Malalties i remeis

6.3 La digestió i els seus òrgans

Per a la fisiopatologia galènica, l’estómac és l’òrgan receptor dels aliments on es realitzaria la primera cocció. El quilo resultant seria recollit pel fetge que, en una segona cocció, elaboraria la sang venosa, el principal dels quatre humors (García Ballester, 1972). Als textos mèdics antics, la malaltia digestiva té un protagonisme important, de forma que el mateix Galè li dedica diversos capítols a la seua obra De locis affectis.36 Els dolors digestius representen el 5,5% del total de les manifestacions clíniques específiques trobades als MB. De 42 citacions, 18 corresponen al tracte alt, 16 a patologia de presumpte origen intestinal, 5 al fetge o a la melsa i 3 a símptomes digestius generals, que no permeten una adscripció funcional o morfològica. A més a més, l’estómac, amb 20 mencions, és l’òrgan intern que més apareix als documents. El bloc digestiu suposa, per tant, un capítol rellevant comparable al de les malalties respiratòries o neurològiques.37 Revisarem alguns exemples on l’estómac és l’òrgan protagonista.

El 1542, Francesca de Castre Pinós, li escriu al seu germà: «Porque Castillo ha dicho que el estómago de vuestra merced anda con algunos reumas lleva este acemilero esas conservas que el duque, nuestro señor, había dado».38 El fet que l’estómac del vescomte d’Évol tinguera algunos reumas no deu sorprendre si recordem que, en aquella època, el concepte de reuma era el d’un humor mòrbid que fluïa, causant malalties en diferents parts del cos.39 El germà de la duquessa de Gandia presentava unes molèsties atribuïdes a l’estómac, sense que el text ens permeta anar més enllà d’una simptomatologia probablement relacionada amb l’abdomen superior. Per tal d’alleugerir el malestar, se li enviaven conservas, preparats botànics que el pacient havia de seleccionar segons els resultats.

Quasi trenta anys després, un jesuïta destinat a Flandes informava a Francesc de Borja de la seua falta de salut: «Porque la flaqueza de mi estómago es grande, y la humidad y frialdad suya me offende y impide mucho. Ha sido siempre consejo de todos los médicos que he consultado, que son cinco o seys, que esta tierra me es muy contraria...».40 Crida l’atenció que el pare Diego de Acosta consultara diversos metges, així com el consens sobre la mala influència d’aquell clima. La línia de pensament era la de l’ambientalisme hipocràtic.41 La terminologia reflecteix clarament els dualismes esmentats, propis del galenisme. El paràgraf, segurament inspirat en l’opinió dels metges, argumenta que el clima de Flandes, humit i fred, no seria bo per a la humitat i fredor de l’estómac del jesuïta allí destinat.

En ocasions, el problema de la digestió era simplement la manca de menjar. Aquesta sembla la situació d’uns jesuïtes que, el 1570, acomplien la seua missió americana:

El S.or Pedro Meléndez, governador y adelantado de la Florida, hizo grande instancia por llevar muchos Padres de la Compañía a aquellas partes, offreciendo que su stada sería muy útil. Ahora se entiende que ni es útil, por[que] ningún fructo se puede hazer en aquellos indios; ni conviente, porque la vida que pasan es trabajosísima, stando sparcidos cada uno por su parte entre indios gentiles, sin esperança de convertirlos por la barbarie y rudeça de aquella nación. Danles de ración a cada uno media libra de maíz, sin otra ninguna cosa; de que parte son muertos, y parte tienen tan gastados los estómagos, siendo personas delicadas y criadas en estudios, que, si duran mucho tiempo en aquello, se acabarán como los otros.42

Francesc de Borja, aleshores general de la Companyia temia, amb raó, per la tropa, segons li contava al pare Luis de Mendoza.43 Els indis de La Florida no eren precisament pacífics i la disciplina militar afectava els missioners, els estómacs dels quals sofrien el racionament alimentari. En aquelles condicions, es comprén que tingueren gastados los estómagos, expressió que intenta reflectir el dèficit nutritiu i l’acció nociva d’uns aliments als quals no estaven acostumats. Per altra banda, es possible que el confinament obligatori en el fort al qual estaven sotmesos els jesuïtes, acabara també afectant els seus estómacs.44

