999. Les primeres dones d'Auschwitz

Primera part

Mapa d’Eslovàquia el 1942, on es mostren les fronteres durant la guerra i algunes de les ciutats d’on es van deportar les primeres dones jueves a Auschwitz. La ciutat de Ružomberok s’identifica perquè la van bombardejar els alemanys el 1944. En l’explosió van morir moltes famílies de Humenné.

© HEATHER DUNE MACADAM; DIBUIXAT PER VARVARA VEDUKHINA

Capítol 1

És un assumpte molt trist, potser fins i tot pitjor que les estrelles amb què ens han marcat... perquè aquesta vegada colpejarà les nostres criatures.

—LADISLAV GROSMAN, LA NÚVIA

28 DE FEBRER DE 1942

EL RUMOR HAVIA COMENÇAT com comencen els rumors. Era un pressentiment. Una sensació de mareig a l’estómac. Però només era un rumor. Què més els podien fer, als jueus? Fins i tot el clima semblava en contra d’ells. Era el pitjor hivern dels registres. Els munts de neu eren més alts que les persones. Si el govern hagués tingut una gota de sentit pràctic, hauria fet una proclama obligant la gent baixeta a quedar-se a casa, per por que desaparegués dins la neu. Tot el treball amb pales es cobrava el peatge als patis del darrere. Les voreres s’havien convertit en patis de joc de manera espontània per a criatures que no tenien trineus, però podien lliscar de cul pels munts de neu. Anar amb trineu era el nou passatemps nacional..., així com relliscar sobre gel.

Després de cada tempesta de neu, la temperatura queia sota zero i el vent fuetejava des de les muntanyes Tatra. Tallava els abrics prims i els gruixuts, imparcial i despietat amb rics i pobres per igual. El vent s’infiltrava entre les costures de les peces de vestir més ben cosides, fins i tot, i mossegava la carn de la gent amb una crueltat voraç. Tothom tenia la pell dels llavis i de les mans tallada i esqueixada. La gent es posava greix d’ànec de les sobres dins els narius per prevenir les hemorràgies nassals. Mentre la neu de les piles s’escolava per les escletxes de les finestres i per sota les portes, els pares cansats donaven la benvinguda als veïns, i s’asseien junts en escambells davant del foc a anguniejar-se per culpa del rumor, tot i que molta gent s’angoixava també davant d’una llar freda (fins i tot la llenya era difícil d’aconseguir). Algunes famílies jueves gairebé no tenien menjar. La situació era dolenta per a tothom i pitjor per a uns quants.

Les flames de dubte i incertesa, les apagava la raó. Els més assenyats deien que, si el rumor era veritat i el govern agafava unes quantes noies, no se les enduria pas gaire lluny. I si ho feia, seria per poc temps. Només durant la primavera... quan arribés, si de debò arribava. En cas que el rumor fos cert, és clar.

Aquell condicional era tan gran que ningú gosava pronunciar-lo, no fos cas que el món en pes el maleís amb la realitat. Havia de ser un rumor i prou. Per què voldria algú emportar-se tantes noies adolescents?

LA NEU VA COMENÇAR A CAURE quan les mares jueves de tota l’Europa oriental preparaven les espelmes del sàbat. A casa dels Friedman, l’Emmanuel Friedman va entrar per la porta principal picant de mans i cantant:

—Shabbat Shalom! Shabbat Shalom! Shalom! Shalom! Shalom! Shalom!

La canalla es va afegir al cant del pare, picant de mans igualment. Llavors la família es va reunir al voltant de la taula del sàbat, mentre la mare encenia les espelmes. Després de dibuixar tres cercles amb les mans entorn de les flames, la mare es va acostar la flama al cor (perquè el que correspon a una dona és portar llum a la llar), va posar-se les mans sobre els ulls i va murmurar la benedicció del sàbat:

Barukh ata Adonai Eloheinu Melekh ha-olam, asher kid’shanu b’mitzvotav v’tzivanu l’hadlik ner, l’hadlik ner shel Shabbat. 1

L’Edith i la seva germana Lea, en reverent adoració mentre la seva mare pregava en silenci, parpellejava tres vegades i després obria els ulls.

