Malalties i remeis

Un nebot del primer papa valencià, Calixt III, va ocupar la seu de Sant Pere el 1492. Era Roderic de Borja, que prengué el nom d’Alexandre VI. Prèviament, havia estat nomenat bisbe de València, abat de Santa Maria de la Valldigna i cardenal. Encara que residia a Roma, coneixia bé el ducat reial de Gandia amb la seua riquesa sucrera, un dels factors que va determinar l’adquisició d’aquell espai senyorial per al seu fill Pere Lluís.2 De retorn a Roma, el primer duc borgià de Gandia va morir a Civitavecchia, i el títol passà al seu germà Joan, segon duc de Borja, que es casà amb Maria Enríquez, cosina de Ferran el Catòlic. D’aquest matrimoni va nàixer el primogènit, també Joan, el qual quedà orfe molt menut per l’assassinat de son pare a Roma l’any 1497. Amb el temps, Joan de Borja serà el III duc de Gandia, nomenat «Grande de España» per Carles V i un model de gran senyor renaixentista. La seua influència al Regne de València substituirà la que anteriorment havia tingut el seu veí d’Oliva, el comte Serafí de Centelles. El duc va contraure matrimoni amb Joana d’Aragó, neta de Ferran el Catòlic. Dels set fills d’aquest matrimoni, el primer portarà el nom del sant a qui sa mare es va aclamar en el moment del part, Francesc.3

Francesc de Borja era, per tant, besnet d’Alexandre VI per part de pare, i de Ferran el Catòlic per part de mare. Des de la infància, rebrà l’educació corresponent al seu estatus social. En quedar-se orfe de mare als 10 anys, prompte fou enviat a la cort, primer a Tordesillas, amb Joana la Boja, i després a la imperial per servir Isabel de Portugal. Casat amb Elionor de Castro, dama portuguesa de l’emperadriu, va rebre el títol de marqués de Llombai com a regal de boda, i esdevingué persona de confiança de Carles V que, temps després, el nomenà virrei de Catalunya. A la mort de Joan de Borja, va heretar el ducat de Gandia i els títols de son pare. Vidu d’Elionor de Castro, Francesc de Borja va entrar a la Companyia de Jesús i es va convertir en peça fonamental per a l’expansió del nou orde. Ignasi de Loiola va percebre la seua tendència contemplativa i el va nomenar comissari per a Espanya i Portugal a les seues ordres directes. Arribat a la cúpula jesuïta, Borja es convertirà en el tercer general de la Companyia, substituint Diego Laínez. El 1624 va ser beatificat i el 1671 declarat sant pel papa Climent X.4

Francesc fou el darrer gran personatge d’una família universal. D’acord amb Joan F. Mira (2000), la seua fama «àuria» contrapesa la llegenda negra dels avantpassats, arredonint un dels mites del món occidental, el dels Borja. Però, més enllà de les llegendes, ens interessen les realitats històriques, de les quals la salut forma part. En aquest cas, és la salut de què es parla en la correspondència de Francesc de Borja i de personatges pròxims la que ens pot ajudar a entendre millor l’època i el personatge.

LA RECERCA

Al segle XVI hi hagué un ús creixent de la correspondència, motivat per una major alfabetització i per la mobilitat d’un món expansiu (Castillo Gómez, 2002; Petrucci, 2008; Amor, 2012). La presència de Francesc de Borja en llocs i càrrecs estratègics, al llarg de la seua vida, explica els múltiples documents, principalment epistolars, generats al seu voltant. Afortunadament, el nucli principal de cartes ha estat recollit a la col·lecció Monumenta Borgia (MB). Els volums I al V dels MB es van publicar entre 1894 i 1911, al si dels Monumenta Historica Societatis Iesu. Contenen gran part de la correspondència de Francesc de Borja i de la seua família, així com altres documents d’interès. L’edició recent de dos nous volums, MB VI i VII, a cura d’Enrique García Hernán, ha afegit una fracció considerable de papers inèdits.5 Com assenyala Santiago La Parra, els milers de cartes que contenen els MB són una font impagable d’informació que facilita estudis sectorials, més enllà de la intenció biogràfica sobre Francesc de Borja que en va motivar la recopilació.6

