Sempre hem viscut al castell

La mare sempre servia el te a les seves amigues en una tauleta baixa que hi havia al costat de la llar de foc, i per això la Constance sempre parava la taula allà. Seia al sofà rosa de cara al retrat de la nostra mare i jo seia en una cadira en un racó i m’ho mirava. Em deixava agafar les tasses i els platets i passar els sandvitxos i els pastissos, però no servir el te. No m’agradava menjar res amb gent al davant mirant-me, així que sempre em prenia el te després, a la cuina. Aquella dia, que va ser el darrer que la Helen Clarke va venir a prendre te, la Constance havia parat la taula com sempre, amb les precioses tassetes rosades que sempre feia servir la mare i dos platets de plata, un amb petits sandvitxos i un altre amb els pastissets de rom tan especials; a la cuina m’esperaven dos pastissets de rom, per si de cas la Helen Clarke es menjava la resta. La Constance seia tranquil·la al sofà; mai no estava neguitosa, i reposava les mans dolçament a la falda. Jo esperava al costat de la finestra, mirava si venia la Helen Clarke, que sempre arribava puntual. «¿Tens por?», vaig preguntar a la Constance tot d’una, i ella va dir: «De cap manera». Sense girar-me vaig saber, per la veu que feia, que estava tranquil·la.

Vaig veure el cotxe que tombava des de la carretera i vaig adonar-me que hi havia dues persones en comptes d’una.

–Constance –vaig dir–, ve acompanyada.

La Constance es va quedar quieta un moment i després va dir, amb fermesa: «No passa res».

Vaig girar-me i estava tranquil·la.

–Els diré que se’n tornin –vaig dir–. No són maneres.

–No –va dir la Constance–. No passa res, de veritat. Tu fixa’t en mi.

–Però no vull que t’espantin.

–Tard o d’hora –va dir–, tard o d’hora hauré de fer el primer pas.

Em vaig quedar glaçada.

–Vaig a fer-los fora.

–No –va dir la Constance–. De cap manera.

El cotxe es va aturar a l’entrada de casa i vaig anar a obrir la porta principal, que ja tenia el cadenat tret perquè no és educat fer-ho davant dels convidats. Quan vaig sortir al porxo vaig veure que no era tan terrible com m’havia imaginat; la Helen Clarke no havia vingut amb una desconeguda sinó amb la menuda senyora Wright, que ja havia estat aquí abans i era més espantadissa que ningú. No seria problema per a la Constance, però la Helen Clarke no hauria d’haver-la dut sense dir-m’ho.

–Bona tarda, Mary Katherine –va dir la Helen Clarke, sortint del cotxe cap a les escales–, ¿oi que fa un dia preciós de primavera? ¿Com està l’estimada Constance? He vingut amb la Lucille. –Feia com si res, la descarada, com si la gent vingués cada dia amb quasi desconeguts a veure la Constance, i em va fer ràbia haver de somriure-li.– ¿Recordes la Lucille Wright? –em va preguntar, i la pobreta senyora Wright va dir amb la seva veueta que tenia moltes ganes de tornar-nos a veure. Vaig aguantar-los la porta i van entrar al rebedor. No duien abrics perquè feia molt bon dia, però de totes maneres la Helen Clarke va tenir la delicadesa d’aturar-se un moment.– Vés a dir-li a la Constance que hem arribat –em va dir, i jo sabia que m’estava donant temps per anar a dir-li qui havia arribat, així que vaig escapolir-me cap al saló, on la Constance seia ben tranquil·la i li vaig dir:

–És la senyora Wright, l’espantadissa.

La Constance va somriure.

–Un petit primer pas –va dir–. No passarà res, Merricat.

Al rebedor la Helen Clarke li estava ensenyant les escales a la senyora Wright, li explicava la història de la talla i la fusta vinguda d’Itàlia; quan vaig sortir del saló em va mirar i em va dir:

–Aquestes escales són una de les meravelles de la contrada, Mary Katherine. És una pena que estiguin amagades de tothom. Lucille? –I van entrar al saló.

