Històries del bon Déu

Títol original:

Geschichten vom lieben Gott (1904), Rainer M. Rilke

Coberta: Suspensió (2016). Fotografia original d’Aina Climent

Primera edició: febrer de 2021

Edició digital: febrer de 2021

© De la traducció i la presentació: Ramon Farrés, 2021

© D’aquesta edició:

carrer de Joan Bauçà, 33 - 1r | 07007 Palma (Mallorca)

editorial@lleonardmuntanereditor.cat www.lleonardmuntanereditor.cat

Direcció de la col·lecció: Maria Muntaner i Jaume C. Pons Alorda

Maquetació e-book: Susana Cardona

e-ISBN: 978-84-17833-83-1

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només es pot dur a terme amb l’autorització dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a CEDRO (www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments.

Taula

Presentació Ramon Farrés

HISTÒRIES DEL BON DÉU

La rondalla de les mans de Déu

El desconegut

Per què el bon déu vol que hi hagi gent pobra

De com va arribar la traïció a Rússia

De com el vell Timofei va morir cantant

La cançó de la justícia

Una escena del gueto de Venècia

D’un que escolta les pedres

De com el Didal va passar a ser el bon Déu

Una rondalla sobre la mort seguida d’una postdata d’altri

Una associació sorgida d’una necessitat imperiosa

El pidolaire i la senyoreta orgullosa

Una història explicada a la foscor

PRESENTACIÓ

Ramon Farrés

Tot i tractar-se d’una autèntica joia literària, Històries del bon Déu és una de les obres menys conegudes de Rainer Maria Rilke. De fet, aquesta col·lecció de contes no es va editar íntegrament en català fins al 2009, més de cent anys després de la publicació del text original (tot i que el maig de 1929 la revista D’ací d’allà ja havia publicat la traducció d’un dels contes, «De com el vell Timofei va morir cantant», en versió de Rosa Alavedra). Ho va fer l’Editorial Límits d’Andorra, amb la mateixa traducció que reeditem ara, convenientment revisada. Qui sap si la manca d’interès per aquesta obra ha estat deguda a la seva lleugeresa aparent, al to volgudament ingenu d’algunes de les rondalles que inclou, o bé al tema que tracta: Déu, que ja havia estat liquidat per Nietzsche en el moment de la redacció del llibre. En qualsevol cas, el que és cert és que el Rilke que ens parla des d’aquestes pàgines de bell antuvi no sembla encaixar gaire amb el poeta abrandat de Cançó d’amor i de mort del corneta Christoph Rilke, amb el literat solitari i hiperconscient de les Cartes a un poeta jove, amb l’escriptor torturat d’Els Quaderns de Malte Laurids Brigge o amb l’excels versificador dels Sonets a Orfeu i les Elegies de Duino, que són els llibres que més acollida han tingut entre nosaltres. Però es tracta d’una impressió enganyosa: qui es deixi portar sense prejudicis per la proposta un punt enjogassada de l’autor, arribarà al final d’aquest llibre amb la sensació d’haver assistit a una de les representacions més agudes, profundes i poètiques de la condició humana, que, lluny de ser una obra menor, mereix ser considerada una de les fites creatives d’aquest autor sublim que va ser Rainer Maria Rilke.

Amb els Sonets a Orfeu i les Elegies de Duino, el llibre que ara presentem té en comú el procés d’escriptura extremament ràpid, com si l’autor hagués estat guiat per una inspiració inajornable. Efectivament, les tretze Històries del bon Déu van ser escrites, pel que sembla, durant set nits —precisament set, com els dies de la Creació, que també està tematitzada en el recull!— entre el 10 i el 20 de novembre de 1899. Però en aquest espai tan curt de temps, i en aquest conjunt relativament breu, es van actualitzar les experiències que Rilke havia viscut al llarg dels dos anys i mig anteriors, que van ser clau en la seva formació com a escriptor: entre març i abril de 1897 havia visitat Venècia; el maig de 1897 havia conegut Lou Andreas-­Salomé, una dona que exerciria una gran atracció i una influència decisiva sobre ell (com abans l’havia exercit precisament sobre Nietzsche), i amb la qual va mantenir un epistolari ininterromput fins a la seva mort; durant l’abril i el maig de 1898 torna a Itàlia, i aquest cop té l’oportunitat de veure l’obra de Fra Angelico, Rafael i Miquel Àngel a Florència, Pisa i Lucca; just un any més tard emprèn amb Lou Andreas-Salomé i el seu marit Karl Andreas un viatge a Rússia, que li produirà una impressió profunda i duradora. Totes aquestes experiències, i de manera molt evident, com es veurà, els viatges a Itàlia i Rússia, es plasmaran en les Històries del bon Déu, que es van publicar per primera vegada l’any 1900 amb el títol Del bon Déu i altres coses i un subtítol que deia Explicades per Rainer Maria Rilke als grans per als infants. Una segona edició, de 1904, adoptarà el títol definitiu, a més d’incloure una preciosa dedicatòria a l’educadora i feminista sueca Ellen Key, amb qui entretant Rilke havia fet coneixença. Aquesta és la versió de l’obra que des de llavors s’ha continuat reeditant, i la que té per tant com a base aquesta traducció.