La salut és molt important per a les persones; ho és actualment i ho era al segle XVI. Calia esperar, per tant, que els MB ens oferiren abundants notícies sobre les malalties o la seua absència. Aquesta hipòtesi fou el motiu de l’estudi que ens dugué a revisar tots els escrits dels MB datats entre el naixement i la mort de Francesc de Borja (1510-1572). La informació fou recollida en un qüestionari codificat per obtenir qualsevol aspecte que tinguera relació amb salut, tant del mateix Francesc de Borja com de la resta de corresponsals, de terceres persones o de la població en general.7

Hem tingut en compte la distància conceptual i cronològica que separa la medicina científica del galenisme renaixentista. Quatre-cents anys poden ser molts o pocs, segons la velocitat de canvi del fenomen a estudiar, siga biològic o cultural. Acceptem que les malalties del segle XVI són construccions socioculturals no equiparables a les del present.8 És evident que, en aquell moment, ni els malalts ni els metges parlaven de microbis o d’epidèmies en el sentit actual. Febres i pestilències eren termes usuals per descriure processos que hui sabem infecciosos. Als miasmes o al mal aire, hom atribuïa l’adquisició de certes malalties i les conjuncions astrals o el càstig diví podien ser invocats per explicar determinades epidèmies. Però els ulls nostres, els únics possibles, pertanyen al segle XXI. Així, no podem eludir del tot l’aproximació a la medicina renaixentista des de l’actualitat.9 Cal tenir en compte que, entre les dues èpoques, hi ha similituds i diferències, estabilitats i variacions. Per una banda, disciplines, com la paleopatologia, demostren la persistència d’algunes malalties al llarg de la història (Ribas, 2013). En aquest sentit, encara que el concepte de tercianes i quartanes era absolutament distint a l’actual, considerem lícit preguntar-nos si aquelles febres cícliques del segle XVI són equiparables al paludisme o malària d’ara i, en conseqüència, si algun tipus de Plasmodium afectava a la població d’aquella època. Al cap i a la fi, pels estudis evolutius dels éssers vius, sabem que, entre nosaltres, hi ha bacteris bàsicament semblants als seus ancestres de fa milions d’anys. Però, d’una altra banda, hem de considerar que la interacció entre bacteris d’animals i homes ha experimentat canvis al llarg del temps, com també el propi equilibri bacterià del cos humà, amb les conseqüències fisiopatològiques que se’n deriven (Wolf, 2007; Dethlefsen, 2007; Ayala, 2015: 268). A més a més, altres microorganismes, com els virus, gaudeixen d’una estructura, amb permanent mutació, que pot generar variants de capacitat patogènica diferent. Si aquesta variabilitat biològica i genètica d’alguns patògens, pot causar incerteses i alarma sanitària en el present, és fàcil imaginar la possibilitat de malalties i epidèmies antigues de difícil interpretació.10 Tot això, sense considerar els altres factors, distints dels estrictament biològics, que influeixen en les malalties, siguen o no transmissibles. Fora de les infeccions, hi ha altres exemples. Així, amb exàmens de restes humans, podem demostrar l’existència de gota en la població d’aquella època. No entendríem però el concepte antic de dita malaltia, sense considerar la teoria humoral, que també donarà sentit als procediments evacuadors emprats, com sagnies i porgues, tan volguts per la teràpia galènica.

En definitiva, hem intentat que la mirada a la salut del segle XVI siga sempre respectuosa i oberta al pensament d’aleshores. Per altra banda, l’anàlisi de la correspondència, ens ha permès estudiar la salut contada pel propi pacient o des del seu voltant. Es tracta d’una perspectiva que ens acosta al pluralisme assistencial i ens allunya de la visió habitual excessivament medicalitzada (Perdiguero, 2004).

