La cosina gran

III

L’endemà era dissabte, el meu dia preferit de la setmana per dues raons. La primera: la Tina se n’anava a cal veí a les deu del matí per fer la classe de repàs, que s’allargava fins a les dotze, i ens deixava als pares i a mi tots sols; la segona: el dissabte al matí era el moment que el pare ens preparava a totes un esmorzar insuperable que variava cada setmana. Un dia feia creps, un altre dia ens cuinava ous amb bacó, d’altres preparava uns sandvitxos deliciosos: crema de cacau entre dues llesques de pa de motlle que col·locava dins la sandvitxera per tal que el pa quedés cruixent i l’interior fos una dolcíssima lava de xocolata.

La Tina no solia fer gaire cas d’aquests esmorzars, i de fet se n’anava a les classes de repàs havent menjat una poma, un tros petit de pa torrat amb oli, o tan sols un cafè amb llet i una galeta. La mare la renyava quan veia que menjava poc, i recordo que una vegada li va dir «si no menges, et tornaràs anorèctica i no faràs gens de goig». Aquell dia la Tina es va menjar dues llesques de pa torrat amb oli i tomàquet, un tros de formatge i un tall de pernil dolç; suposo que, com a mi, aquella paraula li havia sonat molt malament: anorèxia, malaltia, estigma, mort.

En haver acabat de menjar, sense recollir de la taula el plat ni la tassa —la mare potser havia decidit que la deixadesa a l’hora de desparar la taula seria l’única concessió que faria a la seva neboda—, la Tina es va incorporar i va agafar la seva motxilla del rebedor.

—Me’n vaig a cals Montsó! —va exclamar des de la porta principal.

—D’acord, Tina! Que vagi bé! —va respondre-li la mare, sense deixar de posar-se sucre al cafè amb llet.

Quan jo també vaig haver acabat d’esmorzar, vaig desparar taula amb el pare i em vaig disposar a anar a fer una volta pel barri.

—No vols aprofitar per fer els deures, i així tindràs el capvespre lliure? —em va demanar la mare.

—No. Vull fer una volta —vaig dir, contundent, i vaig sortir al carrer.

En tancar la porta, em vaig sentir tan malament per aquella resposta seca, tan impròpia de mi, que vaig estar a punt de tornar enrere i demanar perdó a la mare; volia dir-li que em sabia greu, que jo no era així, com la Tina, sinó que era dolça i tendra i bona nena. El que em passava, però (ho intuïa, ho notava), era que, des de feia un temps, em sentia diferent, com si una altra noia estigués ofegant-se dins la persona que jo era: en el meu interior, hi havia alguna cosa que es rebel·lava, i aquesta percepció s’havia accentuat des de l’arribada de la Tina a la meva vida.

La Tina tenia setze anys; jo en tenia dotze. La Tina era rossa, esvelta, amb corbes pronunciades al pit i als malucs; jo, en canvi, tenia la forma d’un tall de julivert: magra, malgirbada, sense gens de pit (la mare fins i tot refusava comprar-me sostenidors amb un argument impecable: «I què han de sostenir, filla meva?»); una silueta sense cul, una cara a mig dibuixar, les celles massa rectes, les galtes massa pàl·lides, com la resta de la meva pell, que a sobre era víctima d’uns grans vermellosos plens de pus. I si amb això no n’hi havia prou, els cabells de la Tina, rossos i abundants, em semblaven un somni al costat de la meva cabellera llisa, castanya, en la quals els cabells, massa fins, se m’aixafaven contra el rostre i n’exacerbaven la forma ovalada.

La Tina, però, també era dolenta, mentre que jo era molt bona nena (ho deien tots, i penso que era veritat); ella era egoista, insensible, i podia arribar a ser grollera quan s’enfadava i discutia. Jo, en canvi, tenia massa por de les discussions, de desagradar o ferir. Temia sempre alçar la veu, fins i tot quan això implicava sentir-me ofesa o humiliada sense gaudir del plaer d’haver al·legat una defensa digna davant d’un atac injust. A vegades incubava el desig de cridar, de dir paraules fortes, insults; notava unes ganes creixents de deixar ben clar que em sentia enfadada amb el món pel fet que la Tina, mala persona, fos preciosa i fascinant, mentre que jo, que m’esforçava a fer tot el que s’esperava d’una noia assenyada, em trobava lletja i avorrida.

Aquell matí de dissabte, quan vaig haver dit als pares que volia sortir i fer els deures més tard (i ho havia dit sense floritures, sense justificacions, sense abaixar la veu com si demanàs perdó per voler fer una altra cosa diferent a la que ells em suggerien), em vaig sentir més gran, més segura de mi mateixa. Al mateix temps, però, em va preocupar la possibilitat que la rebel·lió, la imposició i la reivindicació dels propis desitjos haguessin d’implicar duresa o conflicte.