Determinats textos suggereixen clarament l’origen digestiu de la malaltia, malgrat l’absència de paraules clau. És el cas d’un esdeveniment brusc, succeït el 1534 a un familiar de Francesc de Borja:

El señor don Enrique de Rojas estuvo la semana pasada tan malo que pensamos que moriría sin duda ninguna, según tuvo la enfermedad súbita y peligrosa, porque estando un día después de comer sano comenzó a echar cuajarones de sangre por la boca en tanta cantidad que en aquella tarde y en la noche echó más de ciento veinte onzas de sangre de una vena que se le estancó.45

Borja, aleshores al servei de l’emperadriu Isabel, és l’autor de la carta.46 Tenia 24 anys i, sense dubte, es va impressionar per l’espectacularitat del quadre hemorràgic que, a més a més, afectava una persona pròxima, circumstàncies que poden explicar l’exageració del càlcul. Les 120 onces suposen quasi tres litres i mig, pèrdua hemàtica difícilment compatible amb la vida en un episodi agut, com fou el cas.47 Don Enrique va sobreviure a l’hemorràgia, que concorda amb un origen digestiu alt, encara que la procedència exacta i la patologia causal siga difícil d’aclarir. La «vena que se le estancó», hipòtesi segurament emesa per algun metge de la cort, suggereix una participació vascular en la fisiopatologia de l’hemorràgia, cosa coneguda des de l’època clàssica. De fet, Galè (2002) ja parlava dels «vòmits de sang procedent dels vasos de l’esòfag», indicant que «de vegades, sense causa externa es produeixen ruptures de vasos per plètora de sang». L’afirmació del gran metge grec evoca fortament la ruptura de varius esofàgiques, però és dubtós que en aquella època existira el concepte tal com hui l’entenem. Més fàcil és que els anatomistes del segle XVI deixaren constància d’aquesta anomalia.48 En qualsevol cas, l’hemorràgia soferta pel familiar de Borja pogué ser originada per distintes patologies greus del tracte digestiu superior, inclosa la ruptura de varius. Tingué alguna cosa a veure aquest episodi amb la mort d’Enric de Sandoval i Rojas un any desprès? És possible, però tampoc hi ha suficients dades per assegurar-ho.

La simptomatologia intestinal està ben representada en els documents MB. Vegem-ne un exemple contingut a la carta que el duc de Villahermosa escrigué a Francesc de Borja: «porque lo impidió mi salud el ir antes, con haver estado de unas cámaras de sangre al postrer punto, después de haver recaído veinte vezes en la corte...».49 Les cámaras de sangre que va patir el duc es poden interpretar com una hemorràgia digestiva baixa, atés que cámaras, en el context referit equivaldria a deposicions.50 El quadre degué ser important, si considerem que el va portar al postrer punto, és a dir, prop de la mort, després de diverses recaigudes. Independentment de la causa de les diarrees sanguinolentes, podem afirmar que el procés que patí el noble aragonés no fou mortal. Martí d’Aragó va viure encara 16 anys, va morir el 1581, als 55 anys.

Finalment, remarquem una referència al fetge, en una carta d’una de les filles de Francesc de Borja a son pare: «El marqués [Àlvar de Borja] sanó con el contento, que havía más de cuarenta días que estava con calentura y mal de pechos, que es lo que de ordinario le fatiga, y sobrevínole dolor en el ygado agudísimo. Temimos no se le yciese postema en él, que era cosa muy peligrosa».51 Quina patologia podria haver-hi darrere del dolor en el ygado agudísimo? Còlic hepàtic? Pneumònia complicada? Àlvar de Borja tenia, aleshores, uns 34 anys. Estava molt content, perquè acabava de ser pare. Hui es consideraria jove, però al segle XVI era un home de mitjana edat. Actualment, la patologia biliar és poc freqüent per al sexe maculi en aqueixa edat. També ho era aleshores? La por al «postema» probablement procedia de l’opinió mèdica que avisava d’una eventual complicació inflamatòria o purulenta.52

6.4 Gota, reuma i ciàtica

El dolor no traumàtic en extremitats i articulacions és una manifestació patològica freqüent, coneguda des de l’antiguitat. Es tracta d’una malaltia propícia per a la paleopatologia, atesa la llarga duració de l’esquelet humà i el caràcter de les alteracions sovint relacionables amb malalties que hui anomenem de base osteoarticular. La paraula gota deriva del llatí gutta i fou utilitzada a partir del segle X, designant la malaltia causada sobre les articulacions per un humor viciat que flueix «gota a gota». El terme podagra és molt més antic encara, aparegué en textos del segle v aC. El mot ve del grec podos (peu) i agreos (agarrar, atacar), i indica la predilecció per les articulacions dels peus. En textos hipocràtics és diferenciava la poagre de l’artritis, assimilant-se la primera al que després s’ha conegut com a gota.

