- -
- 100%
- +
—Papa!!!
–Digues.
–Que em deixis estar!
L’Eugeni prem fort els llavis. És un gest idèntic al que fa sovint la seva filla intractable, que ja l’hi ha tornat a clavar un moc.
–Jo sé que és culpa meva —li explicava fa un any a un company de la facultat, passant-se una vegada i una altra la mà pel cap.
–Però per què n’estàs tan segur?
–Vaig descuidar molt la família, Pau. Massa. La Rosa va demanar reducció de jornada per tenir cura de les nenes i jo em vaig relaxar tant que ho vaig deixar tot a les seves mans. Entremig va aparèixer la Irene, ja ho saps. Les nenes no em van tenir mai quan eren petites, que és quan els fills necessiten i gaudeixen dels pares. Mai no han donat problemes importants i això encara ha fet la distància més gran. La Rosa se n’ocupa, pensava, i així han passat vint anys. Bé, menys, perquè jo ja fa temps que em vaig adonar que feia tard a recuperar-les, i des d’aleshores que ho intento, però no tinc gaires esperances de sortir-me’n. A més, la gran és molt especial.
Els hi havien dit a l’escola. Les reunions amb els tutors sempre anaven a parar al mateix lloc. La Mimí tenia un greu problema d’atenció. Potser un psicòleg la podria ajudar, però li seria complicat estudiar. Només un d’ells havia dit alguna cosa diferent: la seva filla centra l’atenció en detalls que als seus companys els és impossible de fixar-s’hi; del llibre, de la classe, de les persones al seu voltant… No sabem si a casa i al carrer també ho fa. La Rosa havia volgut veure-hi la part positiva, encara que mai no va voler controlar-la, no més enllà del normal. L’Eugeni només havia dit: «Quines bestieses.»
–Cada persona té les seves coses, Eugeni —va dir el Pau, pensant en els seus fills.
–Però és que ella té molt mal caràcter… i no va voler fer el batxillerat ni, evidentment, cap carrera! Es va conformar amb un cicle formatiu d’aquests. Ara ja l’acaba. Ja veuràs quina feina trobarà.
–Home, Eugeni, tu tampoc és que la valoris gaire, oi? Potser ella ho nota i per això no vol que t’hi atansis. Els adolescents són molt seus, com si no els coneguessis.
–No en tinc res a dir dels que he conegut aquí a la facultat. Són responsables, madurs, amb voluntat…
–Sí, i fan un grau, un màster i tot el que a tu et sembla que és l’únic important.
–Ho és molt! —l’Eugeni no afluixava.
–També ho és el que fa ella, si li agrada.
–Sí, aquesta és una altra! Cures auxiliars d’infermeria… No estic tan segur que li agradi tant quan s’hagi d’incorporar al món laboral.
–Ets un cap quadrat, Eugeni Vidal! El món és alguna cosa més que el teu món. T’equivoques en això, i molt! Has de canviar el xip si vols recuperar les teves filles.
–Veus? Amb la Diana és diferent. És molt treballadora, i la Rosa mai no li ha d’anar al darrere. Segur que anirà a la facultat.
–Hòstia, Eugeni! Si no fóssim amics, et deixaria per impossible.
Deu anys enrere no era tan encarcarat, l’Eugeni. Amb quaranta anys, era un home atractiu, ja canós, amb mirada trista de cadell abandonat. La Rosa estava ocupada a temps complet repartit entre la feina, les nenes i la casa i ell no mostrava gaire interès a intervenir-hi. Comparat amb la feina a la facultat, el que trobava quan entrava per la porta de casa era molt més complex. Per això va ser presa fàcil de la Irene, una de les seves alumnes més avantatjades. El va fer anar de bòlit des del segon any de carrera i ell, gran expert en el seu àmbit, era un neòfit en qualsevol altre, i no va saber veure que la noia l’estava utilitzant pels seus objectius acadèmics. Quan va acabar la carrera li va dir adéu i l’Eugeni, que fins aleshores només havia patit per les seves fórmules, va començar a fer-ho per la pèrdua de l’única persona que l’havia fet sentir viu. Després, el mal tràngol va anar cedint, però el sofriment va continuar per no haver sabut valorar el que tenia a casa. Humiliat i avergonyit, va provar de recobrar el que començava a apreciar com a més important, però sense canviar gens ni mica els seus plantejaments. La Diana, aleshores, només tenia cinc anys, però les seves filles no s’havien aturat i ell s’havia quedat enrere. El seu tracte amb elles era de respecte, però no passava d’aquí. Una barrera invisible els separava.
