Els constructors de l'Horta de València

Finalment, pel que fa als beni- que presumptament farien referència a «llinatges» aristocràtics, que és la proposta de Manzano, cal recordar dues qüestions. En primer lloc, que no tots els llinatges que aconsegueixen un cert poder polític ho fan des del primer moment i, per tant, poden haver donat nom a un assentament abans d’assolir-lo. I, en segon lloc, cal recordar que els diversos llinatges que formen part d’un mateix clan o tribu no tenen tots el mateix poder polític, de manera que un grup de camperols assentats en una zona indeterminada d’al-Andalus i un llinatge amb poder a Còrdova podrien ser descendents d’un mateix epònim (real o fictici) i per tant compartir el mateix nom clànic, sense que aquests tinguessen cap relació directa entre ells.78

L’interès d’Eduardo Manzano per negar la hipòtesi clànica dels beniproposada inicialment per Guichard –i ara àmpliament acceptada per les semblances evidents amb el cas magrebí–, s’emmarca en la seua completa negació de l’existència d’una societat tribal en al-Andalus des del segle VIII. Per a aquest historiador, la societat andalusina estava formada per faccions que competien entre elles pel poder. Entenent per facció (que no fracció) un grup jerarquitzat amb un cap militar al seu front, que es presenta molt cohesionat gràcies a un conjunt d’obligacions recíproques que s’articulen a través de la clientela (walā‘), les quals vincularien a les poblacions sotmeses amb un cap militar concret i la seua família.79 Tanmateix, fins i tot en cas d’acceptar de forma hipotètica que açò fos així per als grups àrabs en el segle VIII, com ha explicat Miguel Jiménez Puertas aquesta estructura explicaria l’organització política dels conqueridors, però no l’organització socioeconòmica a l’interior d’aquestes presumptes faccions.80

Manzano intenta solucionar aquesta incongruència argumentant que, en realitat, es tracta d’una societat de llinatges, entre els quals només alguns serien dominants, i els fills dels caps militars heretarien el nom, el prestigi i l’autoritat dels seus pares, més tard reconeguda per l’Estat. Així, haurien estat aquests llinatges dominants, que destacaven per damunt dels altres, els que haurien provocat la ruptura i desaparició de la societat tribal, tant entre els àrabs com entre els berbers, abans fins i tot de la conquesta de la península.81 I són també ells els que donarien nom als topònims en beni-, per ser aquestes les seues «propietats». El problema de l’argumentació d’aquest autor, sovint adduït pels seus crítics, és que només es basa en fonts escrites emanades del poder i dels seus cercles pròxims, que és una informació molt parcial que no té en compte la gran massa de la societat camperola; o només la té en compte com a objecte fiscal de l’Estat.82 De fet, existeix una explicació més plausible per a l’existència de llinatges dominants, especialment en la frontera o allà on el poder estatal era més dèbil, i una vegada més la podem trobar fent un paral·lelisme antropològic amb el Magrib contemporani.

En primer lloc, cal recordar que dins del sistema social gentilici existeixen caps tribals, i que una tribu és realment una estructura de poder polític jerarquitzada malgrat el que puga semblar per l’existència d’assemblees. Tanmateix, el poder d’aquests caps o xeics sol ser molt limitat, i a més és canviant, de manera que el fenomen dels llinatges dominants de la frontera andalusina al segle IX, que ha estudiat Manzano, té un paral·lel més ajustat amb el fenomen dels caids, que es va produir al Magrib en el segle XIX. En realitat, es tractava de caps tribals que en un moment de crisi –com ho va ser l’inici del colonialisme europeu– van aconseguir acumular poder per a dirigir la defensa del grup, i després no el van lliurar en un temps bastant prolongat. És allò que en antropologia es coneix habitualment com a cacicats.83 De fet, segons diu Montagne, un amghar –que és com es diuen aquests «caps» en llengua amazic– només pot aparèixer en un context tribal independent, al marge de l’Estat.

