Diplomatari de la Unió del Regne de València (1347-1349)

«...per aquexa rahó fon feyt, que·n fossen pus forts, quia virtus unita fortior est dispersa.»

Joan Sala, jurista i ciutadà de València,

capità de la Unió.

Doc. 163: interrogatori, fol. 10r.

Introducció

La col·lecció documental que presentem té el seu origen en la nostra tesi de doctorat en Història, amb el títol de La Unión de Valencia (1347–1348). Una revuelta ciudadana contra el autoritarismo real, dirigida pel professor Paulino Iradiel Murugarren. Es va llegir el 4 d’abril de 1987 a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de València; el tribunal, format pels Profs. Miguel Ángel Ladero Quesada, Jaume Sobrequés Callicó, Mariano Peset Reig, Antoni Riera Melis i Pedro López Elum, li atorgà la qualificació d’«Apte cum laude per unanimitat», segons la nomenclatura vigent.

Dividida en dos volums, el segon contenia un apèndix documental, que ha estat la base d’aquesta edició. Els documents, amb qualque supressió, i substancialment incrementats per la incorporació de nous texts que són producte de les recerques efectuades uns anys després a l’Arxiu de la Corona d’Aragó (particularment en la Secció Cartes reials diplomàtiques), han estat íntegrament revisats, en la seua major part a la vista dels originals. Formen un recull de 184 peces, que abasten un segment cronològic entre els anys 1345 i 1356, dividit, d’acord amb les fases cronològiques signiticatives en el curs de la revolta, en nou capítols.

El diplomatari forma el complement natural de l’estudi monogràfic de la Unió, el moviment polític de major relleu —i gravetat— al regne de València medieval, que es publicarà en un pròxim futur.

EL CONFLICTE DE LA UNIÓ

La guerra de la Unió ha estat secularment, abans del nostre estudi citat, un episodi molt mal conegut de la història del regne de València, que es mantenia entre ombres, erròniament interpretat per assimilació a les Unions aragoneses, tanmateix de caràcter prou diferent. Falta d’un coneixement directe sobre fonts d’arxiu, la revolta era entesa com una pràctica extensió de la del regne veí, i assimilada, amb una simplificació fora de tota lògica històrica, al caràcter nobiliari antimonàrquic d’aquella. Sense el prestigi històric que obtingué la Germania, gràcies en part als cronistes coetanis del XVI, no havia merescut, com aquest moviment, l’honor de rebre l’atenció d’investigacions monogràfiques als segles XIX i XX.1

La revolta va sorgir en un marc de crisi, propi de la conjuntura per què passava l’Occident en aquells temps. D’una banda, el dèficit, crònic, en l’abastiment de forment a la ciutat de València, agreujat per una successió d’anys de collites fallides, conduí a la carestia, o fam segons altres, declarada l’any 1347, precisament al temps que s’alçava la resistència contra el govern reial. De l’altra, la capital, en particular, experimentà un alarmant procés d’endeutament públic, provocat de manera directa pels subsidis que li havia calgut retre a la Corona en els anys precedents, dedicats a un seguit d’empreses militars: la guerra de l’Estret, en aliança amb Castella, la lluita amb la república de Gènova, o les campanyes per a la incorporació del regne de Mallorca i els comtats ultrapirenaics. Tot això contribueix a explicar el descontent de les minories dirigents, al regne de València com als altres països de la Confederació.

El rei, Pere el Cerimoniós (IV en Aragó, II al regne de València), va voler implantar en aquesta primera fase del seu regnat —que es prolonga del 1336 al 1387—, en franc allunyament dels hàbits politics, pactistes i parlamentaris, dels estats de la Corona catalanoaragonesa, un govern de caràcter més personal, o millor dit autoritari. En aquesta línia, el sobirà es va beneficiar de la incorporació a la seua cort d’un grup d’antics consellers del deposat Jaume III de Mallorca, ara al seu servei, entre els quals cap destacar el nou canceller, Hug de Fenollet, doctor en ambdós drets i futur bisbe de Vic i de València, tots ells d’una orientació romanista que tendia a l’enfortiment de l’autoritat de la Corona. Aquesta pràctica de govern s’adverteix clarament en els poders que exercien, contra fur, els seus alts oficials, sens dubte en virtut de consignes de la monarquia, i com a conseqüència indirecta de les necessitats financeres d’aquesta, tot provocant una munió de greuges o reclamacions que la Unió s’encarregaria de recollir i esgrimir davant del monarca.