Als contes —o rondalles, com les anomena repetidament el personatge narrador, alter ego de Rilke— que formen aquesta col·lecció, hi trobem en efecte referències, d’una banda, a l’obra de Rafael, de Fra Angelico, de Giorgione, a la poesia de Lorenzo de Mèdici, a la figura incommensurable de Miquel Àngel, tan gran que ocupa ell sol tota una història, a la vida plena de llums i d’ombres del Renaixement florentí i venecià, i, de l’altra, als joglars ambulants russos, a la rústega vida de les estepes ucraïneses i a la tirania dels tsars. Però totes les històries, tant si transcorren a Itàlia, a Rússia o a Alemanya, tenen en comú, tal com revela el títol, la presència més o menys evident de Déu. Cal tenir en compte que encara ara, als països de parla alemanya, l’expressió «històries del bon déu» remet de manera directa a aquelles contalles de base bíblica que s’explicaven —i en alguns casos encara s’expliquen— als nens, per educar-los en la fe. Rilke pren aquest model de narració, caracteritzat per una exposició senzilla dels fets i una certa ingenuïtat en el to, i la subverteix completament. No pas en la forma, que manté els trets suara esmentats, però sí en el fons, en el missatge que ens vol transmetre, que no podria estar més allunyat de l’ortodòxia cristiana. Déu, ens ve a dir Rilke, no és enlloc i és a tot arreu, perquè és una creació dels homes. Això sí, una creació preciosa i necessària, potser la més bella creació que hagi donat la humanitat. En aquest sentit, tot i dinamitar les bases de la teologia, la idea que té Rilke de Déu no podria estar més allunyada de la de Nietzsche. I cal dir que cent anys després hem de donar la raó al primer: Déu no ha mort, sinó que continua viu, amb la mateixa força de sempre, en la consciència de la humanitat. La llàstima és que no s’hagi imposat la visió que en tenia Rilke, perquè és l’antídot més eficaç contra qualsevol fonamentalisme religiós. L’esperança continuen sent els nens —sempre presents en aquestes històries—, que són capaços de veure Déu en un didal.

Però com insinuava al principi d’aquesta presentació, Déu és tan sols el leitmotiv d’aquests contes, el fil conductor —juntament amb la presència d’un mateix personatge narrador i una sèrie de figures que es repeteixen al llarg del llibre— que dona unitat a històries ambientades en llocs i èpoques molt diferents, i que ens parlen de l’existència humana en totes les seves facetes: la vida i la mort, la malaltia, l’esperança, la injustícia i la revolta, la traïció, l’esterilitat de les convencions socials, la innocència, el poder de l’art i de la música, la pedanteria i la incomprensió, la bondat... És tanta la vida recollida en aquestes tretze narracions, i és tan magistral l’art del seu autor a l’hora de transmetre’ns-la, que es fa gairebé inevitable que ens succeeixi el mateix que a Ellen Key, és a dir que acabem fent-nos nostres aquestes Històries del bon Déu, com si Rainer Maria Rilke les hagués escrit expressament per a nosaltres.

AMIGA MEVA, una vegada vaig posar aquest llibre a les seves mans i vostè se’l va estimar com ningú no ho havia fet abans. Per això m’he acostumat a pensar que és seu. Permeti’m, per aquest motiu, que escrigui el seu nom no tan sols en el seu propi llibre, sinó en tots els llibres d’aquesta nova edició; que escrigui:

LES HISTÒRIES DEL BON DÉU

PERTANYEN A ELLEN KEY.

