Malalties i remeis

En altres ocasions, l’ambient epidèmic és clar. Així, per l’estiu de 1534, Francesc de Borja estava més preocupat per les malalties del voltant que per la seua salut. En la carta enviada a son pare deia:

Sus Majestades creo que se irán a invernar al reino de Toledo y será la partida, según dicen, los primeros días de octubre, porque esta tierra está tan enferma que sería mal consejo estar en ella. En este lugar hay la mayor parte de él enfermos de calenturas muy recios, aunque mueren pocos de ellos.257

Era el mes de setembre. En aquell moment, Carles V i el seu seguici es traslladen a Palència, fugint d’una epidèmia de pesta declarada a Valladolid. Segons Ruiz Martín (1950: 127), l’emperador va eixir de la ciutat castellana per la primera dècada d’octubre, la qual cosa situa allí la cort des de finals de juliol o principis d’agost. Si fem cas a les paraules de Borja, aleshores marqués de Llombai, l’epidèmia tenia molta morbiditat i poca mortalitat. La patologia, per tant, sembla benigna. Era la mateixa que afectava Valladolid? Quin tipus d’epidèmia va ser? Són qüestions que requereixen una anàlisi més profunda.

A l’època virregnal no apareixen notícies d’epidèmies en territori peninsular, però el 1540 Borja escrigué al secretari de l’emperador, dient-li: «Ayer llegó un navío de Argel, el qual me dizen que trae nueva que allá se mueren de pestilencia...».258

A finals dels cinquanta apareixen diferents notícies sobre epidèmies a la Península Ibèrica. La major part de la informació procedeix del mateix Francesc de Borja que, per la seua condició de comissari jesuïta d’Espanya i Portugal, segueix de prop els esdeveniments importants del territori al seu càrrec. Per la primavera de 1557 llegim:

Está tan enferma y medio dañada Alcalá, que muchos han miedo tiempos enfermos antes del verano; porque muertes súbitas son ya bien usadas; y otras, que con 6 o 7 dias de calenturas se contentan y despachan para el cielo, como creo que para my fue nuestro buen hermano, el P. Carrera, que le levó N. S. al 7, para dalle, según spero, el descanso del día séptimo en su día de la gloria.259

L’estació perillosa per a les pestes era l’estiu. El fet que, a finals de març, la situació d’Alcalà fora tan dolenta podia presagiar una vertadera mortaldat a les calors properes. Això explica la preocupació que tramet el text de Borja. Pocs mesos després, ell mateix seria un dels afectats per les febres: «Estos dos meses pasados, Septiembre y Octubre, que [es] casi todo el tiempo que estube en Portugal, he tenido enfermedad de grandes y peligrosas tertianas dobles, que me sacaban de todo juicio y fuerzas, y lo mesmo ha tenido el P. Dionysio que anda conmigo...».260 La pesta campava lliurement deixant el seu estel de mort. L’estiu havia estat tan calamitós com es temia i les baixes afectaven també la Companyia: «ha sido universal en estos reinos el enfermar y el morir. A nosotros nos ha alcanzado parte, porque allende del P. Villanueva y los otros del verano, se nos han ido al cielo el doctor Salinas, Mtro. Benedicto, y el P. Carabajal, y otros algunos padres y hermanos en otros diversos colegios».261 Era el brot epidèmic d’Alcalà la mateixa pesta que va anar escampant-se per la península? Fou la que va patir Borja? Les dues descripcions del comissari, des de Madrid i Plasència, corresponen a una pestilència de mortalitat important, però no refereix un context epidèmic clar en la malaltia que ell pateix a Portugal. Deixant a banda el diagnòstic de «tercianes dobles», assignat pel mateix pacient o pel seu metge, el quadre febril de Francesc anava acompanyat d’afectació cerebral («me sacaban de todo juicio...»). Altres textos confirmen aquesta singularitat. Tant Dionisio Vázquez, que també va patir el procés, com els autors d’un informe mèdic posterior, parlen obertament de modorra.262 L’etiqueta de modorra ha estat penjada a diverses malalties, com el pulgó (fiebre punticular, tabardillo) i, posteriorment, a la febre groga. La primera va despertar l’atenció dels metges renaixentistes. A principis del segle XVI, Gaspar Torrella, al seu Consilium de Modorrilla (1505), va descriure una nova malaltia de caràcter febril i epidèmic, amb afectació neurològica important, que havia causat gran mortaldat als regnes hispànics. Era, probablement, la mateixa patologia comentada per Amatus Lusitanus el 1554, quan parlava d’allò que els espanyols anomenaven «malum de modorra o modorrilla» (Arrizabalaga, 1985-86). La síndrome encefalítica seria patent en la modorra i característica també de la febre punticular, però aquesta última presentaria una florida erupció cutània o exantema (pintas) que no trobem en les descripcions de la modorrilla o modorra. La febre punticular fou descrita per Fracastoro, a partir d’una epidèmia esdevinguda a Itàlia el 1528, i per Luis de Toro, arran d’una altra a la Península Ibèrica el 1557. Tant l’una com l’altra eren processos febrils, acompanyats d’exantema i d’estupor, compatibles amb el tifus exantemàtic, malaltia epidèmica causada per la rickettsia prowazekii i tramesa pel poll humà, segons els coneixements actuals (Raoult i Walker, 2006). D’aquesta afecció es poden trobar fins a 25 noms a la literatura renaixentista, segons J. R. Gurpegui (2003). Un d’ells seria el de tabardillo. Entre els diversos símptomes, a banda de la típica erupció puntiforme, estava el sopor que podria explicar el nom de modorra. Una altra possibilitat és que el quadre que va patir Borja fora una encefalitis letàrgica relacionada amb un virus gripal (Hernández, 2010). El 1557 hi ha descripcions d’epidèmies atribuïdes a tifus exantemàtic però també a grip.263 Era precisament l’any que Borja va estar tan greu. En qualsevol cas, falten dades per proposar hipòtesis més sòlides.

