Malalties i remeis

11.1 El setge d’Hondarribia

La població basca d’Hondarribia era un lloc fronterer clau. La coalició franco-navarresa va prendre la fortalesa per l’octubre de 1521 amb un cost de 1.000 morts per part dels atacants. Com a resposta, el jove monarca Carles va engegar una gran ofensiva per l’hivern de 1523-24. Pretenia ocupar la baixa Navarra, Tolosa, Baiona i Hondarribia, però la quarta part de l’exèrcit es va perdre per malalties i desercions. La resta de forces es va agrupar per atacar la plaça forta. El 2 de febrer es van iniciar els bombardejos. Uns dies després, des de Vitòria, on l’emperador havia instal·lat la cort, el vescomte d’Évol escrigué al seu cunyat Joan de Borja:

Aquí hay tan pocas nuevas que hacer saber a vuestra señoría que todas se resuelven en lo del sitio de Fuenterrabía, el qual no está tan adelante como merecíamos; según los primeros días que la batieron se hizo mucho. Dicen que los de dentro han hecho tan grandes y recios reparos que la bateria que agora se haze les haze muy poco daño. En nuestro campo dizen que hay falta de gente. De esta provincia de Vizcaya envian a él 4.000 hombres. Verdad es que los más son para paleros y gastadores.298

Carles V estava disposat a recuperar la població. Ell mateix contava que va haver de reforçar l’exèrcit reclutant més gent: «De manera que nos fue necessario enbiar a facer infantería de nuevo en los Reynos de Aragón y Valencia y Principado de Cathalunyia y en este Reyno...».299 El bombardeig va durar quatre dies i es van encetar converses amb els assetjats. Els francesos van abandonar la fortalesa el 27 del mateix mes. El 29 de febrer es va atorgar el perdó als navarresos, amb la condició del jurament de fidelitat al rei Carles i el rendiment del bastió, que es va fer efectiu el 29 d’abril. Se suposa que hi hagueren morts i ferits pels dos bàndols, però les proporcions probablement no foren desmesurades, atés el final negociat de l’enfrontament.300

11.2 La rebel·lió dels moriscos valencians

Les conversions forçades de moriscos, produïdes en la revolta de les Germanies (1521-1522), havien deixat un clima de malestar entre la població morisca valenciana. La corona, contra l’opinió de la noblesa, va decidir mantenir la validesa dels batejos imposats: «Lo que en esse reyno se haze con los moros temo no se stienda acá, que con ese recelo ya los de acá dexan de entender en sus haziendas como solían. Todo lo endereze Dios, que en stremo siento la pena que vuestra señoria passará con esos nuevos inquisidores sobrello».301

El cunyat del duc de Gandia tenia por que la cristianització forçada del Regne de València passara també als seus dominis d’Aragó. La referència als «nuevos inquisidores» deixa ben clara quina era la seua postura. No és estrany, si considerem que la població morisca eren vassalls eficients i mà d’obra barata de la qual disposaven en abundància molts senyors.

Al Regne de València, la concentració de moriscos era especialment important als grans senyorius saforencs, comtat d’Oliva i ducat de Gandia, així com al ducat de Sogorb. Fou en aquesta darrera zona on esclatà el conflicte principal. El 1526 sorgiren tres focus: a Benaguasil, a la Vall d’Aiora-Cortes de Pallàs i a la serra d’Espadà.302 A Benaguasil, la població havia tancat files al voltant de l’alfaquí Mahomat Moferrig, de mal nom el Tort, partidari de la resistència total al bateig. Carles V havia tramés ordres per tal d’intentar una eixida pactada al conflicte. Calia dosificar la pressió i, sols en última instància, fer ús de la solució militar estricta. El governador de València, Jeroni Cabanyelles, es va posar a la faena. Els mudèjars de Benaguasil mantenien la fermesa religiosa i no acceptaven el perdó de l’emperador, llevat que s’oferiren garanties per emigrar. Els canons van substituir les paraules. Després de quatre dies de bombardeig i d’alguna acció dels assetjats sobre el campament cristià, els de Benaguasil van rendir-se, excepte el Tort i els seus partidaris que van fugir cap a Cortes i la serra d’Espadà. El 19 de febrer, Cabanyelles va entrar a la població. El tracte amb els vençuts va ser benigne, seguint instruccions de l’emperador, i no hi va haver cap execució de presoners. Es va imposar una multa de dos mil ducats als batejats i de deu mil a la vila de Benaguasil. Era una forma de mostrar-los el camí correcte als revoltats d’Espadà i de recollir diners per la campanya que es preparava contra ells. El conflicte, però, no havia fet més que començar.

