La terra prohibida (volum 1)

No crec que els articles de Pedrolo contribuïssin al seu arraconament. El cas va ser un altre. Des de l’arribada al poder de Jordi Pujol, ja ho he dit, el món de la cultura es va rebotar: era impossible que aquells que havien sostingut amb la pròpia suor la cultura independent i a la contra entenguessin el plantejament noucentista de construcció institucional que va fer el conseller Max Cahner, i ho he de dir en primera persona. La nostra cultura era filla del maig del 68; Cahner ho era del dictat de Josep Pijoan: quan vinguin maldades, va dir el pròcer, qui en el futur reconstrueixi el país ho haurà de fer des d’on som ara, restituint l’acadèmia, el museu i la biblioteca. Ho va dir a començaments de segle i Cahner, obedient, va fer les tres coses, mentre el jovent revoltat volia diners, imaginació, circuits i el poder omnímode sobre el seu món.

Estaven passant més coses. Des de Madrid s’enviaven torpedes a la línia de flotació de la recuperació cultural, acusant Catalunya d’haver-se adormit amb la música carrinclona del provincianisme pujolià. Això encara es diu avui. Madrid tenia la Movida, quatre gats que no s’adonaven que aquest fenomen significava arribar una dècada tard a les ruptures dels setanta. Madrid també era, a principis dels vuitanta, l’epicentre del projecte de modernitat socialista. De fet, l’estratègia consistia a seduir la part progressista de la societat catalana i unir-la a aquest projecte estrictament espanyol, per tal que el catalanisme no fos mai una alternativa, sinó a tot estirar una sucursal. I per això calia que Catalunya, Barcelona, fossin el Titànic. La metàfora de Fèlix de Azua, avui refugiat a Madrid fugint dels miasmes nacionalistes segons explica, va fer fortuna. D’aquest desastre ens van salvar els Jocs Olímpics, tal com ho dic: el talent, quedava demostrat a bastament, era nostre.

El talent i la modernitat, però no eren talent i modernitat catalans, sinó «barcelonins». Tot allò que era modern, glamurós i urbà va passar a ser barceloní; català era allò convencional i lligat a la llengua, i doncs carrincló i conservador. La dicotomia, com el Titànic, va fer fortuna: encara es diu avui. Hi ha creadors que són catalans i creadors que són barcelonins. I els barcelonins són Mendoza, Vázquez Montalbán, Marsé, Isabel Coixet, Herralde i tot l’estol de dissenyadors, cineastes, escriptors en castellà, arquitectes, intel·lectuals, and so on, reconeguts a Espanya i crítics amb la circumstància catalana. Aquells que no s’identifiquen amb el projecte català —sí amb la construcció de Barcelona— per bé que no reneguin de la identitat catalana, que exerceixen en mode low cost.

He explicat aquesta circumstància en més d’un escrit i ara no es tracta d’aprofundir-hi. La qüestió és que, des de mitjan anys vuitanta i ben bé fins a finals de segle, però sobretot als anys noranta, el glamur provenia de l’Ajuntament de Barcelona, de la figura extraordinària de Pasqual Maragall i s’expressava culturalment en obres en castellà, fet que era tingut per cosmopolita. I la resta era parafernàlia provinciana. Pedrolo havia estat el referent natural del món català durant dues dècades i, de sobte, es va trobar oblidat de tothom. La cultura catalana recuperava espais i noms i incorporava noves generacions, és a dir, funcionava, però la cultura en castellà omplia les pàgines dels diaris i proporcionava els noms icònics, aquells que opinaven i establien les pautes de la societat. Un home com Pedrolo, allunyat de tota mena de glamur, radical en les posicions, aferrat al català com a llengua literària, caparrut, en fi, era impossible que pogués surar en aquell ambient.

Em consta que li va saber greu. Transcric un poema que insereix en les pàgines del dietari del 1987, dia 14 de maig:

Cascada i no corrent que s’esmuny,

ventada que et rebolca,

no pas brisa que et duu;

així davalles com absent de tot,

com absent de tu;

així caus entre passions miserables

quan estelles el roure,

llenyisser sapastre

que encén foc i s’escalfa en la cendra,

planyívol mamífer que l’alba devorares

i que ets un grapat d’ombra

en les ganyes de la nit.