Més enllà de la seua identitat, les pestes continuaven a la tardor: «De Barçelona ay nueva que [el] P. Gesty, rector de aquella casa, era ido (como se deve sperar) a gozar de la heredad eterna. Murió en tres días del mal que allí anda».264 La pesta que afectava Barcelona, a banda del P. Gestí, es va emportar per davant 4.000 ànimes. Villalba confirma l’epidèmia del 1558 i menciona la publicació de bans a la capital catalana per evitar la fugida de metges i cirurgians (Villalba, 1802-1803: 99-100; Simón i Tarrés, 1992). En realitat, Barcelona era un més dels llocs afectats. Així, pel novembre de 1558, Borja informava Laínez des de Valladolid: «En Murcia anda muy fina la peste. Hase llevado tres padres nuestros, los mas principales de aquel collegio. El uno era viceprovincial y el otro rector. En Barcelona tanbién han fallecido tres o quatro Padres: aquí uno: en Symancas un hermano».265

Al mateix temps, però, les coses de la salut semblaven millorar en altres llocs de Castella: «En estas casas de esta provincia, y specialmente aquí y en Symancas, y en Medina y Plasencia nos ha visitado nuestro Señor con hartas enfermedades, aunque no ha sido ninguna de mucho peligro, ni ha fallecido nadie: todo es ahora tercianas dobles y calenturas ordinarias».266 Des de Roma, el general Laínez i el secretari Polanco seguien puntualment l’evolució de les pestes que continuaven afectant greument els jesuïtes. A la província d’Aragó havien faltat 20 membres de la Companyia.267 Calia atendre els malalts, però eren necessàries també mesures preventives per evitar baixes excessives. Polanco recorda a Borja que anteriorment ja li havien enviat des de Roma el «modo de haverse los nuestros quando hay peste».268 Afortunadament, cap a finals de l’estiu d’aquell nefast 1559, la pesta es retirava per fi: «Por letra del P. Baptista entiendo la mejoría que N. S. ha dado a Murcia y Gandía, ordenando su misericordia que cesse aquella plaga tan terrible y larga que han tenido».269 La pesta, al Regne de València, documentada entre 1557-1559, fou important. L’aparició d’un cometa el 1555 ja havia anunciat mals auguris. Hi ha estimacions, segurament exagerades, que parlen de trenta mil morts, però, en qualsevol cas, la mortalitat fou severa. Al Convent de Predicadors van faltar vint-i-un dels seixanta cinc clergues. A Gandia, l’epidèmia probablement tingué una presència igual de fatídica (Salavert, 1988; García Hernán, 2012).

