Sempre hem viscut al castell
- -
- 100%
- +
–Molt bé, gràcies.
–I la Constance Blackwood, ¿com està?
–Molt bé, gràcies.
–I ell, ¿com està?
–Va fent. Un cafè, si us plau.
De fet, m’agradava amb llet i sucre perquè és ben amarg però com que només hi anava per orgull no podia demanar més que el mínim necessari.
Si entrava algú al cafè mentre jo hi era, m’aixecava i marxava tranquil·lament, però alguns dies tenia mala sort. Aquell matí la Stella acabava de servir-me el cafè a la barra quan una ombra va creuar la porta i la Stella va mirar i va dir:
–Bon dia, Jim.
Ella va anar a l’altre extrem de la barra i va esperar perquè pensava que s’asseuria allà i jo podria marxar sense que ningú se n’adonés, però es tractava d’en Jim Donell i de seguida em vaig adonar que aquell dia no tindria sort. Alguns dels vilatans tenien cares reals que coneixia i que podia odiar individualment; en Jim Donell i la seva dona eren d’aquests, perquè ells feien mal expressament en comptes d’odiar avorridament i per costum com la resta. Qualsevol altre s’hauria assegut a l’altre extrem de la barra, on s’estava la Stella, però en Jim Donell va venir directe on jo seia i va seure al tamboret del meu costat, tan a prop com va poder, perquè, sens dubte, volia espatllar-me el matí.
–He sentit a dir –va dir, girant el tamboret cap a mi per poder-me mirar directament–, he sentit a dir que us traslladeu.
Hauria volgut que no s’assegués tan a prop de mi; la Stella va venir cap a nosaltres des de l’interior de la barra i tant de bo li hagués demanat que es canviés de lloc perquè jo pogués aixecar-me i anar-me’n sense haver d’obrir-me camí.
–No –vaig dir, perquè esperava la meva resposta.
–Quina gràcia –va dir, mirant-me ara a mi, ara a la Stella–. Juraria que algú m’havia comentat que aviat us traslladaríeu.
–No –vaig dir.
–¿Un cafè, Jim? –va preguntar la Stella.
–¿Qui et sembla que podria haver escampat un rumor així, Stella? ¿Qui creus que podria dir-me que us traslladeu si no és així?
La Stella va fer que no amb el cap però s’aguantava el riure. Vaig veure com les meves mans estiraven un tovalló a la meva falda, n’havia estripat una punta i vaig forçar-me a deixar les mans quietes i em vaig imposar una norma: sempre que veiés un bocí de paper havia de recordar de ser més amable amb l’oncle Julian.
–Ja se sap com s’escampen les enraonies –va dir en Jim Donell. Potser un dia, aviat, en Jim Donell moriria; potser ja li estava creixent una podridura a l’interior que el mataria.– ¿Has sentit alguna cosa semblant pel poble? –va preguntar a la Stella.
–Deixa-la en pau, Jim –va dir la Stella.
L’oncle Julian era vell i sí que s’estava morint, per desgràcia s’estava morint, no com en Jim Donell, la Stella o tota la resta. El pobre oncle Julian s’estava morint i em vaig imposar amb fermesa ser més amable amb ell. Faríem un pícnic a la gespa. La Constance li duria el xal i l’hi posaria a les espatlles i jo m’estiraria a l’herba.
–No molesto a ningú, Stell. ¿Que molesto algú? Només li estic preguntant a la senyoreta Mary Katherine Blackwood com és que tot el poble comenta que la seva germana i ella no trigaran a marxar. Es traslladen. Se’n van a viure a un altre lloc.
Va remenar el cafè; de cua d’ull veia la seva cullera girant i girant i girant, i tenia ganes de riure. Hi havia alguna cosa tan ingènua i absurda, en la cullera que girava mentre parlava en Jim Donell; potser pararia de parlar si allargava la mà i li agafava la cullera. Però de fet estava del tot convençuda que em llançaria el cafè a la cara.
