Escriure

20

Al cap de poc més d’una setmana del final del càstig, em van tornar a cridar al despatx del director. Hi vaig anar ben acollonit, sense saber com l’havia tornat a espifiar.

No era el senyor Higgins qui em volia veure, almenys; aquesta vegada havia estat convocat pel tutor de l’institut. Havien estat parlant de mi, va dir, i de com es podria canalitzar la meva «ploma incansable» per camins més constructius. S’havia posat en contacte amb en John Gould, el director del setmanari de Lisbon, i li havia dit que hi havia una vacant en la secció d’esports. L’institut no podia insistir que agafés la feina, però a tota la directiva li semblava una bona idea. La mirada del tutor suggeria: «O acceptes o et caurà el pèl». Potser només era paranoia, però quasi quaranta anys després, em sembla que no.

Em vaig empassar un gemec. Primer el Dave’s Rag, després El tambor, ara el Weekly Enterprise de Lisbon. Jo no estava atrapat per les aigües; com Norman Maclean a A River Runs Through It, jo era un adolescent perseguit pels diaris. Però què podia fer? Vaig tornar a mirar-me fixament el tutor i vaig dir que estaria encantat de fer l’entrevista.

En Gould –que no era l’humorista famós de Nova Anglaterra ni el novel·lista que va escriure The Greenleaf Fires sinó una mena de barreja de tots dos, crec– em va rebre amb recel però també amb cert interès. Podríem mirar si encaixem o què, va dir, si et sembla bé.

Com que estava lluny dels despatxos de l’institut, vaig carregar-me de sinceritat i li vaig dir al senyor Gould que no en sabia gaire, d’esports. En Gould va dir:

–Pensa que són coses que entén la gent que mira els partits borratxos als bars. Si t’hi fixes, n’aprendràs.

Em va donar un rotlle enorme de paper groc perquè hi escrivís les cròniques –em sembla que encara el dec tenir ves a saber on– i em va prometre un sou de mig centau per paraula. Era el primer cop que algú m’oferia diners per escriure.

Els dos primers articles que vaig entregar eren sobre un partit de bàsquet en el qual un jugador de l’institut havia batut el rècord de punts. Un era la típica crònica i l’altre una columna sobre la proesa d’en Robert Ransom. L’endemà del partit els vaig dur a en Gould perquè pogués tenir-los per al divendres, quan sortia el diari. Va llegir la crònica i hi va fer un parell de petites correccions. Va passar a l’altra peça amb un gros bolígraf negre.

Vaig rebre una bona ració de classes de literatura anglesa en els dos anys que em quedaven a l’institut i també de redacció, ficció i poesia a la universitat, però vaig aprendre molt més en deu minuts amb en John Gould. Tant de bo conservés l’article –es mereixeria ser emmarcat, amb les correccions i tot– però recordo força bé com feia i com va quedar després que en Gould l’hagués pentinat amb el seu bolígraf negre. Vet aquí un exemple:

Anit, al popular gimnàs de l’institut de Lisbon, els seguidors locals i l’afició de Jay Hills van quedar igualment astorats per una proesa esportiva sense parió en la història del centre. Bob Ransom, conegut com a Bob la Bala per la seva alçada i punteria, va marcar trenta-set punts. Sí, ho heu llegit bé. I a més a més hHo va fer amb elegància, rapidesa... i amb un respecte poc freqüent: només va cometre dues faltes personals mentre perseguia cavallerescament un rècord que no s’aconseguia a Lisbon des dels anys de la guerra de Corea (1953).

Quan en Gould va arribar a «els anys de la guerra de Corea», es va aturar i em va mirar.

–De quin any és l’últim rècord? –va preguntar.

Sort que tenia les meves notes.

–De 1953 –vaig dir.

En Gould va grunyir i va seguir repassant. Quan va acabar de corregir el text tal com apareix aquí a dalt, em va mirar i va veure alguna cosa a la meva cara. Crec que ho va confondre per horror. No ho era: era pura revelació. Per què, em preguntava, els professors de llengua mai no feien això? Era com «l’home visible» que hi havia a l’aula de biologia.

–Només he tret el que està malament, eh –va dir en Gould–. En general està molt bé.

