El meu any de repòs i relaxació

Ottessa Moshfegh

Nascuda a Boston el 1981, col.labora a la revista The Paris Review, on ha publicat els relats amb què va guanyar el Plimpton Prize (2014). El 2015 va publicar la seva primera novel.la, My name is Eileen, aclamada per la crítica, guanyadora del premi Pen/Hemingway al millor debut literari i nominada al Man Booker Prize. El meu any de repòs i relaxació l’ha consagrat com una de les autores més interessants del segle XXI. Properament Angle publicarà La mort a les seves mans.

Alba Dedeu

(Granollers, 1984) Es dedica a la traducció literària des de l’any 2010. Compagina la traducció amb l’escriptura, i ha publicat dos llibres de relats: Gats al parc (2011) i L’estiu no s’acaba mai (2012). Per a Angle Editorial ha traduït Fidelitat (2020), de Marco Missiroli.

«Vaig demanar a la bugaderia que vinguessin a recollir la roba bruta un cop a la setmana i vaig domiciliar tots els rebuts dels serveis, vaig comprar una àmplia selecció de cintes de vídeo de segona mà […], i aviat engolia pastilles com si no hi hagués demà i dormia tot el dia i tota la nit, amb pauses de dues o tres hores entre dormides. Això estava bé, em deia jo. […] Tenia la certesa —i aquella era, potser, l’única certesa que tenia llavors— que, quan hagués dormit prou, estaria bé. Em renovaria, renaixeria. […] La meva vida passada seria un simple somni, i jo podria tornar a començar sense recança, envalentida per la joia i la serenitat que hauria acumulat durant el meu any de repòs i relaxació.»

La narradora d’aquesta novel·la decideix tancar-se al seu pis de Manhattan durant un any. Els seus pares han mort, l’han acomiadat de la galeria d’art on treballava, les seves relacions són efímeres. Com una insòlita i ombrívola Bella Dorment, vol evitar el contacte humà, passar la major part del temps dormint o veient pel·lícules de Whoopi Goldberg i Harrison Ford, i tornar-se «immune als records dolorosos».

Haurà de superar uns pocs obstacles: satisfer les necessitats bàsiques, les visites reiterades de la seva amiga Reva i les consultes amb la doctora Tuttle, una estranya, histriònica i poc ?able psiquiatra que la proveirà de tota mena de fàrmacs per desconnectar.

El meu any de repòs i relaxació és una novel·la meravellosa sobre la fragilitat de la condició humana, la vanitat i la mediocritat, l’autoodi, l’amor i el desamor, les ferides que queden dins i no es curen, la necessitat d’aïllar-se i de renovar-se. Amb l’horitzó ple d’esperança d’un nou mil·lenni. L’any 2001. A Nova York.

«Com que és una novel·la escrita per Moshfegh, que va sobrada de talent, sabem per endavant que serà una novel·la original i estranya. [...] Les seves frases són penetrants i viperines. [...] Llegir-la sempre resulta un plaer.» — The New York Times

«Potser sigui la millor novel·la existencial escrita per un autor no francès.» — Kirkus Review

«Un dels millors [llibres] que hem llegit aquest any: irònic, divertit i en ocasions feridor, amb una de les millors últimes pàgines mai escrites. Moshfegh reflexiona sobre el sentit de la vida, l’apatia i l’amistat d’una manera perversa. Però és sobretot una novel·la sobre les preguntes del nostre present. ¿És la mandra l’única resposta lògica a l’imperatiu de productivitat del capitalisme tardà? ¿És la fatiga la figura fonamental de la condició millenial? Sí i sí, contesta Ottessa.» — Berta Gómez i Anabel Alcázar, lefrondemag

«Divertida i despietada, astuta i intel·ligent, mostra com molts de nosaltres portem vides indolents i alienades encara que no ens hàgim convertit en reclusos narcotitzats.» — Red

«Sovint és millor dormir que viure, perquè qui és feliç de debò? Absolutament ningú. Ottessa Moshfegh s’ha assabentat de tot i t’ha escrit el millor llibre de l’any.» — Isa Calderón

