- -
- 100%
- +
A l’Emmanuel i la Hanna Friedman els preocupava que les seves filles ni tan sols poguessin acabar els estudis superiors a l’institut. Com podrien triomfar a la vida si ni tan sols podien obtenir el diploma de l’institut? ¿I ara se n’havien d’anar a treballar precisament per al govern que els havia robat el dret a l’educació?
La Lea Friedman era dos anys més que gran que la seva germana Edith.
La canalla de la família Friedman, pels volts de 1936; d’esquerra a dreta: el Hermann, l’Edith, la Hilda, la Ruthie, la Lea i la Ishtak.
L’ÚNICA NOTÍCIA BONA VA SER QUE el govern va prometre exempcions a les famílies propietàries d’empreses essencials per a l’economia i l’esforç de guerra, i els Friedman en teoria n’eren una. Hi havia unes quantes famílies afortunades més. Les netes del Chaim Gross, l’Adela i la Deborah, també se suposava que n’havien de quedar exemptes. Quan la família Gross va declarar que la Deborah ja era prou gran per casar-se amb el Martin Grosman, confiaven a garantir-li una exempció doble, gràcies al marit, a més del seu avi. Als divuit anys, l’Adela no gaudia d’aquesta doble seguretat.
A pesar de la seva bellesa extraordinària, l’Helena Citron encara no s’havia casat, i la seva família no era rica. No hi hauria exempcions per a la família Citron. Llevat que es casés immediatament, l’Helena hauria d’anar a treballar per al govern. La seva germana gran, la Ruzinka Grauber, estava casada i tenia un fill; la Ruzinka no corria cap perill.
La Hanna Friedman va rebregar el davantal i va arrufar el front. Les exempcions eren un alleujament molt benvingut en les famílies importants per al govern, però els veïns de la Hanna també tenien filles. Què els passaria, a les amigues de l’Edith i de la Lea? La Zenska Haber; la Margie Becker; la noia dels cabells ros maduixa, l’Anna Herskovic, que era una criatura delicada no apta per treballar en una fàbrica ni en un mas? ¿I què, l’Annou Moskovic, de naturalesa dolça i cara grassona, que sempre trobava una excusa per treure el cap a casa dels Friedman el dia que feien pa? L’Annou adorava el pa de la senyora Friedman. I la Irena Fein, ¿quedaria exempta perquè treballava a la botiga de fotografia i ajudava la família amb el seu sou? Per què no es podien quedar totes aquí i treballar per al govern des de casa? La Hanna s’anguniejava i treia foc pels queixals, mentre les seves filles endreçaven havent sopat. El dia de fer pa, n’hauria de fer una mica més que de costum, i coure’n una barra trenada de més per a l’Annou.
Assegut vora la llar, l’Emmanuel mirava la cara amoïnada de la seva dona. No hi havia cap dubte que les seves filles ja eren «prou madures» per anar a treballar.
—La Lea ja té els documents per viatjar a Hongria —va recordar la Hanna al seu marit—. Deixa que es quedi allà, on hi ha una mica més de calma. Quan la Lea ja hi sigui, l’Edith es pot esmunyir per la frontera i reunir-se amb ella. Val més que marxin lluny d’aquí que no que vagin a treballar.
L’Emmanuel no aprovava escapolir-se dels mandats legals imposats pel govern.
—És una llei —va remarcar a la seva esposa.
—Una llei dolenta.
—Però és una llei.
I que un jueu transgredís la llei no era pas el mateix que si ho feia un gentil. Li feien por les ramificacions.
La discussió dels Friedman sobre aquell fet particular era un microcosmos dels dilemes als quals s’enfrontaven molts pares i mares jueus per tot Eslovàquia. La neu, que ja no era verge i blanca, s’havia tornat grisa i bruta. Els pins, carregats ara de gel, es veien obligats a vinclar-se i a trencar-se sota un vent impietós. Els sastrugi (dunes de gel) conformaven el paisatge. Serps de neu s’ondulaven sobre la terra gelada. Castelleres de tempesta enormes lliscaven a través del firmament nocturn per damunt de la frontera hongaresa, dirigint-se cap al Front Oriental.
