de departament bona persona i amb un somriure beatífic. Va comentar que havia tingut sort. Després va saber que les primeres impressions no sempre valen. Se’n va adonar quan el cap li féu proposicions, en fred i sense cap insinuació, just al mes de començar a treballar.

Ningú no li havia explicat res, però l’Ambròs era conegut per ser un home incompetent —incongruències de les jerarquies empresarials, va concloure més endavant la Rosa— i, sobretot, un home sense escrúpols que havia anat ascendint deixant un reguitzell de cadàvers enrere. Cadàvers estressats, cadàvers degradats, cadàvers que no aixecaven mai més el cap en la seva presència, ni gairebé enlloc, perquè ell semblava ser omnipresent i omnipotent arreu on miressin. Tenia poder i les mans molt brutes, però aquest detall no li pararia els peus perquè, ho deia sovint, qui tenia les mans netes en el nivell on ell es movia?

Hi havia al seu voltant una altre mena de víctimes i eren les dones. Les dones semblaven ser el boc expiatori d’una resta d’infantesa obscura, impregnada en el seu subconscient, que l’havia portat a concloure que eren totes unes cotxines —i aquest qualificatiu semblava formar part del seu conflicte— i que es morien perquè ell les fes sentir així. Quan va descobrir que no totes frisaven per ser dominades, ja era massa tard per poder-ho acceptar i el seu càrrec li va ser de gran utilitat a l’hora de desmentir-ho i donar-se la raó. Totes les dones del seu departament, una rere l’altra, van anar caient. Alguna, innocent, encativada, però la majoria, forçades pel poder absolut d’un home que, paradoxalment, i confirmant-se més bèstia que home, li agradava dir-se a si mateix i entre amics «el Tigre». Així, algunes de grat i d’altres per força, totes havien tastat, sempre a sota la seva virilitat. Una virilitat que, deia ell, era capaç de fer felices totes les dones del món, gràcies a la seva salvatgia.

La Rosa no era una bellesa, però sabia arreglar-se. Vestia bé i tenia una gràcia especial amb els cabells, d’un castany fosc natural, que contrastava amb els seus ulls verds, l’únic tret genètic que compartia amb la Mimí. Però tot això era secundari, perquè l’Ambròs no era selectiu. La Rosa va respondre a les seves proposicions donant-li una empenta, que ell va interpretar com un senyal d’excitació inequívoc, i va reprendre l’atac amb el seu crit de guerra preferit.

–Cotxina, vine aquí, cotxina!

Ella, sentint-se absolutament agredida, se’l mirà de fit a fit i li digué amb fermesa:

–Et denunciaré.

I ho va fer, però el laberint d’influències cada cop més complex que l’Ambròs havia construït no la va deixar arribar enlloc. A canvi, va ser acomiadada per incompliment de les seves tasques, cosa que va ser fàcilment demostrable quan, des del dia fatídic de l’assetjament, cada matí se n’hi assignaven de noves. Amb tot, el mobbing encara es va perllongar un mes i, quan va deixar l’empresa, va iniciar una llarga peregrinació a la recerca de feina per totes les empreses de la província. Cap d’elles no va voler contractar-la: les unes, per la bona relació amb l’Ambròs, les altres, perquè la brama que havia fet córrer sobre ella la situava en la llista negra per optar a qualsevol lloc de treball.

Després d’això, i malgrat el valor que havia demostrat, la Rosa es va desmuntar i va estar a punt de caure en una depressió. Va agafar veritable pànic a treballar per qualsevol empresa i lògicament a demanar-hi feina, després de ser-li denegades totes les sol·licituds, l’una rere l’altra.