«D’aquesta novel·la fosca i divertidíssima no sortiràs necessàriament reposat ni relaxat, però sí amb una gran sintonia amb allò que la condició humana té de delicada i fràgil.» — Marie Claire

«Electritzant [...]. Moshfegh és una experta en la construcció de personatges femenins captivadors que transgredeixen les normes de la feminitat.» — Vanity Fair

«Una història diferent, molt pròpia per a aquests dies de confinament que vivim, no recomanable per a claustrofòbics, però molt interessant per als que vulguin renéixer d’una situació difícil. Llegiu i sigueu feliços.» — Mitxel Ezquiaga, Teledonosti

«Amb aquest llibre preguntem: “De què no tracta?”. Aquesta novel·la tracta de l’odi a una mateixa, el feminisme, la sexualitat, la salut mental, la família, la indústria farmacèutica [...] i A MÉS és l’h*stia de divertida » — Lena Dunham

«Enginyosa, fosca, còmica [...]. La novel·la s’accelera fins arribar a la que és probablement la millor última pàgina que he llegit mai [...]: un retrat perfecte d’algú que desitja amb desesperació posar-se a dormir per, així, finalment, sentir-se desperta.» — Vice

«Tan refinat com pervers. [...] Un llibre absorbent.» — The New Yorker

El meu any de repòs

i relaxació

Narratives

130

Títol original: My year of rest and relaxation

Publicat inicialment a US Publisher

Drets de traducció acordats per MB Agencia Literaria SL

i The Clegg Agency, Inc., EUA

Tots els drets reservats.

© 2018 Ottessa Moshfegh

© 2021 Alba Dedeu, per la traducció

© 9 Grup Editorial, per l’edició

Angle Editorial

c. Mallorca, 314, 1r 2a B / 08037 Barcelona

T. 93 363 08 23

www.angleeditorial.com

angle@angleeditorial.com

Disseny de col·lecció: J. Mauricio Restrepo

Producció de l’ePub: booqlab

La portada reprodueix el Retrat d’una jove de blanc, d’autor anònim del taller de Jacques-Louis David,conservat a la National Gallery of Art, Washington

Primera edició: març de 2021

ISBN: 978-84-18197-72-7

DL B 3516-2021

No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni la incorporació a un sistema informàtic, ni la transmissió en cap forma ni per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

Ottessa Moshfegh

Traducció d’Alba Dedeu

Per a en Luke. L’únic. El meu tot.

Si ets llest, ric, o afortunat

potser et saltaràs les lleis dels homes

però contra les lleis internes de l’esperit

i les lleis externes de la natura

no hi pot fer res ningú

no, no hi pot fer res ningú...

«The wolf that lives in Lindsey»

JONI MITCHELL

U

Sempre que em despertava, de nit o de dia, recorria el lluminós vestíbul de marbre del meu edifici arrossegant els peus i feia la volta a l’illa de cases fins a una botigueta de queviures que no tancava mai. M’hi servia dos cafès amb llet de mida gran, amb sis terrossos de sucre cadascun, engolia el primer pujant amb l’ascensor cap al pis i em bevia lentament el segon mentre mirava pel·lícules, menjava galetes en forma d’animal i prenia trazodona, Ambien i Nembutal fins que em tornava a adormir. D’aquesta manera perdia la noció del temps. Passaven dies. Setmanes. Es van escolar uns quants mesos. Quan hi pensava, encarregava menjar a domicili del restaurant tailandès de l’altra banda del carrer, o una safata d’amanida de tonyina del bar de la Primera Avinguda. Em despertava i em trobava missatges de veu al mòbil de perruqueries o salons de bellesa per confirmar reserves que havia fet mentre dormia. Sempre trucava per cancel·lar-les, cosa que no suportava fer, perquè no suportava parlar amb la gent.

