L'enterrament

Títol original:

Diario dun enterro, Gonzalo Hermo Vigo: Editorial Galaxia, 2019

Coberta: ©Jesús Castro Yáñez

Primera edició: novembre de 2020

Edició digital: novembre de 2020

© Gonzalo Hermo, 2020

© De la traducció: Sebastià Portell, 2020

© De l’epíleg: Sebastià Perelló, 2020

© D’aquesta edició:

carrer de Joan Bauçà, 33 - 1r | 07007 Palma (Mallorca)

editorial@lleonardmuntanereditor.cat www.lleonardmuntanereditor.cat

Direcció de la col·lecció: Maria Muntaner

Maquetació e-book: Susana Cardona

Aquest llibre ha estat publicat amb l’ajuda de:

e-ISBN: 978 - 84 - 17833-62-6

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només es pot dur a terme amb l’autorització dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a CEDRO (www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments.

Taula

Sant Antoni, Barcelona, migdia del divendres 27 de setembre

Sant Antoni, Barcelona, tarda del divendres 27 de setembre

Barcelona-El Prat de Llobregat, tarda del divendres 27 de setembre

Aeroport del Prat, vespre del divendres 27 de setembre

Aeroport del Prat, nit del divendres 27 de setembre

Aeroport de Lavacolla, matinada del dissabte 28 de setembre

Eiradona, casa familiar, matinada del dissabte 28 de setembre

Eiradona, casa familiar, matí del dissabte 28 de setembre

Tanatori d’Eiradona, migdia del dissabte 28 de setembre

Eiradona, tanatori i taverna, tarda del dissabte 28 de setembre

Tanatori d’Eiradona, tarda del dissabte 28 de setembre

Tanatori d’Eiradona, vespre del dissabte 28 de setembre

Tanatori d’Eiradona, matinada del diumenge 29 de setembre

Tanatori d’Eiradona, matí del diumenge 29 de setembre

Església d’Eiradona, tarda del diumenge 29 de setembre

Eiradona, casa familiar, matí del dilluns 30 de setembre

Sant Antoni, Barcelona, tarda del dilluns 30 de setembre

Tot s’ha acabat, finit, rematat, i tanmateix continua Sebastià Perelló

Els morts venen a trobar-nos tard.

Fleur Jaeggy, Proleterka

Sant Antoni, Barcelona,

migdia del divendres 27 de setembre

Són les tres de la tarda al pati interior d’un pis de l’Eixample. Els patis interiors de l’Eixample van ser dissenyats perquè els obrers de la Barcelona industrial tinguessin llum natural i estan oberts al cel. El sol em bat als ulls mentre intento acabar un nou llibre de poemes. Amb prou feines m’hi veig. La llum es reflecteix a la pantalla del portàtil i aquesta me la torna als ulls. Escric a cegues, sense poder revisar els errors de picat que cometo amb freqüència —a per o, sobretot. A més, el sol em crema a la cara i sento que els porus de les galtes se m’obren amb la calor —vaig heretar la mala pell de ma mare i segueixo patint acne als trenta anys. En realitat, és absurd que intenti escriure en un pati on el sol bat d’aquesta manera només perquè és un pati. Al pis hi tinc un despatx, petit —cinc metres quadrats, amb sort— però còmode. I no el faig servir mai. Només els dies més durs de l’hivern. Suposo que la imatge de l’escriptor urbà que escriu a la terrassa és més forta que el fet objectiu que al despatx hi estic millor.

Un veí m’observa des del costat esquerre de l’illa. Les illes són blocs quadrats d’edificis que, a l’Eixample de Barcelona, comparteixen pati interior i permeten penetrar en la intimitat dels veïns. Concretament crec que li agrado, a aquest. Els vespres, quan surto a fumar un cigarro, encén el llum. I puc veure com es mou pel pis sense jersei, amb el pit de gimnàs d’un dia a la setmana, els pèls una mica retallats a la zona de l’estèrnum i els braços més morens, d’anar en màniga curta. Quan me’n vaig torna a apagar el llum —el veig pel vidre translúcid de la porta del pati, que dona a la cuina. Potser es pensa que soc un voyeur. O potser que també m’agrada mostrar-me, i estableix amb mi un joc d’exhibicionisme solidari. No m’hi he creuat mai pel carrer. No sé com actuaria, si passés això. Què hauria de passar? Li hauria de dir «bon dia», com si res? Probablement miraríem cap a una altra banda, acceleraríem el pas per superar aquest moment incòmode, i prou. Hi ha relacions que només es poden tenir de lluny.

