Figura d'assaig

Aquí, doncs, resideix la grandesa i la misèria de la crítica literària: en l’exercici del consell i del judici sobre el material que li proporciona l’actualitat, en la inspecció de la mercaderia que circula, dictaminant-ne la solvència, etiquetant-la, ponderant-la. Grandesa, pel que suposa d’abnegació i d’influència; misèria, pel que comporta de fugacitat i de risc. De la seva necessitat, no hauríem de parlar-ne tan sols: la necessita el públic, la necessitem els escriptors, la necessita aquesta cosa autònoma i viva que és la mateixa literatura. Certament, durant segles i segles, públic, autors i literatura han viscut sense crítica, almenys sense una crítica expressa, com la que avui posseïm. Però fora un error de creure que en la situació actual, quan el públic és virtualment immens i inqualificat, i els autors no formen ja estament a part ni disposen de tradició escolàstica pròpia, i el curs de la literatura ha perdut les seves fronteres específiques, seria factible una «normalitat» literària sense l’ajut interventor i discriminatori de la crítica. Amb els seus comentaris i la seva fiscalització, el crític orienta, classifica, discuteix, ordena, identifica el sentit subjacent de les forces creadores de la literatura en un instant determinat. Sense les decisions —per incertes o arbitràries que siguin— del crític, la producció literària d’un país, d’una llengua, mancarà d’un punt de contrast essencial. Res ni ningú no podrien substituir-lo en aqueixa tasca. I perquè en té la convicció, perquè se sap útil, profundament útil, l’acompleix. Es lamentarà, sense dubte, d’haver d’esmerçar la seva atenció i la seva intel·ligència sobre el flux inesgotable de llibres trivials, que són el seu pa diari i preceptiu. ¿Com no ha de passar i d’oblidar-se gran part de l’obra d’un crític, si tan sovint pren objecte o motiu en llibres de creació fatalment estúpids i oblidables? Però ell s’hi manté.

Qualsevol col·lecció de fulletons crítics, articulada en volum, ens podrà donar la mesura d’aquesta tragèdia. El més gran dels crítics ha hagut d’ocupar-se, amb una freqüència angoixosa, dels més insignificants dels creadors, perquè així ho exigia la circumstància inexorable de l’actualitat. Per molt exímies i valuoses que siguin les generalitzacions, les derivacions teorètiques, les digressions abstractes que en un d’aquests casos elabori el crític, sempre es veuran perjudicades pel fet de vincular-se a una obra mediocre o dolenta. I encara hi observarem una altra cosa, potser no menys important: la presència, directa o dissimulada, en les paraules del crític, d’això que, aprofitant la terminologia del catecisme, diríem «respectes humans». Hi ha hagut tothora crítics valents i desimbolts, que quan s’escau d’exposar les seves opinions, sobretot si són opinions ingrates per als autors criticats, no cedeixen a l’eufemisme ni al silenci, sinó que procuren formular-les amb la major descaradura. Però la regla general és tota una altra. La crítica activa o militant és «crítica dels vius», i la «crítica dels vius» no deixarà mai de ser una operació flanquejada de disgustos. Al capdavall, el crític pertany al món, de vegades al mateix cercle, que l’escriptor que critica o que hauria de criticar: l’amistat o l’enemistat, conveniències o temors, poden interferir-se en els seus dictàmens estimatius. Es tracta, és clar, de febleses explicables, i pocs en seran exempts. Però també contribueixen, i àmpliament, a dificultar el ministeri —i la llibertat— del crític.

Si bé es mira, ací hem de buscar l’origen de la rabiosa animositat que l’escriptor sol reservar al seu crític, fins i tot al seu possible crític. L’odi al crític, en efecte, seria un tema esplèndid per a un aficionat als problemes de psicologia i de la sociologia literàries. Ara, però, jo no puc aturar-me sinó a consignar un parell de constatacions elementals. Per regla general, els escriptors dolents, i els escriptors mitjans, odien el crític perquè els denuncia en la seva incapacitat o en la seva mitjania, o simplement perquè prefereix silenciar-los quan fa recompte de valors. La mala consciència del literat creador, en aquests casos, troba consol en el fet d’imaginar-se el judici advers del crític com una mostra d’enveja o d’incomprensió. Està comprovat que el pitjor enemic del crític és l’escriptor mesquí —mesquí de qualitats i mesquí d’ànim—. Però el bon escriptor, el gran escriptor, tampoc no acostuma a concedir-li un tracte millor. O el desdenya per inepte, o —posat que el trobi prou elogiós i discret— se’l mira amb condescendència, com es miraria un lacai o un acòlit. La reacció dels uns i de l’altre, però, convergirà encara en un extrem: els literats creadors, de tota mena i categoria, coincideixen a acusar el crític de ser un d’ells però fracassat. «Il existe dans tout critique un auteur impuissant», va escriure Balzac, matisant-ho més. Aquesta opinió resumeix el pueril orgull dels homes de lletres. Orgull, ho diré de passada, que sembla intrínsec a la mateixa condició d’escriptor i que afecta per igual el geni i el ximple, el novell i el consagrat, l’intel·ligent i el bandarra.