Va ser llavors quan, arran d’un altre viatge a Roma organitzat per l’Eugeni, en els seus intents perquè la Rosa superés el mal moment, va començar a madurar la idea d’importar petites obres d’art, reproduccions fidels de les originals. El llegat tan important que la civilització romana havia deixat a la seva ciutat la va acabar de decidir: Tarragona era el lloc ideal per una empresa com la que anava agafant forma en el seu pensament. Una botiga, propera a qualsevol de les edificacions que els romans havien aixecat durant sis segles a Tàrraco, capital de la província Tarraconensis, hi podia tenir futur. En tornar del viatge, la Rosa es va posar a treballar amb il·lusió. La possibilitat de prendre decisions sobre una empresa pròpia i no haver de discutir-les amb ningú li oferia una llibertat que no havia gaudit fins aquell moment, i que descobria molt engrescadora. Cercar informació a la xarxa i un parell de viatges a Roma van ser suficients per contactar amb el taller d’artesans que li va semblar més idoni per al seu propòsit. Els escollits treballaven amb tanta cura i mestria que, quan la Rosa va poder-ho comprovar in situ, ja no li quedà cap dubte sobre la seva decisió. Al principi, els artesans només farien reproduccions d’obres localitzades a Roma. Després, si el negoci funcionava, ho ampliarien amb obres dels diferents indrets on els romans havien deixat la seva empremta.

Després d’una llarga estona absorta en els seus pensaments, la Rosa torna a la realitat. El seu somni no contemplava perjudicar ningú. Havia començat sola. Dos anys després havia contractat la Mònica i un any més tard, la Júlia. Aquell era el seu món, però ara, la maleïda crisi escometia contra tot i contra tothom i semblava que l’única resposta havia de ser resignar-se. La Júlia acabava de donar-li una lliçó.

—Noies, he pensat… —els diu, en tornar a la botiga. La Mònica i la Júlia la flanquegen amb actitud expectant i mirada esperançada— He pensat que hi ha d’haver alguna manera de remuntar el negoci, que no sigui prescindint d’una de vosaltres.

Les dues noies, com si s’haguessin posat d’acord, s’agafen la cara amb les mans. La Mònica, altre cop, sense poder contenir les llàgrimes.

–Un moment. M’heu de dir si el tracte que us vull proposar us interessa. Eliminaríem els incentius per les vendes, de moment —totes dues assenteixen amb el cap—. Fins que passi el temporal. També deixaríeu de cobrar una de les tres pagues extraordinàries.

L’acceptació de la Júlia i la Mònica són evidents i es mostren preparades per acceptar més retallades. Potser per aquest motiu, quan la Rosa els diu que això és tot, es deixen anar i s’abracen efusivament entre elles i també amb la Rosa, que ha d’esperar que acabin les mostres d’alegria per continuar.

–Esteu molt contentes per ser que us acabo de dir que el vostre sou global disminuirà. Mireu, tinc el millor equip que podria desitjar. No us imaginareu pas que me’l deixaré escapar, oi? És feina meva mirar de trobar solucions a la crisi que ens està afectant. Continueu fent la vostra tasca tan bé com fins ara, que jo m’ocuparé de la resta.

–Gràcies, Rosa, moltes gràcies —diu, efusiva, la Júlia.

–Gràcies —repeteix la Mònica, que no pot deixar de plorar. En menys d’una hora ha passat de tenir feina a perdre-la, a esperançar-se i a tornar-la a tenir.

5

Ha començat a treballar a meitat de mes i el trenta-u cobra la seva primera nòmina. Se’n va directament a comprar el CD nou del grup que més li agrada. No tenia ni divuit anys quan va sortir el primer, recorda. Havia deixat l’insti, no tenia títol, no tenia cotxe, no tenia feina… no tenia una feina de merda! Els ha costat tres anys treure’n un altre, però quan l’escolta pensa que l’espera ha valgut la pena, encara que no parlin del mar, ni de cap dona estrangera. No ha comprat només el CD. Treure i posar la targeta de la cartera té el poder de diluir-li la ràbia. També els tres dies lliures per davant juguen a favor de recuperar la calma, encara que sigui transitòriament.

Es mor de ganes de sortir, ballar, beure… xisclar? Sí, ho traurà tot a fora i s’assegurarà que ella mai no serà vella, no com aquells a qui li toca suportar.

