- -
- 100%
- +
Jo vaig néixer enmig d’aquesta situació de, diguem-ne, xoc cultural. Tenia una família catalana i una família valenciana que parlava castellà. Avis i iaios. Un món a Gràcia i un altre al Poblenou. A causa de la seva feina a l’aeroport, en el restaurant de la secció de vols internacionals, l’avi Quimet estava en contacte amb moltes novetats. A la casa de Gràcia hi havia objectes preciosos que suggerien una realitat lluminosa: capses metàl·liques de cigarretes Benson & Hedges, calendaris de la Pan-Am. El meu avi treballava de matins. A la tarda, quan tornava de la feina, comprava El Noticiero Universal, que llegia amb fruïció. El germà de la meva mare, el tiet Josep Maria, era dependent en una botiga d’electrodomèstics: una botiga bona de la Via Augusta, que es deia Bohigas, al costat de l’Institut d’Estudis Nord-americans. La meva tieta Mari tenia una parada de peix al Mercat de la Llibertat. Es guanyaven bé la vida, viatjaven, eren joves i moderns. Al Poblenou el meu pare llegia el Marca o l’As, perquè era del Valencia C.F. i trobava que aquests diaris parlaven més del seu equip que no pas els diaris de Barcelona. La meva mare comprava el Telva i més tard la revista de patrons Burda Moden on copiava els models que es feia amb la màquina de cosir Wertheim. Com que el meu pare acabava rebentat de treballar tota la setmana, els dies de festa no fèiem res de bo. Quan encara es treballava el dissabte al matí, a la tarda dormia. Era impensable anar un dia a fer el vermut: ho considerava una despesa innecessària, gairebé un pecat, més endavant vaig saber per què. Ens llevàvem tard, romancejava per casa, la meva mare es desesperava, nosaltres ens avorríem esperant. Sortíem que gairebé era l’hora de dinar. De vegades agafàvem el 6 fins al final, a Collblanc. Altres cops sortíem a buscar un quiosc obert fins a les tres, per comprar l’As. Passàvem per aquells carrers tan buits de diumenge a primera hora de la tarda: Badajoz, Àvila, Àlaba, Pamplona, Zamora fins a travessar la via del tren i arribar al carrer Marina que era el primer carrer que semblava un carrer de debò i no el passadís d’una fàbrica. La foneria Torras ocupava dues illes i mitja, entre els carrers de Llull i Pujades. Les dues naus estaven connectades amb uns rails per on, temps enrere, devien fer passar vagonetes amb escòries i carbons. Era un dels llocs que m’agradaven, quan passàvem caminant a paso ligero diumenge al migdia.
Maria Mota, Isabel Castelló i Pepita Robert.
Aquest estranyament tan gran ara l’associo amb la llet. Els meus avis vivien a la cantonada de Neptú amb Luis Antúnez, a la frontera entre Gràcia i Sant Gervasi. A la cantonada de Luis Antúnez amb Via Augusta, a finals dels anys quaranta, hi havia hagut una vaqueria amb vaques. Els meus avis s’havien fet molt amics dels vaquers, Joaquim Bonada i Isabel Castelló, que eren veïns de l’escala. Quan van treure les vaques, van obrir una lleteria al carrer Luis Antúnez, davant per davant d’on havien tingut els corrals. La meva mare i la meva àvia hi anaven sovint i ajudaven a repartir. En conservo una foto al portal, amb la Isabel, amb uns davantals impecables. Gràcia estava més connectada amb el món que el Poblenou i les novetats hi arribaven més de pressa. Quan pujàvem a veure els avis, entràvem a la granja de la Isabel. Em cridava l’atenció que tota la llet fos envasada. Al Poblenou, la meva mare em feia anar a buscar la llet amb la lletera a la botiga de la senyora Balbina, al carrer Joncar, al costat del Casino de l’Aliança. La venien directament a la cort, amb un gran pot d’alumini i un cullerot. La Isabel de la vaqueria, en canvi, tenia ampolles, bosses i tetra packs. La meva àvia trobava que la llet de la Cooperativa dels Vaquers de Barcelona, en bossa, era boníssima. Vaig descobrir que hi havia un refinament dels productes industrials i que la llet de tetra pack, pel fet de venir en tetra pack, era especial. Aquelles marques que començaven a envasar la llet feien petits regals de promoció. Un avió de la Letona, que de petit em fascinava, l’he trobat molts anys després en un catàleg de disseny gràfic: era un retallable del dissenyador Joan Pedragosa.