Rainer Maria Rilke Roma, abril de 1904

LA RONDALLA DE LES MANS DE DÉU

No fa gaire, al matí, vaig trobar-me la senyora veïna. Ens vam saludar.

—Quina tardor! —va dir després d’una pausa, mentre aixecava els ulls cap al cel. Jo vaig fer el mateix. El matí era certament molt clar i encisador per ser a l’octubre. De sobte se’m va acudir una cosa:

—Quina tardor! —vaig exclamar tot agitant una mica les mans. I la senyora veïna va moure el cap en senyal d’aprovació. Me la vaig mirar un moment mentre ho feia. El seu rostre saludable anava amunt i avall tot agradós. Era un cara ben lluminosa, només al voltant dels llavis i a les temples hi tenia unes arruguetes ombrívoles. D’on li deuen venir? I llavors li vaig preguntar d’improvís:— I les seves nenes? —Les arrugues li van desaparèixer un instant de la cara, però es van tornar a contreure de seguida, encara més fosques.

—Estan bé de salut, gràcies a Déu, però... —La senyora veïna es va posar en moviment, i jo caminava ara a la seva esquerra, tal com escau.— Sap què passa? Les meves dues filles es troben ara en aquella edat en què els nens tot el dia pregunten. Què dic, tot el dia, fins ben entrada la nit...

—Sí —vaig mormolar—, hi ha una època...

Però ella va continuar com si res:

—I no pas coses com ara: cap on va aquest tramvia?, quantes estrelles hi ha?, i deu mil és més que molt? Coses molt pitjors! Per exemple: el bon Déu parla xinès?, i: quina cara té el bon Déu? Sempre el bon Déu! D’això no en sabem res...

—No, ja ho pot ben dir —vaig donar-li la raó—, tenim certes suposicions...

—O de les mans del bon Déu, què se’n pot dir...

Vaig mirar la veïna als ulls:

—Si em permet —vaig dir molt educadament—, acaba de dir les mans del bon Déu, oi? —La veïna va fer que sí amb el cap. Em sembla que estava una mica sorpresa.— Bé —vaig afanyar-me a afegir—, de les mans en sé alguna cosa. Per casualitat —vaig remarcar de pressa, en veure que feia uns ulls com taronges—, per pura casualitat he..., en fi —vaig concloure decididament—, vull explicar-li el que sé. Si té una mica de temps, l’acompanyo fins a casa seva, amb això n’hi haurà prou.

—De bon grat —va dir ella quan finalment la vaig deixar parlar, encara sorpresa—, però no vol pas explicar-ho a les nenes mateixes?...

—Jo explicar-ho a les nenes? No, benvolguda senyora, això no pot ser, de cap manera. Miri, jo de seguida em poso nerviós quan he de parlar amb nens. En si mateix, això no seria cap problema. Però les nenes podrien interpretar el meu nerviosisme en el sentit que soc conscient de dir mentides... I com que dono molta importància a la veracitat de la meva història... Ja els ho tornarà a explicar vostè, a les nenes; segur que ho farà més bé i tot. Vostè ho relacionarà i ho guarnirà, jo només referiré els fets purs i simples de la manera més breu possible. D’acord?

—Bé, bé —va fer la veïna distretament.

Vaig reflexionar:

—Al començament... —però em vaig interrompre a l’acte—. Amb vostè, senyora veïna, puc donar per sabudes algunes coses que hauria d’explicar abans a les nenes. Per exemple la creació... —Es va produir una pausa considerable. Llavors:

—Sí..., i al setè dia... —la veu de la bona dona era aguda i esmolada.

—Un moment! —vaig fer—, hem d’esmentar tam­bé els dies anteriors; perquè es tracta justament d’aquests. Bé, doncs, el bon Déu va començar la seva feina, com és sabut, fent la Terra, separant-la de l’aigua i ordenant que es fes la llum. Després, amb una rapidesa admirable, va formar les coses, vull dir les autèntiques grans coses, com són ara: cingles, serralades, un arbre i a partir d’aquest patró molts arbres. —Arribat en aquest punt, ja feia estona que darrere nostre sentia passos que no ens avançaven ni es quedaven enrere. Això em destorbava i em vaig embolicar amb la història de la creació; llavors vaig continuar d’aquesta manera:— Només podem comprendre aquesta ràpida i reeixida activitat si suposem que tot estava ja acabat al seu cap, després d’una reflexió llarga i profunda, abans que... —Llavors per fi els passos eren al nostre costat, i una veu no precisament agradable se’ns va enganxar:

—Oh, deuen parlar del senyor Schmidt, perdonin...