La Constance estava molt serena. Es va aixecar, va somriure i va dir que estava contenta de veure-les. Com que la Helen Clarke era matussera de naixement, va aconseguir que la simple acció d’entrar a una habitació i seure es convertís en un ballet a tres; abans que la Constance hagués acabat de parlar, la Helen Clarke havia empès la senyora Wright com si fos una pilota de croquet cap al racó més allunyat de l’habitació, on va seure de cop i per força en una cadira incòmoda. La Helen Clarke va anar cap al sofà on hi havia la Constance, una mica més i tomba la tauleta del te i, tot i que hi havia prou cadires a l’habitació i un altre sofà, va acabar seient tan a prop de la Constance que era incòmode per a ella, que detestava que ningú tret de mi s’assegués tan a prop seu.

–Bé –va dir la Helen Clarke, posant-se bé–, m’alegro de tornar-vos a veure.

–Sou molt amables de rebre’ns –va dir la senyora Wright, inclinant-se cap endavant–. Quines escales més precioses.

–Fas bona cara, Constance. ¿Que has estat cuidant el jardí?

–No me n’he sabut estar, amb el dia que fa. –La Constance va riure; ho estava fent molt bé.– És molt emocionant –li va dir a la senyora Wright–. ¿Vostè també es dedica a la jardineria? Aquests primers dies clars són molt excitants per a un jardiner.

Parlava una mica massa i una mica massa ràpid, però ningú no se’n va adonar tret de mi.

–M’encanta la jardineria –va dir la senyora Wright en una mena de rampell–. M’encanta la jardineria, i tant.

–¿Com està en Julian? –va preguntar la Helen Clarke abans que la senyora Wright acabés la frase–. ¿Com està el vell Julian?

–Molt bé, gràcies. Després vindrà a prendre una tassa de te amb nosaltres.

–¿Que coneixes en Julian Blackwood? –li va preguntar la Helen Clarke a la senyora Wright, i ella, fent que no amb el cap, va començar a dir:

–M’encantaria conèixer-lo, és clar; n’he sentit molt a... –i va aturar-se.

–És una mica... excèntric –va dir la Helen Clarke, somrient a la Constance com si fins llavors allò hagués estat un secret. Jo pensava que si excèntric volia dir, com posava al diccionari, desviació de la norma, era la Helen Clarke la que era molt més excèntrica que l’oncle Julian, amb els seus moviments estrambòtics, les seves preguntes inesperades i això de dur desconeguts a prendre el te; l’oncle Julian vivia sense preocupacions, duia una vida ben planificada, simple i harmoniosa. No hauria de dir que la gent és el que no és, vaig pensar, recordant que havia de ser més amable amb l’oncle Julian.

–Constance, sempre has estat una de les meves millors amigues –deia ara, i em va sorprendre: ella no tenia ni idea que la Constance no compartia de cap manera aquelles paraules–. Et vull donar un consell i pensa que t’ho diu una amiga.

M’hauria d’haver imaginat el que estava a punt de dir perquè estava glaçada; tot el dia havia anat anticipant allò que la Helen Clarke estava a punt de dir en aquell moment. Em vaig enfonsar en la meva cadira i vaig mirar de fit a fit la Constance, esperant que s’aixequés i fugís corrents, esperant que no sentís el que li estaven a punt de dir, però la Helen Clarke va seguir:

–És primavera, ets jove, ets encantadora i tens tot el dret a ser feliç. Torna al món.

En un altre moment, fins i tot només fa un mes, quan encara era hivern, unes paraules com aquelles haurien provocat que la Constance es fes enrere i fugís corrents; ara veia com escoltava i somreia, encara que va fer que no amb el cap.

–Ja has fet prou penitència –va dir la Helen Clarke.

–M’encantaria convidar-vos a un dinaret... –va començar la senyora Wright.

–T’has oblidat la llet, vaig a buscar-la. –Vaig aixecar-me i vaig dir-l’hi directament a la Constance i ella em va mirar sorpresa.

–Gràcies, estimada –va dir.