Al principi d’aquesta fase, em venien a buscar la roba bruta i me la tornaven neta un cop a la setmana. El cruixit de les bosses de plàstic esquinçades en el corrent d’aire de les finestres de la sala d’estar em reconfortava. M’agradava sentir alenades d’olor de roba neta mentre dormitava al sofà. Passat un quant temps, però, se’m feia massa costa amunt apilar tota la roba bruta i ficar-la a la bossa de la bugaderia. I el soroll que feien la rentadora i l’assecadora em torbava el son. Així doncs, les calces brutes les llençava. Igualment, tots els conjunts vells em recordaven en Trevor. Durant una temporada va continuar arribant per correu llenceria xarona de Victoria’s Secret, tangues, bodis i picardies de colors fúcsia i verd llima amb farbalans, cada peça empaquetada en una bossa de plàstic transparent. Jo entaforava totes les bossetes de plàstic a l’armari i anava sense roba interior. De tant en tant m’arribava un paquet de Barneys o de Saks amb un pijama d’home o altres coses que no recordava haver comprat: mitjons de caixmir, samarretes estampades, texans de disseny.

A tot estirar em dutxava un cop a la setmana. Vaig deixar d’arreglar-me les celles, de decolorar-me, de fer-me la cera, de raspallar-me els cabells. Res d’hidratar ni d’exfoliar. Res d’afaitar-me les cames. Gairebé no sortia del pis. Tots els rebuts els tenia domiciliats. Havia pagat un any d’impostos sobre la propietat del pis i de la vella casa dels meus difunts pares al nord de l’estat. Els inquilins d’aquella casa m’ingressaven cada mes l’import del lloguer al compte corrent. Perquè continuessin pagant-me l’atur només havia de fer la trucada setmanal al servei automatitzat i prémer 1, que volia dir «Sí», quan el robot em preguntava si m’havia esforçat de debò a trobar feina. Amb això n’hi havia prou per finançar el copagament de tots els medicaments que prenia i el que comprés a la botigueta. D’altra banda, tenia inversions. L’assessor financer del meu difunt pare seguia tot aquell afer i me n’enviava uns extractes trimestrals que jo no llegia mai. Al meu compte d’estalvis també hi tenia una morterada de diners: prou per subsistir uns quants anys, posat que no fes res espectacular. A més a més de tot això, tenia un límit de crèdit elevat a la Visa. Els diners no em preocupaven.

Havia començat a «hibernar» tan bé com havia pogut a mitjan juny de 2000. Tenia vint-i-sis anys. Vaig contemplar com l’estiu es moria i la tardor es tornava freda i grisa a través d’una làmina trencada de l’estor. Se’m van afeblir els músculs. La roba de llit es va esgrogueir, tot i que normalment em quedava adormida davant el televisor, al sofà, que era de Pottery Barn, estampat de ratlles blaves i blanques i tot enfonsat i ple de taques de cafè i de suor.

Mentre estava desperta no feia gran cosa més que mirar pel·lícules. No suportava mirar la tele normal. Sobretot al principi, la tele em trasbalsava massa, i començava a fer servir el comandament de manera compulsiva, canviant constantment de canal, burlant-me de tot i inquietant-me. Em superava. Les úniques notícies que podia llegir eren els titulars sensacionalistes dels diaris locals de la botigueta. Els donava una mirada ràpida mentre pagava els cafès. Bush contra Gore per la presidència. S’havia mort algú important, havien segrestat un nen, un senador havia robat diners, un atleta famós havia enganyat la seva dona embarassada. A la ciutat de Nova York hi passaven coses —en passen sempre—, però res de tot allò no m’afectava. Aquella era la bellesa del son: la realitat es tornava distant i m’apareixia a la ment amb la indiferència d’una pel·lícula o d’un somni. Em resultava fàcil despreocupar-me de les coses que no m’afectaven. Els treballadors del metro havien començat una vaga. Un huracà havia passat i se n’havia anat. No tenia importància. Hi hauria pogut haver una invasió extraterrestre o una plaga de llagostes i jo me n’hauria adonat, però no m’hauria amoïnat.

