Guàrdia

GUÀRDIA SEGONA

—¿Què és aquest posat de disgust?

—El cap, capità Geràssimos. Està a punt d’esclatar-me. Em clava unes fiblades sobre l’ull dret...

—És de la calor. A mi també. Pren-te una aspirina i et passarà.

—Ja n’he pres tres des d’aquesta tarda. Res. I una altra cosa. Em cauen els cabells quan em pentino. La pinta en queda plena.

—¿Has anat a veure el ràdio?

—Acabo de passar per telegrafia: està treballant. Si sabés què tinc...

—Sigui el que sigui, estem arribant a port. La gent no es mor així com així. Aquest vespre, això és una fornal. No bufa de cap cantó, el bandarra. Mi-te’l. Fes dos cafès, Polikhronis, amb poc sucre. ¿Com ha anat la guàrdia?

—Fatal. El receptor espetega per les pertorbacions. La telegrafia és un forn. Posis on posis les mans, et cremes. I, a més, tanqueu l’aigua. No podria ser pitjor... Hi ha un tifó, allà dalt. T’ho he enviat.

—No pateixis, encara estem molt avall. Ni les ramificacions no ens arriben. I, tal com anem, encara n’hi haurà molts, i que es desfaran. ¿Tens por?

—D’això sí que no. Si ara m’ofegués, m’importaria un rave. Jo només tinc por de les malalties.

Diamandís va fer una passa de costat i va dreçar l’orella.

—I de les dones —va continuar el ràdio.

El primer oficial va respondre, sorneguer:

—Si no t’has curat de la primera, no tinguis por de la segona.

—No m’has entès. El llit és el que em fa por. Una malaltia que te’n puguis anar de viatge amb ella, com la nostra...

—Parla més fluix, que aquest enze para l’orella. No sé què deies de les dones.

—Sí. Els tinc por.

—Tots, més o menys, els en tenim, de por. Sobretot d’aquelles dels ports.

—Doncs aquelles són les millors! ¿Qui ha arreplegat mai cap malaltia en una casa de barrets? ¿Per què et penses que els diuen “netes”? Perquè es renten de seguida que han acabat la seva feina. Me’n recordo d’una, d’aquestes, un vespre al Las Vegas. Em vaig treure la camisa. La samarreta que duia a sota estava estripada, un pellinc. Tiro la dona cap a mi, per acariciar-la.

”—Alto —em va dir—, no corris tant.

”Vulguis no vulguis, em va treure la samarreta i va començar a sargir-la. Quan vaig pagar-li, es va posar vermella com una col·legiala i em va dir, amb els diners a la mà:

”—Si no en tens més, no hi fa res. Queda-te’ls i, si tornes, porta’m panses gregues.

”Vaig fer que no i li vaig ensenyar un feix de bitllets.

”—Llavors —em va dir— fes-me el favor de comprar-te una samarreta. Si la teva mare et veia tan desastrós, es posaria a plorar.

”¿Ho entens? Són les altres les que em fan por, les honrades, les que no se’n van al llit per diners. Les que saben llegir i escriure. Amb les que ens casem.

—¿Tu no et casaràs?

—No. Pobres mariners. He vist les seves dones com baixen al moll abans no arribi el vaixell, i com esperen, dretes, al bat del sol o sota la pluja. Les he vistes com els diuen adéu al moment de salpar, turmentades, estropellades pels avortaments, amb una munió d’infants enganxats a les faldilles. Insatisfetes. ¿Ho entens? L’home és fora. Quan es presenta l’eixerit, les engalipa a la primera. I els cornuts jugant-se la vida al mar. En conec un munt, que han arreplegat malalties de les seves dones. No em vinguis amb històries, home.

—Ets injust —va murmurar entre dents Geràssimos—. Això són romanços. N’hi ha milers, de bones, que respecten el pa que mengen. Pareixen, bategen, enterren elles totes soles. A veure, digues. Quan som fora cinc, deu anys, ¿què vols que facin? Són de carn i ossos!

El radiotelegrafista va fer un glop de cafè i va escopir a la palma de la mà.

—¿Que has trobat res? Espera, que encenc...

