El crim

JOSÉ AMENGUAL PRIETO, MESTRE D’ESCOLA, DESCENDENT DE MANUEL PRIETO GONZÁLEZ, en galindo, entrevista 04/12/94

Miri, la meva padrina per part de pare era germana de Manuel Prieto González —en Galindo li digueren sempre aquí—, natural d’un poblet de la província de Múrcia. Havia vingut a Mallorca a principis del segle xx, no en sé la data exacta, però era abans de l’any de la grip. Va trobar feina, de jornaler, i no es casà mai. Era molt feiner i estalviador. No tenia més vicis que fer qualque glop i jugar una mica a cartes, però res de joc fort. No. Ell era dels que sabien el que valia un duro i anava ben alerta a fer llarg. La meva padrina era molt més jove que no ell, i un bon dia, quan en Manuel, ja granadet, es trobava un poc empès, va convèncer la seva germana i el seu cunyat perquè vinguessin a Mallorca amb ell. En Manuel, a força d’estalviar, s’havia fet una caseta al poble i, com que era de bon past i molt treballador, tenia molts coneguts entre els amos de les finques i possessions de la contrada que li asseguraven feina a voler. Va dir a la seva germana que, gràcies a aquests coneguts, el meu padrí tindria tota la feina de foraviler que volgués. Això, doncs, és la història: varen venir, s’instal·laren aquí, tingueren una filla, a més dels dos mascles que ja tenien, i varen viure treballant al camp fins que moriren. La meva mare es casà amb un mallorquí i d’aquesta unió en venim la meva germana i jo. Com que els padrins varen viure sempre amb en Manuel ben aviat foren coneguts com es Galindos, i Galindos som la meva germana i jo. Per què aquest malnom? Ni la padrina —jo no vaig conèixer l’oncle Manuel ni el meu padrí— no ho sabia —o no ho volia saber— i jo no ho sé, però Galindo vaig ser des que tenc ús de raó i com es mestre Galindo som conegut. Al meu fill cap dels seus amics, ni quasi ningú, el coneix amb aquest nom.

Sí, és clar que la padrina Prieto em contava coses del crim. El seu germà en romangué, avui en diríem traumatitzat, tota la vida... La barbaritat aquesta era un tema molt recurrent a la família, em pot ben creure.

Justament l’oncle coneixia l’assassí, un tal Tomeu Carbonell o Cardell, ai sí, Calafell... Jugaven a cartes plegats i a vegades feien feina junts a Son Cós perquè, ja us ho he dit, l’oncle era jornaler i feinejava allà on el contractaven. La padrina em deia que l’assassí, segons l’oncle, era això que a Mallorca en diem «sull» —«hosco», en diuen en castellà, o un «malaje, mala sombra» a Andalusia. Bé, un subjecte desagradable. Però li agradava, com a l’oncle, una partida de truc i també fer un glopet —o dos— d’anís sec i, per això, de tant en tant, es trobaven i compartien taula a la taverna. Sí, aquell individu no li era simpàtic, a l’oncle, però què hi farem, el poble era petit i, a més, entre missatges...

Ai, aquella nit —la padrina deia que l’oncle duia tants anys després el fred del novembre dins els ossos— va anar l’oncle Prieto —bé en Galindo— amb alguns altres a Son Cós. Un d’ells era l’assassí. Ells no ho sabien encara. Però aquella mateixa nit, alguna cosa no funcionava de manera natural. L’oncle entrà amb alguns altres, sí... un era el taverner, l’altre o els altres no ho sé. A la padrina, quan em contava la feta, se li enfosquia la veu: «El que varen veure dins la casa feia por. Una dona i un infant petitó morts dins el llit, plens de sang, tot ple de sang, amb una olor de sang tèbia que asfixiava». Sembla que quan sortiren, més aviat que no a poc a poc de la casa, ja arribava el municipal amb alguns veïns del poble. L’oncle li deia a la padrina: «Encara veig com si fos ara en Tomeu assegut al pedrís, tremolant, menjant-se les ungles, amb una expressió de bogeria a la cara que espantava, però, malgrat tot això, semblava tranquil. Era molt estrany veure’l estremit —era el fred?, la por?— i al mateix temps com si un llamp l’hagués immobilitzat i l’hagués convertit en una estàtua. Era estrany allò».

