Els constructors de l'Horta de València

5 T. F. Glick, Regadío y Sociedad..., cap. 9. A. Bazzana i P. Guichard, «Irrigation et société dans l’Espagne orientale au Moyen Age», en L’homme et l’eau en Méditerranée et au Proche-Orient, vol. I, Lió, 1981, pp. 115-140.

6 K. W. Butzer, J. Mateu, E. K. Butzer i P. Kraus, «L’origen dels sistemes hidràulics al País Valencià: romà o musulmà?», Afers, 7 (1988-89), pp. 9-68 [p. 28], que és traducció de «Irrigation Agrosystems in Eastern Spain: Roman or Islamic Origins?», Annals of the Association of American Geographers, 75/4 (1985), pp. 479-509. Les referències a la perspectiva geològica de Butzer en T. F. Glick, Paisajes de conquista. Cambio cultural y geográfico en la España medieval, València, 2007, p. 101, i en A. Furió, «I paesaggi dell’aqua nella Spagna mediterranea: le huertas e l’agricoltura irrigua», I paesaggi agrari d’Europa (secoli XIII-XV), Pistoia (Itàlia), 2015, pp. 323-384 [p. 355]. Sobre els aqüeductes romans de València i la coincidència d’alguns canals actuals amb les centuriacions, vegeu més endavant cap. V, § 1.

7 M. Barceló, «La qüestió de l’hidraulisme andalusí», en Les aigües cercades. Els qanat(s) de l’illa de Mallorca, Palma, 1986, pp. 9-46 [p. 10].

8 F. Beltrán, «An irrigation decree from Roman Spain: the Lex Rivi Hiberiensis», Journal of Roman Studies, 96 (2006), pp. 147-197; i especialment F. Beltrán i A. Willi, «El regadío en la Hispania romana. Un estado de la cuestión», Cuadernos de Prehistoria y Arqueología de la Universidad de Granada, 21 (2011), pp. 9-56.

9 Cal dir, no obstant això, que la publicació de la Lex rivi Hiberiensis és encara relativament recent, i que la realització d’estudis amb una major profunditat pot aportar amb el temps un augment del coneixements sobre la irrigació romana en els diversos sentits indicats, com ja els està aportant en altres temes en l’àmbit internacional. Si bé la recerca principal ha d’enfocar-se a través de l’arqueologia, en combinació amb la informació proporcionada per un document tan ric i suggeridor com és el bronze d’Agón.

10 F. Retamero, «Un conjunto de reglas sabias y ordenadas: la disciplina agraria del sultán», en De Toledo a Huesca. Sociedades medievales en transición a finales del siglo XI (1080-1100), Saragossa, 1998, pp. 61-66. M. Barceló, «Immigration berbère et établissements paysans dans l’île d’Eivissa, 902-1235: à la recherche de la logique de la construction d’une nouvelle societé», Castrum VII. Zones côtieres et plaines littorales dans le monde méditerranée au Moyen Âge: defénse, peuplement, mise en valeur, Roma, 2001, pp. 291-321.

11 A. M. Watson, «The Arab Agricultural Revolution and Its Diffusion, 700-1000», Journal of Economic History, 34 (1974), pp. 8-35; Agricultural Innovation in the Early Islamic World, Cambridge, 1983. Vegeu també T. F. Glick, Tecnología, ciencia y cultura en la España Medieval, Madrid, 1992.

12 A. M. Watson, «Arab and European agriculture in the Middle Ages: A case of restricted diffusion», Agriculture in the Middle Ages: Technology, Practice and Representation, Filadèlfia: 1995, p. 62-75.

13 Ningú ha discutit mai l’origen de l’horta de Múrcia des del treball de P. Díaz Cassou al final del segle XIX, tot i que s’han fet estudis posteriors. Vegeu, per exemple, J. Manzano Martínez, «Aproximación a la problemática histórica de un espacio hidráulico: la Huerta de Murcia», Memorias de Arqueología, 9 (1990), pp. 489-507 [pp. 497-498]. Trobem una altra anàlisi interessant des de la toponímia en R. Pocklington, Estudios toponímicos en torno a los orígenes de Murcia, Múrcia, 1990.

14 S. Gutiérrez, «El origen de la huerta de Orihuela entre los siglos VIII y XI. Una propuesta arqueológica sobre la explotación de las zonas húmedas en el Bajo Segura», Arbor, 593 (1995), pp. 65-94; R. Azuar i S. Gutiérrez, «Formación y transformación de un espacio agrícola islámico en el sur del País Valenciano: el Bajo Segura (siglos IX-XIII)», Castrum 5, Madrid, 1999, pp. 201-211. Enrere ha quedat ja la polèmica sobre l’origen ètnic (àrab o indígena?) d’aquesta població: S. Gutiérrez, «La arqueología en la historia del temprano al-An-dalus: espacios sociales, cerámica e islamización», en Histoire et archéologie de l’Occident musulman (VIIe-XVe siècle): Al-Andalus, Maghreb, Sicile, Tolosa, 2012, pp. 33-66. Sobre l’origen de l’horta d’Oriola vegeu també M. de Gea, «La construcción del paisaje agrario en el Bajo Segura. De los orígenes hasta la implantación de la red de riego-drenaje principal en el Alfoz oriolano», Alquibla, 1 (1995), pp. 65-99; M. de Gea, «La formación y expansión decisiva de la huerta de Murcia-Orihuela: un enfoque desde la perspectiva de la Orihuela musulmana (siglos VIII-XIII)», Alquibla, 3 (1997), pp. 155-217. Aquest autor planteja que inicialment la vall del Segura era cultivada, com el Nil, a Egipte, gràcies a crescudes estacionals que depositarien llims rics sobre el sòl. La xarxa de séquies actual s’hauria construït a partir del Califat, planificades per l’Estat, i aprofitant en part desaigües naturals. Es tracta, sens dubte, d’hipòtesis interessants, especialment la primera, però caldria treballar-les més mitjançant anàlisis morfològiques. Vegeu el que diu al respecte, des del punt de vista només de la documentació escrita, R. Pocklington, «Observaciones sobre el aprovechamiento del agua torrencial para la agricultura en Murcia y Lorca durante la época árabe», en Avenidas fluviales e inundacions en la cuenca del Mediterráneo, Alacant, 1989, pp. 395-401. Finalment, sobre Elx vegeu R. Azuar, «Espacio hidráulico y ciudad islàmica en el Vinalopó. La huerta de Elche», en Agua y territoro. Ier Congreso de Estudios del Vinalopó, Petrer, 1998, pp. 11-31.

15 R. Martí i S. Selma, «La huerta de la madīna de Šubrub (Segorbe, Castelló)», Boletín de Arqueología Medieval, 9 (1995), pp. 39-51.

16 Aquesta hipòtesi fou plantejada inicialment en un congrés que va tenir lloc el 1996 en homenatge a Pierre Guichard (Vint anys d’al-Andalus), les actes del qual mai no van arribar a veure la llum, ni els autors han decidit publicar el treball pel seu compte, de manera que no coneixem amb detall els arguments esgrimits. No obstant això, la hipòtesi ha estat àmpliament difosa per altres autors, com ara T. F. Glick, qui la cita en diversos llocs. L’any 2000 aquests dos autors van participar en la publicació d’un llibre de divulgació coordinat per A. Furió sobre la Historia de la ciudad de Valencia, on van explicar molt breument la hipòtesi en un petit capítol anomenat «La huerta islámica de Valencia» (pp. 50-53). Posteriorment ha estat C. Sanchis Ibor, que va tenir accés al text inèdit, qui es va encarregar d’exposar alguns detalls més sobre aquesta hipòtesi en un treball científic, tot i que referits exclusivament a la séquia de Favara, en Regadiu i canvi ambiental a l’Albufera, València, 2001, pp. 74-76. No obstant això, la idea no ha estat ja més desenvolupada posteriorment. Cal dir, d’altra banda, que la idea inicial segons la qual els espais hidràulics haurien estat més petits en època andalusina, i després de la conquesta cristiana haurien quedat integrats en nous sistemes hidràulics més grans, ja havia estat llançada el 1989 pel mateix J. Mateu com una hipòtesi de treball bastant intuïtiva (i certament interessant en aquell moment) referida a la Ribera del Xúquer i la Plana de Castelló-Borriana, «Assuts i vores fluvials regades al País Valencià medieval», en Los paisajes del agua, València, 1989, pp. 165-185.

17 J. Negre, «Origen y desarrollo de la huerta de Tortosa (siglos IV-XII). El proceso de formación de un macro-espacio irrigado en el levante penínsular», Revista de Historia Agraria, 66 (2015), pp. 13-42 [p. 32].

18 Per descomptat, hi ha més casos estudiats dels que esmentaré ací tot seguit, però no els consideraré com grans hortes per la seua mida i, sobretot, pel fet de no ser hortes periurbanes. Vegeu per exemple J. M.ª Martín Civantos, «Sistemas hidráulicos en la Sierra Norte de Sierra Nevada (Granada-Almeria)», Hidráulica agraria y sociedad feudal, València, 2012, pp. 225-260; A. Puy, «Land selection for irrigation in al-Andalus, Spain (8th century A.D.)», Journal of Field Archaeology, 39:1 (2014), pp. 84-100.

19 M. Barceló, «El diseño de espacios irrigados en Al-Andalus: un enunciado de principios generales», El agua en zonas áridas. Arqueología e Historia. I Coloquio de Historia y Medio físico, Almería, 1989, vol. 1, pp. 15-40.

20 L’excepció en aquells primers anys seria la zona irrigada al voltant de la vila d’Eivissa, que fou estudiada amb la metodologia de l’arqueologia hidràulica i la morfointerpretació, i es va arribar a la conclusió que havia estat construïda conjuntament entre la madīna i les alqueries del voltant. Ara bé, cal tenir en compte que estem parlant d’una madīna molt petita, i que no es tracta d’una horta fluvial sinó d’una àrea dessecada amb irrigació de sénies de sang, per tant, és un primer indici però no és comparable a les magnituds de les grans hortes que estem tractant ací. M. Barceló, H. Kirchner i R. González Villaescusa, «La construction d’un espace agraire drainé au ḥawz de la Madîna de Yabîsa (Ibiza, Baléares)», en La dynamique des paysages protohistoriques, antiques, médiévaux et modernes. XVIIe Rencontres Internationales d’Archéologie et d’Histoire d’Antibes, Sophia, Antipolis, 1997, pp. 113-125.

21 P. Cressier i M. Osuna Vargas, «Loin des lieux communs: la construction des espaces irrigués de la Vega de Grenade (Espagne)», Ruralia V - Památky Archeologické 17 - Water management in Medieval rural economy, Praga, 2005, pp. 49-54.

22 E. Guinot, «L’Horta de València a la baixa Edat Mitjana», Afers, 51 (2005), pp. 271-300; «Agrosistemas del mundo andalusí: criterios de construcción de los paisajes irrigados», en Cristiandad e Islam en la Edad Media Hispana, Logronyo, 2008, pp. 209-238.

23 D. Aviñó, El paisaje de la Huerta en el Sharq al-Andalus: el Palmeral de Elche, Universidad de Murcia, 2014, tesi doctoral inèdita.

24 Molt recentment, al setembre de 2017, s’ha defensat a la Universitat d’Alacant la tesi doctoral de Míriam Parra, «Paisaje, explotación agrícola y agua en las tierras meridionales valencianas: la organización social del espacio. La huerta y campo de Orihuela (siglos XIII-XVI)», on es proposa que les sénies identificades per Sonia Gutiérrez a través dels cadufs extraurien l’aigua de la séquia anomenada «de la rueda de la Bernarda», que parteix de l’assut de Rojales sobre el Segura i encercla els jaciments arqueològics d’època altmedieval. De fet, seguint una idea anterior de De Gea, l’autora argumenta que les sénies no podien extraure aigua del subsòl com deia Gutiérrez, perquè la capa freàtica en aquesta zona és massa salada. De la mateixa manera, sobre els cabezos d’Albatera esmenta una alqueria de poblament dispers, ben estudiada arqueològicament, envoltada per una xarxa de drenatge en la qual també s’empraven sénies en època històrica per a elevar aigua de reg als camps (pp. 299-301). A falta d’una datació arqueològica d’aquests canals, doncs, la proposta de Parra sembla aclarir l’origen de les sénies altmedievals de la marjal d’Oriola, i això implica que el sistema fluvial és més antic que la data del segle XI que aporta al-Udhri per a la séquia de Callosa, almenys per a la séquia indicada que parteix de l’assut de Rojales, el darrer assut històric situat sobre el Segura.

25 En qualsevol cas, caldria preguntar-se per què es refereix als habitants de la ciutat d’Oriola en general i no esmenta cap governant estatal concret, com seria més lògic si hagués estat construïda per un governador o per ordre del poder central. Cal tenir present que, a al-Andalus, la ciutat no té unes autoritats oficials que representen els seus habitants al marge del poder estatal, com les que hi ha a les ciutats cristianes. Hi ha una aljama com a les comunitats rurals, però evidentment no té la capacitat de domini sobre la població rural que implica la construcció d’un sistema d’irrigació suposadament urbà.

26 H. Kirchner i A. Virgili, «Un espacio de cultivo urbano en al-Andalus: Madīna Turṭūša (Tortosa) antes de 1148», Historia Agraria, 62 (2014), pp. 11-45. Cal tenir present que estem parlant de l’horta més immediata a la ciutat, i no del conjunt d’espais irrigats situats al llarg del tram final de l’Ebre que sí que podríem considerar com una horta de Tortosa en un sentit ampli i equivalent al de l’Horta de València en època andalusina. En aquest territori més ample sí que hi ha assentaments camperols amb espais hidràulics propis i, segons defensen aquests autors, no hi ha «indicis de cap mena de dirigisme estatal». H. Kirchner, A. Virgili, J. Marfull, N. Pacheco, M. Pica i M. Rovira, «Espais agraris, assentaments andalusins i la ciutat de Tortosa (Baix Ebre)», en I Jornades d’Arqueologia de les Terres de l’Ebre, Tortosa, 2016, pp. 531-549 [p. 547]. D’altra banda, cal esmentar l’horta de Lleida com a exemple d’espai irrigat urbà molt semblant al de Tortosa, malgrat que el nivell de destrucció actual impedeix fer aproximacions fiables a la seua morfologia i, per tant, extraure’n conclusions. Vegeu especialment J. Brufal, «El agua en la Lleida musulmana: la huerta de Lleida, el secano de Castelldans y el humedal del Fahs maškīğan», en Agua y Sociedad en la Edad Media hispana, Granada, 2013, pp. 275-298. A Lleida també hi ha sistemes hidràulics camperols un poc més lluny de la ciutat, però dins de la seua àrea d’influència, que estan sent estudiats per J. Marfull, «Un sistema hidráulico feudal en el valle del Segre: la acequia de Torres», Irrigation, Society and Landscape. Tribute to Thomas F. Glick, València, 2014, pp. 155-171.

27 Un primer avanç en M. Jiménez Puertas i L. Martínez Vázquez, «La organización social de un espacio andalusí. Reflexiones en torno a la Vega de Granada», en Mundos medievales. Espacios, sociedades y poder, Santander, 2012, pp. 159-172; i més recentment la tesi doctoral inèdita de Luis Martínez Vázquez, La Vega de Granada. Transformación y cambio de los paisajes entre el Reino Nazarí y el Reino de Granada, Universitat de Granada, 2015, on planteja l’existència d’algunes àrees de construcció estatal.

28 P. Cressier, «Géométrie des réseaux et marqueurs des territoires», Mélanges de la Casa de Velázquez, 36/2 (2006), pp. 39-59. Vegeu també l’anàlisi morfològica sobre un d’aquests espais hidràulics nord-africans en R. González Villaescusa, «Morfología agraria y prospecciones hidráulicas del valle del Ourika-Aghmat (Província de Tahannawt)», en Las formas de los paisajes mediterráneos, Jaén, 2002, pp. 355-371.

29 A. Furió, «La ciudad y la Huerta: una relación de interdependencia», en La Huerta de Valencia. Un paisaje cultural con futuro incierto, València, 2012, pp. 33-54; «I paesaggi dell’aqua...», pp. 323-384; «València, “mare e cap de tot lo regne”», Afers, 80-81 (2015), pp. 149-179 [pp. 159-160]. En realitat, aquest autor ha fet la seua crítica basant-se en la llarga tradició historiogràfica que hem vist en aquest apartat sobre l’origen estatal de les grans hortes periurbanes. No obstant això, en el darrer article esmentat, Furió planteja diverses preguntes sobre el paper de la ciutat en la construcció de l’Horta de València que resulten molt pertinents, a les quals cal donar unes respostes argumentades basades en la recerca.

30 A. Malpica Cuello, «Urban life in al-Andalus and its role in social organization and the structure of settlement», Imago Temporis: Medium Aevum, IV (2010), pp. 25-49; «La ciudad de Madinat Ilbira y el poblamiento de la Vega de Granada (siglos VIII-XI)», Mundos Medievales: espacios, sociedades y poder, Santander, 2012, pp. 681-692. Sobre aquest tema vegeu més endavant el capítol VII.

31 Així ho advertia A. Malpica Cuello, «Arqueología hidráulica y poblamiento medieval en la Vega de Granada», Fundamentos de Antropología, 6-7 (1997), pp. 208-231 [p. 218]. També ho va dir J. Torró, referint-se a operacions de colonització cristiana però en un mateix sentit, en «Arqueologia de la conquesta. Registre material, substitució de poblacions i transformació de l’espai rural valencià (segles XIII-XIV)», en El feudalisme comptat i debatut. Formació i expansió del feudalisme català, València, 2003, pp. 153-200 [p. 172].

32 Abans de la redacció final d’aquesta obra, i al llarg del procés d’investigació, ja han estat publicats alguns articles en els quals he anat avançant versions primerenques de l’estudi morfològic de l’Horta de València que seran citats més endavant, on s’ha evidenciat que la metodologia aplicada per a les grans hortes periurbanes és vàlida i correcta. Un resum dels estudis més primerencs en F. Esquilache, «Perspectivas y problemas en la aplicación de la Arqueología hidráulica a las grandes huertas fluviales. Balance de la investigación en la huerta de Valencia», en Estudiar el pasado: aspectos metodológicos de la investigación en Ciencia de la Antigüedad y de la Edad Media, Oxford, 2012, pp. 211-221.

33 H. Kirchner, «Archaeology of the Landscape and Archaeology of the Farmed Areas in the Medieval Hispanic Societies», Imago Temporis. Medium Aevum, 5 (2011), pp. 87-118. Vegeu un recull de treballs en aquest sentit en H. Kirchner (ed.), Por una arqueología agraria. Perspectivas de investigación sobre espacios de cultivo en las sociedades medievales hispánicas, Oxford, 2010, especialment la proposta final.

34 Com a exemple, vegeu el recull de J. Torró i E. Guinot, Hidráulica agrària y sociedad feudal, València, 2012. També hi ha diversos treballs referits a la Catalunya feudal, per exemple de H. Kirchner, o el treball de C. Batet, L’aigua conquerida. Hidraulisme feudal en terres de conquesta, Barcelona i València, 2006.

35 Sobre el naixement de la metodologia vegeu la «Introducción» a M. Barceló, H. Kirchner i C. Navarro, El agua que no duerme. Fundamentos de la arqueologia hidràulica andalusí, Granada, 1995, pp. 9-10.

36 H. Kirchner i C. Navarro, «Objetivos, métodos y práctica de la arqueología hidráulica», Archeologia Medievale, 20 (1993), pp. 121-150. Després es va publicar de nou en la revista Arqueología y territorio medieval, 1 (1994), pp. 159-182; i encara en el llibre recull El agua que no duerme. Fundamentos de la arqueologia hidràulica andalusí, Granada, 1995, pp. 91-118. Posteriorment la qüestió metodològica i la classificació de sistemes ha estat actualitzada en H. Kirchner, «Arqueologia hidràulica i tipologia d’espais irrigats andalusins», Arqueologia Medieval III. La prospecció i el territori, Lleida, Pagès editors, 2010, pp. 129-146.

37 H. Kirchner i C. Navarro, «Objetivos, métodos y práctica...», p. 132.

38 E. Guinot i S. Selma, «L’estudi del paisatge històric de les hortes mediterrànies: una proposta metodològica», Revista Valenciana d’Etnologia, 3 (2008), pp. 100-124.

39 Ja ho va advertir J. Torró, «Arqueologia de la conquesta»..., p. 172.

40 En realitat existeixen tècniques òptiques que permeten veure relativament bé el relleu físic en una fotografia bidimensional, incloent-hi les terrasses agrícoles, però per ara només funcionen en les zones de pendents pronunciats, de muntanya, i no en una plana litoral com la que ocupa l’Horta de València.

41 H. Kirchner, La construcció de l’espai pagès a Mayūrca: les valls de Bunyola, Orient, Coanegra i Alaró, Palma, 1997.

I. LA SOCIETAT RURAL ANDALUSINA

Tota recerca científica comença sempre observant allò que han dit abans altres autors sobre el tema d’estudi, i ja ha quedat establert que el vertader objectiu d’aquest treball és la societat andalusina, per això resulta pertinent començar amb un primer capítol de caire historiogràfic sobre l’estat de la qüestió, més enllà del que ja hem vist del context en què s’engloba la recerca sobre les grans hortes fluvials periurbanes. Per descomptat, la nòmina d’autors implicats en l’estudi d’al-Andalus i les diverses visions del tema s’allarguen bastant en el temps, i han adquirit un volum suficientment important per a admetre des del primer moment que el repàs argumental que fem en aquest capítol haurà de ser massa esquemàtic per a recollir amb prou detall tot el debat historiogràfic generat fins ara. Per aquest motiu, assumint de bestreta el perill que això suposa, prestaré més atenció als autors que han treballat sobre Šarq al-Andalus i només tractaré les propostes dels darrers quaranta anys –a més d’un breu apartat sobre els antecedents–, centrant-me específicament en els autors que han fet una major aportació al debat, d’entre els quals cal destacar indubtablement l’historiador Pierre Guichard.

El darrer apartat està destinat a intentar analitzar el que sabem del funcionament intern de les comunitats rurals andalusines, més enllà de la seua plasmació territorial en el poblament i l’espai agrari. Però tractaré de fer algunes comparacions amb els treballs realitzats pels antropòlegs al Magrib en els darrers cent anys, intentant buscar així paral·lels entre les comunitats rurals andalusines medievals i les magrebines d’època contemporània. Fet i fet, la intenció de tot plegat no és únicament veure com era la societat andalusina a partir de la recerca que s’ha fet fins ara, sinó també com va evolucionar i com es reflecteix això en els espais agraris.

1. ELS ANTECEDENTS HISTORIOGRÀFICS

El elemento árabe entró en dosis casi infinitesimal en la química social de los musulmanes españoles; la mejor denominación que se les puede dar no es la de árabes, sino la de españoles; son de raza hispana, aunque en algunas familias se mezclara la sangre extranjera y, además, fuesen musulmanes. Ahora bien, ese elemento árabe, aunque poco numeroso, trajo una lengua e impuso por la fuerza militar ciertas costumbres y modas asiáticas, una organización política y una religión, y ésta se difundió más que la raza. Al aceptarse la religión, vino ésta a colorear de tal modo la sociedad andaluza, que todos parecieron árabes, como una pequeña cantidad de anilina roja es suficiente para enrojecer las aguas de un estanque, sin que la composición química de las mismas se llegue a alterar sensiblemente.1

L’autor d’aquestes paraules, el valencià Julián Ribera (1858-1934), no fou precisament el més important dels arabistes del segle XIX i bona part del XX, ni tampoc el que més aportacions va fer a l’estudi històric d’al-Anda-lus d’entre els deixebles de Francisco Codera (1836-1917). De fet, els arabistes més importants que es van ocupar de la història d’al-Andalus en el període indicat no eren espanyols, com per exemple el neerlandès Reinhart Dozy (1820-1883) o el francès Évariste Lévi-Provençal (1894-1956). No obstant això, la metàfora que apareix al text que encapçala l’apartat, en què Ribera compara el paper exercit per l’islam sobre la població indígena his-pano-romana de la península Ibèrica amb els efectes de tintura que provoca l’anilina roja sobre l’aigua sense cap canvi químic, ha estat citada profusament per molts autors a causa de la claredat amb què exposa de quina manera l’arabisme del seu temps percebia la societat andalusina. Però és així també com ho concebia la historiografia, ja que aquest autor va ser un dels principals inspiradors de Claudio Sánchez-Albornoz ja al segle XX, qui va afirmar que l’aportació de població oriental posterior a la conquesta del 711 fou massa dèbil i massa ràpidament assimilada per la societat indígena per a creure que «l’Espanya musulmana» fou una «civilització oriental», i per a considerar la població com a «semítica», seguint la rebuscada terminologia que s’emprava en aquella època.2

Més enllà de l’anècdota de Ribera, doncs, per a Sánchez-Albornoz i la major part dels historiadors del segle XX, la societat musulmana de la península Ibèrica hauria estat profundament occidental (paper més lliure de la dona, pervivència de la població mossàrab i d’una llengua –única i comuna– derivada del llatí, consum de vi tot i la prohibició alcorànica, etc.), malgrat la islamització i arabització dels seus habitants, els quals haurien estat majoritàriament descendents dels indígenes hispans de l’època visigòtica. Tot això, a més a més, hauria diferenciat clarament la societat d’al-Andalus de la resta de societats islàmiques medievals, identificant els musulmans peninsulars com a espanyols, que era el vertader objectiu d’aquesta construcció historiogràfica.