—Bon Shabbes!

Les seves filles la van abraçar, i ella les va beneir totes amb un petó per ordre d’edat, de la més gran a la més petita, però va dipositar un petó una mica més llarg al front de les dues adolescents, la Lea i l’Edith. S’havien sentit altres rumors que no havien donat mai fruit, es va dir, abraçant les noies amb força. Aquella nit, la seva oració a Déu va ser perquè aquell rumor també fos fals.

A fora, el tro rodolava pel firmament com un timbal enorme. Els llampecs il·luminaven la nit. La neu es precipitava en làmines. Ningú podia recordar quants anys havien transcorregut des que s’havia produït una tempesta com aquella.

El matí del sàbat, la borrufada havia abocat un pam i mig de neu, i al migdia, ja arribava a la cuixa. Com de costum, uns quants individus cepats havien començat a fer anar la pala, creient que era preferible enllestir la meitat de la feina i fer-la dues vegades, que esperar i després haver de treballar amb la pala fent el doble d’esforç. La botiga de tabac, no sols estava parcialment neta de neu, sinó també oberta. El mal temps no havia aturat mai un fumador de pro.

Era inusual que el pregoner del poble anunciés proclames els dissabtes; encara més estrany que els trons en plena tempesta de neu. Normalment, les proclames es feien al mercat del divendres o del dilluns. Però aquella tarda, davant dels ajuntaments arreu de l’Eslovàquia Oriental, els tambors van començar a ressonar i, malgrat la borrufada, uns quants gentils es van aturar al carrer a escoltar. S’havia alçat el vent i la neu era alta, i amortia la crida del tambor. Al barri jueu, a les ribes baixes d’un riu petit que feia ziga-zagues al llarg del perímetre meridional del poble, no el va sentir ningú. El mal temps (atès que de mal temps sempre en feia en algun lloc, però avui era pitjor que de costum) no hi ajudava gens.

Entre les poques persones que es van reunir entorn del pregoner, hi havia el Ladislav Grosman, amb vint-i-un anys, que, per motius que només sap ell, era a la plaça en comptes de ser a la sinagoga, o a casa amb la família. El Ladislav tenia els ulls foscos i la cara serena, i era més procliu a dibuixar un somriure que una ganyota de disgust, i una rialla que no pas una llàgrima. Poeta de cor, potser feia una passejada després de l’àpat amb la família, per assaborir la catifa blanca sense petjades que cobria la plaça, arrufant les faccions contra la mossegada freda de la neu que li clivellava el rostre. Potser només necessitava un cigarret. Fos per la raó que fos, quan el pregoner del poble va començar a picar el tambor, el Ladislav es va afanyar, juntament amb els pocs veïns que rondaven pel carrer xafant neu, per sentir les últimes notícies.

Normalment, abans de començar la crida, el pregoner hauria esperat que s’hi aplegués una bona gentada. Però avui no. Va engegar tot d’una per poder-se resguardar d’aquell temps espantós, que li mullava el coll de la camisa i li glaçava el clatell. Els flocs de neu, que queien sobre el cap dels gentils i dels jueus per igual, eren grossos i molls, ara, un senyal segur que la tempesta s’acabava.

Per a alguns, però, estava a punt de començar.

Per damunt de l’estrèpit de la tempesta, el pregoner va cridar:

—A totes les noies jueves de setze anys o més. A les noies solteres, se’ls ordena acudir a l’oficina de registre corresponent; en el moment oportú, ja se’ls comunicaran oficialment els detalls de la inspecció mèdica i el propòsit de tot plegat.

