Decàleg irreverent per a la defensa del català

Desconfia, ara més que mai, dels polítics i del sector públic per salvar-te la llengua i, de manera molt especial, de TV3 i de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). La teva llengua, mentre ningú no tingui el coratge de redreçar allò que, de tan vital com és, mai no hauria hagut de declinar, te la salves tu, en plebiscit quotidià. Tingues present que la CCMA està molt enfeinada a repartir sous de quaranta-cinc mil euros anuals de mitjana —cinquanta mil sumant-hi complements— als seus dos mil tres-cents treballadors mentre somica de manera recurrent, amb el patetisme propi de qui té síndrome d'abstinència, que no té prou diners per fer tot allò que voldria fer. Al mateix temps, amb l'altra mà es dedica a tancar el canal juvenil 3xL, el Canal Internacional —ideat perquè els catalans expatriats i els seus fills no perdessin del tot el contacte amb el seu país— o ICat FM. Aquesta última, en honor a la veritat, recentment recuperada no per la mateixa CCMA, sinó gràcies a una aportació del Departament de Cultura que, com la gent del sector sap prou bé, neda en l'abundància d'un pressupost que li permet tractar a cos de rei els artistes i llur talent.

Tampoc no oblidis que, per a l'inefable Comitè de TV3, que tants cops us ha corprès amb el seu partidisme selectiu disfressat de superioritat moral, és prou més important lluitar pel manteniment del poc noble ofici de burgès —menjar, jeure i no fer gaire res— d'una part de la plantilla que fer cap mena de sacrifici salarial per mirar de salvar un patrimoni immaterial de mil anys. El principal obstacle, com en tants ordres de la vida, és el factor humà: qui és que, havent-se acostumat als entrecots de vedella, passa a conformar-se amb uns simples medallons de porc sense oposar-hi resistència? El patrimoni a salvar, una llengua que havia sortit alacaiguda del franquisme, i la normalització de la qual es convertia en el primer objectiu fundacional amb què va ser creat un mastodont que els darrers anys ha transmutat, davant la impassibilitat de l'Administració, en un anyellet d'anunci de detergent. Un mastodont sense idees ni tremp, que dedica un seixanta per cent del seu pressupost de trescents milions d'euros a cobrir les despeses de personal, que aixopluguen les retribucions d'uns nombrosos càrrecs directius afavorits amb uns sous que estalonen el del mateix president de la Generalitat.

La producció o adquisició de productes de qualitat i de potencial popularitat es gestiona, en tot cas, a les postres, amb els rosegons sobrers. Simultàniament, alguns polítics i gestors que amb les seves polítiques nefastes neguen l'accés a la llengua a bosses cada cop més grosses de població, es lamenten a les xarxes socials, amb una indignació filològica digna d'esment, de la pèrdua accelerada de mots i locucions, i de la interferència lingüística que observen al seu entorn. Com si l'esvaïment dels referents audiovisuals no hi tingués res a veure, o com si fos possible matar elefants amb una escopeta de balins.

I és que la CCMA és un cas singular, mereixedor d'una auditoria exhaustiva, en què el manteniment de la hipertròfia salarial passa per sobre dels interessos de la llengua comunitària. Que a bona part dels executius de TV3 els amoïna tant la llengua com a tu la fauna endèmica de Kuala Lumpur, ho demostra el fet que no hagin vist l'oportunitat d'invertir el sou d'un sol treballador —un de sol de dos mil tres-cents, un 0,04% de la plantilla— a mantenir una corresponsalia a la Catalunya del Nord; o que, en deu anys, i malgrat les peticions insistents i les evidències que era sociolingüísticament urgent, hagin estat incapaços de recuperar un canal per a adolescents i amants de l'anime japonès en general; o que, durant molt temps, no hagin invertit ni un cèntim a incentivar l'aparició de youtubers i influenciadors que fessin desembarcar la llengua als àmbits informals dels instituts i universitats; o que s'hagin carregat, demolint-lo a consciència, l'antany totpoderós Club Súper3, un club que compta amb més massa social que el mateixíssim Futbol Club Barcelona, i que avui dia anota un paupèrrim 0,5% d'audiència, que es correspon amb la població infantil amb uns pares prou militants per estirar l’orella dels seus plançons al mateix temps que els fan mirar un canal que, per dir-ho amb correcció política, no els imanta en excés. A hores d'ara, el Súper3 és un canal amb uns dibuixos que mai no són objecte de conversa al pati de l'escola, que mai no inspiren les figures de la mona de Pasqua de l'any següent, que mai no apareixen als cromos que la mainada es bescanvia i que mai no protagonitzen cap mena de marxandatge que vagi més enllà del ninotet de llana. Per a més inri, l'esperpent es veu coronat amb una bona part de la programació que és emesa en una llengua universal: la muda.