—No pateixis. No cal que gastis mistos. Mosques, amb aquesta calor, no n’hi ha, ni cuques molles. Un escorpí no pot ser, no cabria a la tassa. Doncs això. La mare tenia un oncle que era capità. Ben plantat, ric, amb quatre embarcacions. Passats els quaranta, es va casar amb la Zafirió. Divuit anys, òrfena, de casa bona però arruïnada. Bella. Va fer venir de Patres1 mestres d’obra i va convertir la casa pairal en un palau. Caoba i cristall. Es va quedar un temps amb ella i després es va embarcar amb la seva millor goleta, que havia posat a nom d’ella i que havia batejat Zafirió. Anava i venia. Un dia, a la matinada, va salpar cap a Savona. A mitjanit, va ficar la clau al pany de casa seva i se la va trobar cardant amb un de Kalamata que s’untava els cabells i s’hi feia rínxols com un marica, i que voltava per Cefalònia venent percala i escarpidors. L’individu va fer per saltar daltabaix de la finestra, amb el cul a l’aire, però el va tirar enrere estirant-lo pels cabells. La Zafirió, estupefacta, es tapava la cara amb les mans. Llavors el meu oncle va parar taula per a tres, va encendre els canelobres i els llums, va obrir una ampolla de Pommard, caviar, pernil, i els va fer asseure’s a taula vulguis no vulguis.

”—Mengeu —els va dir—, que heu de menester forces.

”La criada, amb camisa de dormir, va aparèixer a la porta.

”—Passa a dormir, tu, bacona, i tanca el bec, perquè et pelo.

”Mentre els omplia les copes, se li vessà vi i va tacar les tovalles de fil russes. S’hi va mullar la mà i els la va fregar pel front:

”—Bona sort!

”—Konstandís, m’estimo més que em matis ara, no em torturis. Treu-me de casa, escampa-ho als quatre vents, però deixa que em vesteixi.

”Així que va clarejar, va treure d’una puntada de peu el de Kalamata, però abans li va tallar els dos camals dels pantalons; va prendre cafè i se’n va anar al casino, on tenia narguil propi. Aquell vespre se’n va anar al llit amb ella, i l’endemà igual. Se la va estar tirant tot un mes, i a punta d’alba se n’anava cap a les seves finques.

”—Konstandís —li va dir un migdia la Zafirió—, et deixes uns quants diners sota el coixí, cada dia.

”—No me’ls deixo —li va respondre—. Sempre pago a les putes amb qui me’n vaig al llit.

”Un migdia, la meva tia va gitar la sang sobre la taula, mentre estaven dinant, i es va morir al cap de pocs dies. El capità no va deixar entrar ningú a casa seva. La va guarnir ell tot sol i, a mitjanit (al matí havien d’emportar-se-la), va aixecar-li les faldilles (ens ho va contar, al cap d’un temps, la serventa, que estava a l’aguait) i li va escopir entre les cames, tot murmurant: “Quin fàstic! Bacona!” Vaig aconseguir-lo que era completament cec, centenari, sempre assegut en un tamboret, davant de casa seva, de cara al mar. Aquí les tens, les dones.

El primer oficial va respondre en sec:

—Vaja quin home, el difunt... Tenia bigotis! Si hagués sigut de les que tenen padrins i dot, ho hauria tapat. Però la va encertar, amb l’òrfena, i va poder descarregar la seva rancúnia. Podia fer-ne la riota de la gent o matar-la. Encara hauria fet com un home. Estic segur que la teva tia haurà estat una màrtir. I a ell ja li pots encendre algun ciri, perquè sens dubte deu tenir cua, allà on sigui. No per espantar-se les mosques: cua com la del dimoni.

El radiotelegrafista va voler encendre un misto. El segon, el tercer, el quart. L’agregat se li acostà, poruc, amb l’encenedor a la mà.

—Senyor Nikos... tinc mal de cap des d’ahir... i em cauen els cabells. ¿Què pot ser?

—Gràcies, Diamandís. Bonic encenedor. A la primera. Mmm, ja ho veurem al port. Tu el que no has de fer és tenir por.

L’agregat va desaparèixer dins la timonera. Només se sentien les bieles del motor que pujaven i baixaven. Durant una bona estona, no va parlar ningú. De sobte, el radiotelegrafista va començar a tossir. Tos seca, que feia posar nerviós de sentir-la. Es va treure el mocador i se’l va posar a la boca.