Cap jueu no va dormir bé aquella setmana.
A PREŠOV, A L’ADOLF AMSTER li havien assegurat que, en tant que propietari d’una empresa important, obtindria exempcions per a la seva família: la Magda no correria cap risc. També se suposava que se n’escaparien els Hartmann, que dirigien una explotació lletera essencial. Tal com parlava alguna gent, s’hauria dit que tothom gaudiria d’exempcions. Propietaris de fàbrica, artesans de categoria i pagesos: qualsevol família que tingués un negoci econòmicament viable i important per al suport del govern eslovac obtindria permís per quedar-se les filles a casa.
Els documents que autoritzaven les exempcions no eren pas pocs, i les secretàries del ministeri a Bratislava en devien picar a màquina un pilot amb diligència. Però el procés no tenia res de senzill, i la burocràcia governamental, que no és mai gaire eficient, en aquell cas encara va esdevenir més lenta. Quan la notícia del servei laboral obligatori va arribar a Roma, el Vaticà va enviar un altre representant aquell mes de març per intercedir a favor dels jueus. Per contrarestar la pressió del Vaticà, Eichmann va enviar a Bratislava la seva mà dreta, un «assessor especialista en assumptes jueus» una mica rodanxó, l’SS Dieter Wisliceny, que havia de col·laborar per assegurar-se que el primer transport de jueus «oficial» partís sense cap obstacle. Wisliceny va consultar amb Konka les dificultats que sorgien per implementar la deportació del primer miler de noies, però Konka estava convençut que el seu pla grandiós per transportar cinc mil noies en cinc dies era assolible.
La Llista de Noies de la ciutat de Humenné, amb les dates de naixement i les adreces. La Lea i l’Edith són els números 15 i 16. Les marques impliquen que es van registrar.
FOTO PER CORTESIA DE JURAJ LEVICKY.
Inconscient del caos polític que estaven provocant les exempcions, els pares jueus van confiar que el govern els lliuraria els documents promesos abans que les seves filles haguessin de presentar-se a treballar. La Hanna Friedman esperava el correu angoixada dia rere dia. Agafava espontàniament les filles i les abraçava: acariciava els cabells a la Lea i pessigava les galtes a l’Edith, i cantaven cançons totes tres mentre enllestien la feina. El Chaim Gross va ordenar als treballadors que connectessin una línia telefònica amb el Ministeri de l’Interior. El casament de la Deborah es va avançar. Com que a més havia patit artritis reumàtica juvenil, segur que la disculparien d’anar a treballar. Però què passaria a la seva altra neta, l’Adela?
L’alcalde de Humenné va donar garanties a les famílies jueves que considerava vitals, però, sense la documentació oficial del ministeri, les seves afirmacions no significaven res. L’Emmanuel Friedman coneixia els funcionaris que treballaven al govern regional des de feia anys, però, en referència a les exempcions, estaven tan confosos com ell. Ningú sabia quan se suposava que arribarien. L’única cosa definitiva era que l’advertència severa es repetia per tota la ciutat: si el nom d’una noia era a la llista i no es presentava al registre, l’arrestarien.
Aquesta fotografia la van fer en una escola privada per a noies de Prešov, probablement el 1938. La segona noia de la fila posterior és la Klara Lustbader. A la fila del davant, asseguda a l’extrem dret, hi ha l’amiga del Giora Shpira, la Magda Amster.
Existia una llista de noms?
Existia, efectivament.
QUAN ALEMANYA ES VA ANNEXIONAR ESLOVÀQUIA, els jueus van convocar els consells, per defensar les seves comunitats, és clar. En realitat, aquests consells no tenien poder ni responsabilitats, a part de recollir informació sobre la població jueva local. Aquests censos al principi semblaven paperassa burocràtica inofensiva, però les dades s’aplegaven per motius molt més reprensibles, i al capdavall havien de permetre que la Guàrdia Hlinka es mobilitzés contra la jueria eslovaca. Això va ser una pirateria informàtica a l’estil dels anys quaranta implementada per part del govern. Les llistes regionals eren alfabètiques i incloïen dates de naixement i adreces domiciliàries. L’únic que havia de fer la policia era presentar-se a una casa o un pis que aparegués a la llista i arrestar la noia en qüestió (tret que el nom tingués la marca preceptiva que l’excloïa de la llista).
