- -
- 100%
- +
Dubto que un «escriptor» arribi mai a produir un sol paper que sigui «íntim» de debò. El simple fet d’escriure ho comporta: l’«escriptor» escriu precisament perquè algú el llegeixi, i tard o d’hora algú acaba per llegir-lo. La «intimitat», en canvi, acostuma a ser taciturna, gairebé silenciosa; en tot cas, és ben poc amiga de confiar-se a la lletra. No importa, doncs, que de vegades el tema de l’escrit sigui personalíssim, emplaçat en les misèries o en les alegries més secretes de l’autor. Des del moment que «redacta», ell ja sap que es projecta de cara al públic: en el fons, el busca. Si en ocasions adopta algunes cauteles, serà per pura fórmula o per evitar-se maldecaps imminents; però el destí últim de la «redacció» és el de caure a mans d’un lector. Samuel Pepys —que ni tan sols era «escriptor»— cal·ligrafià el seu diari amb els signes del sistema Shelton, i emprà un argot enigmàtic, mescla d’anglès, de portuguès, de francès i de llatí, en els passatges més indecorosos: tanmateix, ¿no pensava que un dia o altre serien desxifrats aquells fulls, i que obtindrien l’audiència que provisionalment eludia?
No, no hi ha «literatura íntima»: no hi ha ni «escriptura íntima». Quan escrivim —literatura o no—, ens lliurem als altres… Sigui com sigui, tampoc no anaven per aquí les meves predileccions. En decidir-me a dur un «diari», no em movia la intenció de cultivar els trucs de la «intimitat». «Agenda pública» era el títol que vaig voler donar a la frustrada publicació d’una tria de les seves pàgines, fa un parell d’anys. Però, en definitiva, me’l proposava com alguna cosa més que una «agenda pública». Havia de ser, més que res, un instrument de treball, per a mi. Exactament: una mena de dipòsit d’apuntacions, calamo currente, directes, a partir de les quals, després, em fos possible d’esbossar reelaboracions més àmplies o més estudiades. És el procediment que utilitzen la majoria de gent del ram, encara que no li donin la formalitat de «diari». En els meus càlculs, aquesta formalitat es presentava ben temptadora: m’agrada, per escrúpol, conservar l’ordre de les dates, i també, una mica, seguir la tradició del gènere. Però, fonamentalment, m’interessava el «dipòsit». D’aquest bloc de manuscrits podia sortir…
En podien sortir articles de periòdic, fitxes per a monografies, un capítol de llibre, fins i tot algun llibre complet. Una bona part de la meva feina impresa, en volum o no, té aquesta procedència. La inscripció en el «diari», és clar, no venia condicionada pel designi d’una publicació immediata. Això vol dir que, en prendre la ploma o el bolígraf, puc fer el que em ve de gust: no he de sotmetre’m a cap «limitació» greu. Un article de premsa ha de tenir una extensió determinada, un to mesurat, un motiu actual; la monografia presumptament erudita té les seves lleis; els llibres han de construir-se d’acord amb unes exigències concretes, segons la clientela els demana. En el «diari» no existeix res de tot això. Hi ha una llibertat prèvia. És una manera d’escriure «d’anar per casa»: l’escriptura en samarreta, si puc dir-ho així, i al capdavall, aquesta era l’única «intimitat» viable. A l’hora d’acudir a la impremta, calia adaptar-se a les regles del joc: l’article, la monografia, el llibre. M’hi he llançat tant com he sabut. I he de confessar que el «dipòsit» m’ha servit de molt en la tasca.
Naturalment, no tot admetia la solució rigorosa i mudada. Una nota de quatre línies podria convertir-se en un article de quatre folis, i hi guanyaria en claredat i persuasió; una cita o una dada, un esborrany d’hipòtesi històrica o literària, serien susceptibles de derivar en investigació lenta i madura; mitja dotzena de planes d’especulació, ben explotades, esdevindrien un llibre regular. Però ha calgut renunciar-hi. Per falta de temps o per sobres de mandra, o perquè la cosa no s’ho valia. Afegim-hi, encara, els apunts condemnats a quedar-se en apunts, curts o llargs, inclassificables, difícils d’encabir en les rutines editorials. Tot plegat era un romanent o un residu que no gosava sacrificar. Ben al contrari, sempre he cregut que tenia el seu camí a fer. En el 1956, quan jo tot just «començava», ja vaig reunir una sèrie de textos del «diari», i els vaig posar en mercat. El llibre es deia Figures de temps. Després en vaig preparar un altre amb la mateixa estructura: Indagacions possibles. Darrerament hi he reincidit: Causar-se d’esperar —un cop fracassada l’Agenda pública— en recollia més fragments.
