Malalties i remeis

Aquesta massa informativa ens permet aproximar-nos a distints aspectes semiològics i terminològics. Al centrar-nos en les 1.215 referències que expressaven salut o malaltia en general, observem que el subgrup més nombrós fou la simple constatació de bona salut (26,9%), on es precisament aquest terme salud el més utilitzat, al costat de bueno-a i d’altres en menor proporció: sano-s, buenas fuerzas, valiente. Un segment rellevant és el que refl ecteix deteriorament de la salut (20,4%), amb distints graus o matisacions que van des de salud regular, mediana, mediocre a la mala, poca salud, salud achacosa o simplement falta de salud. Altres formes d’expressar la minva de salut empren el terme disposición, així trobem: indispuesto-a, mala o ruin disposición, etc. Més esporàdicament, el mot clau és trabajo: «Yo llegué aquí tan trabajado y con tantos accidentes ...».3

Fig. 1.3 Distribució percentual de 2.974 notícies sobre salut trobades als MB, segons el seu caràcter clínic (descriptiu), terapèutic o preventiu.

El reconeixement de l’estatus de malaltia suposa un graó més que la negació o la minva de salut. Aquest important segment (23,9%) l’hem trobat expressat sovint amb els mots enfermedad, enfermo-s i tots els seus derivats o complements. Altres formes deriven de fl aqueza i fuerzas: fl aco-a, enfl aquezido-a, faltan fuerzas. També hem vist malo-a, així com, en menors proporcions, doliente, cansado-a, fatigado-a i derivats. A més, s’han observat els termes achaques i els seus equivalents, ajes. Un quart grup remarcable (18,5%) expressa evolució i canvis o incidències de la malaltia, tant en sentit positiu –mejoría, mejor, mejorando, más fuerzas, no tan mal, enfermedad pasada...–, com negatiu –peor, empeora, no tan bueno, agravó la enfermedad...–, encara que en menor proporció aquest darrer. També tenen un cert pes les referències al repòs –en cama, no poder caminar, primer día de salir de casa...– i a l’estat de convalescència –convalescéncia, convalesciendo, no del todo recio-a... Cal esmentar la descripció de les situacions terminals, per la seua riquesa terminològica: moribundo-s, muy al cabo, fl aco y camino del cielo, oleada-o, a las puertas de la muerte, vecina a pasar a mejor vida, se teme por su vida, los médicos le daban pocos días de vida, muy de camino estoy para el último, me veo al cabo de la vida, me anda la muerte callesteando, etc. Altres grups expressen recialles o recidives de la malaltia –reliquias, caídas y recaídas...–, informen sobre el clima o lloc, o demostren preocupació per la salut d’altri.

En 23 ocasions el text evidencia de forma clara la vellesa, habitualment lligada al deteriorament físic que sol comportar, amb mots o expressions relatives: vejez, viejo, edad, mis años y mi salud, edad tan pesada, i altres semblants. Però no sempre la feblesa va lligada a l’edat avançada, com constata Lluís Vives: «Marco Varrón comienza sus libros De agricultura: si el hombre es un animal, cuanto mas viejo, mis ochenta años me advierten, que recoja la carga, antes de mi partida; pero este aviso no me viene de los años, sino de la enfermedad y de la debilidad de mi cuerpo».4 Els 43 anys que Vives tenia en aquell moment no eren comparables als 80 que Varró confessava en el seu text, però el pensador valencià sentia també l’avís de les malalties que l’allunyaven de la joventut.

4. NÀIXER I MORIR

El naixement i la mort, com a fites de l’existència humana, són esdeveniments importants que solen emergir sovint en la correspondència i poden constituir el motiu principal d’una carta. Les defuncions i els natalicis formen part de l’intercanvi d’informació entre els corresponsals dels MB, configurant tot un paisatge de relacions humanes que podem contemplar en els documents revisats.