És posteriorment quan l’amghar, una vegada consolidat el seu poder tribal, pacta amb l’Estat un reconeixement explícit per a convertir-se en caid.84 L’origen del poder personal d’aquests personatges, doncs, és doble: d’una banda tenen el reconeixement dels seus com a caps tribals i, de l’altra, un reconeixement del poder estatal que els declara representants seus. Possiblement, és el mateix que va passar a al-Andalus al segle IX fins a la consolidació total del califat, amb llinatges berbers com els Banū Zannūn, els Banū Ġazlūn o els Banū Razīn que Eduardo Manzano esmenta en els seus treballs.85 Poders tribals que, de vegades, també eren reconeguts per l’Estat omeia a canvi de la seua submissió formal, i alguns van aconseguir mante-nir-se fins a les taifes, però que a la llarga estaven condemnats a desaparèixer. Bé per la mateixa acció de l’Estat, o bé pel funcionament del sistema tribal.

En qualsevol cas, independentment de l’encert o no d’aquesta darrera hipòtesi, un aspecte de la proposta de Manzano que caldria no negligir és el de la importància dels «llinatges» en l’estructura social andalusina. No sols dels llinatges «aristocràtics», com en diu ell, sinó la de tots els llinatges de la societat. De fet, si ens fixem de nou en els paral·lels antropològics, veurem que, en l’organització social i en el funcionament polític de les comunitats rurals de camperols sedentaris del Magrib, la tribu i el clan són bastant secundaris. No tenen cap implicació en la vida econòmica, i molt poca en el poblament o en l’explotació del territori i els recursos naturals, al contrari que en el cas dels pastors seminòmades. En el cas d’al-Andalus, des que Guichard va llançar la seua proposta de societat tribal el 1976, la historiografia sempre ha parlat de la tribu (qabīla) i del clan (qawm) com si foren quasi les úniques fraccions de l’estructura social tribal.86 Però si el paral·lelisme antropològic amb el Magrib que hem vist fins ara és correcte, allò més important des d’un punt de vista econòmic eren els «llinatges», que són els ikhs dels berbers de l’Alt Atles dels quals parlen els antropòlegs. Això és, la família extensa típica de les societats gentilícies, patriarcal i jerarquitzada, representada en la ğama‘a pel xeic o cap de família, que és qui coordina els processos de treball de tot el grup.

D’aquests llinatges formen part només dues, tres o quatre generacions com a molt (incloent-hi els oncles i els cosins en el cas de les famílies més grans i desenvolupades pel pas del temps), i la major part dels seus membres han conegut viu el fundador que els dona nom; si no és que encara ho està com és més habitual. Almenys a l’inici, tots ells comparteixen la casa del pare i, més tard, en créixer el grup amb el matrimoni dels fills, solen ocupar diverses cases agrupades o properes, tot i que això no és una norma infrangible. En el cas dels llinatges sedentaris, gestionen habitualment de forma conjunta la terra de cultiu (encara que legalment la possessió de la terra és individual, com veurem), comparteixen el torn de reg quan hi ha una organització gentilícia en l’ús dels sistemes hidràulics i, a més a més, solen posseir entre tots plegats el ramat, encara que siga un dels fills qui se n’ocupe per tots i el pare qui en dispose habitualment.87

Però, ¿de veritat famílies extenses, que acollien al seu si diversos matrimonis o famílies conjugals, compartien la mateixa casa en al-Andalus? Aquesta és una pregunta que per ara no té una resposta clara, tot i que conèixer-la ajudaria a saber si el paper de les famílies extenses era tan important com ho sembla en aquesta societat. Fins fa poc no coneixíem encara satisfactòriament l’estructura de la casa rural andalusina, si bé se’n sabien alguns dels seus trets bàsics, ja que en les darreres tres dècades s’han realitzat excavacions arqueològiques d’alqueries, o cases aïllades de forma ocasional, i fins i tot es van organitzar dos col·loquis sobre el tema.88 Amb tot, el ben cert és que pocs autors s’han aventurat a tractar la qüestió del nombre d’ocupants de cada habitatge, i no han anat molt més enllà de l’organització estructural de la casa, l’estudi dels materials de construcció i dels aixovars ceràmics. L’excepció en seria el Castillejo de Los Guájares, a Granada, on els arqueòlegs plantejaren la possibilitat que les cases potser estaven ocupades per famílies extenses.89 O les propostes de Josep Torró a partir de l’anàlisi dels despoblats moriscos, amb unes conclusions semblants, allargant així l’existència de la família extensa entre el musulmans més enllà del període andalusí estricte.90