A la serra d’Espadà hi hagué una concentració important de mudèjars rebels. Es parla d’un nombre indeterminat, entre quatre i deu mil. Estaven disposats a tot i van rebutjar l’ultimàtum d’Alfons d’Aragó, duc de Sogorb, que dirigia l’atac.303 Els cristians entraren a la serra a finals de març i els moriscos, des de les seues posicions favorables, van respondre enèrgicament provocant una desfeta total dels enemics. Les tropes cristianes es van retirar amb pèrdues importants i les desercions van acabar amb la pràctica dissolució de l’exèrcit. El mateix duc, davant l’estrepitós fracàs, se’n va anar cap a casa.

El governador no estava d’acord amb el duc de Sogorb. Cabanyelles va començar a recompondre l’exèrcit, cercant suport i diners per continuar la campanya. Sabia que Carles V volia solucionar el conflicte a les bones o a les males. Fou aleshores quan escrigué al duc Joan de Borja, exposant en primer lloc la situació: «Per quan les temeritats e excessos per los pravos moros de Spadan perpetuats y en que cada dia continuen aiustant mal a mal...».304 Atesa la dificultat econòmica de la Generalitat, calia que «tot hom done diners per fer gros exèrcit...» per tal de reduir els revoltats. Lògicament, el governador es dirigia a la classe nobiliària, entre la qual el duc de Gandia era «principal». Conseqüentment, li encarregava «dar tota la més gent que poreu dels vostros vasalls, criats e servidors e los diners que poreu...».305 Les dificultats econòmiques per aconseguir diners de les institucions oficials eren importants. Els fets precipitaren la solució i, tretze dies després de la carta, un grup de moriscos es van deixar caure per la costa, entrant i saquejant Xilxes, d’on es van emportar el sagrari de l’església amb formes consagrades. L’escàndol, degudament amplificat pels oficials reials, va somoure autoritats i població cristiana, fins i tot es va suspendre la processó del Corpus per la «captivitat del Nostre Senyor». Amb l’ambient de pressió contra els sacrílegs, Cabanyelles va poder reunir el homes i els diners suficients per seguir la guerra. Comandat també pel duc de Sogorb, però amb la participació del governador, l’exèrcit va entrar novament a la serra, aconseguint desplaçar els revoltats i ocupar les seues posicions. Però, en aquell moment, Alfons d’Aragó ordenà detenir l’avanç. El duc tractava de negociar la rendició dels rebels, molts dels quals eren els seus vassalls, però aquests no cedien i van seguir atrinxerats a l’Espadà. Carles V reaccionà durament, fent baixar del Rosselló tres mil lansquenets alemanys, cosa que no va agradar als estaments valencians. El nou cos, format pels alemanys i altres tres mil efectius de l’exèrcit reial de València, encerclaren els musulmans cap a mitjans de setembre. Molts foren massacrats, altres fets presoners i sols uns pocs aconseguiren fugir. Segons Miquel Garcia (1974: 42-43), «moriren bé de mil moros e més de tres-cents cristians». Hi hagué també algunes sentències a mort, entre les quals figurava el «capità dels moros, qui es deia Carabaust».

Respecte al tercer focus de la revolta, el començament havia estat cruent. Els rebels van preparar un parany al seu senyor. En Lluís Pallàs fou assassinat, amb quaranta dels seus homes, quan anava a comunicarlos l’ordre de bateig. Tanmateix, l’acabament fou més senzill que el combat d’Espadà. Cabanyelles, informat pels espies dels plans moriscos, va controlar la situació amb un mínim esforç militar. A mitjan octubre s’acabava la rebel·lió de la Vall d’Aiora-Cortes de Pallàs. El regent va ordenar execucions, per venjar la mort del senyor de Pallàs. Però encara quedaven escaramusses i soldats díscols que reclamaven llur paga. Ho contava el regent a Joan de Borja:

Las cosas de Cortes estan muy bien negociadas y fueran ya esecutadas; y si los de Ayora no huvieran hecho el desconçierto que han hecho que haviéndose juntado con ellos gente desmandada de algunos soldados que han stado en Spadán y otros que han venido del marquesado de Villena con el homiçillo que tienen con los del Vall de Ayora, envuélvenlo todo y acomettieron a Zarra, lugar del Vall de Ayora, y allí huvo una scaramuça en que huvo daño de la una parte y de la otra, y ansí se retiraron; esto fue a tiempo que don Francisco Fenollet stava en Cortes para tomar la fortaleza y las armas de los moros, los quales de muy buena voluntad se lo querían entregar, y don Francisco lo rehusó porque suppo lo que los de Ayora havían hecho y receló que stando con las armas en las manos y sabiendo que los de Cortes starían sin armas y sin fortaleza, degollarlos hian, y que estando, como stavan, ya en salvaguarda real, sería afrenta y cosa tan mal hecha como vuestra señoría puede pensar, y a esta causa dexó don Francisco de affectuar lo susodicho y fuese a Ayora pensando que bastaría su hida a ponellos en paz, y no le succedió antes se vió en muy gran peligro porque quasi le cercaron en casa del governador Marzilla, y allí le amenazavan de matar. Don Francisco conosció ciertos soldados de los que havían stado en Spadán y con ellos sosegó algo a los otros vellacos, los quales pidían paga para haverse de hir y a gran pena pudo desempacharme un correo dándome aviso de todo esto.306

Vençuts els moriscos, Francesc de Fenollet hagué de lliurar-se dels soldats cristians.307

En conclusió, la guerra de l’Espadà emergeix als MB, mostrant un enfrontament que inicialment es volia resoldre amb pactes però que acabà de forma cruenta. Va costar moltes vides, amb els ferits corresponents, i la humiliació final dels moriscos, que van ser sotmesos al bateig forçat. En realitat, va ser un precedent i un assaig de la guerra de Las Alpujarras que també va esclatar, com vorem, per les fortes disposicions contra els trets culturals i religiosos dels moriscos.

11.3 Corsaris turcs assalten Gibraltar

El 1539, l’amenaça d’un gran estol turc alarmava el Mediterrani cristià. Els grans senyors de les costes valencianes feien preparatius. El duc de Gandia escrigué a les autoritats reials de València per demanar més contingents armats i fer front al perill. Ell, per la seua banda, estava també disposat a contribuir activament en la defensa davant d’un desembarcament enemic: «siempre que será menester para una jornada cierta enviaré doscientos hombres y treinta de caballo con seis piezas de campo menudas, cuales para esta tierra pueden aprovechar con sus municiones y pertinencias. Y así tengo por cierto que el conde de Oliva hará lo mismo».308 Anys enrere, Joan de Borja havia redactat un memorial que donava fe de la seua determinació. Junt al seu veí, Serafí de Centelles, es responsabilitzava de la defensa de la costa, des de Cullera fins a la Vila.309 L’amenaça turco-barbaresca no es feu realitat el 1539, però sí l’any següent. Així, a finals de juny de 1540 va arribar al Regne de València l’avís sobre la preparació d’una armada en algun port del nord d’Àfrica. L’arraix Dragut, un dels lloctinents de Barba-rossa, comandava una part de l’estol, però fou perseguit per les galeres de Gènova i Sicília, fins l’enfrontament que es va produir prop de l’illa de Còrsega. Les naus turques vençudes, i el mateix Dragut pres i portat a Gènova (Pardo Molero, 2001: 330). És, probablement, el fet a què es referia Carles V en la seua carta a Francesc de Borja, aleshores virrei de Catalunya:

La presa que Juanetin Doria hizo de aquellas galeras, galeotas y fustas, havía muchos días que teníamos la nueva, lo qual fue bien a propósito, porque si aquellas se juntaran con las de Argel hizieran mucho daño en las costas desos reynos, y yo creo bien que vos holgaríades de la dicha presa que dezís como tan servidor nuestro.310

Tanmateix, una altra carta del Consell d’Aragó, datada el dia anterior, 15 de setembre, li donava males notícies al marqués de Llombai:

«havemos entendido cómo el viernes passado llegaron a la ciudad de Gibraltar ciertas velas de turcos en número de cient y cinquenta, y en ellas Barbarroxa, y que de sobresalto robó aquella ciudad, y la saqueó; y estaban en ella un gran número de turcos, y que la fortaleza della se defendía.[...] no parece verosimile lo que dizen, que Barbarroxa se halla en la dicha armada, porque tenemos avisos muy frescos cómo quedava en Constantinópoli, ni menos de que el número de las velas sea tan grande, porque en Argel no se podían juntar, y de levante no paresçe que puedan haver venido, sin que les viessen en Nápoles y Siçilia o en alguna otra parte de la christiandad [...] Y embiaréys juntamente a don Bernardino de Mendoça, nuestro capitán de las galeras de Spaña, la carta que con esta se os embía, para que sepa lo que passa.[...] tres vecinos de Gibraltar [...] dixeron que las velas que vinieron ally no fueron más de veynte, y que desembarcaron algun número de turcos, y como llegaron de sobresalto, entraron en el arrabal y villa, y començaron a matar y hazer daño, y que la fortaleza se defendía.311

