100 qüestions per identificar la pseudociència

11 / 100

EN QUÈ ES DIFERENCIA L’ASTROLOGIA DE L’ASTRONOMIA?

Quan els primers humans observaven el cel nocturn devien fer-se moltes preguntes, la majoria de les quals eren, llavors, summament difícils de respondre: què eren els punts que brillaven intermitentment al firmament? Què se suposava que eren altres punts que brillaven amb una llum que no palpitava i que estaven al cel només durant unes quantes nits? Què era aquella gran bola lluminosa que nit rere nit canviava de forma fins desaparèixer completament i així successivament? Què eren els punts brillants que apareixien fugaçment amb una cua lluminosa i s’esvaïen en un instant?

Els nostres avantpassats van anar observant regularitats: les estrelles i el Sol sempre sortien per l’est i s’ocultaven per l’oest; la Lluna creixia i decreixia d’una manera periòdica, mostrant invariablement les mateixes fases; durant diferents èpoques de l’any les estrelles es disposaven fent figures que canviaven al llarg de les estacions. El cel nocturn podia interpretar-se com un gran “calendari”. Les observacions sistemàtiques i els càlculs matemàtics van permetre formular teories que responien molts interrogants. El coneixement dels astres és un dels exemples més genuïns de metodologia científica: plantejar preguntes, formular hipòtesis, realitzar observacions, fer càlculs i enunciar respostes. El calendari que proporcionava el cel nocturn va permetre predir les estacions, anticipar l’arribada del fred, de les pluges, de l’època més propícia per caçar o per iniciar una migració. Com més exacte era el coneixement i la predicció dels moviments del Sol, la Lluna i les estrelles, més seguretat hi havia en sortir de cacera, sembrar o segar una collita. Aquest coneixement empíric, i útil, va fer possible l’origen d’una ciència: l’astronomia. Una ciència que va estimular l’observació, les matemàtiques i el desenvolupament de l’escriptura.

Fa uns 4.000 anys, el misticisme i la superstició —que són atributs molt humans— van envair el coneixement dels astres. Les constel·lacions van adquirir significat mitològic i es va atribuir a la posició de les estrelles i els planetes en el moment de néixer una persona la determinació del seu caràcter i el seu futur. Als eclipsis, la Lluna, la posició relativa de les estrelles i els planetes se’ls atribuïa la capacitat de predir no només els fenòmens naturals, sinó també l’esdevenidor de les persones i de les societats. L’astrologia, així, prenia cos en les societats humanes. L’astronomia i l’astrologia van néixer juntes. L’una observava el cel i el catalogava, l’altra especulava fent prediccions de futur sobre el destí de l’ésser humà.

L’astrologia popular prové directament de Claudi Ptolemeu, el primer astrònom, que va treballar a la biblioteca d’Alexandria durant el segle II. Ptolemeu va codificar la tradició astrològica dels babilonis. Va proposar un model geocèntric, d’acord amb les creences religioses que proposaven que la Terra era el centre de l’univers i el Sol i els altres astres hi giraven al voltant.

Els astròlegs de l’antiguitat es quedaven sense feina o eren severament castigats (especialment els que aconsellaven els poderosos) si s’equivocaven en les seves prediccions. Per tant, havien de ser molt cauts i, probablement, ambigus en els presagis perquè els errors semblessin encerts si volien conservar la feina… i, de vegades, la vida.

A l’antiga Xina i a Roma l’astrologia era propietat exclusiva de l’emperador; qualsevol ús privat d’aquest poderós art era considerat una ofensa capital. Era un delicte greu llegir els presagis del cel si no s’era l’astròleg oficial. A la Xina, els astròlegs de la cort que realitzaven prediccions equivocades eren executats. L’astrologia es va desenvolupar com una combinació enginyosa d’observacions, de matemàtiques i de dades curosament enregistrades i uns pensaments confusos i enganyosos.