Naturalment que n’hi ha, de crítics, que són creadors impotents o fracassats. No seré jo, a més, el qui intentarà restar importància a aquest factor, com a component psicològic de la mentalitat d’alguns crítics. Ara: fora absurd desorbitar la qüestió. Car el Saint-Beuve fracassat de Volupté és també l’agudíssim autor de Port-Royal i de les Causeries: la impotència per a novel·lar no li va impedir mostrar-se subtil i generalment encertat en l’anàlisi de processos històrics o vius de la literatura. El que passa és que l’escriptor víctima de les censures d’un crític —¿i quin, qui no ho ha estat?— no suporta la idea d’haver-les merescudes: per a ell seran, sempre, la maquinació d’un rival; creu, amb més o menys sinceritat, que el seu censor és un rival que només aconseguirà avantatjar-lo a base de denigracions. I per això imagina el crític com un rival inconfessat: un poeta o un novel·lista que s’amaga de ser-ho. Resulta molt divertit, i alhora desolador, comprovar que, pel que en sabem, els esperits més il·lustres de totes les èpoques han estat terriblement predisposats al sentiment de la rivalitat literària. Claudel, en una carta a Gide, recordava una anècdota ben significativa: sant Jeroni, en el desert, havia dominat la seva carn; però quan s’assabentà que Rufí es burlava dels seus escrits a Roma, va eixir de la seva soledat «fet un lleó».

La mateixa evolució de la literatura ha desmentit bellament aqueixos prejudicis. Avui ningú no gosa confessar-los, si no és algun ingenu principiant irritat, per bé que, en el fons, tothom continua compartint-los. La desmentida, però, resulta evident. La crítica, per una exigència cultural profunda, s’ha convertit en els nostres dies en una ocupació, o en una inclinació, que excedeix els quadres de la crítica professional. No trobareu, potser, cap escriptor, gran ni petit, que no hagi agafat la ploma un dia o altre per opinar sobre un llibre, sobre un autor, sobre un moviment literari, sobre els conceptes fonamentals de la literatura. I anima veure que, entre els qui no han dubtat a incidir i reincidir en aquest treball, figuren alguns dels creadors més importants i indiscutits del moment. Pàgines precioses de crítica ens han donat poetes com Valéry, Eliot i Riba, novel·listes com Mann o Huxley. Cap escriptor responsable no faria seva, a hores d’ara, aquella insidiosa afirmació de Balzac: la qual, per altra banda, apareix entonada en un pamflet satíric —la Monographie de la Presse parisienne—, secundari i banal. I encara, val la pena de recordar que el mateix Balzac, quan, per exemple, comentava la tècnica i els recursos de Stendhal, no feia sinó crítica, i crítica de la més implacable i precisa, sense necessitat, em penso, de sentir-se ell mateix un novel·lista impotent —ans al contrari!

Avui, repeteixo, tothom fa crítica, i no sols el crític especialitzat. És precisament el literat creador el qui s’hi veu impulsat per raons clares i peremptòries. L’escriptor dels nostres dies està mancat de seguretats estètiques —tant com de les altres— i ha de bastir-se’n de noves, però ja pel seu sol esforç, a còpia d’experiència i de meditació, replantejant-se des de l’arrel totes i cada una de les qüestions que l’art i la missió d’escriure suposen. Per aquest costat, doncs, ha de fer seus alguns dels procediments tècnics i gairebé tots els propòsits que fins ara eren exclusius del crític. Entenguem-nos, però: sempre, en cada escriptor, hi ha hagut un crític implícit, sobretot respecte a la pròpia obra, i en alguna mesura respecte a l’obra d’altri. Escriure és, efectivament, escriure d’una certa manera, sobre uns certs temes, amb una certa intenció: la tria de la manera, dels temes, de la intenció, i la pugna per realitzar-los en un gran noble de perfecció, comporta una actitud vigilant, jutjadora i indagadora, que es confon amb la del crític. Amb major o menor lucidesa, aquest mecanisme intel·lectual ha funcionat en cada literat creador. Però en l’actualitat això ja no és únicament una part del procés creador: és, també, una forma de justificar-lo. Em sembla que és Paulhan qui ha dit que, avui, la meitat del que escriu un literat no té altre fi que justificar l’altra meitat. En la bibliografia de molts dels nostres grans escriptors actuals hi ha, potser no la meitat caricaturesca que assenyala aquest crític, però sí una bona porció d’escrits dedicats a la reflexió literària: a la crítica, en suma.