En el programa d’aquestes Obres completes, no hi havia més remei que afrontar la perspectiva d’una publicació global del «romanent», del «residu», a què m’he referit. En Figures de temps, que abraça el període 1952-1955, no vaig incloure, per raons diverses, molts papers escrits durant aquells anys. I entre el 1956, incorporat a Indagacions possibles, i el 1963, que aspirava a ser Agenda pública i es resignà a ser «només» Causar-se d’esperar, hi havia un paquet d’inèdits bastant gruixut. Ara ens trobem, els editors i jo, davant l’oportunitat de restituir un mínim de coherència i d’amplitud a la idea del «diari». És el que ací mirarem de fer. El present volum contindrà els diaris corresponents a l’etapa 1952-1960. Com el lector podrà comprovar, dos terços del tom, o més, són «novetat». És cert que hi hem prescindit de les «Tres notes marginals» que complementaven Figures de temps, les quals tindran el seu lloc en un volum ulterior. Però Indagacions possibles hi venen intercalades sense retalls, he ampliat considerablement els anys de Figures de temps, i els 1957-1960 apareixen ara per primera vegada a la llum pública. L’augment, doncs, té la seva entitat.
Dic «per primera vegada». Tot és relatiu, en aquest món. En el procés incessant d’«aprofitament de materials» a què l’escriptor professional es veu obligat, jo he hagut d’extraure moltes planes del «diari» per a vendre-les als altres diaris, als «vertaders» diaris. Refets en forma d’articles, han seguit la fugacitat intrínseca del vehicle que les acceptava. Potser, més endavant, procurarem salvar-ne una selecció, per si de cas encara s’aguanten davant l’amistosa curiositat dels lectors. Però unes quantes, deu o dotze, m’han semblat inseparables del «context» implícit del «diari», i les hi he reintegrades. Com que la seva publicació inicial fou en periòdics d’abast municipal, em penso que puc atribuir-los tranquil·lament la connotació d’«inèdits». I si no, tant me fot. La bona voluntat —meva— és òbvia. D’altra banda, tampoc no vull que cap dòmine de la crítica, sigui en tertúlia sigui en lletra de motlle, m’acusi de restrenyiment mental. Una trentena de notes per any és, si bé es mira, una quantitat irrisòria, i ací, com a màxim, no ultrapasso la xifra. Tanmateix, això només és el «romanent», el «residu». La resta ha tingut una aventura a part. En rescatar el que resultava rescatable probablement atenuo el possible mal efecte.
Una de les coses que tal vegada sorprenguin en la lectura d’aquest recull serà l’absència de comentaris a fets de l’actualitat «política». Entre el 1952 i el 1960 hem assistit a esdeveniments importants: Sierra Maestra i les seves conseqüències, Dien Bien-Phu, la defunció de Stalin, els principis de la guerra d’Algèria, la revolta d’Hongria, i tants d’altres, sense comptar-hi els domèstics. A les meves llibretes, el reflex i la glossa d’aquestes efemèrides omplen molt d’espai. I molt d’espai, també, la referenciació d’anècdotes i d’incidents igualment «polítics» d’abast reduït, locals. De moment, però, ho he postergat, tot això. Ni sé si mai m’atreviré a publicar-ho, fins i tot en la suposició de poder-ho fer in extenso. Són pàgines irritades, sovint d’una ingenuïtat clamorosa, mediocres, sense gaire interès. He preferit restringir-me a la part de temàtica essencialment «intel·lectual», que, de tota manera, és la que hi predomina. Corro el perill, així, de semblar un senyor que escriu tancat en la seva torre de marfil, i que, a tot estirar, guaita el món des d’una finestra. Què hi farem! L’avantatge serà, almenys, d’una notòria evidència: elimino bestieses, ira i puerilitat…
Per últim, diré que, en ordenar els originals, ara, no he sabut reprimir-me les ganes de «revisar», en alguns casos, les idees que hi exposo. Aquesta «revisió» no podia ser del text primitiu, el qual, per principi, havia de publicar-se com fou escrit, i com fou escrit el publico, si n’exceptuem petites esmenes d’estil o de puntuació. M’he limitat a afegir-hi annexos, prolongacions més o menys divagatòries, unes vegades per rectificar i d’altres per ratificar… Avui, en molts punts, em sento bastant lluny del que aleshores pensava o confiava, i encara que no sempre ho he fet constar, no he pogut estar-me de fer-ho de tant en tant. Les addicions van entre claudàtors i datades, a fi de suprimir equívocs. No m’agrada d’enganyar la clientela. Potser la preocupació és inútil, i tot plegat constitueix una pèrdua de temps bastant consternadora. Faig esforços per creure que no. ¿Resulta «encara» llegible, la paperassa ací acumulada? ¿No farà riure, o somriure, a hores d’ara, tal cita de Koestler o de Malraux, tal altra al·lusió a Unamuno, aquest o aquell problema, primàriament plantejat? Temo que sí. Però «això» era la trama de les meves obsessions, de les meves candoroses il·lusions «intel·lectuals», de fa deu, quinze, disset anys. No les renego, no cal dir-ho. Però tampoc no les exhumo amb orgull. Simplement, són el que són. Paciència!