–Se’n van a viure a un altre lloc –va dir tristament.
–Ja n’hi ha prou –va dir la Stella.
Pararia més atenció a l’oncle Julian quan expliqués la seva història. Ja li duia cacauets garapinyats; això estava bé.
–A mi no em fa gràcia –va dir en Jim Donell– pensar que el poble perdria una de les seves bones famílies. Seria una gran pena. –Va girar el tamboret cap a l’altra banda perquè algú havia entrat; jo em mirava les mans a la falda i evidentment no em vaig girar per veure qui entrava, però llavors en Jim Donell va dir «Joe» i vaig saber que era en Dunham, el fuster.– Joe, ¿què en saps d’això? Per tot el poble es comenta que els Blackwood es traslladen, i ara la senyoreta Mary Katherine Black wood, que és aquí asseguda, m’acaba de dir que no.
Es va fer un petit silenci. Sabia que en Dunham arrufava les celles, que mirava a en Jim Donell, a la Stella i a mi, rumiant el que acabava de sentir, endreçant els mots i mirant de veure què volia dir cadascun.
–¿Ah sí? –va dir, finalment.
–Escolteu, vosaltres dos –va dir la Stella, però en Jim Donell va seguir, parlant d’esquena a mi, amb les cames estirades perquè no pogués passar i sortir.
–Just aquest matí estava comentant que és una pena que les famílies de tota la vida se’n vagin. Encara que es pot ben dir que bona part dels Blackwood ja se n’han anat. –Va riure i va picar la barra amb la mà.– Ja se n’han anat –va tornar a dir. La cullereta de la tassa estava quieta però ell seguia parlant.– Un poble perd molta distinció quan les famílies de tota la vida se’n van. Qualsevol diria –va fer, a poc a poc– que no eren benvinguts.
–Exactament –va dir en Dunham, i va riure.
–Per com viuen a les seves precioses finques privades amb les seves tanques i el seu camí privat i les seves maneres tan refinades.
Sempre seguia fins que se’n cansava. Quan en Jim Donell tenia alguna cosa a dir, ho repetia tantes vegades i de tantes maneres com era possible, potser perquè se li acudien poques coses i havia de treure’n tot el suc possible. D’altra banda, cada vegada que ho repetia li semblava més graciós; jo sabia que era capaç de seguir així fins que estigués del tot segur que ningú no l’escoltava, i em vaig imposar una altra norma: mai no repeteixis un mateix pensament, i vaig deixar les mans a la falda tranquil-lament. Visc a la lluna, em vaig dir, tinc una caseta petitona a la lluna, per a mi sola.
–Bé –va dir en Jim Donell que, a més a més, feia pudor–, sempre podré dir que vaig conèixer els Blackwood. Que jo recordi, mai no em van fer res, sempre van ser molt educats amb mi. Però vaja –va dir i va riure–, mai no em van convidar a sopar a casa seva, ni de bon tros.
–Ara sí que ja n’hi ha prou –va dir la Stella, amb un to tallant–. Fica’t amb algú altre, Jim Donell.
–¿Que m’estava ficant amb algú? ¿Que creus que volia que em convidessin a sopar? ¿Que et penses que m’he begut l’enteniment?
–Jo –va dir en Dunham–, sempre podré explicar que un cop els vaig arreglar un esglaó i que mai no em van pagar. –Era veritat. La Constance m’havia enviat a dir-li que no pagaríem la tarifa d’un fuster per un tauló sense polir clavat de qualsevol manera sobre l’esglaó quan el que se li havia encarregat era fer-ne un de nou de trinca. Quan vaig anar a dir-li que no li pagaríem, em va fer una ganyota, va escopir, va agafar el seu martell, va mirar el tauló mal enganxat i el va llençar.– Fes-ho tu –va dir-me, i va pujar a la furgoneta i se’n va anar–. Mai no em van pagar –deia ara.
