Esperit d'associació

ASSOCIACIÓ I COOPERACIÓ EN PERSPECTIVA HISTÒRICA

UN REI EN LO VENTRE: TÒPICS INDIVIDUALISTES I REALITATS ASSOCIATIVES

A principi del segle XX alguns metges destinats a pobles rurals valencians escriviren topografies mèdiques. Eren informes sobre l’estat de salut de la població i sobre l’entorn ecològic en què vivia. Les topografies no només es fixaven en les malalties més freqüentes i en els factors que podien provocar-les, sinó també en la salut moral de la petita societat que anotaven després d’escorcollarli l’ànima. Quasi totes aquelles topografies ens descriuen pobles amb un teixit associatiu dens. Sorprenentment dens.

La topografia mèdica d’Ontinyent, de 1916, parlava de l’existència d’un Patronat de la Joventut Obrera, una Caixa de Socors Mutus del Cercle Catòlic i una altra del Cercle Legitimista; també de La Previsora una mutualitat «con un soberbio edificio de su propiedad donde tiene, además, un Monte de Piedad y una Caja de Ahorros». Hi havia també un Gremi d’Industrials, reunió dels patrons locals, i un Sindicat Obrer Agrícola El Azadón, amb casa social pròpia. També tenien un sindicat agrícola i «todo ello aparte de las numerosas inscripciones a sociedades de seguros de todas clases».[1]

Ontinyent era un poble gran, en realitat ciutat des de 1904, amb 11.000 habitants, amb una estructura ocupacional bàsicament agrícola, però amb una indústria que ja despuntava. Topografies mèdiques, però, de pobles més menuts o només agraris també ens parlen d’una xarxa associativa gens menyspreable. En la de Sollana, de 1926, es diu que «las muchas sociedades con que cuenta este pueblo indican el espíritu de asociación, contándose entre aquellas La Instructiva Musical, El Progreso, La Agrícola Proteccionista, La Patronal subsección del Sindicato Agrícola Católico, y la Obrera para la defensa de sus intereses».[2]Ciutats menudes, pobles rurals. Òbviament, el fenomen es multiplica a les grans ciutats. Les guies urbanes de les capitals provincials, Alacant, Castelló i València, dediquen capítols sencers a les formes de sociabilitat que s’hi escam-

paven i reunien a milers d’urbanites en el primer terç del segle XX.

Malgrat tot, un dels tòpics més estès per totes les topografies mèdiques, guies urbanes i per tot allò que genèricament anomenem literatura regeneracionista, és el de l’individualisme. L’espanyol és un individualista; el valencià més encara i desconfiat, per afegiment. En la topografia mèdica de Meliana, de 1915, aquesta teoria s’il·lustra ben bé:

Son individualistas por excelencia. Y así como el individualismo, juntamente con el personalismo, es uno de los defectos inherentes a la mentalidad española actual, pretendiendo troquelar el pensamiento de los demás según el propio sentir y pensar, así en esta localidad el individualismo (que a nuestro entender es más funesto que el propio caciquismo ordinario) malogra las más laudables empresas, efecto de la desconfianza innata del valenciano, maldito legado del indómito árabe que no en vano convivió con nosotros por espacio de algunos siglos. De tal modo, que no existe en la población lo que pudiéramos llamar cabeza directriz, pues con la gráfica lengua del país podemos afirmar que cada cual té un rey en lo ventre. Así es que la figura del cacique ordinario no existe en la localidad, por no verse tampoco la del vulgar bracero, debido al especial medio de vida de los habitantes, pues todos trabajan tierras en arriendo, no necesitando del cotidiano jornal. Y esta distribución de la propiedad que tan ventajosa es por el bienestar general que reporta a la buena marca de la vida económica de la población, la estimamos como altamente perjudicial para todo aquello que redunde en beneficio de la colectiva, por radicar en ella, más que en nada, la desconfianza natural de sus individuos.[3]