El matí del 20 de març de 1942, el Brody Sloboda va sortir del seu pis a la mateixa hora que un funcionari civil gentil veí seu.
—Mal dia per ser jueu —va rondinar l’home dirigint-se al Brody.
—I per què? —li va preguntar ell.
—Veus això? —Li va ensenyar una llista amb els noms de les noies.— Avui s’emporten les noies jueves a un camp de treball.
Al capdamunt de la llista hi havia el nom d’una cosina del Brody, la Judita Hassova.
—Fes-me un favor —va exclamar el Brody—. Guixa aquest nom.
L’home va agafar el seu llapis i va traçar una ratlla al nom.
Setanta-cinc anys més tard, el fill de la Judita, l’Ivan Sloboda, encara es pregunta si la seva mare va ser la causa que, al primer comboi, només hi anessin 999 dones.
—Potser era la número mil, la meva mare?
Però potser hi va haver algun motiu molt més sinistre per la configuració de la xifra 999.
Capítol 5
La Tet: ?
9: REPRESENTA BENEFICÈNCIA OCULTA, INVERSA.
OBSESSIONATS AMB MISTICISMES OCULTS, els dirigents del Tercer Reich no deixaven passar cap pràctica a l’abast per assegurar-se la victòria. Himmler era un astròleg apassionat; a Goebbels, el fascinava Nostradamus i compartia la seva interpretació de les prediccions amb Hitler, que hi estava «molt interessat». A la dècada de 1940, el Reich comptava amb «científics» astròlegs, parapsíquics, i amb una divisió Nostradamus virtual, molt enfeinada interpretant les profecies per predir l’enfonsament de França i de tot Europa.
—Alerta! No ensenyeu Nostradamus a ningú! —advertia Goebbels als seus confidents.
És interessant remarcar que Nostradamus utilitza el número 999: «Al judici, encara que hi hagi 999 homes que condemnin un home, si un de sol el defensa, se salvarà». No hi hauria ningú que defensés les nostres 999 noies.
L’ús per part de Hitler de mitologia pagana per manipular les masses està ben documentat, i com més «cosmobiòlegs» donaven suport a la ideologia nazi, més es convencien els màxims dirigents que «qui hi entra en contacte, posa la màgia en marxa». Himmler considerava l’astrologia un assumpte «científicament justificat i absolutament acurat», de manera que no és estrany que tingués el seu propi astròleg, Wilhelm Wulff, amb el qual va establir una dependència tal que, el 1944, feia servir les estrelles per planificar les decisions i estratègies militars. Els darrers dies del Reich, el cap de la intel·ligència estrangera de les SS s’adreçava a Wulff «per saber què faria Himmler a continuació» (que aleshores era la segona figura amb més poder del Reich).
La pràctica de la numerologia prové dels grecs antics i del matemàtic Pitàgores, i encara més enrere, de Babilònia i el sistema caldeu. Els astròlegs sovint utilitzen la numerologia, i tenint en compte l’amalgama dels nazis entre Nostradamus, la mitologia pagana i l’astrologia, hom s’ha de preguntar si algunes d’aquestes pràctiques van influir en l’ús del número 999, atès que el primer transport a Auschwitz el va ordenar Himmler personalment.
El 3 de març de 1942, Himmler va visitar Ravensbrück per tal de discutir la nova directriu sorgida a la Conferència de Wannsee (la creació de camps d’extermini per als jueus) amb Max Koegel, el comandant de Ravensbrück. Per què va introduir Koegel en aquesta conversa? Ravensbrück era l’únic camp de concentració alemany per a dones, i per més que no tenim cap prova concreta que la directriu hagués d’apuntar a les noies en primer lloc, Himmler ja sabia, ho havia decidit pel seu compte, que el primer comboi des d’Eslovàquia seria de dones joves. El problema era que, a Ravensbrück, ja hi havia cinc mil presoneres, i no era prou gran per acollir-ne més. S’havia de crear un altre camp per a dones. A Auschwitz.