–Ho sé –vaig dir, referint-me a les dues coses: que en general estava força bé, que servia, i que només havia tret el que estava malament–. No es repetirà.

Va riure.

–Si això és veritat, mai no hauràs de treballar per guanyar-te la vida. Podràs dedicar-te a això. Cal que t’expliqui les correccions?

–No –vaig dir.

–Quan escrius una història, te l’estàs explicant a tu mateix –va dir–. Quan reescrius, el més important és eliminar tot el que no és la història.

El dia que vaig entregar els meus dos primers articles, en Gould va dir una altra cosa interessant: escriu amb la porta tancada i reescriu amb la porta oberta. Dit d’una altra manera: al principi només escrius per a tu, però després ho treus a fora. Quan tens clara la història i l’has escrit bé –tan bé com saps, esclar–, serà de qualsevol que la vulgui llegir. O criticar-la. Si ets molt afortunat (això és idea meva, no d’en John Gould, però crec que li hauria semblat bé), la majoria preferiran llegir-la que criticar-la.

21

Just després del viatge de final d’estudis a Washington, D. C., vaig començar a treballar a la fàbrica tèxtil Worumbo, a Lisbon Falls. Jo no volia –la feina era dura i avorrida, i la fàbrica, un forat de merda abocat a les aigües contaminades del riu Androscoggin, com a les novel·les de Dickens– però necessitava el sou. La mare guanyava quatre rals fent de bidell d’una residència per a malalts mentals a New Gloucester, però estava entestada que anés a la universitat, com el meu germà David (Universitat de Maine, curs del 66, cum laude). Per ella, l’educació havia passat a ser gairebé un tema menor. Durham, Lisbon Falls i la Universitat de Maine, a Orono, formaven part d’un món petit on la gent seguia fent pinya i encara es preocupaven els uns dels altres i xerraven per telèfon en les party lines que estaven tan de moda als poblets. A fora, al gran món, als nanos que no anaven a la universitat se’ls enviava a ultramar a lluitar en la guerra no declarada pel president Johnson, i molts tornaven a casa en caixes de fusta. La mare estava a favor de la «guerra contra la pobresa» del president («aquesta és la meva guerra», solia dir) però no la que hi havia al sud-est asiàtic. Un cop li vaig dir que m’aniria bé allistar-me i anar-hi, que segur que en podria treure material per a un bon llibre.

–No siguis pallús, Stephen –va dir–. Amb la vista que tens, series el primer a rebre un tret. I no pots escriure si ets mort.

N’estava convençuda: de cap i de cor. Per tant, vaig sol·licitar beques, vaig demanar préstecs, i vaig començar a treballar a la fàbrica. Amb els cinc o sis dòlars la setmana que em donaven per escriure sobre tornejos de bitlles i curses amateurs a l’Enterprise no anava enlloc.

Les últimes setmanes a l’institut la meva jornada era així: em llevava a les set, anava a l’institut a dos de vuit, acabava a les dues del migdia, entrava a la tercera planta de Worumbo a les 14.58 h, empaquetava teles durant vuit hores, sortia les 23.02, arribava a casa a un quart de dotze, em fotia un bol de cereals, queia rendit al llit, m’aixecava l’endemà i sant tornem-hi. De tant en tant feia doble jornada, dormia una o dues hores al meu Ford Galaxie del 60 (heretat d’en Dave) i, havent dinat, la quarta i cinquena hores les passava dormint a infermeria.

Amb les vacances, la cosa va millorar: em van traslladar al soterrani, a la tintoreria, i allà la temperatura era trenta graus inferior. La meva feina era tenyir teles de llana de lila o blau marí. Suposo que a Nova Anglaterra encara hi ha algú que té una jaqueta a l’armari tenyida per un servidor. No va ser l’estiu de la meva vida però vaig aconseguir que no se’m mengés la maquinària ni que se’m cosissin els dits amb una d’aquelles cosidores industrials que fèiem servir per lligar la roba sense tenyir.