D’altra banda, els astrònoms que contradeien les creences religioses eres criticats, perseguits i sovint condemnats per la Santa Inquisició. El polonès Nicolau Copèrnic, el pare de l’astronomia moderna, a principis del segle XV, va qüestionar el model geocèntric de Ptolemeu i va proposar un model heliocèntric, en el qual el Sol i no la Terra era l’astre al voltant del qual giraven els altres. Copèrnic va ser criticat per l’Església, però no va ser jutjat ni condemnat per la Inquisició. Anys més tard, el filòsof, matemàtic i astrònom Giordano Bruno va defensar les idees copernicanes. Va ser condemnat i cremat per la Inquisició l’any 1600. El toscà Galileu Galilei, un altre savi que va fer moltes aportacions a l’astronomia, era un ferm defensor de les idees de Copèrnic i les va poder demostrar amb l’ajut d’observacions telescòpiques. Va ser censurat i perseguit per l’Església. La Inquisició li va prohibir parlar, debatre i discutir les idees de Copèrnic. El 1633 va ser jutjat i condemnat a reclusió perpètua, però en retractar-se no va ser empresonat i la condemna va ser commutada per arrest domiciliari. Galileu, considerat el pare de la ciència moderna, va romandre reclòs a casa seva fins que va morir, el 1642.

12 / 100

ÉS POSSIBLE EL CONEIXEMENT EN LES PSEUDOCIÈNCIES?

Arran d’una intervenció nostra als mitjans, una persona ens escriu dient que ha estudiat homeopatia a una universitat anglesa durant cinc anys i que, per tant, en sap més que nosaltres i no tenim raó quan diem que és una pseudomedicina. Una altra ens diu que s’ha format en acupuntura a una universitat xinesa, i que aquest coneixement mil·lenari és perfectament sòlid.

En part, tenen raó. Una persona que dediqui molt temps, fins i tot anys, a estudiar alguna cosa sempre en sabrà més que una altra que hi dediqui menys temps. No cal anar a l’homeopatia o l’acupuntura per trobar-ne exemples: només cal veure com alguns aficionats al futbol coneixen els jugadors i entrenadors d’un munt d’equips.

Un altre exemple: els seguidors de la sèrie Star Trek, la saga de Tolkien o els llibres de Harry Potter poden discutir sobre detalls minúsculs d’un personatge secundari que a l’observador casual li ha passat completament per alt. És innegable que han adquirit un coneixement. En una competició de respondre preguntes sobre la seva sèrie favorita sempre superaran algú que la conegui superficialment.

Aleshores, què passa amb algú que ha estudiat acupuntura a la Xina? Té un coneixement que no tenim els autors d’aquest llibre?

Sí, és clar. Algú que ha estudiat els llibres d’acupuntura en sap més que nosaltres, de la mateixa manera que algú que ha fet una col·lecció de cromos de futbol sap més coses de futbol que nosaltres. No ho podem negar, perquè és fàcilment comprovable fent un grapat de preguntes. El que importa és quina relació té aquest coneixement amb el món real.

En el cas dels cromos de futbol, no hi ha dubte que saber qui és el porter del Barça és un coneixement vinculat al món real. Qualsevol dia ens el podem trobar pel carrer i el podem felicitar per la seva actuació del cap de setmana.

A diferència dels cromos de futbol, l’acupuntura no es basa en el món real. Els mapes de meridians i punts són a la mateixa categoria conceptual que els mapes de la Terra Mitjana inventada per Tolkien: són molt detallats, però no corresponen a un territori que els humans puguem trepitjar. Una astròloga que escriu els horòscops a un diari important de Barcelona deia un dia que hi ha gent que s’inventa els horòscops i fan quedar malament els astròlegs que en saben de veritat. El problema és com distingir entre algú que s’ho inventa i algú que no. Aquest és un punt central de les pseudociències: dos astròlegs poden discutir sobre el que esdevindrà al món o a determinades persones quan un planeta passa per davant de tal o tal altra constel·lació, i poden referir-se a llibres centenaris per defensar els seus punts de vista, però no hi ha manera de saber qui té raó, excepte comprovar si encerten les prediccions, i aquí l’historial dels astròlegs és poc impressionant.