Comptat i debatut, el que ens diuen els estudis sobre habitatges andalusins és que, al contrari que la casa urbana de pati central envoltat d’estances, no és habitual que en la casa rural hi haja també construccions pels quatre costats. I l’espai descobert, a banda de ser un pati, actua també com a corral amb accés directe al carrer per al bestiar. En les cases urbanes sol haver-hi una cuina separada de la resta, mentre que en la casa rural és més habitual que no hi haja tanta separació per l’ús entre estances, les quals solen ser allargades, amb la llar, que servia tant per a cuinar com per a escalfar-se, directament a terra, i on també es menja i es dorm, ja que és una sala d’estar i fins i tot un espai de treball.91 De fet, quan es localitzen restes de llars domèstiques en totes les estances de la casa (deixant de banda magatzems o corrals), i l’aixovar ceràmic trobat en cadascuna d’elles és molt similar, com passa de vegades, es pot deduir que totes les estances tenien el mateix ús múltiple. ¿Vol dir això que cadascuna de les estances independents i amb llar pròpia, que generalment no es comuniquen entre elles excepte a través del pati o corral, corresponen a una família conjugal formada per l’home, la dona i els fills no casats, i per tant el conjunt de la casa pertany a una família extensa?

A una conclusió semblant ha arribat recentment Sonia Gutiérrez, qui ha fet una nova lectura arqueològica de l’habitatge andalusí en un context social, ajudant-se també de paral·lels antropològics nord-africans. Així, després de rebutjar l’atribució que s’ha fet tradicionalment de les cases unicel·lulars a grups ètnics berbers i de les cases pluricel·lulars (amb més d’una estança) a grups ètnics àrabs o islàmics, aquesta autora ha plantejat una evolució diacrònica de l’estructura de la casa andalusina. Segons argumenta, la típica casa islàmica amb pati central no respondria a una tradició mediterrània heretada d’època antiga, com s’ha afirmat tradicionalment, sinó que seria l’estadi final d’una evolució que parteix de la casa unicel·lular allargada, i que passa per una especialització en l’ús de les estances que es van construint després al voltant d’un espai obert, que anomena «protopati». Més enllà de l’evolució diacrònica de la casa, doncs, que és una proposta interesant però que podria ser més o menys discutible amb noves dades, allò més important per al tema que ens ocupa ara és que per a Gutiérrez aquest patró d’assentament suggereix també

una relativa segmentación social, al reconocerse más de un hogar dentro de cada unidad doméstica, con todas las implicaciones sociales que tal hecho puede tener respecto al reconocimiento de células conyugales dentro de un grupo familiar extenso, que cohabita en la misma unidad doméstica en razón de su parentesco.92

És cert que ha estat força habitual recórrer a paral·lels antropològics per a fer comparacions amb estructures domèstiques similars del Magrib, i veure així quin tipus de famílies ocupen aquest tipus d’habitatge multicel·lular. En realitat, existeix una certa diversitat geogràfica en la tipologia de les cases rurals magrebines, però tot i això comparteixen amb les andalusines l’estructura bàsica i la funcionalitat.93 A la Cabília, per exemple, al nord d’Algèria, les famílies extenses (‘āyla en àrab modern) viuen juntes en cases amb una estructura similar a la descrita en el cas andalusí, en què cada família conjugal (beyt) s’allotja en una de les estances que estan situades al voltant del pati comú, a les quals només es pot accedir a través d’aquest. El pati, de fet, és l’espai de sociabilitat en què la major part dels membres de la casa passen el temps quan fa bon oratge, especialment les dones. I és al pati on estan situats, també, els estables, que són comuns per a tota la família, com ho són els animals que acullen, malgrat que és el pare qui pot disposar-ne.94 Tot açò no vol dir, per descomptat, que totes les cases andalusines acollien famílies extenses –com tampoc no ho fan les magrebines–, i és especialment en les ciutats on sembla que aquesta possibilitat disminueix. Tot depèn, de fet, de l’estat evolutiu de cada família. Però tot indica que en molts casos podria haver estat així, i cal tenir en compte molt especialment les petites alqueries, o barris d’alqueria, que presenten un nombre molt limitat de cases i de les quals a penes se n’ha excavat cap.