Sueca, 6 de gener de 1969
ADVERTIMENT A FIGURES DE TEMPS
Durant alguns anys, i amb el sol propòsit de fixar sobre el paper les reflexions que lectures, humors o fets em suggerien, he intentat portar un diari, un quadern d’apunts assidus i confidencials. Pensava que, així, en tranquil·la llibertat, absent la pressa d’una publicació immediata, podria acumular temes i idees, procurar per la seva creixença, articular-los potser en un pla discret i al capdavall aprofitable. No em sabria queixar de l’experiència, tot i que no l’he ajudada amb les constàncies pertinents. Unes quantes coses, en efecte, n’he pogut extreure, ordenades, de mitjana cohesió, i ja circulen amb maneres i amb voluntat de llibre. D’altres, però, hi romanien a l’expectativa d’una aventura semblant, en el cas que el lleure o la matèria em permetessin de reelaborar-les una mica.
Tanmateix, ara, en mirar-me el manuscrit, no estic massa segur que en valgués la pena. Notes disperses, urgides, breus, sovint lligades a una anècdota o al rastre d’una impressió personal, probablement no guanyarien gens, ni en interès ni en envergades, si les sotmetia a un desenvolupament metòdic. ¿Què en trauria, ben mirat, d’allargassar-les, de parafrasejar unes línies en una pàgina, de convertir tres pàgines en un llibre? Per això m’he decidit a conservar-ne la forma originària: el seu caràcter d’esbós ràpid, d’esquema no sempre acabat, d’arabesc intel·lectual de vegades, sense confirmació i sense encarcaraments. És possible que, en molts punts, si no en tots, el resultat no sigui satisfactori. Confio, en canvi, que no serà del tot ensopit i que tindrà l’avantatge de prescindir d’insistències oneroses.
Figures de temps, els textos que he triat per a aquest volum, aspiraven a ser ressonància teorètica de les seduccions, ja oblidades, d’una hora qualsevol. Per comprendre-les, i per comprendre’m, vaig embarcar-me en la temptativa d’escriure’ls. No tenen més importància que això, però tampoc no en tenen menys. I si l’essència de l’assaig és —valgui el sinònim— la provatura, aquestes són provatures in statu nascendi, gairebé gèrmens de provatura. Per a mi, quedaven obertes a una revisió posterior, rectificadora o corroborant, a la qual, vull repetir-ho, renuncio, de moment. M’agradaria que el lector les acceptés, també, obertes, com una incitació, susceptibles de prolongar-se, pel seu compte, en les seves meditacions. Això fora, en definitiva, un bon senyal, el millor senyal.
