Els constructors de l'Horta de València

DOS FALSOS DEBATS: L’ORIGEN DE LES GRANS HORTES FLUVIALS

Mientras no salga prueba de lo contrario, y pienso que no saldrá, seguiré creyendo que el sistema de riegos de la huerta de Valencia no es cosa de moros.

Amb aquesta frase tan contundent, l’arabista valencià Julián Ribera va acabar un text breu que va publicar l’any 1908 en l’Almanaque del diari Las Provincias, i que va titular originàriament «El sistema de riegos de la huerta de Valencia, ¿es cosa de moros?».2 Ribera hi comparava els sistemes hidràulics de Marràqueix, on abunden els qanats, amb els sistemes hidràulics de l’Horta de València, que són de derivació fluvial, i arribava a la conclusió que ambdós eren molt diferents. Per tant, deia, els de València necessàriament devien haver estat construïts en un moment diferent al període musulmà i això, inevitablement, havia de ser en l’època romana. Aquesta afirmació no deixa de ser estranya venint d’un arabista, però la seua postura –potser anecdòtica– és ben significativa respecte a tot el debat que més tard es desenvoluparia de la mà d’altres autors. Tanmateix, com ja va assenyalar fa temps Thomas F. Glick, malgrat que el mètode comparatiu emprat per Ribera havia estat molt encertat, si en compte de comparar l’Horta de València amb els qanats de Marràqueix ho hagués fet, per exemple, amb la Ghūta de Damasc, o amb qualsevol altra horta fluvial d’Orient o del Nord d’Àfrica, les conclusions a les quals hauria arribat haurien estat unes altres diferents.3

És evident que l’article esmentat de Ribera no és, ni pretenia ser probablement, un text acadèmic d’acord amb els cànons formals del segle XIX. Tot i això, si bé és cert que altres autors havien defensat abans que ell la romanitat de l’Horta de València, aquest article de Ribera –que sempre cita tothom per l’esment que en va fer Glick– es considera l’inici d’allò que més tard s’ha anomenat el debat sobre l’origen de les grans hortes. En la meua opinió, però, aquest presumpte «debat» és una construcció historiogràfica que s’ha fet més recentment, ja que mai no es va produir un vertader intercanvi d’arguments entre investigadors i especialistes. Més aviat al contrari, si analitzem el «debat», en realitat va consistir en l’exposició reiterada al llarg de tot un segle d’una sèrie d’idees divergents al voltant de l’origen de les grans hortes per part de diversos autors, entre els quals no hi va haver mai cap intercanvi d’arguments fins a temps més recents.

Així, davant la idea tradicional que havien mantingut els erudits locals –i també certs autors internacionals influenciats pels primers–, que sempre havien defensat l’origen àrab de l’Horta de València i la resta de grans hortes, trobarem els defensors més seriosos de la hipòtesi romana ben entrada la segona meitat del segle XX. Només a tall d’exemple, i sense cap pretensió d’exhaustivitat, es poden esmentar alguns dels autors més citats i coneguts, com ara l’arqueòleg Miquel Tarradell, qui el 1965 argumentava que els àrabs no havien pogut construir l’Horta de València perquè els musulmans no van ser una civilització d’enginyers, mentre que els romans sí que ho van ser. Segurament fonamentava la seua opinió en treballs llavors recents com els de José Llorca, arqueòleg municipal de València, qui defensava la romanitat de l’horta valenciana a partir de la troballa fortuïta, en una tomba visigòtica, de cinc plaques ceràmiques reutilitzades que, segons diu, haurien servit originàriament com a partidores en les suposades séquies d’irrigació romanes; si bé és evident que això no demostra res concret. Per últim, s’hi pot esmentar també el geògraf Antonio López Gómez, qui, en un important article que ha estat citat a bastament, després de fer un exhaustiu repàs a tots els autors que havien defensat (amb arguments o sense) un origen romà per als sistemes hidràulics valencians, finalment va basar la seua opinió, de forma més raonada, en les restes d’aqüeductes romans que hi ha encara ara a la vora del Túria, a l’alçada de Riba-roja, els quals serien –diu– l’origen de l’horta.4