Llavors apunta, com a comentari: «És increïble com he malversat tota la meva vida. D’altra banda, com podia haver-la aprofitada?».

El cicle novel·lístic que avui es reedita és molt representatiu de l’obra de Manuel de Pedrolo i del seu afany de fixar la Barcelona de postguerra. Les quatre novel·les que el componen —ara reunides en dos volums— van ser escrites el 1957, en temps rècord, i van restar inèdites fins a l’any 1977, l’any clau de la Transició. Aquests textos mereixien una reedició: són extraordinaris en si mateixos i són part de la història de la literatura, una peça potser no central però sí molt consistent, i de la història a seques. Les quatre novel·les constitueixen un tot, ja que Pedrolo planteja un interessant joc de personatges, com si els llibres fossin una carrera de relleus, en la qual el protagonista d’un llibre passa el testimoni a la figura central del següent, i així fins a completar un panorama sencer de la postguerra en quatre etapes. Els personatges secundaris d’una novel·la són el centre d’atenció en l’altra. El cicle és, doncs, un retaule que només sencer explica la realitat que l’autor vol palesar. Fa de bon llegir i sobretot és un testimoni d’altíssim nivell.

Els quatre textos s’inscriuen en el marc formal de la novel·la realista, amb una forta incidència de la indagació psicològica. Pedrolo reparteix els textos a parts iguals entre la reflexió dels protagonistes i l’acció. En cada novel·la hi ha un narrador, que és qui centra l’acció. La lectura, així, és molt fàcil i agradable, lleugera, diria que gairebé ingràvida si no fos que ens està explicant un drama col·lectiu. La història està farcida de complements que alleugereixen el pes de l’acció: diàlegs, descripcions, detalls de molta precisió, fets anecdòtics que acaben tenint un sentit. Pedrolo es confirma com un narrador hàbil i dotat. És obvi que va planificar amb cura el cicle sencer, sabent com volia anar construint, en definitiva, un fris revelador sobre la postguerra i els intents de resistència cultural i política, assentats sobre la memòria de la República i de la guerra. En el mig, dos temes bàsics de l’autor: l’un, el sexe; l’altre, la indagació moral. Aquesta última posa el focus sobre dos elements clau. En primer lloc, l’estraperlo, és a dir, la supervivència discutible, les fortunes bastides sobre les necessitats de les classes populars.

L’altre tema és més compromès: Pedrolo planteja la moralitat de les patrulles anarquistes que perseguien i mataven burgesos durant la revolta del 1936 i més enllà, perquè els protagonistes d’un d’aquests escamots criminals i venjatius constitueixen el fil conductor de cada novel·la. No és poca cosa posar això sobre la taula i fer-ho des d’una perspectiva d’esquerra. El mite imperant de la postguerra resistent era una República ideal, una revolució popular impol·luta i un franquisme criminal que, aquest sí, posava els homes —i les dones— contra la tàpia per afusellar-los. Pedrolo tria situar els seus protagonistes, amb els quals el lector per força s’ha d’identificar, en la tessitura criminal de matar persones per la seva significació social, és a dir, per ser capellà o per ser un industrial, i no pas com a acció de guerra sinó de rereguarda. I, a sobre, afegeix la reflexió moral que en fan a posteriori sobre aquests fets, bàsicament una de les ràtzies. Al costat d’això, les novel·les ens porten alguna anècdota de la guerra, també amb la mort lluny del front, la qual cosa instal·la un paral·lelisme necessari: és més lícit matar en una acció de guerra, tot i que no sigui en batalla, que no pas en el circuit d’un escamot clandestí? Com veiem, Pedrolo s’està contestant les pròpies preguntes, està fent les paus amb ell mateix.

