Malalties i remeis

El virrei també hagué d’enfrontar-se a una forta revolta en els territoris fronterers del Rosselló. La ciutat de Perpinyà, amb 8.700 habitants, era la més poblada de Catalunya, després de Barcelona.210 Massa important i estratègica per consentir-hi avalots. Borja hagué de viatjar-hi per intentar resoldre la crisi.

Al fin yo he trabajado tanto y he usado de tales medios, como lo tengo escrito, que con los mesmos delinquentes he prendido a los otros. Y cierto no se pudiere hallar mejor remedio; y assí havrá tres o quatro días que ahorqué uno de los principales vellacos desta rebuelta, porque fué casi el primero de los que mataron al soldado Hontiveros, y el día que se effectuó la sentencia, según me han dicho, lloraban las mugeres, y los hombres maldezían a don Francès. Hanlo sentido mucho, por pareçerles que les tocavan en lo bivo. De los presos que tenía, a otro le valió la corona, y otro tengo para tormentar; y a otros que no se les han podido provar culpas, soltamos con fianças.211

El tal «don Francès» no era Borja, sinó Francesc de Beaumont que va ser capità general del Rosselló i la Cerdanya, de 1529 a 1540. Directament nomenat per l’emperador, sembla que fou una persona controvertida. La situació de les tropes imperials al Rosselló el 1539 era bastant lamentable, als soldats se’ls devia moltes pagues i, per poder menjar, en alguns casos es feien assassins a sou.212 Tot això, en un ambient d’animadversió entre militars castellans i població civil. En juny d’aquell any, els perpinyanencs, al crit de «morin castellans», van engegar la persecució de soldats. La resposta fou el posterior bombardeig de Perpinyà per l’artilleria de la ciutadella que, al seu torn, comportà el setge de la fortalesa per la població. Al març de 1540, Beaumont va tornar a bombardejar Perpinyà. El capità general era tan odiat pels rossellonesos que, per tornar cap a la seua Navarra natal, va necessitar l’escorta d’una tropa d’arcabussers. Calia protegir-lo dels afanys de revenja.213 Finalment, Carles V optà per afluixar la repressió: «por lo que he holgado mucho que S. M.t se haya resumido en lo del perdón; porque, assí me perdone Dios, que aunque soy el que más gana he tenido que castigarlos, soy agora el que más desseo vellos en gracia de S. M.t y no por ellos sino por lo que cumple a su real servicio».214 A l’altre costat de la frontera estava França que, aleshores, era un perill important. El lloctinent, com és lògic, havia d’obeir fidelment.215

7.4 La intolerància religiosa i les seues víctimes

La intolerància religiosa al segle XVI, com en qualsevol època, podia causar violència i amenaçar la salut i la vida de les persones. L’aparell inquisitorial era un instrument més de la guerra de religions. A Espanya fou aprofitat per la monarquia i va adquirir independència de l’autoritat papal. Si a l’etapa dels Reis Catòlics, l’objectiu principal eren els conversos, posteriorment fou utilitzada contra els protestants. La tortura, en principi poc utilitzada, fou cada vegada més freqüent, especialment a partir de 1530, contra heretges i conversos judaïtzants. Els acusats per la Inquisició podien ser alliberats sense càstig, o exposats a l’escarni públic i suportar distintes penes que, en ocasions, incloïen la mort a la foguera.216 Als escrits dels MB, apareixen diverses notícies relacionades amb la Inquisició. El 21 de maig de 1559 es va celebrar a Valladolid un gran «Auto de Fe» al qual Borja va assistir. Un memorial informa detalladament del procés i resultat final:

Producti sunt autem 30 rei, omnis conditionis homines, inter quos multi etiam nobilissimi viri et feminae. Ex 30 autem 14 combusti sunt, et omnes (praeter unum, qui vivus exustus est) errores suos agnoscentes et misericordiam implorantes; reliqui vero «sexdecim» qui levius deliquisse videbantur, gravissimis «etiam» penis sunt afecti.217