EL TEXT

Hem estructurat el llibre en tres capítols. En el primer, es revisen les característiques dels documents, la salut i la malaltia en general així com les seues expressions clíniques. El segon compren la profilaxis, la teràpia, els metges i els hospitals. Les malalties han estat agrupades seguint un criteri de màxima proximitat als textos. Quan ha estat possible, com en el cas de la patologia digestiva, hem bastit grups assimilables a les classificacions actuals. En altres ocasions, com les febres, el conjunt respon més al pensament galènic. En algun cas, hem reunit grups petits per la seua proximitat anatòmica, com les malalties de la boca, orella i ulls. En canvi, hi ha mals que, per la seua ambigüitat, han quedat oberts a diferents interpretacions. Les epidèmies, pel seu caràcter col·lectiu i la seua repercussió, han estat tractades a part. Atenent al concepte global de salut, hem inclòs els danys per violència, que formen un llistat ampli, on estan representats els delictes individuals, la repressió institucional, les guerres o la Inquisició. Al costat dels metges, hi figuren, encara que amb poques notícies, altres agents sanitaris, com barbers i apotecaris. Al final del segon capítol hem destinat un breu apartat a la utilització simbòlica o metafòrica de la terminologia sobre salut. Al tercer capítol, es reflexiona sobre la salut del propi Francesc de Borja, amb una aproximació que intenta pal·liar l’absència d’estudis sobre el tema. La intenció inicial era corroborar o desmentir el perfil malaltís del personatge, que els primers biògrafs semblen reflectir, però la dinàmica del propi estudi ens va portar a un objectiu més global: millorar la comprensió de Borja des del seu cos. Les variacions en la seua salut i les distintes malalties que va patir, són comentades, a partir de l’emergència a les cartes i al diari espiritual. L’exposició segueix un ordre cronològic, però hem fugit de realitzar una «cronopatologia» del personatge en el sentit clàssic.11 Ens ha semblat més enriquidor i real, fer una exposició relacionada amb la biografia del personatge. Hem introduït alguns fets rellevants de l’època, per tal de reforçar el context i facilitar el seguiment. La redacció, per tant, respon a un caràcter biogràfic, amb la salut com a fil conductor. Són, precisament, els moments de malaltia o de benestar, de gravetat o convalescència, d’eufòria o depressió, circumstàncies de la seua vida quotidiana que poden ajudar-nos a entendre’l millor i, en alguns casos, explicar el seu comportament i les seues decisions.

Hem inclòs bastants textos originals, per oferir al lector l’oportunitat de gaudir directament de la paraula escrita dels personatges, amb la seua visió de la salut, pròpia o aliena. Encara que la major part de documents estan escrits en castellà, hi ha també alguns en italià, portugués, català i llatí. Atesa la fàcil comprensió de la resta, sols hem traduït els textos en llatí.12

AGRAÏMENTS

El present llibre es deu a una incitació de Josep Piera. El 2010, amb motiu de l’edició del seu llibre sobre Francesc de Borja, el poeta i amic em va convidar a donar un cop d’ull a la salut del duc sant. Uns mesos després, Vicent Olaso deixava a les meues mans el volum sisè dels Monumenta Borgia, una altra provocació llibresca que em va fer veure la importància de la salut en la correspondència.

Han passat sis anys, plens de lectures, dubtes, decisions, consells i crítiques estimulants. El treball feixuc ha esta compensat amb créixens pel gaudi de la recerca. Puc dir que lluny d’una acció individual estricta, l’estudi té un caràcter gairebé col·lectiu, atesa la diversitat i vàlua de les persones que m’han donat el seu desinteressat suport. Pot ser el llistat d’agraïments es quede curt i em deixe persones per nomenar. A tots i totes, les meues disculpes i el meu reconeixement.