El sol no afluixa. El veí abaixa la persiana. Es deu haver avorrit de mi. Estic escrivint el que serà un dels darrers poemes del meu nou llibre. Un poema sobre el plaer de l’ansietat. Sobre com l’ansietat ens dona vida o com és una forma de sentir que som vius, de tocar un tros de realitat en un món virtualitzat i asèptic i incorpori o alguna cosa així. Encenc un cigarro. Hi faig una, dues, sis pipades. En premo la punta amb violència, obsessivament, contra el cendrer. Escric en torns de deu minuts, amb aturades de cinc minuts per fumar o beure aigua o ratllar amb el dit índex les vores del dit gros —una mania que conservo de quan era petit.

El poema és dolent. No em puc aturar per rellegir-lo perquè l’estiu es resisteix a anar-se’n i manté el sol tan a dalt del cel, a les tres de la tarda, però estic escrivint un poema dolent. O pitjor, poc arriscat —un refregit de mi mateix. Escric per presentar-me a un premi. Deu mil euros per quatre-cents versos. És un premi sense prestigi, però tant és. Necessito els diners.

Sento que en Blai entra per la porta. Porta sushi congelat d’una botiga coreana del Raval per dinar. «Què tal el dia?», em pregunta. «Però ja t’hi veus per escriure, aquí?» Em parla amb el seu català lleugerament contaminat pel contacte amb el meu accent gallec. Sembla feliç, com de costum. Crec que el que sempre m’ha atret d’ell és la seva disposició natural a qualsevol tipus de situació, tan diferent de la meva mandra, de la meva nostàlgia de gandul. Dinem a la sala, a l’altra banda del pis, al costat d’un petit balcó que dona al carrer i que deixa que l’aire entri. Un aire dens, un aire feixuc, amb pol·lució, càlid com l’aigua d’una piscina. Els estius a Barcelona són durs, si t’has criat en un racó ventós de Galícia i no tens aire condicionat. Mentre dinem de sushi conversem sobre el dia. En Blai em parla d’un alumne amb problemes d’adaptació i de la seva estratègia com a docent per encaminar la situació sense abordar-la directament, de manera que el noi no se senti assenyalat. Jo li parlo del poema de l’ansietat i del veí que m’observa. Noto en Blai a l’expectativa, com si em volgués dir alguna cosa. Espera a la sobretaula per fer-ho. M’aborda sense miraments, però amb calma, mentre remena la cullera en un iogurt natural per canviar-ne la textura.

—Avui he anat a parlar amb un advocat i diu que no hi tenim res a fer. La Marisa té dret a fotre’ns fora si hi ha relació de consanguinitat amb el nou llogater.

Fingeixo que no m’altero.

—Tots dos sabem que el seu fill no hi viuria mai, aquí.

—Per ara ja està empadronat en aquest pis.

—Aquest pis és més petit que el bany de la seva casa de Sarrià. Per què coi hauria de voler viure aquí?

—Potser es vol independitzar. Fa un temps que aquest carrer està de moda. Hi han obert bars i hi ha molta vida. Tothom vol viure aquí.

—Tenen quartos per comprar una illa sencera de l’Eixample —comença a inflar-se’m la vena del coll—. La Marisa ens vol fotre fora per apujar el lloguer. Sap que nos­altres no podem pagar més.

—Paguem un lloguer molt barat, pel preu de la zona. Tu no voldries guanyar més diners, si poguessis?

—Em sembla increïble que defensis una especuladora com la Marisa —definitivament, estic alterat—. Tant de bo se li fiqui al pis un adolescent anglès i li envernissi el parquet de ginebra —faig pauses, intento calmar-me, canvio de to—. De veritat que no et fa pena, Blai? Portem cinc anys en aquest pis. Ja és casa nostra.