La setmana del 4 de juliol, la fàbrica va tancar. Els treballadors que feia més de cinc anys que treballaven a Worumbo tenien una setmana de vacances pagades. Als que feia menys els van oferir afegir-se a la colla que havia de netejar la fàbrica de cap a peus, inclòs el soterrani, que no s’havia tocat en quaranta o cinquanta anys. Segurament m’hi hauria apuntat –pagaven un cinquanta per cent més– però tots els llocs estaven agafats quan el capatàs va arribar als alumnes de l’institut que marxarien al setembre. Quan vaig tornar a treballar la setmana següent, un dels de la tintoreria em va dir que m’ho havia perdut, que havia estat una bogeria.

–Les rates del soterrani eren grans com gats –va dir–. Hòstia, n’hi havia alguna que fins i tot era gran com un gos!

Rates grans com un gos, collons!

Un dia del meu últim semestre a l’institut, després dels exàmens finals i amb temps lliure, vaig recordar la història que m’havia explicat el de la tintoreria sobre les rates de sota la fàbrica –grans com gats, hòstia, i algunes fins i tot com gossos– i vaig començar a escriure un conte que vaig titular El torn del cementiri. Va ser un passatemps d’una tarda de finals de primavera, però al cap de dos mesos la revista Cavalier va comprar el conte per dos-cents dòlars. Abans n’havia venut dos, però junts sumaven només seixanta-cinc dòlars. Amb aquest era el triple, i de cop. Em vaig quedar de pedra. Era ric.

22

Durant l’estiu del 1969, vaig treballar de becari a la biblioteca de la Universitat de Maine. Aquella temporada va tenir coses bones i dolentes. Al Vietnam, Nixon estava executant el seu pla per acabar la guerra, que segons sembla consistia a bombardejar tot el sud-est asiàtic i fer-lo miques. Els Who cantaven «Meet the new boss, same as the old boss» (Aquí teniu el nou amo, igual que l’anterior). Eugene McCarthy, el candidat demòcrata rival de Johnson, estava immers en la seva poesia, i hippies feliços duien pantalons de campana i samarretes que deien «Matar per la pau és com follar per la castedat». Jo duia unes patilles de pam. Creedence Clearwater Revival cantaven Green River –noies descalces a la llum de la lluna– i en Kenny Rogers seguia amb The First Edition. Martin Luther King i Robert Kennedy eren morts, però Janis Joplin, Jim Morrison, Bob «The Bear» Hite, Jimi Hendrix, Cass Elliott, John Lennon i Elvis Presley encara no, i tocaven. Jo vivia prop del campus, a les habitacions Ed Price (set dòlars la setmana, amb un canvi de llençols). L’home havia arribat a la Lluna, i jo, a la llista d’alumnes problemàtics. Era una època de miracles i prodigis.

Un dia de finals de juny d’aquell estiu, una colla dels que treballàvem a la biblioteca dinàvem a la gespa de darrere de la llibreria universitària. Entre en Paolo Silva i l’Eddie Marsh, hi havia asseguda una noia esvelta amb una rialla estrepitosa, els cabells tenyits de vermell i les cames més boniques que havia vist mai, que destacaven sota una minifaldilla groga. Duia un exemplar de Soul on Ice, d’Eldridge Cleaver. No me l’havia creuat per la biblioteca i no em podia creure que una estudiant d’universitat pogués riure d’una manera tan meravellosa i desvergonyida. A més a més, per molt que fos bona lectora, renegava com una obrera, no com una estudiant (jo ho podia dir perquè havia treballat en una fàbrica). Es deia Tabitha Spruce. Al cap d’un any i mig ens vam casar. Encara estem casats i mai s’està de recordar-me que quan la vaig conèixer em vaig pensar que era la nòvia de poble de l’Eddie Marsh, no una estudiant. Potser una cambrera lectora, que treballava a la pizzeria i tenia la tarda lliure.

23

Ha funcionat. El nostre matrimoni ha durat més que tots els dirigents mundials excepte Castro, i si seguim parlant, discutint, follant i ballant els Ramones –gabba-gabba-hey!– és probable que segueixi funcionant. Veníem de diferents tradicions religioses, però la Tabby, com a feminista, mai ha tingut gaire afició pel catolicisme, on els homes dicten les normes (inclosa la directiva divina de fer-ho sempre sense condó) i les dones renten la roba interior. I jo crec en Déu però no m’interessa la religió organitzada. Tots dos veníem de classe treballadora, tots dos menjàvem carn, érem demòcrates típicament reticents de tot el que hi havia fora de Nova Anglaterra. Érem sexualment compatibles i monògams per naturalesa. Malgrat tot, el que ens uneix més profundament són les paraules, el llenguatge i l’ofici compartit.