A continuació, el document conta la demolició de la casa del doctor Agustín Cazalla.218 No sols va ser important el nombre de condemnats i executats a la foguera, 30 i 14 respectivament, sinó la rellevància dels personatges. Així, Pero Sarmiento, comanador d’Alcántara, fou sentenciat a presó i sambenito perpetus, amb privació d’hàbit i honors. Mencía de Figueroa, la seua dona, presó i sambenito a perpetuïtat. Luis de Rojas, marqués de Poza, desterrament de la cort i privació d’honors. Juan de Ulloa Pereyra, comanador de San Joan, presó i sambenito perpetus, amb privació d’hàbits i honors. Un dels condemnats a la foguera fou cremat viu, per no voler renunciar a les seues creences. Es tractava del llicenciat Herrezuelo que, malgrat les recomanacions del mateix Agustín Cazalla, no va acceptar retractar-se. Borja hi estava present i li ho conta a Laínez.219 Tenia la delicada i penosa missió de comunicar la sentència que li tocava a la jove Ana Enríquez, filla dels marquesos d’Alcañices i cunyada de la seua filla Joana. La va conhortar en aquella difícil situació: «illam consolatus sum, “ita” ut, quamquam mortem secretam publicae ignominiae praeferret...». Ana, malgrat que hauria «preferit una mort secreta a la ignomínia pública», va eixir ben lliurada. Fou condemnada a pujar al cadafal, portant sambenito i ciri, després de dejunar tres dies. Tornada a la presó, va ser alliberada, després de mostrar signes clars de penediment (Dalmases, 2002: 139). Sorprén la duresa de les penes aplicades, fins i tot a persones que anteriorment havien estat molt vinculades a la cort de Carles V, com el doctor Cazalla, predicador famós per la seua eloqüència. Ni tan sols el seu penediment el va salvar. Ell, com altres, fou mort i cremat a la foguera. L’actitud del vell emperador, que exigia «mucho rigor y recio castigo», va ser determinant.220 Carles V, probablement escarmentat per la marxa de les coses a Flandes i Alemanya, no volia tolerar cap brot de protestantisme a Espanya i, des de Yuste, recomanava a la filla, Joana d’Àustria, governadora en aquell moment, i a Felip II, rebutjar qualsevol misericòrdia. Si se’ls perdonava, deia, tindrien capacitat «de hacer el mesmo daño viendose en libertad, y aún más siendo personas enseñadas, exasperados de la afrenta que han recibido por ello...» (Menendez Pelayo, 1998, I: 930-968).221

Si ens atenem als textos, Borja no sembla massa contrariat per la repressió de la heretgia. Un any abans, ja es feia ressò de la persecució de luterans per la Inquisició i remarcava el «bon concepte» que es tenia de la Companyia, la qual cosa fa pensar que podia haver un «mal concepte» i que les relacions amb els inquisidors possiblement no eren massa fines.222 Malgrat el tràngol d’Ana Enríquez, Francesc valorava positivament les condemnes de Valladolid:

Las nuevas del auto, que se selebró el día de la sanctíssima Trinidad por la santa inquisición, buelbo ahora a embiar a V. P., que fué cosa de harto sentimiento y de harto contentamiento. Creo se hará muy presto otro, tan señalado como el passado, y aun dizen que mayor, por haver más gente.223

Era això el que realment pensava? Potser sí. Hi ha, però, un cert marge de dubte. En la seua condició de comissari per a Espanya i Portugal, difícilment podia dir alguna altra cosa. La Companyia havia «col·laborat» amb la Inquisició. No tenia més remei, atesa l’animadversió contra els jesuïtes per part d’alguns sectors de les religions més antigues, com franciscans o dominics. De fet, els membres del nou orde eren mal vistos per les seues innovacions i la influència creixent en les esferes del poder, i sovint se’ls criticava la seua permissivitat en l’admissió de subjectes amb dubtós pedigrí de cristians vells.224 Fins i tot, és possible que Borja sobreacturara en aquella carta, per sentir que la pressió inquisitorial li anava rondant. Sabia que estava prop de sofrir en la pròpia carn els perills inquisitorials? És possible. Uns mesos després, hagué de fugir a Portugal per l’aparició d’uns escrits seus a la llista de textos prohibits.225