Sueca, octubre de 1956
ADVERTIMENT A INDAGACIONS POSSIBLES
Les notes reunides en aquest llibre són extretes d’un llarg diari, no massa íntim en realitat, que porto d’ençà d’uns quants anys mig per conveniència mig per entreteniment. Es tracta d’apunts inconnexos, variats i levíssims, als quals no vull atribuir més pretensió que la d’haver-me servit, a mi, d’exercici meditador. En publicar-los ara, els ofereixo amb aquesta mateixa voluntat. Tant o més que el desig d’exposar uns punts de vista personals, probablement imprecisos, m’agradaria que s’hi veiés l’esquema d’unes indagacions possibles: perspectives, suggerències i subratllats que encaminessin el qui em llegeixi a preocupar-se d’allò que a mi m’ha preocupat i —és clar— com a mi m’ha preocupat. D’aquesta mena d’escrits, jo i els meus amics en diem «assaigs», i em penso que no fem mal a ningú si en això hi ha alguna extralimitació de lèxic. Precisament, el que més m’atrau de l’assaig és la cautelosa modèstia implícita en el seu nom: assajar significa provar, intentar, sense més compromís que el bon propòsit i el bon sentit. No aspiraven a altra cosa els textos que segueixen.
Sueca, 31 de desembre de 1957
SOBRE L’ESCRIPTURA
(DIARI 1952-1960)
Diumenge, 7 agost de 1955. Sueca
«Tot això no és més que un al·legat», escrivia André Gide, per l’any 1925, referint-se al curs sencer de la seva labor literària. I hi afegia: «Cap obra no ha estat més íntimament motivada que la meva, i no hi entendrà res qui no ho vegi així». La declaració, en efecte, era ben clara. Més tard, algú ha destacat aquestes paraules, anotades en pàgines personals, per contraposar-les al criteri que amb una major insistència havia defensat en vida i públicament l’autor de La porte étroite: el de l’exclusivitat del «punt de vista estètic» per a jutjar la creació artística o literària. En realitat, no calia aquella confessió: un coneixement ni que sigui superficial dels escrits de Gide ja ens induiria, per si mateix, a atorgar-los la significació d’«al·legat», o, si més no, a reconèixer la seva «motivació» íntima. No importa que Gide es veiés escrivint —al·legat, motivació— pensant en la seva muller, com vol fer-nos creure; és coram populo que el veiem, en definitiva, nosaltres.
Mai l’obra d’art en general, i particularment l’obra literària, no podria ser aprehesa amb simples «criteris estètics». En la pràctica, ni tan sols els mateixos crítics que sustenten aquests «criteris» no arriben a substraure’s a la contradicció que suposa el fet d’acudir, adonant-se’n o no, a instàncies superiors o anteriors a l’estètica. Recordem el Dostoievski del mateix Gide. Recordem el seu amic Charles Du Bos, que parlava ara i adés d’una «vida extrínseca de l’expressió», d’una «autonomia de l’estil», i que en canvi… En el fons, el «punt de vista estètic» havia de conduir, inflexiblement, en la literatura, a una mera «crítica d’estil». I si alguna vegada la «crítica d’estil» ha estat taxativament impracticable, és avui —ja ho era el 1925—, quan tota idea «canònica» és refusada, quan no existeix cap suport sòlid per a predicar una objectivitat de judici, en aquest terreny.
Certament, Du Bos ja capgirava la fórmula clàssica «l’estil és l’home» i la convertia en «l’home és l’estil»… I confesso que, fins ara, no he trobat un terme més exacte, en la designació del fenomen artístic i literari, que el proposat per aquest crític francès: «encarnació». L’art és una encarnació, diu. «Una encarnació de l’emoció en la forma». Du Bos, en reduir el «fons» a la substància «emotiva», incorre en psicologisme. L’obra artística conté molt més que això: millor dit, «és» molt més que emoció informada. I em sembla que Gide, sense voler, hi aportava un element complementari, fonamental: la part d’«al·legat» que mou la creació artística arrodoniria la definició. L’artista s’«expressa» o es «comunica» a través de la seva obra: s’expressa —prefereixo aquest mot— en la seva obra. Però s’hi expressa tot ell, ell complet. És ell qui s’«encarna» en allò que escriu o en allò que pinta. Amb les seves emocions i les seves intencions, amb el seu cos i la seva ànima. L’estil no és sinó la carn, o potser només l’epidermis, d’aquesta misteriosa «encarnació». I si sent això com un «al·legat», és perquè, de tota manera, el fet d’«expressar-se», de «comunicar-se», implica com a premissa la presència dels «altres», i per tant, es constitueix en acte d’afirmació personal, en professió de singularitat. De cara als «altres», precisament.