Va decidir abocar-se en la feina, exclusivament. La seva expressió absent tenia un punt de perplexitat, que no tothom era capaç de copsar. La Rosa era una bona mare, que no tenia temps per a ell. Les filles eren unes nenes que portaven la seva sang, però no semblaven voler donar-li cabuda en el seu món. La Irene, finalment, havia estat com un oasi en mig del desert, però s’havia acabat quan ella ja no el necessitava. Amb tot, la seva gran decepció, i això només ho sabia el Pau, era aquella manca de química entre ell i la majoria dels que l’envoltaven. La química que ell estimava tant i que mai no se li resistia. L’Eugeni era professor a la universitat: un bon professor, dels millors, i ell mateix ho reconeixia. La seva capacitat de concentrar-se era coneguda i reconeguda a la universitat i en els àmbits químics. No ho sospitava ningú que la concentració només era fruit del seu aïllament, per haver-se expulsat a si mateix de les relacions personals amb els qui tenia més a la vora.
L’Eugeni era i és d’idees fixes, i sembla no tenir en el seu cervell cap escletxa perquè n’hi puguin entrar de noves. No obstant, la conversa amb el Pau va transcendir les paraules. Per això, ha anat fent tímids intents d’atansar-se a la seva filla i no només això, sinó que prova d’entendre les seves motivacions i els seus estats d’ànim gens plaents, ni per ella ni pels que l’envolten.
Pensa que només ell té l’exclusiva de les respostes tan esquerpes de la Mimí, però el tracte que la seva filla dispensa sovint a la Rosa no és gaire diferent del que li dóna a ell. L’escassa comunicació que l’Eugeni té amb la Rosa l’impedeix de saber que ell no és l’únic destinatari d’aquestes respostes.
Fa uns anys, quan la Rosa va patir el problema laboral —del qual ell només en coneix la part del mobbing—, la seva atenció i els intents d’ajudar-la van servir perquè la parella tornés a sentir-se unida i fent pinya. Va ser fa uns anys; després tot va tornar a la normalitat. L’actitud de la seva dona cap a ell és de respecte i conformisme, però l’Eugeni no s’adona que l’esguard de la Rosa no reflecteix cap emoció quan se’l mira. Qui se n’ha adonat és la Mimí, que la contraposa a la mirada plena d’il·lusió que mostra quan és a la botiga. La botiga dels seus somnis, amb el microclima que s’hi ha creat, sembla ser la reserva d’oxigen que a vegades falta en altres parcel·les de la vida de la seva mare.
8
Ha sortit ara mateix de classe. Deixa bossa, llibres i tot el que porta damunt la taula del menjador i puja corrent a l’habitació.
–Sandra! Acabo d’endreçar el menjador —es queixa la seva mare—. Vols fer el favor de deixar les teves coses al seu lloc.
–Mama, em carregues! Faig tard! Mira l’hora que és! Ja hauria de ser al gimnàs.
–I doncs? Fins ara no has arribat.
–Ja ho sé, ja ho sé. És que he trobat la mani dels indignats i com que no podia travessar el carrer, m’hi he enganxat. Després ho arreglo.
Ja torna a ser a baix amb la bossa d’esport —adéu, mama— i desapareix tal com ha entrat. Com un terratrèmol. La seva mare es fixa que s’ha posat uns pantalons d’esport, però no s’ha canviat ni la caçadora ni la samarreta de tirants. Es queda un moment palplantada, després agafa els llibres resignada i enfila l’escala que porta al pis de dalt.