El coneixement en les pseudociències no és gaire diferent del que passa amb els estudis de teologia. Una persona que hagi dedicat temps a l’estudi dels textos sagrats d’alguna religió els coneixerà millor que la resta de la gent, però això no vol dir que aquell déu existeixi, o que hagi dictat tal llibre o tal altre. Les discussions teològiques que han donat lloc, per exemple, als dogmes catòlics són discussions entre humans sobre temes humans, i és impossible resoldre-les com es resoldria un dubte sobre qui és el porter del Barça, o sigui, consultant l’àlbum de cromos.

13 / 100

LA CIÈNCIA-FICCIÓ ÉS PSEUDOCIÈNCIA?

Durant l’estiu de 1816 encara romanien a l’atmosfera les cendres del Tambora, l’estratovolcà que va fer erupció a Indonèsia a l’abril del 1815. Lord Byron, John Polidori, Percy Shelley i Mary Shelley van passar uns dies d’aquell estiu fred a la Vil·la Diodati, a la riba del llac Léman. Els quatre escriptors van conjurar-se, per separat, a escriure una història de terror. Mary Shelley va ordir un relat que més tard es convertiria en la novel·la Frankenstein, o el Prometeu modern. Va ser el naixement de la ciència-ficció com a gènere literari.

Isaac Asimov, escriptor nord-americà d’origen rus, va definir la ciència-ficció com una branca de la literatura que tracta de les respostes humanes davant els canvis, majorment els provocats per la ciència i la tecnologia. Asimov mateix, als anys cinquanta del segle passat, publicà la novel·la La Fundació, en la qual ideava la psicohistòria, un compendi de psicologia, història i matemàtiques que permetia predir amb exactitud el futur de la humanitat. Asimov es va treure de la màniga (és a dir, de la seva imaginació prodigiosa) una disciplina científica en la qual es vertebrava la trama. La psicohistòria no existeix, però és necessària per construir la ficció. L’escriptor no pretenia establir cap nova “ciència”, però va haver de fer-la versemblant perquè la novel·la funcionés.

El dia dels trífids, una novel·la escrita pel britànic John Wyndham, és una obra de ciència-ficció catastrofista: una radiació d’origen desconegut deixa cecs els éssers humans. Existeixen unes plantes, els trífids, que poden desplaçar-se i atacar els supervivents. Wyndham va iniciar la narració amb un fet fictici: un fenomen d’escala planetària que va deixar tothom cec (menys els que tenien els ulls tapats o no van mirar el cel). També ens parlava d’unes plantes capaces de competir i lluitar contra els humans i d’una societat de supervivents que va treure el pitjor d’ella mateixa per sobreviure. La novel·la és una distòpia catastrofista on s’han creat regles internes versemblants (la catàstrofe i els trífids).

El cinema, fins i tot amb més èxit comercial que la literatura, ha posat a les pantalles films de ciència-ficció com ara 2001: a space odyssey (Kubrick, 1968), Alien (Scott, 1979) o Blade runner (Scott, 1982). Tal com expressa el terme, la ciència-ficció és un relat inventat per un escriptor o un guionista que especula amb els fets reals (no sempre sobre ciència o tecnologia), però els fets no succeeixen de veritat; l’autor ha de crear regles que proporcionen coherència científica i versemblança a la trama. Les sèries televisives de ciència-ficció que han proliferat en els darrers anys, algunes vistes per milions de persones, poden agradar més o menys, però no són en cap cas pseudociència, com tampoc no ho són La Fundació ni El dia dels trífids o qualsevol obra del gènere.