No és difícil endevinar que la teoria de l’individualisme valencià, formulada en aquest cas per un metge rural, serveix per a amagar realitats ingrates per a les classes subalternes i, a més, les culpa de la mala situació que pateixen. A la fi, es tracta d’un vici heretat genèticament, el de l’individualisme i la desconfiança«legado del indómito árabe». De manera que les formes d’arrendament de la terra queden legitimades, per injustes que siguen, perquè són preferibles al jornal diari (a la proletarització absoluta) i, més encara, queda legitimat el caciquisme basat precisament en la força coactiva que dóna el lloguer de la terra. Perquè, recordem-ho, no és aquest, sinó l’individualisme de l’arrendatari, el culpable que es malmeten «las más laudables empresas».

El que més sorprén del cas és que aquesta mateixa topografia mèdica, com les altres que hi hem esmentat, desmenteix l’individualisme que teoritza, quan explica que en la Meliana de principi del segle XX l’esperit d’associació floreix, ja que hi ha cinc associacions, L’Amistat, La Protectora, el Cercle Catòlic, el Centre Republicà i la Cooperativa Agrícola Obrera. Les dues primeres són societats de socors mutus, «donde en caso de enfermedad se le asigna al socio enfermo una cuota ordinaria de dos pesetas». A més, L’Amistat té un local propi de grans dimensions, amb cinc balcons i un finestral de 18 metres que donava a llevant, edifici esdevingut casino i lloc per a les tasques recreatives promogudes per l’entitat. Però també La Protectora, el Cercle i el Centre Republicà tenien casino propi, tot i que no tan lluït.[4]L’única entitat sense local, que en compensava la manca amb una gran activitat, era la Cooperativa Agrícola Obrera, una cooperativa de consum, «que abarata las subsistencias», i en la qual bona part dels arrendataris-jornalers de la terra de Meliana estan inscrits, malgrat la desconfiança que els imputa el metge.

La caracterització idiosincràtica dels grups humans, la psicologia dels pobles o les representacions col·lectives adscrites a cultures o a races determinades, s’estilaven molt al final del segle XVIII i principi del XIX, en el temps del romanticisme. Les literatures i les arts de l’època bastiren els estereotips necessaris per avançar en la construcció identitària dels estats nació. Calia crear la nació subjectiva: les nocions que imaginen la comunitat, les que llancen les xarxes que hauran d’atrapar els ciutadans en un sentiment de pertinença.

A principi del segle XX perdura l’afecció envers l’estereotip i encara, per sobre els construïts en el passat, hi ha qui en basteix de nous. És, per exemple, el temps de la regionalització del nacionalisme. Com que en diversos estats nació europeus i singularment a l’espanyol, sorgeixen moviments nacionalistes perifèrics, una de les respostes centrals –i centralistes– serà la de constituir formes de regionalisme plenament integrades en la idea originària nacional. La nació adopta diversos casticismes. Naix, pel que fa a terres valencianes, la construcció cultural del Llevant feliç i de tota una llarga sèrie de noves lectures (pictòriques, musicals, etc.) que convergeixen en una personalitat regional emergent.

Al llarg del segle XIX, s’han escampat tòpics regionals que no solen ser afavoridors per als naturals de cadascun dels indrets retratats. Eren tòpics que pretenien reforçar la convergència i no pas les forces centrífugues. Del que es tractava era de construir una imatge positiva de la nació i això sempre resulta més senzill si es contraposa a la regió. Josepa Cucó ens recordava que els romàntics feren circular abastament els tòpics dels valencians sense substància, inconstants, falsos, tot embolcall i soroll de traca, però amb poca molla.[5]

Els tòpics, doncs, dibuixaven uns valencians, per «desubstanciats», amb poc alè associatiu. No sols individualistes, sinó també desconfiats. Ja hem vist que algunes topografies mèdiques continuaven al·ludint a aquella mateixa caracterització. La construcció del regionalisme a principi del segle XX es va situar en un altre estadi: la de la construcció de la regió en positiu, integrada en una nació amb un imaginari ja definit que calia matisar.