Durant el Renaixement, per reuma s’entenia un humor mòrbid que fluïa i causava malalties en diferents parts del cos. Així, Sigismund Albicus descrivia el reuma com «la mare de les malalties» (Iglesias-Gamarra, 2006).53 El fet que aquestes afeccions s’acompanyen sovint de fenòmens inflamatoris visibles i tangibles, contribueix a facilitar la seua identificació pels metges de totes les èpoques.

Hem inclòs també en aquest grup la ciàtica. El terme sciatica deriva del grec ischios (maluc), era utilitzat per Hipòcrates i entès com a dolor en la pelvis i cama (Pearce, 2007). Tant el terme ciàtica o sciática com poagre i gota eren corrents al segle XVI. Així ho confirma l’obra d’Alonso Chirino que, amb el seu interés divulgador, comenta: «De la podagra que llamamos gota o de la ciática que es dolor en el anca».54 També Luis Lobera de Ávila parla de la gota arthetica sciatica, com una de les quatre malalties cortesanes.55

Un total de 61 paràgrafs contenien alguna expressió o descripció enquadrable en aquest grup. La data aproximada de les crisis de gota, reuma o altres episodis dolorosos afins, recollida en 29 ocasions, ens ha permès estudiar la freqüència estacional. La figura 1.7 mostra una clara acumulació a l’hivern/primavera i un marcat descens estiuenc, la qual cosa concorda amb el pensament clàssic, encara vigent, de la influència climàtica i estacional en els processos reumàtics (Arber, 1994; Queiroga de Figueiredo, 2011; Yaron, 2011; Brennan, 2012).

La gota fou el diagnòstic més freqüent, amb 40 referències i en diferents graus (grave, muy recia). En ocasions, es relataven situacions invalidants (gimiendo y sin poder levantar los brazos), com també evolucions positives cap a la milloria o recuperació (mejor, levantado, libre de la gota). De vegades, l’afectació era dubtosa, com en el cas de Joan de Borja: «Bien es que vuestra merced sepa que tengo un dolor en el pie izquierdo de un golpe que me dí agora un año que no me puedo valer algunos días. Dicen que es gota, si viene flaqueza, creo, lo que será de lágrimas».56 Els qui sí que patien clarament de gota eren el fill i el net del duc Joan. Francesc de Borja testimonia diverses vegades la malaltia i Carles de Borja la va sofrir greument, com conta el canonge de Gandia: «Hallé a S. Sría. Ilma. [el duc Carles] achacoso de la gotta, que le atormenta y [le] tiene medio tullido».57 Tant va afectar aquesta malaltia al V duc que, durant una crisi, hagué de ser transportat amb una cadira per rebre Felip II.58 Es podria parlar d’una causa genètica en la família Borja de Gandia? Ho desconeixem, però seria un factor afegit a l’alimentació i a l’estil de vida que, ben segur, hi jugaren un paper fonamental.

Fig. 1.7. Variació estacional de 29 episodis de gota, reuma i dolors perifèrics.

També són coneguts els atacs que patia sovint Carles V, un dels quals relata el conseller Luis de Ávila: «al qual [Carles V] ley toda la carta, estando, como V. R. en ella dize, gimiendo y sin poder levantar los braços, porque de un mes a esta parte le ha dado la gota dos veces, y harto ásperamente».59 La gota no va ser la malaltia més greu de Carles V, però sí la més dolorosa i invalidant, amb episodis repetits des dels 28 anys (García Simón, 1995). L’anàlisi anatomopatològica recent, en un dit momificat de l’emperador, ha demostrat el dipòsit massiu de cristalls d’àcid úric en la falange distal, amb destrucció completa de l’articulació interfalàngica. La troballa confirmaria el diagnòstic dels metges de la cort i la severitat de la malaltia, que contribuiria a explicar fins i tot l’abdicació i la retirada a Yuste (Ordi, 2006).

