Els constructors de l'Horta de València

No obstant això, es tractaria d’una estratificació molt limitada, ja que existeixen els mecanismes socials per a evitar-la i, a més a més, no hi ha cap indici que ens porte a pensar en l’existència de grans desigualtats socials ni econòmiques entre les famílies i llinatges d’aquestes comunitats rurals. De fet, en una societat tribal i camperola com és la de les comunitats rurals andalusines –i la de les magrebines que ens serveixen de paral·lel antropològic– el prestigi i la influència política no pareix que la proporcionen els béns materials (la quantitat de terra posseïda, el nombre de caps de bestiar, etc.); o, almenys, no la proporcionen únicament aquests elements, sinó també altres aspectes com ara el nombre de parents, la prioritat en els torns d’aigua de què es disposa des d’antic, la pertinença a una tribu determinada, guanyar una guerra o un conflicte, etc. Això no vol dir, per descomptat, que no podia haver-hi famílies més riques que altres, tant en quantitat de terra de cultiu com de bestiar, des del moment en què existeix una possessió individual i familiar dels mitjans de producció, si bé és una riquesa sempre relativa, perquè depèn de diversos factors. Per exemple, en el cas de la possessió de la terra, és prou evident que un llinatge amb moltes terres no és més ric necessàriament que un altre amb poques terres, si el primer llinatge té una descendència abundant i el segon no; o si el primer llinatge amb més terra es dedica fonamentalment a l’agricultura, mentre que el segon es decanta per prioritzar una estratègia ramadera.

En realitat, tenim molt poques dades que ens informen de forma suficientment aclaridora sobre la possessió de la terra en les comunitats rurals andalusines. De fet, no en sabem res de València ni de Mallorca, perquè l’única font adequada que es podria emprar, que són els llibres de repartiment, en el cas mallorquí només s’esmenten alqueries senceres i en el cas valencià no es proporciona mai l’extensió de les poques heretats de musulmans desposseïts que es van repartir entre els cristians beneficiaris del botí. En canvi, és ben conegut que per al Repartimiento de Múrcia es va emprar un zimām o registre fiscal andalusí com a base de les donacions castellanes, cosa que permet trobar algunes dades sobre la possessió de la terra abans de la conquesta –tot i que no de forma completa–, i a més en un context periurbà com el que ens interessa ací. De fet, les seues dades són importants per ser les úniques que tenim del Šarq al-Andalus en el segle XIII.

Guichard ja havia avançat en una primera aproximació que a l’horta de Múrcia existia una estructura de la «propietat» molt fragmentada, i que les parcel·les tenien una superfície molt reduïda.107 Posteriorment es va publicar un estudi més exhaustiu que està basat en les úniques sis alqueries de les que apareixen al Repartimiento que presenten dades suficients per a poder aplicar-hi un tractament estadístic. Així, es constata l’esquifidesa de les heretats, ja que les més grans són de poc més d’una hectàrea i, encara que hi ha un percentatge rellevant de «grans» posseïdors de terra, les seues parcel·les estan molt disperses per l’espai agrari irrigat.108 Segons l’autor de l’estudi, s’hi pot detectar una diferenciació econòmica clara entre els posseïdors de terres, que demostra el «caràcter no igualitari» d’aquesta societat. Una conclusió, d’altra banda, que ja es podia imaginar. De fet, si calculem l’índex de Gini a partir de les dades que ens proporciona l’estudi, aquest és de 0’53, una xifra que ens indica una desigualtat bastant alta, sense arribar a ser extrema.109