–Devia ser una badada, Joe. Només cal que hi vagis i parlis amb la senyoreta Constance Blackwood i segur que et dóna el que et toca. Per si de cas et conviden a sopar, Joe, assegura’t de dir que no, moltes gràcies senyoreta Blackwood.
En Dunham va riure.
–No ho crec –va dir–. Els vaig arreglar l’esglaó i mai no em van pagar.
–És curiós –va dir en Jim Donell–, que vulguin arreglar la casa i alhora pensin a traslladar-se.
–Mary Katherine –va dir la Stella, sortint de la barra fins a l’extrem on jo seia–, vés cap a casa. Aixeca’t del tamboret i vés-te’n a casa. Això no es calmarà fins que no te’n vagis.
–Ara sí que tens raó –va dir en Jim Donell. La Stella el va mirar i ell va apartar les cames perquè pogués passar.– Només cal que ho digui, senyoreta Mary Katherine, i vindrem tots a ajudar-les a fer les maletes. Només cal que ho diguis, Merricat.
–I digue-li a la teva germana de part meva... –va començar a dir en Dunham, però jo em vaig afanyar i quan vaig ser fora només se sentia com reien ells dos i la Stella.
M’agradava la meva casa a la lluna i vaig posar-hi una llar de foc i un jardí (¿què hi pot créixer, a la lluna? Ho haig de preguntar a la Constance), dinaria a fora al meu jardí a la lluna. A la lluna tot era molt brillant, de colors estrambòtics; la meva caseta seria blava. Mirava com pujaven i baixaven els meus peuets marrons i deixava que la bossa dels queviures es gronxés al meu costat; ja havia anat al cafè de la Stella i ara només em faltava passar l’ajuntament, que estaria buit tret de la gent que expedien llicències canines i els qui posaven les multes dels conductors que anaven per la carretera que travessava el poble i els qui informaven sobre l’aigua, les clavegueres i les escombraries i prohibien que els altres cremessin fullaraca o pesquessin; tota aquesta gent estaven enterrats vés a saber on dins de l’ajuntament, treballant plegats sense parar; no els havia de témer si no és que havia pescat fora de temporada. Estava pensant com pescaria carpins vermells als rius de la lluna quan vaig veure els nanos Harris al porxo, cridant i barallant-se amb mitja dotzena més de nois. No els havia vist fins a tombar la cantonada de l’ajuntament i encara podia fer mitja volta i anar per un altre camí, pujar el carrer major fins al rierol, creuar el rierol i seguir fins a casa, però era tard, i duia els queviures, i el rierol era massa fastigós per passar-lo amb les sabates marrons de la mare, i vaig pensar, visc a la lluna, i vaig accelerar el pas. Em van veure de seguida i vaig imaginar-me’ls tots podrint-se i retorçant-se de dolor i udolant; volia que es pleguessin i ploressin davant meu.
–Merricat –van dir–, Merricat, Merricat –i tots alhora van fer una filera al costat del reixat.
Els en devien haver ensenyat els seus pares, en Jim Donell, en Dunham i el brut d’en Harris, posant-los exercicis específics, ensenyant-los amb amor i atenció, assegurant-se que fessin servir el to de veu exacte; ¿com podia ser, si no, que aquella canalla en sabés tant?
Merricat, va dir la Connie, ¿una tassa de te voldràs?
Oh, no, va dir la Merricat, que m’enverinaràs.
Merricat, va dir la Connie, ¿vols anar a dormir?
Enterrada al cementiri per sempre, sí!
Jo feia veure que no parlava el seu idioma; a la lluna parlàvem una llengua fina i líquida i cantàvem a la llum dels estels, contemplant des de dalt el món mort i eixorc; gairebé era a la meitat del camí.
–Merricat, Merricat!
–¿On és la Connie? ¿A casa fent el sopar?
–¿Una tassa de te voldràs?