Quan vaig començar a escriure aquest llibre vaig buscar –i vaig aconseguir posar-m’hi en contacte– Merche Fernández, la filla de la senyora Balbina, que encara viu al Poblenou, en el bloc de pisos que van construir als terrenys on la seva família havia tingut la vaqueria.
La Merche em va explicar que els seus avis eren marxants de bestiar a Selaya, un poblet d’alta muntanya de la província de Santander. El pare comprava boscos sencers i en venia la fusta. Era una feina molt pesada. Per això, quan el 1960 va sorgir la possibilitat del traspàs d’una vaqueria, van decidir venir a Barcelona. La mare de seguida es va trobar de gust al Poblenou i ja no se’n va moure. La Merche és dos anys més gran que jo i m’havia venut llet. Em va explicar que la idea de despatxar a la cort va ser del pare, que hi veia un reclam comercial. Munyien les vaques davant de la gent, amb un cubell i un colador. La gent s’enduia la llet calenta. Els tiets de la Merche van tenir una vaqueria al carrer Providència, a Gràcia, i més endavant, a Les Corts, però no es van adaptar i van tornar a Santander. El pare va comprar una finca a Olesa i hi va muntar una granja que encara funciona. Una llei de l’any 1962 prohibia les vaqueries en els nuclis urbans. El pare va resistir fins a l’últim moment: és un d’aquells vaquers que el 1972 i el 1973 apareixen sovint als diaris de Barcelona perquè es resistien a treure les vaques. Ho feia per la mateixa raó comercial: la gent deia que la llet d’Olesa arribava marejada i que no era tan bona. La Merche em va desmuntar el mite de la Cooperativa dels Vaquers: tenien les instal·lacions al carrer Pamplona. «No és que la llet fos dolenta, però estava molt manipulada i no tenia res a veure amb la llet acabada de munyir».
La senyora Balbina i els seus fills.
Mentre el cap em ballava entre la Isabel de la vaqueria, la senyora Balbina i la seva filla Merche, al Poblenou la indústria de la llet esterilitzada funcionava a tota màquina. Al carrer Bac de Roda hi havia La Lactaria Española S.A que fabricava la llet RAM. A la cantonada de Perú amb Bilbao, l’octubre de 1960 es va inaugurar la nova fàbrica de Frigo que produïa gelats i batuts. Letona, que també fabricava el Cacaolat, era al carrer Pujades, a tocar de la via del tren. De manera que a pocs carrers de distància convivien la fàbrica automatitzada i la vaqueria de seixanta vaques.
El viatge de la llet. Fulletó de Lactaria Española S.A.
Mentre preparava aquest capítol vaig estar buscant fotografies, fulletons i anuncis de les marques de llet, de gelats i de batuts que es fabricaven al Poblenou. Vaig trobar un fulletó de RAM amb el cicle de la llet, des de les muntanyes a les cases passant per la fàbrica. La meva generació s’embadalia amb aquesta mena de diagrames i Pablo Carbonell hi va dedicar una cançó molt divertida que es diu «Mi agüita amarilla». L’altra descoberta va ser més impactant. Amb l’experiència del meu avi cambrer, a finals dels anys cinquanta la família de la meva mare va arrendar a Arbúcies un hotel de temporada: l’Hostal Castell. Els amos de l’hotel eren propietaris d’una masia, el Marcús, amb una gran extensió de boscos i conreus. Tenien vaques. A l’hostal es gastava llet embotellada, però baixaven una petita quantitat de llet crua per a nosaltres i per a algun client que la meva mare i la meva àvia consentien. Vaig trobar un prospecte de Frigolat, el batut de xocolata de Frigo. De seguida vaig reconèixer el lloc que apareix a la fotografia: és el pont que connecta la carretera d’Arbúcies a Viladrau amb el Marcús. Per aquell pont havien passat molts litres de llet en direcció a l’Hostal Castell. Mentre la meva àvia comprava la bossa de llet dels vaquers pensant que era més bona que les altres, la deslocalització trucava a la porta.