Se’m podria objectar, potser, que estic confonent la crítica amb l’assagisme. Quan l’assaig s’argumenta en la cosa literària, és, o bé encara crítica literària en el sentit corrent, o bé allò a què el crític aspira a arribar en pla d’elucubració generalitzadora. De manera que la línia de separació entre l’una i l’altre ni és franca ni pot ser-ho. Tanmateix, i ho reconec, el fet que hi hagi aquesta tendència unànime, per part dels literats creadors, a endinsar-se en el terreny tancat de la crítica, no ha contribuït massa a minvar la difusa predisposició contra el crític de què he parlat, ni s’ha corregit la seva situació de subaltern. Penso, és clar, en el crític a seques, en el crític que escriu molts articles i pocs llibres perquè aquest és el seu destí. I, la veritat, res no li seria més fàcil, al crític, que confeccionar una «Defensa de la crítica literària»: una defensa de la humil i obscura crítica de les recensions i els articles. D’alguns arguments al·legables, ja me n’he servit jo en el curs d’aquesta nota. Encara se’n podrien afegir d’altres. La crítica, per exemple, dona a una societat consciència de la seva literatura, en revelar-li que sota la funció hedonística del poema, de la novel·la, del drama, hi ha un fort entrellat d’implicacions morals, i la figura exacta d’un poble que també així fa la seva història. La crítica, a més —i la raó, per material, no és menyspreable—, ha estat, és i pot ser un bon instrument de propaganda dels llibres i dels autors: l’estímul a la lectura es veu augmentat pels comentaris dels crítics, fins i tot quan són contraris a les mateixes obres. En el pamflet citat, Balzac ho admet: d’ençà que la quarta pàgina dels periòdics parisencs, ocupada pels anuncis comercials, ha deixat d’inserir crítica literària —diu— la venda de llibres ha disminuït… Etcètera.

De tota manera, hi ha una fama, una mala fama, que els crítics, com una corporació, no poden eludir. Són moltes les vegades que, per passió, per error de perspectiva, per conviccions d’escola, els millors crítics s’han equivocat en els judicis: han donat per bo allò que només uns anys més tard es perdia en l’oblit, i han condemnat obres i autors que després s’han mantingut en glòria intacta. La fal·libilitat dels crítics, i, torno a dir-ho, dels millors, és quasi un tòpic. Com a tòpic, doncs, cal acceptar-lo: és a dir, reconeixent-lo cert en una part, i fabulosament maliciós en l’altra. Les equivocacions judicials del crític, en principi, són un risc que s’ha de córrer: va inherent a la mateixa operació de criticar —de judicar—. Per altra banda, no és possible negar la licitud —sí: licitud— d’algunes equivocacions dels crítics, quan són degudes a una determinada òptica cultural: el blasme que els neoclàssics del XVII i del XVIII adreçaven a les obres medievals, o al mateix Shakespeare, o el que els romàntics dedicaren als seus predecessors immediats, es basaven en conceptes perfectament vàlids per als qui els proferien, i un prudent sentit relativista ens aconsella de prendre’ls com a opinions condicionades per una circumstància indefugible. Ni els neoclàssics ni els romàntics no podien pensar-opinar-judicar d’una altra manera. També alguns dels nostres criteris d’avui, compartits per crítics i creadors, seran potser rectificats pels lectors del futur, i nosaltres no els sabríem creure equivocats perquè naixien de les nostres necessitats espirituals més sinceres. En el fons de tota crítica hi ha un moviment de preferència, determinat pels supòsits culturals en què estan encastats el crític i el lector. Les equivocacions dels crítics recauen, sovint, sobre autors o obres que, excepcionals o pioneres d’una pròxima novetat, discrepen ja del sistema de preferències pròpies del moment.

