L'enterrament

Aeroport del Prat,

vespre del divendres 27 de setembre

Sens dubte m’he precipitat, com sempre, en enviar-li el missatge a mon pare. L’empleat de l’aerolínia arriba una mica després per informar-nos que el vol s’endarrerirà per culpa d’una vaga de controladors aeris a França. Ens recomana que ens asseguem i esperem més indicacions amb paciència.

La gent fa fues per aconseguir un lloc. M’aproximo al mostrador. Li pregunto a l’empleat per què ens afecta una vaga de l’espai aeri francès si anem a Santiago a través de la Meseta. No em respon. Es limita a aconsellar-me que busqui seient mentre n’hi hagi. M’assec al costat dels nois que eren amb mi al final de la cua d’embarcament. Escric al pare: «Males notícies. Hi ha retard. No surtis d’Eiradona fins que torni a escriure’t». Em respon «Paciència».

Els nois, que parlen castellà amb un accent gallec molt marcat, comparteixen impressions sobre la seva vida d’estudiants a Barcelona. Coincideixen que la ciutat els agrada, sobretot pel clima i l’oferta cultural, però que és difícil establir llaços d’amistat que perdurin. Parlen del desconeixement de Galícia que hi ha a Catalunya, fins i tot de l’absència d’uns prejudicis que sí que detecten, per exemple, quan viatgen a Madrid. Les rialles per l’accent, «a Galícia s’hi menja molt bé», «diga’m alguna cosa en galego», etc. Assumeixen que l’absència de tòpics és la manifestació d’un desinterès general per part dels catalans.

És curiós. Sempre ens queixem, els gallecs. Ens queixem quan se’n riuen de nosaltres, però també quan no se’n riuen. Tot i que he de confessar que a mi també em va sorprendre, en el seu moment, el desconeixement de la realitat gallega a Catalunya. Quan vaig conèixer en Blai ell ni tan sols sabia que Ourense era una província gallega. Ell atribueix la manca d’informació a la distància física, però la veritat és que nosaltres sí que en sabem molt, d’ells. Les relacions entre les dues cultures no són simètriques, això és un fet. Encara que potser no n’hi ha cap, de relació que sigui simètrica. Tampoc no ho és la de Catalunya amb l’estat. Tampoc no ho són les relacions personals. Pel que fa a les relacions de parella, i penso en casos que conec, sempre n’hi ha un que mana i un altre que obeeix, o que almenys transigeix. El meu amic Xoán, per exemple, és dels que obeeixen. Es va ajuntar amb una mala pècora que fa el que vol d’ell. Ja no surt de casa perquè té agorafòbia. O això diu. Com si Santiago fos molt gran. Crec que en realitat és una amargada. O una mentidera, que ha topat amb l’excusa perfecta per posar-li el cadenat al coll. En Blai em diu que n’estic gelós. I podria ser. En Xoán val massa, per acabar amb una qualsevol. Ens vam criar junts a Eiradona, vam estudiar junts a Compostel·la i allà el vaig deixar per anar-me’n amb en Blai a Barcelona. Crec que me’n sento culpable.

Ara que hi penso, molt parlar dels altres, però qui dimonis mana, a la meva relació? Crec que tothom es deu pensar que en Blai és el que rep perquè jo soc rabiüt i tinc mal geni, de tant en tant. Però la veritat és que vivim a Barcelona, i no a Compostel·la.

Em sona el mòbil. Deu ser el pare. Els pantalons em queden ajustats —he engreixat tres quilos, aquest estiu, a base de coca de xocolata i carquinyolis— i no m’arribo per treure-me’l de la butxaca a temps abans que deixi de sonar. Quan per fi el trec, veig que la trucada perduda és de l’Enric. L’hi torno, mentre m’aixeco i m’aparto uns metres cap a l’interior de la terminal per parlar amb tranquil·litat.

—Hola, Enric.

—Hola, Chacobe —l’Enric sempre pronuncia el meu nom en català—. Vam quedar que avui ens enviaries l’informe de lectura.

—M’has de perdonar. Avui m’anava a posar a treballar-hi, però m’han trucat fa unes hores per dir-me que el meu avi s’acaba de morir. De fet m’agafes a l’aeroport, anant cap a Galícia.

—Vaja, em sap greu.

—Un cop al cap quan s’estava dutxant. Ha anat tot tan ràpid que no he tingut temps de dir-vos-en res.

—Has llegit el llibre?

—Me l’he llegit.

—Llavors només has de fer l’informe. És el model de sempre.

—Bé, estic esperant per embarcar, no sé si…

—A l’avió s’hi treballa molt bé —m’interromp, fa una pausa i continua—. Necessitem l’informe avui. Demà al matí vam quedar per parlar amb l’agent de la Dorotea i li hem de comunicar la nostra decisió. Si seguim embolicant la troca, acabarà portant l’original a una altra editorial. En Cosme ens ha enviat el seu informe aquest matí.

—Bé, la veritat és que l’avió va amb retard. Tinc un moment ara mateix.