–Sí, ja sé com ho arregles tu després, filla meva, ja ho sé!
Al terra de l’habitació hi ha les malles que la Sandra portava fa un moment. Sospira, les recull i s’asseu damunt del llit. Sembla desanimada. Des que el seu marit se’n va anar de casa, fa dos anys, la Sandra tampoc no hi para gaire. Sempre té una cosa o altra a fer. Ho entén, ho entén, té la seva vida. Però ella… per molt que la psicòloga vulgui convèncer-la que no té responsabilitat en la fugida del marit, no es pot lliurar del sentiment de culpa. Alguna n’ha de tenir, hi insisteix i s’hi obsessiona, si el pare de la Sandra va desaparèixer un dia sense avisar i mai més no es va posar en contacte amb cap de les dues. És clar que sempre havia rigut amb l’acudit del marit que baixava a comprar tabac i no tornava mai més, però estava segura que era això: un acudit i de mal gust. I ara el pateix en pròpia pell.
La Sandra ja corre pel carrer. S’ha entretingut massa i fa tard a l’entrenament. Tot és entrar a l’edifici, respirar profundament i sembla que la pressa s’ha acabat. Al vestidor, es treu els pantalons d’esport, se’n posa uns altres de tela, més amples, i penja amb cura la caçadora de cuir dins de la taquilla; es posa una jaqueta blanca i s’hi lliga el cinturó marró al damunt. Després es fa una mena de monyo amb les quatre rastes, que es destaquen del seu cabell, negre i curt, i ja està llesta. En posar els peus sobre el tatami, la seva cara s’ha transformat.
Va buscar a Internet perquè no en sabia res de les tècniques de defensa personal i es va decidir pel karate. La seva filosofia no l’atreia especialment, però sí el seu objectiu: derrotar l’adversari només amb un impacte. Després, sense adonar-se’n, cada vegada entrenava amb més ganes, coordinant respiració, força i equilibri, i s’impregnava més dels valors que aquella disciplina exaltava: la humilitat i la prudència. Gairebé ha superat allò què la va empènyer a voler saber defensar-se, però segueix portant en secret que la seva gimnàstica és en realitat una art marcial.
Quan va passar, no va dir res a ningú. No volia arriscar-se a què els pares li prohibissin sortir de nit, ni tampoc espantar la seva millor amiga, l’única a qui ho hauria pogut explicar. Al cap i a la fi, no havia passat res greu, encara que havia anat de poc. Tenia disset anys i aquella nit tornava cap a casa, a les dues de la matinada. Depassava en una hora la que li havia marcat el seu pare com a límit i ja arribava quan algú la va agafar pel darrere. Arrossegant-la i tapant-li la boca, la va empènyer cap al parc que s’estenia paral·lel al carrer. Ella pugnava per desfer-se’n i, malgrat que l’alè de l’atacant denunciava una ingesta important d’alcohol i no havia de tenir gaire força, no se’n podia lliurar, per molt que ho intentava. Quan la va llençar per terra, va veure-li la cara. Era un home de mitjana edat, amb la mirada enterbolida que se li tirava al damunt sense que ella ho pogués impedir. Es desbotonava els pantalons quan els crits escandalosos d’uns nois passant en un cotxe descapotable el van espantar. Trontollejant, va deixar la Sandra a terra i va fugir parc endins. No havia passat res, però la Sandra va trigar mesos a tornar a sortir de nit. Fins que va començar a buscar alternatives.