Encara que l’alta noblesa era terreny abonat per la gota, els estrats més baixos de la jerarquia social no n’estaven lliures. Dins la Companyia, podia arribar a ser motiu d’exempció: «Esto se diga que aquel hermano novicio enviado de Murcia, a quien se han descubierto gota artética formada, se puede enviar con Dios a su casa».60

En dos casos trobem el mot podagra. Polanco conta, referint-se a Francesc de Borja, que «nostro Padre general, travagliato questi giorni della podagra...».61 El mateix Borja confirma l’afectació manifestant que ha estat gitat molts dies a causa del poagre.62 Les dues cartes estan escrites en italià i es refereixen a la mateixa crisi, esdevinguda a Roma a finals del 1570. Encara que a l’antiguitat clàssica, poagre i gota no significaven el mateix, fa la impressió que, al Renaixement, les dues afeccions se solapaven (Iglesias-Gamarra, 2006).

El caràcter del reuma, com a humor circulant pel cos, el trobem ben representat al següent paràgraf: «porque don Juan está quartanario, y la marquesa muy achacosa de corrimientos, de reumas y dolor de yjada».63 Aquesta capacitat migratòria explica la troballa de documents que parlen també de reumas a l’estómac i als ulls.

Hi ha algunes cartes que parlen de ciàtica: «El padre comisario [Araoz] está al presente en Madrid, y se halla mejor de su ciática, aunque no puede andar ni ha salido de casa, y si hubiere de salir habrá de ser cabalgando».64 Dos anys més tard, el mateix Araoz diu: «Yo, padre mío, a dos años que estoy tan subjecto a la çeática y al tullimiento, por poco que camine, que después que llegué aquí de Valladolid, estoy qual estos Padres dirán...».65 La ciática o çeática del comissari Antonio Araoz portarà cua, atés que li valdrà com a argument per no atendre la petició de Borja d’anar a Roma, i també ocasionarà crítiques internes pel fet d’anar en mula i precisar ajudants.66

6.5 Traumatismes i accidents

Segons l’època, pot variar el tipus d’accident traumàtic sofert pels humans. Al segle XVI, és evident que una persona tindria poques probabilitats, llamps a banda, de sofrir accidents elèctrics. Tanmateix, podia caure un bac, anar a parar a un barranc o tallar-se amb un ganivet, com actualment. D’acord amb la condició social, serien més o menys freqüents determinats tipus de traumatismes. Com sempre, el atzar jugava el seu paper però també la major o menor exposició al risc i, al capdavall, cadascú tenia allò que la fortuna li reservava. Els textos dels MB ens han permés detectar accidents fortuïts en 26 ocasions. Vegem-ne alguns.

El 1533, el baró de Vilallonga Joan de Borja va cometre una imprudència que pogué costar-li molt cara:

Paréceme que yo he hecho como los que dicen loa la mar y tenta a la tierra, que yo loé el puente de Corbera a vuestra señoría, y no quise pasar por él sino por la gola, y penseme ahogar, que creo que si no fuese víspera de Na Sa que por la mucha devoción que mi padre le tenía, ha querido mostrarme este milagro, que de otra manera era tan ahogado como los ahogados. Heme sangrado hoy. Gracias a Dios me hallo mejor. [...] yo no puedo ser ahí hasta año nuevo, porque yo estoy tan doliente de esta caída que aunque quisiere no podría ir antes.67

La datació de la carta i el text mateix, fan pensar que el succés va ocórrer el set de desembre, vespra de la Puríssima. El cabal de la gola de Corbera potser havia augmentat per les pluges tardorals que habitualment fan acte de presència a la Safor i la Ribera, cosa que explica el tràngol que quasi li va costar la vida a l’atrevit baró. Entre el sotrac recent i la sagnia posterior, el de Vilallonga degué quedar tan claümat que no gosaria moure’s. Li calia un cert repòs i deixava els trasllats per a més endavant.