Quan ens vam conèixer, tots dos treballàvem en una biblioteca, i jo vaig enamorar-me d’ella en un taller de poesia la tardor del 1969, quan jo feia quart i la Tabby tercer. Vaig enamorar-me d’ella, en part, perquè jo entenia què escrivia. Vaig enamorar-me d’ella perquè ella sabia què escrivia. També perquè duia un vestit negre sexi i mitges de seda, de les que van amb lligacames.

No vull ser gaire despectiu amb la meva generació (o sí: vam tenir l’oportunitat de canviar el món i vam acabar optant per la teletienda), però hi havia la idea, entre els estudiants que escrivien que coneixia llavors, que la bona escriptura sortia espontàniament, en un rampell d’inspiració que s’havia d’atrapar al vol; si volies «assaltar els cels», no podies passejar-te simplement amb un piolet a la mà. Potser l’ars poètica del 1969 mai va quedar més ben expressada que en aquella cançó de Donovan Leach que feia així: «First there is a mountain / Then there is no mountain / Then there is». (Primer hi ha una muntanya / Després ja no hi ha cap muntanya / Després sí.) Els aspirants a poetes vivien en un món de rosades fabuloses, com de Tolkien, i caçaven els poemes directament de l’èter. L’opinió era força unànime: l’art de veritat venia del... més enllà! Els escriptors eren taquígrafs ungits pel dictat diví. Com que no vull avergonyir cap dels meus companys de l’època, aquí teniu una versió inventada del que comento, a partir de trossos de poemes de veritat:

tanco els ulls

en la fosca veig Rodan Rimbaud

en la fosca

empasso la tela

de la solitud

cornella soc aquí

corb soc aquí

Si li preguntaves al poeta què volia dir aquest poema, molt probablement et miraria despectivament i es faria un silenci força incòmode. És evident que el fet que el poeta hagués estat incapaç d’explicar-te res dels mecanismes de la creació no es considerava gens important. Si se li insistia, l’autor o l’autora podia respondre que no hi havia cap mecanisme, només el brot d’emoció seminal: primer hi ha una muntanya, després no hi ha cap muntanya, després sí. I si el poema té poca gràcia, si es basa en la premissa que paraules tan genèriques com solitud volen dir el mateix per a tothom —ei, tio, què passa, deixa’t estar de merdes antiquades i queda’t amb la moguda. No combregava gaire amb aquesta actitud (encara que no m’atrevís a dir-ho en veu alta, almenys no explícitament) i estava encantat que a aquella preciositat vestida de negre i amb mitges de seda tampoc li fes el pes. No és que ho digués explícitament; tampoc calia: el que escrivia ja era prou clar.

Fèiem el taller un cop o dos a la setmana al menjador del professor, en Jim Bishop. Devíem ser una dotzena d’alumnes i tres o quatre professors que treballàvem en una meravellosa atmosfera d’igualtat. Abans del taller, es mecanografiaven i mimeografiaven els poemes en el departament de literatura. Els poetes recitaven mentre la resta llegíem el poema. Aquí teniu un dels poemes que va escriure la Tabby aquella tardor:

CÀNTIC GRADUAL PER A L’AGUSTINE

Qui desperta a ple hivern l’os més prim?

Les rialles adormides de les llagostes,

el xivarri dels somnis de les abelles,

l’olor de mel de la sorra del desert

que el vent duu en el seu úter

cap als turons llunyans, cap a les cases de Cedre.

L’os ha sentit la promesa clara.

Algunes paraules alimenten; omplen

més que un munt de neu en una safata de plata

o el gel que vessa de bols daurats. Els resquills de gel a la boca de l’amant no són sempre millors,

ni el desert que sempre somia un miratge.