Era estrany ser dins meu, caminar a bon ritme i ben dreta cap a la tanca, trepitjant fort però sense afanyar-me perquè ho haguessin notat, ser a dins i saber que m’estaven mirant; estava amagada ben endins però els sentia i els veia de cua d’ull. Tant de bo fossin tots morts i estesos a terra.
–Enterrada al cementiri per sempre, sí!
–Merricat!
Un cop vaig haver passat, la mare dels Harris va sortir al porxo, potser per saber per què cridaven tots tant. S’hi va quedar un moment mirant i escoltant i vaig aturar-me i la vaig mirar, vaig mirar els seus ulls grisos i buits i sabia que no li havia de dir res i sabia que ho faria.
–¿No els podria fer callar? –li vaig preguntar aquell dia, pensant que potser hi havia alguna cosa en aquella dona a qui em pogués dirigir, si és que mai havia corregut alegrement per l’herba, o havia mirat alguna flor o havia conegut les delícies de l’amor–. ¿Que els podria fer callar?
–Nanos –va dir, amb alegria continguda però sense alterar el to de veu o la mirada–, no molesteu la senyoreta.
–Sí, mare –va respondre un dels nens tot seriós.
–No us acosteu a la tanca. No molesteu la senyoreta.
I vaig tirar endavant, mentre udolaven i cridaven i la dona seguia al porxo i reia.
Merricat, va dir la Connie, ¿una tassa de te voldràs?
Oh, no, va dir la Merricat, que m’enverinaràs.
Les seves llengües els cremaran, vaig pensar, com si haguessin menjat foc. Les seves goles cremaran quan els surtin les paraules i les seves panxes patiran un turment més ardent que mil incendis.
–Adéu-siau, Merricat –em van dir quan arribava al final de la tanca–, no tornis aviat.
–Adéu-siau, Merricat, dóna records a la Connie.
–Adéu-siau, Merricat –però jo ja havia arribat a la roca negra i a la porta del nostre camí.
2
Vaig haver de deixar les bosses per obrir el cadenat de la porta; era un cadenat senzill i qualsevol criatura l’hauria pogut rebentar, però a la porta hi havia un cartell que deia PRIVAT NO PASSEU i ningú no podia anar més enllà. El nostre pare havia posat els cartells, les portes i els cadenats quan va tancar el camí; abans, tothom el feia servir com a drecera per anar del poble a la cruïlla de la carretera on s’aturava l’autobús; t’estalviaves ben bé mig quilòmetre si anaves pel nostre camí i passaves per davant de casa nostra. A la mare no li agradava veure la gent que passava per davant de la nostra porta, i quan el pare la va dur a viure a la casa dels Blackwood, una de les primeres coses que va haver de fer va ser tancar el camí i convertir tota la propietat en un tancat, de la carretera al rierol. Hi havia una altra porta a l’altra punta del camí, encara que gairebé mai no anava cap allà, i la porta també tenia un cadenat i un cartell on hi deia PRIVAT NO PASSEU. «La carretera és per a tothom», explicava la nostra mare, «i la porta de casa meva és privada».
Tots els que ens venien a veure, amb una invitació com cal, ho feien pel camí que pujava directe dels posts de la carretera fins a la porta de casa nostra. Quan era petita solia estirar-me a la meva habitació de la part del darrere de la casa i m’imaginava que la carretera i el camí s’encreuaven davant de casa nostra i que per la carretera anaven i venien la bona gent, els nets i polits i vestits amb seda i puntes, que venien legítimament a veure’ns, i que pel camí, amunt i avall, passaven furtius i apartant-se servilment la gent del poble. Aquí no poden entrar, em solia repetir una vegada i una altra, estirada a la meva habitació a les fosques amb les ombres dels arbres dibuixades al sostre, no podran entrar-hi mai; el camí està tancat per sempre. De vegades m’amagava rere la tanca entre els arbustos i mirava com la gent caminava per la carretera per anar del poble a la cruïlla. Pel que sé, mai ningú del poble ha intentat anar pel camí des que el pare va tancar-hi les portes.