El pont del Marcús, a Arbúcies.
3
EL PASSEIG RIBALTA
A l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona es conserven uns índexs del Padró Municipal dels anys 1900, 1905 i 1924, on hi ha anotats, a mà, tots els veïns del Poblenou:
el cognom del pare, el cognom de la mare, l’edat, el carrer, el número i el pis. En els índexs del 1900 hi ha dues pàgines i mitja de gent que es diu Guillamón: seixanta-cinc persones. Moltes vegades el segon cognom també és valencià. Sovint són cognoms que he sentit anomenar, de familiars i veïns del poble del meu pare: Puerto, Morte, Catalán o Sevilla. L’any 1905 els Guillamón són noranta-sis. I hi ha altres cognoms coneguts: Agustina, Andreu, Lecha. De l’any 1924 es conserva un índex general d’habitants de Barcelona, homes i dones separats en llistes diferents. Hi ha cent nou homes i cent quatre dones que es diuen Guillamón, la gran majoria al districte de Sant Martí. Entre les dones, hi he trobat una germana del meu iaio, Generosa Guillamón Tomás, de vint-i-nou anys, veïna del carrer Topete, número 7. Casada amb Clemente Franquero, de trenta-tres anys, en el llistat no hi consta el segon cognom. Aquesta casa del carrer Topete 7 encara existeix: sembla una casa de poble, emblanquinada, amb un balconet.
La primera indústria del Poblenou van ser les indianes. Més endavant s’hi van instal·lar fàbriques tèxtils, blanqueries, foneries, farineres, fàbriques de mosaics, d’aiguardents, de sucre, d’olis i sabons: totes aquestes indústries demanaven gent per treballar. En el pas del segle xix al segle xx, els pobles de l’interior de la província de Castelló, lligats de manera natural amb Catalunya, van generar un flux ininterromput de gent, una gran emigració oblidada, anterior a l’emigració murciana i andalusa. Abans d’aquell incident amb els camions que el va obligar a marxar del poble, el germà petit de la meva iaia, Manuel Puerto, venia a Tarragona a les veremes. Parlava d’un pagès, que li demanava: «¿Estàs tip? ¿Vols un ou ferrat?» El tío Manuel, que mai no va parlar català, recordava aquesta frase que havia sentit de jove, quan res no feia pensar que acabaria vivint a Barcelona. Al segle xix, al carrer Wad-Ras hi havia diversos tallers que fabricaven bótes. Potser alguns d’aquests valencians van ser boters. Fins fa quatre dies, davant la porta del magatzem de can Castells, a la cantonada d’Àvila i Pujades, i a les bodegues Montroy Massana, entre els carrers de Granada i Wad-Ras, se sentia una olor de vi que tombava. Feia anys que estaven tancats però l’olor havia impregnat la construcció. He sentit dir que aquests boters cobraven amb monedes de plata: d’aquí el nom del veïnat. També es diu que els que cobraven amb plata eren els treballadors que a començaments dels anys vint van venir a fer el Gran Metro. La plata era el símbol d’una nova prosperitat.
La casa del carrer Topete, on va viure Generosa Guillamón.
Toga és un poble petit que no surt mai als diaris. Per això em va semblar significativa una notícia de La Vanguardia del 13 d’octubre de 1882, que parla d’unes inundacions que van afectar la Puebla de Arenoso, Montán, Montanejos, Fanzara, Toga, Espadilla i Vallat fins a Onda. Potser va ser el punt de partida d’una emigració que en pocs anys va esdevenir torrencial, fins al punt que el nombre de gent que es deia Guillamón es va triplicar: de seixanta-cinc a dos-cents tretze. Primer van venir la tía del meu pare, Generosa Guillamón i el seu marit, Clemente Franquero i es van instal·lar al carrer Topete. Més tard, Marcelino Andreu, el pare del Marcelino del passatge Mas de Roda, va obrir un bar al carrer Taulat. El meu pare en parlava com si fossin família, i potser ho eren, de lluny. Els meus iaios no se sap exactament quan van arribar. No apareixen al llistat del Padró de 1924 ni al Padró de 1930, però al Padró de 1940 hi ha una nota que diu que el iaio fa trenta anys que viu a Barcelona i la iaia, divuit.