—Tos de tabac —va murmurar—. Fa anys que la tinc. Fins i tot el tabac es fa malbé de la humitat. Fumem palla. Si en aquest moment poguéssim trobar-nos al Zakharatos,2 en un cafè francès, en una cerveseria anglesa, podríem retrobar la veritable aroma del tabac. El cafè que bevem, esbravat; el te, igual; del menjar que mengem, més val no parlar-ne. Em treu de polleguera quan, al port, n’hi ha que pugen per menjar i canten les lloances del plat de pasta del vaixell.

Va parar de tossir i es va ficar la mà a la butxaca buscant cigarrets.

—¿Per què no ho deixes, si et fa mal? —va dir Geràssimos.

—A tu també et fa mal, i a tothom. Però no ho deixa ni un de cada mil. Mira. Si mai em trobés que tinc el mono de tabac i de dona, en una illa deserta, i em diguessin que triés una de les dues coses, m’estimaria més el tabac. El tabac.

—Manies. Ningú no sap què faria en un moment donat.

—Em va passar un cas semblant. I em vaig estimar més el tabac, ja ho veus.

—Per les teves paraules, comprenc que estimes les dones fins i tot més del que cal. Potser alguna et va fer mal de debò, per això estàs dolgut i parles així. Ja et passarà.

—Home! És clar que me les estimo. És una delícia veure-les nues. Ara, ha de ser que les paguis, o que et paguin a tu. És la millor manera. ¿No anàvem plegats, aquella nit a Anvers? Havíem reservat el Rigel. Vam quedar nosaltres dos, amb una dotzena de mosses que ballaven cancan damunt les taules. A la matinada, ens vam posar a passar comptes. Tant de la beguda, tant de les destrosses, tant de cada una. Sis mesos de paga. Quan ens en vam anar, no ens van pas dir que no ens volien tornar a veure. Dones, el que se’n diu dones, ho són les que estan tancades dins les gàbies de ferro del Tardeo. A Yokohama, als aparadors, assegudes en els seus tamborets; en els bordells populars de Fuzhou; a les cases infectes de Massawa. Una cabana de canya, a catorze milles de Colombo. La singalesa que anava nua, a quatre grapes, ensenyant unes meravelloses dents grogues. L’estora d’espart a terra, una gerra d’aigua, una astuta mangosta per a les najes, un basilisc d’ulls virolats per als mosquits i una herba que cremava contínuament, per espantar els escorpins amb el fum. Estirat de panxa enlaire, exhaust de les guàrdies, de la humitat, de la beguda, del cos de la dona que dormia al meu costat, mirava el sostre de palla. Un escorpí atordit feia equilibris per caure exactament entre els meus ulls. El veia, però no podia bellugar-me. Em vaig adormir. Sempre m’han fet fàstic aquelles paraules falses: “Deixa’m estar... no vull... Primer digue’m que m’estimes... que no te n’aniràs mai.” I que quan has acabat no puguis fotre el camp de seguida. Que estiguis obligat a consolar-la, com si l’haguessis apallissada, com si l’haguessis ofesa. Nàusees. Les lliçons que he après han estat sempre només de les que anomenem dones públiques. De jovenot, anava a un bordell a Atenes. Ca la Sakula, al Gasòmetre.3 Ho feia amb una esmirnesa lletja, l’Arapo. Complaent i caritativa. No passava pidolaire que ella no li fes almoina. Em convidava a caramels i a dolços de mel. Escolta’m bé. Un vespre, passada mitjanit, un xofer em va agafar per convidar-me a casa seva i per fumar haixix de Bursa. “I perquè vegis la meva xicota”, em va dir. Hi vam anar. Ens hi esperava l’Arapo. L’única cosa és que no ens va rentar els peus. Al matí me’n vaig anar. Al cap de pocs dies, vaig anar a ca la Sakula. Només veure’m, l’Arapo va córrer amb una dona agafada de la mà.

”—Et presento la Cretenca; és millor que no pas jo.

”Em va estranyar. Vaig quedar parat.

”—Sí, Nikolís —em va dir—. Nosaltres hem menjat del mateix plat i no està bé que ho tornem a fer junts. Que vagi bé. Nervi! I quan vulguis, vine de casa amb el Mikhalis, que menjarem.