—I tant, que me’n fa.

—A més, qui ens llogarà un pis a nosaltres? Tu fas substitucions a l’ensenyament públic i jo treballo per hores per a una editorial.

—M’han dit que hi ha una immobiliària al Guinardó que lloga a persones en situació laboral precària. S’ha de pagar una taxa extra de risc, però podem intentar-ho.

Al final, esclato.

—Això ja és massa! Aquesta ciutat rebentarà! Hauria de tornar a Galícia i oblidar per sempre aquest lloc desangelat.

En Blai intenta escurar restes de iogurt de les vores de l’envàs.

—Jo avui començo a buscar pis.

M’aixeco de la taula. Estic suant. No sé si de calor o de ràbia. En Blai m’ajuda a dur els plats a la cuina i s’estira al sofà. Encén el televisor. Hi fan els esports.

Mentre rento els plats, noto com el cor em batega al pit. Tac-tac, tac-tac, tac-tac. Crec que no faré cafè. Els guants de plàstic em van grossos i l’aigua barrejada amb sabó m’entra pel forat que s’obre entre el guant i el canell. Les mans em tremolen. Així de mullades, el contacte amb el plàstic se m’hi fa desagradable i els plats em rellisquen dels dits. Estan a punt de relliscar-me dels dits tota l’estona. Sento la voluntat d’agafar fort el plat que estic rentant, el plat brut d’en Blai, el que en Blai ha deixat a la cuina tacat de wasabi, fins a trencar-lo. O millor, d’estampar-lo contra el terra. Fer-ne mil bocins contra el terra de la cuina de la Marisa. I saltar-hi per damunt per fotre-li bé el parquet, perquè sembli una obra del MACBA. Estic a punt de fer-ho de debò quan sento que en Blai ronca des de la sala. S’ha quedat adormit. Matina molt, el pobre. Intento tranquil·litzar-me. Intento acabar aviat, deixar la vaixella a l’escorredor, intacta, i eixugar-me les mans. Sortir al pati i encendre un cigarro, mentre observo com el sol comença a caure pel costat dret de l’illa.

Fumo l’onzè cigarro del dia. En cinc pipades. L’apago al cendrer amb la força que em permet la mà tremolosa. Ara penso que el poema sobre l’ansietat és una broma pesada quan se’n pateix de veritat. Agafo el portàtil, el duc al despatx i esborro l’arxiu, també de la paperera.

Ja no hi ha poema. Ni el hacker més expert de Barcelona no el podria recuperar. Millor així. No es pot escriure qualsevol patinada només perquè necessites els calés. On queda, la meva dignitat com a escriptor? Quan estudiava a Compostel·la i vaig començar a publicar, no escrivia mai un poema per encàrrec. No forçava mai l’escriptura més enllà de la meva necessitat d’expressar-me, que anava i venia sense un patró fix. Podia escriure un llibre en dues setmanes o passar dos anys sense publicar res. I em va anar molt bé, la veritat. Vaig guanyar alguns premis importants, em van fer un nom. És clar que aleshores vivia dels meus pares. Des que m’he hagut de guanyar la vida, la meva llibertat com a escriptor s’ha reduït considerablement. I la meva qualitat literària també. Ara penso a curt termini. Tot ha de ser rendible, tot ha de tenir un fi. El temps que dedico a escriure és temps que no dedico a qualsevol altra activitat que em doni diners per pagar el lloguer. I si algun cop aconsegueixo una feina estable que em doni un coixí per escriure el que vull sense haver de pidolar, el que llavors em faltarà serà temps. O ganes. Crec que això ja no té remei. Seré un poeta conegut per les seves obres de joventut, un poeta que no va saber envellir. Que no va saber callar a temps. Com si Rimbaud hagués continuat escrivint poemes als trenta anys que fossin un ressò llunyà dels que havia escrit als disset. Però sense ser Rimbaud. Que trist és ser pobre i escriure, especialment quan el talent se t’ha esgotat massa ràpid.