Tot indica que no hi va comparéixer una gran armada, però, malgrat l’absència de Dragut i de Barba-rossa, l’atac es va produir. Uns setze vaixells que van partir d’Alger el 20 d’agost, arribaven a Gibraltar el 24. Piali Hamet comandava la flota i Caramaní les tropes. Els corsaris hi van entrar i saquejar, i s’emportaren uns 70 captius. De tornada, però, foren encalçats per les galeres de Bernardino de Mendoza, a l’altura de l’illa d’Alborán, el dia 1 d’octubre. La batalla fou molt cruenta. Les galeres d’Espanya, unes 10, eren inferiors numèricament, però sembla que la superioritat artillera fou determinant. Aconseguiren alliberar els més de 800 presoners i galiots, matant o captivant gran nombre d’adversaris. El balanç estimat de danys humans va ser: per part turco-barbaresca, més de 700 morts i, per part cristiana, uns 137 morts i 500 ferits, entre els quals estava el mateix Mendoza (Pardo Molero, 2001a: 330).312 La notícia va arribar a terra ferma i el succés va ser ben celebrat –per part cristiana, és clar. El cardenal Tavera li ho feia saber al lloctinent Borja: «paresce que esten líbres essas costas [de las velas de los infieles], por la presa que ha hecho dellas don Bernardino de Mendoça, capitán de las galeras destos reynos...».313 De moment, el perill semblava controlat, però Alger continuava constituint un malson per a les costes peninsulars. Des de Catalunya i el Regne de València es pressionava per tal que l’emperador decidira una forta acció contra l’enemic i les seues bases africanes.314

11.4 El gran setge de Malta

L’illa de Malta, pertanyent a la Corona d’Aragó des del 1282, era al segle XVI una peça important del tauler mediterrani, tant per la situació geogràfica com pels excel·lents ports naturals que posseïa. El 1530, Carles V havia concedit el feu de Malta, amb el Gozzo i Trípoli, als cavallers Hospitalers de Sant Joan de Jerusalem, després coneguts com l’orde de Malta. Acabava així el seu periple de 7 anys, des que van ser expulsats de Rodes per Solimà el Magnífic. La contrapartida del tracte era simbòlica: lliurar al monarca espanyol un falcó cada any per Tots Sants. La jugada estratègica de l’emperador havia estat un èxit, atés el paper de control que exercia Malta davant l’amenaça turca i l’activitat dels corsaris barbarescos. Així, el 1540, davant l’apropament d’un estol otomà, Borja fou avisat:

se ha resuelto que por hogaño no se haga la dicha armada offensiva, sino que solamente se atienda a la deffensión de sus reynos lo mejor que se pudiere, y que para ello vaya el príncipe Doria a Meçina con todas sus galeras y las otras que están al sueldo de Su Mag.d y las de la religión de Sanct Juan y los destos reynos, tomando con ellas un buen número de navios, assy en Génova como en los reynos de Nápoles y Sicilia, para que desde ally se resista lo más que fuere posible a las fuerças del común enemigo, y se estorve que no passe adelante a hazer daño en estos reynos, y le entretenga con darle tanto impedimento, que no pretienda lo de acá.315