Quan es va assabentar del pla de Himmler, el comandant d’Auschwitz, Rudolf Höss, va ordenar que traguessin tots els presoners dels blocs 5-10. Abans, aquests blocs allotjaven vint mil presoners de guerra russos (PDG), la majoria dels quals el març del 42 ja havien mort o els havien matat. Els nou-cents homes que encara eren vius, els van reubicar als antics estables de la cavalleria polonesa, a cinc quilòmetres de distància. L’únic que calia fer llavors era construir una tanca divisòria entre el camp dels homes i el de les dones, i trobar una supervisora femenina.
Johanna Langefeld, una membre de les SS de quaranta-dos anys, era l’elecció perfecta. Havia treballat a Ravensbrück des de 1939 i havia establert una relació de treball amb Himmler feia anys, de manera que ell sabia que es podia refiar de la capacitat organitzativa de Langefeld per crear el nou camp de dones. Ella creia que reformar les presoneres implicava càstigs corporals d’un tipus que avui en dia classificaríem com a tortura, però era una defensora aferrissada de les presoneres que treballaven subordinades a ella quan li agradaven. Les noves estratègies establertes a la Conferència de Wannsee i per Himmler no eren secretes entre els membres de les SS; en tant que supervisora del camp de dones a Polònia, Langefeld devia saber que les dones jueves sota el seu control s’utilitzarien com a treball esclau fins que ja no fossin capaces de treballar, moment en què les assassinarien. Tot i que aquest plantejament era contrari a les seves creences religioses, no era pas una amant dels jueus, i el trasllat a Auschwitz representava una promoció benvinguda. Enfrontada sovint a Max Koegel, el comandant de Ravensbrück, per fi ella també seria responsable de tot un camp de dones i podria demostrar a Himmler la seva vàlua. Almenys, això esperava.
Aparentment, només hi ha una fotografia coneguda de la Langefeld. Camina darrere de Himmler i tres oficials més de la Gestapo al llarg d’unes tanques amb filferro espinós en un camp que, segurament, és Ravensbrück. Himmler gamba més endavant que els altres, amb els guants en una mà. A terra, hi ha neu, i darrere els goliats de la Gestapo, la Langefeld queda empetitida. Porta una gorra estreta i els cabells grisencs lligats ben estrets al clatell en un nus. El seu abric és llis, sense galons, i el du cordat fins al coll. La sotabarba d’una persona de mitjana edat li penja sota una boca severa i una cara xuclada, cosa que li confereix l’aspecte d’una matrona aspra i envellida.
Auschwitz l’envelliria encara més ben aviat. Només faltaven tres setmanes per a l’arribada del primer comboi oficial de jueves, i hi havia molta feina. Himmler li havia ordenat que seleccionés dones de les SS, a més de 999 presoners de Ravensbrück, per treballar de kapos.
Per què no es van emportar mil dones i llestos? Va ser casual el número 999? Feia res per casualitat, Himmler?
Tradicionalment, la numerologia i l’astrologia es consideren «instruments de saviesa» que ajuden a crear ordre en un univers caòtic. Cada xifra té un significat i un poder específics, però quan un número es mostra tres vegades, se suposa que la intenció és augmentar la xifra al tercer poder. Així doncs, el fet de crear un triplet numèric pot ser útil i apuntar a un propòsit intencionat.
En el sistema pitagòric, els números representen cicles. El número 1 és el de la iniciació. El número 9 és el punt de culminació. Acompliment. Situar tres 9 junts indica un punt final decisiu, mentre que els guarismes 10 i 10.000, que van a continuació del 9 i el 999, respectivament, representen un punt de començament nou: un mil·lenni. Si el 9 és un número ombrívol,2 un numeròleg buscaria la intenció darrere l’ús d’aquesta xifra. En el cas de l’Holocaust, tres 9 indicarien un desig patent de concloure quelcom. El nou té una mística matemàtica pròpia, perquè els números que són divisibles per 9 sempre es redueixen o culminen en el número originari: 9.
9 + 9 + 9 = 27 i 2 + 7 = 9
USANT DATES, ELS NUMERÒLEGS pitagòrics trencaven els dígits del mes, el dia, l’any, en dígits singulars, i aleshores sumaven els números junts fins que la suma era un dígit singular. Fent servir aquest sistema, la data del 26 de març de 1942 també dona nou: 0 + 3 + 2 + 6 + 1 + 9 + 4 + 2 = 27 = 2 + 7 = 9.