Però si és de veres que els crítics s’equivoquen —lícitament o no—, són així mateix els crítics els qui corregeixen les equivocacions. La posteritat literària està constituïda per la tradició de la crítica, més que no pas per la fidelitat dels lectors. Al cap i a la fi, les predileccions dels lectors o bé, tractant-se de la massa mig lletrada, no tenen res a veure amb la valoració literària, o bé, si ens referim als sectors de públic amatent i conscienciós, estan sota l’influx directe o indirecte dels crítics. És la constància de la crítica, en l’estudi, en l’exegesi, en la reflexió, projectats sobre uns autors i unes obres, el que és, en última instància, la glòria literària. A través d’aquesta labor incessant i acumulada, la sensibilitat del públic lector es prepara en un sentit concret. Si avui continuem llegint Balzac és degut —valgui l’exageració, i recordant de passada l’equivocació de Sainte-Beuve a propòsit del gran novel·lista— a la insistència de la crítica. Però si no es vol passar per això ni tan sols com a exageració, ningú no em negarà que avui hi ha dues maneres de llegir Balzac: una, la corrent, desprevinguda, amb perills de desencant o d’admiracions desviades, i una altra, la de llegir-lo al costat d’Alain, verbigràcia, o al costat d’un altre comentarista il·lustre, que en potencia les virtuts, les il·lumina i ens ajuda a un enteniment complet i segur…

INTEL·LECTUAL/ERASME

(DIARI 1952-1960)

Dijous, 23 febrer de 1956. Sueca

¿Què en perdura, avui, d’Erasme? El nom, solament. O quasi solament el nom. Amb prou feines un parell d’escrits seus aconsegueixen encara fer-se llegir. L’oblit del llatí i l’oblit del cristianisme han significat també l’oblit per a l’obra del rotterdamès, que tenia les seves arrels en la vigència de l’un i en l’eficàcia de l’altre. El lector actual, si és curiós i no disposa de textos més urgents, s’empassarà sense esforç, potser amb interès, l’Elogi de la follia, perquè la sàtira, fins i tot quan va adreçada contra fantasmes, sempre resulta entretinguda. I no serà infructuós de fullejar, de tant en tant, l’animosa Querela pacis, ara, en temps inclinat a l’excitació bèl·lica, puix que hi trobaríem —com en algun opuscle, així mateix postergat pels anys, del nostre Vives— una lliçó venerable i ponderada. Ja no sé, però, si l’Enchiridion sabria retenir la nostra atenció: la meva, almenys, no. Dels altres llibres erasmians —glosses i traduccions bíbliques i patrístiques, epistolari, papers de polèmica—, els títols i els temes serien suficients per a apartar-nos-en, per a descoratjar-nos de la seva lectura, a les persones com jo, transeünts senzills i inerudits. Amb tot, el nom d’Erasme perdura, i perdura amb una mig gloriosa seguretat. No és únicament la fama pròpia i de mera inèrcia, que sol prolongar en la memòria de les generacions un prestigi abans viu però ja caducat; es tracta d’alguna cosa més: d’una fama, present i directa, viva, d’exemplaritat. L’home, l’home Erasme, l’actitud intel·lectual que identificà amb la seva vida, és el que nosaltres seguim admirant. En el santoral laic del món contemporani, l’humanista de Rotterdam ocupa un lloc concret, i hi rep les devocions més o menys apressades dels seus companys de professió en el segle XX: vull dir, d’aquells intel·lectuals que, no compromesos del tot amb un partit o una església, es reserven, amb no pocs escrúpols, l’adjectiu de «liberals».

Una primera raó que ens fa d’Erasme un veritable germà de destí és el drama mateix de la seva activitat d’escriptor. Sens dubte, en una altra època, més tranquil·la o sòlida que la nostra, això no hauria estat tan evident. No sempre l’intel·lectual s’ha vist en la immediata necessitat d’optar i de decidir-se entre les faccions combatents que escindeixen la seva societat. Els començos del XVI s’assemblaven, en això, als nostres dies. Erasme hagué d’enfrontar-se amb un moment de revolució —de revolució religiosa aleshores— com l’intel·lectual d’avui —amb una revolució social—, i en tots dos casos el mateix fet de la revolució i de les seves conseqüències, estrany en part als plantejaments que en pogués fer l’escriptor, se li imposa durament. Roma i Luter, cadascú per la seva banda, exigiran d’Erasme una adhesió declarada a favor, és clar, de la pròpia posició, i Erasme sap que la seva consciència li dicta, simultàniament i parcial, simpatia i animositat per cada costat de la pugna: veu en el frare rebel una esperança purificadora, i veu alhora en l’Església romana la garantia institucional del cristianisme. Erasme no vacil·la ni s’hi inhibeix: vol conciliar, que és una cosa ben distinta; aspira a la síntesi que integri els valors positius —positius al seu criteri— detinguts per cada contendent. Quan, en els últims temps, s’ha llançat la consigna de l’engagement, la situació moral de la majoria d’escriptors contemporanis nostres ha esdevingut, d’alguna manera, paral·lela a la d’Erasme. Invitats a comminats pels bàndols en guerra, o pels interessos i les coercions que hi juguen, els intel·lectuals d’ara repeteixen l’aventura erasmiana, salvant —com és natural— les distàncies de tremp i de circumstància.