Te'n recordes, nostàlgic i mitòman com ets, del Tom i Jerry, La Pantera Rosa, el Pingu i altres sèries silents dels vuitanta i noranta, que és com dir les dècades prodigioses en què els pares veien les taques rogenques a la closca de Gorbatxov, les martellades al mur de Berlín o Freddie Mercury cantant al costat de la Caballé? Doncs sí: per demencial que et sembli, el 2020 el mastodont encara en projecta reposicions d'allò més cridaneres i, no prou cofoi amb això, té l'amabilitat d'obsequiar-vos amb animacions mudes d'última generació: El xai Shaun i En Grizzy i els Lèmmings en serien dos fantàstics exemples. Una graella que, no cal lluir un màster en comunicació per adonar-se'n, contribueix entre poc i gens a la normalització de la llengua entre la mainada.

La pirateria i la difusió furtiva esdevenen, per consegüent, l'única sortida per a aquelles minories que volen veure continguts en català tant sí com no, o que senten melangia d'uns temps —idealitzats— en què una programació de qualitat per al segment no-adult sí que era considerada estratègica. L'únic canal infantil de tota la catalanofonia, que malviu en l'abandó, es veu fins i tot empetitit per la tasca inestimable de cantautors com Dani Miquel, Dàmaris Gelabert o El Pot Petit, que sí que connecten amb la seva audiència natural. Mentrimentres, la resta de canals espanyols públics i privats monopolitzen l'interès dels menuts i fan allò que saben fer i pel que van ser creats: castellanitzar a tota pastilla, amb excel·lència.

En conclusió: que la Corporació hagi privilegiat a consciència un target d'audiència encanudit ja dona comptes de la consistència del seu projecte per a la llengua. I és que la senectut nostrada, per tant com ha patit i per haver-nos salvat els mots, és d'una altíssima respectabilitat i es mereix tones de glòria i honor, però no està cridada a ser, en principi, el relleu intergeneracional de la llengua. Llevat que es produeixi, mutatis mutandis, un poc probable miracle a la Benjamin Button. I què és una llengua sense relleu intergeneracional, sinó un holograma cadavèric amb un epitafi ja escrit?

Capítol a banda mereixerien, si en algun moment haguessin mostrat una mica d'ambició i potencialitat, les altres corporacions públiques dels territoris de llengua catalana: À Punt Mèdia i IB3 Ràdio Televisió. L'una i l'altra sempre entrebancades tant per la manca de finançament com de voluntat normalitzadora, estant com estan totes dues interrelacionades. No hi ha cap altra manera d'explicar, si no, el fet que només disposin d'un únic canal de televisió en què tan sols els informatius són competitius de debò —i encara des d'una òptica subsidiària—, que bandegin la producció de ficció autocentradora i exportable a televisions estrangeres o a plataformes de contingut, o que hagin estat incapaces de crear una sola ràdio musical pública (mig milió d'euros?, un milió?, xocolata del lloro pressupostària, en tot cas) que donés a conèixer els meravellosos grups musicals d'aquests territoris.