El seu aspecte desansiat i tranquil no delataria mai aquest secret, i menys encara un altre, que amaga més zelosament que el primer. És forta i poc estilitzada, al contrari que la Mimí, alta i prima. Però la Sandra, amb el seu caràcter extravertit, té èxit entre els nois i ha tingut diversos afers sentimentals. Per contra, la Mimí, només un; ja fa un any i ho té superat. No obstant, la por al fracàs la fa retrocedir cada cop que en té una oportunitat. Amb el Carles es coneixien de petits i van sortir durant més d’un any. Tot anava bé fins que ell va començar a dir que se sentia insegur amb la relació i que necessitava més llibertat. La Mimí, sempre a l’aguait del com i el per què, va pensar que era el seu caràcter possessiu, i a vegades explosiu, el que provocava la fugida enrere de la persona en qui s’havia bolcat els darrers mesos, deixant de banda els pocs amics que li quedaven. Tots menys la Sandra, a qui havia explicat els dubtes del Carles. I la Sandra l’havia sabut consolar, provant de trobar una explicació en la immaduresa dels nois. Prou ho sabia ella —li deia com a gran experimentada— que ja n’havia conegut uns quants.
La Sandra és una altra persona quan puja al tatami. El karate i l’ambient que l’envolta li han donat una serenitat inesperada. És una serenitat que sobrepassa la seva necessitat de defensar-se, que l’ha ajudat a superar la pèrdua del seu pare i que voldria, sense que es notés, transmetre a la mare. No hi pot parlar obertament, encara no, però sembla que el seu propòsit sigui mostrar-se tranquil·la i sense traumes i mantenir el seu menfotisme de sempre, davant d’ella. I de tothom.
Després de la gimnàstica d’escalfament, fa la salutació i comença a lluitar amb els companys de manera implacable. Cap mena d’orgull es trasllueix a la seva cara quan els tomba i els torna a tombar. El seu entrenador, des de la vora, l’observa. No és una noia atractiva físicament, però ell se la mira amb evident esguard d’admiració, que la Sandra passa per alt. No hi ha cap dubte que ha sofert un gran canvi des que va començar amb el karate. Ara mateix està tan concentrada que els seus amics se l’haurien de mirar dues vegades per reconèixer-la, inclús la seva estimada i incondicional Mimí.
LA TERESA
En els quatre anys que la Teresa va passar interna al col·legi Jesús i Maria de Tarragona, els seus pares van tenir l’oportunitat d’anar a viure a Barcelona. Un conegut els havia informat que es necessitava un matrimoni per portar una finca a l’Eixample. L’home, el jardí i el manteniment; la dona, la porteria. El futur als anys 50 era encara més negre al poble que a la ciutat, i els que marxaven per millorar, tornaven al poble com a grans senyors, o això semblava. Els pares de la Teresa no s’ho van pensar dues vegades. Van agafar el fill petit i un farcell a cada mà i se’n van anar a la gran ciutat. Per a la Teresa va ser un canvi poc significatiu. Quatre vegades l’any que anava a casa li era igual Baltasana que Barcelona. Les vacances d’estiu les repartia entre Barcelona i la casa dels seus oncles, al poble.
La meva amiga era una noia generosa, fidel als seus amics, com m’ho va demostrar sempre, però el seu caràcter condescendent la feia semblar un pèl pusil·lànime i sense esperit.
Ja li havia sentit dir força vegades a l’escola que ella se’n volia anar a l’Àfrica, a ajudar els pobres negrets. Per això, com era d’esperar, va voler estudiar alguna cosa útil per al seu objectiu i es matriculà d’Infermeria, just quan aquesta carrera, que aleshores començà a dir-se ATS, va unificar infermeres, practicants i llevadores. Va obtenir el títol amb unes notes excel·lents i, tot i que jo no havia realitzat pas els estudis, ho vam celebrar com si totes dues ens haguéssim graduat.
Va ser una època que la Teresa estava preciosa i no era el meu afecte vers ella el que m’ho feia veure així. Els ulls blaus i grans i una llarga cabellera rossa recollida en una trena feien anar de corcoll a un grapat d’estudiants, i no només d’infermeria. Hauria pogut escollir el millor, i jo ja li deia qui era, però ella no s’acabava de decidir, ni per aquell ni per cap.
Abans de complir el seu objectiu i anar-se’n al Tercer Món, va voler agafar experiència perquè va pensar, amb encert, que com més experiència guanyés, més capacitat d’ajuda tindria per poder oferir.