Quant al sexe, l’autor és força explícit, tenint en compte els paràmetres de l’època. De fet, Pedrolo vol esberlar els límits de l’escriptura —farà en algun moment novel·les i poemes eròtics— i alhora dinamitar les traves de la moral imperant, catòlica, burgesa i benpensant. Així, és minuciós i poètic en les descripcions de cada acte sexual. I dibuixa una colla de noies joves, molt àvides, disposades a eludir les convencions i a lliurar-se al company —i a qui sigui— si convé en una relació sense futur. La dona que gaudeix lliurement del sexe no era el model més corrent als anys cinquanta, tot i que és una fantasia molt masculina. L’alliberament en aquest terreny arribaria als seixanta, amb la pastilla anticonceptiva i amb els nous valors imposats per la revolta pacífica dels hippies, però Pedrolo està fixant un ideal. Ja sap que la penetració a Espanya d’aquesta ruptura va ser lenta i difícil. Pedrolo, doncs, està marcant unes pautes fictícies, un wishful thinking, allò que a ell li agradaria que fos i que no era. O potser vol donar a entendre que aquelles dones no tenien res més per construir unes engrunes de felicitat.

Totes aquestes preocupacions, que assenyalen la profunditat de l’autor, estan presentades en l’ambient de la postguerra, en el moment que el règim està a punt de fer un tomb cap a una més gran permissivitat envers la cultura catalana. El tema de la llengua —Pedrolo és un escriptor conscient d’estar construint futur— s’espigola al llarg de les pàgines, sigui com a comentari dels personatges, sigui com a apunt de l’autor. El català és la llengua del país, diu Pedrolo, no n’hi ha cap altra de possible per a un escriptor. Pensem que un dels personatges és un autor, jove i desconcertant, casat amb una dona igualment estranya, que s’acabarà de desvetllar com a protagonista en el quart volum. Pedrolo vol deixar clar que no és el seu àlter ego.

La postguerra: el narrador de Les portes del passat torna de l’exili a França, on s’ha refugiat per la seva participació concreta en la guerra. L’home vol retrobar una antiga «promesa» que ho havia estat fugaçment i de la qual no sap res. Al mateix temps, està retrobant la ciutat, l’escassa família que perdura, i està garbellant els records, inclosa la patrulla criminal que hem esmentat abans. Pedrolo no carrega les tintes amb la misèria o la sordidesa de la postguerra, però deixarà ben clar —a través de personatges secundaris— com el règim ha tacat fins i tot la vida quotidiana de la gent. No tan sols perquè els ha clivellat el futur i per tant la solidesa econòmica, com li havia passat a ell mateix, sinó perquè ho ha impregnat tot de mediocritat, d’amargor, de mesquinesa. De la qual, un altre cop, ens allibera el sexe espontani, intens, clandestí. I, lògicament, la petita xarxa de conspiradors que s’oposen a aquesta realitat feixuga i cruel i lluiten com poden, com formiguetes insidioses, per restituir els valors republicans i catalanistes. Una resistència vista a contrallum, de lluny, en cercles perifèrics, que reuneix més impotència que no pas eficàcia, però que el règim persegueix.

La paraula dels botxins és, més que res, una llarga visita a la mítica comissaria de Via Laietana. Formalment és el volum més interessant i no revelarem aquí quins viaranys camina. Diguem tan sols que és un llarg i intermitent interrogatori, plagat de detalls significatius. En primer lloc, Pedrolo fa que els policies parlin en català, acollint-se a la convenció que, si com a autor tria aquesta llengua, tot el que hi expliqui s’hi ha d’ajustar, per bé que no sigui coherent amb la realitat. Ho assenyalo perquè aquesta convenció s’ha perdut: actualment, si un personatge és castellanoparlant, ho ensenya i, en qualsevol cas, el lector no tolera —troba inversemblant— que determinades persones s’expressin en català seguint la normalitat de qualsevol literatura. En segon lloc, mentre se succeeixen els interrogatoris, Pedrolo deixa que les víctimes traslladin la profunda incertesa que els provoca el fet d’estar desconnectats de la realitat exterior. No saben quines gestions s’estan fent, no saben què han fet els més propers, si han fugit, si encara hi són, si s’estan movent i amb qui. En tercer lloc, els interrogatoris mateixos són un prodigi d’elaboració, un autèntic tour de force literari i psicològic. Recordem que Pedrolo té experiència com a autor teatral. En tot cas, el realisme punyent d’aquest duel —vencedor contra vençut— és colpidor. Mentrestant, el fet determinant de la patrulla republicana torna a tenir protagonisme a través dels records de l’interrogat. I s’hi suma un episodi de guerra, en què la colla republicana és feta presonera, un fet que tornarà en algun altre volum.