Cal distingir de la ciència-ficció el gènere fantàstic, que combina màgia i bruixeria amb una lògica pròpia a partir del joc que proposa l’autor, que va creant regles pròpies sobre la marxa. En aquest cas, el que és important és la meravella dels fets fantàstics, generalment envoltats d’èpica, més que la versemblança. La ciència-ficció i la pseudociència, en canvi, es basen en la versemblança, però la diferència es troba en la intenció de qui explica la història: si pretén mantenir el relat com a ficció (ciència-ficció) o si pretén intervenir sobre el món real (pseudociència).

Fa poc més de dos-cents anys, Mary Shelley va crear un monstre a la riba del llac Léman. Al monstre se li han atorgat moltes interpretacions: potser la més repetida és que la ciència pot arribar massa lluny. La ciència-ficció és útil per reflectir la naturalesa humana o per aprofundir en els dilemes morals de la societat. Cada relat o novel·la del gènere es basa en regles pròpies, més o menys coherents, però cal no oblidar que sempre és ficció, que no pretén ser real. Les pseudociències també generen les seves regles, més o menys versemblants, però en cap cas no pretenen ser ficció i, com el monstre que va fabricar Victor Frankenstein, se’ns poden girar perillosament en contra, sobretot quan es relacionen amb la salut de les persones.

14 / 100

QUÈ ÉS L’EFECTE FORER?

El 1948, el psicòleg nord-americà Bertram R. Forer (1914-2000) va realitzar un experiment que consistia a lliurar un test de personalitat als seus estudiants. Uns dies més tard, va retornar a cada estudiant un informe personalitzat del resultat del test, és a dir, un escrit que descrivia la seva personalitat, però amb la peculiaritat que era exactament el mateix text per a tothom i estava copiat d’una columna d’astrologia d’un diari local. Posteriorment, cada estudiant havia de valorar, en una escala que anava del 0 al 5, com s’ajustava l’informe a la percepció que tenien de la seva pròpia personalitat. El resultat final de l’avaluació va ser una mitjana aritmètica de 4,26. El mateix experiment s’ha repetit en diverses ocasions i els resultats es troben sempre al voltant de 4,2.

Posem-nos al lloc d’un estudiant que va fer l’experiment fa més de setanta anys. Va rebre un informe sobre la seva personalitat que deia això:

Tens la necessitat d’agradar i ser admirat per altres persones i, no obstant això, tendeixes a ser crític amb tu mateix. Tot i que la teva personalitat presenta algunes febleses, generalment ets capaç de compensar-les. Tens un potencial considerable sense utilitzar que encara no has aprofitat. Ets disciplinat i tens autocontrol extern, però tendeixes a preocupar-te i sentir-te insegur internament. De vegades tens dubtes seriosos sobre si has pres la decisió adequada o has fet el que és correcte. Prefereixes els canvis i la varietat, i et sents insatisfet quan et posen restriccions i limitacions. També t’enorgulleixes de pensar d’una manera independent, i no acceptes les afirmacions dels altres sense proves suficients. Trobes que no és gaire assenyat ser massa franc quan mostres qui ets als altres. De vegades ets extravertit, afable i sociable, mentre que en altres ocasions ets introvertit, cautelós i reservat. Algunes de les teves expectatives tendeixen a ser poc realistes.

Qui no es veuria reflectit en una descripció com aquesta? La validació subjectiva revela un engany sobre un mateix que podria aplicar-se a la majoria de les persones. L’efecte Forer es basa a combinar d’una manera empàtica aspectes positius i negatius que tots tenim (o voldríem tenir) i consisteix a acceptar com a vàlida una asseveració sobre un mateix perquè creiem que prové d’una font fiable.

Moltes pseudociències, sobretot les que pretenen descriure la personalitat, endevinar els fets del passat o la predicció del futur, basen la seva credibilitat en l’efecte Forer, encara que qui practica la pseudociència no n’hagi sentit parlar mai.