Amb el seu expedient acadèmic li va ser fàcil trobar feina de infermera al Clínic, i aquí sí que va escollir bé. La pobra no sabia que l’encert en el lloc de treball la portaria a l’errada que li desgraciaria la vida per sempre. Allí va conèixer un metge que s’enamorà d’ella com un boig i no podia ser d’una altra manera, perquè l’Albert, aquell malànima, era un boig. Possessiu, gelós, controlador, acaparador… Ja de promesos es veia venir que aquella relació era malaltissa i que no seria bona per la Teresa. I no és que jo pogués vanar-me de clarivident. Qualsevol testimoni objectiu, observant la relació, ho hauria pogut predir.
La Teresa, tan influïble com sempre, però ara només per l’Albert, no va escoltar ningú i s’hi va casar. Les minúscules espines que tothom havia vist i que ella tapava amb les poques roses que havien brostat en la seva relació, van esdevenir un esbarzer monstruós que la tenia atrapada fins a fer-li sang.
L’Albert no deixava viure la Teresa, ni treballar, ni gairebé respirar. La gelosia va deixar pas als insults i a les bufetades. Ella ho justificava en nom de l’amor tan intens que ell li professava. Ningú no tenia ni armes ni paraules per convèncer-la que allò no era amor i que, fos el que fos, l’estava destruint. Malgrat que aquella cadena no era gens subtil, sinó descobertament esclavitzant als ulls dels altres, ella no la veia.
Va viure d’aquella manera durant deu anys, alternant pallisses i reconciliacions i inculpant-se que era massa maca, que vestia massa provocativa, que li agradava massa ser sociable i que era massa per ell, paraules de l’Albert en boca de la Teresa. De mica en mica, el massa va trasmudar-se en poc: poqueta cosa, poc professional, poc dona…
Pobreta Teresa, pobreta meva! La darrera vegada que la vaig anar a veure a l’hospital després de l’última pallissa, vaig poder convèncer-la de cridar la policia i que denunciés l’Albert. Però quan la policia va arribar, ella no va obrir boca i tot va quedar com si no hagués passat res.
9
Enfila el passadís agafada al caminador. Malgrat necessitar ajuda, camina de pressa. Se li ha fet tard per esmorzar. Els seus amics ja l’esperen al menjador i la criden tan bon punt la veuen entrar per la porta.
–Maria, fas tard!
–Va, Maria, ets l’última.
Ella se’ls mira amb somriure burleta.
–Ah, que potser anem a la platja després?
Estaven tots expectants esperant la seva resposta, que sempre els fa riure, i ja l’ha donat. Ara ja poden riure i és que són una colla de vells amb esperit jove que, segurament, si no estiguessin junts, no riurien. La Maria s’asseu al costat d’una dona prima, d’ulls blaus i tristos i cabell curt que, malgrat les canes, deixa entreveure el color ros que les va precedir. És la Teresa, que aixeca els ulls només per mirar-se la a ella.
–Quina bona olor que fas, Maria —li diu fluixet—. Mira, avui t’ha tocat la rifa. Esmorzar especial! —afegeix, aixecant més el to de veu.
Tots riuen per sota el nas i li fan un lloc a taula.
–Té, filla, la carta —el Claudi li allarga un fulletó que es treu de la butxaca—. Avui pots escollir, magdalenes amb llet o llet amb magdalenes.
–Que sigui llet amb magdalenes —la Maria contesta sense mirar-se el fulletó—. I avui, fixeu-vos —es treu una rajola de xocolata de la bossa—. Magdalenes farcides! —i emboteix un bocí de xocolata dins d’una magdalena— Què en voleu?
–Jo sí —s’apressa a dir la Sofia, que es queda molt decebuda quan veu que la Maria només li’n dóna mitja presa.
–Jo també —diu l’Anna.
–Té, Ricard.
–I a mi no me’n donés? —el Josep ha anat a trobar la Maria des de l’altra banda de la taula.