Vaig sortir del saló, vaig passar pel rebedor i vaig anar a la cuina; aquell matí la cuina tenia un aspecte brunyit i alegre, en canvi jo ara, glaçada, la trobava inhòspita. Era com si la Constance, tot d’una, després de tot aquest temps de rebuig i negació, hagués vist que, al cap i a la fi, potser era possible sortir a l’exterior. Ara m’adonava que era la tercera vegada en un dia que sortia el tema i a la tercera va la vençuda. No podia respirar; estava garratibada i tenia el cap a punt d’explotar; vaig córrer cap a la porta del darrere i la vaig obrir per respirar. Volia fugir corrents; si hagués pogut córrer fins al final de les nostres terres i tornar m’hauria recuperat, però la Constance era al saló sola amb elles i m’havia d’afanyar. Vaig haver de conformar-me a fer miques la lletera que m’esperava a la taula; havia estat de la nostra mare i vaig deixar els bocins a terra perquè la Constance els veiés. Vaig agafar la nostra segona millor lletera, que no feia joc amb les tasses; se’m permetia servir la llet, així que la vaig omplir i la vaig dur al saló.

–...faria la Mary Katherine? –estava dient la Constance, i es va girar i em va somriure al veure’m a la porta–. Gràcies, estimada –va dir i va mirar la lletera i després a mi–. Gràcies –va tornar a dir i vaig deixar la lletera a la safata.

–Al principi, poc –la Helen Clarke va dir–. Si no seria molt estrany, n’estic segura. Però podries trucar a un o dos vells amics i potser podries anar de compres a la ciutat algun dia, ningú no et reconeixeria, a la ciutat, és clar.

–¿Un dinaret? –va suggerir esperançada la senyora Wright.

–M’ho haig de rumiar. –La Constance va fer un petit gest de perplexitat, tot rient, i la Helen Clarke va assentir.

–Et caldrà una mica de roba –va dir.

Vaig abandonar el meu racó per anar cap a la Constance, agafar una tassa de te i passar-la a la senyora Wright, a qui li tremolaven les mans.

–Gràcies, estimada –va dir. Veia com tremolava el te a la seva tassa; al cap i a la fi, només era el segon cop que venia.

–Sucre? –li vaig preguntar; no me’n podia estar i a més a més era una qüestió d’educació.

–Oh, no –va dir–. No, gràcies. Sucre, no.

Vaig pensar, mirant-la, que s’havia mudat per venir avui aquí; la Constance i jo mai no anàvem de negre, però potser la senyora Wright havia pensat que era apropiat i duia un vestit negre i un collar de perles. L’altra vegada també havia vingut de negre, me’n recordo; sempre és de bon gust, vaig pensar, excepte al saló de la nostra mare. Vaig tornar cap a la Constance, vaig agafar la plata dels pastissets de rom i els vaig dur a la senyora Wright; això tampoc era de bona educació i primer hauria d’haver tastat els sandvitxos, però jo volia que se sentís malament per anar de negre al menjador de la mare.

–La meva germana els ha fet aquest matí –vaig dir.

–Gràcies –va dir. La seva mà va dubtar sobre la plata abans d’agafar un pastisset de rom i deixar-lo amb cura a la vora del seu platet. Vaig pensar que la senyora Wright s’estava comportant amb una delicadesa gairebé histèrica i vaig dir:

–Agafi’n dos. Tot el que fa la meva germana és deliciós.

–No –va dir–. Oh, no. Gràcies.

La Helen Clarke no parava d’endrapar sandvitxos, allargant el braç per davant la Constance per agafar-ne un rere l’altre. Enlloc no es comportaria així, vaig pensar, tret d’aquí. Sempre li és igual el que pensi la Constance o jo de les seves maneres; només es pensa que ens alegrem molt de veure-la. Vés-te’n, li vaig dir dins del meu cap. Vés-te’n, vés-te’n. Em preguntava si la Helen Clarke guardava alguns vestits per a les visites que ens feia. «Això», m’imaginava que deia, remenant el seu armari, «no cal que ho llenci, em pot servir per anar a veure l’estimada Constance». Vaig començar a vestir la Helen Clarke al meu cap, amb un banyador en un tou de neu, enfilada a les branques fermes d’un arbre amb un vestit lleuger de volants roses que se li enganxava, se li estirava i se li esquinçava; s’enredava amb l’arbre i xisclava i jo gairebé em poso a riure.