10.2 L’epidèmia no coneix fronteres: l’atac dels anys 60

Després del seu exili a Portugal, Francesc de Borja arribava a Roma per octubre del 1561. Aquesta circumstància i, especialment, l’assumpció del generalat a partir de 1565, propicia una gran informació al seu voltant que es reflecteix en la correspondència. Les notícies de pesta procedeixen d’un marc geogràfic més ample. El 1563 Laínez relata des de Trento: «De Alemania entendemos de diversas partes que la peste va tomando fuerzas y será bien que allá se encomiende a Dios NS aquellas provincias y especialmente nuestros collegios que todos están en peligro, así Maguncia como Augusta, Ingolstadio, Municho y Ispruch...».270 L’epidèmia no sols posava en perill la població general sinó que amenaçava directament la barrera defensiva contra el protestantisme aixecada per la Companyia en territori germànic. Dos anys més tard, és el mateix Borja qui demana ajuda per mitigar la mala situació de Lió: «después de tanta peste i guerras...».271 Els conflictes europeus de religió van afectar cruelment França i les pestes augmentaven la calamitat sanitària. També a Polònia, el 1566, hi havia rumors de pesta, que Francesc confirma: «Dolemus sane a scholis bransbergensibus tantam polonorum multitudinem dilapsam esse, sive ex timore pestis, sive alia ex causa (quam innuit P. Franciscus Sunierius) id acciderit».272 L’estiu d’aquell any va ser terrible a Roma: «habiendo sido Roma estos meses pasados una enfermería o hospital general con muerte de muchas personas, “de omnibus iis liberavit nos Dominus”».273

També per aquella època el nord d’Espanya va rebre la funesta visita pestífera. Pel juny de 1565, el pare Santacruz escriu a Francesc de Borja:

en Burgos después que no es cosa de nuevo, sino que aquella ciudad está falta de salud, y dicen que de peste [...] El rey y el príncipe se volvieron aquí porque Castilla La Vieja estaba sospechosa, y la reyna volvió de junto a Burgos [...] También hay otros lugares sospechosos de Castilla como Vibriesca y Vitoria y otros...274

No sols la cort fugia de l’epidèmia. També l’alt clergat. Així, el cardenal de Burgos comentava la situació des d’una distància prudencial: «En lo que toca a la casa de Burgos, Dios fue servido de llevarse para sí las personas que ya V. P. deve saber, como se llevó de todos los monesterios la mejor parte, y de los clérigos de la çiudad todo lo bueno que en ella havía».275 El cardenal al·legava que sofria «una enfermedad tan larga i tan peligrosa, que pensé çierto no salir della...».276 Això l’havia obligat a estar a Aranda quatre mesos. Finalment, «por el trabajo d[e] esta tierra», és a dir per la pesta, va anar a curar-se a Villafruela, «por estar a la raya de mi obispado, y ser lugar muy más templado que ninguno de los puertos acá». Encara que hi ha bibliografia que confirma la pesta de Burgos i del nord d’Espanya, Hernández Morejón (1843) no ho cita i Villalba (1802: I, 175-177) la nega. El darrer autor atribueix la pesta a una brama provocada per la disputa en el protocol d’acompanyament a Felip II i la reina Isabel, que tenien intenció d’entrar a la ciutat. Conta Villalba que, segons Miguel Martínez de Leyva, fou precisament el mateix cardenal Francisco qui va recomanar a Felip II no entrar a Burgos per la pesta, quan sols hi havia unes simples tercianes. L’autor citat mantenia que el cardenal va actuar sibil·linament per no poder fer valdre la seua preeminència sobre el regidor, cosa que implicava entrar amb el rei sota pal·li, però la remor de la falsa pesta havia progressat tant que els rics van fugir de la ciutat, i els pobres que hi quedaren morien de fam, no de pestilència. Tenia raó Martínez de Leyva, a qui Villalba sembla donar crèdit? Costa de creure. Per una banda, és molt improbable que els millors clergues de la ciutat, com cita la carta del cardenal, moriren de fam. Per una altra, el text del cardenal sembla avalat per autors com Vicente Pérez Moreda (1980: 251) que afirma rotundament: «Burgos y otras regiones del Norte de Castilla la Vieja fueron duramente castigadas en 1565, y sobre todo en 1566.» Francis Brumont (1984: 84-66) fa un comentari similar, assenyalant una mortalitat del 50% en poblacions del sud de La Bureba. La passa anava progressant com una taca d’oli, afectant comarques veïnes i arribant a La Rioja. Les dades bibliogràfiques són incontestables. L’epidèmia va començar a principis d’any a les zones deprimides del barri de San Esteban (López Gómez i Pardiñas, 2000). Posteriorment, es va generalitzar i arribà a l’acme pels mesos d’estiu, però a partir d’octubre anà decreixent de pressa, de forma que a finals d’any, segons declaren diversos testimonis qualificats (entre ells dos metges, dos cirurgians i un barber), la ciutat estava lliure de pesta. Al principi, els casos devien ser esporàdics, atés que, segons els autors esmentats, a finals d’abril el «Licenciado Salazar, alcalde de Casa y Corte» i encarregat dels preparatius per a rebre la visita de la reina, va reunir els regidors i els metges fent-los declarar sota jurament que la situació sanitària de Burgos era normal. Al mes següent, però, els morts diaris es contaven a desenes i, òbviament, la reina va notificar, des de Tardajos, que no entraria a la ciutat. El 24 de maig, tres metges afirmen que «la ciudad está muy dañada y enferma de enfermedad o veneno de peste». A continuació, els eclesiàstics amb prebenda són autoritzats a eixir i el mateix Ajuntament es trasllada a la vil·la d’Arcos. És evident que el cardenal Francisco tenia raó i que l’autoritat municipal va intentar disfressar la realitat, fins que l’evidència fou impossible d’ocultar. Burgos va sofrir un atac violent de pesta el 1565 i la mortalitat estimada se situaria entre el 40 i el 45%, la qual cosa suposa al voltant de 9.000 defuncions (Pérez Moreda, 1980: 245-256; López Gómez i Pardiñas, 2000; Betrán, 2006: 56). La pestilència correspondria amb l’assenyalada per Franco, segons el qual van morir tots els jesuïtes que cuidaven els malalts.277