Degueren ser aquests llinatges o famílies extenses, probablement, les que van fer aparèixer molts dels topònims en beni- que no estan identificats com una fracció tribal, i també els que deriven de noms comuns com Banī Muḥammad o Banī Ibrāhīm, etc., ja que aquests serien el resultat de l’emigració a curt radi d’un llinatge que abandonava l’assentament inicial i s’instal·lava en un nou assentament, fundant així una nova alqueria o barri d’alqueria. Així doncs, no van ser sols els noms tribals i clànics els que van crear topònims, com s’ha afirmat, ja que les xarxes de poblament no són estructures fixes i tancades: evolucionen. De fet, contínuament es creen nous llinatges, que no són més que el resultat de la segregació i emigració d’un individu o família conjugal que abandona el nucli familiar original per a instal·lar-se en un altre lloc. Aquesta nova família, si no passa res extraordinari, haurà esdevingut un llinatge o família extensa en dues o tres generacions. És el que insinuen les fonts àrabs quan diuen que l’avi o un altre avantpassat de tal o tal personatge fou el primer que es va instal·lar en un lloc. I, de la mateixa manera, tot i que devia ser força més estrany, també es podien donar casos d’extincions de llinatges, que explicarien els assentaments que van desaparèixer molt abans de la conquesta cristiana i ara es poden detectar arqueològicament. Fins i tot de reocupació dels assentaments abandonats per altres grups o llinatges.

En qualsevol cas, ja hem vist que no tots els llinatges d’una sola alqueria han de presentar lligams biològics necessàriament, i que és força habitual que es barregen amb llinatges d’altres clans i tribus per a formar assentaments més grans encara, tot i que intenten agrupar-se familiarment dins de l’espai d’habitatge. Això no impedeix, però, que l’organització i el funcionament intern de l’aljama presente igualment una estructura de caire tribal, tot i no ser-ho sempre realment, com veurem a continuació. Perquè les societats són sempre mes complexes del que es pretén amb classificacions i models generals antropològics.

4.2 L’organització política de les aljames i la coordinació dels processos de treball

Realment, sabem molt poc sobre com era l’organització política en l’interior d’una aljama rural, més enllà de l’existència d’un consell de vells o xeics (< šuyūkh), que com hem vist són els que en el moment de la conquesta valenciana del segle XIII pactaven i parlamentaven amb el rei, o rendien castells, tot i que en altres ocasions ho fes un qā‘id en nom de l’Estat.95 En qualsevol cas, pel que hem vist adés, resulta molt raonable comparar la seua organització politicosocial amb la de les aljames magrebines descrites pels antropòlegs, en les quals també hi ha un consell de xeics que són els representants de tots els llinatges o famílies extenses (jeràrquiques i patriarcals) de la comunitat rural. No està massa clar, però, si en el cas andalusí també es pot trobar la dualitat magrebina de què hem parlat, amb l’existència d’un consell de xeics per a temes de caràcter polític i una altra assemblea distinta formada per tots els homes de l’aljama per a tractar temes de coordinació del treball.

En qualsevol cas, bé en consells de xeics o bé en assemblees comunitàries, com ja va avançar en el seu dia Miquel Barceló seria en aquestes reunions on, sense massa dubte, es tractarien i decidirien els assumptes que afectaven el conjunt de la comunitat.96 Per exemple, canvis en els torns de reg, gestió de les zones de pastura comunals, acords amb les aljames veïnes, etc. En definitiva, assumptes i problemes de gestió agropecuària i de coordinació del treball, que devien ser les qüestions discutides més habitualment. Així, seria l’assemblea de l’aljama l’encarregada de decidir i organitzar l’escura i reparació de les infraestructures de reg a nivell local; i l’encarregada d’organitzar i de supervisar el compliment de la sukhra per part de tots els membres de la comunitat, que era l’obligació de contribuir, bé amb diners o més sovint amb treball, al manteniment dels castells-refugi i al seu aprovisionament constant de llenya i d’aigua. De fet, l’aljama devia ser també l’encarregada de repartir les càrregues del pagament de la farḍa entre totes les famílies de la comunitat, d’acord amb les seues possessions; això és, la imposició extraordinària i extraalcorànica que es pagava a l’Estat de forma comunitària.97

En aquest sentit, les fatāwā que s’han conservat de tot al-Andalus són ben explícites a l’hora de demostrar l’existència de comunitats rurals independents funcionant de forma autònoma i comunal. Guichard posa alguns exemples de fatāwā d’Ibn Rušd (Averrois) en què les comunitats accedeixen directament al savi jurista per a resoldre els seus problemes. Hi ha un cas d’un districte rural de Šarq al-Andalus format per diverses alqueries, els habitants del qual s’havien refugiat durant un temps en un castell durant una crisi, que discutien en tornar als seus lloc d’habitatge habituals on havien de situar la nova mesquita-aljama de l’oració dels divendres. Una altra fatwā cita una alqueria formada per diversos barris, habitats cadascun per grups gentilicis diferents, dos dels quals discutien per diversos béns fundiaris. Una altra molt interessant, que veurem més endavant amb detall, parla d’una discussió per l’aigua d’una font entre els habitants d’una alqueria, els quals eren tots cosins i gaudien d’un dia d’aigua cadascun, d’acord amb els usos dels seus pares i els seus avis. I, finalment, una fatwā d’un altre jurista ens mostra com una part de la comunitat d’una aljama es negava a pagar el sou d’un imām que també feia classes, perquè els seus fills no hi residien tot l’any.98 En definitiva, informacions que no només demostren l’autonomia en el funcionament intern comunitari de les aljames respecte a poders externs sinó que, a més a més, corroboren el model de poblament esmentat adés.

També la informació que tenim sobre el comportament de les aljames «autònomes» valencianes en els segles posteriors a la conquesta cristiana del segle XIII ens confirmen aquesta organització i gestió comunitària,99 que evidentment no existia en les comunitats de colons cristians coetànies, de tipus veïnal, ni els seus consells municipals funcionaven de la mateixa forma. Per exemple, sabem que les aljames de les muntanyes de la Marina venien conjuntament la collita de pansa i de fruita seca als mercaders de Dénia, des d’on seria redistribuïda per les rutes comercials marítimes, i és probable que abans de la conquesta ja es fes així. Igualment, les aljames musulmanes posteriors a la conquesta cristiana arrendaven habitualment, de forma conjunta, les rendes del seu propi senyoriu, que, tot i ser una estratègia per a pagar menys en un context feudal, ens mostra que tenien la capacitat de posar-se d’acord per a actuar de manera conjunta en un tema econòmic, cosa que en les comunitats cristianes no era tan habitual.100

D’altra banda, cal advertir de l’existència en algunes comunitats rurals –almenys en les més grans– d’altres càrrecs dirigents de primer ordre, al marge dels šuyūkh, amb funcions judicials i religioses. Són principalment el qāḍī, una espècie de jutge local, i el faqīh, un jurista encarregat d’assumptes legals i religiosos, tot i que possiblement també devia haver-hi altres càrrecs menors més desconeguts. En realitat, el seu origen es troba en l’administració de l’Estat, i són més propis de contextos urbans, però estan plenament integrats en les comunitats rurals més grans i, pel que sembla, quan l’Estat es debilitava o directament desapareixia momentàniament per circumstàncies polítiques (guerres, crisis, revoltes...), ells mantenien les seues funcions a nivell local. De fet, en aquests casos només ells eren capaços de portar endavant les activitats pròpies del makhzān en la comunitat, ja que eren els que tenien la capacitació tècnica i intel·lectual per a fer-ho. Probablement, és el que va passar després de la conquesta cristiana, i per això, tot i que en sabem molt poc per a l’època andalusina, és mitjançant la documentació baixmedieval que podem conèixer millor les funcions d’algunes aljames «autònomes» d’època feudal i, amb tota la prudència deguda, retrotraure-les almenys al darrer període andalusí.101

