100 qüestions per identificar la pseudociència

18 / 100

HI HA EFECTE PLACEBO EN ELS NENS? I EN ELS ANIMALS?

Al David, el fill de la Carme, fa dies que li raja el nas i des d’ahir té dècimes de febre. Ella decideix dur-lo a l’homeòpata. Surt de la consulta amb un paper amb el nom d’un producte homeopàtic. Com que el David encara té nou mesos, la Carme haurà de diluir les boletes en aigua al biberó i fer-li-ho beure un cop al dia. Ella confia que la memòria de l’aigua alleugerà els símptomes del nen, els mocs i la febre desapareixeran i es guarirà en pocs dies. Tres dies després d’iniciar el tractament, el David ja no té mocs.

El Robert és propietari d’un magnífic gos d’atura, en Zak. Fa un parell de dies, l’animal té problemes digestius que es manifesten en diarrees freqüents i en una pèrdua de gana. Al gos se’l veu més apagat que de costum. El veterinari li diagnostica una gastroenteritis i li pauta una dieta astringent, però el Robert insisteix que la Rumba, la gossa d’una amiga, es va curar de problemes digestius amb un remei homeopàtic. El veterinari encongeix les espatlles i li assegura que no li poden fer cap mal, les boletes, però que no deixi de donar-li la dieta astringent. Dos dies després de la visita al veterinari, el Zak ha millorat molt i ja és el gos de sempre.

Tots coneixem algú que assegura que una criatura (potser el seu fill o filla) s’ha curat amb un tractament alternatiu a la medicina convencional. Potser qui està llegint això pot afirmar-ho. Més ocasional és aplicar aquests remeis a animals, i que funcionin, però també n’hi ha casos.

Quan es volen fer servir arguments per defensar una determinada teràpia, tot descartant que la curació (o la millora) sigui deguda a l’efecte placebo, sovint s’explica l’èxit d’aquesta teràpia en criatures petites i animals: ni els uns ni els altres no són conscients que estan prenent cap tractament i, per tant, no responen a cap efecte atribuïble a una substància diferent del fàrmac. El valor dels arguments es basa en el fet que els bebès i els animals no tenen cap expectativa amb el tractament; per tant, el nucli accumbus de l’encèfal, al qual s’atribueix l’efecte fisiològic del placebo, no pot actuar per provocar cap efecte.

No és fàcil avaluar, en cada cas, l’eficàcia de la suposada teràpia, però hi ha evidències que els nens petits i els animals responen a l’efecte placebo. S’ha fet recerca veterinària en animals domèstics, sobretot gossos, per establir si aquest efecte també pot actuar-hi… i, efectivament, hi actua: alteracions com l’osteoartritis o la diarrea poden ser tractades eficaçment amb fàrmacs, però l’administració de placebo també fa millorar, als ulls del veterinari i del propietari, la salut de l’animal. El més sorprenent és que gossos amb malalties neurològiques, com l’epilèpsia, milloren amb placebo. Si el tractament és analgèsic, la manera d’avaluar-ne l’eficàcia és preguntar-ho al propietari del gos, el qual pot estar condicionat per les expectatives que té sobre el tractament (ni ell ni, evidentment, el gos no ho saben). L’efecte placebo afecta el propietari del gos (més que el gos), i s’anomena placebo induït. Altres experiments, sobretot amb rates, consistien a subministrar el fàrmac efectiu en injeccions seguides i després canviar el contingut de la injecció per un placebo, fet que recorda l’experiment del reflex condicionat de Pavlov. En aquestes situacions es va observar, en molts casos, que el placebo també feia efecte. En aquest cas s’anomena placebo condicionat. També és interessant una recerca amb animals de granja: investigadors noruecs, l’any 2004, van comparar l’eficàcia dels antibiòtics per solucionar la mastitis en una seixantena de vaques; a un grup se’ls administrava antibiòtic, a un segon grup un tractament homeopàtic, al tercer grup un placebo. El grup que va millorar més va ser el tractat amb antibiòtics, però també van millorar les vaques tractades amb homeopatia i placebo, sense diferències significatives entre tots dos grups.

En el cas de les criatures és més complicat: com es pot avaluar la millora d’alguns símptomes d’un bebè si no és fent preguntes als pares? Sembla que aquí el placebo induït també hi té un pes considerable, sobretot si els pares tenen expectatives i confiança en el tractament.

En tot cas, sembla clar que existeixen diferents tipus de placebo que actuen segons processos diferents. Rere el terme placebo, i l’efecte que produeix, probablement s’hi aplega tot un seguit de mecanismes biològics i psicològics que encara no coneixem prou bé.