I, això, anant bé i quan operen sota l'ègida governamental dels anomenats partits «progressistes», essent aquest adjectiu només garantia de polítiques no exageradament tricòrniques a l'Espanya del territori assimilat d'aquell famós mapa. Partits Janus que de tant en tant s'insinuen «autoctonistes», però només la punteta i amb una autocontenció fora mida, no fos cas que una desviació excessiva del putaramonetisme irrités l'amo mesetari. Perquè, tan bon punt assalten el poder els partits més carcundiosos i pancastellans, s'instaura als únics canals i ràdios que emetien més o menys en llengua pròpia als territoris respectius una orgia (de malbaratament criminal, però també de continguts kitsch i d'un bilingüisme amb propòsit monolingüitzador) que ni als passatges més obscens del Decameró de Boccaccio.

Ara bé, i tu, com a ciutadà conscient, què hi pots fer, a banda d'indignar-te amb la negligència envers aquestes malaguanyades estructures d'Estat, que tenen tot l'aire d'acabar com la indústria automobilística de Detroit? Butxaqueja: sí, tens una arma. És més: tens l’arma del futur, el telèfon mòbil, que ja s'ha demostrat capaç de congriar ciclogènesis explosives a diverses latituds. Tant si ho vols com si no ho vols, vius en una societat líquida en què el real i el virtual han abandonat el seu antic antagonisme i tendeixen a amalgamar-se. Fes de la necessitat virtut, i sigues tan actiu com puguis a les xarxes socials: difon sense arronsar-te el teu món i les teves idees, i celebra que "un degenerat" (Màrius Carol, desesperat, dixit) va crear Twitter, Facebook i Twitch per empetitir el poder de La Vanguardia i altres mitjans llepanatges de l'oficialitat.

Només que t’entrevegis un àtom de talent, disposa't a crear continguts originals i de qualitat. Fent el cabra com un saltimbanqui o més encarcarat que una efígie, però adreçant-te preferentment al target més exigent i estratègic: el juvenil. Els adolescents són nens que, a còpia de bufar espelmes, s'han independitzat de la tutela parental en l'elecció dels continguts (ja no s'hi val a estirar l'orella) i que poden esdevenir tant els hereus garants com els hereus escampa del llegat cultural que han rebut. Llança't a l'arena de la creació, però amb el benentès que no et cal practicar cap mena de transvestisme lingüístic. Alguns joves amb ínfules de gran Gatsby fantasiegen amb la idea megalomaníaca que, com més es distanciïn de la llengua en què els van criar els seus pares i iaios, més fàcil ho tindran per a ser alguna cosa en aquest maremàgnum de productes i egolatries que és la contemporaneïtat. Els més visionaris fins i tot es veuen habitant una mansió, primer a Pozuelo de Alarcón, i encabat a Beverly Hills o Palm Beach, i d'oca en oca i em mudo perquè em toca. El destí és, però, un corró implacable, i mai no avisa el rei de la seva nuesa: com més excelses són les expectatives, més fortament retruny la patacada del ridícul. Posats a fer-lo, que sigui sense perdre-hi l'ànima.

Està demostrat científicament: contra el pessimisme de la raó, un optimisme de la voluntat herculi pot arribar a moure la muntanya cap a Mahoma. Perquè la immensa majoria de coses es fan d'una manera molt i molt simple: ideant-les i executant-les. El dubte et pot acompanyar sobre la preferibilitat del com i el quan en el moment de projectar-les, però no en el què, la necessitat de substanciar-les. Un botó de mostra: fa un temps, quatre llenguaferits es van conjurar per donar validesa científica a la bogeria que produir continguts audiovisuals en català pot aportar no només rellevància pública entre un segment desatès de la població, sinó també, en el millor dels casos, més pistrincs comptants i sonants que els necessaris per a comprar una bossa de pipes. I, tal dit, tal fet: van crear, invertint-hi moltes hores de son, una àmplia i variada xarxa de youtubers i influenciadors amb l'objectiu confés d'anar abocant entre els joves la gota malaia de la llengua, amb l'expectativa que algun dia la llavoreta faci saó i creixi ufanosa.