”Els vaig fer de padrí en una església dels afores d’Atenes. Ella anava sense pintar, portava un vestit jaqueta fet d’una americana i va estar plorant tant com va cantar el mossèn. La vaig tornar a veure durant l’ocupació, una nit, passada l’hora, que buscava una farmàcia per al seu fill. I encara una altra cosa. En algunes ciutats, prop de les fronteres, quan mor un soldat, aquestes dones, les “qualssevol”, demanen permís, guarneixen el mort i el vetllen. L’acompanyen fins a l’església, i llavors es queden fora. I li porten kól·liva4 un temps...

Es va interrompre i va encendre un altre cigarret.

—S’apaguen, aquest collons de... —va murmurar.

—La humitat. Toquis el que toquis, quedes xop —va dir el primer oficial—. ¿Has acabat? La puta és puta. Això és el que li van ensenyar, i a això s’ha acostumat. De benintencionades, no diré que no n’hi hagi. N’hi ha molts que s’hi casen. Com a mantingudes, encara tenen estil. Quan algú s’hi casa, la cosa no rutlla. Hi ha tres oficis amb carnet: elles, els comediants i nosaltres. Palangana, escenari i coberta. Tothom pot canviar de feina, com de camisa; nosaltres, mai.

Van sonar tres repics dobles i un de sol. Un mariner va baixar escala avall.

El telegrafista es ficà la mà per sota la camisa.

—Estic fregit de grans de la calor. T’hi poses talc i es torna fang. De petit ja eres caparrut, Geràssimos. A veure si acabem. Anava amb el Polikós.5 Del Pireu a Salònica. Davant del rebost, asseguda sobre el seu bagulet, hi havia una meuca. Més lletja que un pecat. Un mariner la va abordar ben aviat:

”—Tindrem maror. Et posaré en alguna banda, que et puguis ajeure.

”—No.

”Al vespre, li va portar un plat de menjar.

”—No ho vull.

”A mitjanit, se li va tornar a acostar.

”—¿Un cigarret?

”—No, boc. Si veus que estic fumant. Ja et pots fer a la idea: no me les abaixaré. He deixat Vurla i vaig a Vardari.6 Si t’agrado, véns allà. Aquí no. ¿Li has demanat mai formatge, al botiguer, el diumenge, quan te l’has trobat pel carrer? Au, vés a veure si en trobes alguna de les de la primera classe. No m’emprenyis més.

”Mentrestant, a la cabina del capità, les alçava com orelles de llebre una dama que, al seu país, tothom respectava, amb quatre fills i un senyor marit. ¿Has pensat mai què és el que les putes regalen per quatre rals? Deixen que a sobre se’ls posin esguerrats, cecs, geperuts, homes que puden mortalment, que tenen benes per tot el cos, bojos, tots aquells que no hi ha dona que els acariciï. Viuen als bordells, els diem dones públiques. Les altres, les que són a fora, ¿com les hem d’anomenar? Troba’m la paraula.

El primer oficial se li va girar d’esquena i va entrar dins la caseta del timoner.

Clarejava. Un aire calent va començar a bufar de proa. Un mariner va sortir del castell cordant-se els pantalons, i rere seu un maquinista.

1. Ciutat del Peloponès, a l’entrada del golf de Corint.

2. Famós cafè a la plaça Síndagma, d’Atenes.

3. Barri d’Atenes, anomenat així per la fàbrica de gas d’enllumenat.

4. Sèmola de blat amb fruits secs que s’ofereix als funerals.

5. Vapor dels oncles materns de Kavadias.

6. Barris del Pireu i de Salònica, on es concentraven els prostíbuls.

GUÀRDIA TERCERA

Mars mudes, grans però buides, entraven pel tanc de proa, ballaven un moment damunt la bodega i s’escolaven pels embornals. El Piteas cabussava de proa una mica i tot seguit alçava el cap. Vint hores feia que durava, aquest joc.

El contramestre Vanguelis, de Farsa,1 parlava amb el primer oficial amb la seva veu dura.

—Tot tal com has dit. Els tascons travats. Un parell de trompades han fet rodar el bot. L’hem assegurat. He portat a proa aquelles fermes del timó. All right. Calant al màxim i ensenyant l’hèlice. On s’és vist! I com més va més s’embraveix.

