El barri de la plata

4

GANGS DEL POBLENOU

Els Quatre Cantons és una travessia del carrer Pere iv. El carrer Sant Joan de Malta arriba des del Clot, creua Pere iv, i a l’altre costat canvia de nom: Marià Aguiló. És el carrer que marca el pas del territori antic de Sant Martí de Provençals al nou veïnat del Taulat, nascut de la industrialització i la colonització d’aiguamolls i finques agrícoles. És també el camí tradicional d’unió entre el Clot i el Poblenou. La gent que vivia al Clot i treballava a les fàbriques del Poblenou feia aquest camí cada dia. Però quan jo era nano, els Quatre Cantons eren una cruïlla sense relleu. A l’alçada del carrer Lu­chana, on hi havia la cotxera dels autobusos, el carrer Pere iv es desdoblava. El que era important realment era aquell fillol bord, el carrer Almogàvers, que unia el Poblenou amb el pont de Marina. El carrer Marià Aguiló també havia perdut relleu. El carrer principal era la Rambla del Poblenou, que hi corria paral·lela. A la Rambla hi havia l’escola de les monges, les primeres cases altes amb grans vestíbuls d’estil modern, les botigues de joguines: Novedades La Cigüeña, Deportes California i Almacenes Triunfo –amb el paper d’embolicar blanc amb rodones grogues i negres que molts nens associàvem amb el matí de Reis–, l’Aliança Vella i l’Aliança Nova. Els noms antics dels carrers havien quedat com una relíquia del temps antic. Marià Aguiló havia estat el carrer de Sant Pere: la meva iaia tota la vida va dir-li així. El carrer Pere iv era la carretera de Mataró o carretera de França. Era com si el plànol estigués mogut, com la imatge doble de les impressions estereoscòpiques: la carretera de Mataró i la Rambla, Pere iv i el carrer Almogàvers. Dos traçats, dues centralitats, dues imatges en una de sola, un poble i una ciutat.

Els quatre cantons el 1910, quan era la porta d'entrada al Poblenou.

A l’Arxiu de Sant Martí he trobat alguns documents que em fan reviure aquesta sensació d’estranyesa, de no saber ben bé on ets ni quina és la norma que s’ha seguit en la construcció del lloc on et trobes, que tothom que ha viscut al Poblenou ha sentit en un moment o altre. En primer lloc, un expedient sobre la segregació del barri del Taulat que, entre 1863 i 1864, es va voler independitzar de Sant Martí de Provençals i crear un nou municipi. La decisió devia desconcertar les autoritats perquè el 30 de novembre de 1863 el Governador Civil de Barcelona sol·licita informació a l’alcalde de Sant Martí sobre la distància entre el barri del Taulat i el de Sant Martí, el nombre de veïns i els mitjans de transport entre aquests dos nuclis urbans, per veure si la demanda està justificada. Deu dies després, el 9 de desembre, l’alcalde de Sant Martí informa: Sant Martí i el Taulat estan separats per 1.300 metres. Al Taulat hi viuen 815 veïns. La via de comunicació principal és un carrer que va del barri del Clot fins a la platja: el carrer Sant Joan de Malta, que passada la carretera de Mataró (Pere iv) es transforma en el carrer de Sant Pere (Marià Aguiló). S’obre un expedient de segregació i es fa llista nominal «de todos los vecinos del barrio del Taulat con expresión del número de almas de que consta cada vecino y contribución directa que cada uno satisface por su riqueza». És a dir, amb els impostos, que devien tenir un paper fonamental en la decisió de segregar-se. Al nou veïnat hi havia molta indústria i els veïns reclamaven un nou centre administratiu.