Un altre accident de circulació és el que va presentar el P. Valderrábano. Després d’assistir a la congregació general, el jesuïta tornava de Roma a cavall d’una mula:

De nuestro viaje lo que tengo que decir es que NS ha scapado de una buena al padre provincial Valderrábano, el qual yendo a subir a su mula, como no alzase bien la pierna, pisó en la aura a la mula con la espuela [...] y tras esto con las coces y corridas que dio arrojó al padre provincial y dejólo así sin habla. Procuramos lo más presto que pudimos que bebiese un jarro de agua y llevamosle como pudimos hasta un lugar cinco millas delante de donde cayó y echámosle en una cama. Y yo fuí a Camerino, que estaba de allí siete millas, a consultar un médico y traer un barbero que lo sangrase. Fué el Señor servido que la sangría y cierta poción que se le dió le hizo tanto provecho que luego al dia siguiente pudo caminar y vinimos caminando hasta aquí, y va ya casi del todo bueno, gloria al señor por todo.68

Crida l’atenció que, davant la commoció que probablement va sofrir el provincial de Toledo, li van donar un got d’aigua, pràctica que encara persisteix en la medicina popular. A continuació, es va requerir la presència del metge. Com en el cas anterior, es va practicar una sagnia, executada pel corresponent barber. La recuperació de Valderrábano fou ràpida, la qual cosa ens indica l’absència de lesions importants, a banda dels efectes positius atribuïts a la poció administrada.

El fet d’anar a peu tampoc lliurava del perill d’un bac traumàtic, com li va passar a la germana de Felip II, Joana d’Àustria, segons informava sor Joana de la Creu: «De la caida ha sido merced del Señor salir tan bien como tengo escrito, que es quedar S. A. muy buena y sin ningún impedimento ni sentimiento en el brazo, aunque el hueso se le ha quedado un poco [suelto]...».69 La mateixa protagonista de l’accident confirma la bona evolució, malgrat la probable fractura o luxació: «Sólo digo que podéis estar sin cuidado de mi y porque estoy muy buena y el brazo casi tan recio como el otro».70

Tampoc Francesc de Borja es va lliurar d’alguna ensopegada. Així, en un lloc tan poc propici als sobresalts com una església, li va caure una reixa damunt. Borja, aleshores comissari jesuïta, estava fent el camí de Sant Jaume, però, a causa d’un atac de gota i la fatiga que arrossegava, va haver de quedar-se al col·legi de Villar uns quatre dies:

Y aunque después estuve sangrado, y fué casi milagro no morir de una caída que me hizo dar la rexa de nuestra iglesia, que se cayó sobre mí; con todo me hallo con mucha mejoría, aunque no libre de otros accidentes ordinarios, specialmente de la quebradura, que me trae fatigado, aunque consolado por quitarme la occasión de caminar.71

Encara que Borja no menciona el lloc de la quebradura, la probable fractura ocasionada per l’accident li va obligar a aturar-se quan sembla que ja tornava cap a Oporto.

6.6 Malalties de la boca, orella i ulls

Hem trobat 29 textos que mencionaven alteracions de l’àrea bucofaríngia, de l’orella o dels ulls. El grup, quantitativament modest, té la seua complexitat. Així, en 7 ocasions hi apareixen símptomes dentals, principalment caigudes o dolor –dientes y muelas a tierra, caida de dientes, doliente de las muelas, etc. En un cas, la pèrdua dentària s’atribueix al clima «porque se le caen los dientes en Segovia [P. Santander] con el frio de la tierra, representa ser trocado con otro del Andalucía. Paréceme bien se tenga en cuenta con su salud...».72 També hi ha una descripció de molèsties per l’eixida de les dents: «La infanta anda un poco mal dispuesta de las muelas que le nacen, porque con nacerle tarde danle mucha pena, mas Dios sea loado no tiene calentura».73 Les angines, i pot ser la faringitis –angina, esquimancia, apretamiento de garganta– hi estan presents, així com un episodi d’epistaxi a la qual s’atribueixen efectes positius: «porque la duquesa [Francesca de Castre-Pinós] duerme mejor de lo que solía y con avelle acudido sangre por las narices, la cabeza está más en sí de lo que estaba...».74

Les alteracions de l’orella, com les de la vista, poden tenir caràcter limitant, especialment quan són de certa importància. En el cas de l’orella, de vegades es podien compensar, com intentava Francesc de Borja amb un instrument auxiliar: «Hecho esto, ha querido y mandado que yo la oya en confessión; y aunque he menester la caña a ratos para oyr, como S. Sría, no me he podido escusar...».75 La necessitat intermitent de la pròtesi auditiva fa pensar en una hipoacúsia transitòria. Pot ser que Borja presentara una sordesa moderada momentàniament agreujada per alguna incidència afegida (refredat, otitis, tap de cera, etc.). La canya referida devia ser un tub (vegetal, ossi o metàl·lic) que amplificava el so, utilitat coneguda des de l’antiguitat. Curiosament, fou un jesuïta, Atanasi Kircher, qui va dissenyar el primer «telescopi» auditiu o tub acústic al segle XVII.76A les centúries següents, es va difondre l’ús de les conegudes trompetes en forma d’embut.