El municipal i els veïns que arribaren —el batle pedani del poblet, dos o tres propietaris locals i dues dones... a aquelles hores, dues dones que no eren les esposes de cap dels presents. L’oncle se’n feia creus. El municipal entrà després de parlar amb els tres primers testimonis i, quan sortí, al cap de només uns instants, la seva lividesa era prou expressiva de la tragèdia. Una de les dones també passà el llindar de la casa i en sortí com un coet. Just en aquell moment, el rector i el vicari arribaven a Son Cós.

El municipal posà ordre i els digué que, com li havien ordenat des de la ciutat quan informà les autoritats per telèfon —una de les dones, si no m’equivoc, era la telefonista— que ningú entràs ni ningú s’atrevís a tocar res, mentre el senyor jutge i la policia no arribassin a Son Cós. El meu oncle va pensar: «A buenas horas da órdenes éste».

Aquell «quadro» pareixia

que era fet improvisat

per qualcun ser exaltat

amb ram de lladroneria,

no diu quin temps hi havia,

però es final és estat

un acte de cas pensat

d’esperar quan dormiria.

MARIA PELEGRÍ REINÉS, ASSISTENTA SOCIAL, NEBODA-NÉTA DE MARIA PELEGRÍ JUAN, entrevista 15/03/95

La meva tia va ser molt maltractada per la vida. Molt. Primer, l’orfenesa. El seu pare morí jove, amb només vint i pocs anys i ella era un infant de bolquers, i el seu germà de sis o set anyets. La seva mare, un temps més tard, quan na Maria —jo duc el seu nom, no per ella, sinó per ascendència familiar— tenia només vuit o nou anys. Un germà seu major, un bala perduda, va fugir i es va embarcar i «—Què ha estat? —No res». La tia Maria es va criar —bé, és una manera de dir-ho— amb una germana de la seva mare, vídua, que, més que protegir un infant, volia una criada de franc.

Sí, les passà molt dures la tia Maria. Llogada a una casa de la capital, d’aquelles que en deien «bona», als catorze anys va viure talment com conten els fulletons d’un temps: esclavitzada pels treballs més durs, forçada pel senyor vell i, més tard, pel criat major —no arribava a majordom, però era un tirà sense entranyes—, enamorada d’un soldat pobre com un ratolí, amb qui es fugà i que, ben aviat, la prostituí. Finalment, la casaren amb un fadrinardo vell, en Pelegrí —malnom i llinatge tot u— que la portà de bell nou al poble i li féu de pare de la criatura que seria en Tomeu. El pobre Tomeu.

El vell Pelegrí tenia una caseta i quatre finques de conror que li donaven unes rendes ben escasses i, vell i retut, aviat no pogué satisfer les necessitats de la tia ni de l’infant. Conten que, quan el vell no hi era, alguns homes casats del poble entraven i sortien d’amagat de can Pelegrí. Bé, ells feien com qui amagar-se, però al poble tot són ulls. En Pelegrí, el vell, quan en Tomeu tenia uns deu anys, va morir d’icterícia i la tia fou l’hereva de les seves quatre propietats —pràcticament només la caseta, ja que les finquetes havien servit per pagar els metges i les medecines del vell. La tia Maria, jove encara i ben plantada així mateix, es troba sola amb l’infant i sense busques per al niu. Va haver d’espavilar-se ella i fer el cap viu. Una víctima. Ho he dit sempre. Una dona maltractada pels homes i per la vida.

Ella feia jornals del que calgués: netejava cases, rentava, emblanquinava, treballava al camp de collidora, d’espigoladora... del que sortís, i així, quan en Tomeu fregava els setze, va conèixer en Nicolau. Qui era en Nicolau? Un presumit, un pocavergonya que perquè havia heretat unes quantes quarterades i, sobretot, perquè s’havia casat amb una pagesa pubila, anava pel món com un gall de brega, més inflat que un lleu amb ceba... Un no ningú peresós i guapot. Un poc sull, però plantós era el tal Nicolau.