El 28 d’abril de 1864, l’alcalde de Sant Martí de Proven­çals, Pedro J. Vintró, es mostra perplex davant la decisió dels veïns del Taulat de demanar la independència municipal, en un moment en què s’estava començant a construir la Gran Barcelona:

«Los cuatro Barrios que constituyen este distrito municipal, tres de ellos en toda su totalidad, que lo son los de Clot, Sagrera y Taulat y mucha parte del cuatro, el de la Montaña, se hallan comprendidos dentro del perímetro de ensanche de la ciudad de Barcelona, en cuyo plano se hallan trazadas multitud de calles que no tan solo unen el barrio del Taulat con su matriz el del Clot, sino que quedan embebidos dentro aquella ciudad. (…) Ninguna población de las comprendidas dentro la zona del ensanche de la ciudad de Barcelona ha tomado el rápido vuelo que la presente en materia de edificaciones con arreglo al plano aprobado para el expresado ensanche; y estas edificaciones que se han verificado y las que se hallan en proyecto muy luego han de unir los barrios del Clot y Taulat en una sola población por ser los dos de los cuatro existentes que situados en el llano reúnen las principales condiciones ¿No sería una anomalía que dos barrios unidos ya hoy día del modo que dejo indicado y próximos a enlazarse por medio del referido plan de ensanche, se decretase la segregación, cuando a la simple vista del plano mencionado todos juntos han de formar una ciudad en ciernes orgullo de la Nación Española?»

El carrer Almogàvers, tocant a Marina, el 1978, fotografiat per Pepe Encinas.

I ara ve la qüestió central. Si el barri del Taulat es vol segregar, primer cal saber què és. L’alcalde Vintró escriu al governador:

«Éste, al humilde concepto del que escribe, es el punto más delicado de este expediente, por cuanto no teniendo el barrio del Taulat límites jurisdiccionales ni naturales conoci­­dos como son ríos, rieras, torrentes, caminos, etc. se hallan las fincas rústicas y urbanas enclavadas dentro de este distrito y solo fue calificado de tal para los efectos de la Estadística: por otra parte, habiéndose levantado el croquis del terreno por cuen­ta de los interesados en la segregación según orden de Vd. de 4 del mes último, habrán comprendido en él el terreno que menor les haya parecido, y hasta el punto donde habrán considerado más ventajoso a sus intereses.»

Tenim un barri que es vol segregar, però que no s’acaba de saber on comença ni on s’acaba. Tenim un llistat de veïns del 1864, en el qual no hi ha cap dels cognoms valencians que sovintegen en els padrons de trenta anys més tard. Formen aquest llistat els natius del Poblenou, els primers colons. Badia, Matons, Suñol, Rovira, Castelló, Sánchez, Montal: veïns de la Carretera de Mataró. Ribas, Pujol, Nualart, Caballé, Vidal, Vilagrasa, Surroca: veïns del carrer de Sant Pere. A la carretera de Mataró hi vivien 281 persones, al carrer de Sant Pere, 243, moltes més que no pas al carrer Major (ara carrer Taulat), que havia sorgit paral·lel a la via del tren, on hi havia registrades 139 persones. A la Rambla (calle Triunfo) només hi ha 32 veïns. Quan aquest document es va signar, cap dels carrers del barri de la Plata –Wad Ras, Enna, Luchana, Llacuna i Granada– no existien. ¿Què devien pensar aquella gent del barri del Taulat, quan devien veure arribar aquella riuada de gent de Castelló?

L’altre document té relació amb una finca que hi havia al carrer Luchana, molt a prop d’on es van instal·lar els meus avis i on vaig viure jo de petit. Molts propietaris de terrenys del Poblenou no vivien al barri. Hi tenien camps o fàbriques, que feien funcionar per lloctinents i directors, mentre ells vivien a l’Eixample o a Sarrià. És el cas de les germanes Aurelia, María de la Concepción i Joaquina de Paz y de Canals, propietàries del terreny que hi havia al darrere de casa. Vivien al carrer de Sarrià, 47, 4t 2a. Entre el 1878 que van fer els papers de l’herència de la mare, i el 1888, que en van tornar a fer, les alineacions del plànol havien canviat. Entre el carrer Luchana i Llacuna s’havien construït diferents edificis. El carrer Luchana encara no existia com a tal, però ja es podia calcular la «prolongación de su eje». I aquesta prolongació afectava la propietat de les senyores de Paz y de Canals. En el plànol hi ha dibuixats un huerto, algibe, norias, acequia de la llacuna, camino de servidumbre. A sobre, en vermell, les línies i quadrícules de l’Eixample. Entre el plànol de 1878 i el de 1888 ha desaparegut la «casa huerto», i han sorgit espais de «terreno viable» i de «terreno edificable»: carrers i solars.