En altres casos, la pèrdua d’audició era una barrera tan important que podia impedir una meta desitjada, com les missions:

El padre don Diego [Diego de Guzmán] aunque tiene la misma voluntad con que de aquí partió de servir a Dios NS en las Indias, todavía falta por experiencia algunos estorbos y especialmente el de su sordez que le impide el aprender nueva lengua y por consiguiente en lo oir confesiones y enseñar la doctrina cristiana.77

Les 11 referències a malalties oculars formen el segment més nombrós del grup. La terminologia va des de la simptomatologia dolorosa o inflamatòria – mal de los ojos, ojo hinchado– als defectes visuals –vista corta, mal de la vista, falto de vista– o de significat dubtós: reuma a los ojos. En ocasions, es difícil determinar el tipus de malaltia ocular: «La duquesa [Francesca de Castre-Pinós] no podrá escrivir con éste, porque trae un ojo hinchado, aunque de lo demás está mejor...».78 Un ull inflat podia correspondre a tantes i diverses causes que fa impossible qualsevol aproximació etiològica. En altres casos, el problema se centra en la disminució o la pèrdua de la visió. Com el de l’orella, el defecte visual representava un seriós entrebanc per a la tasca qüotidiana: «Circa Antonio Casario ci avisano di Macerata che per la curta vista viene a non tener troppo authoritá con li scholari suoi...».79 És evident que el jesuïta no podia continuar dedicant-se a la docència. La ceguetat podia sumar-se i afegir dramatisme a les dificultats econòmiques: «El ha entendido [maestro Ávila] que Marina de Ávila, su madre, está en la villa de Barahona, tierra del duque de Medinaceli, ciega y pobre».80 No apareix cap referència a l’ús de lents per corregir defectes visuals, encara que al segle XVI les ulleres ja eren utilitzades en cercles socials alts.81

6.7 Malalts del cor o de l’ànima?

Encara que les referències al cor són contínues en els textos revisats, resulta difícil detectar les malalties pròpiament cardiològiques atesa l’ambivalència del llenguatge del segle XVI, encara vigent a l’actualitat, que identifica cor i ànima en una mateixa localització. El pensament aristotèlic seria una de les arrels profundes d’aquesta concepció. El galenisme ubicava l’ànima racional al cervell, però el cor continuava essent el suport de l’ànima irascible i, per tant, de les virtuts corresponents, ira, audàcia, esperança, amb les seues oponents, temor i desesperació.

Quan Francesc de Borja es queixa, entre altres coses, de congojas de coraçón,82 no estem segurs si realment es tracta d’algun símptoma cardíac o d’un estat anímic depressiu consegüent a les malalties que en aquell moment tenia. També resulta complexa la interpretació dels problemes de cor dels col·legials de València referits pel visitador jesuïta: «de los pocos nuevos que aquí hay, están no sé quantos tocados de mal de coraçón, y todos a una mano tan flacos, que se les pareçe andar en disposición de enfermar». Això li contava el P. Gil González Dávila a Borja, queixant-se del col·legi que, al seu parer, no era un lloc tan sa com caldria. Al final de la carta, insisteix: «aquí hay mucha gente muy menuda y de poca edad; y cierto, estos mochachos apruevan tan mal, y son tan costosos, y al cabo y a la postre dan en un disparate, si no se han quebrado antes la salud con mal de coraçón, etc.».83 Als diccionaris antics, el mal de corazón es defineix com un baf o flato que repercutiria sobre el cor, però també cal tenir en compte l’assimilació a la gota coral, és a dir l’epilèpsia.84 Tanmateix, no es probable que hi hagueren diversos col·legials epilèptics al mateix temps. Més compatible seria acceptar una tercera accepció del mal de cor, que equivaldria a mal d’amors, com apareix a la literatura del segle XVI.85 Mal d’amors o flatulències, patologia del cor o de l’ànima, allò ben cert és que els xicots, probablement adolescents, del col·legi de València no gaudien de molt bona salut per la primavera de 1567.