És lògic que la fricció es produeixi, sobretot a partir d’un punt determinat: quan allò que per a l’intel·lectual era simple qüestió d’idees o de conducta personal, passa a ser substància i mòbil de reajustaments col·lectius. En general, mai una proposició teòrica no està desproveïda de possibilitat de convertir-se en causa d’agitació social, si aquest és el seu sentit respecte de l’statu quo establert. Però la perillositat varia, jutjada objectivament, segons siguin les condicions de l’ambient en què s’insereix. Una filosofia com la philosophia Christi d’Erasme, apareguda dos-cents anys abans o dos-cents anys després —si puc permetre’m aquestes hipòtesis absurdes—, hauria estat inofensiva, o en tot cas hauria estat més inofensiva: hauria passat potser desapercebuda, ningú no se n’hauria preocupat amb tant de rigor ni amb tanta ànsia. A principis del segle XVI, al contrari, havia de prendre fatalment proporcions i funció de fulminant decisiu. L’alta categoria del personatge i l’atractiu de la seva doctrina podien ser factors de pes en aquella crisi religiosa: podien influir estentòriament en el debat que s’entaulava entre l’ortodòxia i el reformisme. Tothom desitjava la incorporació incondicional d’Erasme a la seva colla, perquè guanyant-se Erasme guanyaven un reforç valuós d’autoritat intel·lectual, un col·laborador sagaç i el públic escollit d’admiradors que tenia escampat per tot Europa. Erasme s’espantà en descobrir la perspectiva que s’obria al seu davant —precisament al seu davant—. Ell, en les seves cambres provisionals d’humanista, d’home de lletres transhumant, escrivia i escrivia, perquè escriure era el seu ofici i la seva missió; però, a fora, dos exèrcits encontrats rebien els seus escrits preciosos com si fossin ajuts o sabotatges; si més no, estaven disposats a rebre’ls —a considerar-los— així.

La postura d’Erasme de Rotterdam era, però, insostenible. Les faccions en lluita —aleshores com ara— es volen absolutes, encarnacions exclusives i totals de la veritat, quant a la teoria i quant a la tàctica. L’adhesió, per consegüent, suposava haver de sotmetre-s’hi. I és el que Erasme es negà a fer. No es decantava pels uns ni pels altres, ja que als uns i als altres tenia objeccions a argüir. La seva convicció personal, en part, o de vegades, coincideix amb la dels germànics revoltats, i en part, o de vegades, amb la tradicional de Roma. A aqueixa convicció restarà fidel: només a ella. Però és això que els altres, els combatents, no acaben de comprendre: ells no conceben els termes de la qüestió religiosa del moment sinó en una fórmula primària i expeditiva, el «qui no està amb mi està contra mi» traduït del vocabulari pràctic de la política. El resultat fou que l’humanista hagué de ser tingut, ineluctablement, per sospitós, als ulls dels dos partits: sospitós de fer el joc a l’enemic. I el cas és que tothom encertava en la sospita. Erasme no era un adversari declarat, ni neutral —adversari vergonyant—; era una cosa pitjor: un aliat traïdor. Per a l’Església catòlica romana, continua sent un súbdit seu —mai no l’abandonà formalment—, però tocat d’heterodòxia; per als luterans, un esperit afí, sovint un mestre, un inspirador, però incapaç de trencar amb l’obediència papista.