Les germanes de Paz y de Canals van acompanyar l’escriptura de «rectificación de división de bienes» de l’herència de la seva mare amb un plànol i una certificació de l’Ajuntament.

«Para la debida y necesaria claridad se acompaña también adjunto el plano geométrico de fecha tres de agosto de mil ochocientos setenta y ocho, en el que, con sujeciones a estacas de replanteo de calles, algunos encajes de ejes de las mismas y señales valladas de una pared, hecho todo por topógrafos del Gobierno Civil con relación al plano del Ensanche y también por el arquitecto municipal o sus dependientes, se señalaron las calles que afectaban al terreno y como en primero de mayo de mil ochocientos ochenta y ocho fue necesario alterar las bases de la división, por lo cual como base fue previo formular un nuevo plano tomando las alineaciones de las calles de las edificaciones ya en parte allí existentes.»

Quina imatge tan potent: els carrers de l’Eixample marcats a terra amb estaques, senyals vallades i trossos de paret, enmig d’una antiga finca rural, regada per les sèquies i canalitzacions de la llacuna. Tot al voltant, les cases que s’havien començat a construir quan encara no s’havien dibuixat els carrers.

La certificació, de 5 de març 1897, s’acompanya d’un formulari estàndard.

«EL AYUNTAMIENTO CONSTITUCIONAL

DE SAN MARTÍN DE PROVENÇALS

Primera. La fachada del edificio seguirá la línea y rasante fijadas en los proyectos de alineación aprobados o que en los sucesivo se aprobaren, a cuyo efecto serán aprobados por el Ayuntamiento del Municipio.

Segunda. Si la construcción o edificio ha de emplazarse en el ensanche de la población, vendrá a cargo del propietario el replanteo de la parte de manzana que le corresponda, al cual será también comprobado por el Arquitecto Municipal y quedará además obligado a cumplir la Ley de 22 de diciembre de 1876 y demás disposiciones vigentes.

Tercera. Deberá verificar la explanación del trozo de vía correspondiente al edificio que pretende construir hasta la mitad del ancho de la calle y observar las ordenanzas municipales de Barcelona referentes a obras de nueva construcción interín no las tenga propias este Municipio.»

S’havien acabat els camins de carro, els passatgets, els coberts a banda i banda de camí, els camps: a partir d’ara tot es mantindria dins de la quadrícula.

L'autobús la Catalana que fins al 1980 va fer la línia Clot-Poblenou.

Però malgrat aquesta idea unificadora el barri va seguir les seves lleis. Una línia d’autobús, la Catalana, va fer el recorregut entre el Clot i el Poblenou fins al 1980, com si els dos veïnats seguissin units pel cordó umbilical del carrer Sant Joan de Malta. En el seu recorregut pel dèdal de carrers estrets, la Catalana ignorava l’A-19 que connectava amb l’autopista del Maresme i que, pretensiosa i lletja, havia substituït l’antiga carretera de Mataró. Els carrers de l’Eixample no van unir el Poblenou amb Barcelona, tallats per l’A-19 i per la via del tren. A la Diagonal hi havia alguns edificis construïts que permetien calcular la prolongación de su eje (que es reconeixia per la forma del xamfrans). Fins als anys noranta només hi havia quatre trossos construïts, interromputs per fàbriques, descampats i el camp de futbol de l’All i Oli, al bell mig de la cruïlla amb el carrer Llacuna.