Quan necessitava més pastilles, m’aventurava a sortir per anar a la drogueria amb farmàcia Rite Aid, que quedava a tres illes de cases. Aquell era un viatge invariablement dolorós. En caminar per la Primera Avinguda tot em feia esgarrifances. Era com quan neix un nen: em feia mal l’aire, em feia mal la llum, els detalls del món semblaven estridents i hostils. Només em valia de l’alcohol els dies que havia de fer aquestes excursions: un gotet de vodka abans de sortir i passar per davant de tots els petits restaurants, els cafès i les botigues on solia anar quan campava per allà fora, fingint que tenia una vida. A banda d’aquests desplaçaments, procurava limitar-me a un radi d’una illa de cases al voltant del pis.

Els dependents de la botigueta eren tots egipcis joves. A banda de la meva psiquiatra, la doctora Tuttle, la meva amiga Reva i els porters de l’edifici, els egipcis eren les úniques persones a qui veia amb regularitat. Eren relativament ben plantats, alguns més que d’altres. Tenien la mandíbula angulosa i el front masculí, les celles vistoses i gruixudes. I tots ells semblaven haver-se posat eyeliner. N’hi devia haver mitja dotzena; suposava que eren germans o cosins. El seu estil em desinflava. Duien samarretes d’equips de futbol, caçadores de pell de motorista i cadenes d’or amb crucifixos, i posaven la música comercial de Z100 a la ràdio. No tenien ni gota de sentit de l’humor. Els primers temps després que em traslladés al barri s’havien dedicat a flirtejar amb mi, d’una manera fins i tot molesta. Però quan vaig començar a aparèixer a altes hores de la nit, arrossegant els peus, amb lleganyes als ulls i escuma a les comissures de la boca, van deixar d’intentar guanyar-se el meu afecte.

—Tens una cosa aquí —va dir l’home rere el taulell un matí, indicant-se la barbeta amb els dits llargs i bruns.

Jo em vaig limitar a fer un gest de desinterès amb la mà. Més tard vaig descobrir que tenia pasta de dents resseca per tota la cara.

Quan ja feia uns quants mesos que comprava tota malgirbada i mig adormida al seu establiment, els egipcis van començar a dir-me «mestressa» i a acceptar de bon grat els meus cinquanta cèntims quan els demanava un cigarret solt, cosa que feia sovint. Hauria pogut anar a molts altres llocs a buscar cafè, però la botigueta m’agradava. La tenia a prop, el cafè que servien era regularment dolent i no havia d’aguantar ningú que demanés un brioix o un cafè amb llet sense escuma. No hi havia nens amb el nas ple de mocs ni au-pairs sueques. No hi havia professionals esterilitzats, no hi havia parelletes. El cafè de la botigueta era cafè de classe treballadora, cafè per a porters, missatgers, empleats de manteniment, ajudants de cambrer i dones de fer feines. En aquell lloc, l’aire feia fortor de detergents barats i de florit. Podia comptar amb el congelador de vidres entelats ple de gelats, polos i gots de plàstic amb gel. Els compartiments de polimetacrilat sobre el taulell estaven atapeïts de xiclets i llaminadures. Res no hi canviava mai: els cigarrets ben afilerats, els rotlles de rasca i guanya, dotze marques diferents d’aigua embotellada, cervesa, pa de motlle, una caixa amb embotits i formatges que no comprava mai ningú, una safata de pastes portugueses seques, un cistell amb fruita embolicada amb plàstic, tota una paret de revistes que jo evitava. No volia llegir res que no fossin titulars de diaris. Em mantenia apartada de qualsevol cosa que em pogués estimular l’intel·lecte o provocar enveja o angoixa. M’esforçava a evitar trasbalsos.

De tant en tant, la Reva es presentava al meu pis amb una ampolla de vi i insistia a fer-me companyia. La seva mare s’estava morint de càncer. Aquell motiu, entre molts altres, feia que jo no tingués ganes de veure-la.

—Havies oblidat que vindria? —em preguntava la Reva, apartant-me per entrar a la sala d’estar i encenent els llums—. Vam parlar ahir a la nit, te’n recordes?

M’agradava trucar a la Reva just quan l’Ambien em començava a fer efecte, o el Solfoton, o el que fos. Segons ella, jo només volia parlar d’en Harrison Ford o de la Whoopi Goldberg, però deia que ja li estava bé.

—Ahir a la nit em vas explicar tota la trama de Frenètic. I vas recrear l’escena en què condueixen el cotxe, amb la cocaïna. No acabaves mai.

—L’Emmanuelle Seigner està fantàstica, en aquesta pel·lícula.

—És exactament el que vas dir ahir.

Quan apareixia la Reva jo em sentia alleujada i irritada alhora, tal com et sentiries si t’interrompessin a mig suïcidi. No era pas que els meus actes fossin un suïcidi. En realitat eren el contrari d’un suïcidi. La meva hibernació era una qüestió de supervivència. Pensava que em salvaria la vida.

—Ara fica’t a la dutxa —deia la Reva, avançant cap a la cuina—. Jo trauré les escombraries.

Me l’estimava, la Reva, però ja no em queia bé. Érem amigues des de la universitat, un temps prou llarg perquè l’única cosa que ens quedés en comú fos la nostra història compartida, un complex circuit de ressentiment, records, enveja, autoenganys i uns quants vestits que jo li havia deixat i que, malgrat la seva promesa de dur-los a la tintoreria i tornar-me’ls, no havia recuperat mai. La Reva treballava com a secretària de direcció per a una corredoria d’assegurances del centre. Era filla única i una addicta al gimnàs, tenia una marca de naixement vermell clapejat i en forma de Florida al coll, un hàbit de mastegar xiclet que li provocava dolor a l’ATM i un alè que pudia a llaminadures de canyella i de poma àcida. Li agradava venir a casa meva, fer-se espai a la butaca, deixar anar algun comentari sobre l’estat del pis, dir que jo semblava haver perdut més pes i queixar-se de la feina, tot plegat mentre s’anava omplint la copa de vi després de cada glop.

—La gent no entén com em sento, jo —deia—. Donen per fet que sempre estaré animada. Mentrestant, aquests imbècils es pensen que poden anar pel món tractant tots els subordinats com una merda. I se suposa que jo he de fer una rialleta, estar bufona i enviar-los els faxos? Que els donin pel cul. Que es quedin tots calbs i es rosteixin a l’infern.

La Reva estava embolicada amb el seu cap, en Ken, un home de mitjana edat, casat i amb un fill. De la seva obsessió per ell en parlava amb franquesa, però intentava amagar la part sexual de l’afer. Una vegada me n’havia ensenyat una foto, en un fullet de l’empresa: alt, espatlles amples, camisa blanca, corbata blava, una cara tan insulsa i avorrida que hauria pogut ser feta de plàstic. La Reva tenia debilitat pels homes més grans, igual que jo. Els homes de la nostra edat, deia la Reva, eren massa cursis, massa acaramel·lats, massa dependents. Jo podia entendre la seva repulsió, però no m’havia trobat mai un home així. Tots els homes amb qui jo havia tingut relacions, joves o madurs, havien estat distants i freds.

—Perquè ets molt esquerpa, és per això —em va explicar la Reva—. Els qui s’assemblen s’atreuen.

Com a amiga, la Reva era certament cursi, acaramel·lada i dependent, però també era molt reservada, i de tant en tant molt condescendent. No era capaç d’entendre (o simplement no ho volia entendre) que jo volgués dormir constantment, i sempre em refregava per la cara la seva superioritat moral i m’exhortava a afrontar les conseqüències del mal hàbit concret en què m’hagués encallat en aquell moment. L’estiu que vaig començar a dormir, la Reva em va renyar per «arruïnar el meu cos escultural». «Fumar mata.» «Hauries de sortir més.» «Ja conté prou proteïnes, la teva dieta?» Etcètera.

—No soc una criatura, Reva.

—Estic amoïnada per tu, això és tot. Perquè m’importes. Perquè t’estimo —deia ella.

Des que ens havíem conegut durant el penúltim any de carrera, la Reva no havia estat capaç d’admetre mai, en estat sobri, tenir cap desig vulgar. Però no era perfecta. «No és pas un angelet», com hauria dit la meva mare. Jo feia anys que sabia que la Reva era bulímica. Sabia que es masturbava amb un aparell de massatge cervical perquè li feia massa vergonya comprar-se un vibrador de debò en un sex-shop. Sabia que estava endeutada fins al coll amb les despeses dels estudis i després d’anys d’esprémer les targetes de crèdit al màxim, i que pispava mostres de la secció de bellesa de la botiga dietètica, vora el seu pis a l’Upper West Side. N’havia vist els adhesius en diversos objectes que portava a l’enorme bossa de maquillatge que s’enduia arreu on anava. Era una esclava de la vanitat i de l’estatus, cosa que no era estranya en un lloc com Manhattan, però jo trobava la seva desesperació especialment irritant. Em dificultava respectar la seva intel·ligència. Estava d’allò més obsessionada amb les marques, les convencions, les ganes d’«encaixar». Anava sovint a Chinatown per adquirir les últimes falsificacions de bosses de mà de disseny. Un any, per Nadal, m’havia regalat una cartera de Dooney & Bourke. Va comprar uns clauers Coach d’imitació que feien joc, un per a cadascuna.

Irònicament, el seu desig de ser refinada sempre havia estat la pedra a la sabata que la feia semblar ordinària.

—L’elegància estudiada no és elegància —li havia intentat explicar un dia—. L’encant no és un pentinat. O se’n té o no se’n té. Com més t’esforcis a ser distingida, més vulgar semblaràs.

Res no feria tant la Reva com la bellesa natural, com la meva. Un dia, mentre miràvem Abans de l’alba en vídeo, m’havia dit:

—Sabies que la Julie Delpy és feminista? Em pregunto si és per això que no està més prima. Si fos americana no l’haurien agafada per a aquest paper ni de broma. Ho veus, quins braços més tous que té? Aquí ningú no suporta els braços flàccids. Els braços flàccids et desqualifiquen a l’instant. Són com l’examen SAT. Si no arribes a 1.400 punts, ni tan sols existeixes.

—Et fa feliç que la Julie Delpy tingui els braços flàccids? —li havia preguntat jo.

—No —havia dit ella després de rumiar-s’ho una mica—. No en diria felicitat. És més aviat satisfacció.

Una cosa que la Reva no semblava considerar necessari amagar-me era la gelosia. Des que ens havíem fet amigues, si jo li explicava que m’havia passat alguna cosa bona, ella repetia una vegada i una altra «No és just» amb veu queixosa, fins al punt que l’expressió es va convertir en una mena de crossa que deixava anar despreocupadament, amb una veu neutra. Era una resposta automàtica quan jo havia tret bona nota, quan tenia un color de pintallavis nou, quan només quedava un polo, quan veia el meu tallat de cabells car. «No és just.» Jo posava els dits en forma de creu i els sostenia enlaire entre nosaltres, com si em protegís de la seva enveja i la seva ira. Una vegada li havia preguntat si la seva enveja estava relacionada amb el fet que ella fos jueva, si pensava que jo tenia les coses més fàcils perquè era blanca, anglosaxona i protestant.

—No és perquè sigui jueva —recordo que em va dir. Va ser més o menys en acabar els estudis, quan jo vaig rebre una menció d’honor malgrat haver-me saltat més de la meitat de les classes de l’últim curs i la Reva va suspendre els exàmens d’accés als estudis de postgrau—. És perquè soc grassa.

En realitat no ho era. Era molt maca, de fet.

—I voldria que et cuidessis més —va dir un dia que em va venir a veure al pis, quan jo em trobava en l’estat d’entreson—. Jo no puc fer-ho per tu, saps? Què és el que t’agrada tant, de la Whoopi Goldberg? Ni tan sols fa gràcia. Has de mirar pel·lícules que t’animin. Com Austin Powers. O aquella amb la Julia Roberts i en Hugh Grant. Tot d’una sembles la Winona Ryder a Innocència interrompuda. Però tens més retirada a l’Angelina Jolie. En aquesta va de rossa.

Aquella era la seva manera d’expressar preocupació pel meu benestar. Tampoc no li agradava que anés «col·locada».

—Realment no hauries de barrejar l’alcohol amb tots els medicaments que et prens —deia mentre s’acabava el vi.