Les complicacions se li multiplicaven, a Erasme, quan volia —i necessitava— compaginar aquest designi tossut i integrador d’independència amb els seus problemes personals: amb uns problemes personals que li venien, encara, del fet de proclamar i de practicar aquella ambició. Erasme, ai!, ha de menjar, i en general ha de menjar a costa de reis i de senyors eclesiàstics o seglars, que li passen pensions i subsidis. Els mecenes d’Erasme estan, i era natural, directament interessats, mesclats, en el plet religiós. L’humanista no sols ha d’evitar els paranys i les persecucions que de tot arreu l’assalten: ha de salvar-se, també, un mínim de calma i de confiança materials per tal de poder seguir treballant. A fi de conservar l’assistència dels poderosos, i de fornir-se algun recer mitjanament segur, el rotterdamès es veié obligat a un funambulisme, aparent si es vol, perpetu, arriscat: intentava preservar-s’ho, i això li exigia una actitud incessant d’autodefensa, d’inacabable excusa enfront d’acusacions que l’exposaven a perdre aquells benifets. Les incidències de la seva relació amb el sector catòlic en són ben significatives. Titllat d’heterodox per teòlegs primmirats i feroços, Erasme no es cansa d’escriure justificacions de les seves idees en entredit: no para d’argumentar per provar-ne l’ortodòxia. D’altra banda, Erasme acaba sumant-se a la campanya antiluterana. En tot moment, sembla, l’escriptor cedeix probablement a pressions externes, o a temors propis, més que no pas a cap voluntat de puntualitzar. Sens dubte, ell hauria preferit dedicar-se a una obra major, en comptes de replicar a frares ergotistes, i hauria preferit també callar, en comptes d’agregar-se al cor antiluterà. Però hagué de fer-ho, l’una cosa i l’altra, per un imperatiu de raonada conveniència. Importa, tanmateix, de recordar que Erasme, en aquests moments forçats, no fou insincer. Posat a simular, hauria pogut adoptar la condició militant que els catòlics li demanaven, desbaratant així les suspicàcies dels religiosos i de la cúria. A ell, li repugnaven la comèdia i la submissió. I es manté, malgrat tot, i fonamentalment, en el seu lloc de sempre: sap que la sospita no s’esvaeix perquè escrigui llibres contra Luter; es limita a escriure’ls, però, amb l’esperança única d’atenuar la fúria dels seus enemics i, de retop, retenir la complaença dels seus protectors proromans.

Les condicions de l’intel·lectual d’avui no són ja les de l’època d’Erasme. Davant el conflicte actual, l’home de lletres —almenys, l’home de lletres d’Occident— es troba en una posició prou semblant: de tota manera, ara no depèn de la generositat de mecenes que calgui acontentar, ni està tan aventurat a repressions inquisitorials. En certa mesura, subsisteix la vinculació econòmica entre l’escriptor i una classe social concreta —la dominant, que li compra els llibres i l’afalaga—, i encara hi ha sistemes coercitius, declarats o no, que reprimeixen les seves activitats en profit d’aquella mateixa classe (la qual és, no cal dir-ho, una de les faccions en armes, en la dissidència actual). Però si els riscos que hi corre no són tants ni tan greus com els que corria l’humanista del XVI, també els tem. L’abast simbòlic que, en els nostres dies, assoleix la figura d’Erasme, prové d’això: que els intel·lectuals contemporanis, com ell, es neguen a la servitud implícita en tot engagement, i, com ell també, manquen de gallardia, de coratge, per a plantar cara a les inclemències d’una societat adversa. L’escriptor occidental té por de comprometre’s rotundament amb el comunisme més o menys oficiós, perquè no desconeix l’aplicació «funcional» que se li assignaria; té por, a més, de trencar tots els seus lligams amb els mecanismes burgesos que combat però que, en última instància, el protegeixen i l’alimenten. Ell, sí, està —per dir-ho d’alguna forma— en l’oposició: sobretot, en oposició íntima (o potser en contradicció) a l’estat de coses constituït. Una bona part dels nostres homes de lletres —els que inspiren aquesta reflexió— s’ofenen si se’ls retrau la seva filiació burgesa; fins i tot quan no gosen renegar-ne, s’afanyen a distingir-la, a exceptuar-la de les responsabilitats sinistres que recauen sobre la societat capitalista. Es preocupen, però, com es preocupava Erasme, de no associar-se amb l’altra oposició, la militant i veritable, la del partit revolucionari, a pesar de totes les coincidències possibles. I es preocupen, al mateix temps, de conservar els avantatges que dins el món burgès tenen reservats, sense per això abdicar les seves conviccions d’antagonistes, ni deixar d’enunciar-les, encara que sigui cautelosament. L’equilibri, tan precari, en què Erasme es volia sostenir, es repeteix ara a gran escala i en una diversitat d’encarnacions prou torbadora.