El meu pare va néixer el 1929. A partir d’aquest moment es va produir un degoteig constant de gent de Toga: les germanes de la meva iaia van venir a Barcelona a servir, no es van adaptar i van tornar al poble. Ara em sorprèn veure la meva besàvia, vestida amb bata, a la plaça Espanya i al cim del Tibidabo, i del meu besavi, a les veremes: la tía del meu pare, Enriqueta, que en conserva les fotografies, m’ha aclarit que passaven temporades a Catalunya. El meu pare explicava sempre que havia nascut a les barraques de darrere del Cementiri de l’Est. Quan jo era petit encara hi vivien uns mig parents. Recordo haver estat a la casa, que no tenia res de barraca: era una casa senzilla amb les parets emblanquinades. En aquella època ja devia tenir llum i aigua corrent. Quan els meus iaios es van instal·lar al carrer Luchana, als anys trenta, la casa va esdevenir lloc de pas per als parents, abans que trobessin feina i pis. Uns duien els altres: com fan ara els xinesos i els magrebins. El tío Manuel i la tía Enriqueta van arribar el 1963. Les germanes de la meva iaia es van quedar a Toga, però els seus fills van emigrar en la postguerra: Nicanor i Juanito, fills de la tía Clara i, més endavant, Miguel, fill de la tía Maria.
El meu amic Xavier Bou m’ha proporcionat una dada que va trobar en un llibre de Joan B. Culla: el 1916 la comunitat de castelloners devia ser molt important, perquè va crear el Centro Instructivo Republicano Radical Castellonense, aixoplugat en el Centro Democrático Radical del Poblenou. El seu primer president fou Domingo Gimeno Calpe. Quan l’entitat va tenir prou pes es va instal·lar amb seu pròpia al carrer Luchana, 23. Hi feien funcionar una escola laica. Segons explica Culla, el 1926 encara tenia seixanta socis. De manera que el portal del carrer Luchana 23, amb la gran escala que es veia des del carrer, havia estat el Centro Instructivo Republicano Radical Castellonense! En els llistats d’entitats socials que rebien subvencions de l’Ajuntament de Barcelona a començaments dels anys vint només el Centro Aragonés del carrer Joaquim Costa i el Centro Democrático Radical Castellonense remarquen el lloc d’origen dels socis. El partit de Lerroux devia confiar en treure profit del desarrelament dels castellanoparlants del barri de la Plata.
Quan jo era petit aquest nucli inicial s’havia dissolt, la gent havia deixat de ser i de sentir-se valenciana. Els fills, catalans o castellans, eren barcelonins. El sentit de pertinença s’havia afeblit i ha estat molt després que hem anat reconstruint, amb amics i coneguts, una mena de xarxa. Un company de classe del meu germà es deia Vicenç Gallén: un dia vam descobrir que els avis eren d’Espadilla. Els avis del dissenyador d’Edicions de l’Eixample, Salvador Saura, va resultar que eren d’Argelita. Juanjo Caballero, que durant molts anys va ser l’editor del magazine de La Vanguardia, tenia la família a Fuentes de Ayódar. Un dia que vaig haver de fer una consulta del fons de l’antic Zeleste, al Razzmatazz del carrer Almogàvers, em va atendre un noi que es deia Agustina, com un cosí del meu pare. Ho vaig endevinar: d’Argelita.