Les fronteres interiors ens duu a la vida quotidiana, grisa i frustrada, d’un dels personatges fins ara secundari. En aquest cas, el corrector de català, que no deixa de tenir una feina simbòlica, i és en aquest llibre on les reflexions sobre la llengua van més enllà. Cal destacar-hi un personatge afí al règim, funcionari, que fa parlar els fills en castellà, una actitud que no era majoritària en la classe mitjana —sí en la burgesia industrial—, però que podia donar-se. Pedrolo descriu un paisatge de destrucció, de destrucció moral. El seu protagonista ha tornat de l’exili i es retroba amb un matrimoni convencional i frustrat, amb una dona distant —havia estat apassionada— i insidiosa. Tot és mediocre i sense perspectiva. És clarament un món de perdedors. Estan pagant per un passat que van viure en diferents graus d’implicació, i s’han quedat sense futur; tanmateix, no són capaços d’una resistència activa. Són homes que han lluitat i han claudicat, dones de les quals sabem poca cosa.

No hi ha dubte que Pedrolo s’identifica amb la solitud del seu personatge, tot i que les circumstàncies familiars divergeixen; no així les socials i col·lectives: les culturals. L’autor parla d’identitat col·lectiva, de les coses que defineixen els catalans, parla de «pàtria», fa venir bé llargues converses pedagògiques sobre l’oposició i les actituds que s’hi corresponen. Pedrolo deixa anar tot el bagatge de reflexió que arrossega sobre la derrota de Catalunya en la guerra i la situació de destrucció identitària induïda pel règim. Es planteja quines coses s’han de salvar en cadascun dels catalans perquè el país continuï existint, i la llengua n’és el pal de paller.

Mentrestant, li fa viure al seu protagonista una relació equívoca amb una alumna de l’acadèmia on, mestre represaliat, fa classes. De fet, els quatre volums plantegen ara i adés relacions extravagants, moltes atribuïdes a les dones, que l’autor no jutja sinó que descriu. Pedrolo està intentant moure més enllà els límits morals del lector. En aquest sentit, fa el mateix que ha fet pàgines abans amb la llengua o amb la identitat catalana: plantejar un conflicte al lector. Recordem que els quatre volums van ser escrits el 1957, i és obvi que Pedrolo vol desvetllar la consciència a través d’aquesta realitat polièdrica. Una realitat vista des de la perspectiva d’unes persones castigades, que poden tenir altres flaqueses, que ell espera que els siguin perdonades.

La nit horitzontal porta al desenllaç traumàtic de l’aventura de l’oposició: estem davant d’un grup d’activistes, una xarxa minoritària però consistent, que es prepara per tirar endavant una acció agosarada. El capítol, que torna a barrejar relacions personals, pàtria i llengua, i oposició política al règim, agafa un to èpic i acaba amb un final molt ben escrit, molt ben plantejat. El colofó és, doncs, modèlic. No només explica l’ambient ofegador de la clandestinitat, la captació de nous membres, la persecució implacable de la policia, sinó també el pòsit de somni i d’ideal que sempre mou els militants. És una crida a l’acció i un avís sobre els costos que això comporta. Pedrolo no va ser mai un home de militància o d’acció. Poques vegades se’l va veure en una manifestació. No va ser un home de clandestinitat, perquè sempre va considerar que el seu paper era el de donar testimoni. Sí que col·laborava, a vegades amb diners (pocs), en alguns procediments de l’independentisme vacil·lant d’aquells anys.