15 / 100

ÉS POSSIBLE DEMOSTRAR LES AFIRMACIONS DE LES PSEUDOCIÈNCIES?

Una de les característiques de la ciència és que fa prediccions que es compleixen: sobre moviments de planetes, sobre reaccions químiques, sobre canvis en un ecosistema quan es modifica una variable o sobre l’aparició de bacteris resistents en una placa d’agar amb antibiòtic. O sobre moltes altres coses. Hi ha altres maneres de definir la ciència, però una és que la ciència fa prediccions que es poden demostrar.

Segons aquest criteri, qualsevol activitat humana que permeti fer prediccions demostrables és una ciència. Per tant, una manera de distingir una ciència d’una pseudociència és que les pseudociències fan prediccions no demostrables.

Algunes empreses fan servir horòscops o grafologia en la selecció de personal. Si algú volgués demostrar la validesa d’aquestes eines faria un estudi de seguiment d’aquest personal, en comparació amb el d’altres empreses que hagin seleccionat d’altres maneres, com per exemple avaluant el currículum o fent proves pràctiques. Potser resulta que en un cas els treballadors duren més temps a l’empresa, aporten més valor, demanen menys baixes laborals o tenen menys problemes de relació dins l’empresa. O potser no. Amb una mostra prou gran hauria de ser possible veure-hi diferències, si és que n’hi ha. Si resulta que afegir la grafologia al procés de selecció fa que se seleccionin millors candidats, això indicaria que la grafologia està detectant alguna cosa que no es pot detectar de cap altra manera, i que està fent unes prediccions comprovables. Per tant, si això és significatiu estadísticament, caldria considerar que la grafologia és una ciència, i caldria posar esforços a entendre quins mecanismes fan que funcioni.

El mateix es pot aplicar a qualsevol altra afirmació sobre el món. Des del moment que és possible comprovar-les, es converteixen en afirmacions científiques. Les afirmacions de la pseudociència no es poden comprovar, perquè en el moment en què es comproven deixen de ser pseudociència i passen a ser ciència.

16 / 100

QUÈ ÉS UN RITUAL I PER A QUÈ SERVEIX?

Agafar una copa per beure és un gest que no té més importància. Ara bé, alçar una copa amb el braç estirat, fer un gest amb el cap i dir unes paraules especials és una cosa completament diferent. És un ritual. En aquest cas, un brindis. Brindem per desitjar-nos salut (i ho diem: “salut!”), felicitat, sort, o combinacions de les anteriors. És un ritual habitual a tot arreu, amb variacions dels gestos i les paraules. El destinatari del brindis tindrà salut, sort o felicitat? Potser sí, i potser en part serà a causa del seu entorn social, les persones que brinden per ella. El que sí que podem saber és que el brindis per si mateix no tindrà cap efecte directe més enllà de la felicitat del moment (excepte si el brindis és amb una beguda alcohòlica, que tindrà un efecte negatiu sobre la seva salut per l’acció de l’alcohol en l’organisme).

La nostra vida és plena de rituals de tota mena. Alguns estan relacionats amb les creences religioses i tenen una estructura molt establerta. Tothom ha vist senyar-se alguns jugadors de futbol en sortir al camp, per exemple. Altres són socials, i canvien d’un lloc a un altre. N’hi ha de personals: les paraules que ens diem per tranquil·litzar-nos abans d’un examen, o el fet de portar una peça de roba concreta en situacions d’inseguretat per donar-nos sort. L’origen de tot plegat pot ser una situació del passat, un èxit que associem amb uns gestos o amb unes paraules. Pot ser un partit guanyat quan ens hem senyat, una bona collita després d’una dansa de la pluja, una entrevista de feina superada després de dir-nos una frase motivadora o qualsevol altre esdeveniment social o personal. Al capdavall, queda només el gest o la paraula, que no tenen cap relació directa amb el fet que la pilota hagi entrat, que el cereal hagi crescut o que haguem convençut els entrevistadors.