Quan ja pareixia que historiadors, arqueòlegs i geògrafs es posaven d’acord en la romanitat de l’Horta de València i dels altres espais irrigats a l’est de la península Ibèrica, fou l’historiador nord-americà Thomas Glick, en 1970, el primer a tornar a defensar amb contundència i arguments el seu origen islàmic, emprant ara el mètode comparatiu. I una dècada més tard van ser André Bazzana i Pierre Guichard els que van tornar a defensar-ho, basant-se en coneixements generals sobre la irrigació al món islàmic.5 Encara així, un anys després, el geògraf i antropòleg Karl W. Butzer, junt amb un equip d’investigadors, insistia de nou en l’origen romà de les grans hortes, aprofitant la presentació dels resultats de la seua recerca sobre la serra d’Espadà. I és cert –com han apuntat Thomas Glick i més recentment Antoni Furió– que la perspectiva geològica de Butzer permetia apreciar millor les –presumptes– continuïtats en les grans hortes, però això no justifica que els arguments emprats eren els mateixos que ja havien estat exposats abans diverses vegades: les restes d’aqüeductes romans detectades en les proximitats de diverses hortes actuals –com en el cas de la mateixa Horta de València–, o la coincidència d’alguns canals de reg, encara en ús, amb l’orientació de certes centuriacions romanes a la plana de València que en aquell moment ja havien començat a ser parcialment detectades.6

Al cap i a la fi, l’interès de Butzer era diferenciar l’origen dels regadius segons la seua superfície irrigada, de manera que els espais hidràulics «micro» i «meso» (d’acord amb els seus propis criteris de classificació segons la mida de superfície) serien d’origen islàmic, mentre que els «macro», com l’Horta de València, serien romans. El problema és que, per a sustentar aquesta proposta, Butzer es veia obligat a defensar una continuïtat poblacional i tecnològica entre el baix imperi romà i el 711 que és bastant difícil de sostenir en termes historiogràfics. Així, aquesta hipòtesi fou criticada contundentment per Miquel Barceló, perquè obviava la crisi demogràfica dels segles VI i VII i, de fet, fou aquest darrer autor qui va tancar de forma més o menys definitiva aquest presumpte «debat» entre els orígens romans o musulmans de les grans hortes ibèriques amb una frase cèlebre sobre els arguments «perversament ideològics» dels partidaris de l’origen romà, alguns dels quals s’han recollit ací. A més a més, Barceló es lamentava llavors perquè aquesta discussió ni tan sols hagués servit per a conèixer millor com era la irrigació d’època romana.7

Durant anys va parèixer que aquest «debat» havia desaparegut, que havia quedat definitivament tancat, però només era un miratge. Més recentment s’ha insistit de nou en el presumpte origen romà de les grans superfícies irrigades històriques, gràcies a troballes arqueològiques com el bronze d’Agón, que està datat en l’època de l’emperador Adrià, en el qual es descriu la Lex rivi Hiberiensis. Però es fa de nou basant-se en tòpics comuns, com ara l’aridesa del clima ibèric o l’existència de presses i canals datats en aquest període, dels quals no sempre se sap si la funció era agrícola o urbana.8 Això, però, només prova que la irrigació va existir en època romana, la qual cosa resulta evident, però no prova l’origen romà dels espais irrigats que han arribat a nosaltres actualment com a hortes històriques. El problema apareix, però, quan es defensen continuïtats en la llarga durada que només ho són en aparença, sense cap argument arqueològic o morfològic que vaja més enllà de les suposicions. Per això, com deia Barceló als anys vuitanta, a més a més de corroborar que la irrigació existia en època romana, caldria investigar per a què servia i quina funció econòmica i social acomplia.