Podria pensar-se que les dades disponibles de Múrcia són molt escasses, i que a més resten aïllades, però coincideixen més o menys amb les que es poden extraure de la Granada nassarita del segle XV. Per exemple, de la localitat d’Almuñécar, tot i que ací pareix que hi ha una possessió de la terra una mica menys desigual, malgrat continuar sent-ho.110 De fet, el seu índex de Gini, de nou calculat amb les dades proporcionades per l’autora de l’estudi, és de només 0’35, una xifra prou més baixa.111 Les dades i conclusions són pràcticament idèntiques per a la localitat de Torrox, també en territori nassarita i en el mateix moment cronològic; i en aquest cas, a més a més, podem posar nom als posseïdors de terra forans a l’alqueria.112 Finalment, a la Vega de Granada també es pot constatar una gran parcel·lació de les heretats, tot i haver de fer-ho a partir de dades tardanes de 1570, i es veu la mateixa individualització de la possessió de la terra que ja hem vist en els altres territoris.113 Aquest darrer exemple, de fet, és el més interessant perquè es tracta d’un context periurbà, que seria equivalent al de l’Horta de Múrcia que hem vist i al de l’Horta de València que ens interessa ací.

En definitiva, l’única conclusió a la qual es pot arribar per ara amb totes aquestes dades, que tampoc no en són moltes, és que en les comunitats rurals andalusines hi havia una certa desigualtat econòmica pel que fa a la possessió de la terra, que pot portar a parlar d’una mínima estratificació social si ho observem en un plànol més general. Però també es cert que aquesta desigualtat era molt limitada, perquè els grans terratinents no existien (dins de l’espai irrigat de l’alqueria, ja que les grans propietats de l’aristocràcia estatal, posseïdors de rafals, són una altra cosa) i els pobres sembla que tampoc. De fet, la diferència entre els que més terra posseïen i els que menys en tenien no era excessivament gran. En qualsevol cas, com apuntava adés, posseir una major o menor quantitat de terra irrigada no implica res si no sabem quantes persones hi ha darrere del nom que apareix esmentat en les fonts com a posseïdor de la terra, sobretot si és un xeic del qual depèn una família extensa. A més a més, la terra no és l’única font de riquesa per a un llinatge i, de fet, les famílies camperoles acostumen a diversificar les seues activitats econòmiques per a evitar riscos amb el possible fracàs d’una d’elles com a conseqüència d’un imprevist, per exemple una sequera o el furt del ramat, per esmentar-ne només dues.114

La majoria dels autors que han tractat aquest tema en al-Andalus acaben concloent la desaparició de la societat tribal perquè parteixen de l’error de creure que la possessió de la terra sempre és comunal en les societats tribals, i no hi existeix la possessió individualitzada, i això no és així en absolut.115 En realitat, el més important per a conèixer com funcionava una alqueria per dins no és tant la divisió de la possessió de la terra, que ja sabíem que era individual, ni tampoc el nivell de desigualtat entre els individus i la seua estratificació econòmica, que ja veiem que existia però tampoc no era massa alta. Allò més important és saber com s’organitzaven els processos de treball, i quina implicació tenien les solidaritats gentilícies en aquesta organització. Així, quasi tots els autors que han treballat sobre la possessió de la terra en les comunitats rurals andalusines arriben a la conclusió que hi ha una clara tendència a la dissolució dels vincles gentilicis per la manca de coincidència entre els nasab/s dels diversos posseïdors esmentats. Ara bé, caldria prendre amb prudència aquesta afirmació i preguntar-se fins a quin punt no és un mirall documental.

D’entrada, és cert que, en un altre estudi realitzat sobre el Libro de Repartimiento, Denis Menjot ha explicat que de les 546 heretats que apareixen esmentades amb el nom del seu anterior posseïdor, 62 pertanyien a dos posseïdors en comú, 14 eren de tres, 16 eren de quatre o més posseïdors, i la resta –que són 454 heretats– apareixen consignades amb un únic nom cadascuna.116 Els 92 casos amb més d’un posseïdor porten a concloure que darrere dels noms no s’amaguen famílies extenses, sinó individus o famílies conjugals, ja que les heretats compartides solen ser de germans, i algunes de les individuals són de dones. Però això no implica necessàriament que s’haja produït la dissolució dels vincles gentilicis i s’haja format una comunitat veïnal, perquè la possessió de la terra també és individual en altres societats tribals sense que deixen de ser-ho, i pot ser gestionada conjuntament pels membres del llinatge.117 A més a més, la coincidència d’alguns dels nasab/s entre els posseïdors esmentats permet veure que en algunes alqueries predominen certs llinatges concrets, com en el cas de Benihuadah (< Banī Waddāh), alqueria de l’Horta de Múrcia en què el llinatge que porta el nasab homònim al topònim posseeix encara un 25% de la terra. De fet, aquest és un cas molt interessant, perquè els Banī Waddāh són un important llinatge murcià, amb connexions polítiques en tot el sudest peninsular, però no hi ha cap element que ens porte a pensar que són terratinents urbans i no membres d’una simple comunitat rural amb unes modestes possessions. I aquest no és l’únic cas d’un llinatge que ocupa una part de la terra cultivada d’una alqueria, malgrat que ja no hi haja coincidència entre el topònim i el gentilici.118