Així que vaig haver passat les bosses a l’altre cantó, vaig tancar amb compte altre cop la porta i vaig assegurar-me que el cadenat quedés ben fermat. Quan vaig haver comprovat que estava tancat del tot em vaig sentir segura. El camí era fosc, perquè després que el pare abandonés la idea de treure profit de la terra havia deixat que creixessin els arbres, els arbustos i les floretes, que sortien per on volien, i tret d’un gran prat i els jardins, les nostres terres eren plenes de boscos i ningú no en sabia els viaranys secrets, només jo. Un cop al camí, jo estava més tranquil·la perquè ja era a casa, i en coneixia els topants. La Constance sabia el nom de totes les plantes i a mi ja m’estava bé saber on creixien i les infal·libles possibilitats de recer que oferien. Les úniques petjades del camí eren les meves, d’anar i venir del poble. Més enllà del revolt, podia trobar algun rastre de la Constance, perquè de ve-gades arribava fins allà per esperar-me, però la majoria de les petjades de la Constance eren al jardí i a la casa. Avui havia arribat fins al fons del jardí i la vaig veure al tombar, al sol, amb la casa al darrere, i vaig córrer a trobar-la.
–Merricat –va dir, somrient-me–, mira que lluny que he arribat avui.
–Massa lluny –vaig dir–. La propera vegada encara em seguiràs fins al poble.
–Potser sí –va dir.
Magrat que sabia que em prenia el pèl, em vaig quedar glaçada però vaig riure.
–No t’agradaria gaire –li vaig dir–. Va, gandula, agafa alguna bossa. ¿On és el meu gat?
–Ha sortit a caçar papallones perquè feies tard. ¿T’has recordat de comprar els ous? M’he oblidat de dir-t’ho.
–És clar que sí. Dinarem a la gespa.
Quan era petita pensava que la Constance era la princesa d’una rondalla. Solia intentar dibuixar-la amb una llarga cabellera rossa, els ulls tan blaus com em permetia el llapis i una taca rosa lluent a cada galta; els dibuixos sempre em sorprenien perquè realment era així; fins i tot en els pitjors moments era rosa i blanca i daurada, i mai no semblava que hi hagués res que pogués fer-la empal·lidir. Era la persona més preuada del meu món, sempre ho havia estat. La vaig seguir per l’herba suau, vam passar les seves flors, vam arribar a casa, i en Jonas, el meu gat, va sortir d’entre les flors i em va seguir.
La Constance va esperar passada la gran porta del davant que pugés les escales rere seu, vaig deixar les bosses a la taula del rebedor i vaig tancar la porta. No la tornaríem a fer servir fins a la tarda, perquè la major part de la nostra vida la fèiem a la part de darrere de la casa, a la gespa del jardí on mai ningú no venia. Vam deixar la part del davant de la casa, la que donava a la carretera i el poble i vam anar a fer la nostra a l’altra banda del seu rostre sever i poc hospitalari. Tot i que conservàvem tota la casa bé i a punt, les habitacions que fèiem servir eren les del darrere, la cuina, els dormitoris i la petita habitació càlida del costat de la cuina on vivia l’oncle Julian; a fora hi havia el castanyer de la Constance i l’ampla extensió de gespa amb les flors de la Constance, i més enllà, l’hort que cultivava la Constance i, al fons, els arbres que feien ombra al rierol. Quan sèiem a la gespa del darrere ningú no ens podia veure des d’enlloc.
Vaig recordar que havia de ser amable amb l’oncle Julian quan el vaig veure assegut al seu gran escriptori antic en un racó de la cuina jugant amb els seus papers.
–¿Que li deixaràs menjar els cacauets garapinyats, a l’oncle Julian? –vaig preguntar a la Constance.
–Després de dinar –va dir la Constance.