La meva infància havia estat feliç, plena d’ingenuïtat i bellesa, sense entrebancs; feia cosa d’un any, però, jo ja havia començat a notar (sobretot en el meu entorn d’amics i companys de l’escola) que els elements que ens havien meravellat feia no res havien passat a considerar-se (sobtadament, amb una transició tan fugaç que m’havia passat per davant sense adonar-me’n) massa innocents, mancats d’emoció, pertanyents a una etapa que començava a gaudir de mala fama per com d’avorrida esdevenia en comparació amb totes les emocions noves que ens havien d’oferir la pubertat, l’adolescència, la llibertat.

Les meves companyes de classe havien estat les primeres a palesar aquest canvi de paradigma; més que els nois, sens dubte, els quals, com vaig anar comprovant amb el temps, arribaven sempre tard a les catarsis, com si fossin espectadors desconcertats o actors endarrerits en una pel·lícula que altres persones (les noies) dirigien sense informar-los de quin n’era el guió.

Jo volia ser com les meves amigues, però, indefectiblement, quan era honesta amb mi mateixa, em reconeixia en el bàndol dels nois. Perquè, al cap i a la fi, quina il·lusió em podia fer, havent tot just iniciat el primer curs de secundària, començar a sortir durant els vespres a bars i discoteques? Com podia resultar-me atractiva a mi, que odiava el meu aspecte d’aleshores, la idea de vestir-me amb roba excessiva, lluent, provocadora, quan jo era la primera que no estava interessada a cridar l’atenció sobre el meu cos i sobre el meu acne, causes principals del meu exigu amor propi?

Quan alguns dies em quedava tota sola a casa amb la mare, parlava amb ella d’aquestes coses, li demanava opinió. Ella em tranquil·litzava, em deia que m’acabaria acostumant a tot, que ara em trobava lletja però que això era perquè aquells anys de canvi eren els anys en què el cos i la cara ja no eren de nena però encara no eren tampoc de dona; afirmava que calia tenir paciència i deixar que el temps seguís el seu curs.

—Rosa, aquesta etapa s’acabarà, t’agradi o no —va dir la mare un dia que les dues parlàvem a la terrassa, prenent un refresc—. És possible que et sembli un drama en aquest moment, però creu-me que els anys passen aviat: és des de la teva perspectiva d’ara que ho veus com un procés que serà lent i feixuc.

—Potser sí, mamà —vaig reconèixer jo, dubitativa, i vaig afegir—: Tu la vas gaudir, l’adolescència?

—No.

Va ser en aquest punt, als dotze anys, quan vaig desitjar ser adolescent; ser-ho el més aviat possible per deixar de ser-ho com més aviat millor. Per tot això, aleshores, la meva cosina gran de setze anys va esdevenir un estrany referent: no volia imitar-la, no volia ser com ella, però sí que necessitava adquirir aquell deix de desinterès, de passivitat i d’autonomia que, als meus ulls, convertia la Tina en una adolescent que es feia notar, que es manifestava; una noia que exigia el seu dret a fer el que el seu cap i el seu cos (no els dels altres, no els dels meus pares) li dictaven. Jo l’envejava per això, i sentia la urgència d’assolir l’estat de maduresa que ella segurament ja devia haver adquirit durant els quatre anys que em duia d’avantatge.

La resposta breu que vaig donar als meus pares abans de sortir de casa aquell matí de dissabte fou una primera temptativa de rebel·lió adolescent que em vaig imposar. Però després del sentiment de culpa, de la pena, de donar-li voltes a si havia fet el que calia, no vaig estar segura d’haver-la aprovat amb nota.

Quan vaig tancar la porta de casa, vaig inspirar profundament; l’aire era força càlid per a l’estació. Duia les botes posades i l’impermeable cordat de dalt a baix perquè l’home del temps havia anunciat que plouria, però el cel no semblava disposat a confirmar aquelles prediccions. Tot i així, em vaig posar a caminar. Al cap d’una estona, vint minuts, potser trenta, em vaig adonar que les meves passes llargues m’havien dut als afores del barri, a la zona on començava un bosc espès que a l’estiu s’omplia de parelles joves a la recerca d’intimitat. Al meu pare no li agradava posar-hi els peus, i ni tan sols ens acompanyava a la mare i a mi quan anàvem a cercar-hi bolets a l’inici de la tardor.

—Per què no vens? —li demanava jo al pare, si és que no l’hi demanava la mare abans.

—Perquè hi trobareu més condons que rovellons —responia ell.