Dilluns, dimarts i dimecres són tres dies que qui té treball no vol precisament sortir de nit. La Sandra sí que vol, però no pot. És la seva millor amiga i una de les poques que van sobreviure al crivell, quan, a l’institut, la Mimí va començar a distanciar-se dels companys. Després van seguir camins diferents en els estudis, però l’amistat, lluny de minvar, es va intensificar. La Sandra sempre guiant-se per la llei del mínim esforç va triar el grau d’Història, perquè li van dir que era fàcil de treure-se’l. Més tard, algú li va explicar que a la Universitat, com a tot arreu, ningú no regalava res. Ha canviat des d’aleshores, però se sent còmoda amb el mateix rol de noia desmenjada, a qui li rellisca tot.

–És que és molt fort, Mimí. Dels vuit crèdits, només me’n molen tres. I a més sempre estic igual. Ja ho veus, no puc sortir perquè no tinc pasta.

En un segon, la Sandra s’ha tret el forro de les butxaques enfora i ha bolcat la motxilla damunt de la taula, davant la mirada astorada de la Mimí.

–Mira, tu veus res pla i rodonet, brillant com l’or? —la Mimí riu— Com la plata? No, eh que no? Doncs tota la resta no brilla; per tant, no val res. Si he pensat de vendre’m els tres pírcings i tot —la Mimí riu més—. Jo no he tingut la sort de trobar una feina guapa, com tu.

–Una feina guapa? Tu estàs sonada! Jo treballo d’esclava en una residència. La vols, la meva feina? Te la regalo. I mira —la Mimí obre el portamonedes de la seva amiga i en treu una moneda de dos euros—, encara podem anar a fer una canya. Som-hi, Watson?

–Anem-hi, Holmes! —diu la Sandra, sorpresa per la troballa de la Mimí.

No hi ha quedada entre les dues, en la qual no sonin en un moment o altre els noms del detectiu i del seu ajudant. És una forma inconscient i plaent de recordar com va començar la seva amistat. Feien el mateix curs, però anaven a classes diferents i es coneixien només de vista. Un dia, la bibliotecària les va presentar. N’estava tipa que quan una o l’altra demanessin un dels cinquanta sis relats de Sir Arthur Conan Doyle —l’única mostra d’aquesta col·lecció amb què comptava la biblioteca— mai no hi fos. Després havia descobert que eren elles dues les que se’ls disputaven i decidí posar-les en contacte.

–Entre vosaltres dues us ho arregleu —els va dir.

I s’ho van arreglar. Els llibres primer, i van tenir tema per dies. Després va venir l’amistat. Ja no parlaven d’aquelles històries, però els havia quedat aquesta xanxa.

—Uaaau! Quin ambient! —diu la Sandra, en entrar a la cerveseria.

La Mimí es va fent a la idea que de ballar i xisclar, res. Si més no, avui.

–Oh! Si hi ha quatre gats.

–És dilluns, tia. Què et pensaves? Que estaria petat?

De seguida tornen a xerrar i s’obliden de l’ambient.

–Saps què em va dir l’altre dia la supervisora? —la Mimí estrafà la veu— «Treballes bé, però vas lenta, Mimí. El que no fas tu, ho han de fer les teves companyes. T’hauràs d’espavilar.»

–Quina barra! —diu la Sandra, més per donar la raó a la Mimí que per una altra cosa.

–He de fer vint iaios en tres hores. Toquen a nou minuts per cada un. I no puc, per molt que corri.

–És que no m’estranya. Em vas dir que els havies de despullar, dutxar-los, vestir-los i baixar-los al menjador… Hi ha algú que pugui?

–Sí —diu la Mimí, amb sorna— Només que alguns es queden per fer.

–Què vols dir?

–Que els renten amb esponges ensabonades. Un dia uns, un dia uns altres. Com que van tan lents, no haver de desplaçar-los d’aquí cap allà ja és guanyar temps.

–I?

–I?

–I tu què esperes per fer-ho?

–És que no puc. Penso en l’àvia; no m’agradaria que li fessin a ella i no ho puc fer.

–Ostres! Que tampoc deu ser un crim!

–No, però no és el tracte. El problema és que el que fem entre sis, ho hauríem de fer entre deu.

–Ho tens tot calculat.