–¿Per què no convidem gent d’aquí? –va dir la Helen Clarke a la Constance–. Uns quants amics de sempre... Hi ha molta gent que vol seguir en contacte amb tu, estimada Constance... Uns quants amics un vespre qualsevol. ¿A sopar? No –va dir–, potser a sopar no. Potser no, almenys al començament.

–Jo... –va tornar a començar la senyora Wright; havia deixat amb cura la tasseta de te i el pastisset de rom a la tauleta que tenia al costat.

–Tot i que, fet i fet, ¿per què no a sopar? –va dir la Helen Clarke–. Al cap i a la fi, de tant en tant hem d’agafar el toro per les banyes.

Al final hauria d’acabar intervenint. La Constance no em mirava, només a la Helen Clarke.

–¿I per què no convidem la bona gent del poble? –vaig preguntar ben fort.

–Déu meu, Mary Katherine –va dir la Helen Clarke–. Ara sí que em deixes parada. –Va riure.– No recordo que mai els Blackwood es fessin amb els vilatans –va dir.

–Ens odien –vaig dir.

–No faig cas de les seves tafaneries i espero que tu tampoc. I, Mary Katherine, saps tan bé com jo que el noranta per cent d’aquesta sensació és cosa de la teva imaginació i si intentessis ser mínimament amable mai ningú no diria res en contra teu. Déu meu. És clar que algun cop hi ha hagut una mica d’animadversió, però crec que en fas un gra massa.

–La gent és molt tafanera –va dir la senyora Wright, donant-nos la raó.

–Jo vaig dient que era amiga íntima dels Blackwood i que no me n’avergonyeixo gens ni mica. Has d’estar amb la gent de la teva classe, Constance. No parlen de nosaltres.

M’hauria agradat que fossin més divertides; em va semblar que la Constance feia cara de cansada. Si se n’haguessin anat li hauria pentinat els cabells fins que s’adormís.

–Ve l’oncle Julian –vaig dir a la Constance. Sentia el sorollet que feia la cadira de rodes al rebedor i em vaig aixecar per obrir la porta.

La Helen Clarke va dir:

–¿Creieu que la gent tindria por de venir a veure-us? –i l’oncle Julian es va aturar a la porta. S’havia posat la seva corbata elegant per prendre el te en companyia i s’havia rentat la cara tan fort que li havia quedat vermella.

–Por? –va dir–. ¿De visitar-nos? –Va fer una reverència a la senyora Wright des de la cadira i després a la Helen Clarke.– Senyora –va dir–, senyora.

Jo sabia que no es recordava dels seus noms ni d’haver-les vist abans.

–Fa bona cara, Julian –va dir la Helen Clarke.

–¿Por de venir a visitar-nos? Disculpi que repeteixi les seves paraules, senyora, però estic desconcertat. Al cap i a la fi, la meva neboda va ser absolta de l’acusació d’assassinat. Ara visitar-nos no hauria de representar cap perill.

La senyora Wright va fer un gest sobtat cap a la seva tasseta de te i després va deixar les mans a la falda amb determinació.

–Es podria dir que hi ha perills a tot arreu –va dir l’oncle Julian–. Perill d’enverinament, i tant. La meva neboda us podria ensenyar els perills més insospitats: plantes de jardí més mortals que serps i espècies ben corrents que tallen com ganivets les parets de l’estómac, senyora. La meva neboda...

–Quin jardí més preciós –va dir la senyora Wright sincerament a la Constance–. De veritat que no sé com t’ho fas.

La Helen Clarke va dir categòrica:

–Tot això ha quedat oblidat fa temps, Julian. Ja no hi pensa ningú.

–Doncs quina pena –va dir l’oncle Julian–. Un cas dels més fascinants, un dels pocs misteris més genuïns de la nostra època. De la meva, particularment. L’obra de la meva vida –va dir a la senyora Wright.

–Julian –va dir la Helen Clarke ràpidament; la senyora Wright semblava hipnotitzada–. Hi ha una cosa que es diu bon gust, Julian.

–¿Bon gust, senyora? ¿Que ha tastat algun cop l’arsènic? Li asseguro que hi ha un moment d’absoluta incredulitat abans que la ment accepti...