Vaig mirar-me la nouvinguda amb cara d’enuig, però a la senyora veïna va assaltar-la un gran nerviosisme:

—Ehem —va tossir—, no..., vull dir..., sí..., parlàvem justament, en certa manera...

—Quina tardor —digué de sobte l’altra dona, com si no hagués passat res, i la seva cara petita i vermella resplendia.

—Sí —vaig sentir que responia la meva veïna—: té raó, senyora Hüpfer, fa una tardor bonica com poques! —Llavors les dues dones es van separar. La senyora Hüpfer va fer encara una rialleta:

—I doni records a la mainada. —La bona de la meva veïna ja no li parava atenció; estava encuriosida per conèixer la meva història. Però jo vaig declarar amb una duresa inconcebible:

—Ara ja no sé on ens havíem quedat.

—Deia alguna cosa del seu cap, vull dir... —La senyora veïna es posà tota vermella.

Em va fer pena de debò, així que vaig continuar ràpidament la narració:

—Sí, doncs miri, mentre només feia les coses, el bon Déu no tenia necessitat de mirar constantment cap a la Terra, perquè no podia succeir-hi res. El vent ja corria certament entre les muntanyes, tan semblants als núvols, que ell coneixia des de feia temps, però encara esquivava les capçades dels arbres amb una certa desconfiança. I això a Déu li estava molt bé. Les coses, les va fer dormint, com si diguéssim, però ja amb els animals la feina va començar a fer-se interessant; va abocar-s’hi al damunt i només molt de tant en tant alçava les amples celles per donar una ullada a la Terra. I la va oblidar completament en donar forma a l’home. No sé en quina part complicada del cos es trobava quan va sentir al seu voltant una remor d’ales. Un àngel passava volant i cantava: “Tu que tot ho veus...”

»El bon Déu va tenir un ensurt. Havia arrossegat l’àngel al pecat, perquè el que acabava de cantar era mentida. Ràpidament Déu pare mirà avall. I efectivament ja s’havia esdevingut allà alguna cosa difícil d’esmenar. Un ocellet errava d’ací d’allà de la Terra, com si tingués por, i el bon Déu no estava en condicions d’ajudar-lo a tornar a casa, perquè no havia vist de quin bosc havia sortit la pobra bèstia. Es va enfadar molt i digué: “Els ocells s’han de quedar allà on els he posat.” Però va recordar que per intercessió dels àngels els havia concedit ales, a fi que també a la Terra hi hagués alguna cosa semblant als àngels, i aquesta circumstància encara el va fer posar de més mal humor. Ara bé, contra aquests estats d’ànim no hi ha res més saludable que el treball. I ocupat amb la confecció de l’home, Déu es tornà a posar content de seguida. Tenia davant seu els ulls dels àngels, a manera de miralls, hi mesurà els seus propis trets i, en una bola que tenia a la falda, va formar a poc a poc i amb cura la primera cara. El front li va sortir bé. Molt més difícil va ser-li fer simètrics els dos forats del nas. Cada vegada s’inclinava més sobre la seva obra, fins que va tornar a sentir un corrent d’aire damunt seu. Va mirar amunt. El mateix àngel volava en cercles per sobre d’ell; aquest cop no se sentia cap himne, perquè, amb la mentida, al noi se li havia apagat la veu. Però en la seva boca Déu va reconèixer que encara cantava: “Tu que tot ho veus.” Al mateix temps se li va acostar sant Nicolau, a qui Déu té en gran consideració, i digué a través de la seva gran barba: “Els teus lleons estan molt tranquils, s’ha de dir que són criatures molt altives! Però hi ha un gosset que ronda per l’extrem de la Terra, un terrier, ho veus?, està a punt de caure.” I el bon Déu va percebre realment una cosa alegre, blanca, com una llumeta, que dansava amunt i avall per la zona d’Escandinàvia, on la Terra ja és terriblement rodona. I es va empipar molt i li va engaltar a sant Nicolau que, si els seus lleons no li estaven bé, provés de fer-ne ell. En sentir això, sant Nicolau va sortir del cel i clavà un cop de porta que va fer caure una estrella justament al cap del terrier. Ara la desgràcia era completa, i el bon Déu va haver de reconèixer que la culpa de tot plegat era només seva, i decidí no treure més la vista de la Terra. I així va ser. Va deixar la feina a les seves mans, que prou sàvies són, i tot i que tenia molta curiositat per saber com quedaria l’home, fitava sense parar la Terra, on ara, com si fos per fer-li la guitza, no es bellugava ni una fulla. Per tenir almenys una petita alegria després de tanta calamitat, havia ordenat a les seves mans que li ensenyessin l’home abans de lliurar-lo a la vida. Contínuament preguntava, com els nens quan juguen a fet i amagar: “Ja?” Però com a resposta sentia el feinejar de les mans i esperava. Li va semblar que passava molt temps. Aleshores de cop i volta va veure alguna cosa fosca que queia per l’espai, en una direcció com si vingués de prop seu. Va tenir un mal pressentiment i cridà les seves mans, que aparegueren totes empastifades de fang, suades i tremoloses. “On és l’home?”, les va escridassar. Llavors la dreta va escometre l’esquerra: “L’has deixat anar tu!” “És clar”, digué irritada l’esquerra, “ho volies fer tot tu sola, a mi no em deixaves ni dir-hi res.” “L’havies d’aguantar!” I la dreta va fer el gest d’abraonar-s’hi. Però llavors s’hi repensà, i totes dues mans digueren trepitjant-se l’una a l’altra: “Era tan impacient, l’home. Volia viure de seguida. No hi hem pogut fer res, som innocents totes dues.”