És probable que no tots «gaudiren» d’aquells espectacles. Uns anys després, l’incident protagonitzat per un jesuïta, sembla confirmar-ho:

estando yo en Valladolid, assistiendo por orden de S. S. al capítulo de los Padres de San Francisco, me hallé presente a un auto de inquisitión que allí se hizo en XII del presente, en el qual fueron algunos relaxados al braço seglar, y los acompañaron algunos religiosos para ynstruirlos y ayudarlos a bien morir. Después de ser muerto uno de ellos, con quien se halló el P. Dr. Pero Sánchez, de la Compañía, volviose el mismo Padre, según soy informado, a la gente, y començóles a persuadir a bien vibir y a la freqüencia de los sacramentos, diziendo que podría ser estar ellos en mayores pecados. A esto se halló presente un Padre de sant Francisco, que era a la sazón guardián de Paredes, y pensando que havía dicho el Dr. Pero Sánchez que havía mayor pecado que la heregía, començó a alterarse y dar vozes, de manera que mucha gente recibió escándalo de ello, y se dezía que se publicava por villa, que havían presso por la inquisición al dicho Padre Dr. Pero Sánchez.226

El nunci, signant de la carta, ho va comunicar al comissari Araoz i aquest li va encarregar que aclarira la intervenció del franciscà, que va demanar disculpes davant els superiors. En tot cas, fou el jesuïta el que inicià l’incident dirigint-se al públic. Pot ser que el P. doctor Pedro Sánchez simplement estava nerviós per l’assistència a un condemnat a mort. També és possible que el càstig, sense misericòrdia, li semblara excessiu. És difícil valorar-ho des de la perspectiva actual. Però el jesuïta contestatari no era l’únic que, des del clergat, criticava els actes de fe. Alguns predicadors messiànics es rebel·laven, anunciant nous temps sense una Inquisició que podia haver condemnat màrtirs. Un dels més famosos era Juan de Ávila, que no es va retractar d’afirmacions semblants malgrat haver estat processat ell mateix pel Sant Ofici. El seu deixeble Diego de Guzmán va adoptar la mateixa postura crítica.227 A l’àmbit seglar també hi havia resistències. Un cas singular fou el del doctor Juan de Úbeda, metge originari d’aquesta ciutat i resident a Còrdova. Fou condemnat a l’acte de fe de 1553, per haver sostingut que el Messies encara no havia arribat. Va ser novament arrestat el 1572, per reincidència en la seua postura i per continuar exercint la seua professió, en contra del manament inquisitorial. Mantenia que: «en lo que la Inquisición de Murcia se hizo, y en esta, con los de Úbeda, todo había sido falso testimonio y habían muerto mártires los que quemaron» (Pastore, 2011).

Més de 30 anys abans de l’acte de Valladolid tampoc tots compartien la curiositat pels grans espectacles en què anaven convertin-se els actes de fe. Hi devia haver alguns assistents poc fanàtics o d’altres que se sentirien, directament o indirectament, implicats. Potser algun testimoni reunia les dues condicions.

El primer juego de los principales fué el jueves 14 de este mes, en que por la mañana se quemaron 13 hombres y mujeres con otra multitud de státuas, y hubo muchos reconciliados, y aunque «id per jocum factum est, miseris tamen patientibus serio prevertebatur». Aquí pagan muy bien a los oficiales que se introducen en los actos de estos juegos mas yo de mala gana fuera persona en esta scena.228

Això li contava Francisco de Villalobos a l’arquebisbe Fonseca, des de València (Fabié, 1886: 57). El prestigiós metge acompanyava la cort de Carles V, que havia anat a jurar els furs. L’acte de fe formava part dels jocs i festes organitzats amb motiu de la presència reial.229 És evident que a Villalobos no li agradava aquella exhibició de crueltat. Procedia d’una família de jueus conversos i havia patit la persecució inquisitorial. En aquell moment els perseguits no eren encara heretges luterans sinó conversos judaïtzants. Els càstigs però eren igual de terribles.230

Una figura històricament rellevant atrapada per la Inquisició fou la del bisbe Carranza.231 El 1560 el secretari jesuïta Polanco comentava: «por las infamias que ha sembrado el dicho P. Cano, tan contrarias a la verdad [...] Algunos dizen que él [Melchor Cano] quedará aquí por el negocio del arçobispo, por parte de la inquisición...».232 Melchor Cano no gaudia de la devoció de la Companyia, n’era un enemic declarat que estava aleshores a Roma per fer valdre la postura espanyola. La Inquisició mantenia empresonat Carranza des de feia uns mesos, cosa que va obrir un llarg contenciós entre Felip II i el papa. Aquest era el «negocio del arçobispo». Fou precisament Carranza, junt amb Rui Gomes, qui havia advertit uns mesos abans Borja del perill que corria quan va decidir anar-se’n a Portugal (García Hernán, 1999: 172-173). El calvari de Carranza va durar 17 anys, passant de la presó de Valladolid al confinament de Sant’Angelo. Malgrat les queixes manifestades pel tracte a la presó inquisitorial, no degué sofrir danys físics, atesa la seua dignitat eclesiàstica, però la privació de llibertat i del seus ministeris, especialment a l’etapa espanyola, probablement foren penosos. Tanmateix, és dubtós que la salut de l’arquebisbe de Toledo fora malmesa notablement per la seua reclusió. Va morir als 73 anys, edat realment avançada per a la seua època.