–I tant que sí. Té, amic meu.
Li posa la xocolata a la mà i el Josep aprofita per retenir-li la seva, mentre es posa l’altra mà a la butxaca i en treu un bolígraf cromat petitó. Ella se’l mira interrogant, tot i saber que el Josep té aquestes manies. Col·lecciona petits objectes que demana per aquí i per allà i després els regala als seus amics i coneguts. Agafa el bolígraf per acabar ràpid amb aquella situació incòmoda.
–Gràcies, Josep. Tu, Teresa?
–Jo no —diu la Teresa— Ja ho saps que no m’agrada.
Hi ha tres persones en el grup que no han dit res. Són l’Amèlia, de qui la Maria ja sap que no agrada la xocolata; la Remei, de nas ganxut, mirada inquisitiva i, avui, vestit jaqueta rosa fúcsia, i el seu marit, l’Adolf, sempre a la seva ombra, sense obrir la boca. Segueix així quan la Remei en veu baixa li comenta «A la Maria li deu caure del cel la xocolata».
–Et farà mal això —diu la Maria, assenyalant les pastilles que hi ha al costat del plat del Ricard.
–A tu et farà mal, no prendre-te-les —la renya tímidament, la Teresa.
–No em fumereu pas a mi. A la vellesa, entrar en la roda dels medicaments és enfilar la volta final. Quan la roda ha girat prou, el vell atrotinat surt disparat cap a l’altre món.
Tots esclaten a riure, alguns s’ennueguen i tot.
–Alça Maria, una altra frase.
–Sí, apunta-la a la teva llibreta de frases brillants, Anna.
–Com és, la Maria!
–Totes li ponen – diu el Claudi.
–Sí, tot li ha anat de cara en aquesta vida —s’afanya a dir la Remei, escodrinyant la Maria de dalt a baix.
–És clar, per això té aquest sentit de l’humor.
–De vegades és millor no tenir família, com ella —diu la Sofia amb cara trista.
–Sí, mira. Jo ja no recordo quant temps fa que no veig ningú —contesta el Claudi, abatut—. Mai, mai no li hauria fet això, a la meva mare, jo.
–A mi m’és igual. Jo estic molt bé, aquí amb vosaltres. Més bé que a casa— replica l’Amèlia.
Les paraules de l’Amèlia no tenen prou força per evitar que l’ambient s’enfosqueixi i, durant uns segons, l’esguard de la Maria, més. Ningú no diu res fins que salta ella:
–Teresa!!! —com pot, l’envolta amb els braços des de la cadira.
–Què fas ara?
–Ja sé perquè no t’agrada la xocolata.
–Ah si? Per què? —la Teresa sembla que es veu a venir el disbarat que la Maria està a punt de deixar anar.
–Perquè la xocolata endolceix i tu ja ho ets molt de dolça. Més que la xocolata.
–Ai Maria, que n’estàs, de malament —la Teresa fa anar el cap i torna a abaixar la mirada.
El Josep es mira la Maria amb ulls tendres mentre l’Amèlia i la Sofia s’ensenyen les ungles, pintades ahir a la tarda. Volen fer-hi participar l’Anna, però no en té ganes i fixa els ulls en la finestra, amb la mirada perduda. La Remei trepitja el peu de l’Adolf amb totes les seves forces. El Ricard i el Claudi es prenen la paraula l’un a l’altre. Per què punyeta —diu el Claudi, exaltat— ahir va haver de perdre el Barça contra el Madrid, si jugaven al Camp Nou? I el Ricard li explica totes les claus de la derrota. La Maria mastega a poc a poc la magdalena farcida. Tot s’ha alentit en la seva vida. Tot menys el temps que engoleix, implacable, força i il·lusions i precipita al seu voltant un degoteig de vides que de mica en mica s’eixuguen i empetiteixen fins a estroncar-se.
Конец ознакомительного фрагмента.
Текст предоставлен ООО «Литрес».
Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на Литрес.
Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.