Agafo el portàtil i me’n vaig a la sala. En Blai dorm girat cap a mi, amb les cames doblegades i la boca oberta. M’estiro al seu costat així com puc. Ell fa una volta i m’estreny amb el braç dret. Em posa el cap a l’altura del coll. Intento controlar la respiració. Ràpidament noto que el pols se’m calma. Em quedo adormit poc després, amb la cama dreta enganxada a les cuixes d’en Blai, per no caure de la chaise longue que la Marisa ens va comprar l’any passat, després d’insistir-li molt que ens havia de canviar el sofà.

Em desperto agitat, amb la consciència vaga d’haver somiat amb el veí. Però un veí amb la cara del meu amic Xoán, només que amb el llavi inferior inflat, com un cavall. En Blai no hi és. Deu haver sortit a buscar pis. Potser és en aquella immobiliària del Guinardó, donant compte de la nostra taxa de risc. Millor no pensar-hi, ara. Els nervis em demanen una treva.

M’aixeco del sofà i miro el mòbil. Tinc dues trucades perdudes del pare. Que estrany. Mon pare no em truca mai al migdia, i menys un divendres, que treballa tota la tarda. Li torno la trucada. Me l’agafa al segon to.

—Xacobe, l’avi s’acaba de morir. S’ha donat un cop al cap. Els metges no hi han pogut fer res.

Sant Antoni, Barcelona,

tarda del divendres 27 de setembre

Ara m’he de concentrar en l’important: comprar un bitllet que em dugui aquesta mateixa tarda a Compostel·la. Mon pare m’esperarà a l’aeroport i baixarem a Eiradona en cotxe. Anirem a buscar la mare a casa, em dutxaré per estar presentable i anirem a la vetlla tots tres junts. Encara que ara m’horroritzi la idea de dutxar-me perquè el meu avi s’acaba de morir d’una caiguda a la banyera a casa seva, a Eiradona. Un cop a la banyera mentre s’anava a dutxar després de la passejada de mig matí, que feia cada dia des que va tenir aquella angina de pit, ara fa dos anys. Quin final més poc predictible, per a un home com ell. Era fort com un roure, el meu avi. Anava un poc tocat d’ànims des que s’havia jubilat, però estava bé, bé de salut per tenir 70 anys. Havia deixat de beure, caminava cada dia, menjava bé. Encara era jove, per morir. Avui en dia, 70 anys són pocs, si et trobes bé de salut, i ell es trobava bé, tot i el cor. Tot i estar sempre una mica trist per haver deixat de treballar.

Com deu estar, la mare? No he tingut temps de demanar-l’hi al pare per telèfon. La conversa ha derivat massa ràpid a qüestions de logística —arribar a Galícia com abans millor per rebre amb la família el cos sense vida del meu avi al tanatori d’Eiradona. Pobra mare, deu estar desconsolada. Era el seu pare, al cap i a la fi. Tot i que deu haver estat contenta quan ha sabut que passaríem uns dies junts, encara que sigui en aquestes circumstàncies. Sempre diu que ens veiem poc. I no li falta raó. Una setmana a l’estiu i una altra al desembre. Algun cop per Setmana Santa. I no gaire més. En Blai i jo vam decidir, en el seu moment, que passaríem Nadal cadascun amb la seva família i que mantindríem Cap d’Any i els Reis per a nosaltres. Va ser fàcil, arribar a aquest acord. Sempre ens entenem en el que és fonamental.

M’aixeco del sofà, camino fins al despatx i obro el portàtil. Entro a la web d’una companyia aèria low cost. Hi ha un vol a les 20.30 h, encara que a un preu desproporcionat. Les companyies low cost apugen els bitllets a l’últim moment per aprofitar-se de la desesperació de la gent que ha de viatjar per un imprevist. Busco alternatives en un comparador de vols. Cap de viable. Em costarà un mes de feina, però no tinc cap altra opció. El tren triga dotze hores. Arribaria amb la vetlla començada i sense dormir. Torno a la web de la companyia low cost i clico «comprar». Considero la possibilitat de tornar el rebut a través de la banca online, però de seguida en descarto la idea. Faig el check-in, imprimeixo el bitllet. Sento que en Blai entra per la porta.