»El bon Déu, però, estava seriosament enfadat. Va foragitar les dues mans, perquè li tapaven la vista de la Terra: “Ja no us conec, feu el que vulgueu.” Això és el que van intentar les mans des de llavors, però només podien començar, fessin el que fessin. Sense Déu no hi ha consumació. I al final se’n van cansar. Ara estan tot el dia agenollades i fan penitència, si més no això és el que es diu. A nosaltres, però, ens sembla com si Déu descansés, perquè està enfadat amb les seves mans. Continua sent el setè dia.

Vaig callar durant un instant. La senyora veïna ho va aprofitar molt assenyadament:

—I vostè creu que no es produirà mai més la reconciliació?

—Jo crec que sí que es produirà —vaig dir—, almenys ho espero.

—I quan hauria de ser?

—Doncs en el moment que Déu sàpiga com és l’home que les seves mans van deixar anar en contra de la seva voluntat.

La senyora veïna va reflexionar, després rigué:

—Però n’hauria tingut prou de mirar avall...

—Perdoni —vaig dir cortesament—, el seu comentari és una prova de perspicàcia, però la meva història encara no s’ha acabat. Bé, doncs, quan les mans es van haver apartat i Déu va tornar a dominar la terra amb la vista, ja havia passat un minut, o posem-hi un mil·lenni, que com se sap és el mateix. En lloc d’un home, ja n’hi havia un milió. Però ja anaven tots vestits. I com que la moda d’aquell moment era molt lletja i deformava de mala manera fins i tot les cares, Déu va fer-se una idea totalment falsa i (no vull amagar-ho) molt dolenta dels homes.

—Hm —va fer la veïna, i anava a comentar alguna cosa. Jo no li vaig fer cas, sinó que vaig concloure amb un èmfasi accentuat:

—I per això és urgentment necessari que Déu sàpiga com és de debò l’home. Ens hem d’alegrar que hi hagi qui l’hi digui...

Però la senyora veïna encara no se n’alegrava:

—I qui podria ser, si em permet?

—Senzillament els infants, i de tant en tant també aquella gent que pinta, escriu poemes, construeix...

—Construeix què, esglésies?

—Sí, i també tota altra mena de coses...

La senyora veïna va moure a poc a poc el cap d’una banda a l’altra. Algunes coses encara li semblaven ben estranyes. Ja havíem passat de llarg de casa seva i ara tornàvem xino-xano. De cop li va agafar un atac de riure:

—Però quina bestiesa! Si Déu ho sap tot! Hauria hagut de saber perfectament d’on venia l’ocellet, per exemple.