Gairebé no hi havia ningú per sentir-ho. Era una borrufada forta, al capdavall. Només hi havia uns quants fumadors empedreïts, però els homes que ho van sentir van girar el cap als veïns per mormolar: «Ja t’ho deia jo».

Com que no tenia més informació sobre dates ni horaris ni llocs per afegir-hi, el pregoner va concloure la proclama amb la seva pròpia signatura verbal, una mena de comiat semblant al del Bugs Bunny, i un darrer retruc de tambor:

—I això és tot, el cabàs sencer, la informació que ha de conèixer la gent, parada i fonda, ende, fi, fin, tothom cap a casa, amb aquest mal temps no trauríeu ni un gos a fora de...

S’havien acabat els condicionals i els peròs: el rumor era veritat. I l’endemà al matí, tot i que la neu encara s’apilava ben amunt contra les portes, ja ho sabia tothom. L’última proclama va caure sobre els caps dels membres de la comunitat jueva, tan feixuga com els caramells que es precipitaven de les teulades, però molt més perillosa.

QUAN ES TRACTAVA DE MESURES DRACONIANES contra els jueus, sembla-va que el govern eslovac volgués superar els alemanys. Joves esbirros, que s’havien agregat als feixistes eslovacs, la Guàrdia Hlinka d’extrema dreta, atacaven i apallissaven homes i nois jueus que portaven els braçalets preceptius, que ara eren les estrelles grogues. Tombaven o esmicolaven les làpides, assaltaven les botigues amb eslògans antijueus. A les ciutats més grans, es produïen fets esfereïdors, es cantaven cançons nacionalistes al compàs d’una secció rítmica amb el llançament de pedres, i una secció de címbals de vidres trencats. Els quioscs de diaris oferien Stuermer (‘Davanter’), el diari propagandista que alimentava la ignorància i les ideologies racistes, i publicava caricatures difamatòries de jueus amb nassos ganxuts que violaven verges eslovaques, tallaven el coll a la canalla i guardaven la sang per coure la matsà, encavallats sobre el món com si el globus fos un cavall per muntar i conquerir, mentre els heroics soldats alemanys lluitaven contra els jueus demoníacs: el mal personificat de la humanitat.

Una dona, al mercat, va arribar a preguntar a l’Edith:

—On tens les banyes?

Quan l’Edith li va ensenyar que no en tenia cap, la dona va quedar en estat de xoc. Com podia ser algú tan estúpid per creure’s que els jueus tenien banyes, que feien matsà amb sang de criatures, o que havien matat Déu? Els jueus van inventar Déu, per l’amor de Déu!

Com es podia creure ningú el que proclamaven els diaris propagandistes?

El setembre de 1941, el govern eslovac va elaborar un Còdex Jueu, lleis i regulacions que es van anar implementant cada vegada amb més freqüència durant la tardor, fins que s’hauria dit que el pregoner cada dia anunciava una proclama nova contra la jueria eslovaca. Un dia, la proclama va ser:

Nosaltres, ara i aquí, posem en coneixement del comú que els jueus: s’han de registrar a l’oficina de l’alcalde personalment en el termini de les properes vint-i-quatre hores, amb tots els membres de la seva família i una llista de les seves possessions.

I l’endemà:

Els jueus han de presentar els comptes bancaris, tant de les entitats nacionals com de les estrangeres, i, a partir d’ara, els queda prohibit residir a cap carrer principal, i han de buidar el seu domicili en el termini de set dies.

I una setmana després:

Els jueus han de portar una estrella groga de 24 X 24 cm a tot el seu vestuari.

Els jueus no poden viatjar entre estats i necessiten un permís escrit de la Guàrdia Hlinka, que costa cent corones, per als viatges locals. Només el podran obtenir si la Guàrdia Hlinka accepta com a vàlida la seva petició.

Però, quin jueu tenia cent corones, i quin coneixia un guàrdia Hlinka disposat a validar la seva petició?