Li explico la situació. Intenta consolar-me. Em recorda que l’avi tenia por de la mort i que com a mínim d’aquesta manera s’ha mort sense adonar-se’n. Tot el que diu és veritat, però no és cap consol. Em pregunta si vull que m’acompanyi. Li dic que tot serà més fàcil si no ve.

«T’ajudo a fer la maleta, doncs». Em duu de la mà al dormitori i obre l’armari per l’esquerra. La meva roba, ordenada per colors de més a menys intensitat, ens facilita la tria. Els impulsos neuròtics són útils, de vegades. En Blai treu del penjador l’americana negra d’hivern que no em poso mai. Aprovo la tria. Així la faré servir. Les discrepàncies comencen en el moment de decidir la resta d’indumentària. «Entenc que has d’anar tot de negre», apunta en Blai, que té vius els quatre avis i que per tant desconeix els ritus de la mort. «Potser sí, si estiguéssim a la postguerra. N’hi haurà prou amb prescindir de camises estampades». Agafo la camisa blanca de fil piqué, els xinos grisos de cama ajustada i les sabates negres que vaig dur a les noces de l’oncle Denís. Amb això estaré presentable per al funeral sense semblar una viuda.

Immediatament penso en la María, la dona del meu avi. La meva àvia, en realitat, per més que els gens diguin una altra cosa i que per edat bé podria ser la meva mare. Tinc una família curiosa, la veritat. La meva àvia biològica, la Luísa, es va morir molt jove d’un càncer, deixant el meu avi vidu a la trentena i amb dues filles al seu càrrec: ma mare, de 13 anys aleshores; i la tieta Marta, quatre anys més jove. El meu avi es va tornar a casar amb la María poc després i tingueren en Denís. Sis anys després, ma mare es casava amb mon pare i naixia jo. L’oncle Denís sempre va ser més un germà que un tiet. I la María va exercir d’àvia tot i no tenir gaires anys més que ma mare.

En Blai em sorprèn absort, amb els pantalons grisos a la mà i amb la maleta oberta. M’abraça. Diu: «Tot anirà bé, ja ho veuràs». Acabo de ficar-hi la roba. En Blai m’espera a la sala amb una tisana fumejant en una tassa del joc de ceràmica d’Ikea que ens va regalar la Marisa quan vam renovar el contracte de lloguer per dos anys més. «Té això, t’anirà bé.» Odio el te de lavanda, però li faig cas. Ens acomiadem poc després.

—Estàs segur que no vols que t’acompanyi?

Faig que no amb el cap. Ens fem un petó i tanco la porta. Mentre baixo les escales, sento com en Blai tanca per dins. Tinc la panxa remoguda. La lavanda no em cau mai bé.

Barcelona-El Prat de Llobregat,

tarda del divendres 27 de setembre

Travesso el carrer Parlament en direcció al metro. Fa massa calor per dur a sobre una americana negra d’hivern, però m’estimo més suar que dur-la a la mà, degudament plegada sobre el braç esquerre perquè no s’arrugui, mentre amb el dret estiro la maleta de mà, les rodes de la qual semblen fer l’última caminada. Que no es trenquin ara, per favor. Només demano que aguantin fins a l’aeroport. Les rodes grinyolen a l’eix de la maleta i jo faig una passa més amb decisió, tot esquivant la gent repartida per les terrasses.

És bonic, el carrer, en aquesta època de l’any —les fulles dels plàtans comencen a prendre un color més fosc. Són un tipus d’arbre que provoca al·lèrgies fortes, sobretot en pacients de risc com els asmàtics, però són macos, macos malgrat tot. Són com roures, però més prims. Si bé aquesta apreciació pot semblar generosa a qui no hagi vist mai les fulles d’aquesta espècie de plàtan tornant-se marrons a la tardor, a mi em recorden els roures d’Eiradona, sobretot per les fulles, de puntes agudes, lobulades, que comencen a ocupar la calçada durant el mes d’octubre. També es cert que triguen més d’un mes a degradar-se i que és fàcil relliscar-hi si no dus les sabates apropiades, però vesteixen la ciutat de tardor i em recorden els camins d’Eiradona. Les fulles mullades dels roures que es desfan en el quitrà.

