L'amor quiet

Enyor

Fa dos dies que no para de ploure, i Ell ni tan sols s’ha adonat que s’està formant un bassal a la banda més baixa del jardí i que caldria desembossar la reixeta de la vora del banc. «Plou? Doncs no cal patir per regar les plantes». I no surt de casa.

Ella l’ha vist esmorzar dret, a la cuina, escoltant les notícies a la ràdio i sense parar gaire atenció al que feia.

«Ni tan sols has eixugat el setrill per si havia degotat una mica d’oli! Vas perdent els tics d’home pulquèrrim, rei meu, tant que me n’havia burlat! I la veritat és que em fa tanta pena veure que els repeteixes com que els deixes de fer».

Mentre desa els embotits i el cartró de llet a la nevera, Ella veu que la té gairebé buida.

«Quina misèria, fill! Plou, és cert, però podries treure el cotxe i baixar al poble, comprar una mica de tot i fer una visita al bar de la plaça per prendre una cervesa. Potser hi trobaries algú o almenys parlaries una estoneta amb la Marcel·la, que sempre està a punt de fer-la petar. Se’m trenca el cor, de veure’t tan pansit».

Queda clar que Ell no la sent, o que no l’escolta, perquè s’encamina a la taula de l’ordinador per repassar les notícies que acaba de sentir a la ràdio, i que tant li fan o el fan empipar sense aconseguir travessar l’enganxosa capa d’apatia que l’aclapara. Després s’entreté una estona llegint un informe d’un grup d’experts de l’ONU sobre la relació dels models alimentaris i l’acceleració del canvi climàtic. «Sí, i tant que la humanitat en bloc ens posarem d’acord a menjar menys carn, lactis i embotits, a consumir pocs aliments animals, per estalviar terra i aigua! És fàcil, som tan solidaris! La merda, ja se la trobaran els que ens venen al darrere», remuga, empipat amb ell mateix i amb l’estupidesa de la raça humana.

Després obre el correu. El de tots dos.

Ella faria una ganyota o un crit ben fort si pogués fer-ne. No suporta veure com hi torna, un cop i un altre, amb aquella expressió de plena consciència que és l’acte més estúpid que la pena li fa fer. Perquè hi busca un email, un email d’Ella, com gairebé cada dia.

«Ja pots mirar, ja. No veus que de l’últim fa una pila de mesos? Si envellissin com les cartes, seria ben groc. No et podré escriure mai més, estimat, prou que em dol. Ni tu a mi. Si almenys poguessis intuir que et veig, que et parlo… Però des d’aquí, en aquest Enllà on he anat a parar, em temo que no arriba la fibra òptica».

Ella sap que els missatges que li intenta enviar, aquesta veu que li sorgeix no sap com ni d’on i que només s’adreça a Ell, són un succedani dels correus que no li pot fer arribar. Però si Ell no els llegeix, si no pot escoltar-los, de què serveixen? Amb tot, tossuda, segueix amb el monòleg.

«De quan ens ve això d’escriure’ns? Buf! De la prehistòria! De la nostra prehistòria, concretament, de quan començàvem a sortir i descobríem que allò nostre podia anar de debò. Llavors que havies de marxar a estudiar Farmàcia a València, perquè volies llicenciar-te en Ciència i Tecnologia dels Aliments, una especialitat d’aquella facultat, mentre jo em quedava a Barcelona, estudiant i ajudant a la llibreria de segona mà dels pares. Aleshores escrivíem cartes, per descomptat, cartes que s’alternaven amb alguna trucada a les hores en què era més probable que no ens molestés ningú. Després, molt després, als anys d’Estrasburg i abans de la irrupció de la maleïda Francesa, també ens havíem creuat cartes d’un dia per altre, perquè teníem clar que no era el mateix una carta que una trucada, durant la qual normalment hi havia algun fill, o tots tres, que tenia urgència de demanar-te o fer-te saber alguna cosa que no podia esperar».

Precisament els espais allargassats i el to més fred, més políticament carinyós, de les cartes de l’odiós període de la Francesa havien estat la causa que a Ella li pugés la mosca al nas en vigílies del Daltabaix. Ara bé, els emails havien començat més tard, quan la Francesa ja havia desaparegut i Ell, encara des d’Estrasburg, feia tímides aproximacions. Primer eren curts, gairebé utilitaris: «Com us espavileu?», «Què fan els Fills?», «Per què fa tant que no venen?», «Com estàs, tu?»… Després, de mica en mica, havien anat creixent en freqüència i en contingut. Ella passava els encàrrecs als Fills, però, només faltaria!, no els contestava mai encara que cada cop n’estigués més penjada. Amb l’estovada del casament de la Nena havia començat a contestar-n’hi alguns. Quan havien tornat a viure junts, amb el «recasament», ja estaven convençuts que hi havia coses que es deien millor per escrit i, si més no, valia la pena començar el dia recordant-se que eren feliços de tornar-se a tenir.

«Va haver-hi un temps d’autèntica dependència. Recordo especialment quan ens tornàvem a veure de tant en tant, d’amagat, les pessigolles a l’estómac si l’ordinador m’avisava que m’havia arribat un correu teu. Cada cop em proposava retardar el moment d’obrir-lo, per allargar l’emoció, però no podia. Mira, ara que hi penso: és més o menys la mateixa dependència que tenien els avis de la Veïna, sobretot els primers anys. Ells, al carter; jo, a l’ordinador. Deu ser cosa de l’enamorament, no trobes? Tot i que nosaltres… I parlant dels avis de la Veïna, carinyo, et faig un prec que em surt de molt endins i que no sé si tu pots escoltar: per què no t’hi poses i comences a endreçar el meu pobre estudi? Com que no tens emails, potser aquelles cartes cursis i obsoletes, però tendres i autèntiques, et distraurien algunes estones».