De fet, a hores d’ara seguim desconeixent d’una forma suficientment acceptable la hidràulica agrària romana, cosa que ens impedeix respondre preguntes tan fonamentals com ara qui construïa els aqüeductes (l’Estat romà o propietaris privats?), o qui formava part de les «comunitats de regants» –si les podem anomenar així– com la que va escriure la Lex rivi Hiberiensis (els terratinents de les villae, petits propietaris urbans, o tots dos grups socials alhora?). Tampoc no sabem ben bé quines plantes es regaven (es tractava de petits horts de verdures i llegums, o de grans extensions cultivades de cereal i vinya?), ni quina superfície ocupaven aquests regadius (eren petits espais a prop dels nuclis urbans o emplaçats prop de la part residencial de les villae, o eren grans extensions obertes com les d’una gran horta actual?), ni tampoc quina forma tenien els suposats parcel·laris irrigats (s’adaptaven sempre o de vegades a les centuriacions?); i encara més, en una societat com la romana, no sabem quin paper jugaria la mà d’obra esclava en la producció agrària dels camps irrigats i, per tant, no sabem quin podria ser el paper de la irrigació extensiva en una societat esclavista.9 Com va avançar Miquel Barceló en l’article adés indicat, doncs, sense tenir aquests coneixements –que, evidentment, són molt difícils d’aconseguir per la manca de textos, de restes arqueològiques i de traces morfològiques fiables en el paisatge actual– no és important saber si en època romana es regava o no. Ni és tampoc important si l’origen de les grans hortes actuals és romà o no ho és, més enllà de cobrir la simple curiositat erudita o la necessitat ideològica de veure continuïtats al llarg de la història.

En qualsevol cas, ja fa temps que se sap que la irrigació és alguna cosa més que aportar aigua artificialment als cultius per al seu creixement en un clima àrid o semi-àrid. En realitat, es tracta d’un paquet tecnològic i de coneixements complexos i indivisible que inclou diversos sabers sobre la captació, canalització i distribució de les aigües, sobre la construcció física de terrasses, i també sobre el cultiu de certes plantes originàries d’àrees amb un clima monsònic (calendaris de plantació i collita, quantitats d’aigua necessària i en quins moments del cicle vegetatiu, quantitat i classes d’adobs, tractaments sanitaris, combinacions d’espècies, etc.).10 Se sap fa temps també que, independentment que la irrigació es conegués i s’usés amb anterioritat, a la península Ibèrica aquest paquet tancat de coneixement tecnològic, d’origen camperol, hi va arribar amb la conquesta musulmana del 711, de la mà dels fluxos migratoris procedents d’Orient i del Nord d’Àfrica que van colonitzar la península, estenent amb ells la irrigació com a mètode de producció agrària preferencial; i no únicament complementari, com ho devia ser abans.11 En conseqüència, pràcticament ningú dubta a hores d’ara sobre l’origen andalusí de les grans hortes fluvials històriques que han arribat a l’actualitat en la part oriental de la península Ibèrica; excepte qui desconeix l’àmplia bibliografia sobre el tema i l’anàlisi argumental.

Arribats a aquest punt, però, en compte de donar-se per tancat i superat, el debat sobre l’origen de les grans hortes periurbanes s’ha transformat, desenvolupant-se un debat paral·lel dins de l’àmbit exclusiu del medievalisme. Així, tot i que tampoc no s’ha arribat mai a produir un intercanvi d’argumentats i d’idees confrontades, i que no hi ha hagut fins ara investigació específica emmarcada en el context del debat, sí que hi ha discrepàncies entre els partidaris d’un origen urbà i estatal per a les grans hortes –que es manifestaria a través de la planificació i construcció dels grans sistemes hidràulics des del poder– i els que han defensat un origen camperol previ al desenvolupament de les ciutats. La pregunta que resumeix el presumpte debat podria ser, doncs, simplificant molt, si la ciutat va crear l’horta o, al contrari, l’horta va crear la ciutat.