Pedrolo va guanyar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes l’any 1979, abans del declivi, i va ser un premi indiscutible. Va ser just l’any anterior a la primera dona guardonada, Mercè Rodoreda. Si no ho recordo malament, Pedrolo va cedir l’import del premi —una xifra respectable— a una entitat en defensa de la llengua; en tot cas, en va fer donació. No era home de premis. Fora interessant trobar avui el discurs d’acceptació: el 1979 era un any en què les coses encara eren possibles, tot i que la Transició ja pintava malament. Avui el llegat de Pedrolo està ben conservat en la fundació que pilota la seva filla Adelais que, si és que això té algun significat, té un nom d’origen càtar. Ella ha explicat més d’una vegada les dificultats que té la fundació per operar, perquè no ha trobat cap ajut institucional per part de l’Ajuntament de Tàrrega o de la Generalitat (suposo que també encomanats d’aquesta nefasta modernitat que dèiem). La rectificació ha vingut amb la promoció de l’Any Pedrolo.

Anys després de mort, milers de pàgines després, Pedrolo continua sent recordat com l’autor del Mecanoscrit del segon origen, un llibre menor tot i que absolut best-seller de la nostra cultura. Hem d’esperar que contribucions intel·ligents com les de l’editorial Comanegra, amb aquest volum doble que teniu a les mans, ajudin a situar Pedrolo com el que és: un autor sòlid, honest, important i bàsic per entendre un temps i un país.

Què sentiria, què pensaria avui Manuel de Pedrolo? És sempre agosarat atribuir a qui no hi és una actitud que indefectiblement acaba sent la de qui fa l’aposta. Però en tenim alguna pista. Pedrolo estaria esperançat. Altrament no hauria lluitat tota la vida per construir un futur plausible. Esperançat amb un horitzó d’alliberament nacional —era el seu llenguatge— i de redreçament social: un país lliure, un país just. Un país a la punta dels dits.

Tanmateix, escèptic com era, havent vist més d’una vegada com els processos promissoris s’esvaïen, com naixien divisions i recances i fins i tot traïcions a l’ideal, Pedrolo estaria amb l’ai al cor. Serien capaços els catalans de fer el que estan col·lectivament empesos a fer?

I, en tercer lloc, notaria la flaire —una vella, coneguda olor— de la dictadura en les formes que el govern espanyol, que l’estructura mineral de l’Estat, utilitza per acallar la voluntat dels catalans. Procediments dubtosos, a la vora voreta de la legalitat, discursos de postveritat, trampes, manipulacions. Una dictadura low-cost, comandada per la fiscalia com a disfressa de la voluntat del govern, que ens indica que no volen amollar la presa, però que no les tenen totes. David contra Goliat, un cop més. Pedrolo és home de «davids»: seuria a la seva taula, tancaria els ulls, els tindria plens de les imatges de la gent al carrer, de la resposta popular que encaçala el moviment, de les cançons i els clavells, de la imatge divertida —divertida i, al capdavall, diabòlica— del Piuet, i tot tancant-los diria: «Doncs potser no, que no he malversat la meva vida». I somriuria sense cap ombra de l’amargor que a vegades se li colava en el gest.

Patrícia Gabancho

Barcelona, setembre del 2017

LES

PORTES

DEL

PASSAT

Tot continuava igual i el temps, semblava, no havia alterat res a desgrat dels tretze anys transcorreguts. Ara manaven uns altres, i feia molt de temps que ocupaven el poder, però el carrer era el mateix de sempre, intemporal i vagament retret; les cases havien guanyat pàtina, si bé d’una manera discreta, invisible encara a l’ull nu. Els arbres no eren pas més corpulents que antany. Els esponjosos plàtans que fregaven els balcons dels principals, tancats com en aquell temps, quan ell tenia vint-i-tres anys i va abandonar la casa per sempre. O no va abandonar-la, perquè, encara que semblés estrany, mai no va arribar a entrar-hi, sempre s’havien dit adeu a la banda de fora del portal o, més exactament, entre el portal i la vaqueria que també seguia allí, potser fins i tot regida pels mateixos amos, però en tot cas encara pintada amb aquell color verd que prolongava la ufanor acollidora dels arbres. No havia entrat mai a la casa, i així i tot li era com un amic llargament perdut i ara recobrat, una relació que ara saludava sense estar segur de les seves paraules o de la seva actitud, ja que paraules i actituds encaraven una situació nova; només ells dos eren vells, dos vells coneguts que es reveien en un moment delicat, després d’haver oblidat la naturalesa exacta del contacte pretèrit.