Hem comprovat més uniformitat en la reacció davant els naixements que habitualment motiven la felicitació, protocol·lària o sincera, dels corresponsals. De vegades la contestació és massa tardana, com la del governador Cabanyelles que, capficat en sufocar la revolta dels moriscos valencians, va haver d’aprofitar el «descans» d’una malaltia per escriure als ducs de Gandia: «no quiero otro testigo para mi desculpa sino que no he scrito a vuestra señoría ell enorabuena del alumbramiento de la señora duquesa».5

Les notícies de mort són més abundants i riques en matisacions, tant en la forma de presentar-les com en la repercussió que generen. De les 317 referències trobades, la majoria corresponen a morts naturals, però vora una quarta part eren de causa violenta (Devesa, 2014d). Tant unes com altres apareixen de forma individual, sovint amb identificació dels personatges, i també com a fenòmens col·lectius (epidèmies, guerres) difícils de quantificar. Els dos o tres episodis de tipus fortuït o accidental (naufragis o terratrèmols) afecten a un nombre important però indeterminat de defuncions. La terminologia descriptiva de l’esdeveniment luctuós de causa natural té una certa varietat. Al costat dels habituals muerte, fallecimiento o expiró, amb els seus derivats, trobem altres expressions típiques de la fe cristiana com pasado a mejor vida, el Señor llevarle. Més diversitat encara podem observar en les morts violentes que reflecteixen la crueltat humana: muerto por homicidio, matado, saeteado y degollado, ahogó, ajusticiado, escuartizado, ahorcado, matado con tormentos, quemado-a, quemado vivo, etc.

La mort individual o col·lectiva és percebuda de forma diferent segons els receptors i la seua vinculació amb els difunts. Hi ha morts molt sentides i d’altres notificades com un pur tràmit o rebudes de forma freda. No és el mateix, ni al segle XVI ni ara, la defunció lògica d’una persona vella que la mort dramàtica i sobtada d’un home o dona en la flor de la vida.

5. LA NATURALESA PERSONAL: COMPLEXIONS I TEMPERAMENTS

La teoria humoral era un pilar bàsic del galenisme. En el cos humà hi haurien quatre humors (sang, bilis groga, bilis negra i flegma), l’equilibri dels quals determinava la salut. Cada humor combinava les distintes condicions del doble sistema dual: sequedat/humitat, calor/fred. El predomini d’un humor feia que una persona poguera ser de caràcter sanguini, colèric, melancòlic i flegmàtic, la qual cosa condicionava la seua predisposició o resistència a la malaltia concreta, així com la bona o dolenta adaptabilitat a les distintes condicions ambientals de cada lloc.

Als documents MB hem trobat 10 referències a la complexió o constitució de les persones o al seu temperament. En unes ocasions, es tracta d’expressions generals de bona o dolenta constitució. És el cas de la complexión sana, atribuïda a Francesc de Borja, o el informe sobre un jesuïta que és considerat muy flaco de condición y complexión.6 En altres textos, podem comprovar una menció més particular. Així, es destaca, en sentit positiu, el temperament sanguino del pare Fonseca, membre de la Companyia que podia ser enviat a les Índies.7 En canvi, en altres casos el temperament podia adquirir connotacions negatives: «De otros tres Padres que havía, el uno podía hazer poco, por ser enfermo y escrupuloso. El otro menos, por ser muy flemático y saber poco».8 En aquest cas, el caràcter flegmàtic del personatge era una condició que agreujava la seua poca saviesa i en justificava el trasllat a un lloc de menor responsabilitat.

6. MALALTS I MALALTIES

Les 761 notícies sobre malalties específiques trobades en els MB, encara que no cobreixen totes les possibilitats, suposen una bona mostra panoràmica de les xacres que patien els homes i les dones del segle XVI. La figura 1.4 ens permet observar les patologies més representades. Els danys causats per la violència i les febres són els dos grups que destaquen pel seu volum. La resta són afeccions que, en diferents proporcions, recorden les de qualsevol consulta d’assistència primària actual. Començarem per comentar els processos de causa natural i deixarem per al final l’anàlisi dels mals causats per la violència.