Una estona abans la pobra senyora Wright segurament s’hauria mossegat la llengua abans de treure el tema, però ara va dir, gairebé sense respiració:

–¿Vol dir que se’n recorda?

–Recordar –va sospirar l’oncle Julian, movent el cap alegrement–. ¿Potser –va dir entusiasmat–, potser no està familiaritzada amb la història? Potser li podria...

–Julian –va dir la Helen Clarke–. La Lucille no en vol saber res. Hauria de fer-li vergonya preguntar-l’hi.

Em va semblar que la senyora Wright es moria de ganes de sentir-la i vaig mirar la Constance just quan ella em mirava; totes dues estàvem molt serenes, com el tema requeria, però sabia que s’ho estava passant tan bé com jo; ens agradava sentir l’oncle Julian, que es passava el dia tan sol.

I a la pobra, pobrissona senyora Wright, la temptació se li feia insuportable i no se’n podia estar. Es va posar molt vermella i va vacil·lar, però l’oncle Julian era temptador i la voluntat de la senyora Wright no s’hi va poder resistir més.

–Va passar en aquesta casa –va dir ella com si resés.

Ens vam quedar callats, mirant-la amb educació, i va mormolar:

–Els demano que em disculpin.

–Evidentment, en aquesta casa –va dir la Constance–. Al menjador. Estàvem sopant.

–La família s’havia reunit per a l’àpat del vespre –va dir l’oncle Julian, acaronant cada paraula–. Mai no hauríem pensat que seria l’última vegada.

–Arsènic al sucre –va dir la senyora Wright, deixada anar i sense cap mena de decòrum.

–Vaig posar-me sucre. –L’oncle Julian la va assenyalar.– Vaig posar-me sucre a les móres. Per sort –i va fer un lleu somriure–, el destí va intervenir. A alguns de nosaltres, aquell dia, ens va conduir cap a les portes de la mort. Alguns de nosaltres, innocents i sense sospitar res, vam fer, involuntàriament, la darrera passa cap a l’oblit. Alguns de nosaltres ens vam posar molt poc sucre.

–Jo mai no menjo fruites del bosc –va dir la Constance; va mirar la senyora Wright de fit a fit i li va dir, tota seriosa–: Gairebé mai no poso sucre a res. Ni ara.

–Això va jugar en contra seva durant el judici –va dir l’oncle Julian–. Que mai no es posés sucre, vull dir. Però a la meva neboda mai no li han agradat les fruites del bosc. Des de petita que no en volia saber res.

–Si us plau –va dir en veu alta i forta la Helen Clarke–, això és un escàndol; no puc consentir que en parleu. Constance, Julian, ¿què pensarà la Lucille de vosaltres?

–No passa res, de debò –va dir la senyora Wright, alçant les mans.

–No em penso quedar aquí i sentir ni una paraula més –va dir la Helen Clarke–. La Constance hauria de començar a pensar en el seu futur; no és gens sa quedar-se atrapat en el passat; la pobrissona ja ha patit prou.

–Bé, és clar que els trobo a faltar –va dir la Constance–. Tot ha canviat molt des que no hi són, però de cap manera em considero una persona que pateix.

–Depèn de com es miri –va seguir l’oncle Julian–, vaig tenir una sort immensa. Sóc el supervivent del cas d’enverinament més sensacional del segle. Tinc tots els retalls de premsa. Coneixia les víctimes i l’acusada íntimament com només podria un familiar que visqués a la mateixa casa. Tinc apunts exhaustius de tot el que va passar. Mai no me n’he recuperat.

–Els he dit que no en vull sentir a parlar –va dir la Helen Clarke.

L’oncle Julian va callar. Va mirar a la Helen Clarke i després a la Constance.

–¿Va passar de debò? –va preguntar al cap d’un moment amb els dits sobre la boca.

–És clar que va passar –va somriure-li la Constance.

–Tinc els retalls de premsa –va dir l’oncle Julian, insegur–. Tinc els meus apunts –va dir a la Helen Clarke–. Ho tinc tot escrit.

–Va ser terrible. –La senyora Wright va inclinar-se endavant, decidida i l’oncle Julian es va girar cap a ella.

Конец ознакомительного фрагмента.

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.