La primera opció, segons la qual les grans àrees irrigades serien conseqüència de l’aparició i desenvolupament de les ciutats en al-Andalus amb l’impuls de l’Estat, a partir del final del segle IX i al llarg dels segles X i XI, és per ara la que pareix tenir un major nombre de defensors i treballs que la sustenten. Començant per l’obra més coneguda d’Andrew Watson, que a través de l’estudi dels tractats agronòmics datats al segle XI relacionava la construcció de grans àrees irrigades periurbanes amb la introducció en la Mediterrània de l’agricultura índia (filāha hindiya) de tipus monsònic. Afirma, de fet, que l’existència d’altes densitats de població andalusina, i l’ús generalitzat de la moneda en el comerç, conduirien al desenvolupament urbà i, amb aquest, a la construcció dels grans espais irrigats al seu voltant.12 Així, un cas molt evident i a més a més primerenc –anterior a la cronologia proposada per Watson– seria l’horta de Múrcia, que hauria estat construïda, suposadament, al voltant de Madīnat Mursiya quan l’emir ‘Abd ar-Raḥmān II va fundar la ciutat el 825 en un intent de controlar i sotmetre les tribus de la kūra de Tudmir.13

Entre els autors que han defensat aquesta explicació amb arguments més sòlids trobem Sonia Gutiérrez i Rafael Azuar, que van treballar conjuntament sobre l’horta d’Oriola. En els diversos treballs publicats descriuen primer la desembocadura del Segura en l’alta edat mitjana com un paisatge marjalenc, amb població assentada en petites elevacions (cabezos) situades a la vora de la vall fluvial, que explotaven econòmicament els recursos naturals de la marjal mitjançant la pesca, la caça i la recol·lecció. A més, cultivarien també petits espais hidràulics mitjançant sénies que elevaven l’aigua de la capa freàtica del subsòl, les quals estan documentades arqueològicament a través de cadufs ceràmics datats entre els segles VIII i IX. A partir del segle X, però, aquests assentaments en alt haurien estat abandonats, al mateix temps que començava a créixer de nou l’antiga ciutat romana i visigòtica d’Oriola, esdeveniment que aquests dos autors relacionen amb la creació de l’horta existent al seu voltant. La prova més contundent d’això, de fet, seria un text del geògraf àrab al-‘Udhrī, en el qual s’explica que els habitants de Madīnat Uryūla van obrir un canal (sāqiya) en el riu que eixia de les seues terres i arribava al paratge d’al-Qatrullāt (l’actual vila de Catral), al límit amb la marjal. Aquest canal és, sens dubte, la séquia Major de Callosa i Catral, que encara existeix actualment. Així, aquests autors proposen, en bona lògica d’acord amb les dades llavors disponibles, que la concentració de població en la ciutat d’Oriola i la construcció del sistema hidràulic fluvial al seu voltant van ser tota una operació conjunta i de caràcter estatal. D’altra banda, a més, cal dir que Azuar va fer en solitari un estudi sobre l’horta d’Elx en el qual presentava uns resultats molt semblants sobre el seu origen estatal.14

Un altre exemple podria ser també l’horta de Sogorb –estudiada conjuntament per Ramon Martí i Sergi Selma–, malgrat tenir només una superfície de 500 hectàrees i no ser una horta fluvial tot i estar emplaçada a la vora del riu Palància. Aquests autors relacionen la construcció del sistema hidràulic més gran amb la fundació de Madīnat Šubrub, l’alcassaba de la qual daten entre el final del segle X i el principi de l’XI; mentre que dins de l’àrea irrigada detecten antics assentaments andalusins abandonats, que daten entre els segles IX i X per la ceràmica localitzada en superfície durant la prospecció arqueològica. En conseqüència, arriben a la conclusió que abans del segle X existiria en aquella zona un poblament dispers, d’assentaments que relacionen amb uns possibles espais hidràulics de menor superfície alimentats per diverses fonts que encara ara existeixen, els quals haurien estat abandonats cap al segle X en relació amb la fundació de la madīna per part de l’Estat i la construcció de la seua nova horta en extensió.15

Per a l’Horta de València els geògrafs Joan Mateu i Juan Marco van plantejar fa un temps una hipòtesi molt semblant a les anteriors. Segons deien, abans de la construcció dels sistemes hidràulics fluvials haurien existit petits espais de conreu irrigats mitjançant fonts –necessàriament d’origen camperol per la seua similitud amb els espais hidràulics rurals–, malgrat que mai no van poder ser identificats. I un poc més tard, en un moment indeterminat però encara andalusí, aquests petits espais irrigats amb fonts haurien quedat integrats dins dels nous sistemes fluvials; aquests darrers ja segurament relacionats amb la ciutat, ja que les séquies més antigues serien Favara i Mestalla, que són les més properes al nucli urbà, i les altres més llunyanes s’haurien anat construint posteriorment.16