A la mateixa finca de la casa on vivíem, a la cantonada de Wad-Ras i Luchana, hi havia un bar molt típic: la gent li deia Bar Montins o Bar Victoriano. De petit la meva mare m’hi enviava a comprar gel per a la primera nevera que vam tenir: una Pingüino. De més gran era el meu pare que m’hi feia anar a comprar tabac, cigarrets rossos que es venien sueltos o a tirar la travessa en una oficina que hi havia a l’entrada de les Apuestas Mutuas Deportivo Benéficas, el famós 1x2. Comptava les monedes i me les posava al palmell de la mà: els diners justos per dos o tres Luckies o Chester sense filtre. Quan vaig començar a preparar aquestes pàgines vaig voler informar-me una mica sobre el Bar Victoriano. A l’home que atenia al taulell tothom li deia Adróver. A l’expedient que es conserva a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona he descobert que es deia Gabriel Adrover, i que estava casat amb Francisca Montins, que el 1973 s’havia fet càrrec del bar que el seu pare, Victoriano Montins, tenia des d’abans de la guerra. Quan el van depurar, el 1939, era un home de quaranta anys i en feia vint-i-set que vivia al carrer Wad-Ras. Vaig quedar molt parat en veure que aquest Victoriano Montins Sanz havia nascut a Zucaina, a 32 km. de Toga per la carretera que va a Cortes de Arenoso i Mora de Rubielos.
Victoriano Montins i José Calpe, nascuts a Zucaina i a Los Calpes de Arenoso, veïns a l'Alt Millars i al Poblenou.
A l’escola on vaig anar de petit, el Voramar del carrer Badajoz cantonada amb Enna –ara Ramon Turró–, no es parlava mai dels avis valencians. Tornàvem pel carrer Enna, i anàvem a comprar xiclets o un polo de sobre al colmado que tenien els pares d’un noi que venia amb nosaltres a classe. Era un noi baix, una mica boterut, molt pelut, tenia unes celles molt negres, unides pel mig, que li donaven un aspecte feréstec. Era una característica de la família: el pare, la mare i la germana tenien tots la mateixa constitució: baixos, grossos, silenciosos i peluts. La botiga era fosca i molt atapeïda de productes. L’home anava sempre amb un guardapols blau. El meu germà diu que semblava el pare del Manolito de la Mafalda. I s’hi assemblava, realment. Un dia en una classe, potser d’història, ens van preguntar per la procedència dels nostres avantpassats. El noi es deia Pedro Calpe Calpe, i ens va semblar molt còmic que fos d’un poble que es deia Los Calpes. Fins avui no he mirat on era: és un poble del terme de la Puebla de Arenoso, a la conca del riu Millars. Els nostres avis eren veïns.
En l’expedient del traspàs de l’establiment que he trobat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona he descobert que el pare del meu amic es deia José Calpe Calpe. Aquella gent devia naufragar en un mar de relacions consanguínies. El 1960 es va fer càrrec del colmado, després que l’antic llogater, Jaime Genovés, fill de valencians de la Vall d’Uixó, s’hagués «ausentado de la ciudad ignorándose su paradero». El colmado existia des del 1939. El 1956 la família Calpe encara vivia a Los Calpes de Arenoso, perquè en els papers del traspàs hi surt un número de Documento Nacional de Identidad expedit al poble el setembre de 1956. Potser era això el que notàvem d’estrany en el nostre amic: feia quatre dies que havia arribat a Barcelona. Les famílies dels altres nois valencians del Voramar els portaven trenta anys d’avantatge.
D’aquell món de gent de l’Alt Millars en quedava molt poca cosa. La meva iaia encara feia la ruta: l’espardenyeria de l’Eladia, al carrer Taulat, una polleria al carrer Marià Aguiló. Ens omplia el cap amb genealogies complicades i no ens l’escoltàvem gaire. Per al meu pare era un record llunyà. Al carrer Almogàvers hi havia un bar amb un cartell que posava Bar Mijares. Cada cop que hi passàvem pel davant, deia: Proceden de Castellón. Una cosa semblant passava amb els Guillamón que per una o altra raó feien alguna cosa a la vida: un futbolista del Sevilla o un que tenia un bar a Castelló. «Se apellida como nosotros», deia el meu pare, com si volgués demostrar que ell també hauria pogut ser futbolista o tenir un bar.