¿Quin paper hi jugarà la «crítica», en conseqüència? ¿Com «jutjarem» —ja que, segons sembla, jutjar és l’ofici del crític—, quan davant nostre hi ha, primer que res, la nua humanitat de l’artista o de l’escriptor, això sí, «encarnada» en un «estil» més o menys estimable? La temptació immediata, sobretot quant a la literatura, serà derivar cap a la valoració ètica o política. Tot i que no parteix del concepte d’«encarnació», però refusant igualment el criteri «estètic» per incompatible amb els seus principis, la crítica marxista ens ofereix un bon exemple d’aquesta derivació. I el mal és que no veig com sigui possible d’evitar, almenys, l’escull de l’«ètica». Valéry deia que tota crítica es limita a una constatació —en el fons— de «jo no soc tu». Però, ¿què li importarà, a un escriptor «blanc», el judici que de la seva obra faci un crític des de la posició «negra»? La valoració ètica solament servirà com un indicador semblant al parroquial de cartelera cinematogràfica. I la valoració política, igual. La crítica, si no vol adoptar una disposició de censura d’espectacles, haurà de buscar uns altres camins.
[DESCÀRREC: Les reflexions anteriors són puerils, i en última instància, circumstancials. Per aquells dies, llegia jo els assaigs de Charles Du Bos: ho lamento, però una vegada havia de llegir-los, no? De més a més, aleshores estava de moda tot allò de «la poesia és comunicació» i de l’engagement, que tanta forrolla van fer. És comprensible, doncs, que el paper se’n ressentís.
No me’n dono vergonya, però, de l’afecte que momentàniament vaig experimentar per la paraula «encarnació», aplicable al resultat del treball creador d’un artista o d’un literat. Du Bos, catòlic, havia pres el terme de la seva teologia. En una accepció una mica més metafòrica encara, ¿per què no emprar-lo? El vocabulari dels capellans, sediment de tants segles de cultura, sempre es presta a un ús «laic» relativament potable. I les especulacions generalitzadores que solem embastar sobre el procés «creador» de les arts i de les lletres, tenen un punt de vaguetat tan visible que només podem parlar-ne amb mots igualment vagues. ¿Quin poeta, quin crític de poesia no ha escrit mai el clixé «misteri poètic»? Qui estigui net de pecat, que llanci la primera pedra. I això és un exemple. El mot «encarnació» em semblava, i encara em sembla, útil per al cas. Un poema, un quadre, una partitura, una novel·la, són «coses» tangibles, en les quals es «realitza» —diguem-ho així— una «idea». De fet, la «idea» pren cos en la «forma». Etcètera. ¿No podíem anomenar-ho «encarnació»?… No m’hi faré fort, és clar. D’altra banda, avui ja no em preocupa gaire, aquest tema.
Tampoc no era desdenyable el subratllat que intentava posar, en la meva nota, al problema dels «criteris» de la crítica. En un pla teòric, sempre hi ha hagut molt a discutir, sobre això, i ara mateix, a França, n’hi ha debat obert: els curiosos pamflets de Raymond Picard, Nouvelle critique ou nouvelle imposture, i de Jean-Paul Weber, Néo-critique et paléo-critique, que he mirat últimament, en recullen el ressò. Però, a l’hora de fer «crítica» concreta, sobre llibres o sobre autors concrets, la majoria de crítics no poden evitar el judici «de continguts»: continguts ètics o polítics, particularment. Hi ha excepcions, sens dubte. La regla general és, tanmateix, decantar-se pel dictamen «ideològic». D’uns anys ençà, sobretot, s’ha accentuat la propensió a dictar sentències més o menys acolorides de prevenció política. Entre nosaltres, si més no. A mi, aquesta actitud, no em sembla gens malament. Crec que tota obra literària, qualsevol obra literària, fins i tot la més «neutra», transporta unes valències polítiques, que li són consubstancials i que cal aclarir si volem entendre-la. Però això no és suficient, com a crítica. ¿A què hem d’atenir-nos, doncs? Els qui fem com si féssim crítica, optem per sumar-hi una mica de cada «criteri», o almenys, una mica de cada un dels «criteris» que han arribat a interessar-nos. Potser en la «suma», i més com més densa sigui, hi ha la petita possibilitat d’encertar…
Agost, 1968]
CRÍTICA, CRÍTICS
(DIARI 1952-1960)
Dimarts, 10 gener de 1956. València