L’os que es desvetlla entona un càntic gradual enredat en la sorra que conquereix ciutats

en cicles lents. El seu elogi sedueix

el vent que passa cap al mar

on un peix, atrapat en una xarxa ben travada,

sent la cançó de l’os en la neu perfumada de frescor.

Es va fer un silenci quan la Tabby va acabar de llegir. Ningú sabia exactament com reaccionar. Semblava que el poema tingués tot de cables que tibessin cada vers fins a fer-los gairebé brunzir. Vaig pensar que la combinació del llenguatge elaborat i l’imaginari delirant era emocionant i clarivident. El seu poema em va fer sentir menys sol en la meva creença que la bona literatura pot ser, alhora, embriagadora i explicar alguna idea. Si la persona més seriosa del món podia follar com un boig (de fet, es pot embogir en ple caos sideral de l’acte en si) per què un escriptor no podia perdre la xaveta i seguir tocant de peus a terra?

Del poema també m’agrada una certa ètica del treball, alguna cosa que suggeria que escriure un poema (o un conte, o assaig) tenia tant en comú amb fregar el terra com amb raptes mítics de revelació. Hi ha un moment a A Raisin in the Sun que un personatge crida: «Vull volar! Vull tocar el sol!» i la seva dona contesta: «Primer acaba’t els ous ferrats».

En el debat de després de la seva lectura, va quedar clar que la Tab entenia el seu poema. Sabia exactament què havia volgut dir i ho havia dit gairebé tot. Coneixia sant Agustí (354-430) perquè era catòlica i era estudiant d’història. La mare d’Agustí (també santa) era cristiana, però el seu pare, pagà. Abans de la conversió, Agustí només volia dones i diners. Després, va continuar lluitant contra els seus impulsos, i se’l coneix per la pregària del llibertí, que fa així: «Déu meu, fes-me cast... però encara no». La seva obra se centra en la lluita de l’home per renunciar a la fe en si mateix a favor de la fe en Déu. I de vegades es comparava amb un os. Un gest típic de la Tabby és abaixar el mentó quan somriu: la fa semblar alhora sàvia i guapíssima. Llavors ho va fer, me’n recordo, i va dir:

–A més a més, m’agraden els ossos.

Potser el càntic és gradual perquè el despertar-se de l’os també ho és. L’os és poderós i sensual, encara que estigui prim perquè no és el seu moment. Quan li van demanar que expliqués el poema, la Tabby va dir que potser l’os es pot interpretar com un símbol d’aquella tendència humana, problemàtica i meravellosa, de somiar els somnis adequats en un mal moment. Els somnis són difícils perquè són inoportuns, però també són meravellosos pel que prometen. El poema també suggereix que els somnis són poderosos: l’os és prou fort per seduir el vent perquè dugui la seva cançó a un peix atrapat en una xarxa.

No pretenc argumentar que «Càntic gradual» és un gran poema (encara que cregui que és dels bons). M’hi he referit perquè era un poema sensat en una època histèrica, un brot d’ètica literària que em va arribar al fons del cor, que em va sotragar l’ànima.

Aquella nit la Tabby seia en un balancí d’en Jim Bishop. Jo, a terra, al seu costat. Li vaig tocar la cama mentre parlava, i vaig notar la corba càlida del panxell a través de les mitges. Em va somriure. Jo també. De vegades, coses així no són fortuïtes. N’estic quasi segur.

24

Als tres anys de casats, teníem dues criatures. No ho vam planificar ni ho vam deixar de planificar: van arribar quan van arribar, i nosaltres ben feliços de tenir-los. La Naomi tenia tendència a l’otitis. En Joe estava prou sa però no dormia mai. Quan la Tabby va començar a anar de part d’ell, jo era en un autocinema a Brewer amb un col·lega, hi feien un programa triple de terror. Ja passaven la tercera pel·lícula (The Corpse Grinders) i ens havíem pres més de sis cerveses quan l’encarregat va interrompre-la amb un comunicat. En aquella època hi havia altaveus al costat de cada plaça d’aparcament, quan arribaves, els engegaves. Així que el comunicat va sentir-se per tot l’autocinema: STEVE KING: FACI EL FAVOR D’ANAR CAP A CASA! LA SEVA DONA ESTÀ DE PART! STEVE KING, FACI EL FAVOR D’ANAR CAP A CASA! LA SEVA DONA ESTÀ A PUNT DE PARIR!