19 / 100

EN QUÈ CONSISTEIX UN ASSAIG CLÍNIC?

No existeix un únic mètode científic que serveixi per a totes les àrees de la ciència. Cada disciplina té la seva manera de validar hipòtesis, en funció de la matèria de treball. Una hipòtesi d’ecologia marina i una d’astrofísica difícilment tindran un experiment comparable, però totes dues treballen en un mateix marc conceptual: cal fer experiments que posin a prova la nostra hipòtesi d’una manera que qualsevol observador imparcial accepti els resultats com a vàlids, tant si la confirmen com si la descarten.

En medicina, aquests experiments es diuen assajos clínics, i comproven si un medicament o una intervenció mèdica tenen algun efecte beneficiós sobre uns pacients. Són experiments que solen durar anys, que es fan a hospitals de diversos països i que estan fortament regulats. Qualsevol persona pot comprovar quins assajos clínics s’han fet, estan en marxa o en preparació al web Clinicaltrials.gov. Pràcticament qualsevol medicament que comprem a una farmàcia o qualsevol tractament que hem rebut a un hospital ha superat un o més assajos clínics.

Els detalls poden arribar a ser molt complicats, però la idea bàsica d’un assaig clínic és donar a un grup de pacients un producte que creiem que els funcionarà, i comparar aquests pacients amb un altre grup de pacients que reben un altre producte. De vegades la comparació es fa amb un placebo, però cada cop més la comparació es fa amb el tractament que rebrien aquests pacients si no formessin part de l’assaig clínic. Això és important, perquè no seria acceptable que una persona deixés de rebre tractament quan entra en un assaig. Pot ser que el producte candidat a medicament no funcioni, i és un risc conegut i acceptat, però de cap manera no es pot deixar sense tractament algú. Hi ha malalties que no tenen tractament, i en aquest cas la comparació sí que és amb un placebo.

Abans de poder fer un assaig clínic, cal fer una recerca preclínica amb animals que faci pensar que el producte pot ser eficaç i segur en persones. Pot passar que un producte funcioni en animals i no en persones, però dècades de recerca mèdica ens han ensenyat que donar un nou medicament a persones sense passar abans per animals comporta un risc molt alt que alguna cosa vagi malament i els pacients en surtin perjudicats.

Els assajos clínics tenen quatre fases, numerades de l’I al IV (així, en números romans, una de les rares aparicions d’aquesta grafia). A la fase I de l’assaig clínic es dona el producte a voluntaris sans per confirmar que les dosis són tolerables i que no hi ha cap efecte secundari inesperat. Després es dona el producte a un nombre petit de pacients, al voltant d’un centenar, per veure si té efecte o no. Si el nombre és massa petit pot passar que no hi hagi diferència entre el grup control i el grup tractat, i per això s’intenta fer el grup més gran que admeti l’organisme regulador (i el pressupost, perquè tot plegat és molt car). Molts medicaments es queden aquí: la fase II no mostra una diferència prou gran perquè valgui la pena continuar el desenvolupament.

Si tot va bé, es passa a la fase III, en què es dona el producte a un nombre gran de pacients, normalment en hospitals de diversos països. Aquí és caixa o faixa: d’una banda, els nombres són (o haurien de ser) prou grans perquè una petita millora sigui evident, però, d’altra banda, un efecte advers estrany que no es detecta en un grup petit pot aparèixer en un grup d’uns quants milers de pacients. La fase IV és precisament això: el seguiment dels possibles efectes adversos que només es poden veure quan prenen el fàrmac molts milers, o fins i tot milions, de persones.

Els assajos clínics tenen moltes imperfeccions. Fins fa relativament poc no era obligatori registrar-los: una empresa farmacèutica podia fer un assaig i, si no sortia bé, simplement no dir res i estalviar-se la mala publicitat que pot afectar la cotització en borsa. També és obligatori dir per endavant què es vol mesurar, quina és la definició de l’èxit. Si no, es podia agafar algun paràmetre secundari i considerar-lo important.

Un assaig clínic és un procés molt lent i car que assegura que els productes que arriben als pacients tenen una eficàcia (ni que sigui parcial) i una seguretat (encara que hi hagi uns efectes adversos coneguts). Per això qualsevol producte que s’ofereixi a pacients i que no hagi passat per aquest procés és, com a mínim, sospitós.

20 / 100

SI A MI EM FUNCIONA, LI FUNCIONARÀ A TOTHOM?

Tots els lectors i lectores que ja tenen una edat recorden aquella polsera metàl·lica oberta que acabava en dues boletes als extrems. La van comercialitzar a finals dels anys vuitanta diferents empreses i rebia el nom genèric de polsera biomagnètica. “Només es ven en farmàcies”, en deia la propaganda, i hi afegia: “va bé per a qualsevol mal i malestar”.