Per això es va aturar i fità l’edifici fins més enllà dels balcons del principal, observant la pedra rogenca que ni pluges ni vents no havien mossegat; és a dir, devien haver-la mossegada antany, molt abans de conèixer ell la Victòria, mossegada profunda a continuació de la qual els elements, sadolls, l’havien deixat reposar en la seva senectut sense antiguitat; àdhuc l’òxid dels balcons era un rovell que semblava procedir dels primers dies, de quan la casa encara era jove i unes parelles il·lusionades l’estrenaven. La Victòria hi havia nascut.

Saltironejà amunt i avall de la vorera, entre els dos plàtans i sense deixar d’observar els balcons, d’un dels quals gairebé li semblava que s’havia abocat en un temps remot; no sabia ben bé si del de la dreta o de l’esquerra, ja que aleshores, tretze anys enrere, mai no es va preocupar de preguntar-li quin era el seu, ni mai no s’havia esperat per si ella, un cop dalt del pis, sentia encara la necessitat de perllongar aquell comiat amb un somriure alegre, amb un gest de la mà, potser fins i tot amb una paraula mig cridada, ni cridada ni mormolada, prou forta per ser indiscreta malgrat la seva intenció de secret i massa feble per arribar-li a les orelles, a ell que era a baix de tot, al carrer, entre la vorera i la calçada, disposat a travessar cap a l’altra banda. Mai no havia tingut lloc res de semblant, i les escasses vegades que aleshores alçà els ulls cap als balcons, ja des de la vorada frontera, no ho feu pas amb l’esperança de veure-la, sinó obeint aquell gest que havia après, sense saber-ho, dels seus pares, dels seus avis, dels antecessors més llunyans de la família, els quals devien haver-l’hi ensenyat sense ni sospitar que el dotaven d’una supervivència formal que no trobaria un novell contingut i, per tant, restaria com una mena de tic inexplicat i inexplicable.

Tan inexplicable, gairebé, com la seva presència, ara, en aquell indret distant de la seva ruta, igualment apartat de la casa on havia vist morir la mare, encara no feia quinze dies, i del bar on espiava els maneigs de l’Eugènia, que es girava i somreia descarada mentre les anques poderoses estarrufaven el vestit llardós on el vell havia deixat les seves ditades. Perquè feia tretze anys que no s’havia recordat de la Victòria, o que se n’havia recordat només de tard en tard, i sobretot darrerament, quan enyorava els plàtans verds i la joventut se li vessava en un doll sense aturador. Aleshores la noia sorgia del més profund de la seva carn, però era com una aparició fantasmal, sense consistència; una mena de temor, vingut no sabia d’on ni per què, la submergia novament en aquell indret imprecís on en servava la memòria.

Només ara recobrava veritable actualitat i es convertia de nou en l’amant tendra i, més que això, en la corresponsal que mai no es cansava d’omplir quartilles amb la seva lletra aplicada i alta, quartilles de mala qualitat que gargotejava per totes dues bandes i que ell va descobrir, amb emocionada sorpresa, en un vell caixó que la seva mare conservava sota el llit. Ni l’emoció d’aquells dies perduts ni el record persistent no justificaven aquest pas que no gosava fer però que ja sabia que acabaria fent, perquè ara que havia vingut fins ací per res del món no se’n tornaria amb les mans buides.

Però encara va tardar a entrar a la casa i enfilar aquells quatre graons amples que menaven a la llotgeta de la portera, on l’escala començava a estrènyer-se i a pujar més precipitada. Tardà perquè l’obscur temor d’aquells tretze anys que hi havia entre el comiat i avui era un pes que potser res no podria remoure. Ja no era ell sol, eren ell i ella, altre cop tots dos —i ella seria una altra, no la Victòria que escrivia cartes i amb qui s’estimaven, ans una altra persona, diferent, més greu, amb l’aplom de la seva trentena i llur passat ben ocult en algun lloc inassequible, i això no pas per conservar-lo com ell havia fet, sinó per rebutjar-lo amb la intenció inútil, però misteriosament eficaç, de ser tota sencera d’allò, o d’aquell, que s’incorporava a la seva vida mentre ell vagava per terres estranyes i menjava el pa agre i adust de l’exili.