Sembla estúpid haver-ho de verbalitzar de tan evident com és, però les coses es fan... fent-les. Sense esperar cap mena de mecenatge filantròpic o un finançament públic que, quan no és incert i s'acaba materialitzant, esdevé castrador. L'ajuda de l'administració ha de ser, en tot cas, una cirereta arrodonidora, però mai una condició sine qua non. Rumia-hi: quin finançament públic tenia la diàspora jueva escampada arreu del món que va suportar, dia sí dia no, la persecució en forma de pogroms o de muntatges sòrdids com el de l'afer Dreyfuss per, finalment, patir l'horror industrialitzat de l'Holocaust? Cap. Cap ni un. Tot i això, amb un envejable sentit de la col·lectivitat i d'instint de supervivència, una legió de fills de David va dedicar la seva vida a la benefacció col·lectiva per tal d’assegurar la supervivència del seu poble mil·lenari. Malgrat la creença mística de ser el poble escollit per Déu, i sense esperar cap miracle ni instal·lar-se en el cofoisme o el victimisme —són dues cares de la mateixa moneda— eixorcs. És així com es van posar a emprendre, com si no hi hagués un endemà. Un endemà que, efectivament, no haurien tingut ni a la Patagònia, on els líders mundials van especular d'assentar-los, és a dir, d'aïllar-los. I els seus negocis de bijuteria, de mobles, de restauració, tèxtils o de calçat, els seus projectes autònoms de tota mena i condició, van créixer i multiplicar-se. Tot contradient l'avarícia amb què se'ls estereotipava, van redirigir-ne els beneficis a costejar la compra de terres a la Palestina d'on havien estat brutalment foragitats pels romans dos mil anys abans, a bastir acadèmies on s'ensenyés l'hebreu o a (re)construir sinagogues; a enfortir, en definitiva, la seva comunitat religiosa i nacional.

Potser seria desitjable que la comunitat catalanoparlant, en comptes de desprendre totes les energies a retreure al poble jueu alguns excessos certament detestables, també s'emmirallés, sense prejudicis i pensant per un cop en el seu esdevenir col·lectiu, en els aspectes més èpics d'una voluntat de perviure tan indefallent. No és esbojarrat pensar que seria més productiu que esperar el miracle providencial que la redimeixi de la feblesa i el somiqueig constants. Cal que ho interioritzis: mai cap lament, per estentori i justificat que fos, no ha canviat res. I, si ho ha fet, ha estat en sentit descendent, afeixugat per la frustració.

Uns països petits, una cultura sense Estat, a la intempèrie, no són aptes per a la supervivència si estan mancats d'un sentit comunitari fort, granític. Una identificació intergrupal que passa desapercebuda als detectors dels secrets del cor i que es manifesta, discreta, en diversos ordres de la vida. Una solidaritat que, per a reeixir, ha de tenir una voluntat infinitament inclusiva, però que ha de ser prou lúcida per destriar amb encert el gra de la palla que en trencaria les costures.

I ara, revisita allò que has presenciat tantes vegades a les colles d'amics, a les reunions de veïns, a la feina, al món divers de l'associacionisme i a tantíssims altres àmbits de la vida quotidiana, i mira de donar resposta a aquesta qüestió incòmoda: quin és el sentit comunitari d'un grup en què l'arribada d'algú que no en comparteix el principal tret d'identitat, en el vostre cas la llengua, obra el miracle que tots mudin —emmudeixin— el codi relacional, tant als contextos analògics com als telemàtics, no només amb el nou integrant sinó, de retruc, entre el grup primigeni? En efecte, ni més ni menys: l'adjectiu que descriu millor una absurditat tan excelsa és manicomial.

Конец ознакомительного фрагмента.

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.