Fig. 1.4. Classificació de 761 notícies per grups específics de malalties (mal.).

6.1 Febres contínues i cícliques

Per a la medicina galènica, la febre era un símptoma i també una malaltia (Moreno, 1985-86: 11-30). La seua presència indicava salut alterada. Els metges del Renaixement ho sabien, però també coneixien que l’absència febril no garantia una situació sana, com ja ho deia el poeta: «Metge scient no te lo cas per joch / com la calor no surt a part estrema».9

Deixant a banda les agressions a la salut per violència, les 153 referències trobades, constitueixen el grup més nombrós (20,1%) del capítol clínic. En la majoria d’ocasions, la terminologia és genèrica, fiebre-s, calentura-s, amb diverses matisacions, però evidenciant sovint una variada semiologia. Així trobem: febre contínua, febre lenta, tercianes, quartanes, tercianes dobles o quartanes dobles. En 88 casos, la data aproximada del procés febril agut ens ha permès estudiar la variació estacional (figura 1.5), observant una agulla màxima estiuenca i altres dues menors a l’hivern/primavera i a la tardor.

Fig. 1.5 Variació estacional de 88 episodis febrils.

La terminologia de les quartanes (quartana-s, quartanillas, quartanario) apareix més variada que la de les tercianes. Les dues són diagnòstics freqüents: «se me han quitado las quartanas [...] Al P. Batista ruego que esté sin quartanas para quando yo llegue...».10 Això escrivia Francesc de Borja, al final de la seua vida. Ell mateix havia patit de quartanes a la seua joventut, segons ens conta el seu primer biògraf i confessor Dionisio Vázquez.11 També les tercianes tenen una important representació als documents. Hi destaquem un episodi sofert pel P. Avellaneda, en el qual descriu perfectament la seqüència febril:

Hanseme quitado las tercianas que en Trigueros me comenzaron un día después que escribí a v.p. dos cartas largas que fue vispera de San Lorenzo. Y tornaronme el jueves pasado, sábado y ayer lunes, y ordenó NS que el domingo día de la Navidad de NS fuese de huelga para predicar en el Auto de Inquisición que se hizo aquel día en Sevilla...12

En 33 episodis de febres cícliques (18 quartanes i 15 tercianes), es va poder constatar la datació aproximada. La distribució per mesos (figura 1.6) mostra una certa agrupació a l’estiu/tardor, per a les tercianes, i a la tardor, per a les quartanes. Encara que la sèrie és menuda i, per tant, sotmesa a artefactes estadístics, podem observar que les quartanes semblen fugir de l’estiu, emergint preferentment a la tardor, com explica la tradició galènica (Moreno, 1985-86). Així ho recordava Juan Calvo (1703: 39-40): «y en este tiempo [verano] se engendra poco humor melancólico; y esta es la causa porque las quartanas sin ningun remedio se curan en verano».13 En qualsevol cas, tercianes i quartanes es comportarien de forma singular, explicant el vèrtex de tardor a la corba general de les febres (figura 1.5), mentre que el màxim d’estiu estaria d’acord amb la coneguda insalubritat de les calors. L’altra punta menor d’hivern/primavera, podria correspondre a refredats i processos respiratoris, hipòtesi que caldria comprovar.

Fig. 1.6 Variació estacional de 33 episodis de febres cícliques.