Ni Carranza va ser l’únic arquebisbe empresonat ni els espanyols de Valladolid, o d’altres llocs, foren les víctimes exclusives de la intolerància. A l’Europa protestant, els catòlics també eren perseguits, i en perillava la salut i la vida. Als textos revisats apareix un personatge singular que va patir presó i mort: l’arquebisbe irlandès Richard Creagh. El 20 d’agost de 1565, Polanco i Borja li envien a Creagh sengles cartes. La de Francesc comença dient-li: «Ut magno animi sensu ac dolore intelexeramus D. V. Rmam. in manus haeretico rum incidisse, et in Turri lundinensi captum detineri, ita gratissimum nobis et iucundissimum in Domino fuit, cum evasisse ex tot periculis et afflictionibus et Lovanium pervenisse D. V. intelleximus».233

L’arquebisbe d’Armagh havia escapat de la presó anglesa. Les peripècies anteriors i posteriors van ser relatades a Borja, en una extensa carta datada uns mesos abans.234 Creagh havia fet un viatge perillós: «Ex piratorum, maurorum, maris at latronum periculis liberatum internavigandum ex Hibernia in Ciciliam, et inde Roman equitando, mandavit postea Dominus febri, ac pesti deinde...»235 Les seues penalitats van anar en augment, atés que fou capturat a Irlanda i, posteriorment, enviat a la Torre de Londres, on hagué de suportar dures condicions: «In profundum et oscurum carcerem (in festo Cathedrae S. Petri) proiectus sum, ubi octo dies citra lectum ullum (preter paucula stramina latus a lari servantia), vestibus, levibus indutus, frigore et tenebris vexabar».236 Richard Creagh formava part de la jerarquia catòlica irlandesa i gaudia del total suport de la Companyia, en especial del general Borja. La seua doble fidelitat, a la corona anglesa i a l’autoritat papal, no li va valdre per poder exercir la missió pastoral a la diòcesi irlandesa. Atrapat al vesper anglo-irlandés, fou empresonat novament el 1567, suportant un llarg captiveri en distintes presons d’uns i altres. La seua fermesa ideològica li va impedir acceptar els oferiments de la reina Isabel, per passar-se’n a la jerarquia anglicana. La «miraculosa» evasió del primer empresonament i la seua lleialtat religiosa el van convertir en un personatge carismàtic entre els catòlics irlandesos. Ni les gestions dels seus partidaris ni les pressions diplomàtiques de Felip II, estimulades des de Roma, van poder aconseguir l’alliberament de l’arquebisbe. Richard Creagh, considerat un personatge perillós per la corona britànica, va morir a la famosa Torre londinenca el 1585, probablement enverinat (Lennon, 2000; García Hernán, 2003).

8. LES ARMES DE FOC, UNA NOVETAT MORTÍFERA

A l’època de Francesc de Borja les armes de foc, conegudes des de més antic, es generalitzen. Als exèrcits, el canó i l’arcabús substitueixen progressivament la ballesta i l’espasa.237 La capacitat de matar i ferir és més gran i les lesions diferents. Els metges estudien i s’adapten a les novetats. El cirurgià francés Ambrois Paré escriu un tractat sobre el tema en què proposa un tractament «suau» en compte de l’agressiu de la cauterització.238 Daza Chacón adopta també la mateixa estratègia terapèutica.239 Eren novetats que, com la «cura seca» d’Hidalgo de Agüero per a les ferides d’arma blanca, milloraven els resultats de la cirurgia tradicional.240