–Sí… Crec que amb un quart d’hora per cada un seria suficient per poder-ho fer bé. Però amb tan poc personal, ara mateix és impossible.

–I què? Et vas emprenyar quan t’ho va dir?

–Vaig sortir amb la llagrimeta a punt d’escapar-se’m, però com que allí no pots parar, me la vaig menjar. És la mateixa rara que no em deixa escoltar música mentre treballo.

–Quin morro!!!

6

En dos mesos, la Mimí aconsegueix neutralitzar la irritació permanent i incontrolable que duia a dins. Percebre-ho tot amb més intensitat que la resta del món no l’ha ajudat gaire. Aquelles imatges dures, les lamentacions constants, les olors… Ella que mai no ha pogut posar-se un perfum, ara ha de bregar amb flaires molt més desagradables. Les seves percepcions extremes no li han donat precisament suport, però de mica en mica va estabilitzant els impactes dels primers dies i interiorment prova a reconciliar-se amb tots els vells, al principi tan odiosos.

Ha après a no cridar més que la que parla sempre enfurismada, a punt de pegar al seu interlocutor. Els primers dies cridava més que ella, però després va veure que era inútil. Ara, quan sent que s’exalta, en té prou amb parlar-li fluixet i la dona abaixa el to immediatament. Un que sempre plora, la treia de polleguera, perquè el seu gemec s’escampava per la planta, penetrant totes les orelles, i més les d’ella, fins a fer-se insuportable. No ha deixat de gemegar, però l’oïda de la Mimí s’ha acostumat a aquella música de fons. També hi ha la que havia estat professora de filosofia. Poc importa això ara, pensa la Mimí, però cada vegada que la troba li pregunta:

–I vostè, què creu? Raó o sexe?

La Mimí la primera vegada es va quedar perplexa. En el poc que recordava de la matèria, mai no havia enfrontat aquests dos conceptes. Mentre rumiava la resposta, la professora ja anava passadís enllà sacsejant les espatlles en senyal de resignació. Després va poder comprovar que cada vegada que la trobava li feia la pregunta. Estranyament, no era la mateixa per a tothom, sinó que tenia una pregunta personalitzada per cada un dels empleats de la planta. Només pels empleats. Mai no preguntava els residents.

No li fa res de netejar-los quan s’ho fan al damunt. Malgrat que el seu nas potencia totes les olors, només ha necessitat un temps per adaptar-s’hi. La pudor rai, pensa, el pitjor és fer-ho bé només amb les dues esponges autoritzades.

El que la Mimí no pot assumir i no sap si podrà mai és l’escena que té lloc cada dia al menjador, a l’hora de dinar. Mentre prepara el que cada resident necessita, ha de bregar amb la que la vol ajudar, sigui com sigui. Ella ja li pot dir que no cal i que s’esperi a fora que, és girar-se, i ja sap que la torna a tenir al darrere. També amb l’home que pregunta mil vegades des de la porta si ja pot entrar. Però aquests petits despropòsits es converteixen en nimietat quan els noranta residents entren en tropell al menjador; la majoria, desconcertats i sense saber on van. Busquen amb la mirada algú que els ajudi a arribar a port, molts cops sense èxit, perquè quatre auxiliars no donen per més. Ja no crida només aquesta, ni plora només aquell. N’hi ha molts més que s’ofeguen en aquest naufragi. Quan finalment s’asseuen a taula, alguns es cargolen sobre el plat i d’altres es miren els coberts com si no els haguessin vist mai. N’hi ha una que sempre aprofita la confusió per arrambar amb totes les culleretes de cafè que troba.

–Les culleretes —li diu l’auxiliar cada dia, abans que surti per la porta amb les butxaques plenes.

–No, no pot ser. Les necessito.

–Per a què, si es pot saber?

–Pel número del trapezi, ja ho saps —respon la dona, contundent. La mateixa conversa de cada dia, que sempre s’acaba igual—. El podeu fer demà, el número del trapezi, no? —diu l’auxiliar, convincent.

–Ah, sí, sí, sí —la dona sembla recordar que no era avui—. És demà, demà —diu, mentre comença a buidar-se les butxaques.