Els jueus han de dipositar totes les seves joies a l’oficina del cap de la Guàrdia Hlinka en el termini de vint-i-quatre hores.

Els jueus no poden tenir animals de companyia (ni tan sols un gat!), ni tampoc ràdios o càmeres, perquè no escampin les mentides de la BBC.

Els jueus han de dipositar els seus abrics de pell a la caserna de la Guàrdia Hlinka.

Els jueus han de lliurar les seves motos, cotxes i camions.

Els jueus tenen l’admissió prohibida a tots els hospitals i no seran elegibles per operar-se.

Els jueus a partir d’ara no podran entrar a cap institut, ni demanar cap informe a les diverses autoritats de l’Estat.

L’Edith encara sacseja el cap quan pensa en les lleis que li van atrofiar l’educació.

—Les meves germanes encara anaven a escola, fins al cinquè grau. Quan van acabar, la llei deia que havien de continuar anant a l’escola fins als catorze anys.

O sigui que van haver de repetir el cinquè grau tres vegades! Mentrestant, l’Edith i la Lea topaven amb la dificultat que ja en tenien més de catorze, i malgrat el seu deler per aprendre i una intel·ligència desperta, als jueus i les jueves no se’ls permetia acabar l’institut.

Llavors van transmetre una altra llei:

Els jueus no poden entrar als parcs públics.

I una altra:

Els jueus no poden llogar aris, ni tenir tracte social amb cap ari, ni obtenir l’admissió en cap hospital, ni anar a cines, exposicions, ni cap celebració cultural, ni reunir-se en un nombre superior a cinc. Cap jueu no pot ser al carrer després de les nou del vespre.

Era inevitable el que va passar després? Ningú podia haver previst l’arianització dels negocis jueus, que permetia que els gentils ocupessin legalment els seus negocis, i «totes les pràctiques del negoci per permetre, com més aviat millor, la transferència de l’esmentat negoci a les úniques mans del propietari ari». El propietari jueu del negoci no rebia a canvi cap compensació.

—L’única cosa que els jueus tenen permesa és suïcidar-se —va dir la mare de l’Ivan Rauchwerger.

I ara volien les seves noies?

No tenia cap sentit. Qui voldria emportar-se noies adolescents per treballar? Les adolescents són mandroses i els agrada discutir. I les noies encara pitjor! Riuen un moment i esclaten a plorar al següent. Tenen mal de panxa i són irritables. Es preocupen més pels cabells i les ungles que per treballar com cal. Només cal mirar el terra de la cuina, quan se suposa que la Priska acaba d’escombrar-lo! Mira aquests plats, que encara tenen kugel enganxat al costat, perquè la que els ha fregat, en comptes dels plats, mirava per la finestra el Jacob, el fill del rabí. Sense les mares que els ensenyen a fregar i a sentir-se orgulloses de les seves tasques, la majoria de noies no en farien mai ni un bri! A quina adolescent li agrada treballar?

Amb tot, el món gira a causa de les noies. Quan es mostren dolces i amables, són les mes dolces i les més amables. Quan t’agafen els braços, tens la impressió de ser la criatura més estimada i valuosa de l’univers. Fins i tot les estrelles paren de girar al firmament per dir: «Mireu això!». Quan ens fem grans, depenem de les noies per la seva lluminositat, la seva efervescència, la seva esperança. I la seva innocència.

Per això, als pobles i les viles d’Eslovàquia, els havia costat tant de creure’s el rumor que circulava; el rumor que estava a punt de convertir-se en llei. Per què havia de voler algú noies adolescents per treballar als serveis governamentals? Per què no agafaven nois? Era un assumpte molt trist, com deia tothom.

___________________

1 Beneït ets Tu, Senyor, el nostre Déu, Rei de l’univers, que ens ha santificat amb els Seus manaments, i ens ha encomanat encendre les espelmes del sàbat.

Capítol 2

On hi ha un eslovac, hi ha una cançó.