L’any 1963 des de la parròquia de Santa Maria del Taulat es va posar en marxa una revista. La van titular 4 cantons, per recordar la cruïlla de camins que havia estat el centre del barri. Proposaven rutes (els boters, la platja de la Marbella, les galetes Solsona). Parlaven amb veïns singulars: Francisco Martín El Chaparrero, que era torero (n’hi va haver un altre, Sebastián Rengel: cap dels dos no va fer res de bo). Explicaven que Montroy Masana, Frigo i Trinaranjus tenien estands a la Fira de Mostres; que el Poblenou era l’últim reducte dels tramvies de via estreta o que un veí aventurer, José Fiusa, havia naufragat a l’Oceà Índic. Si enviaven un col·laborador al barri de la Plata o als Quatre Cantons n’enumeraven les botigues, com si fossin de sempre i s’hi haguessin de quedar per sempre. «Los cuatro establecimientos que, realmente, forman los 4 cantons son los siguientes: el popular comercio de vinos y licores conocido familarmente por Ca’n Guixer; el garaje de la compañía de Autobuses San Martín (las populares Catalanas); una sucursal de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Barcelona y otra Sucursal del Banco de Bilbao. También se identifican con el lugar la Pastelería Rodríguez, el pequeño establecimiento destinado a la venta de helados, la sastrería La Africana, la parada de taxis y algunos otros». I després entrevistaven, com si fos una personalitat, l’amo de can Guixer.

El número 1 de 4 cantons, del 30 de juny de 1963.

La col·lecció de 4 Cantons es pot llegir de moltes maneres. Com un punt de partida dels moviments de veïns; com un element de resistència al pla de la Ribera i a les actuacions urbanístiques que han acabat per destruir el barri; com el nucli d’on, en diferents etapes, van sortir periodistes de la Transició, com Rafael Pradas o Josep M. Huertas Claveria. M’he apuntat el titular d’un reportatge del 1963: «En los límites de nuestro barrio, el zoo barcelonés es uno de los mejores de Europa». Que bèstia. Quin esforç per evitar ser engolits pel no-res, definir una identitat, dibuixar un territori. Crear un mapa mental que contrastava amb el Poblenou que coneixies, tan fragmentat i inconcret. En tots aquests anys el Poblenou no ha canviat gaire. Petits nuclis de cases antigues enmig d’un desert: abans fàbriques i descampats, més tard tallers i agències de transports, ara hotels i promocions immobiliàries.

L’any 1977 hi va haver a Barcelona una gran mancança de moneda fraccionària. Transports de Barcelona va instal·lar en els autobusos màquines de cobrament automàtic de la marca Azkoyen. A la línia 36, que comunicava el Poblenou amb la Barceloneta, per l’avinguda Icària, van desaparèixer les unitats amb cobrador, que tenien l’entrada per darrere, amb una plataforma. S’entrava per davant, trobaves la màquina, que era una caixa pintada de groc, amb una ranura per introduir les monedes. Les màquines no donaven canvi i com que el bitllet costava nou pessetes, cada vegada que havies de pujar a l’autobús necessitaves quatre pessetes: en poques setmanes, les monedes de pesseta van desaparèixer de la circulació. El Mercat del Poblenou va fer una emissió de pessetes de llauna, n’hi havia diferents models que duien dibuixats un manat de verdures, dos peixos, un bacallà. Quan anava a plaça, la meva mare tornava amb aquestes pessetes que no valien res i ens feien una il·lusió inexplicable. En alguna capseta, al pis del carrer Luchana, es devien quedar. Les he buscat quaranta anys després, i n’he trobat una col·lecció en una botiga de vell de Saragossa. He descobert que el Mercat de Sant Andreu també va tenir les seves pessetes, de diferents models (amb un formatge, un manat de raves i un pot de conserva). En el llenguatge de la numismàtica, d’aquests diners sense valor legal, se’n diuen monedes de necessitat.

Pessetes del Poblenou (1978): es van emetre per pal·liar la manca de moneda fraccionària a causa de l'automatització del cobrament dels autobusos.

Monedes del Poblenou: les guardaríem. Potser ens ajudarien a arrelar. Anys després les podríem ensenyar com s’ensenyen els cupons de racionament i els bitllets de la guerra: com un món que va existir, i que potser encara viu en secret, colgat per una grisor aclaparadora.

Конец ознакомительного фрагмента.

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.