Quan vaig anar amb el meu vell Plymouth cap a la sortida, vaig rebre la salutació satírica de dues-centes botzines. Molta gent ens va fer llums, banyant-nos amb la seva claror intermitent. El meu amic Jimmy Smith va riure tant que va caure a terra del seient del copilot i s’hi va passar bona part del viatge de tornada, entre convulsions i llaunes de cervesa. A casa vaig trobar la Tabby tranquil·la, amb la maleta feta. Va trigar menys de tres hores a parir en Joe. Va arribar fàcilment al món, encara que els següents cinc anys no van tenir res de fàcil. Però era un encant. De fet, tots dos ho eren. Fins i tot quan la Naomi arrencava el paper de paret de sobre el bressol (potser es pensava que això era netejar la casa) i en Joe es feia caca al balancí de vímet que teníem al porxo del nostre apartament de Sanford Street, eren un encant.

25

La mare sabia que volia ser escriptor (només faltaria, amb tots aquells sobres de rebuig clavats a la paret de l’habitació), però em va aconsellar que em fes mestre «per tenir una mica de coixí».

–Segurament voldràs casar-te, Stephen, i unes golfes a la vora del Sena només són romàntiques per als solters –em va dir un cop–. No és un bon lloc per tenir-hi criatures.

Vaig fer tal com em va dir, vaig estudiar Ciències de l’Educació a la Universitat de Maine i al cap de quatre anys en vaig sortir amb un títol de mestre... com un gos perdiguer d’un estany amb un ànec mort entre les dents. El títol no servia per a res. No trobava feina de professor, així que vaig anar a treballar a la bugaderia de New Franklin, on el sou no era gaire millor que el de feia quatre anys a la fàbrica Worumbo. Les successives golfes on vaig ficar la meva família no donaven al Sena sinó a alguns dels carrers menys simpàtics de Bangor, per on passaven les patrulles de policia a les dues de la matinada del dissabte.

L’única roba de vestir que vaig veure al New Franklin venia de restes d’incendis pagats per les asseguradores (la majoria eren peces que semblaven correctes però que feien pudor de mico a la brasa). Gairebé tot el que traginava eren llençols dels motels de la costa de Maine i estovalles i tovallons dels restaurants de la costa de Maine. Les estovalles eren realment repugnants. Els turistes que van a sopar a Maine normalment demanen cloïsses i llagosta. Sobretot llagosta. Quan m’arribaven aquestes estovalles on s’havien menjat tantes delicadeses, feien una pudor vomitiva i sovint estaven plenes de cucs que se t’enfilaven pels braços mentre carregaves les rentadores; era com si aquells petits cabrons sabessin que estaven a punt de bullir-los vius. Em pensava que amb el temps m’hi acostumaria però no m’hi vaig acostumar mai. Els cucs eren un fàstic, la pudor de cloïsses i carn de llagosta podrint-se encara era pitjor. Mentre omplia les rentadores d’estovalles del Testa de Bar Harbor, em preguntava: «Com pot ser que siguin tan porcs? Com pot ser que els fills de puta siguin tan porcs?».

La roba d’hospital encara era pitjor. A l’estiu també estava infestada de cucs, però s’alimentaven de sang en comptes de carn de llagosta i suc de cloïssa. Les bates, llençols i fundes de coixí que es considerava que estaven infectades les entaforàvem en unes bosses que anomenàvem «de la pesta», que es dissolien quan tocaven l’aigua calenta, però en aquella època la sang no es pensava que fos gaire perillosa. La roba d’hospital sovint arribava amb algun extra, eren com capses de sorpreses amb premis estrafolaris. Un cop vaig trobar-me un orinal metàl·lic de llit, i un altre, unes tisores quirúrgiques (l’orinal no es podia aprofitar, però les tisores ens van anar de puta mare a la cuina). L’Ernest Rocky Rockwell, el meu company de feina, va trobar vint dòlars en una partida de l’Eastern Maine Medical Center i va sortir al migdia a beure-se’ls (En Rocky deia que l’hora de sortida era l’hora de fer un got.)