Em va mirar victoriosa. Jo estava una mica confós, ho he de reconèixer. Però un cop em vaig haver asserenat, vaig aconseguir posar una cara força seriosa:

—Estimada senyora —vaig alliçonar-la—, aquesta és tota una altra història. Però perquè no es pensi que això és tan sols una excusa per part meva (naturalment ella va rebatre-ho amb vehemència), vull dir-li breument: Déu té totes les qualitats, és clar. Però abans que tingués la possibilitat d’aplicar-les —per dir-ho d’alguna manera— al món, li semblaven una única gran força. No sé si m’expresso amb claredat. Però davant de les coses les seves capacitats es van especialitzar i es convertiren fins a un cert punt en obligacions. Déu tenia dificultats per recordar-les totes. Els conflictes hi són. (Per cert: això només l’hi dic a vostè, no ho ha d’explicar per cap motiu a les nenes.)

—No, i ara! —asseverà la meva interlocutora.

—Miri, si l’àngel que passava volant hagués cantat: «Tu que tot ho saps», tot hauria anat bé...

—I aquesta història seria supèrflua?

—Sens dubte —vaig confirmar. I ja anava per acomiadar-me.

—Però tot això ho sap ben del cert?

—Ho sé ben del cert —vaig respondre gairebé amb solemnitat.

—Avui tindré coses per explicar a les nenes!

—M’agradaria poder-ho sentir. Passi-ho bé.

—Passi-ho bé —contestà ella. Llavors encara va tornar a girar cua:— Però per què aquell àngel precisament...

—Senyora veïna —vaig dir interrompent-la—, ara m’adono que les seves adorables filles no pregunten pas tant pel fet de ser criatures...

—Per què doncs? —preguntà encuriosida la meva veïna.

—Bé, els metges diuen que hi ha certes coses que s’hereten...

La meva senyora veïna va aixecar l’índex en senyal d’amenaça. Però així i tot ens vam acomiadar com a bons amics.

Quan més endavant (després d’una pausa bastant llarga per cert) em vaig tornar a trobar la meva estimada veïna, no anava sola i no vaig poder assabentar-me de si havia explicat la meva història a les seves filles i de quin efecte havia tingut. Aquest dubte me’l va aclarir una carta que vaig rebre poc temps després. Com que el seu remitent no em va donar permís per publicar-la, m’he de limitar a explicar com acabava, i amb això es podrà reconèixer sense problema de qui provenia. Finalitzava amb aquestes paraules: «Jo i cinc nens més, perquè jo també soc un d’ells.»

Vaig contestar, just després de rebre-la, el que segueix: «Estimats nens, no em costa gens de creure que us ha agradat la rondalla de les mans del bon Déu; a mi també m’agrada. Però tot i així no puc venir a veure-us. No us m’enfadeu per això. Qui sap si jo us agradaria. No tinc un nas bonic, i si a més a més tenia un granet vermell a la punta, cosa que succeeix de tant en tant, miraríeu sorpresos tota l’estona aquest puntet i no sentiríeu el que digués un tros més avall. Segurament el somiaríeu i tot, aquest granet. Tot plegat no em faria gaire goig. Per aquest motiu proposo una altra solució. Tenim (fins i tot sense comptar la mare) un gran nombre d’amics i coneguts comuns que no són nens. Ja anireu sabent quins. A ells els explicaré de tant en tant una història, i vosaltres la rebreu d’aquests intermediaris més bonica encara del que jo soc capaç de plasmar-la. Perquè entre aquests amics nostres hi ha grans poetes i tot. No us revelaré de què tractaran les meves històries. Però com que no hi ha res que us interessi i us agradi tant com el bon Déu, hi introduiré en cada ocasió que es presenti el que sé d’ell. Si hi hagués alguna cosa que no fos correcta, torneu-me a escriure una carta ben bonica, o feu-li-ho dir a la mare. És ben possible que m’equivoqui en algun punt, perquè ja fa molt temps que vaig sentir les històries més boniques, i perquè des de llavors me n’he hagut d’aprendre moltes que no són tan boniques. A la vida és així de vegades. Tanmateix la vida és una cosa magnífica: també d’això se’n parlarà sovint a les meves històries. Us saluda... jo, és a dir un entre tants, perquè jo també soc un de vosaltres.»