En la revista Alma Española, apareguda el 1903, es publicaren una sèrie d’articles, tots de plomes distingides (Francisco Acebal, Miguel de Unamuno, Joan Maragall, Manuel Feliú, Antonio Royo, etc.), sobre les distintes ànimes regionals. A Blasco Ibáñez, li pertocà escriure sobre la valenciana. I dibuixà un panorama del Llevant feliç, una terra en la qual no hi havia grans diferències entre pobres i rics, on els llauradors tenien la terra que treballaven de propietat o de lloguer, on la dimensió de les nombroses fàbriques propiciava la cooperació entre el capital i el treball. Una terra habitada per gent moderada menjant i bevent, i apassionada parlant i debatent, hedonista, elegant, amant de l’art i de la música per sobre de totes les arts.[6]

El locus communis del Llevant feliç tingué un moment àlgid amb l’organització a la ciutat de València de l’Exposició Regional de 1909, que demostrava la capacitat «dels valencians» per muntar grans esdeveniments integrats dins la marxa pel progrés de la nació. L’himne de l’Exposició, amb música composta pel mestre Serrano, i que acabaria convertint-se en himne regional, deia allò de«per ofrenar noves glòries a Espanya», una expressió que reforçava l’àmbit regional com a motor de l’impuls col·lectiu. L’himne, a més, assenyalava els trets botànics i ornitològics que dibuixaven la felicitat mediterrània dels valencians i, alhora, encara que feia crides sistemàtiques a la germanor, deixava entreveure un valencià que, al camp o al taller, s’enfrontava en solitari a les forces de la natura, les dominava i aconseguia empentar la seua terra en marxa triomfal.

El tòpic de l’individualisme, bastit al segle XIX, vinculat contradictòriament a allò col·lectiu (a la regió i a l’esperit regional) en l’himne de l’Exposició de 1909, serví per dibuixar un valencià mític, amb caràcter ben definit, entre hospitalari i desconfiat, entre meninfot i apassionat, entre treballador i fester de coet i traca.

Això explica que un metge destinat a Meliana, que escriu una topografia mèdica, afirme en una línia que els valencians són individualistes, en la línia següent diu que aqueix individualisme és la causa de la seua felicitat econòmica i, un poc més avall, dóna exemples, a grapats, que els valencians de Meliana són tan afectes a l’associacionisme que difícilment pot quadrar-los l’expressió individualistes sense que les frontisses de la descripció solten crits esgarrifosos.

La idea recurrent sobre la poca capacitat d’associar-se dels valencians –i dels espanyols– és en realitat una herència intel·lectual del romanticisme, reforçada a principi del segle XX durant la construcció del regionalisme i durant el franquisme. En aquest darrer tram històric, va haver-hi alguna cosa més que paraules, perquè «el franquisme, com una immensa piconadora, va arrasar per complet la xarxa associativa preexistent».[7]Ara sabem que els índexs associatius valencià i espanyol del 1900 no eren gens menyspreables; i que, en la dècada de 1980, el nombre d’associacions per habitant s’assemblava extraordinàriament a la xifra del 1900. I que, això sí, la xifra en qüestió havia caigut en picat en les dècades 1940 i 1950, per remuntar molt a poc a poc en la dècada de 1960 i esclatar de nou en les de 1970 i 1980.

Les topografies mèdiques ens mostren, doncs, unes complexes xarxes de sociabilitat. Pobles immersos en la cultura dels casinos, de les tertúlies, dels sindicats, de les societats de tota mena, de la construcció de l’esbarjo a partir de les xarxes de sociabilitat i de solidaritat.[8]Quan ens apropem, més avall, al registred’associacions que el Govern Civil de València va confeccionar a partir de 1887, descobrirem que entre aquesta data i la de 1936, només entre societats de socors mutus i cooperatives de diversos tipus, comptem fins a 1.046 associacions inscrites. I queden fora d’aquesta comptabilitat les societats de defensa d’interessos, les societats musicals i esportives, les associacions de caçadors i colombaires, etc. Les xifres es corresponen amb una societat civil més enèrgica i dinàmica del que sol pensar-se. L’especificitat del mutualisme i del cooperativisme dins les trames associatives defineixen, al seu torn, un panorama de solidaritats que poc té a veure amb el valencià despreocupat del tòpic.