Entre la correspondència estudiada, apareix l’artilleria i també els arcabussos i pistoles en mans de bandolers o dels servidors de la justícia, a les incursions pirates i, fins i tot, en agressions o enfrontaments individuals. Així, la gent de Joan Meca, perseguint la quadrilla de Ros, va rebre «dos tiros de arcabuz y diz que le mataron dos hombres...».241 Per aquells anys, el lloctinent Borja contava també un enfrontament entre pirates barbarescos i mariners davant de Barcelona: «El uno de ellos truxo los carrillos passados de un arcabuz...».242 Més sort va tenir Carles Borromeu, en fallar un tret que li van disparar:

Ho ricevuto la lettera di V. P. R. sopra l’accidente mio delli giorni passati, facendo per quella officio di condoglienza dalla parte di quella meschina anima, che ha macchinato contra la persona mia, e di congratulazione dalla parte della singolar protezzione che Dio nostro signor ha tenuto sopra di me in tal occasione.243

El cardenal Borromeo, després santificat, va sofrir un atemptat per part dels humiliati, que no compartien les seues mesures reformadores.244 Un sacerdot, anomenat Jeroni Donati Farina, li va disparar un tret de pistola mentre resava les oracions nocturnes a la capella. La bala sols arribà a fregar la roba, causant la caiguda del mantell cardenalici. Passat l’esglai, li contava a Borja «l’accidente mio». La pistola, al segle XVI, era una arma de poca precisió, la qual cosa, junt amb la mala traça de l’agressor, pot explicar l’afortunat error.

9. EL LLENGUATGE GALÈNIC EN LA FISIOPATOLOGIA

La medicina no és un compartiment estanc i la població acaba impregnant-se del pensament mèdic oficial que es reinterpreta de diferents formes, segons els trets socioculturals. Els documents estudiats són, en general, cartes de l’elit lletrada, majoritàriament de la noblesa o del clergat alt, amb accés fàcil a uns professionals, els metges, quasi vedats per a les classes populars. Molts dels textos clínics que anem veient reflecteixen l’opinió o el pensament dels metges. Llegim, per tant, el llenguatge galènic, a través del filtre dels pacients o de persones pròximes.

A títol d’exemple, hem seleccionat alguns fragments que fan referència a conceptes fisiopatològics típics del galenisme. La teoria humoral és omnipresent. Així, un jesuïta pateix «di certa infirmità de humori malencolici».245 Laínez mor poc després que un «mal humor» s’haguera apoderat del seu cap, llevant-li el coneixement. El mateix Borja diu «porque mejor entendidos los humores, el médico puede poner mano a la cura y concierto dellos».246 La frase tenia un sentit figurat, atés que Francesc intentava resoldre un conflicte entre dos jesuïtes, però reflecteix clarament la terminologia de l’època. Un any després, per carta, li diu al seu amic l’arquitecte jesuïta Bartolomé Bustamante: «mas hay condiciones naturales, que no responden a todos los humores...».247 Borja tornava a fer un ús metafòric del llenguatge mèdic, també per llevar-li ferro a un altre conflicte, el de Carrillo i Araoz.

De vegades, un sol mot està carregat de significat fisiopatològic: «Yo me hallo muy bien en Frascati, por la gracia del Señor, y la opilación se va disminuyendo...».248 El terme opilació indica obstrucció, i presenta una variada gama de derivats àmpliament usats en la terminologia mèdica del segle XV.249 Pot haver-hi opilació en diferents parts i conductes del cos, com el fetge, les vies urinàries, els intestins o l’aparell genital femení. A l’època de Borja, el mot opilación/ opilatión devia ser bastant corrent en la parla, si més no del nivell social alt. Al segle XVII, el concepte apareix sovint en la literatura castellana.250 Atesos els múltiples significats possibles, no sabem si Francesc presentava una hidropesia, símptomes urinaris per prostatisme o senzillament patia restrenyiment aquells dies. L’episodi fou transitori, com ell mateix confirmava dos mesos després: «Yo me voy hallando siempre mejor, por la gracia del Señor, de mi opilatión...».251