—Fantàstic.

—D’aquí a una hora el tens a la safata de correu de l’editorial.

—Que vagi bé per Galícia. Dona el condol als teus pares de part meva.

—Així ho faré.

Porc despietat. Ni tan sols la mort d’un avi estova l’ànima d’aquesta bèstia. Arribarà el moment que munti la meva pròpia editorial i pugui enviar-lo a passeig, però aquest moment no ha arribat encara. Necessito els quartos i l’Enric paga bé. Em resigno a fer el maleït informe.

La veritat és que només m’he llegit el llibre en diagonal, però prou per saber que no paga la pena. Trec el portàtil de la motxilla, l’agafo. Obro el formulari. Últim apartat: «Aconsella la publicació d’aquesta obra?» Escric: «No».

Apartat segon: «Biografia i importància de l’autor/a». «Dorotea Carrión (Martorell, 1996) és una videocreadora i performer coneguda pels seus espectacles de poesia en viu. Fins ara, només ha enviat a impremta un llibre d’aforismes que recull publicacions del seu compte d’Instagram. El llibre, autoeditat, ha exhaurit diverses edicions. Amor absoluto és la seva primera novel·la. La sortida editorial de l’obra sembla garantida pel nombre de persones que segueixen l’autora a les xarxes socials.»

Sembla que vulgui que el publiquin. Hauré d’afinar-ho a l’apartat d’argument: «Amor absoluto conta la història de la Dorothy, una videocreadora i performer coneguda pel seu compte d’Instagram, que s’enamora perdudament d’un veí a la localitat barcelonina de Martorell que odia les xarxes socials i, en general, tot el que té a veure amb la tecnologia. La novel·la, narrada a través del recurs del monòleg interior, aborda els dubtes de la noia a l’hora d’abandonar la seva prometedora carrera a la xarxa en nom de l’amor. Al final, la Dorothy opta per trencar la relació amb el noi tecnofòbic i concentrar-se en la seva carrera com a instagramer, vestint la decisió d’empoderament feminista». Potser això darrer ho hauria de canviar, no vull que em malinterpretin. Segueixo endavant: «Valoració general». «Es tracta d’una obra que cau amb freqüència en llocs comuns. Molts dels pensaments de la protagonista semblen exabruptes o ocurrències del moment. Valoro molt negativament les llargues digressions sobre l’alimentació, com la interminable llista sobre els substituts dels làctics en la dieta crudivegana.»

Estic essent dur, massa dur per a un informe. He d’abaixar el to. Exposar els fets sense que se’m vegi el llautó. «Valoració de l’estructura.» «La unitat de l’obra és feble, els capítols desiguals. Fa la sensació que l’autora vol fer passar per voluntat d’experimentació el que en realitat és una estructuració no meditada, amb un resultat poc aconseguit.»

«Valoració del gènere/subgènere literari.» «L’obra juga a estones a presentar-se davant dels lectors com una paròdia de la narrativa sentimental. Resulta difícil entendre la necessitat de parodiar un gènere tan empobrit com és la novel·la rosa, i més quan Amor absoluto podria ser catalogada com a tal.»

Ara que hi penso, en Cosme li dirà que sí. És un pilota. L’Enric porta mesos posant-nos a prova, oferint-nos informes de lectura d’una mateixa obra per veure qui l’encerta més. Li acabarà oferint un contracte i jo passaré a la llista d’espera. Potser hauria de refer l’informe. Al final, l’Enric espera que li digui que sí. Per què negar-l’hi? Decideixo trucar a en Blai.

—Jo seria sincer —em respon—. L’Enric et paga perquè valora el teu criteri. Si estigués segur de publicar la novel·la, no t’encarregaria un informe.

—Potser em vol posar a prova. Sé que està pensant en ampliar el personal de l’editorial. Si fico la pota, en Cosme se m’avançarà.

—Sempre pots posar-te a les llistes d’ensenyament. Necessiten personal i es cobra molt bé. Jo n’estic encantat.

—No seria un bon professor. Odio els adolescents.

—Tens talent per al món editorial, però s’ha de ser realista. Les condicions laborals són precàries i els salaris baixos —fa una pausa—. M’han trucat els de la immobiliària del Guinardó i el que ens ofereixen ens surt per un ull de la cara. Potser ha arribat el moment que facis el pas a secundària.

—Ara mateix no puc pensar en això.

—Tens raó. Ja en parlarem quan puguem, quan tornis.

—Vinga, fins després.

—Avisa’m quan arribis a Galícia, adeu-siau.

Agafo el portàtil, obro el correu. Escric: «Hola, Enric. T’envio l’informe en adjunt. Salutacions. Xacobe Resúa». Enviat. Potser ara em podré concentrar en viure el dol.

Aeroport del Prat,

nit del divendres 27 de setembre

Tres hores i mitja després, l’empleat de l’aerolínia ens anuncia que podem embarcar. Els controladors francesos han arribat a un acord amb el Govern i han desconvocat la vaga. Segueixo sense entendre com ens ha pogut afectar a nosaltres, tot això, però em poso a la cua sense dir ni piu.