ENTRE ALTERNATIVA I TERCER SECTOR: LES VESSANTS DE LA COOPERACIÓ

Cal dur endavant estudis conjunts sobre la sociabilitat a principi del segle XX, quan l’esperit d’associació es troba en plena efervescència, i cal fer-los des de perspectives generals però també locals, per tenir capacitat de trobar-hi els nombrosos matisos que sembla tenir. Aquest treball no s’enfronta a aquesta empresa global i necessària, només s’ocuparà d’un aspecte de la sociabilitat valenciana en una cronologia que comprén des de la revolució liberal burgesa (1834-1843), fins a l’inici de la Guerra Civil el 1936. Únicament s’ocuparà de la sociabilitat cooperativa i mutualista. Totes dues tenen molts elements en comú i el principal és que constitueixen formes col·lectives d’organització social per aconseguir, en comú, finalitats que no es poden conquerir individualment, sinó mitjançant l’esforç i els recursos de molts.

Tret del llibre pioner, ja molt antic, d’Empar Álvarez sobre els orígens del cooperativisme valencià, obra que feia recomptes més que una anàlisi, quasi tot el que la historiografia valenciana ha escrit sobre el cooperativisme s’ha vinculat als sindicats agrícoles que aparegueren, quasi tots, després de 1906.[9]A més a més, les obres sobre cooperativisme citen les mutualitats de socors mutus com una mena d’antecedents i se n’obliden a continuació, malgrat les concomitàncies estructurals i de propòsit entre aqueixes dues formes associatives.

El cooperativisme agrícola, però, no és l’única vessant d’aquesta fórmula d’organització social i econòmica. El doctor William King, considerat el pare del cooperativisme anglès, va crear el 1827 una cooperativa de consum a Brighton. El 1831 Philippe Buchez, deixeble de Saint-Simon, va publicar a França lesregles ideals del cooperativisme de producció. Louis Blanc va publicar el 1839 L’organisation du travail, llibre en el qual deia que la «solució del problema social en l’actual situació econòmica cal cercar-la en l’organització del treball per mitjà de l’associació»; uns pocs anys més tard, durant la revolució de 1848, va impulsar el primer taller social, una cooperativa de producció que va començar amb 50 socis que confeccionaven uniformes i que prompte arribà a tenir-ne 2.000. Robert Owen va influir decisivament en l’elaboració dels estatuts de la Rochdale Society of Equitable Pionners que configuraven, el 1843, una cooperativa de consum que pretenia evitar l’especulació dels intermediaris.[10]

Aquestes formes de cooperació de producció, de consum, de distribució i, alhora, els socors mutus, que també representen una forma econòmica de collaboració a través de l’associació, no han aconseguit captar la curiositat científica dels historiadors especialitzats en la contemporaneïtat valenciana. Potser han existit alguns elements dissuasius.

En un llibre important sobre la relació entre el blasquisme ideològic i polític, i les societats obreres de resistència al capital que proliferaven en la València de principi del segle XX, Ramir Reig explicava que, malgrat les tradicions pròpies, els republicans «no feren res» per generar un xarxa de cooperatives de manera semblant a la que construïren a través dels centres polítics i dels casinos.[11]De forma que el cooperativisme i el mutualisme haurien caigut, quasi en exclusiva, en mans dels catòlics. I, des de llavors, per pura necessitat de confrontació amb ells, de generació d’una imatge anticlerical, el republicanisme s’hauria allunyat de qualsevol experiència cooperativa.