Era evident que, en qualsevol pla, defensiu o ofensiu, Malta era clau. Les galeres de la «religión» de Sant Joan, com les del «príncipe» Andrea Doria, suposaven una important barrera. En aquella ocasió, com hem vist, el perill es va concretar amb l’assalt a Gibraltar. L’imperi turc, decidit a eliminar el molest obstacle a la circulació dels seus vaixells, va fer diversos intents. El 1551 hi hagué una primera temptativa en la que va participar Dragut i l’almirall Sinan, al capdavant de les naus barbaresques i turques respectivament. Van conquerir l’illa del Gozzo i Trípoli. L’estol enviat per Felip II va ser desfet pels otomans prop de l’illa de Gerba. Trípoli no es va poder recuperar. El 1565, els turcs van preparar l’ocupació definitiva de Malta. Pot ser que la decisió fora influïda per la intensitat corsària que impulsava el nou Gran Mestre. Des de la seua elecció el 1557, comandava l’orde Jean Parisot de la Valette, de la «llengua de Provença». El nom de Romegas, un dels cavallers de la «religió», era pronunciat per les mares musulmanes per atemorir els xiquets. Aquest corsari va prendre el galió del Gran Eunuc otomà que anava a Venècia amb mercaderies. Segrestà importants personatges, com els governadors d’Alexandria i del Caire, així com una anciana que havia estat mainadera de Mihrimah, la filla de Solimà. És possible que totes aquestes notícies foren la gota que feia vessar el vas, i que comportaren l’acció de la Sublim Porta (Crowley, 2013: 130-134).

Hi havia notícies sobre els moviments de l’armada turca cap a l’arxipèlag: «La nueva de la venida del turco por acá nunca la acababan de creer, ha dado disgusto y preocupación harta, porque piensan que se ha dado tanta priesa que antes que socorra Malta serán en ella...».316 El pare Saavedra mostrava la seua por a Francesc de Borja, aleshores general de la Companyia. No anava errat. Els cavallers de Malta, però, havien dut a terme un ambiciós pla de fortificació de l’illa. Encara que les xifres són discutides, sembla que la força naval turco-barbaresca es componia de més de 200 vaixells i uns 40.000 homes. El comandament estava en mans de Mustafà-Bajà, per la part turca, mentre que Uluj Alí i Dragut dirigien els corsaris.317 Malta estava defensada per uns 8.000 homes, la meitat dels quals devien ser maltesos reclutats i la resta soldats de la força multinacional comandada pels Hospitalers de Sant Joan. L’atac commocionà el món cristià. L’angoixa de Borja expressa clarament la gravetat de la situació vista des de Roma: «Lo de Malta nos tiene en cuydado, y no menos la campana de Velilla; sed potens Deus de lapidibus, etc. Don García se apareja con diligencia a yr al socorro, y yo también pongo en orden algunos Padres, para que vayan en esta jornada como fueron en la passada».318 Francesc, davant del perill i els mals auguris, s’aclamava a Déu, però també als reforços del virrei de Sicília, posant de la seua part allò que li corresponia. El general va enviar alguns jesuïtes per al conhort espiritual dels soldats:

Aunque [ha] muchos días que nuestra compañía, con los deseos, oraciones y missas, sirve a V. E. en esta empresa contra los infieles, nos ha parecido deviamos servirla con embiar también algunas personas, que con las armas spirituales y proprias de nuestro instituto pudiesen servir a l’armada de V. E.319

El setge fou dur i continuat. Durant 5 mesos, del 18 de maig al 9 se setembre, atacants i defensors es mataren i feriren amb tenacitat. Els turcs van véncer l’obstinada resistència dels cavallers al fort de Sant Elm, que finalment fou arrasat, però no van poder conquerir el bastió principal. La carnisseria entre els assaltants va ser també notable. Una de les víctimes fou el mateix Dragut (Cassola, 2002). És probable que la retirada turca es decidira per un cúmul de circumstàncies desfavorables per als atacants. El llarg combat, el cost excessiu, les probables malalties, la proximitat dels temporals de tardor i l’arribada final de reforços procedents de Sicília, serien arguments importants perquè l’armada otomana girara cua. Felip II va enviar al Gran Mestre Lavalette una espasa i daga toledanes amb or i pedreria i la llegenda gravada: Plus quam valor Valetta valet.320 L’alegria i els agraïments es feren patents en la correspondència de la cúpula jesuítica: «La victoria de lo de Malta ha alegrado mucho todos estos reynos...».321 Això deia Cristóbal de Rojas a Borja que, per la seua banda, també donava les gràcies a Guillem de Rocafull pel tracte als seus: «he entendido el favor que los de nuestra Compañía, que por orden de S. S. se hallaron nell’ armada, hallaron [en] V. Sría., y el acogimiento y mercé particular que hizo a los dos sacerdotes que fueron en su galera, la qual he yo recibido por propria...».322 Finalment, es va produir un prodigi important. Déu podia fer eixir de les pedres qualsevol cosa, com invocava Borja. La roca de Malta, però, va traure a la llum un bé llargament desitjat pels defensors de l’illa: «Malta está ya asegurada con buena fortificación, y tienen por milagro que, siendo su mayor peligro la falta de agua, que nunca se havía podido allar, ahora, quebrando una peña para la fortificación, se ha descubierto tanta agua de pie quanto podían desear».323