Va treure els queviures amb cura de les bosses; qualsevol aliment era valuós, per a la Constance, i sempre els tocava amb molt de respecte. A mi no se’m permetia ajudar; no se’m permetia cuinar i tampoc se’m permetia co llir bolets, encara que de vegades collia verdures de l’hort o pomes dels arbres vells.
–Menjarem magdalenes –va dir la Constance, gairebé cantant perquè estava triant i desant el menjar–. L’oncle Julian prendrà un ou passat per aigua amb mantega, una magdalena i una mica de púding.
–Apa –va dir l’oncle Julian.
–La Merricat menjarà alguna cosa magra, consistent i salada.
–En Jonas em caçarà un ratolí –vaig dir-li al meu gat, que tenia sobre el genoll.
–Sempre és una gran alegria quan véns del poble –va dir la Constance; va aturar-se i em va somriure–. En part perquè duus menjar a casa, és clar. Però en part perquè et trobo a faltar.
–Per a mi és una gran alegria tornar a casa del poble –vaig dir-li.
–¿Ha anat molt malament? –em va tocar la galta ràpidament amb un dit.
–Val més que no ho sàpigues.
–Algun dia hi aniré jo –era la segona vegada que parlava de sortir, i em vaig quedar glaçada.
–Constance –va dir l’oncle Julian. Va aixecar un trosset de paper de l’escriptori i se’l va mirar amb les celles arrufades.– Crec que no tinc cap informació sobre si el teu pare va sortir al jardí amb el puro com sempre aquell matí.
–Segur que sí –va dir la Constance–. El gat ha anat al rierol a pescar –em va dir–. Ha tornat tot enfangat.
Va plegar la bossa dels queviures, la va desar amb les altres al calaix i va col·locar els llibres de la biblioteca a la lleixa on s’estarien per sempre més. En Jonas i jo havíem d’estar-nos al nostre racó, sense destorbar, mentre la Constance feinejava per la cuina, i era un goig veure-la moure’s graciosament a la llum del sol, tractant els aliments amb tant de tacte.
–Avui és el dia de la Helen Clarke –vaig dir–. ¿Que tens por?
Es va girar i em va somriure.
–Gens ni mica –va dir–. Cada dia estic millor, crec. I avui faré pastissets de rom.
–I la Helen Clarke xisclarà i els endraparà.
Fins i tot ara, la Constance i jo seguíem relacionantnos amb un petit cercle de gent, coneguts que venien per la carretera a visitar-nos. La Helen Clarke venia els divendres a prendre el te amb nosaltres, i la senyora Shepherd o la senyora Rice o la vella senyora Crowley passaven de tant en tant els diumenges després de missa per dir-nos que hauríem d’haver-hi anat. No fallaven mai, malgrat que nosaltres mai els tornàvem les visites, s’hi estaven l’estona que cal i de vegades duien flors del seu jardí, un llibre o una cançó que podia provar la Constance amb la seva arpa; xerraven educadament, reien per sota el nas i mai s’oblidaven de convidar-nos a casa seva, malgrat saber que mai no hi aniríem. Eren atentes amb l’oncle Julian, tenien paciència amb el que deia, s’oferien a dur-nos de passeig amb cotxe i es referien a elles mateixes com les nostres amigues. La Constance i jo sempre parlàvem bé a les unes de les altres, perquè creien que les seves visites ens agradaven. Mai no trepitjaven el camí. Si la Constance els oferia un esqueix de roser o les convidava a veure una nova combinació alegre de colors passaven al jardí, però mai no pretenien sortir dels llocs de sempre; recorrien el jardí cap als seus cotxes, aparcats al costat de l’entrada i se n’anaven per la carretera, passant les grans portes. En diverses ocasions, el senyor i la senyora Carrington van venir a veure com ens anava, perquè el senyor Carrington havia estat molt bon amic del nostre pare. Mai entraven o prenien cap refresc, però conduïen fins a les escales de l’entrada i, asseguts al cotxe, xerraven una estona. «¿Com us va?», sempre ens preguntaven, mirant-nos a la Constance i a mi; «¿Ja us espavileu, soletes? ¿Necessiteu res, podem ajudar-vos en alguna cosa? ¿Com us va?». La Constance sempre els convidava a entrar, perquè ens havien ensenyat que no és de bona educació deixar les visites xerrant a fora, però els Carrington mai no entraven.