Arribo a Poble Sec. Baixo les escales del metro. Apuro el pas per agafar el tren a Sants. Entro passat l’últim avís. M’assec al costat d’un noi jove amb aires de trap, la visera posada a l’inrevés i els pantalons alts i amples, que sembla restar aliè a les últimes recomanacions de l’ajuntament en relació amb el manspreading. Les cames obertes com si estigués escarxofat al sofà, jo recolzat contra la barra de metall que assenyala el límit del meu seient. Comprovo que porto la cartera a la butxaca, intentant evitar tant com puc el contacte amb la cama dreta del meu veí. Comprovo que el DNI no està caducat. Que el bitllet segueix dins la maleta. Tot en ordre, malgrat les presses.

Baixo del tren. Durant el túnel que desemboca a l’estació, un llarg passadís de més de mig quilòmetre on els vianants caminen repartits en dues files en sentit oposat, m’adono que a Barcelona la gent et mira un sol cop. No és poc, en altres ciutats ni tan sols tens l’oportunitat de compartir una mirada fugaç amb la gent amb què et creues. Aquí sí, però només una vegada. Igual que quan t’adones que algú et mira amb curiositat, el contacte desapareix immediatament. I no torna a establir-se en cap cas. Quan vaig arribar a Barcelona interpretava aquest abandó com un senyal de desafecció, però no és això, almenys no en tots els casos. Es tracta d’una norma no escrita. Pots mirar, però has d’apartar la vista tot d’una, igual que quan observes algú que t’ha entrat pels ulls. El desig dura poc, a Barcelona. És ràpid i decorós, però hi és.

Arribo a l’estació. Baixo a la plataforma número 13. Una noia d’aspecte nòrdic, rossa com una panotxa, em pregunta en un anglès envejable si el tren que està arribant va cap a l’aeroport. Li dic que sí en el meu anglès d’Eiradona. Entro al tren darrere ella i m’assec al seu costat, a l’últim seient lliure del vagó. Ella em somriu, tímida. Durant el viatge m’adono de com observa per la finestra els camps de carxofes del Prat. A mi sempre m’han generat desconfiança, els cultius d’aquesta zona, regats per un riu que baixa marró. Però l’aigua és un luxe, en aquesta ciutat. Els rius més petits de la zona estan eixuts durant bona part de l’any. La terra s’esquerda durant l’estiu, com a les imatges de la sabana del National Geographic. És increïble que a l’altre costat de la Península, amb prou feines a mil quilòmetres de distància entre els dos extrems, l’aigua brolli pertot. Recordo els refredats permanents d’en Blai l’any que va passar amb mi a Compostel·la. Deia que l’aire feia olor de molsa i que la roba sempre estava mullada. Jo gairebé no em vaig queixar, quan vaig arribar aquí, de no poder dormir durant les nits als mesos d’estiu. Crec que soc més fort que ell, com a mínim pel que fa a la capacitat d’adaptació al medi, i per això no va ser mai real l’opció de triar Compostel·la per assentar-nos. Barcelona sempre va ser l’horitzó. O Barcelona o res.

Arribem a l’estació de l’aeroport. Deixo que la meva com­panya escandinava baixi abans que jo i avanço rere seu cap a la terminal. La noia comença a caminar més ràpid, no sé si perquè va justa de temps o perquè creu que tanta proximitat comença a ser sospitosa.

Arribo al control de seguretat. Poso la cartera i el mòbil en una safata, el portàtil a part. Veig que la noia s’esmuny cap a dins més enllà de la caseta de la Guàrdia Civil. Em trec l’americana, el cinturó i les sabates i passo el control. L’alarma sona. Per una raó o una altra sempre sona. Seria el pitjor candidat imaginable a traficant a petita escala en vols estatals. Aquesta vegada és un control aleatori. El guarda de seguretat em convida a passar a un lateral. Em toca pertot i em revisa la maleta. La roba de l’enterrament, perfectament ordenada, es converteix en l’estand d’una botiga en rebaixes. «Pot passar», sentencia sense donar-me les gràcies. Me’l miro amb rancúnia i segueixo endavant.