литературоведение

Aquest que el lector acaba de llegir no és, estrictament, un llibre sobre la mort. Certament la mort —que ja forma part del títol mateix de l&apos;obra— determina l&apos;orientació de la majoria dels poemes (¿hi ha, però, cap poema escrit a consciència l&apos;orientació del qual no depengui de la brúixola única de la Desconeguda?). La mort o, potser d&apos;una manera més precisa, la pèrdua, en un sentit ampli. I, tanmateix, jo vull creure que Matí… és una obra que tracta de la vida, i que ha arribat als vostres ulls tota bombollejant dels assumptes que solen omplir l&apos;existència de qualsevol persona: el cos, els fills, el somni, els amics, la por, el sexe, la joia, el menjar, l&apos;angoixa, els animals, el desencant, la música, l&apos;esperança, les cases, el desig, el silenci, el dolor, l&apos;absència, l&apos;eufòria, el desfici, els indrets, l&apos;amor, la malenconia, la llum, la fosca… També el mal de coll, la gana, alguns objectes insignificants, els diners. I, per damunt de tots —i per damunt de tot—, tal vegada el temps i la memòria. He d&apos;admetre, però, que, sense haver viscut l&apos;experiència, a final del 2012, d&apos;acompanyar l&apos;amic Antoni Magrané Prades en els seus últims tres mesos de vida —i, per raons que ara no cal explicar, ho vaig fer dos o tres cops per setmana—, probablement jo no hauria escrit aquest llibre. O, almenys, és segur que no l&apos;hauria escrit exactament així. La vivència d&apos;aqueix fet —la malaltia que l&apos;anà consumint a poc a poc i, finalment, el traspàs, la desaparició— no es troba en cap detall precís de l&apos;obra. Però, en canvi, diria que el sentit d&apos;aquella emoció tan trasbalsadora que em continua entristint quan la recordo està dissolt en força dels poemes de Matí de la mort.

Jordi Llavina

Жанры и тэги: