Els constructors de l'Horta de València

En el cas de l’horta de Sogorb, els autors que la van estudiar assumeixen que el sistema hidràulic complet es va construir en època andalusina, amb l’excepció d’alguns pocs braços que van ser afegits ja en època contemporània, i no se sap si totes les parcel·les irrigades pels braços d’origen andalusí ja s’irrigaven en aquell període. Els braços i les terrasses que tallen els jaciments camperols abandonats abans del segle X podrien ser de construcció baixmedieval o posterior, i no del moment inicial de construcció del sistema hidràulic, de manera que no es pot relacionar directament un fet i l’altre. Finalment, en el cas exposat de l’horta de Tortosa cal admetre que els arguments esgrimits per a justificar que els tres presumptes canals fluvials són de construcció estatal són bastant dèbils, i que no proven res definitiu sobre el tema. De fet, un altre estudi realitzat paral·lelament per autors diferents, que sí que han fet una prospecció hidràulica i una interpretació morfològica, descarta per complet l’existència de regadius fluvials a l’horta periurbana de Madīnat Turṭūša en època andalusina. També és cert, no obstant això, que aquests autors no entren tampoc en la qüestió de l’origen estatal o no d’aquesta petita àrea irrigada, més enllà de relacionar-la amb la ciutat.26

Això no vol dir que els treballs realitzats en el sentit contrari, que defensen un origen camperol per a les grans hortes periurbanes, no hagen de ser també revisats. De fet, els autors de l’article sobre la Vega de Granada es mostraven molt cauts ja en aquell primer treball, que no han continuat posteriorment, i posaven en dubte que la ciutat no hagués intervingut mai en un espai agrari a la seua vora mateix. De fet, una recerca molt més recent –si bé incipient– sobre la mateixa Vega posa de manifest que alguns dels sistemes hidràulics podrien haver estat construïts per autoritats estatals.27 A més, el mateix Cressier ha participat després en una recerca sobre l’espai agrari de tres ciutats medievals marroquines, en què s’ha arribat a la conclusió que els espais irrigats que les envolten es van construir en diverses etapes al llarg del temps i, de fet, tot sembla indicar que existeixen canals tant d’origen tribal com urbans i, fins i tot, un canal estatal que deriva aigua del wadi cap a Marràqueix, la capital almohade, més allunyada de l’espai agrari estudiat.28

Pel que fa a les hipòtesis exposades fa deu anys per Guinot, estaven fetes a partir de la morfologia de les séquies i els braços principals de circulació de l’aigua, però en aquell moment encara no es portava l’anàlisi morfològica a un nivell de detall suficient. Així, de fet, com a resposta a aquest darrer autor, Antoni Furió ha posat en dubte recentment que la ciutat de València no intervingués sobre un espai agrari situat quasi a les seues portes, que per a ell és l’Horta de València en el seu conjunt.29 En canvi, un autor com Antonio Malpica no pot concebre l’origen de les mudūn andalusines sense l’existència prèvia d’un espai agrari camperol desenvolupat que les pogués proveir d’aliments i productes agraris, com veurem després amb detall.30 Són, en definitiva, qüestions que resten encara molt obertes i que necessiten estudis específics i treballs més argumentats que intenten anar més enllà del que s’ha fet fins ara sobre aquest tema.

OBJECTIUS I METODOLOGIA: LA SOCIETAT ANDALUSINA A TRAVÉS DELS ESPAIS AGRARIS IRRIGATS

Com hem pogut veure, no hi ha un consens entre els investigadors sobre com van sorgir inicialment les grans hortes periurbanes andalusines de l’est de la península Ibèrica. En realitat, és possible que no hi haja una explicació única i generalitzable per a tots els casos esmentats, i la resposta global potser haurà de ser més complexa. Per això, seria un error reproduir l’antic «debat» sobre l’origen romà o andalusí de les grans hortes i basar ara l’argumentació en proves, indicis i supòsits que vinguen a demostrar o contradir una hipòtesi o la contrària. Si es fes així, probablement no s’aportaria res nou al coneixement històric de la societat andalusina i el seu funcionament intern, i només aquest hauria de ser el propòsit de qualsevol historiador dedicat a l’estudi del període; tant dels documentalistes i arabistes com dels arqueòlegs, i dels que són ambdues coses alhora, i independentment del tema concret sobre el qual treballe cadascú.

Així, doncs, malgrat el que haja pogut semblat pel contingut del subapartat anterior –amb el qual només s’intentava contextualitzar l’origen historiogràfic d’aquesta recerca–, l’objectiu de l’obra no és en absolut dirimir quin és l’origen de l’Horta de València, tot i que hi apareixeran finalment certes propostes. L’objectiu tampoc no pot ser un estudi morfològic i classificatori dels possibles espais hidràulics andalusins identificats, si no ens porta a un coneixement més rellevant de la societat que els va crear i construir.31 Aquest treball de classificació també apareixerà, per descomptat, inevitablement, en un capítol del llibre, però només com una manera d’aportar informació a l’anàlisi històrica de la societat. Tampoc no serà una proposta d’aplicació metodològica de l’arqueologia hidràulica a una gran horta fluvial, ja que aquesta ha estat provada a bastament en treballs anteriors i no hi ha cap dubte que es tracta d’una metodologia tan vàlida per a les grans hortes com ho és per als petits espais de muntanya.32

El vertader objectiu d’aquest treball, doncs, no és altre que l’estudi de la societat andalusina, de la seua estructura i funcionament, de com va evolucionar amb el temps; i això es fa a través de les estructures físiques del paisatge agrari, de la morfologia dels sistemes hidràulics que formen l’Horta de València. En aquest sentit, els resultats de l’anàlisi morfològica i de les informacions que s’han pogut recollir seran emprats de la mateixa manera que es fa amb la documentació d’arxiu en un treball clàssic de recerca històrica. De fet, crec que no hi ha millor manera de definir i justificar l’estudi del paisatge històric que considerant-lo com un vertader arxiu de les societats del passat que l’han creat i transformat al llarg dels segles.

Pel que fa a la metodologia emprada, és evident que hi ha diverses maneres d’aproximar-se a l’estudi d’un paisatge o un territori històric. Des de l’antiga arqueologia extensiva o arqueologia del territori, que en realitat és quasi el mateix, a la més moderna i complexa conceptualització de l’arqueologia del paisatge, malgrat les discrepàncies sobre el concepte de paisatge. Fins i tot es poden emprar el conjunt de tècniques d’interpretació morfològica que l’escola francesa de Tours denomina archéogéographie. Amb tot, les diferències entre metodologies són només qüestions de matisos i conceptualitzacions sota les quals s’engloben una sèrie de tècniques arqueològiques que són en tots els casos bàsicament les mateixes, com ara la prospecció principalment, però també les excavacions esporàdiques, l’ús de documentació escrita de diversos períodes, l’anàlisi filològica de la toponímia, la morfointerpretació, les anàlisis de laboratori, noves eines informàtiques, etc. No obstant això, tot plegat es quedaria en no res, en una simple acumulació d’informació històrica, si no anés acompanyat del seu ús per a l’estudi de l’estructura i el funcionament de les societats del passat. En el cas que ens ocupa, de la societat andalusina.

Dins d’aquesta variabilitat de tècniques d’estudi del paisatge històric, de moment no es coneix millor manera d’afrontar l’anàlisi d’una àrea irrigada, independentment de les dimensions que tinga, que mitjançant l’arqueologia hidràulica. De fet, aquesta és l’única metodologia que –malgrat les limitacions– ha estat provada amb èxit des de fa més de 30 anys per a l’estudi de molts espais irrigats, tant en petits sistemes de muntanya com en grans hortes. Més recentment, i amb bon criteri, s’ha volgut incloure l’arqueologia sobre espais irrigats en un context historiogràfic més ampli, fent-la confluir amb altres tipus d’aproximacions als espais de cultiu que s’han denominat en conjunt com a arqueologia agrària. S’accentua així l’èmfasi en l’anàlisi dels parcel·laris, dels espais d’habitatge, de les àrees de conreu de secà i, fins i tot, de les zones de pastura. Al cap i a la fi, és tracta d’un intent d’apro-ximar-se a l’estudi històric de l’espai camperol d’una forma més global.33

Amb tot, que l’arqueologia hidràulica s’integre en un camp més ampli d’estudi dels espais agraris camperols no vol dir que haja perdut la seua especificitat pel que fa a les tècniques d’anàlisi d’espais irrigats, i més concretament la seua relació amb l’estudi de la societat andalusina tal com s’ha fet tradicionalment en les tres darreres dècades. De fet, si bé és cert que l’estudi d’espais irrigats construïts per la societat feudal ha anat en augment darrerament,34 també és cert que, fins ara, l’arqueologia hidràulica sempre ha tingut un ús preferencial en l’estudi d’espais irrigats andalusins. Així, el naixement de la metodologia que es va acabar denominant arqueologia hidràulica està completament lligat a l’estudi de la societat andalusina, quan Miquel Barceló, i els diversos investigadors que treballaven amb ell a la Universitat Autònoma de Barcelona en els anys vuitanta del segle XX, es van adonar que no es pot estudiar i entendre al-Andalus deixant al marge els camperols, i que aquests no apareixen quasi mai en els documents àrabs. Per això, calia aproximar-se al món rural i camperol mitjançant una metodologia arqueològica, i els sistemes hidràulics es van revelar com els més indicats per a extraure informació.35

No cal incidir ara en el context historiogràfic en el qual va nàixer l’arqueologia hidràulica, perquè ho veurem amb més deteniment després, al primer capítol, de manera que ací em centraré en la metodologia, que fou perfectament descrita per Helena Kirchner i Carmen Navarro en un article seminal que encara actualment, uns 25 anys després de ser publicat per primera vegada, continua sent àmpliament citat en molts treballs.36 Es tracta d’un article, però, que no sempre ha estat llegit amb la suficient atenció malgrat la seua importància evident com a origen de tot plegat. De fet, cal reconèixer que no és gens fàcil extraure coneixement històric sobre una societat del passat a partir d’uns petits canals de terra excavats al fons d’un barranc o al vessant d’una muntanya –si se’m permet aquesta simplificació–, i menys encara plantejar-se abans que ningú que això es podia fer. Encara així, la tècnica és ben senzilla.

Bàsicament, consisteix en la combinació de la informació que aporta el buidatge de fonts escrites amb la que s’extrau de la prospecció de l’àrea irrigada. Aquesta darrera és l’element clau de la metodologia, i consisteix en un minuciós treball de camp que implica recórrer tota l’àrea d’estudi marcant sobre una fotografia aèria o un document cartogràfic tots els elements que componen el sistema: captació, séquia principal, partidors, canals secundaris i regadores que en formen part, límits de terrasses o parcel·les, i emplaçament de basses i molins si n’hi ha.37 A continuació, cal contrastar la informació obtinguda amb la que ens proporcionen les fonts generades pels feudals durant les conquestes cristianes o posteriorment, que depenent de cada cas serà més o menys rica, i per tant vàlida, per a la recerca. Finalment, serà analitzat tot plegat d’una forma minuciosa, per tal de distingir les fases de construcció i d’ampliació dels sistemes, i analitzar les dades recollides, com ara les superfícies conreades, etc.

La metodologia fou concebuda inicialment a partir d’estudis de cas de sistemes hidràulics de poca superfície –l’anomenada habitualment petita i mitjana hidràulica– de manera que per a l’estudi d’una gran horta com la de València calen algunes actualitzacions. Amb tot, la metodologia és similar i està basada igualment en la prospecció, amb l’única diferencia que cal recórrer una àrea molt superior, en què cal passar de parlar en metres quadrats a parlar d’hectàrees o centenars d’hectàrees depenent de l’àrea delimitada per a l’estudi. En realitat, la divergència principal amb la metodologia tradicional és la forma de presentar els resultats, ja que per a fer entendre al lector la forma en què s’ha creat una àrea tan extensa que no coneix, que no ha vist mai amb els seus ulls, és necessari detenir-se abans en una minuciosa descripció del medi natural i la topografia del terreny estudiat, de la xarxa de camins a gran i mitjana escala, de la xarxa de poblament, dels grans canals principals i secundaris del sistema (sense entrar encara en les regadores i el parcel·lari), etc. A més a més, després de la presentació de l’anàlisi morfològica i de la distinció de les etapes de construcció, és necessari encara fer una anàlisi diacrònica i relacionar els elements i les etapes identificades amb cadascuna de les societats que les han creades i/o modificades. Es tracta, doncs, d’adaptar el discurs a la complexitat del sistema hidràulic i l’evolució paisatgística del territori històric en el qual s’emmarca.38

En qualsevol cas, com es pot veure, el treball de camp és essencial per a entendre com ha estat construït el sistema i poder distingir després les etapes. És cert que, per una simple qüestió d’escala, en el cas de les grans hortes fluvials la prospecció minuciosa no és tan necessària com en els sistemes petits per a la identificació concreta dels elements bàsics que formen part del sistema, com ara el punt de captació (l’assut), els canals principals i secundaris de distribució de l’aigua, o l’emplaçament dels molins, ja que a la fotografia aèria, i més encara als plànols cadastrals, aquests elements venen ja molt ben senyalitzats. Però és el treball de camp i la visualització del terreny a ras de terra el que permet entendre com s’ha construït el sistema, i per què cada séquia presenta un traçat concret, ja que de cap altra manera es poden entendre els pendents ni accedir a tota una sèrie de detalls que la fotografia i la cartografia no mostren ni permeten mai identificar. Tanmateix, l’avantatge de l’escala de les grans hortes és que amb fotografies aèries de mitjan segle XX i plànols cadastrals més antics es poden reconstruir amb una fiabilitat raonable zones que ara ja no existeixen per l’avanç de la urbanització i altres transformacions, i accedir així a una informació que d’una altra manera estaria perduda. Per descomptat, les dades i conclusions a les quals s’arriba en aquestes zones cal prendre-les sempre amb més precaució encara si pot ser, perquè hi haurà una sèrie de detalls que mai no podran ser comprovats; o almenys no es pot fer amb la tecnologia actual.

Però l’experiència adquirida amb les prospeccions d’altres zones que sí que existeixen permet moltes vegades intuir bastant bé com es va construir el sistema hidràulic que s’ha reconstruït mitjançant la foto i la planimetria antigues, quins eren els pendents, es poden també detectar antics paleobarrancs per la direcció de circulació de l’aigua i, fins i tot, descartar explicacions socials per a anomalies parcel·làries que han estat generades de ben segur per la topografia. Per això, com que una bona part de la zona d’estudi d’aquest treball ja ha desaparegut, he inclòs la reconstrucció d’extenses àrees d’horta que he pogut analitzar gràcies a l’experiència adquirida en les àrees que sí que existeixen i he prospectat, les quals també són extenses. Fer-ho així era necessari per a poder accedir a una visió més o menys completa de la xarxa d’alqueries andalusines que envoltava la ciutat de València, ja que només amb les zones d’horta que hi resten actualment no hauria estat possible.

En qualsevol cas, el treball de camp ha resultat fonamental en la interpretació de la morfologia dels sistemes, també per a les zones desaparegudes, i s’ha demostrat que sense ell les possibilitats d’errar en la interpretació d’una fotografia aèria són molt elevades.39 Ho he pogut comprovar en aquesta recerca, quan estudiava sobre la fotografia de l’àrea actual la zona que després seria prospectada, abans d’anar al camp, i intentava predir el que em trobaria sobre el terreny per a planificar el recorregut. Al remat, és cert que el resultat era sovint previsible, però hi havia vegades que errava en la interpretació prèvia a causa de la vegetació i els cultius arboris, que moltes vegades oculten els canals en la foto aèria, o per l’existència de certs trams de canals subterranis, etc. D’una altra banda, sense el treball de camp resulta impossible detectar l’aterrassament –que no apareix a la foto aèria–, i poder diferenciar les terrasses en el camp ha resultat fonamental per a interpretar correctament el paisatge agrari en general, i el parcel·lari en particular.40 Malauradament, però, no és fàcil exposar al lector els resultats de l’aterrassament a una escala tan gran, ja que no es pot representar sobre el plànol més enllà del parcel·lari original reconstruït. Finalment, cal dir que, junt amb la prospecció arqueològica i la interpretació morfològica, per a realitzar el treball desenvolupat en aquesta recerca ha estat fonamental l’anàlisi de la toponímia, per a extraure algunes conclusions en relació amb les interpretacions morfològiques.

Així, doncs, és evident que l’anàlisi morfològica del paisatge agrari és una font molt important d’informació històrica, si es fa amb rigor i es prenen les precaucions tècniques necessàries. Però també cal ser conscients que presenta certes limitacions. La primera i principal, la dificultat d’establir una cronologia per a les estructures hidràuliques, ja que es poden distingir raonablement les fases de construcció del sistema, i també adscriure-les a una societat concreta, però resulta impossible datar aquestes fases amb una cronologia més precisa. De vegades es pot suplir aquesta mancança amb excavacions arqueològiques de canals i terrasses, si es poden fer, i fins i tot mitjançant la datació d’espais d’habitatge associats. Tot i que això darrer també pot resultar equivoc perquè, amb el temps, les zones residencials al voltant d’un espai irrigat poden canviar de lloc.41

Un altre tipus de limitació –especialment en el cas d’una gran horta periurbana com la de València, però no únicament– és la desaparició física de sistemes i espais irrigats per l’abandonament i per l’avanç de la urbanització. Això, malgrat el perill real d’errada en la interpretació, es pot suplir en les zones que han desaparegut en els darrers anys i dècades mitjançant una reconstrucció amb fotografia aèria i amb planimetria històrica anterior a la destrucció física del paisatge; especialment plànols cadastrals dels anys vint i quaranta del segle XX, com hem vist ja adés. Però els plànols no serveixen en el cas de les zones desaparegudes abans d’aquestes dates indicades, que són les zones més immediates a la ciutat de València i a altres poblacions de l’horta, la informació de les quals no es pot recuperar –més enllà d’algunes séquies i camins importants– a causa de la inexactitud dels plànols anteriors al segle XX pel que fa als parcel·laris.

Finalment, un darrer risc que existeix amb la interpretació morfològica, i que suposa una certa limitació, és el dels possibles canvis en el traçat d’alguns canals. Això està demostrat que va passar de forma ocasional, i més endavant veurem algun cas que ha estat detectat a la mateixa Horta de València. Però aquests canvis de traçat són quasi sempre recognoscibles i, quan no ho són, és perquè són de poca entitat i no tenen cap importància rellevant en el funcionament del sistema; i, per tant, en la interpretació de la seua estructura. De fet, és evident que els sistemes hidràulics mai no han estat construïts de forma capriciosa. La seua forma i estructura responen a criteris socials (per això ens serveixen als historiadors com a font), però també a criteris físics i topogràfics, ja que l’aigua només es mou per gravetat i difícilment es pot modificar un traçat sense alterar el seu correcte funcionament. És allò que Miquel Barceló va anomenar principi de rigidesa del sistema, que cal no confondre amb immutabilitat, com fa temps es va poder demostrar. Per tant, es tracta d’una limitació que cal tenir present, però que no és especialment important.

Comptat i debatut, l’objectiu és estudiar la societat andalusina i la seua evolució a través d’un espai agrari irrigat que és l’Horta de València, entenent sempre aquest estudi com una manera d’aportar més informació de la que s’ha pogut extraure fins ara a partir de la documentació escrita, parcialment esgotada. És evident que hi haurà molts aspectes que no es podran esclarir per ara, a causa de les limitacions esmentades, especialment pel que fa a les datacions. Però aquesta és una forma vàlida, i legítima, d’intentar avançar en la recerca i plantejant més hipòtesis i resultats, perquè altres metodologies combinades amb aquestes ens aporten una visió més global als problemes històrics que han estat fins ara plantejats pels historiadors.

Per a poder arribar a conclusions més sòlides i definitives caldrà fer excavacions arqueològiques de séquies, de terrasses i de nuclis d’habitatge, així com anàlisis paleoambientals i aplicar qualsevol altra metodologia o tecnologia nova que pot aparèixer en el futur. Encara queda molt de camí per recórrer i, per tant, el que s’explica en aquest llibre ha de ser sempre considerat com una primera hipòtesi de treball, un punt de partida per a una recerca interdisciplinària. Com deia, és possible que més endavant algunes o moltes de les hipòtesis i afirmacions provisionals que es fan en aquesta obra hagen estat confirmades, o matisades. Potser, fins i tot, rebutjades i corregides. Només el temps i la recerca ho dirà. En qualsevol dels casos, siga quin siga el resultat que ens aporten les noves recerques en el futur, serà la prova que tindrem un millor i més complet coneixement històric de la societat andalusina en general, i de les grans hortes en particular. Només per això haurà valgut la pena fer aquest treball, com una peça més del trencaclosques històric que hem d’intentar resoldre entre tots els investigadors.

1 Al llarg dels anys que ha durat aquesta recerca he rebut l’ajuda de moltes persones en diversos àmbits, i a totes n’estic ben agraït, però vull esmentar específicament aquells que en la darrera etapa m’han aconsellat, han fet crítiques oportunes al meu treball o m’han ajudat d’alguna manera: Enric Guinot com a director de la tesi i autor ara del pròleg; Josep Torró, Helena Kirchner i Antonio Malpica Cuello com a membres del tribunal que va jutjar la tesi; Pierre Guichard i Thomas F. Glick com a revisors de l’obra; Vicent Baydal com a difusor de la recerca i crític sempre punyent; Virgilio Martínez Enamorado en la part toponímica; i finalment Miquel Barceló, qui fa uns anys em va reorientar l’objectiu de la recerca i a qui crec que hauria agradat veure-la acabada. Tots ells m’han ajudat d’alguna manera a millorar aquest llibre, si bé els errors que (de segur) hi romanen són tots només meus.

2 Vint anys més tard es publicaria de nou en un recull de textos recopilats pels seus deixebles, anomenat Disertaciones y opúsculos, Madrid, 1928, pp. 309-313, on apareix amb el títol lleugerament modificat: «El sistema de riegos de la huerta valenciana no fue obra de los árabes».

3 T. F. Glick, Regadío y sociedad en la Valencia medieval, València, 1988, pp. 239-240 (original en anglès: Irrigation and Society in Medieval Valencia, Cambridge, Mass., 1970). Cal dir, d’altra banda, que a Marràqueix sí que hi ha hortes fluvials, i bastant més antigues i nombroses que no els qanats, segons es pot veure en P. Pascon, Le haouz de Marrakech, Rabat, 1977.

4 M. Tarradell, Història del País Valencià, Barcelona, 1965, p. 152. J. Llorca, «Romanidad de los riegos de la huerta valenciana», en Notas sobre la antigüedad de la agricultura y el regadío en tierras valencianas, València, 1964, pp. 104-114. A. López Gómez, «El origen de los riegos valencianos. Los canales romanos», Cuadernos de Geografía, 15 (1974), pp. 1-24. Els famosos canals romans abandonats havien estat abans «estudiats» per Rafael Valls, quasi al mateix temps que Ribera defensava la romanitat de l’horta, en R. Valls David, Pallantia, vulgo Valencia la Vieja; su historia, su río Turia y el Palancia, sus acueductos o canales de riego y abastecimiento de agua a algunas poblaciones y entre ellas nuestra ciudad de Valencia, Vinaròs, 1902. Més endavant veurem amb detall el tema dels aqüeductes romans (§ 5.1). Un altre autor de prestigi, citat sovint, que va defensar la romanitat de les grans hortes, fou l’arqueòleg i filòleg alemany Adolf Schulten, qui era expert en Tartessos però mai no va treballar sobre València.