L’epidèmia de Burgos també pogué ser propagada des d’un altre lloc. Hi ha constància de focus anteriors, com ara el de Saragossa que el 1564 sofria una terrible invasió de pesta bubònica. L’episodi va propiciar un interessant estudi d’autòpsies sistemàtiques per part del metge sard Joan Tomas Porcell.278 La notícia no apareix als MB. El esdeveniments reals, també els epidèmics, eren més nombrosos i diversos. Sols una part, cal recordar-ho, apareixen en la correspondència.

L’atac de les malalties faria queixar-se a Francesc de Borja, per la tardor de 1566, d’un «verano tan trabajado y enfermo como en España e Itàlia se ha sentido...».279 Els anys següents, van apareixent distintes notícies d’epidèmies als països del sud d’Europa. Per una carta de Borja, datada a principis del 1568, ens assabentem que els soldats espanyols a Messina presentaven una pestíferatabe que van contagiar als alumnes del col·legi jesuïta que caritativament els havien atés.280 L’any següent, un altre col·legi de la Companyia, el de Verdun, va ser clausurat per la pesta que afectava la ciutat.281

Cap a finals de la dècada dels 60, hi ha notícies d’epidèmies a la Península Ibèrica. A la guerra de Las Alpujarras (1568-71) apareixia la fam, com hem vist, i també les malalties. El jesuïta Pedro Navarro ho conta de primera mà: «ha havido y hay aquí muchos enfermos de modorra, y mueren hartos della...». La pesta acabà afectant els companys i el mateix remitent: «Yo vine aquí la vispera de pascua, y al segundo día de pascua me dio una modorra, de que el Señor me sanó».282 La modorra torna a aparéixer en la correspondència. Ja hem vist la complexitat de la seua identificació. Aquell episodi podria tractar-se de la febre punticular descrita per Luis de Toro a la guerra de Granada. La diàspora obligada dels moriscos cap a terres de Castella va ocasionar un brot de tabardillo que va motivar la publicació de Luis Mercado.283 No hi ha, però, cap descripció d’erupció cutània als textos del P. Navarro, cosa que no exclou del tot la seua existència. Per altra banda, hom ha assenyalat la possible coexistència de dues epidèmies paral·leles. Una, la pesta bubònica, a l’Andalusia occidental i l’altra, el tifus, a l’oriental (Bernard, 1977).

10.3 La gran pesta de Lisboa

Per aquells anys, apareixen també diverses informacions d’una epidèmia important a Portugal. A principis d’octubre de 1569, el pare Azevedo escriu a Francesc de Borja: «Llegué a Portugal por bondad de N. S. en fin de Setienbre; y porque en Madrid me dixeron que havía grande peste en Lisboa [...] porque Lisboa está muy afligida de peste, que son muertas más de 12000 personas y muchos religiosos y clérigos, y de los nuestros 20...».284 Azevedo havia estat visitador a Brasil i, posteriorment, fou nomenat per Borja provincial del dit territori. En aquell moment reclutava personal per a les missions americanes i viatjava amb sis jesuïtes, tres de Salamanca i tres valencians, amb la intenció d’embarcar-se a Lisboa. L’epidèmia, però, els barrava el pas. El mateix governador de Brasil havia posposat el viatge.