Alhora, «les Societats obreres estaven massa apressades per la necessitat de consolidar-se com a Societats de resistència perquè pogueren tan sols pensar-hi»; és a dir, pensar en el cooperativisme i l’ajut mutu com a vies possibles d’articulació d’una resposta obrera complexa davant el capital. Reig, quan recorda que «un dels primers debats del moviment obrer espanyol va girar al voltant de l’alternativa entre fomentar el cooperativisme o les societats de resistència» i que«el delegat que va defensar el cooperativisme en el I Congrés obrer (1870), el català Roca i Galés, va ésser eliminat per la majoria i Anselmo Lorenzo, sempre mesurat, va qualificar la seua proposta d’una ofensa hija de la soberbia», dibuixava un panorama de confrontació entre sindicalisme de classe, d’una banda, i cooperativisme i mutualisme, de l’altra.[12]

Aquesta va ser una imatge molt estesa en la historiografia europea fins fa un cert temps. Les societats cooperativistes i mutualistes pertanyien a l’esfera del reformisme i, per tant, qualsevol classe obrera que adoptara principis revolucionaris o de resistència al capital havia de rebutjar plantejaments d’aqueixa classe. Com a màxim, les societats cooperatives o mutualistes podien haver jugat un paper instrumental o de pròleg en la història de moviment obrer. Instrumental, quan aquestes societats serviren per «tapar» l’existència il·legal de les societats de resistència,[13]cosa que va succeir ja des de la dècada de 1840, com veurem més avall. De pròleg, quan s’interpretava que el cooperativisme i el mutualisme eren les formes d’organització de la classe obrera prèvies a l’assumpció per part d’aquestes d’una «consciència de classe vertadera»; llavors, abandonarien l’ajut mutu per concentrar-se en la resistència i en l’acció sindical reivindicativa.[14]

La interpretació de tall radical entre la societat de socors mutus i la societat de resistència es va estendre. S’estudiava com la implantació de la Federació Regional Espanyola de l’Associació Internacional dels Treballadors havia eclipsat el moviment mutualista i cooperativista sorgit en les dècades de 1850 i 1860. O s’estudiava com l’aparició de les societats de resistència d’ofici a finals del segle XIX i principis del segle XX i dels sindicats de classe (la UGT, la CNT), havien suposat la davallada definitiva en la història contemporània de l’associacionisme d’ajuda mútua.

En les dècades de 1970 i 1980, aquestes perspectives començaren a canviar, a mesura que anava fent-se la recepció dels treballs de la historiografia marxista britànica que, en comptes de parlar de la història del moviment obrer com si d’una via única cap a l’emancipació de la humanitat es tractés, parlaven d’història deltreball. S’interessaven tant pels obrers afiliats com pels que no s’hi afiliaven. Consideraven que tan experiència laboral era militar en un sindicat, com en una cooperativa, com no militar; o treballaven sobre la formació de les classes i es topaven amb complexes formes de sociabilitat que precedien a la sindicació de classe i que no desapareixien amb aquesta.[15]De l’entourage de l’escola francesa d’Annals arribava, fonamentalment a través de Maurice Agulhon, un concepte, el de sociabilitat, que donava molt de joc a l’hora d’ubicar-se historiogràficament sobre espais i actituds polivalents que confluïen en formes diverses d’associació.[16]El terme sociabilitat és un autèntic calaix de sastre, però l’ambigüitat del concepte ha ajudat a la difusió, perquè hi caben dins realitats associatives formals i informals molt diferents.[17]Francisco Erice posa de manifest que el mateix Agulhon mai no ha definit la sociabilitat d’una única manera. El 1981 deia que es tractava de «sistemes de relacions que confronten els individus entre ells o que els uneixen en grups més o menys naturals, més o menys coactius, més o menys estables, més o menys nombrosos». Sense fer ara massa cas de la manca de precisió d’Agulhon, l’historiador francès definia sociabilitat el 1984 com