Els episodis febrils cíclics de quartanes o tercianes són típics de malària o paludisme, malaltia causada per un paràsit del gènere Plasmodium.14 Hui sabem que les quartanes (febre cada 4 dies) són ocasionades pel Plasmodium malariae, mentre que el vivax i l’ovale causarien les tercianes (febre cada tres dies), d’acord amb la distinta duració de la fase eritrocitària que és de 72 hores en el primer paràsit i de 48 hores en els altres dos.15 Sols hi ha una darrera varietat coneguda, el falciparum, que, encara que sol donar tercianes, pot tenir un cicle més irregular. És la forma més perillosa, amb una mortalitat elevada en període agut. La malària és una de les malalties infeccioses més antigues i persistents, que constitueix encara una endèmia de gran mortaldat en amples zones geogràfiques.16 Estudis genètics assenyalen que el P. falciparum ha evolucionat amb els humans durant milions d’anys.17 Hi ha descripcions clíniques concordants a l’antiga Xina i Índia. Textos hipocràtics i dades posteriors indiquen la probable presència del paludisme a l’època grega i romana (Carter i Mendis, 2002; Cox, 2002). Per altra banda, hom ha detectat, per tècniques paleoimmunològiques, el P. falciparum en una mòmia egípcia i també en quatre membres de la nissaga Mèdici que van viure al segle XVI i que, molt probablement, van morir de malària (Fornaciari, 2010). Per tant, a l’època de Francesc de Borja la malaltia hi era. Cap estrat social n’estava exempt i el mateix emperador Carles V la va patir.18 Molts casos de les tercianes i quartanes diagnosticades per la medicina galènica correspondrien a malària. D’altres potser no, com en el llarg episodi febril patit per Francesc de Borja: «El mal que he tenido fue calenturas continuas y quartanas y terzianas y otros veinte achaques...».19 Massa variació febril per a buscar correspondències. En aquella època no existia el concepte microbià actual de les infeccions. Borja, al seu text, descriu el procés febril: la versió del mateix malalt deixa entreveure els diagnòstics dels metges. Una visió real i perfectament comprensible per als seus interlocutors.

6.2 Malalts del pit, tísics, hèctics i gent que tira sang

El fet que l’acte de respirar va lligat a la vida és probablement una de les primeres observacions dels humans. Conseqüentment, les alteracions de la funció respiratòria devien ser objecte d’interès per part de la medicina antiga de totes les cultures. A la Grècia clàssica, ja es diferenciava l’asma (panteix) de la dispnea (respiració difícil). El concepte galènic de funció respiratòria era diferent a l’actual. D’acord amb García Ballester (1972), el pneuma és considerat per Galè un esperit vital, mentre que els pulmons tindrien una funció refrigerant. Al llarg dels segles els significats canvien i apareixen noves paraules per a velles o noves malalties. Així, per a la medicina actual, el mot asma va lligat al bronco-espasme, la dispnea continua amb un significat proper al clàssic, però hi ha una variada i nova terminologia, per descriure malalties banals, com el refredat, o més importants, com la pneumònia i el càncer. Al segle XVI, a banda de símptomes perfectament identificables, també hi eren presents: l’asma, amb significació probablement més compatible amb la dispnea que amb el panteix homèric; el dolor de costat, pròxim a la pneumònia; el romadizo o refredat, i la tisi, propera a la tuberculosi. Malgrat la gran diferència conceptual entre la medicina del segle XVI i l’actual, de vegades, la descripció de les malalties respiratòries no queda tan lluny com podria semblar. Ho podem observar en el següent paràgraf de Dionisio Vázquez (2011: 389-392): «el padre Bustamante, por su vegez y asma de que era fatigado, no hiziesse otra cosa en toda la noche sino tosser y escupir y arrancar flegmas...». Qualsevol entén perfectament que el vell arquitecte jesuïta tenia tos i expectoració, que la seua funció respiratòria no marxava massa bé ni els seus bronquis estaven sans.20

A l’estudi, hem trobat 48 referències a símptomes o malalties respiratòries, que suposen un 6,3% del total. Apareixen múltiples al·lusions al pit: indisposición, enfermo, mejoría, deshauciado de, o altres expressions com pechos ruines o se le encendió el pecho. De vegades, el nombre de malalts del pecho començava a ser preocupant, com en el cas de Gandia. Així, el P. Roca informa que a les escoles hi ha pocs estudiants i que els gandians es queixen per massa recanvi de professors. Després, passa a detallar les qüestions de salut:

El hermano Merino llegó aquí quasi dos años y enfermó del pecho de tal manera que desta enfermedad murió pocos meses después; en este mismo tiempo leía el hermano Crespín y enfermó del pecho también y le duró mucho tiempo el mal y no sé yo que esté al presente bueno, y le fue necesario dejar de leer. A estos sucedió el padre Prado que fuera tan buen talento para púlpito y a pocos meses estuvo tal de los pechos que hubo de dejar la lectión y mandarlo a Valencia y de allí por orden de los médicos le mandaron a Barcelona y Zaragoza por causa de este accidente y he entendido que no está sano dél [...] Han sucedido al padre el hermano Andrés Manjón y el hermano Francisco Hernández. El primero anda ya diciendo y quejándose de los pechos...21

És evident la gran incidència d’afectats, quasi tots del pit, entre el professorat de l’escola de gramàtica de Gandia. Sembla una epidèmia de patologia pulmonar. Quina? Tuberculosi? Pneumònia? Els alumnes també emmalaltien? No ho sabem. L’enviament del pare Prado a València, i després a Barcelona i Saragossa, pot ser buscava un canvi d’aires i l’opinió d’altres metges.

Com era d’esperar, apareixen els refredats que són habitualment passatgers i propis de l’hivern, com el de Francisco de los Cobos cap a final de desembre: «Yo ha quatro o çinco días que ando fatigado de un romadizo que me ha tenido en la cama. Ya me hallo mejor, gracias a N. S.».22 També la primavera, amb els canvis d’oratge propis, afavoria aquesta patologia. L’esposa del duc Joan, Francesca de Castre-Pinós, ens dona testimoni: «Yo ando algo arromadizada, porque acá hace tiempo dispuesto para ello, porque hace unos días de calor y otros de frío y recios aires».23

Al marge de l’asma, que apareix ocasionalment, cal prestar atenció especial als comentaris sobre els malalts tísics i els que «tiren sang», atesa la seua major freqüència. Probablement es tracta de la mateixa patologia, s’ha de tenir en compte que, des de les descripcions hipocràtiques, l’hemoptisi és una de les característiques de la malaltia. Els textos que hem seleccionat semblen confirmar-ho. Així, al col·legi de Trigeros predominava la salut, però: «Un tísico havía, que, del trabajo de ir y venir a Palencia, echó sangre, con calenturas; mudóse a Marchena por consejo del médico, y ya Dios le mudó a la otra vida, donde nunca terná enfermedad».24 Si a Trigueros es parlava d’un tísic, a Còrdova hi havia més xacrosos:

Salud tienen grácias a Dios en el collegio de Córdova; aunque hay muchos achacosos, dos thísicos y 7 que hechan sangre, que es disposición para thísica. Escrito se ha por dos vías a Portugal, por saber el remedio que diz que allá allaron para estos sanguinolentos y thísicos. Entre tanto se han consultado los médicos de la tierra, y se va siguiendo su orden.25

El començament de la carta, dient que hi ha salut, no correspon a la relació de malalts que a continuació es conta, ni al reconeixement final de la «falta de salud». En qualsevol cas, queda molt clar que hi ha nou persones amb probable malaltia pulmonar i que echar sangre seria disposición para thísica, amb la qual cosa es reafirma el fort vincle entre la tisi i l’emissió de sang, que, pel context, suposem hemoptisi o esput hemoptoic. Quin devia ser el remei per a la tisi que buscaven a Portugal? Caldria esbrinar-ho, però es clar que alguna cosa distinta a la que oferien «los médicos de la tierra». No oblidem que els portuguesos corrien mig món amb els seus vaixells i portaven noves medicines de terres asiàtiques o americanes.