En arribar al bosc, em vaig aturar i vaig alçar el cap. Hauria jurat que una gota m’acabava de fregar el nas. Mentre em trobava distreta amb aquest pensament, vaig veure que un cos s’apropava a mi a gran velocitat. Vaig espantar-me i vaig posar-me la caputxa de l’impermeable en un automatisme, com si una part de mi es pensàs que aquella tela vermella i brillant, gruixuda, amb textura de plàstic, em podria protegir de qualsevol mal. Quan la silueta fosca va ser a poc més d’un metre de distància de mi, es va aturar: em vaig adonar que es tractava del Miquel Montsó.

—Què hi fas, aquí? —em va demanar ell amb un to brusc, com si la meva aparició l’hagués empipat.

En veure’l allà, amb aquell xandall fosc que li quedava tan bé i amb els cabells humits per la suor i per les primeres gotes de pluja que ja començaven a caure (en quin moment el cel s’havia tornat gris?), vaig notar que em posava vermella. Després de la seva pregunta, a més, una part de mi gairebé li va voler demanar perdó per haver-me creuat en el seu camí, per haver-lo obligat a aturar-se, per haver-lo molestat. En comptes d’això, vaig recordar l’actitud de noia gran que volia adquirir, i vaig respondre al Miquel mirant-lo fixament als ulls, amb l’expressió seriosa.

—Què hi fas, tu, aquí?

Ell també em va mirar, va capejar, i aleshores va somriure.

—He anat a córrer —va contestar, i va abaixar la vista—. Que bonic, l’impermeable.

—Gràcies.

Després d’això, ens vam quedar quiets l’un davant l’altre, mentre notàvem com les gotes de pluja eren cada vegada més gruixudes i molestes.

—Vaig a seguir, doncs —va dir el Miquel aleshores—. No te’n vagis lluny, que d’aquí no res es posarà a diluviar.

—Sí, ho sé. De fet ja tornaré cap a casa.

—Així, tornem junts.

Vam començar a caminar, en silenci, fins que el Miquel va parlar.

—Avui la Tina té repàs amb el meu pare.

—Sí, ho sé. Ha marxat aviat de casa.

Després d’això, silenci una altra vegada: només el soroll de les meves botes al costat de les seves esportives silencioses.

—Hi vas cada dia, a córrer? —vaig preguntar al cap d’un moment.

—Sempre que puc.

—I t’agrada? Et fa sentir bé? —«Quines preguntes tan estúpides que fas», em vaig renyar tan bon punt vaig haver pronunciat les frases en veu alta.

—Sí, molt —va respondre ell, mirant-me de reüll—. A tu no t’agrada?

—No ho he provat mai —vaig dir, sentint-me infantil i inexperta al costat d’aquell noi de setze anys que era especialment fort i alt per la seva edat.

—Si t’hi animes, podem anar-hi junts algun dia.

Aquella invitació va fer que una escalfor molt intensa em pugés al pit, recorrent la zona dels budells, del fetge.

—Sí —fou la meva escarida resposta; només desitjava arribar a casa i evocar el rostre perfecte que en aquells moments jo observava cara a cara, a una proximitat que m’atabalava.

Ell va somriure, i tots dos ens vam adonar que ja havíem arribat al nostre carrer. Vam afluixar el ritme en passar per davant de casa seva, ens vam acomiadar amb el cap. Quan el Miquel estava a punt d’obrir la barrera que conduïa al seu jardí, es va girar cap a on jo era i em va cridar.

—Rosa! —«Que bé que sona el meu nom quan el pronuncia ell!», va exclamar una veueta que només podia escoltar jo—. Saps si té xicot, la Tina?

No vaig ser capaç de dir res. Vaig arronsar les espatlles i vaig fer que no amb el cap. Ell va semblar quedar-se conforme i em va dir adeu amb la mà, somrient. Jo em vaig quedar dreta i mullada allà on era fins que un cotxe va passar a prop meu i va fer que l’aigua d’un gran bassal que tenia a la meva dreta em deixàs més xopa del que estava. En entrar a casa, vaig recordar allò que m’havia dit la Tina sobre que s’havia enamorat d’un dels Montsó, i vaig desitjar amb totes les meves forces que no fos el meu.

En haver pujat les escales, sense saludar ningú, em vaig ficar dins la dutxa i vaig deixar que l’aigua ben calenta recorregués tot el meu cos i em llevàs el fred que (ara me n’adonava) m’havia calat fins als ossos allà fora, sota la pluja. I quan les meves idees van haver recuperat la temperatura normal, em vaig comunicar a mi mateixa, just abans de passar-me la tovallola pels cabells, que, fos quin fos el Montsó que li agradava a la Tina, amb el Miquel jo no hi tenia res a fer.

IV

El dilluns em vaig despertar de mal humor. En obrir els ulls, vaig comprovar que la Tina no era al seu llit, i al cap d’un moment vaig sentir sorolls al bany i vaig deduir que la meva cosina gran s’havia aixecat abans que jo i que ja s’estava dutxant. La mare era a la cuina quan vaig baixar les escales, encara en pijama, per esmorzar abans d’anar a classe. El bol buit, els cereals al costat, la llet amb cacau, ni massa freda ni massa calenta, m’esperaven en ordre, ocupant la porció de taula que se’m reservava tots els matins, a l’esquerra del lloc que era de la Tina.