Diuen que, a la meva tia, ja el dia que anà a una finca de la família d’en Nicolau a fer de figueralera, li entrà per l’ull dret l’hereu. Ben aviat hi hagué alguna cosa més que no ullades entre ells dos, i això que en Nicolau era casat de fresc amb na Catalina Simonet i ja tenien un infant. No sé si era una nina o un nin. Si era el nin degué ser el mort. Ara no me’n record.

En Nicolau i la tia anaven forts un amb l’altre, però, naturalment, la cosa la duien d’amagat... avui en diríem una relació clandestina... però, a poc a poc, la tia i en Tomeu començaren a alçar una mica l’ull. A la tia no li faltaven jornals, tant a les quatre finques del seu amant —quina parauleta, «amant», eh?— com a les dels sogres d’en Nicolau, ni feines de la casa, tant a les del matrimoni al poble com a Son Cós o a les cases dels sogres del pinxo. En Tomeu també començà a fer de missatge per a la família de pagesos. No era gaire feiner en Tomeu, esquerp, sempre esmús, no era gens afectat de doblegar l’esquena i de suar de sol a sol pel call vermell. Però era el fill de la tia, i la tia comandava al llit de l’amo jove. Deien que na Catalina, la dona d’en Nicolau, era una dona de ca seva, senzilla i molt treballadora. De cap manera podia competir en certes batalles amb la meva tia. La tia Maria, a força de les bufetades de la vida, havia après bé les tècniques que feien embogir en Nicolau. A més, la tia era un bon tros de dona.

Aquella nit, quan els homes del poble eren a la clastra de Son Cós amb fred a la pell i a l’enteniment, esglaiats pel que havia passat, la guàrdia civil arribà a la finca. Un sergent, ara no record què li deien —jo sempre he sentit anomenar-lo com «es sergent»—, entrà a la casa, seguit per un parell de guàrdies. Després d’una bona estona, blancs com la calç, els guàrdies, i amb una cara tensa i seriosa el sergent, sortiren al llindar. Aquestes coses me les contava el meu pare, al cel sigui, i es com si jo ara les veiés com ell les veia quan em descrivia aquella nit —i no és que ell hi fos, no. Als ulls del meu pare, quan em parlava de la nit del crim, hi brillaven el rostre de la seva mare i la mirada salvatge de la tia Maria.

La mirada del sergent, opaca i freda, passà llista dels badocs. Un per un, fitaven aquells ulls els presents que tremolaven, sota la llum tremolosa i tènue que sortia de la casa. Quan els ulls del policia es deturaven en un rostre, la persona s’estremia en un calfred momentani i desviava la mirada. Tots observaven amb recança i temor el rostre del sergent. Per això, alguns, temps després, recordaven com la cara impassible del guàrdia civil mostrà un senyal d’estranyesa sobtat —només fou un instant— quan els seus ulls inquisidors es detingueren sobre en Tomeu. El jove no se n’adonà, concentrat com estava en les seves ungles i amb l’esguard perdut en un pou de cabòries. Un pipelleig, i la mirada del policia continuà el seu camí.

Quan ja acabava la repassada general, el cap del sergent s’aixecà ràpidament, com el d’un ca llebrer que sent fressa de conill o de llebre i es girà, seguit de tota la colla dels testimonis, cap al caminoi d’accés a les cases. De la fosca de la nit, unes passes agitades donaren pas a la figura d’un home que, esbufegant, empenyia una bicicleta. «Som jo, l’amo...», va dir, entre ofecs, aquell home alt i ben plantat, neguitós i despentinat. En Nicolau havia arribat a Son Cós.

Quan record, de fet, només estic recordant la darrera vegada que vaig tenir aquest record, va escriure algú, més o menys. Ara no record qui era l’autor, però era així. O sigui que el record és tan lleuger en matèria d’existència com els fets. Segurament, el record sigui més real que els fets, ja que, sempre és allò de què disposam per enllestir la història dels nostres records.

I quan recordam i volem compartir les imatges que els nostres records ens evoquen, iniciam un itinerari de nous records que en generaran d’altres en el moment d’intentar rememorar-ne la pel·lícula.

Конец ознакомительного фрагмента.

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.