A més, usant el sistema pitagòric, cada lletra té un valor numèric; Heinrich es resol en 9, igual que Luitpold i Himmler. ¿És que Himmler feia servir la seqüència numèrica del seu nom i la seva data de naixement per al començament oficial de la Solució Final, en un intent de jugar contra els jueus amb una baralla de cartes ocultes? Segons el pensament de Himmler, el poder d’aquests guarismes i dels mapes astrològics li asseguraria l’èxit de la Solució Final. La qüestió jueva quedaria resolta. Completament.
Resulta difícil ressaltar en què devia creure Himmler sense proves evidents als seus diaris, però és un fet que la quantitat de noies que van arribar a Auschwitz amb el primer tren no va ser de 1.500 «persones», com es consignava originalment al memoràndum que Konka va signar el 13 de març de 1942, sinó que seria de 999: el nombre exacte que Himmler havia ordenat deu dies abans a Ravensbrück.
Ara hem d’examinar l’astrologia arran de la data en què van arribar les noies. Himmler era un devot de l’astrologia, i s’havia fet fer cartes astrològiques des de 1928. La seva pròpia carta astrològica, segons diu l’astròloga i numeròloga Molly McCord, s’ha de considerar extraordinària. No li vaig explicar quina era la carta que volia que em fes, així que inicialment la Molly no tenia ni idea que aquella data de naixement era d’un dels oficials més rellevants de Hitler.
«Alguns aspectes estranys revelen un individu amb un intel·lecte capaç, farà coses importants al món, gaudirà d’un gran poder i serà un dirigent formidable», em va explicar. Suposo que, per als nazis, Himmler va fer coses molt importants. Mentre ascendia els rangs de les SS, la seva implacable cobdícia pel poder el va convertir en un adversari polític temible. Era un home que excel·lia en els jocs mentals i en la manipulació, un home que sempre buscava l’escac i mat, mentre entre bastidors planificava els moviments per millorar la seva posició i desviar el poder cap a la seva persona.
Els quatre elements que dicten una carta inclouen aire (intel·lecte), foc (energia), terra (terrenalitat) i aigua (emoció). «En aquesta carta, no hi ha emoció —va prosseguir McCord—. A zero graus, Escorpió no tenia compassió i molt poca empatia per la humanitat».
És possible, és cert, que les implicacions del número 999 fossin particulars al poti-poti de la teoria personal de Himmler. La idea no és tan forassenyada com sembla. També se sap que Goebbels interpretava Nostradamus perquè s’avingués amb la seva agenda. Si hi ha cap significat numèric darrere el 999, aquesta mena de càlcul fred apuntaria a la partida que Himmler jugava a l’escaquer de la Solució Final. Les dones eren els seus peons. Si els 999 kapos de Ravensbrück havien estat la primera jugada, hem de suposar que les 999 noies jueves eren la segona? ¿I va assenyalar els moviments en una data en què, segons li havien dit, les estrelles estarien perfectament alineades amb la seva carta astral per a l’èxit definitiu?
Segons l’astròleg històric Robert Wilkinson, la data i l’hora del transport comptava amb una quantitat de factors que indicaven que era una «bifurcació a la carretera del destí».
—En astrologia —em va explicar—, les sèries sèptuples representen fites on cal prendre decisions que determinen el «destí» futur de qualsevol cosa que passi, un «destí irrevocable i absolut».
Fos com fos que Himmler manipulés o es fes interpretar els signes, no és probable que es tragués les dates del 20 i el 26 de març del barret, per simple atzar, igual com no ho és que resolgués agafar només 999 presoners de Ravensbrück, en comptes de 1.000. Era un maniàtic del control en excés per fer una cosa així i, igual que altres responsables de l’escalafó superior del Reich, hauria volgut el favor que, al seu criteri, li pogués procurar l’astronomia.