És prou trist, en efecte, l’ofici de crític literari. De totes les professions que s’integren en la república de les lletres, aquesta resulta, a fi de comptes, la més desagraïda. Des del punt de vista del prestigi, tant com sota l’aspecte econòmic o el de la simpatia, fer de crític ve a ser evidentment un mal negoci. Els qui, amb major o menor assiduïtat, ens hi hem volgut dedicar, ho sabem i ho hem acceptat, no sé per què, amb una certa conformació irònica. Cal, en principi, una mena especial de temperament per a decidir-se a assumir una labor tan grisa i menystinguda. Però, sobretot, cal també una bàsica disposició a renunciar als atractius i als avantatges que solen reportar, per poc que sigui l’èxit que s’hi aconsegueixi, les altres activitats literàries. El crític, per exemple, no desperta mai, o quasi mai, admiracions; la seva funció, encara, apareix com a subsidiària i a la saga de l’altra, de la veritable literatura; els criteris que investiga o que aplica són automàticament mirats amb recel, perquè ningú no acaba de veure clar d’on li ve l’autoritat. Hi ha vegades, sí, que arriba a fer por —a fer por als literats que judica o que pot judicar—: quan és implacable en la censura, quan és virulent en el dir, quan la tribuna des d’on s’expressa és poderosa, el crític es converteix en un enemic irreductible per als escriptors en general, i per als escriptors mediocres en particular. El genus irritabile s’alarma davant la perspectiva d’algú que no té inconvenient, sinó al contrari: la missió, d’atacar la seva vanitat. Però la por és, si bé se sospesa, un ròssec incòmode, una fama molesta.
Per altra banda, hi ha el destí obscur, silenciós i auxiliar, a què està condemnada la crítica. No crec que hi hagi cap crític que es faci il·lusions —vull dir les il·lusions, fundades o no, però humaníssimes, que té dret de forjar-se un poeta, un novel·lista, un dramaturg— respecte a les possibilitats de satisfacció implícites en el seu treball. Un poeta, un novel·lista, un dramaturg, prou pot ser insignificant o estúpid; tanmateix, sempre té al seu davant el somni d’imaginar-se un futur Petrarca, un Tolstoi, un Shakespeare, amb tot el que aquests noms suposen de perennitat i d’universalitat; el crític, en el millor dels casos, solament pot aspirar a romandre en el lloc secundari, humil i escondit, que avui ocupen, en la memòria literària de la gent, un Sainte-Beuve, un De Sanctis, un Thibaudet, un Du Bos. Una bona obra de creació, fins i tot una obra que només passi una mica de discreta, trobarà tothora lectors, molts i preparats; una bona obra de crítica, en canvi, no sol·licita sinó una breu minoria curiosa i, al seu torn, crítica. La gestió del crític ve cenyida per aquests límits connaturals a la seva matèria i al seu designi: literatura sobre la literatura, i encara més, literatura tècnica, l’interès que és capaç de suscitar queda condicionat per moltes circumstàncies òbvies, que no valdrà la pena de consignar ací.
Seria magnífic, almenys dins aquest àmbit reduït, si el crític pogués lliurar-se, ja que no amb exclusió, amb preferència, a la feina de teoritzador. Problemes que a cada moment acudeixen a les seves reflexions són, precisament, els de l’entitat i l’abast de la literatura. La més lleugera recensió de llibres els duu implícits. Quan discerneix el valor d’una obra, posa en joc uns recursos de coneixement, de gust i de responsabilitat que impliquen com a prèvies aquelles qüestions. En el fons, tota crítica tendeix a esdevenir una filosofia de la literatura. Potser, en la majoria dels crítics, les conclusions a què hom arribés no serien sempre estimables o sòlides; però ací només m’importa l’índole de la propensió: de la vocació, per dir-ho exactament. El crític voldria abandonar-se a aqueixa tasca elucubradora, a la qual l’impulsa el seu estudi seguit i puntual del fenomen literari tal com es desplega al seu voltant. La consciència d’un deure més urgent li ho impedeix: si més no, li impedeix de fer-ho amb plena llibertat. El crític té obligacions més immediates. En els nostres dies —segle XIX i el que portem del XX—, la crítica literària ha pres consistència com a modalitat individuada del periodisme: és el periodisme literari per antonomàsia. A les pàgines dels diaris, dels magazines, de les revistes, té el seu lloc indeclinable. Com que, altrament, el crític veu en això l’única avinentesa apropiada per a ser doctrinalment eficaç, no vacil·la a sotmetre-s’hi, i a ajornar si cal el propòsit d’especulació.