Més recentment, Joan Negre ha arribat a conclusions molt semblants en el cas de les hortes situades a prop de Tortosa, recolzant-se en l’exemple dels casos adés esmentats d’Oriola i Sogorb. Aquest autor planteja l’existència, des d’abans del segle VIII, d’illes de cultiu irrigat emplaçades als marges del riu (insulae en la documentació llatina, ğuzūr en la documentació àrab), que encara van seguir existint després. Més tard, entre el final del segle X i, amb més seguretat, a l’XI, Negre data la construcció de tres suposats canals propers a la madīna, que relaciona amb el poder estatal andalusí, i ho fa basant-se en diversos arguments que planteja com a hipòtesi de treball. Primer parla de l’habitual vinculació entre la construcció de les infraestructures hidràuliques importants amb certs personatges lletrats anomenats muhandis, els quals solien estar relacionats sempre amb el món urbà i amb l’Estat. En segon lloc, destaca el fet que, després de la conquesta, Ramon Berenguer IV en conservés la possessió, i després la repartís en forma d’honores entre la host feudal, conservant encara certs drets sobre séquies i molins. Tercer, argumenta que la ciutat ha dominat aquesta àrea irrigada des de sempre, fins a l’actualitat. Quart, que en el moment en què es documenta la construcció d’aquestes infraestructures hidràuliques també es detecten activitats de reforma urbanística a la ciutat i la seua perifèria, relacionades amb operacions estatals. I, finalment, en cinquè lloc, aquest autor relaciona l’espai irrigat amb diverses sitges de grans dimensions que estarien datades en època tardana i que, cal suposar, serien els magatzems dels tributs estatals.17

Com podem veure, en tots els casos exposats coincideix l’existència prèvia d’un poblament camperol dispers anterior al segle X (no sempre queda massa clar si indígena o arabo-berber, però això no és important ara); i, posteriorment, sempre a partir del Califat, apareixen les ciutats, quasi del no res, acompanyades de gran àrees irrigades en extensió. Tant en el cas d’Oriola i Elx com a Sogorb, València i Tortosa. Pel que fa a l’altra opció, que defensa un origen camperol per a les grans hortes al marge de les ciutats i del poder, per ara no ha tingut tanta difusió, perquè els seus plantejaments a partir d’estudis de casos concrets són més recents i escassos.18 No obstant això, ja fa temps que Miquel Barceló va defensar des d’un punt de vista teòric que no hi havia raons per a pensar que el disseny i origen de les grans hortes fluvials fos diferent al dels petits sistemes hidràulics de les muntanyes, d’unes poques hectàrees cadascun.19 En aquell moment inicial, però, ningú no va procedir a estudiar una gran horta fluvial periurbana mitjançant la metodologia de l’arqueologia hidràulica, que havia estat desenvolupada recentment per Barceló i el seu equip de col·laboradors a partir de petits sistemes hidràulics.20

La Vega de Granada és un dels pocs casos de gran horta lligada a una madīna important que, posteriorment, ha estat parcialment estudiada amb una certa metodologia d’interpretació morfològica. Patrice Cressier i Mar Osuna han plantejat que l’actual vega està formada per diversos espais hidràulics independents entre ells que, a més, han tingut transformacions al llarg del temps, especialment després de la conquesta cristiana de Granada. Tant pel que fa a les infraestructures hidràuliques (assuts de pedra amb forma de mitja lluna construïts sobre altres assuts més antics de fang i pedres), com a l’existència de densificacions parcel·laries de morfologia regular, realitzades en aquest mateix període cronològic. A més a més, per a Cressier, cadascun dels sistemes hidràulics que formen en conjunt l’àrea irrigada de Granada estan relacionats amb alguna de les alqueries que hi ha a la zona. No pareix, doncs, en principi, que les ciutats –Madīnat Ilbīra primer i Madīnat Garnāṭa després– hagen influït en la selecció dels espais de cultiu; si bé, per a aquest autor, resulta difícil obviar la presència de la ciutat i la seua possible influència sobre la vega; almenys a posteriori.21