La tarda que el tren va partir de l’estació de Poprad, els planetes estaven alineats en una trinitat complicada amb la data de la visita de Himmler a Ravensbrück, i la data de juliol de 1941, quan Göring «va cridar a la completa anihilació de la població jueva d’Europa». Va ser el requeriment de Göring el que va posar en marxa les rodes perquè la Conferència de Wannsee formulés de Solució Final, i la ràpida implementació poques setmanes més tard, que es culminaria amb la deportació de les nostres noies.
Les dates i els temps són elements crucials a les cartes astrològiques. Ens consta que el tren va abandonar l’estació a les 20.20 hores. Aquesta hora i aquesta data en si no ens revelen res de significatiu. Fos com fos, el matí en què les noies van arribar a Auschwitz, els planetes estaven alineats entre Mart i Bessons, configurant un quadrat perfecte (una Gran Creu Mutable) enfront d’un eclipsi lunar el 3 de març de 1942, la data en què Himmler era a Ravensbrück i va reclamar 999 presoneres perquè treballessin a Auschwitz. Als cercles astrològics, una Gran Creu Mutable representa una «fractura severa». Si tiba en direccions diferents, pot resultar molt destructiva. I així va ser.
Finalment, hi ha una correlació amb les proclames dels pregoners, unes quantes setmanes abans. El 20 de març, a les vuit en punt del matí, quan les noies s’havien de registrar per anar a treballar, i sotmetre’s a l’examen sanitari, el sol era a la lluna de Himmler, o sigui, Àries. El primer signe del zodíac, Àries (el déu de la guerra i l’assalt) és cèlebre pel poder i la iniciació. Això significa que, per a Himmler, era un instant excel·lent per emprendre un pla d’acció. Allò era una guerra i Himmler va atacar amb les estrelles al seu costat. Contra dones jueves joves.
___________________
2 Un número ombrívol implica que té connotacions negatives, segons l’astròloga i numeròloga Molly McCord.
Capítol 6
«Déu sap si no és un truc, o alguna cosa pitjor».
«No parlis així, per l’amor de Déu. Què en poden voler,
d’elles, fet i fet? Només són criatures, la majoria».
—LADISLAV GROSMAN, LA NÚVIA
MENTRESTANT, GEJZA KONKA, que encara era el cap del Departament Jueu, havia arribat a la conclusió que les ordres de deportació individuals s’haurien de lliurar amb molt poc marge, perquè ningú tingués temps de fugir ni d’amagar-se. És cert que els anuncis sobre el primer contingent de noies s’havien enganxat a l’avançada, així que Konka devia revisar la idea en comprovar que el primer tren no havia assolit la quota que ell pretenia i havia signat. Sota el comandament del seu successor, les deportacions sovint s’executaven en poques hores. Les famílies de llogarrets on vivien menys de vint persones no sabien gaire res del que passava a les ciutats. La notícia de les ordres de treball per a les noies encara no havia arribat a les comunitats més rurals. En aquells llogarrets, ningú sabia ni com fer la petició d’una exempció (i no és pas que no fossin prou rics per comprar-la, o prou importants per tenir-los en consideració).
Malgrat les asseveracions de l’alcalde de Humenné que les exempcions per a les noies Friedman, i altres famílies presumptament importants, ja venien de camí, els documents encara no havien arribat. Per als ciutadans obedients de la llei, infringir-la no és mai una decisió fàcil, així que, el matí del 20 de març, la majoria de famílies van portar les seves noies a registrar-se als centres, tal com se’ls havia ordenat. Les noies de cal Friedman estaven entre les que van complir l’ordenança. Se suposava que l’equipatge admès era de quaranta quilos per persona, però «nosaltres no els teníem pas, quaranta quilos d’equipatge», diu l’Edith. Ella i la seva germana van plegar la roba més bona que tenien (un suèter, una faldilla, unes quantes mitges calentes), perquè és això el que t’emportes quan marxes lluny de casa: la roba més bona. La seva mare va embolicar un pa casolà amb una tela i el va posar dins de la maleta de la Lea. Posant-hi bona cara, es convencien elles mateixes que responien al seu deure envers el país, i primer la Lea va fer un petó a la mare, i després n’hi va fer un l’Edith. Quan van marxar de casa, no tenien cap dubte que al cap d’unes hores ja hi serien de tornada.