—Hola, papa. Estem embarcant, ara.

—Bé, surto cap a Santiago, doncs.

—És molt tard. Arribarem passats quarts de dues. Puc avisar en Xoán i dormir a Compostel·la aquesta nit.

—No siguis ruc, no em costa gens anar-te a buscar.

—Dormiràs poc i demà serà un dia dur.

—No crec que dormís gaire, de totes maneres. Ens veiem a l’aeroport.

—Fins ara.

Entro a l’avió. Em dirigeixo al seient 24-A. Meitat de darrere de l’avió, finestra. Com a mínim podré dormir. La fila de passatgers avança pel passadís a marxes forçades. Un hostès de fisonomia balcànica dirigeix el trànsit. Trec de la motxilla l’assaig de Pascal Quignard amb què he matat el temps les últimes hores. Continuo llegint.

«El tedium dels romans es va prolongar fins al segle i. L’acedia dels cristians va aparèixer al segle x. Va tornar al segle xix amb el nom de spleen.» Aixeco la mirada de la pàgina i veig una dona que intenta col·locar la maleta al compartiment de damunt el meu seient. 60-65 anys, el cabell ros de coure, fermament recollit amb un monyo, vestit jaqueta de color corall. Faig com si m’aixequés per ajudar-la. L’hostès balcànic acudeix a socórrer-la. Continuo llegint.

«I va tornar al segle xx amb el nom de depressió. No són més que paraules. Un secret més dolorós les habita. De l’ordre de l’inefable. L’inefable és el ‘real’.» La dona s’asseu al meu costat (24-B, centre) i deixa anar un sospir de cansament. Es mou una mica per trobar la postura i posa el colze al braç del seient. M’obliga a treure el meu. Amb una mica de sort ningú no s’asseurà al 24-C i viatjaré més ample.

El passadís queda buit i l’avió es posa en marxa. L’hostès balcànic, probablement croat, comença a interpretar les normes de seguretat. La senyora tira el cos cap enrere i m’obliga a resguardar-me a la finestra. M’hi dirigeixo:

—Sembla que estem sols… Li sabria greu asseure’s a la cadira del passadís, i així tenim més espai?

La senyora torç el cap cap a mi.

—El meu seient és el 24-B.

—Sí, però quan no ve ningú, normalment la gent es reparteix els seients per anar més còmodes.

La dona queda en silenci.

—Vol que em canviï jo al passadís? El seient de la finestra sempre és on es viatja més a gust.

La dona treu el seu bitllet de la bossa i assenyala amb el dit:

—El meu seient és el 24-B.

Em resigno a viatjar sense espai. Amb prou feines tinc lloc per llegir. Guardo el llibre a la motxilla i tanco els ulls, reclinat contra la finestra.

L’avió es posa en marxa i pren el vol. Les turbulències són suaus. Sento com si em gronxessin amb una cançó de bressol. Els ulls se’m van tancant a poc a poc i encara que el seient no se m’ajusta del tot a l’esquena, m’acabo adormint.

Ara soc… Soc a l’església d’Eiradona. L’església on em trobo és més alta i més estreta que l’església d’Eiradona, però la identifico pels murs de cachotería i el retaule d’imitació barroca que presideix l’altar major: un Crist incomprensiblement forçut jau a la creu acompanyat d’un àngel de mirada sinistra. Als bancals de l’església, ajuntats a primera fila l’un contra l’altre, ens hi trobem la senyora asseguda al meu costat a l’avió i jo. El capellà d’Eiradona és al púlpit, fullejant la Bíblia amb cara de concentració. Comença a llegir.

—I Jesús digué: «Feu-vos transeünts».

Transeünts? La senyora de l’avió que ara m’acompanya a l’església em treu de dubtes.

—És de l’Evangeli segons sant Tomàs —resol amb veu de saberuda.

Un evangeli apòcrif? A l’església? A Eiradona? El capellà continua llegint.

—«Cada dona que es converteixi en home entrarà al regne del cel.»

Això va dir, sant Tomàs? La senyora ara se’m dirigeix amb un to proper, còmplice.

—Aquest capellà és molt modern, molt modern…

Em desperto de sobte quan som a punt d’aterrar. La dona continua asseguda al meu costat, incòlume, amb la mirada fita en el seient de davant. Penso per primera vegada en l’avi des que mon pare m’ha trucat per dir-me que s’ha mort. Penso que no el tornaré a veure.

L’avió s’atura de cop i la gent comença a treure les maletes dels compartiments superiors. Ajudo la senyora a treure la seva. M’ho agraeix amb un somriure perdonavides.

Avanço pel passadís amb la motxilla a l’esquena. L’hostès croat s’acomiada de mi en un anglès mastegat. «Adeu», responc, mentre entro a la passarel·la amb una sensació de desacord a la boca de l’estómac.

Конец ознакомительного фрагмента.

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.