La culminació, imprudent, d’aquesta política, es va manifestar la primavera del 1347, quan el rei Pere provocà una crisi successòria inesperada, probablement per l’afany d’apartar del poder el seu germà menor, l’infant Jaume, comte d’Urgell i vescomte d’Àger, que, com a immediat hereu del tron si el rei no tenia successió masculina, exercia la lloctinència general dels regnes. El Cerimoniós, a penes fets els vint-i-vuit anys d’edat, acabava de perdre la seua primera muller, la reina Maria de Navarra, morta de sobrepart a València, de la qual li havien nascut dues filles. Tot i que la situació no suposava cap perill per a la supervivència de la dinastia, volgué fer proclamar la seua primogènita, la petita infanta Constança, com a successora en cas de morir sense descendència masculina, i com a hereua, sota un tutor, la va nomenar lloctinent general de la Corona.

Aquesta exhibició de poder, irreflexiva, perquè la decisió no va ser adoptada en corts generals, sinó al consell reial, promogué la reacció dels pobles, dirigits per unes oligarquies que seran urbanes al regne de València, d’acord amb la contextura social i política del país, així com a l’Aragó assumirà el protagonisme l’alta noblesa, tal com venia sent tradició des del segle anterior.Tanmateix, a Catalunya, no s’hi produeix cap moviment, no sabem si per haver estat menys afectada pels excessos autoritaris de la monarquia.

El moviment naix al si del Consell de la ciutat de València, i serà fonamentalment burgés, encapçalat pels ciutadans, juristes i mercaders, amb l’adhesió d’una part de la noblesa, en general cavallers urbans, més que no els grans barons. Pren la denominació d’Unió, tot utilitzant una figura per a la qual la ciutat es creia facultada per privilegis reials de Pere el Gran i d’Alfons el Franc —interpretats forçadament—, però que sembla haver estat adoptat de fet per l’exemple de la tradició aragonesa antimonàrquica del segle anterior.

L’objectiu de la revolta valenciana, més avançat del que deixen pensar els greuges invocats, és imposar a la Corona uns mecanismes constitucionals de control de l’actuació de l’executiu al territori valencià, que difícilment podien ser acceptats pel rei, perquè el sotmetia a una subordinació sense precedents. Els regnes havien d’intervenir en la composició dels membres del consell reial, seria creat un jutge general —jutge de contrafurs— del regne de València, inspirat en la institució del justícia d’Aragó, i la Unió celebraria una assemblea anual, amb la pretensió de consagrar un règim de control parlamentari regular del govern de la monarquia. Ultra això, i per neutralitzar futures tentacions reials envers l’autoritarisme, previsibles si hi mantenien la seua influència els consellers rossellonesos d’ideologia romanista, principals assessors del Cerimoniós d’ençà de llur incorporació a la cort després de l’annexió del regne mallorquí, la Unió exigia formalment al monarca l’expulsió del govern d’aquells personatges.

És veritat que, en alguns llocs afiliats al moviment unionista, hi hagué tensions antisenyorials, que, malgrat no formar part de l’ideari de la lliga cap reinvindicació en aquest camp —ni tampoc de caràcter social—, sens dubte determinaren l’adhesió d’aquells a la revolta, cercant protecció contra els titulars del domini. És el cas de Cocentaina, enfrontada amb Alfons Roger de Lloria, i d’altres llocs. En especial es produí aquesta mateixa situació en els llocs del Maestrat de Montesa, que reclamaven del mestre de l’orde la restauració dels seus furs originaris de l’epoca del repoblament: paradoxalment, els furs d’Aragó, canviats no feia dues dècades pels de València, en temps d’Alfons el Benigne.