Els amics Piera i Olaso no sols van estimular inicialment la meua curiositat, sinó que van continuar fent suggeriments segons avançava el projecte. Santiago La Parra i José Luis Fresquet han estat també al meu costat des del primer moment. He tingut la sort de la seua amistat i de la seua saviesa, el primer, com a historiador i especialista en els Borja, i el segon, com a historiador de la ciència i expert en la medicina renaixentista. Tots dos han realitzat aportacions i lectures crítiques impagables. He d’agrair a Joan Iborra la revisió meticulosa del text final amb indicacions formals i de contingut de gran vàlua. Carmen Barrios, la meua professora de llatí, m’ha ajudat a recuperar el contacte amb la llengua mare i a revisar els textos pertinents. L’ajut de l’amic Josep Sendra ha estat clau en els paràgrafs italians i portuguesos. He abusat de l’amistat de molts professionals que han atés els meus dubtes en qüestions puntuals. Entre ells estan els historiadors Ferran Garcia-Oliver i Francisco Pons Fuster, l’arqueòleg Josep Antoni Gisbert, el farmacèutic i professor de l’Institut Tirant Lo Blanc Vicent Puig, l’antropòleg mexicà Roberto Campos, l’historiador de la ciència Josep Bernabeu Mestre i el matemàtic Andreu Nolasco que, com en altres ocasions, ha supervisat l’anàlisi estadístic. Conxa Pellicer, pneumòloga, Vicent Carmona, ginecòleg, Juan Carlos Martín Baena, internista, Samuel Díaz, neuròleg i José María Paricio, pediatra, són alguns dels molts companys metges que han sofert estoicament la meua dèria per la salut epistolar borgiana. Les seues opinions i propostes han contribuït a una visió més plural i rica. A l’amic i també metge cirurgià Pasqual Molina he d’agrair la seua disposició incondicional a presentar les comunicacions orals del treball. El meu reconeixement a l’arxiver de Gandia Jesús Alonso per la seua eficiència adobada de plantejaments documentals sempre interessants. També al personal de la biblioteca Tamarit d’Oliva per l’amabilitat i professionalitat en la gestió dels préstecs interbibliotecaris. Dues institucions saforenques, CEIC Alfons el Vell i AISSA, m’han donat el seu suport en les distintes etapes de l’estudi.

Finalment, he de dir que la família no sols ha suportat pacientment la meua dedicació obsessiva a la recerca i la redacció, sinó que hi ha contribuït directament en diferents aspectes. Tere sap d’allò que parle. Els nostres fills Joan, Francesc i Pere també. A tots ells, gràcies.

1. Per a una revisió de la salut al Renaixement, continua sent imprescindible el quart tom de la Historia Universal de la Medicina de Pedro Laín Entralgo, on diferents autors ens ofereixen una idea panoràmica dels principals aspectes científics i mèdics d’aquella època.

2. El 1399, Martí l’Humà va crear el ducat reial de Gandia, que concedí a Alfons d’Aragó i Foix (Alfons el Vell), net de Jaume II i fill major de l’infant d’Aragó, Pere. Alfons el Vell, comte de Ribagorça i duc de Gandia, moria el 1412 i fou succeït pel seu fill Alfons el Jove. A la mort d’aquest, sense descendència, el 1423, el títol passà a mans de la Corona. El 1485, Alexandre VI va comprar el ducat al rei Ferran II d’Aragó (el Catòlic) (Castillo Sainz, 1999b).

3. Joana d’Aragó i Gurrea era filla d’Alfons d’Aragó (arquebisbe de Saragossa i fill natural de Ferran el Catòlic i d’Aldonça Roig d’Iborra). En morir Joana d’Aragó el 1520, el duc Joan va maridar amb Francesca de Castre-Pinós, germana del vescomte d’Évol, Guillem-Ramon-Galceran de Castre. El segon matrimoni ducal tindrà dotze fills. Als 19 fills dels dos matrimonis de Joan de Borja, cal afegir un bastard, Joan-Cristòfor, nat abans de 1517, fruit de la relació de Joan de Borja amb Caterina Díez de Castellví. M. Batllori (1994) ens ofereix una visió general dels Borja. Per la seua banda, S. La Parra (1994) i J. L. Pastor Zapata (1998) ens informen dels Borja gandians.

4. Hi ha abundant documentació sobre la vida de Francesc de Borja. La primera biografia és la del seu confessor, el jesuïta Dionisio Vázquez. Encara que va ser escrita al voltant de 1586, no ha estat editada fins el 2011 (a cura de Santiago La Parra). La primera biografia editada fou la de Pedro Ribadeneira (1592), membre també de la Companyia i coetani de Borja. Obres més recents són les de García Hernán (1999) i Dalmases (2002). Per a una lectura bella i rigorosa, vegeu la biografia novel·lada de Josep Piera (2009).

5. Vegeu MB I-V (1894-1911), MB VI (2003) i VII (2009).

6. Vegeu l’estudi introductori de S. La Parra a Vázquez (2011: 39).

7. Per a una explicació detallada de la metodologia emprada i l’anàlisi estadística de les dades, vegeu Devesa (2014d).

8. Diversos autors, basats en el constructivisme social, defensen que cada malaltia és una construcció sociocultural d’una època, impossible de trasplantar a l’actualitat. D’aquesta forma, la pesta bubònica medieval no es podria entendre sols des del pensament microbiològic que òbviament no existia aleshores (Arrizabalaga, 1991; Cunningham, 1991; Arrizabalaga, 2004; Martínez Vidal i Huguet, 2004).