La malaltia va començar pel mes d’abril, segons testimoni de sor Maria do Baptista, i arribà al seu zenit cap a mitjans d’agost.285 Pel juny, hi circulaven remors alarmistes per la població i, a finals de mes, es produïen una mitjana de 50 a 60 defuncions per dia. El 8 de juliol la població fou avisada i el pànic es va apoderar de la capital portuguesa, d’on van fugir tots aquells qui pogueren (Rodrigues, 1990: 102-108). El rei Sebastià, des de Sintra, on s’havia refugiat, va cridar dos metges sevillans: García de Salcedo i Tomás Álvarez. Els comissionats van arribar a Lisboa el 2 d’agost, i ràpidament redactaren un llibre sobre normes higièniques i preventives amb l’objectiu de divulgar-les entre els seus col·legues i la població general.286 Corria pressa el programa sanitari, de forma que el document, traduït al portugués, fou acabat el 12 del mateix mes i imprès el 6 de setembre (Carreras, 1977: 5-15). Azevedo continuava remarcant els aspectes de l’epidèmia i la seua novetat: «como 40 años que no havía peste en estos reinos...».287 Potser, com assenyala Da Costa (1982), era per això que els metges de Lisboa no tenien experiència pròpia i sí els de Sevilla, que havien viscut una epidèmia semblant no feia massa temps.288 La Companyia, patrocinada per la corona, hi va tenir un paper destacat en l’assistència social i espiritual. Es van organitzar centres d’acollida, dirigits especialment als xiquets orfes i donzelles desemparades, col·lectius molt necessitats d’ajuda i en «perill d’esgarriar-se». També els altres ordes religiosos participaven activament en l’atenció dels malalts. Per això no semblen exagerades les paraules d’Azevedo: «Porque u[l]tra que murieron muchos, specialmente religiosos y curas, que con mucha charidad se metieron a curar los enfermos, y ministrarles los sacramentos...».289 El mateix cardenal Infant també ho corrobora: «com disposição pera fazer muitos serviços a nosso Senhor, e como sempre faz n’esta sua Companhia [...] Hagora n’estes trabalhos di Lisboa aiudaram muito, e os que morreram se pode dizer que foram martires, e aiudaram a morrer muitos sanctos...».290 D’on vingué la Grande Peste? Quin tipus d’epidèmia fou? Lisboa era la capital d’un imperi marítim en creixement i una de les grans ciutats d’Europa, amb una població estimada de 100.000 habitants. La gran activitat naval dels portuguesos fa pensar en un origen importat, amb un focus inicial a Venècia, lloc on confluïa el tràfic marítim oriental. Mário da Costa afirma que les descripcions de l’època són típiques de la pesta genuïna, amb les seues formes bubònica (glànola), pulmonar i septicè-mica. Tanmateix, hi havia també una gran freqüència de catáfora (modorra). La procedència forània era pròpia de la pesta bubònica, però més enllà del tipus i l’origen, l’epidèmia fou sense dubte apocalíptica. Hi ha abundant informació coetània que confirma la gravetat de la malaltia i les seues característiques.291 En els mesos de màxima virulència, agost i setembre, es calcula en uns 20.000 els malalts simultanis, dels quals sols de 3.000 a 4.000 eren assistits en els distints centres habilitats. En aquell moment morien diàriament entre 500 i 600 persones, i no poques cases quedaven buides per la desaparició de famílies senceres. La Grande Peste, així batejada per la seua letalitat, va reduir aproximadament a la meitat la població de Lisboa. Per a Teresa Rodrigues, la pesta del 1569 presenta totes les característiques d’una crisi demogràfica de l’Antic Règim. Les probabilitats de supervivència eren del 50% per als afectats que aconseguien lloc a les infermeries, i pràcticament tots els altres morien.292 Com en situacions semblants, s’invocaren causes sobrenaturals, com el càstig diví per la depravació dels costums. Aparegueren anuncis d’esdeveniments catastròfics, com ara la inundació de Lisboa per les aigües del Tajo, somogut per un gran terratrèmol. Hi hagué processons expiatòries i propostes d’un nou temple dedicat a Sant Sebastià, l’acció protectora del qual es buscava. «Lisboa dizen que está toda una religión, sin vitios, y con mucha devotión en todos», deia Azevedo.293 Finalment, la pesta va minvar i, per Nadal, pràcticament havia desaparegut, però les portes de la ciutat no foren obertes totalment fins el 28 de juliol de 1570.