Un altre exemple que demostra la prudència amb què cal prendre l’afirmació sobre la dissolució dels vincles gentilicis ens el proporciona una alqueria de Las Alpujarras anomenada Felix (< Fališ), on hi ha dades del segle XIII. Un cas que podem conèixer gràcies a la conservació d’un document en àrab sobre el repartiment de l’aigua de reg a causa d’un conflicte que es va produir el 1216 entre aquesta i altres alqueries que compartien el sistema hidràulic. Així, gràcies al testimoni dels veïns de l’alqueria sabem la quantitat de terra que posseïa cadascun d’ells, i la primera impressió a partir de les dades sembla indicar que existia la mateixa situació que hem vist fins ara: hi havia heretats fragmentades en diverses parcel·les que pertanyien entre totes a 46 posseïdors, dels quals sis compartien el nasab dels Bani Kharrah i posseïen deu parcel·les emplaçades juntes, mentre que als altres 40 posseïdors individuals no els coincidia cap nasab, malgrat que algunes terres podien limitar amb les d’altres familiars del tipus germà, o muller, etc. Així, doncs, pareix estaríem al davant de la mateixa individualització social no gentilícia ja assenyalada abans, amb l’excepció del llinatge esmentat, que seria una situació anàloga a la de Benihuadah a Múrcia. Tanmateix, quan arribem en el document al final del litigi i tots els testimonis esmentats inclouen solemnement el seu nom complet, s’hi pot veure que el nivell de parentesc que hi ha entre tot ells és molt més alt del que pareixia només amb el nom abreujat que s’havia emprat en la primera part del document.119

D’altra banda, una fatwā d’Ibn Rušd (Averrois), en què es parla d’un problema existent entre els usuaris del sistema hidràulic d’una alqueria, perquè un d’ells havia construït uns banys i més tard un molí sense permís dels altres, ens indica que cadascun posseïa un dret a l’aigua segons el costum dels seues pares i els seus ancestres. Però el més interessant de tot és que ens informa que, malgrat les discrepàncies i la necessitat d’acudir al cèlebre jurista per a solucionar-les, tots els usuaris del sistema eren cosins (banī ‘ammihi).120

Es tracta sempre d’exemples aïllats, és cert, però no tenim moltes més fonts, i cada cas nou que anem coneixent amb l’avanç de la recerca no fa sinó confirmar l’engany a què ens poden portar les fonts pel costum habitual i pràctic d’abreujar els noms àrabs. Sobretot en les fonts cristianes, però no només en aquestes. En realitat, ja hem vist que no és del tot cert l’argument que a València, Mallorca i Múrcia en el segle XIII, o a Granada en el XV, els habitants de les alqueries andalusines no portaven tots el mateix nasab, ni que cap d’ells coincidia amb el topònim si es tractava d’una alqueria amb nom en beni-. També és cert que aquests casos detectats no eren els majoritaris, però es poden donar diverses explicacions alternatives per a aquest fet que no és sempre necessàriament l’existència d’una comunitat veïnal com a resultat de la total desaparició de l’organització social gentilícia.

En primer lloc, cal recordar que al Magrib és normal l’existència de llinatges barrejats en una mateixa aldea sense que hi haja cap relació de parentiu amb els altres llinatges, ja que entre grups sedentaris no sempre és habitual l’existència de territoris propis exclusius d’una tribu, ni els diversos llinatges s’agrupen sempre necessàriament per fraccions tribals.121 De fet, a Šarq al-Andalus les xarxes d’alqueries detectades amb topònims coneguts demostren que les fraccions tribals i els llinatges estaven totalment barrejats. Tanmateix, és molt més factible la segona possible explicació, que té molt a veure amb el cas de l’alqueria de Felix, a Las Alpujarras, tot i tractar-se de documentació en àrab. I és que, si un mateix llinatge o una fracció tribal menor ocupava bona part o tota una alqueria, el seu nasab es repetiria en molts o en tots els habitants, i en conseqüència els escrivans –que en aquests casos buscaven diferenciar els individus, de la mateixa manera que ho fan els nostres cognoms actuals occidentals– mai no emprarien el nasab comú per a identificar a cadascun dels esmentats, ja que així acabarien per no poder diferenciar-los.122

Finalment, en tercer lloc, és evident que els llinatges també es poden extingir, o almenys ho pot fer el seu nom si el grup es divideix molt i, per tant, és bastant factible que el llinatge fundador que va donar nom a una alqueria haja desaparegut amb el pas del temps, sobretot si l’assentament era antic. De fet, també ha estat molt citat (per ser un dels pocs casos que es coneixien fins fa no molt) l’exemple de Benirrama (< Banī Raḥma), un barri o alqueria de la vall de Gallinera en què la meitat dels habitants encara portaven el nasab Ibn Raḥma al final del segle XIV.123 El fet que es tracte d’una excepció en el conjunt d’alqueries de la zona es pot explicar si suposem que es tractava d’un assentament i d’un llinatge relativament recent, per la qual cosa els seus membres encara eren bastant abundants i, a més a més, portaven aquest nasab molt al principi del nom complet, raó per la qual apareix esmentat en el nom abreujat.

En qualsevol cas, pel que ara ens interessa, el que evidencien aquests casos de Felix, Benihuadah i Benirrama és que la idea de l’existència d’una possessió de la terra molt individualitzada i poc gentilícia en la majoria de les alqueries andalusines ha de ser matisada. Així, si bé és cert que, amb tot el que hem vist fins ara, sembla difícil negar la tendència a la disgregació del patrimoni dels llinatges com a conseqüència del sistema hereditari i del mercat de la terra, en el context islàmic d’una possessió individualitzada i no comunal, això no implica que els vincles gentilicis hagen desaparegut totalment i que les aljames s’hagen convertit en comunitats veïnals semblants a les de l’occident cristià, com s’ha conclòs de vegades d’una manera massa precipitada.

Tampoc la desaparició del reg gentilici en certes alqueries nassarites justificaria aquesta afirmació clàssica d’una manera rotunda, ja que, com ha mostrat Carmen Trillo, si bé existeix una tendència a l’abandonament del reg gentilici i a la seua substitució pel reg geogràfic, en realitat cal explicar-ho més com una conseqüència de la dispersió de les parcel·les d’un mateix llinatge pel sistema hereditari que inclou les dones, i en menor mesura pel mercat de la terra, ja que al estar les parcel·les separades hi ha més pèrdua d’aigua. El pas al reg geogràfic, doncs, no ha d’explicar-se sempre, necessàriament, per la dissolució dels lligams gentilicis, tot i que aquesta opció també podria ser factible.

Realment encara sabem molt poc sobre com es produïa el repartiment de l’aigua dins d’una comunitat andalusina, més enllà dels pocs casos nassarites mostrats per Trillo. És el cas de l’alqueria de Beiro, per exemple, prop de Granada. Però de nou els paral·lels antropològics apunten aquesta possibilitat.124 De fet, no totes les alqueries abandonaren el sistema gentilici, si és que aquest era el majoritari inicialment, i tenim indicis suficients per a sospitar-ho. Contràriament, el sistema de compravenda d’aigua (per estar aquesta separada de la terra) pareix vinculat a contextos relacionats amb l’aristocràcia al servei de l’Estat, com ara en el cas de la séquia d’Aynadamar, que porta l’aigua a la ciutat Granada i rega una zona de càrmens o almúnies.125