El dolor de costado és també conegut des d’antic. Es tractava d’una malaltia aguda, acompanyada de febre, que causava dolor en un dels costats. Sol identificar-se amb pleuritis, com apareix en algunes definicions.26 Al segle XVI hi ha una llarga i dura polèmica sobre la forma de sagnar els pacients que en patien. L’ortodòxia galènica, encara que mínimament, començava a qüestionar-se (Laín, 1973, IV: 87-89). En qualsevol cas la molèstia era important i obligava al repòs:

Llegamos a esta provinçia y villa de Oñate, donde al presente estamos bien de salud con el favor de nuestro Señor; pero después de llegados visitó al Padre provinçial [Araoz] la divina majestad con un dolor de costado, del qual le convaleçió, y está al presente bueno. Ha hecho en esta villa algunos sermones con gran mejoría del pecho y mucha mayor de los oyentes.27

El pare Antonio Araoz va poder superar la malaltia, però en altres casos podia tenir una evolució fatal: «que nuestro Señor nos ha querido mortificar llevándose para sí al señor Juan de Vega, la bíspera de santo Thomé a la una. Estuve siempre con él hasta que espiró, [...] Fue un dolor de costado agudo que le ahogó más en breve y sin pensar de lo que se entendió».28 Juan de Vega, president del Consell de Castella, fou assistit per Francesc de Borja en els darrers moments. Suposem que un procés pulmonar greu va ser la causa de la mort, si el dolor de costado agudo era un diagnòstic correcte per part dels metges que el degueren atendre.

Finalment, el mateix cos de Francesc de Borja ens subministra unes dades certes de patologia pulmonar severa. Mort el tercer prepòsit general, es va procedir al seu embalsamament. Juan de Polanco conta que el pulmó estava todo stragado i que va eixir «gran copia de sanie de entre el cóncavo del pecho y costillas».29 Es tractava, per tant, d’una col·lecció purulenta, probablement situada a l’espai pleural, que, com veurem més avant, pogué determinar la seua mort.30

Hi ha una febre hèctica o hètica que, per a Galè, no sols seria una conseqüència de la cronificació d’altres febres, sinó una malaltia en si mateixa, que indica una desorganització dels sòlids corporals (Moreno Rodríguez, 1985-86). Sovint, als diccionaris, els mots hèctic i tísic són considerats sinònims.31 Però, malgrat un cert solapament dels dos adjectius, no semblen originalment superposables, atés que la tisi estaria més relacionada amb els pulmons i l’hèctica o hectiquesa no necessàriament, encara que tant una com l’altra tindrien un caràcter consumptiu. Aquestes dificultats en l’adscripció del concepte ens han portat a separar de la resta les tres referències trobades. En un primer text, apareix algú que pateix la malaltia: «Pide el P. Francisco de la Torre que el collegio de Trigueros pague al de Marc[h]ena los gastos que ha hecho con un hermano ético que allí les embiaron a sanar...».32 Borja li escriu al provincial d’Andalusia una carta en la qual es preocupa molt per la salut dels col·legis jesuïtes. Les altres dues al·lusions al procés patològic tenen més caràcter d’advertència preventiva. Així, Polanco li trasllada a Borja la preocupació del pare Jeroni Domènech respecte als col·legials de Gandia: «algunos mancebos veía andar flacos y con duda de hacerse héticos...».33 El pare Domènech proposava instal·lar un lloc de recreació per restaurar la salut dels xicots malaltissos. També Borja es preocupava d’un jesuïta amb mala salut: «Ci avisano anche del pericolo di diventar ethico di Mtro. Jacobo Burdensio; et per essere anche lui molto buona cosa, desidero si tenga conto con sua sanità; et se giudicassino li medici che li convenessi uscir fuora di Ciamberì...».34 La insinuació de Borja sobre l’eixida de Chambéry del P. Burdensio i la recomanació d’atendre l’opinió dels metges mostra clarament el temor a la malaltia. La mala fama que arrossegava l’hèctica i la tisi, probablement venia d’antic. Ja ho deia Jaume Roig, en boca de l’abadessa que adoctrinava una dona perquè simulara malaltia: «de tisiquea o hetiquea por mostraràs...».35