Suposem que Francesc de Borja degué rebre les luctuoses notícies de Lisboa amb preocupació, però sols hi ha una carta que fa referència al tema: «temo que no será tan pronto la navigación, por star Lisboa tan peligrosa como ha estado».294 No hi ha cap comentari tampoc al diari espiritual, perquè la part corresponent al 1569 no s’ha trobat (Ruiz Jurado, 1997). Des de principis de novembre, es preparava a Oporto una nau per al viatge a Brasil. Azevedo i els seus per fi anaven a embarcar: «Creo seremos los que vamos 20 personas con los que he traido de Balencia y Castilla...».295 El provincial del Brasil havia reunit una setantena d’individus disposats a fer el viatge de les Noves Índies. Els missioners havien aconseguit lliurar-se de la pesta, però no dels pirates hugonots amb els quals toparan de forma dramàtica (Palomo, 2012).296

11. GUERRES, NAUFRAGIS I TERRATRÈMOLS

A part de les epidèmies, la població del segle de Borja sofria també altres calamitats. Unes, per la força de la pròpia natura i d’altres per la capacitat dels homes de matar-se els uns als altres. Les primeres eren desgràcies esporàdiques i les segones molt habituals. En 59 ocasions hem trobat als documents alguna d’aquestes catàstrofes col·lectives.

La humanitat històricament ha emprat la violència per resoldre les diferències entre distints grups i la setzena centúria no era una època excepcional, sinó propícia als enfrontaments. El món cristià es dividia cada vegada més entre protestants i catòlics, el que ocasionava enfrontaments llargs i sangonosos. L’hegemonia espanyola era vista amb aprensió per França. Itàlia era cobejada per tots. A la Mediterrània ensopegaven dos imperis. Des de la caiguda de Constantinoble el 1453, els otomans dominaven la zona oriental i aspiraven a expandir-se. La corona espanyola, després de la unió dinàstica d’Aragó amb Castella i conquerida Granada, tenia un nou horitzó atlàntic. Tanmateix, calia controlar el perill de les costes africanes que acollien els refugiats musulmans hispànics, font que alimentava els corsaris barbarescos, els quals van entrar ràpidament a l’òrbita turca de la mà dels germans Barba-rossa. Les riberes cristianes eren amenaçades pels pirates moros. Per altra banda, els cavallers de Malta sortien a cors per assaltar, quan podien, posicions i vaixells turcs o venecians. Els enfrontaments o les aliances anaven i venien. Andrea Doria deixava Francesc I per servir Carles V. França ajudava o permetia la circulació dels turcs per debilitar l’emperador. Aquest intentava que Khair al-Din Barba-rossa deixara el servei de Solimà el Magnífic i se’n passara al seu bàndol. Venècia pactava o comprava l’amistat turca per tal de seguir els seus negocis marítims. El papa implorava l’aliança cristiana contra els otomans, els quals somiaven entrar a Roma.297

Als textos, hi ha diverses notícies sobre enfrontaments navals i terrestres amb els barbarescos i els turcs, com la campanya de Carles V sobre Alger (1541), el setge de Malta pels turcs (1565) i la batalla de Lepant (1571). Els conflictes hispano-francesos també estan presents, amb el setge d’Hondarribia (1524) o els rumors d’invasió francesa per la frontera catalana (1544). L’activitat bèl·lica de Carles V a Europa es menciona el 1543, així com els enfrontaments entre catòlics i protestants i la guerra a Flandes, en temps de Felip II. Respecte als conflictes interns a Espanya, hi destaquen les revoltes dels moriscos. Hi trobem alguna informació puntual sobre les rebel·lions valencianes a la Vall d’Aiora i la Serra d’Espadà (1526) i, de forma més detallada, la guerra de Las Alpujarras (1568-1571). Algunes notícies apareixen molt de passada, com a enfrontaments victoriosos o desfetes lamentables, sense entrar en detalls. D’altres, però, ofereixen més informació, contada, en alguns casos, per testimonis presencials. Vegem-ne algunes.