Aquestes propostes polítiques reivindicatives atragueren l’adhesió de la major part de les viles i llocs rurals del país, tant del territori del reialenc com del de jurisdicció senyorial, si n’exceptuem algunes de les principals viles reials que no s’hi volgueren sumar, en particular Xàtiva, Borriana,Vila-real o Morella. Tanmateix, la noblesa, en general, defensà la causa de la Corona, encapçalada pel seu individu més prestigiós, Pere de Xèrica, senyor d’aquesta baronia i d’altres dominis als regnes de València i d’Aragó, que era llavors el governador del regne. Sols escassos membres de l’alta noblesa, com ara Berenguer de Vilaragut, senyor d’Ontinyent, Bocairent i Biar, el noble Humbert de Cruïlles i fra Dalmau de Cruïlles, comanador de l’orde de Montesa, i sobretot un sector de la cavalleria urbana de la ciutat de València, seguiren la causa unionista. Malgrat això, cal insistir, el protagonisme del moviment correspongué al patriciat burgés de la capital, el sector social més afectat per la deriva autoritària del poder reial, amb la qual féu causa comuna una part de la petita noblesa de la ciutat. La Unió representa l’afirmació política de les capes urbanes —ciutadans i homes de vila— a València i gran part del territori, ja patent vint anys abans quan la ciutat instà i obtingué del rei Alfons el Benigne la desitjada unificació foral del regne. No debades el segle XIV és considerat amb raó com el període de maduració de les institucions regnícoles valencianes.

La Corona va patir moments duríssims durant la crisi, tant a l’Aragó, com ara particularment a València. El rei fou humiliat per les victòries unionistes obtingudes contra el governador i les forces reials, el desembre de 1347, als enfrontaments de la Pobla Llarga i de Bétera. I encara més després en persona, a la primavera del 1348, quan, perduts els seus efectius militars, era obligat per un avalot popular a eixir de Morvedre i traslladar-se a la capital del regne, en condicions de fet de segrestat per la Unió. Això ajuda a comprendre, en un monarca tan zelós de la seua preeminència règia, la crueldat sense precedents del càstig final de la insurrecció.

El capteniment de Catalunya en la crisi de les Unions denota un abstencionisme positiu: no implicació en la revolta, però sense renunciar a prestar suport a la monarquia. Els estaments del principat sembla que procuraren no intervenir activament en assumptes, considerats interns, dels dos regnes germans i veïns; tot i això, no es desentengueren en aquelles gravíssimes circumstàncies. Una ambaixada de catalans i mallorquins, en efecte, amb el bisbe de Tortosa —l’agustí valencià fra Bernat Oliver— al seu front, va visitar la ciutat de València el març de 1348 amb l’objectiu de cercar una avinença entre les dues posicions de la Unió i de Pere el Cerimoniós, que per dissort no va quallar. Constitueixen un fet a investigar, tanmateix, les causes profundes de l’actitud catalana, atés que costa creure que no es produïssen al país excessos autoritaris de part del poder reial en paral·lel amb els altres territoris, o que la resolució unilateral del rei en la delicada matèria de la successió al tron fos rebuda sense protestes.

A la fi, Pere el Cerimoniós reeixí a reconstituir el partit monàrquic en Aragó; hi va ser clau assegurar la lleialtat d’un magnat que abandonà la militància primera en la causa de la Unió per a lluitar a favor del rei, Llop de Luna, gran senyor territorial tant en aquell regne com al veí valencià, on posseïa Sogorb, Benaguasil i Paterna. Alhora es reagrupaven els seus partidaris al regne de València, sempre al voltant de Pere de Xèrica, amb l’ajuda del mestre de Montesa, fra Pere de Tous. L’estiu del 1348, la batalla d’Èpila significà la caiguda de Saragossa i el final de la revolta aragonesa. Els mesos següents, i després de passar per la pèrdua de la segona muller, Elionor de Portugal, morta a Xèrica de pesta bubònica, el rei tancà el cercle damunt de València. La Unió accentuava llavors el seu radicalisme, amb l’atac a Morvedre, tornada a la causa reial, i el saqueig de la jueria de la vila, i les intervencions de càstig contra algunes posicions de senyors promonàrquics, com Ribaroja. Els elements dissidents a l’interior, així mateix, es feien callar violentament. A València, poques setmanes abans de la fi del conflicte, un ciutadà, el jurista Joan Sala, i no un cavaller com hagués estat previsible, era proclamat capità de la guerra, amb poders excepcionals.