Per a l’Horta de València, al marge de la hipòtesi de Mateu i Marco que hem vist adés, hi ha una altra proposta semblant a la de Granada que, a més, fou publicada de forma quasi simultània, però sense connexió inicial entre elles. Enric Guinot va observar que els canals principals pels quals circula l’aigua habitualment es divideixen mitjançant partidors proporcionals –que a València són anomenats «de llengua»– i a partir d’aquests punts clau de cada sistema es creaven nous canals secundaris, de manera que els sistemes hidràulics formaven estructures arborescents ben identificables. En conseqüència, aquest autor va proposar que, en el període andalusí, molt probablement, cadascun dels canals secundaris que naixien als partidors proporcionals conduirien l’aigua fins a les alqueries. Aquestes darreres serien, alhora, els llocs de residència i treball dels clans berbers, ja que l’andalusina era una societat de tipus segmentari formada per grups tribals de diverses mides, tal i com havia establert Pierre Guichard i veurem després amb detall. Amb tot, el paper que la ciutat i l’Estat van poder tenir en aquesta estructura física de l’horta i, per tant, en la seua construcció més inicial, de moment, no s’evidenciava clarament.22

Finalment, es pot esmentar ací la tesi doctoral sobre l’horta o palmerar d’Elx que ha realitzat Dominique Aviñó, on planteja igualment que el braços secundaris que naixen dels partidors proporcionals situats sobre la séquia principal conduirien l’aigua fins a les alqueries rurals, que estarien situades just al final de cada braç i entre les quals hi hauria grans intersticis. D’altra banda, i això és encara més interessant, a partir de la mesura d’aquests partidors en els quals ha identificat rastres del colze ma’mūní i del raššāší, i basant-se en el fet que un és més antic que l’altre, proposa que l’horta perifèrica lligada a les alqueries és més antiga que no la zona d’horta central que envolta directament la ciutat islàmica d’Elx, fundada la segona meitat del segle X.23 D’ací caldria deduir, segons aquest plantejament, que la madīna hauria estat fundada al bell mig de l’horta amb posterioritat a les alqueries; si bé aquesta autora no creu que aquestes darreres estiguessen relacionades necessàriament amb grups gentilicis, per la manca de topònims que comencen per la particula beni-.

En definitiva, com hem pogut veure, en general existeixen dues propostes per a l’origen de les grans hortes periurbanes: d’una banda la urbana i estatal, i d’altra banda la camperola al marge de l’Estat. Però totes dues hipòtesis han estat construïdes sobre casos molt concrets que no han estat estudiats des de diverses perspectives i metodologies. Per exemple, el cas més primerenc de l’horta d’Oriola ha estat a bastament citat per tots els investigadors al llarg dels darrers vint anys, perquè els resultats semblen versemblants per les proves arqueològiques i documentals presentades, però realment es tracta d’una anàlisi bastant superficial que actualment mereix una revisió profunda per a identificar els presumptes espais hidràulics regats per les sénies.24 A més a més, caldria encara datar els canals principals de l’horta per a confirmar que la cita d’al-’Udhrī té realment el significat que se li ha donat. De fet, és ben cert que el geògraf àrab diu clarament que la séquia fou construïda pels habitants de la ciutat d’Oriola –segons les traduccions habituals–, però la pregunta és si cal entendre necessàriament que es refereix només als habitants de dins dels murs de la madīna. Per a la mentalitat d’un geògraf palatí com ell, potser no formaven part d’Oriola també els habitants del districte rural que depenia de la ciutat?25 D’altra banda, si el canal el van obrir els habitants estrictes de la ciutat –se suposa que per a irrigar els seus propis cultius–, per què van construir llavors l’assut del canal sobre el riu al costat dels murs d’Oriola, i la zona irrigada tan lluny de la ciutat? Quin sentit té això?