En definitiva, doncs, per a acabar amb la qüestió de l’organització política de les aljames andalusines i la coordinació dels processos de treball, es constata que, al marge de la gestió i el treball de cada llinatge sobre les terres i negocis propis –que existia, evidentment–, al mateix temps es pot apreciar, amb una major o menor facilitat, que en aquestes comunitats rurals andalusines hi havia una gestió comunitària i/o coordinada de certs treballs i d’altres qüestions polítiques o fiscals. La qual cosa no vol dir possessió i gestió comunal de la terra de cultiu, que no és en absolut necessària per al funcionament d’una societat tribal ni gentilícia. I això, independentment de la pertinença o no de tots els llinatges de la comunitat a una mateixa ascendència agnàtica, que com ja hem vist pot produir-se o no. De fet, aquesta darrera és l’opció més habitual, tot i que hi ha les dues possibilitats, perquè, en realitat, el que existeix és un comportament típicament tribal en una comunitat rural que no necessàriament té vincles agnàtics entre tots els seus membres. L’Estat, però, a banda de l’exigència del tribut, també té les seues funcions en mans dels qaḍā i dels fuqahā‘, tot i que aquestes no se solapen amb les comunitàries sinó que es complementen.

4.3 L’estratificació social i la suposada dissolució dels lligams gentilicis

L’organització comunitària de les aljames rurals que acabem de veure garantia, a través de diversos mecanismes, l’existència d’una igualtat política entre cadascuna de les famílies extenses o llinatges que formaven la comunitat, que es manifestava en el dret de totes elles (en realitat dels seus xeics) a participar en les assemblees de l’aljama i a prendre part en la presa de decisions que afectaven a tots. Però seria un greu error confondre la igualtat amb l’igualitarisme, i més encara confondre-la amb una espècie de democràcia comunitària com de vegades s’ha volgut fer. De fet, les desigualtats són una constant en les societats humanes, i les tribals no són diferents en això. Començant pel poder del cap de família, en una societat fortament patriarcal en què preval l’home sobre la dona, l’ancià sobre el jove, etc. Però, a més, pareix evident que tampoc a nivell polític podien ser tots els llinatges iguals.

En realitat, l’igualitarisme polític i social és una situació que mai no va existir al si de les aljames de cap zona, ni de cap període. Tampoc no ha estat mai defensat per cap autor en aquests termes, més enllà de la caricaturització que de vegades s’ha volgut fer del model social andalusí defensat per Guichard i, més especialment, per Barceló i altres autors que segueixen els seus postulats.102 De fet, tot sembla indicar, sense massa dubte per ara, que el funcionament polític real de les aljames en les comunitats rurals andalusines no era igualitari.103 I el de les magrebines contemporànies tampoc, com ho demostra el fet que en l’elecció dels caps sempre acaben sent elegits xeics dels mateixos llinatges, com ara els que són més antics, o els que tenen més fills i per tant una major força de treball familiar.104

Segurament, al si de les aljames devia produir-se una lluita continua entre l’acció comunitària, típica de les societats tribals, i una certa tendència a la individualització i a l’estratificació social.105 Resulta obvi que en una aldea de quatre o cinc cases en una vall de muntanya, compartides per un o dos llinatges com a molt, poca estratificació s’hi pot pressuposar més enllà de la patriarcal i la generacional, que ja existeix per si mateixa dins de la família extensa. Però una cosa és el llinatge, i una altra distinta la comunitat local. Així, en les alqueries grans, per un costat hi hauria solidaritats gentilícies, que podien funcionar a l’hora de defensar els interessos propis d’una part de l’aljama contra l’altra, si aquesta estava formada per diversos clans o llinatges com era més habitual. Però per un altre costat hi hauria famílies en creixement demogràfic, i per tant econòmic, que anirien acumulant prestigi social i, en conseqüència, una major influència política. A més a més de llinatges que, per ser descendents del grup fundador, o potser per pertànyer a una tribu concreta, ja tenien d’entrada una situació de domini sobre els altres o, més ben dit, drets adquirits des d’antic que estaven per damunt dels nouvinguts. La qual cosa pot portar a la formació d’aristocràcies locals a llarg termini.106