—REFRANY ESLOVAC TRADICIONAL

ELS FRIEDMAN, A CASA, sonaven com una família Von Trapp jueva en un Somriures i llàgrimes eslovac. L’Edith i la Lea cantaven mentre s’encarregaven de les feines del matí, així el dia sempre era bonic fes el temps que fes. I qui necessitava una ràdio, tenint unes veus com les d’elles?

La Hanna Friedman escoltava les seves filles cantant, i s’angoixava pel silenci que davallaria sobre la casa si el govern les enviava a l’estranger. Qui més faria trins en els tons melòdics d’una alosa de l’Edith, o amb la veu gutural com un pardal de la Lea? Inconscients de l’oïda sentimental de la seva mare, les noies encadenaven harmonies mentre rentaven els plats de l’esmorzar, mentre escombraven i fregaven el terra de la cuina, i finalment obrien la porta del davant per deixar entrar un cop d’aire fresc i fred. Al carrer, ja es podia sentir la canalla, cridant i rient a la neu. La senyora Friedman picava els edredons per treure’n la pols i la son, després tornava a plegar les fundes al peu del llit perquè els matalassos s’airegessin.

A fora, el món era una meravella absolutament blanca. Enmig de la neu, espurnejaven arcs irisats formats per caramells en forma de prismes, suspesos al caire de les teulades. Les branques negres dels arbres s’entrellaçaven amb una precipitació encisera de pols de neu. Un sol pàl·lid trencava els núvols, que s’aprimaven, mentre un vent de sud-est escombrava ratlles blanques a través d’un cel encara més pàl·lid.

En un dia típic de mercat, l’Edith i la Lea anirien al centre del poble carretejant una cistella entre totes dues, i farien la compra per a la Bubi, la seva àvia. Veurien les seves amigues i veïnes, es posarien al dia de les últimes xafarderies, i llegirien els cartells enganxats al taulell d’anuncis i al voltant de la plaça. En un dia típic de mercat... però el d’avui, no tenia res de típic. Primer, al mercat probablement hi hauria pocs venedors, ja que els pagesos encara treien neu. Quan arribessin els pagesos, ho farien amb trineus i amb productes escassos i congelats del viatge. Però l’hivern és així. I amb tot, no era pas per això que el d’avui no era un dia com els altres. Avui, tothom anava al mercat a comprovar si el pregoner tenia algun afegitó a la proclama del dissabte, que no havia sentit gairebé ningú però ara tothom havia d’obeir.

Les noies encara no en sabien res. No encara. I després que la neu les retingués tancades a casa durant vint-i-quatre hores, l’Edith i la Lea probablement frisaven per veure les amigues, i es van afanyar a anar cap a la porta abans que la mare, gronxant la cistella de la Bubi entre totes dues.

Mentre les noies trepitjaven la crosta de neu recent de camí cap al poble, potser van sentir portes amunt i avall del carrer que s’obrien i es tancaven, mentre nois i noies, adelerats per sortir, avançaven trontollant entre els munts de neu per voreres no massa netes. Només s’havien sentit murmuris ben just audibles, i l’única manera de descobrir què passava de debò era esbrinar la veritat. Per això, una de les millors amigues de la Lea les va cridar pel nom. Amb un barret de punt sobre els cabells rogencs, l’Anna Herskovic potser va fer una corredissa per reunir-se amb les germanes Friedman, aquell dia de mercat atípic.

L’Anna Herskovic era una noia animada i xerraire amb els ulls marrons, molt grossos, i la pell pàl·lida. Una noia guapa entre noies guapes. Abans que el món se’ls girés d’esquena, a l’Anna i la Lea els encantava anar juntes al cine tot sovint. N’eren autèntiques aficionades i sempre estalviaven per anar a veure l’última estrena, almenys fins que les sales de cinema van esdevenir un dels molts llocs on els jueus no podien anar.