La mare em va fer un petó a la galta quan li vaig dir «Bon dia, mamà». Fins a aquell moment, la mare m’havia estat donant l’esquena, cantussejant una sintonia d’anunci publicitari i únicament concentrada en aquella melodia absurda i enganxosa i en el seu cafè amb llet, que li agradava prendre’s dempeus i amb molt de sucre de canya.

—Bon dia, princesa —em va respondre ella, de molt bon humor.

M’hi vaig apropar més, la vaig mirar fixament.

—Se’t veu contenta —vaig apuntar, una mica molesta, perquè jo només em podia sentir malhumorada pel fet d’haver d’anar a l’escola.

—Hi estic.

—Per què? —li vaig preguntar, com si aquella raó em semblàs insuficient, poc concreta.

La mare va arronsar les espatlles com una adolescent tímida.

—Perquè em sento feliç —va dir—. I perquè fa neu.

Efectivament, feia neu. Vaig dirigir-me cap a la finestra i vaig estampar el nas contra el vidre gelat que el meu alè càlid havia començat a entelar, tornant difosos els contorns d’aquell quadre blanc que observava embadalida. El nostre cotxe, habitualment blau fosc, lluïa també blanc aquell matí, i l’únic element que destacava enmig de tanta claror era el gris fosc de l’asfalt, el qual, per contrast, n’emfatitzava la bellesa. En aquell moment, la mare va murmurar alguna cosa al meu darrere.

—Què has dit? —vaig preguntar.

—Dic que no durarà.

—Per què no?

—Perquè aquí la neu no dura —va respondre la mare amb un deix de resignació.

Quan va haver dit això, vaig notar com m’envaïa una sensació de tristesa, gairebé de desconhort. «Perquè aquí la neu no dura» no em va semblar pas la descripció fidel d’unes circumstàncies meteorològiques específiques, sinó que em va sonar com una sentència que tenia quelcom de profund i determinista: «Les coses boniques no duren; els sentiments més preuats s’esvaeixen, com la bellesa subtil, com les il·lusions vagues, com els somnis més íntims que, fugaços, volàtils, acaben evaporant-se com li passarà demà a aquesta neu que ara ens fa sentir feliços i afortunats».

No sabria dir per què vaig pensar totes aquestes coses, per què el meu cap va divagar fins a convertir una experiència plaent, màgica, en una angoixa abstracta que extrapolava massa coses i massa diferents com per poder justificar-la. Era això, potser, l’adolescència? L’adolescència suposaria, per a mi, passar pel filtre de la por i de la negativitat qualsevol pretext alegre? Tendria tant de temor de patir que, d’ara endavant, nodriria amb recel les expectatives il·lusionadores i analitzaria amb escepticisme i minuciositat la bellesa espontània que la vida m’oferiria? Esperava que no. Ho esperava sincerament.

El fred del nas se’m va estendre per tot el rostre, així que vaig decidir apartar la cara del vidre i asseure’m a la taula per menjar-me els cereals. Un cop asseguda, i aprofitant que la Tina encara no havia fet acte de presència, se’m va ocórrer demanar-li a la mare si podíem anar a la tenda de roba del poble del costat.

—Necessites roba? —em va preguntar la mare.

—Necessito roba per fer exercici —vaig respondre, procurant sonar convincent.

—No et basta la que tens per fer les classes de gimnàstica de l’escola?

—No —vaig contestar, rotunda, mentre notava com la noia rebel que sovint volia ser em xisclava a dintre «Basta, que no et faci més preguntes; si ho vols, ho vols, cony».

La mare no va dir res, però em va observar amb una expressió irònica que va acompanyar d’una aixecada de cella. Aleshores, retuda, vaig fer callar la rebel·lió que volia pronunciar-se i vaig recuperar la voluntat d’explicar-me, de justificar-me: al capdavall, aquesta seguia essent l’actitud a la qual jo estava més acostumada.

—Em fa ganes començar a anar a córrer. El Miquel Montsó hi va i potser hi vagi amb ell. És una bona manera de fer esport, i potser així se’m tonifiquen una mica els músculs de les cames i tindré unes formes més boniques.

Ella no em va semblar del tot convençuda, però suposo que va valorar el cost del meu caprici i li va semblar assumible. Va dir:

—D’acord, Rosa. Hi anirem a les cinc, quan surti de la feina.

Just quan la mare acabava de pronunciar aquestes paraules, la meva cosina gran va aparèixer sense fer soroll i es va quedar dreta davant del marc de la porta de la cuina, amb els cabells pentinats, vestida i maquillada.