Aquest cop la transmissió telepàtica sembla que ha funcionat. Ell tanca l’ordinador, s’aixeca i puja les escales amb passos més decidits, seguit, mig metre enrere, pel Gat i la Gata, aparentment conscients de la transcendència del que es disposa a fer. S’atura davant de la porta de l’estudi, fa una aspiració fonda i l’empeny com qui es llança a la piscina.

—Val més que m’hi posi abans no torni a trucar el Menut. Però, per on començo? Gats, quiets! Ben lluny dels papers! —Ha iniciat el soliloqui amb veu baixa, com parlant per a la seva camisa, però ha anat elevant el volum fins a acabar amb un to crispat que ha convençut els Gats de la conveniència de quedar-se al racó de l’armari.

Comença per recollir el que hi ha barrejat per terra i fa piles amb l’escampadissa del damunt de la llarga taula: els grans sobres numerats —a primera vista en compta onze, però en descobreix dos més a sota d’una pila de llibres; el munt de fitxes sortides d’un arxivador de caixonets que ha quedat obert sota la taula i que ara s’escampen arreu; una enorme llibreta amb separadors de colors, plena de notes amb subratllats fosforescents que potser remeten a les fitxes o als sobres, i centenars de folis impresos, alguns molt rebregats, que per sort estan numerats i que allisa a consciència abans de subjectar-los amb clips. Uns clips que no li ha calgut buscar als calaixos, perquè n’ha trobat una llarga serp entortolligada amb els papers de terra, que deu haver fet les delícies dels Gats en els seus jocs. Li surten una dotzena de blocs, cadascun encapçalat amb un petit epígraf que sembla el títol d’un capítol: «L’aproximació i el prometatge», «Ara que ja són nòvios cal afrontar la primera separació»…

—Feia una novel·la? —sembla que s’adreci als Gats, que aixequen les orelles en sentir la veu que ara es prodiga tan poc—. Que poc que me l’escoltava… Tantes vegades que m’havia comentat que trobava interessantíssim el material de la Veïna, que hi estava descobrint uns personatges curiosos de començament del segle xx i que, ara que ella ja no hi era, encara tenia més dubtes sobre el que n’havia de fer. Decididament, no me l’escoltava gaire. O no prou… Pobreta meva, quina feinada!

També recull uns quaderns mig esparracats on Ella havia escrit a mà «Fragments», «Notes» o «Salutacions i comiats», i un d’enorme amb anelles —per sort no s’havien obert amb la patacada— que els Gats devien fer servir de llit perquè està ple de pèls, sobretot del Gat. Sembla contenir el resum de les cartes i uns annexos.

«I tant, carinyo, una feinada que anava fent sense que tu te n’adonessis gaire, pel que es veu. La veritat és que alguna vegada havia pensat que demostraves molt poc interès pel meu treball i per les angúnies sobre si l’havia de tirar endavant. Però pensava que com que ets tan reservat… D’altres, encara pitjor: jo mateixa em renyava per malpensar i em deia que em deixaves fer sense voler-t’hi ficar gaire, per respecte, per allò de no interferir gaire a la vida dels altres, fins i tot quan aquesta altra era la teva dona! I jo anava fent. I mira ara, quin desastre! T’adones que és obligatori d’endreçar-ho una mica abans de donar-l’hi al Menut? Es tornaria boig, pobret meu, amb aquest sistema dels colors. Bé, i tu, deunidó, però ara tens tot el temps del món i més paciència, encara».

Un cop alliberat el terra de la catifa de fitxes i papers, Ell s’ha assegut a la cadira de rodetes i, mentre intenta classificar-ho tot, ha començat a llegir. Amb el quadern de «Notes» a la mà, Ella l’ha vist respirar profundament i tancar els ulls per uns instants.

«La lletra, segurament. Sempre t’havia fet gràcia la meva lletra. “Gran i enèrgica. No sé ben bé si per la teva empenta o perquè no t’hi veus a mig pam del nas”, havies sentenciat en resposta a la meva primera carta. La lletra de tantes cartes posteriors, la de les notes del súper, la de les llistes de les maletes per als viatges… T’ha fet mal trobar-la ara així de cop, veritat, carinyo?».

Sí, efectivament, alguna cosa se li ha encongit ben endins en topar amb aquells trets tan familiars i ja una mica oblidats, però s’ha proposat d’endreçar aquell caos abans de passar-l’hi al Fill, i ara que s’hi ha posat… Comença a llegir.

—Redeu, sembla com si la sentís! —i de nou els Gats s’han cregut interpel·lats i han aixecat lleument les orelles—. I mira que me’n va parlar un munt de vegades, d’aquests escrúpols. La recordo, amb la seva obsessió: que si el respecte a la intimitat, que si el dret a l’anonimat, que si l’oportunitat de conèixer la vida de primera mà, que si aquella parella també mereixia perdurar en la memòria… I, després, vinga tornar-se a tancar i seguir treballant-hi. El que no recordo gaire són les meves respostes. Queda clar que no li vaig fer prou cas. Li devia doldre? Coi, Gats, si són tres quarts de quinze! Ves per on, com m’ha passat el matí. Hauria de baixar a menjar alguna cosa. No tinc gaire gana, encara que la panxa em comença a rondinar i em noto la boca feta un fregall. A veure què trobo a la nevera. Algun dia hauré d’acostar-me al poble a comprar. Demà. Hi aniré demà a primera hora, així que obrin el súper, i després seguiré amb aquest desastre. Potser fins i tot em servirà de distracció. Pobra Nena, tota aquesta feinada. Sembla que la sento. I el Menut agrairà que l’hi presenti una mica endreçat.

Конец ознакомительного фрагмента.

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.