–Em pregunto –vaig dir, pensant en ells– si els Carrington em durien un cavall si els ho demanés. Podria cavalcar-lo pel prat.
La Constance es va girar i em va mirar un moment, arrufant una mica les celles.
–No els ho demanaràs –va dir finalment–. No demanem res a ningú. No te n’oblidis.
–Feia broma –vaig dir, i va tornar a somriure–. De fet, només voldria un cavall alat. Et duríem a la lluna i et tornaríem, el meu cavall i jo.
–Recordo quan volies un griu –va dir–. Ara, senyoreta gandula, afanya’t a parar la taula.
–L’última nit es van barallar molt –va dir l’oncle Julian–. «No ho penso consentir», va dir ella, «No ho penso tolerar, John Blackwood», i «No tenim altre remei», va dir ell. Jo escoltava rere la porta, és clar, però vaig arribar massa tard per saber de què discutien; suposo que devia ser de diners.
–No es barallaven gaire sovint –va dir la Constance.
–Quasi sempre eren molt educats l’un amb l’altre, neboda, si això és el que tu entens per no barallar-se; un exemple força trist per a la resta. La meva dona i jo preferíem escridassar-nos.
–De vegades sembla mentida que hagin passat sis anys –va dir la Constance. Vaig agafar les estovalles grogues i vaig anar a la gespa a parar taula; darrere meu vaig sentir que ella li deia a l’oncle Julian: «De vegades daria el que fos per tenir-los altre cop amb nosaltres».
Quan era petita solia creure que algun dia seria prou alta per arribar a la part de dalt dels finestrals del saló de la mare. Eren d’estiu, perquè en realitat la casa havia estat pensada com a lloc d’estiueig i el nostre pare només hi va posar calefacció perquè la nostra família no tenia cap altra casa per passar-hi els hiverns; la casa Rochester del poble ens tocava per dret, però feia molt que l’havíem perduda. Els finestrals del saló de casa nostra anaven de terra al sostre, i jo mai arribava a la part de dalt; la nostra mare solia explicar a les visites que les cortines blau cel de seda dels finestrals feien cinc metres. Al saló n’hi havia dos i al menjador de l’altra banda del passadís dos més, i des de fora semblaven estrets i prims i donaven a la casa un aspecte esquerp. Però, a dins, el menjador era encantador. La nostra mare havia dut unes cadires de potes daurades de la casa Rochester, hi tenia l’arpa, i l’habitació brillava amb els reflexos dels miralls i els vidres resplendents. La Constance i jo només la fèiem servir quan venia la Helen Clarke a prendre el te, però la teníem perfecta. La Constance s’enfilava a una escala per netejar la part de dalt dels finestrals, trèiem la pols a la porcellana de Dresden que hi havia a la lleixa de damunt la llar de foc, i amb un drap a la punta de l’escombra repassava les motllures del sostre, que semblaven d’un pastís de noces, mirava bé les fruites i les fulles, escombrava els cupidos i els llacets i sempre em marejava de mirar cap amunt i caminar cap enrere, i reia amb la Constance quan em trobava així. Enceràvem el terra i sargíem els petits descosits dels brocats roses dels sofàs i cadires. A dalt de cada finestral hi havia una sanefa daurada, volutes daurades al voltant de la llar de foc, i al saló hi penjava el retrat de la mare; «No suporto veure el meu saló preciós desendreçat», solia dir la nostra mare, i per això a la Constance i a mi mai no ens hi havien deixat entrar, però ara ens encarregàvem que estigués lluent i impol·lut.