El meu pare explicava que l’havien enviat a Toga en els anys de la guerra. Sempre havia pensat que era per evitar els bombardeigs. El 1938 una bomba va caure ben a prop de casa i el bloc de pisos alts de Luchana, 18 va quedar tocat: tothom li deia la casa de la bomba. Però entre els papers que vaig rescatar quan va morir i vaig haver de buidar el pis, hi havia, molt desballestat, un Juanito. Obra elemental de educación escrita en italiano por L.A. Parravicini, publicada per D. Gregorio Hernando, una edició de 1911 de la Librería de los Sucesores de Hernando, Madrid. A la primera pàgina duu el segell de la Librería de 1ª y 2ª enseñanza Boix. González Chermá, 64. Castellón. També he trobat un Cuaderno del niño Julián Guillamón. El quadern està editat per Eloisa Más, a Onda. Els treballs d’escola del meu pare duen dates de desembre de 1941 i gener de 1942. Anava a estudi a Toga: es devia quedar molt més temps al poble del que jo pensava.
Un matxo que arrossega un trill. Dibuix escolar del 1942.
Allà va viure una experiència que el va trasbalsar i de la qual parlava només de tant en tant: la mort del tío Basilio. Li havia quedat una experiència de la vida senzilla. Havia fet de pastor i explicava com va patir quan van haver de sacrificar una d’aquelles ovelles que, a causa d’una negligència seva, s’havia trencat una pota. Paladejava els noms dels llocs del poble: al Azud, el Ejido, la Huertica, el Plano. Recordava entranyablement el Puente Colgante que creuava el riu Millars, abans que hi fessin la carretera asfaltada. Parlava d’ocells i de plantes que havia conegut pels camps: Parece una buscareta, deia d’una noia que semblava un ocell molt inquiet. Experimentava una satisfacció en explicar els esmorzars senzills: sube a la porchá y cógete un puñao de higas. Aquestes figues, per al meu pare, eren les pomes d’or.
Julián Guillamón a Toga.
Només va faltar que la temporada 1943-1944, acabat de tornar a Barcelona, el Valencia C.F. jugués la final de Copa contra l’Athletic de Bilbao a l’Estadi de Montjuïc. El partit es va disputar el 25 de juny de 1944. En unes fotografies que he comprat de vell, es veuen uns afeccionats del Valencia C.F., amb traje i corbata, i una banderola blanca animant el seu equip. El meu pare va veure aquell partit i es va fer del Valencia C.F. Havia decidit que seria valencià.
Afeccionats del Valencia C.F. a l'estadi de Montjuïc el 1944.
El 18 de juliol de 1936, quan va esclatar la guerra, tenia set anys acabats de fer. L’any 1942 anava a estudi a Toga. Hi devia passar dels vuit o els nou fins als catorze. No crec que arribés a anar a escola al Poblenou, perquè he trobat una cartilla professional de la CNS, del sindicat del metall i duu els segells de gener-octubre de 1943. El meu pare era un noi de tretze anys, calderer de 3ª del Grupo Transformación y Manufactura Férreas: va passar directament dels camps al taller.
També he trobat un paper de l’Ayuntamiento de Barcelona. Negociado de Beneficencia. Trabajo de Menores.
«Permiso paterno:
Ante mí, Jefe del Negociado de Beneficencia del Ayuntamiento de Barcelona, comparece D. Julián Guillamón, domiciliado en la Calle Luchana 12, 1º 1ª y dice que, como padre que es de Julián Guillamón Puerto le concede permiso para efectuar Trabajos Industriales. De todo lo cual doy fe, y solo para los efectos del párrafo primero del art. 16 del Reglamento para la aplicación de la Ley de 13 de Marzo de 1900, lo hago constar a 19 de Octubre de 1943.»
Eren unes normes del 1900 que encara s’aplicaven per defensar els menors dels abusos de la Revolució Industrial.
«Artículo 16. Para que un menor de edad pueda ser admitido al trabajo tendrá que acreditar:
Permiso del padre, o en su defecto, de la madre, del tutor o del Director del establecimiento donde estuviese asilado, para dedicarse al trabajo.»
Quan passàvem per davant de la Protecció de Menors pel carrer Enna o Wad-Ras, entre Àlaba i Pamplona, sempre deia horroritzat: «¡el asilo!» La meva mare feia el mateix quan parlava de l’Asil Duran que hi havia hagut al carrer Tuset, a prop d’on vivia, amb els meus avis. Els nens d’aquella època es veien tots una mica com nens perduts.