9. Com diu Helge Kragh (2007: 142), «la historiografia diacrònica no pot ser més que un ideal. L’historiador no pot lliurar-se del seu temps ni evitar completament l’ús de patrons contemporanis».

10. Pensem en l’alarma social generada per la variant viral nomenada grip A, o la dificultat de tractament i prevenció de malalties causades per virus de gran variabilitat i capacitat mutant, com el de l’hepatitis C o el VIH. La SIDA, malaltia produïda per aquest darrer, va generar una autèntica i dramàtica pandèmia, iniciada al darrer terç del segle XX, que encara està lluny de la seua resolució definitiva.

11. Luis Comenge (1845) publicava Clínica Egregia cap a meitat del segle XIX. Aquella moda d’identificar les malalties dels personatges il·lustres es va continuar per escriptors i metges. Els historiadors de la ciència han considerat aquest gènere patobiogràfic, basat en el diagnòstic retrospectiu, allunyat de les tendències històriques actuals i, de vegades, presumptuós (Arrizabalaga, 1991).

12. Per als textos bíblics, hem utilitzat la Bíblia Valenciana Interconfessional (1996).

I. LA SALUT I LES FORMES DE PERDRE-LA

A les cartes de la col·lecció MB, els corresponsals parlen de la seua salut i la d’altres, realitzant una descripció senzilla o complexa que ens permet copsar la forma de veure la malaltia al segle XVI. Les característiques dels documents i el contingut general referent a la salut ens ajuden a centrar aquest primer capítol, ric en matisacions, que ens permet analitzar detalladament les distintes malalties, incloses les de caràcter epidèmic. Les agressions a la salut causades per violència individual o col·lectiva, privada o institucional formen també un cos informatiu important que emergeix dels documents i que hem inclòs, junt amb els accidents i fenòmens catastròfics naturals. Tot aquest conjunt abasta les variades formes de perdre la salut que tenien els homes i les dones del segle XVI que, vistes panoràmicament, no difereixen massa de les distintes amenaces que la humanitat actual suporta.

1. CARACTERÍSTIQUES DELS DOCUMENTS MB

La distribució temporal dels 2.769 documents estudiats dista molt de ser homogènia. Hi ha poca densitat a les primeres dècades de la vida de Francesc de Borja (1510-1538) i dues acumulacions clares: la primera, corresponent al període virregnal (1539-1543) i la segona a l’època del generalat jesuïta (1565-1570). Aquesta última conté una massa epistolar molt elevada que arriba al màxim el 1566. A la figura 1.1 representem la freqüència cronològica i l’impacte dels dos volums MB recents sobre el cos bàsic dels cinc primers. Així, podem comprovar que els volums VI i VII reforcen els dos períodes d’acumulació esmentats, palliant en part el buit anterior a 1539 (MB VI) i compensant el dèficit del període 1561-1564 (MB VII).

Fig. 1.1 Col·lecció MB: distribució cronològica dels documents estudiats.