Els rituals tenen un paper important en la pseudociència. Des de la roba (bata blanca en alguns casos, roba d’estil exòtic en altres) fins a l’ús de músiques, substàncies aromàtiques o salutacions especials, hi ha uns elements que formen part de l’actuació i la reforcen.

Un equip de Metges Sense Fronteres actuant sobre el terreny, vestits amb samarreta i pantalons curts, té efecte perquè fa diagnòstics i administra medicines. Salvant les diferències de l’entorn, aquest efecte seria igual si aquest equip treballés en una consulta i tothom portés bata blanca. El ritual en aquest cas no és necessari. La bata blanca ajuda, i molts pseudometges en fan servir perquè coneixen l’efecte psicològic que pot provocar, però la bata blanca per si mateixa no cura. El ritual és un dels components que activen l’efecte placebo, tant si es tracta de medicina de veritat com si és una pseudomedicina.

Els rituals del camp, com per exemple el costum de fer algunes feines amb lluna plena, tenen un origen en raons més aviat pràctiques i de sentit comú, encara que després els donem un significat místic. Per treballar sense calor és millor treballar de nit, i les nits de lluna plena hi ha il·luminació, mentre que les de lluna nova són fosques. Per tant, una nit de lluna plena és la millor per fer activitats nocturnes, però no perquè la lluna tingui cap efecte sobre els camps.

El perill d’un ritual és creure que hi ha una relació de causa i efecte entre uns gestos o paraules i un resultat. Una dansa de la pluja no fa cap mal a ningú, però confiar en una imposició de mans per curar una malaltia pot tenir conseqüències desastroses, sobretot si s’abandona el tractament que podria ser efectiu. De fet, l’ús de rituals és una eina molt pràctica per distingir entre una ciència i una pseudociència. El ritual de potenciació de productes homeopàtics consisteix a sacsejar i donar cops d’una manera molt concreta descrita per Hahnemann. En comparació, la preparació de fàrmacs de síntesi no és un ritual, sinó una sèrie de reaccions químiques que tenen una relació de causa-efecte indiscutible. Si no es fa adequadament, la reacció no funciona i no hi ha producte, mentre que és impossible saber si una preparació homeopàtica s’ha sacsejat correctament.

Els rituals lligats a les pseudociències poden ser molt pintorescos, i poden ajudar a concentrar-se, relaxar-se o afrontar una situació personal difícil, però són tan efectius com un brindis o una benedicció.

17 / 100

QUÈ ÉS L’EFECTE PLACEBO?

Qualsevol mare o pare coneix bé l’efecte gairebé immediat que té un petó, acompanyat de paraules dolces, al lloc superficial on una criatura ha rebut un cop. No és màgia, és l’efecte placebo, un fenomen que resulta gairebé tan fascinant com la màgia. Aquest efecte és la capacitat que té el cos per reaccionar davant d’un simulacre d’intervenció.

Durant la major part de la història els metges han fet servir placebos i han confiat en la seva capacitat d’induir curacions. Això era reconegut i acceptat fins que, amb l’arribada de la medicina científica en el segle XX, el seu ús va ser considerat una pràctica no ètica i va ser arraconat. Actualment només se’n pot donar en el context d’un assaig clínic —qui no ha sentit parlar de placebo en la recerca de les vacunes contra el coronavirus?— si no hi ha tractaments eficaços disponibles i, tot i així, és motiu de debat.

Des de mitjan segle XX s’ha fet molta recerca sobre l’efecte placebo, i se’n continua fent. Gràcies a això s’ha vist que aquest efecte no està restringit als fàrmacs —o a productes que semblen fàrmacs—, sinó que també inclou elements que en podríem dir situacionals. L’activa una bata blanca, un títol a la paret, un estetoscopi al coll o una recepta escrita. Fins i tot l’activa el preu del medicament: hi ha experiments que indiquen que un placebo car funciona millor que un de barat.