Fa uns quants anys també era freqüent que molts cotxes duguessin una tira prima de cautxú que penjava d’un dels extrems posteriors del vehicle. Deien que en fregar l’asfalt descarregava l’electricitat estàtica, i això evitava que els conductors es maregessin. A casa en dèiem “la goma del mareig”.

Hem de retrocedir molts més anys —de fet, gairebé només ho podem trobar als antics llibres de medecina— per sentir parlar de les sagnies (amb talls fets directament a la pell o amb sangoneres que xuclaven la sang) que s’aplicaven per curar diversos mals.

La polsera biomagnètica, la goma del mareig i les sangoneres segur que van alleugerir, respectivament, el malestar, el mareig o els símptomes d’una infecció a moltes persones, però realment funcionen? Són eficaces?

Per respondre aquesta pregunta amb rigor no hi ha altre remei que mesurar-ne adequadament l’eficàcia i per això hauríem de fer una recerca amb un bon control de variables, amb una mostra (rèpliques) considerable i en doble cec. Això no obstant, l’argument més utilitzat pels defensors de les teràpies alternatives és “a mi em funciona”. I realment pot haver funcionat, perquè un tractament ineficaç també pot “funcionar”: els símptomes remeten perquè la malaltia segueix el seu curs natural; una millora de l’ànim pot confondre’s amb una cura o, senzillament, els símptomes milloren per l’efecte placebo. Pot ser que no hi hagi cap relació causa-efecte, però qualsevol raonament mai no superarà l’inapel·lable “a mi em funciona”. Hi ha pocs exemples on es manifesti tan bé la subjectivitat, on es perdi una mirada en perspectiva que distorsioni la realitat. El cert és que les opinions i les percepcions individuals no tenen gaire valor per decidir si un tractament funciona, però el poder de les conviccions i l’autosuggestió és inexpugnable, i “a mi em funciona”, o “m’han dit que funciona”, continua sent l’argument més utilitzat per defensar una teràpia o un producte miraculós.

Diuen que George Washington, primer president dels Estats Units i heroi de la independència, va morir la tarda del 14 de desembre del 1799 probablement perquè va perdre uns dos litres de sang en ser tractat amb sagnies i sangoneres per una infecció respiratòria. Malgrat tot, aquesta pràctica es va continuar realitzant per curar moltes afeccions. De gomes per al mareig fa anys que no se’n veuen, als cotxes. La polsera biomagètica, en canvi, va renéixer el 2009, però la reencarnació era un objecte de silicona amb un holograma: la Power Balance. Costava més de trenta euros i va ser un fenomen de masses. A Espanya la duien personatges populars com ara alguns esportistes, periodistes, polítics i, fins i tot, membres de la monarquia. Probablement l’efecte placebo, la suggestió, va funcionar per a uns quants, però era una estafa en tota regla tal com van haver d’admetre els fabricants pocs anys després. El problema és que la polsera tornarà a reencarnar-se d’aquí a uns anys i hi haurà persones que diran: “a mi em funciona”.

21 / 100

QUÈ ÉS LA RECERCA A DOBLE CEC?

Posem per cas que un laboratori farmacèutic pretén investigar l’eficàcia d’un fàrmac en la reducció del contingut de colesterol a la sang. Evidentment, el disseny de la recerca seguirà una metodologia que maximitzi la fiabilitat dels resultats: la formulació clara d’una hipòtesi, el control rigorós de les variables dependent i independent, la fixació d’altres variables que poden influir en els resultats (edat, alimentació, exercici…), la realització de les rèpliques, la mida suficient de la mostra, la qualitat de les analítiques i el tractament estadístic adequat de les dades.

El control de la variable independent d’aquest experiment consisteix a tractar amb la mateixa dosi del fàrmac un grup de persones —l’anomenarem grup experimental— en períodes concrets o no subministrar-lo, és a dir subministrar a un altre grup de persones —el grup control— un placebo (exactament amb la mateixa dosi i periodicitat que el fàrmac), que en un principi no hauria d’influir en la reducció del colesterol a la sang. Sovint la comparació no és amb un placebo, sinó amb el medicament que es dona habitualment a aquell tipus de pacients. Aquesta comparació és més difícil, perquè cal demostrar que el candidat a fàrmac és millor que un altre fàrmac, no un placebo.