En conclusió, doncs, no es pot afirmar rotundament que els vincles gentilicis haguessen desaparegut o estiguessen en procés de dissolució, com s’ha defensat fins ara, malgrat existir una innegable individualització de la possessió de la terra. Però el nostre desconeixement sobre el funcionament de les alqueries per dins, que és tant com dir el nostre desconeixement real sobre com s’organitzaven els processos de treball camperol, ens obliga a ser prudents. Els llinatges seguien existint, tot i que la possessió del patrimoni fos individual, i pareix probable que els llaços de sang tinguessen molta més importància de la que pensem a l’hora de gestionar l’espai agropecuari de les alqueries; però caldran moltes més recerques i molt de temps encara per a poder confirmar o refutar amb més contundència aquesta suposició.

5. SOCIETAT TRIBAL O DESTRIBALITZACIÓ? L’EVOLUCIÓ DE LA SOCIETAT ANDALUSINA

Fins ara he intentat fer una aproximació al que sabem sobre la societat rural andalusina a partir del que han dit altres historiadors, fent comparacions d’allò que indiquen les fonts escrites i arqueològiques sobre al-Andalus amb allò que diuen els antropòlegs sobre la societat berber magrebina. Al remat, la conclusió és que ambdues societats devien ser semblants, si bé amb alguns matisos per les diferències geogràfiques i històriques que hi ha entre elles, i també per l’evident distància cronològica. De fet, la diferència més gran que sembla haver-hi entre ambdues societats –que, a més a més, també és la principal discrepància entre els historiadors que s’ocupen de la societat andalusina– és la possible evolució social que s’hauria produït a al-Andalus a partir de la proclamació del califat de Còrdova.

Des que ho va proposar Pierre Guichard, ara fa quaranta anys, pràcticament ningú qüestiona –amb alguna notable excepció– que els àrabs i els berbers que van conquerir i colonitzar al-Andalus eren una societat tribal. O potser caldria dir dues societats tribals, perquè, segurament, en aquells moments inicials hi hauria certes diferències entre àrabs i berbers. De fet, coneixem les principals tribus que hi van arribar en aquella primera fase de conquesta, i tenim també una idea aproximada de la seua distribució pel territori peninsular. Tot i això, al parer del mateix Guichard, la societat tribal va començar a desaparèixer a partir del segle X per la consolidació del poder central omeia i la seua imposició sobre la població de tot el país, així com també pel creixement de les ciutats.126

En realitat, el que feia Guichard quan deia això era aplicar un vell axioma segons el qual l’Estat i el sistema polític tribal no són compatibles, no poden conviure, perquè no es pot dividir la sobirania entre ambdues estructures de control social, i al final una acaba per imposar-se sobre l’altra. És un corrent d’opinió que va iniciar Ibn Khaldūn al segle XIV en parlar de la perduda de la ‘aṣabiyya i de l’inici de la destribalització, que encara és l’opinió majoritària entre antropòlegs i historiadors. Les tribus, doncs, només podrien sobreviure plenament en contextos sense Estat, o amb estats dèbils que no son capaços d’imposar la seua autoritat.127 El califat omeia, per descomptat, no fou un Estat dèbil militarment parlant i, després d’un segle de gran estabilitat política, sotmetiment de la població i constant creixement urbà, la societat tribal s’hauria debilitat; fins que la reforma militar d’Almansor, que deixava de basar l’exèrcit en els ağnad (pl. de ğund) tribals d’origen àrab, l’hauria liquidada quasi per complet.