Com hem vist, les notícies sobre Malta són abundants als MB. El gran setge es va incorporar ràpidament a l’èpica de l’Europa cristiana i generà la corresponent literatura en la qual destaquen les primeres obres de cronistes, com ara Francisco Balbi di Correggio, Giacomo Bosio i P. Gentile de Vendôme. Fins i tot va donar lloc a un poema èpic escrit pel cavaller de Xàtiva Hipòlit Sans. Balbi i Sans van ser testimonis oculars dels fets, per formar part de les tropes de Malta, mentre que Bosio era el cronista oficial de l’orde (Sans, 1582; Mackenney, 1996: 315-316; Cassola, 2002). Al marge de la gesta, que va convertir Malta en un mite, en qüestió de salut fou una gran calamitat. L’escenari de devastació amb morts, ferits i malalts es fàcil d’imaginar. El cost humà, encara que difícil de precisar amb exactitud, va ser terrible. S’estima que els atacants van perdre una meitat del seu exèrcit i els defensors una tercera part, entre soldats i població civil.

11.5 Pirates hugonots a Madeira

El mateix any del setge de Malta es va produir un assalt pirata a l’illa de Madeira. Antonio Araoz informa a Borja amb dramatisme: «Gran lástima a echo lo de la isla de Madera. Dizen que a un religioso asaron como a St. Vicente, en parrillas, y padesció como un apóstol, diziendo cosas de admirable esfuerço y spiritu».324 Assabentat de les males notícies, el general dels jesuïtes expressava el seu pesar al portugués González de Cámara:

No podría encarecer a v.r. con palabras lo mucho que he sentido lo que acá se ha sabido de la isla de Madera juntándose tantas cosas como son la religión, el derecho de este reino y lo que toca particularmente a su casa de v.r., más firme esperanza tengo en Xto NS que no prevalecerán sus enemigos contra sus siervos fieles ni la causa de la iniquidad contra la santidad y justicia.325

L’assalt a Madeira va ser causat pels hugonots francesos. Cal tenir en compte que Madeira formava, junt amb les Canàries i les Açores, un triangle clau per a la navegació atlàntica cap a Amèrica i les costes africanes. El cors fou una resposta a l’intent de monopoli oceànic per part dels regnes ibèrics. A la doctrina del «mare clausum», defensada per Portugal i Espanya, els francesos, holandesos i anglesos s’oposaven amb el «mare liberum». Com a conseqüència, els hugonots, comandats per Jacques Sourié de la Rochelle, fustigaven illes i vaixells per aquells anys. Per l’octubre de 1566, Bertrand de Montluc va assaltar, amb tres grans naus, Vila Baleira i Funchal.326 Una conseqüència de l’atac va ser la major atenció a les fortificacions i defenses de Madeira, però la població, civil o religiosa, havia sofert ja les conseqüències imaginables de la incursió corsària.

11.6 Guerra a Las Alpujarras

La rebel·lió morisca de Granada va ocasionar un conflicte armat conegut com la revolta de Las Alpujarras.327 L’enfrontament és amplament descrit als textos dels MB, amb algunes narracions de primera mà efectuada pels jesuïtes que acompanyaven les tropes cristianes. La Pragmàtica Sanció de 1567, promulgada per Felip II, limitava durament les llibertats religioses i culturals dels moriscos.328 L’ambient de malestar era propici a l’esclat de la violència. Gaspar d’Aranda, per encàrrec del seu rector Juan de la Plaza, descriu el començament de la rebel·lió amb les maldats comeses per ambdós bàndols. Segons el jesuïta, la revolta hauria començat la nit de Nadal per l’Albaicín, i s’estengué ràpidament. No hi havia cap mort de la Companyia però sí de clergues en general. Pel seu costat, els rebels anaven matant «con exquisitos tormentos los curas, saçerdotes y sacristanes».329 També la població seglar catòlica, minoritària a Las Alpujarras, patia el fet de trobar-se en territori hostil: «Fueron muchos christianos muertos: en pueblo huvo que docientos, y en otro que docientos y çinquenta, y specialemnte en un pueblo de las Guáxaras baxas, a do mataron a un Dn. Juan Zapata, señor de aquel pueblo, con muchos soldados que quemaron dentro en la yglessia y mataron fuera».330