La gran majoria dels escrits són cartes. Sols en 117 ocasions (4,2%) es tracta d’altres documents (testaments, decrets, etc.). L’idioma habitual és el castellà, de forma que els papers escrits en altres llengües sols arriben al voltant del 13%. Per ordre de freqüència, trobem italià, llatí, català i portugués. En el 46% de casos el remitent o signant és Borja i en el 53,5% altres personatges o institucions. Sols en 13 ocasions no hi ha remitent clar, pel tipus de document, o per no poder-se identificar. El receptor és Francesc de Borja en el 29,5% de casos i altres personatges o entitats en el 67,9%. En 73 ocasions, no hi consta un receptor clar. Els textos analitzats representen la pràctica totalitat dels continguts en la col·lecció MB. Sols un grup de 168 escrits de MB I han quedat fora de l’estudi, per ser anteriors al 1510 o per tractar-se de resums biogràfics de la família de Francesc de Borja. Encara que ens movem en un univers masculí, convé remarcar que hi ha un grup gens menyspreable de cartes signades o rebudes per dones (128 i 97 respectivament) que permet interessants comparacions, així com una visió de la salut des del món femení. Entre les protagonistes, hi destaquen Francesca de Castre-Pinós, segona dona del duc Joan, Elionor de Castro, muller de Francesc de Borja, Joana d’Àustria, filla de Carles V i les monges clarisses, moltes de la família Borja. Entre els homes, corresponsals o receptors de cartes, figuren lògicament els membres del ducat de Gandia i familiars vinculats, la cúpula de la corona hispànica i la dels jesuïtes. A banda del mateix Francesc de Borja, hi són presents: Carles V, el seu secretari Francisco de los Cobos, Felip II, Joan de Borja, III duc i pare de Francesc, el vescomte d’Évol, cunyat seu, Carles de Borja, V duc i fill de Francesc. De la Companyia de Jesús hi sovintegen: el fundador Ignasi de Loiola, el segon general Diego Laínez, el secretari Juan de Polanco, Antonio Araoz i tota la densa xarxa de provincials, rectors de col·legis i personatges rellevants. Tant a l’àmbit femení com masculí, hi ha figures d’aparició més esporàdica, però de gran interès, bé per la seua singularitat (Lluís Vives, fra Juan de Ávila), per l’adscripció a la petita noblesa (Mencía de Manrique i de Vich) o a estaments subalterns (sor Damiata, Melcior Marcos i altres germans jesuïtes). Són personatges que ens aporten testimonis i visions distintes de la salut, fora de l’alta aristocràcia civil o religiosa.

2. LA SALUT ALS MB. UN PERFIL FEMENÍ DISTINT?

Dels 2.769 documents, 1.231 contenien algun aspecte relacionable amb la salut. Al separar-los per sexes, vam comprovar que les notícies sobre salut en general, així com l’interès per la pròpia o aliena, es trobaven en proporcions significativament majors a les cartes de les dones (figura 1.2).1

Fig. 1.2 Comparació percentual de les notícies sobre salut a les cartes dels MB, segons el sexe del remitent. (Salut general: contingut global sobre salut. Salut altres: interès per la salut aliena. Salut pròpia: referències a la pròpia salut.)

El fet que prop de la meitat (44,5%) dels documents revisats continguen alguna referència a la salut, no deu causar sorpresa, atesa la importància del tema en la vida quotidiana de les persones (Pons Fuster, 2001). Crida l’atenció que les cartes signades per dones presenten un major contingut de salut. La troballa d’un perfil femení més proper a les qüestions de salut pròpia i aliena, adquireix major rellevància si considerem l’ambient aclaparadorament masculí de la col·lecció epistolar dels MB. Com anirem veient, les dones corresponsals, monges o seglars, pertanyen a la minoria lletrada i cap d’elles gaudeix d’un estatus professional reconegut, mèdic o «sanitari».

Hi ha cada vegada més evidència que, durant l’edat mitjana i el Renaixement, la dedicació a la salut per part de les dones és més important del que semblava. Ho és especialment a l’àmbit domèstic, en tots els estrats socials, i també en determinats espais com l’hospitalari. Per tant, les nostres dades no fan més que corroborar el paper femení en l’atenció de la salut familiar i del voltant, funció que remet a la dona dipositària del saber mèdic i màgic, transmés oralment des de temps ancestrals, que seguiria present al segle XVI (Achterberg, 1991; Iglesias, 2003; Ferragud, 2007).2

3. ESTAR SA O MALALT: TOTES LES GRADACIONS DEL GRIS

Tenint en compte que cada document podia tenir més d’una notícia sobre salut i afectar a una o diverses persones o col·lectius, es van recollir un total de 2.974 mencions, la majoria de les quals eren de tipus clínic (descripció de salut o malaltia) i prop d’una quarta part de caràcter terapèutic, preventiu o d’altres tipus (figura 1.3). Del grup de referències clíniques, un 52,4%, eren sobre salut/ malaltia en general, seguit a distància pel 32,8% de comentaris sobre malalties específiques. Un 13,7% d’aquest grup clínic, eren notícies referides a mort de persones, la majoria de causa natural/accidental, però en 71 casos per violència. Finalment, hi havia un petit grup de 27 notícies de difícil classificació.