10. PESTA I PESTILÈNCIES

Cal tenir en compte que els termes pesta i pestilència, en el pensament galènic medieval i a l’època renaixentista, equivalen a malaltia epidèmica que provocava elevada mortalitat. Es tracta, com diu Jon Arrizabalaga (1988-89), d’un concepte més global, allunyat del sentit restrictiu que se li ha donat posteriorment. Fou a partir del segle XIX, com a conseqüència de la teoria bacteriològica, quan el mot pesta va passar a identificar una epidèmia concreta, ocasionada per un microorganisme, la Yersinia, abans Pasteurela pestis. Anteriorment, la pesta genuïna o bubònica era sols una de les diverses pestes o pestilències possibles, encara que, potser, la més terrible. La seua presència suposava una calamitat col·lectiva, com una inundació o un terratrèmol. «Este mal es de tanta crueldad, que el marido dexa a la mujer, y el hijo al padre...», deia Francesc Franco, a la introducció del seu llibre.252 A l’Europa del Cinc-cents, la població suportava altres tipus d’epidèmies, com el pulgó o tabardillo, la modorra o la suor anglesa, que reptaven tant els metges com les autoritats civils.253

Durant el segle XVI, tot Europa coneix una important expansió demogràfica. És probable que, entre altres factors, hi jugara l’absència de grans epidèmies devastadores.254 Així, a la primera meitat de la centúria la pesta pràcticament havia desaparegut de l’escenari quotidià. Tanmateix, epidèmies de menor intensitat fan acte de presència ara i adés en algun lloc, tornant a generalitzar-se per la segona part del segle. És coneguda la gran pestilència que entraria per Venècia el 1555, així com la que recorregué Europa central del 1562 al 1565, amb ramificacions a Anglaterra i Espanya. També a la dècada dels 70 hi hagué atacs epidèmics. Va ser especialment mortífer el brot finisecular (1597-1604), que a Espanya ocasionaria sis-cents mil morts (Paniagua, 1973: 93).

En 40 dels 1.231 documents, hem pogut identificar al·lusions a pestes. Una primera mirada a la distribució cronològica de les notícies recollides (taula 1.1), permet comprovar que la majoria de referències són posteriors al 1550, la qual cosa concorda amb la relativa tranquil·litat epidèmica de la primera meitat del segle. L’anàlisi de les dades mostra significació estadística.255 Fins i tot, hi ha un període d’uns 20 anys (1536-1556) sense notícies de pesta a Europa, malgrat una densitat documental bastant consistent (gràfic 1.1), especialment al període virregnal de Borja. També convé considerar que la correspondència del segon període, bàsicament de la Companyia, respon a una xarxa de comunicació més diversa i globalitzada, per tant més oberta als esdeveniments en qualsevol part de la geografia. En qualsevol cas, com podrem comprovar tot seguit, als textos posteriors a 1556 hi ha major presència de pestes que, en ocasions, arriben a ser de gravetat considerable.

Taula 1.1

Notícies sobre epidèmies als documents dels MB

P: pare. PP: pares. Entre parèntesis ( ), nombre de cartes en què apareix la notícia.

10.1 Un any que trencava la calma epidèmica: 1557

De vegades, la notícia no reflecteix de forma clara si correspon o no a una autèntica epidèmia. Així, pel febrer de 1530, l’esposa de Lluís de Vich li conta a la duquessa de Gandia:

porque me ha sydo tanta consolazyón la carta de vuestra señoría en esta mi tribulazyón, que me pareze que me ha sydo parte de la mejoría de don Loys de Vich, mi señor, el qual el sábado pasado huvo ocho dyas, adolezyó destas fiebres que corren, y en el mesmo dya estuvo tan mal como ya vuestra señoría havrá sabydo, y ayer que estava en el onzeno de su mal, en la mañana estuvo en las manos de Dyos y él huvo myisericordya de mí y de mys ygos y a la tarde mejoró un poco porque durmió algún ora, y así está con esta mejorya hasta agora y no syn el peligro que syenpre ha estado...256

Quines devien ser les febres que corrien per la Safor? Es tractava d’una epidèmia important o d’una passa transitòria de tipus estacional? Aquell any, hi ha constància d’una epidèmia a València de curta duració però de mortalitat marcada (Salavert, 1988). El brot pestífer a la capital durà d’abril a maig; potser era el mateix que, dos mesos abans, afectava Gandia? Cal considerar la possibilitat de garrotillo o diftèria, malaltia que, segons els historiadors de les epidèmies, va afectar la ciutat de València per aquell any (Villalba, 1802-1803: 90; Hernández Morejon, 1843: 121). Tanmateix, una grip també podria explicar la malaltia de Lluís de Vich, atesa la datació en febrer, el seu caràcter epidèmic i la possibilitat de complicació, si considerem que l’onzè dia el pacient estava molt greu.