En què s’havia convertit, doncs, la nova societat andalusina que amb el final del califat deixava de ser tribal? Guichard mai no va arribar a especificar-ho, més enllà de donar-li un vague sentit veïnal a les comunitats rurals en els seus treballs dels anys vuitanta i qualificar-la sovint com a societat tributària. Però un altre historiador es va encarregar més tard de proposar una solució al problema. Manuel Acién havia centrat el seu treball de recerca primer sobre els ḥuṣūn andalusins, i tenia un cert interès per ‘Umār ibn Hafṣūn, a qui considerava l’últim rebel muladí representant de l’antiga aristocràcia visigòtica anterior al segle VIII, que fou vençut per l’emir ‘Abd ar-Raḥmān III just abans d’autoproclamar-se califa. Aquest autor entenia que, a partir de la conquesta musulmana d’Hispània, a al-Andalus hi havia dues societats paral·leles: una societat tribal que havien portat els conqueridors àrabs i berbers, tal com havia dit Guichard, i una altra societat «prefeudal» pròpia de la població nativa, en la qual l’antiga aristocràcia visigòtica, convertida a l’islam, hauria conservat el seu poder i el seu domini sobre el gruix de la població mossàrab i muladí. No obstant això, amb la consolidació de l’Estat omeia i la seua total imposició sobre el territori andalusí, junt amb l’aparició i desenvolupament de les ciutats i l’avanç de la islamització i l’arabització (bàsicament els mateixos arguments exposats per Guichard per a la destribalització), tot plegat hauria portat a la desaparició d’aquestes dues societats, la tribal i la «pre-feudal», per a donar pas a una nova i única societat que Acién va denominar «formació social islàmica».128

Cal entendre aquesta proposta en el seu context historiogràfic, ja que d’una altra manera no s’entendria la intenció de l’autor en proposar-la. Acién pretenia amb la seua idea de «societat islàmica» diferenciar la societat d’al-Andalus de la resta de societats tributàries –entre les quals estava inclosa, malgrat tot– per les característiques pròpies que suposadament aquesta tindria, com ara el predomini d’allò públic i l’hegemonia de les ciutats. De fet, la proposta apareixia en el marc del debat que es va engegar quan Miquel Barceló, Reyna Pastor, i després Pierre Guichard, van aplicar a la societat andalusina el concepte neomarxista de «formació social tributària» proposat per l’economista Samir Amin, com ja hem vist en un apartat anterior. En el context d’aquest debat, doncs, una de les primeres crítiques que va rebre Manuel Acién fou la d’Eduardo Manzano, qui opinava que «definir una formación social a partir de un elemento superestructural como es la religión puede conducir a un esencialismo que desvirtúe lo que se quiere sea una interpretación materialista».129 És cert que Acién emprava el terme «islàmica» sense cap sentit religiós, sinó per simple utilitat, però no és menys cert també que no té cap sentit emprar-lo per a referir-se a una «formació social» (concepte marxista) que vol ser equivalent a la formació social tributària, a la feudal o la capitalista.

Independentment de la qüestió del nom, però, que al cap i a la fi seria una qüestió menor, també s’ha qüestionat que la societat andalusina estigués caracteritzada per un predomini d’allò privat ni per una hegemonia de ciutats.130 D’una banda, no sols l’Estat islàmic es legitima sobre allò públic sinó que, a més a més, sovint s’avantposa l’interès general sobre l’interès privat. D’altra banda, la importància de la ciutat en la societat islàmica és evident i ben coneguda des de fa molt de temps, però també és cert que aquesta és una importància de caire ideològic, pròpia de l’islam, i no una realitat social i econòmica, ja que al-Andalus era clarament una societat de base agrària.

A banda d’aquests arguments més teòrics, que són importants, la segona crítica que s’ha fet a Acién ha estat sobre la suposada societat «prefeudal» dels indígenes, i sobre el paper que Ibn Hafṣūn va jugar en la demostració de l’existència d’aquesta societat en els dos primers segles d’al-Andalus. Així, al parer de Virgilio Martínez Enamorado, aquest personatge mai no va ser un muladí rebel al poder estatal que volia conservar el seus privilegis de dominació sobre la població indígena no convertida a l’islam, com Acién va interpretar. Ben al contrari, Ibn Hafṣūn hauria intentat construir un poder islàmic independent i paral·lel al dels omeies, als quals, fins i tot, va voler substituir en algun moment d’eufòria militar. I no tenia res a veure amb la societat dels seus avantpassats, prèvia a la conquesta del 711, malgrat haver emprat el cristianisme com a mitjà per a aconseguir el suport de la població mossàrab, que encara era majoritària al segle IX en la regió de l’actual Màlaga que Ibn Hafṣūn dominava.131