La metodologia de la recerca a doble cec consisteix en el fet que cap persona del grup experimental (que pren el fàrmac) ni del grup control (que pren el placebo) sap amb què l’estan tractant i, a més, l’investigador tampoc no ho sap (hi ha un registre codificat mitjançant el qual posteriorment es pot conèixer qui correspon a cada grup i com ha estat tractada cada persona). Així doncs, els pacients o voluntaris són “cecs” i no veuen (no saben) què prenen, però també ho són els investigadors: doble cec.

Aquest requisit metodològic pretén que l’efecte placebo tingui la mínima incidència sobre l’efecte del fàrmac en el pacient o el voluntari de l’assaig, però també en la predisposició que pot tenir l’investigador per interpretar les dades d’una manera esbiaixada en el cas que conegués què havia pres el pacient o el voluntari.

Així doncs, en els experiments a doble cec, ni els pacients (que solen assignar-se a cada grup a l’atzar) ni els investigadors coneixen qui pertany al grup experimental i al grup control. Els recercadors només ho sabran després que s’hagin analitzat i tractat estadísticament les dades.

Fins i tot hi ha assajos a triple cec. Ni els pacients, ni els investigadors, ni les persones que processen les dades (els estadístics, en cas que hi participin) coneixen quin grup és l’experimental i quin és el grup control.

Tornem a la situació de recerca del fàrmac per reduir el colesterol. Posem pel cas que els resultats obtinguts sobre el grup experimental (els que prenen el fàrmac) no són significativament diferents que els del grup control (els que prenen el placebo). Llavors hauríem de concloure que el fàrmac investigat per reduir el colesterol a la sang no és eficaç.

22 / 100

QUÈ ÉS UNA TERÀPIA? QUÈ ÉS UN TERAPEUTA?

Algunes professions estan regulades per llei i no es poden exercir sense un permís vinculat a una titulació. Això es fa per protegir els ciutadans: els constructors de les catedrals medievals no van estudiar arquitectura a la universitat, i bé que aguanten dretes, però hem acordat posar una barrera d’entrada i ara no es pot fer un habitatge sense que se’n faci responsable un arquitecte titulat (i, a més, col·legiat). En altres llocs és diferent, però en general cada cop més tendim a prioritzar la seguretat. L’escriptor Pere Calders explicava que quan va arribar exiliat a Mèxic als anys quaranta trobava molts professionals que anunciaven a la porta del despatx “ejerce sin título”, però dubtem que ara això sigui habitual.

La medicina és una d’aquestes professions regulades. Qualsevol pot dir que és escriptor i no li cal cap títol ni cap permís, però si diu que és metge ha d’ensenyar un títol que ho confirmi.

Molta gent vol fer de metge perquè creu que sap la manera de guarir malalties, però no vol fer l’esforç d’estudiar medicina. La solució és fer-se dir terapeuta, que és una paraula no regulada per llei i que es pot fer servir sense cap permís. Per descomptat, hi ha terapeutes que saben el que es fan i ofereixen teràpies que tenen efectes beneficiosos sobre les persones. De seguida venen al cap els fisioterapeutes, que són uns professionals titulats que apliquen un coneixement escrupolosament alineat amb el dels traumatòlegs i la resta de professionals de la salut.

Per tant, una teràpia és una acció que té un efecte mèdic. Pot ser una manipulació, com la que fan els fisioterapeutes per millorar la mobilitat d’una articulació, o pot ser una irradiació, com quan s’apliquen raigs X a un tumor en una sessió de radioteràpia. Una teràpia és una acció que, poc o molt, millora l’estat de salut d’una persona.

Com que no és una paraula regulada per llei, qualsevol acte pot ser una teràpia. Un informe de l’Instituto de Salud Carlos III publicat el 2011 avaluava l’efecte de 139 teràpies naturals, entre les quals l’abraçadateràpia, la cromoteràpia, la sonoteràpia i la teràpia de renovació de memòria cel·lular. L’informe arribava a la conclusió que la majoria d’aquestes teràpies no tenien cap efecte, i unes quantes tenien un impacte sobre el benestar, però no sobre la salut. És a dir, que un massatge als peus o escoltar música agradable fa que una persona malalta es trobi millor, però no li fa res a la malaltia.

La possibilitat de fer-se dir terapeuta i guanyar-se la vida practicant teràpies no validades científicament és atractiva perquè es pot tenir el benefici de la professió mèdica sense haver de fer l’esforç de formar-se, ni la responsabilitat legal d’afrontar les conseqüències en cas d’error.

Hauríem de posar en dubte la formació d’una persona que es faci dir terapeuta, la qual cosa no vol dir que no ens pugui ajudar o fins i tot solucionar problemes de salut, però d’entrada podria ser que no en sabés prou per ajudar-nos. La dificultat consisteix a saber per endavant si aquest és el cas.

Конец ознакомительного фрагмента.

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.