—D’acord, Vanguelis. Vés a estirar-te.

De tant en tant llampegava per llevant.

—Diamandís!

Es va acostar.

—Desperta el teu oncle i digues-li que fa un temps de llops. Si vol, que pugi.

“¿Que pugi a fer què?”, va pensar. “Quina barra, el porc: a pixar-se a coberta!”

Diamandís va pujar esbufegant.

—M’ha dit, capità Geràssimos, que no pot. S’ha posat una bossa d’aigua als ronyons. Diu que facis el que creguis convenient i que li ho facis saber.

El primer oficial va bufar al conducte de veu de la sala de màquines i va cridar:

—Afluixa les revolucions. Mitja marxa.

Al moment el vaixell va començar a acomodar-se sobre el mar. Les cabussades van disminuir, com si de sobte s’hagués fet la calma. El radiotelegrafista va pujar i es va aturar un moment per acostumar-se a la foscor.

—El butlletí de Hong Kong. Agafa’l.

—¿Què diu?

—El tifó ha canviat de rumb, de Palawan a Mindoro. No és per res, però això és molt enllà.

—Maleït siga! —va murmurar el primer oficial—. El que ens faltava. ¿És vaixell per orsar, aquest? Al capdavall, ni amb vaixell nou de trinca, el mar no tolera tossuderies. Velocitat és l’únic que has de tenir, per fugir del sarau. Quina cafetera, redéu. Quaranta anys funcionant. Sort, i prou. Toca ferro. A Biscaia, sis mesos enrere, tot just havíem doblat l’illa d’Oues-sant, al mar li van pujar els fums al cap, amb el vent. Se’n van enfonsar quatre. Dos eren nous. Al mar Negre, fa dos anys, va amainar el temporal. Gregal amb baula de tramuntana, i capejant. Ens va tenir llàstima, que si no no ens n’hauríem pas sortit. El 46, al maig, tot just havíem entrat a Sydney, el cicló es va posar com una pólvora, a Tasmània. O Déu ens té llàstima, o el diable no es recorda de nosaltres. Però ho tinc coll avall que tard o d’hora ens enfonsarem.

—He vingut per fixar la situació —el va tallar el radiotelegrafista.

—Sí. Anem. ¿Has mirat el radiogoniòmetre?

—Sí. És un sistema antiquat, però ja fa el fet. Anem.

Van entrar al charter room.

—Diamandís, estigues a la brúixola, que ja et cridaré.

El vailet va treure la tapa i la va deixar a terra. Quan es va ajupir, la cara se li va il·luminar amb la llum del compàs. Sense afaitar i amagrida; tibada.

—Mitja quarta a la dreta, ben suau.

—Ja hi és —va dir Diamandís.

—Mitja més. Fins a gregal amb baula de tramuntana.

—Gregal amb baula de tramuntana —va respondre el timoner.

—Ara, recte.

—Recte —va repetir el timoner.

—I ara, Diamandís, baixa i digues al merdós del teu oncle que hem afluixat la marxa i hem fixat la situació. I fes dos cafès amb poc sucre.

Van sortir de la timonera i van anar cap a la banda dreta de la coberta. El radiotelegrafista va treure els cigarrets.

—No encenguis. Espera que vinguin els cafès, home. Escolta, ¿saps per on surt l’ànima de l’ofegat?

Va somriure.

—Per darrere. Això em va dir la mare una vegada que li vaig fer la vida impossible perquè em deixés anar-me’n.

—Si té temps de sortir, perquè cada mariner té el seu tauró. I si un se n’escapa, és molt pitjor. Hospitals. De tercera. Passadissos que fan pudor de gibrell, els llits a tocar l’un de l’altre, les mosques cardant davant dels moribunds. M’espanta la terra ferma, el sòl. En alta mar, el fons és net. I si t’atrapa el peix, és una cosa que coneixes, que quan ets viu te la menges també tu. ¿M’entens?

El primer oficial va fer un badall.

—Bona conversa que has anat a trobar. De posar-se a plorar. Treu alguna altra cosa, a veure si ens posem de bon humor. Si fossis casat i tinguessis fills, faries tots els possibles per tornar a casa, gaudir dels fills i morir entre ells. No dius la veritat. No et creus això que dius. T’agrada dir-ho, només. ¿No t’has enamorat mai?