N’hi ha un a qui li encanten els flams i el dia que en tenen de postres, es menja el seu i el dels companys de taula, que van badant i que després no recorden si se l’han menjat.

Per sort, n’hi ha uns quants que encara són mínimament autònoms. Concentrats en les úlceres, l’artrosi, els peus i la fatiga es queixen tot el dia, però no perdonen l’hora de dinar ni de sopar i sembla que tota l’energia la concentren en aquestes tasques. No obstant, el que és un avantatge per ells, per a la Mimí i els companys no ho és tant. A l’hora d’entrar, aquests sí que saben on van i ho fan a corre-cuita; un corre-cuita particular, en molts casos ranquejant, però implacable. Ni se n’adonen de com els altres trontollen quan ells, amb el seu ímpetu, els avancen.

El primer mes, la Mimí se sentia tan desbordada, especialment al menjador, que semblava voler-los fulminar tots amb la mirada. Si hagués pogut, s’hauria posat a cridar per espantar-los més encara, i fins i tot els hauria empès quan s’amuntegaven tots junts i no avançaven.

Però, de mica en mica, la seva ira s’ha anat aplacant perquè ha llegit en els ulls dels residents alguna cosa que els seus companys més veterans no han vist: una demanda d’auxili permanent, que a ella l’ha fet sentir necessària. Només aquesta percepció ha estat suficient per deixar de veure els vells com uns estrafolaris fora de joc, totalment impersonals, començar a mirar-se’ls amb uns altres ulls i, en la seva ingenuïtat, desitjar cobrir-los les mancances. És a partir d’aquí que para esment en el seu nom i ja no són aquesta, aquell, l’un o l’altra, sinó la Benita, el Joan, la Glòria, la Dolors, l’Antònio, el Miquel, la Josefina, la Matilde… Cadascun amb la seva història i la seva problemàtica, comencen a formar part dels seus matins a la residència. Sense ser-ne plenament conscient, voldria esborrar-los el pensament que a tots se’ls llegeix a la cara: «Fem nosa.» Veure que els vells la necessiten ha donat una volta a la seva perspectiva envers la vida. Els vells la fan sentir important i s’adona que qualsevol gest seu, per petit que sigui, els és útil.

No obstant, la seva cara no ha canviat gaire. Una expressió endurida i de pocs amics li fa sempre de carta de presentació en el primer contacte diari amb els residents que, tot i coneixent-la, no poden evitar sentir un cert esverament quan la veuen. Per això, quan en passar pel corredor va saludant amb un bon dia i un mig somriure, tendre i dur alhora, alguns, no tan perduts com la majoria, tenen un doble ensurt. No només algú se’ls mira i els parla diferent, sinó que és «la noia enfadada», «la noia que fa por», que, a més a més, els dedica un somriure.

La Mimí encara no sap que la seva primera experiència laboral té com a escenari l’espai més dur i inclement de la residència. Progressivament, es va adonant que a cap dels seus companys li és fàcil treballar en aquell lloc i que, qui més qui menys, ha forjat la seva pròpia estratègia perquè l’ambient no el superi. Més endavant s’assabentarà que a la resta de l’edifici, tothom coneix la tercera planta de l’ala dreta com «la planta dels perduts».

7

L’Eugeni Vidal és un home centrat en la feina i res no fa pensar que li pugui interessar alguna cosa més del món on viu. Però els seus ulls, si es miren bé, delaten una angoixa difícil d’interpretar. Li sembla veure la seva filla més receptiva, i aquella aparent absència queda desmentida per les ganes d’encetar conversa.

–Mimí, com va tot? —pregunta interessat.

–Bé —és tota la resposta de la Mimí, enfeinada en nuar la polsera de cuiro que porta al canell.

–Va tot bé per la feina?

–Sí.

–Fantàstic! —diu el pare, i insisteix— I les amigues? La Sandra, fa dies que no la veus?

–No.

–No? Vols dir que no la veus o que sí?

La Mimí obre els ulls molt oberts i s’encara al seu pare.