Diplomatari de la Unió del Regne de València (1347-1349)

Aïllada la Unió, amb l’exèrcit reial situat al nord del riu Túria, a l’entorn de Mislata es produí el combat decisiu. Les milícies valencianes foren destruïdes i la ciutat capitulà. Pere el Cerimoniós entrava a València el 10 de desembre de 1348. Sense dilació, començà la repressió de la revolta, d’extraordinària severitat. Aquells que escaparen de la pena capital, aplicada als dirigents i responsables principals, i de les confiscacions de béns, hagueren de pagar composicions monetàries a la Corona. Pot dir-se amb total certesa que les morts causades per la repressió de la Unió, sumades als caiguts en combat i a les nombroses baixes humanes produïdes per la incidència de la pesta negra, varen determinar un visible canvi o relleu en la composició de les capes dirigents, en particular en les ciutadanes.

Les viles i poblacions que havien pertangut a la lliga foren castigades, al seu torn, amb grosses multes. En l’esfera estrictament política, el Consell de la ciutat de València va ser sotmés a un període de control sota la tutela reial, i la representació ciutadana disminuïda de forma significativa: per uns anys, el dret dels oficis a nomenar consellers municipals restà suspés, fins que més endavant, a l’epoca de la guerra contra Castella, va ser restablert, ben cert que reduït a la meitat.

Fins ací, la síntesi dels fets de la revolta i guerra civil de la Unió del regne de València. Un moviment de caràcter revolucionari, ja advertit pels historiadors liberals del Vuitcents, malgrat el seu desconeixement de la magnitud dels fets, puix que la investigació d’arxiu no hi havia avançat gens des dels Anales de Jerónimo Zurita, al segle XVI! El programa unionista, que de fet significava, més que no el restabliment del pactisme polític de la Confederació catalanoaragonesa, una forma de govern monàrquic sotmés als control del parlament, quasi republicana, va fracassar. Però, obtingué una victòria pòstuma, car el monarca, Pere el Cerimoniós, es va veure obligat a renunciar a les seues aspiracions autoritàries, sens dubte ben arrelades en les íntimes conviccions del jove i ambiciós sobirà. Les dificultats i perills, gravíssims, que hagué de superar en la conjuntura oberta poc de temps després, la del conflicte amb els castellans, forçaren el rei d’Aragó a resignar–se a una estreta dependència de la corts per tal d’obtenir els subsidis de guerra. Sense autonomia financera, la implantació d’una monarquia autoritària, segons el model de la castellana o la francesa, es revelava impossible de tot punt.

L’altre element involucrat en la contesa, la disputa successòria, oberta maldestrament fora de temps, podem dir, des de la perspectiva moderna, que va debilitar gratuïtament la monarquia, i amb ella la Confederació dels regnes. El germà únic del rei —de pare i mare—, l’infortunat Jaume d’Urgell, va morir a Barcelona a les darreries del 1347, una mort voltada de sospites d’enverinament, mai no dissipades del tot. La seua reivindicació dels drets dinàstics fou heretada, llavors, pels altres dos fills d’Alfons el Benigne, els infants Ferran i Joan, procreats del segon matrimoni reial amb la infanta Elionor, germana d’Alfons XI de Castella i Lleó —uns mig-germans amb els quals el sempre malfiat Pere el Cerimoniós no s’avingué mai de debò—, que havien assumit des del principi les reivindicacions de les Unions d’Aragó i de València. Anys a venir, els dos moririen tràgicament. Ferran fou víctima dels rezels d’Enric de Trastàmara, l’aspirant bastard al tron de Castella en el conflicte civil que l’enfrontà amb el nou rei Pere I el Cruel, que, atesa la qualitat d’eventual hereu legítim de l’infant, el veia com un rival; Enric, amb l’anuència del rei Cerimoniós, el va fer matar a espasa a Castelló de la Plana, el 1363, un dels crims polítics necessaris per a l’elevació del Trastàmara a la corona. Joan ja havia caigut, mort brutalment pel mencionat Pere el Cruel, a Bilbao, l’any 1358.

La dinastia reial de Barcelona acabaria reduïda, a banda les línies dels Aragó-Urgell, els Aragó-Gandia i els Aragó-Prades, a la descendència directa de Pere el Cerimoniós. Ell mateix de migrades condicions físiques, els seus dos fills mascles i futurs monarques, Joan I i Martí I, tampoc no heretaren una salut forta. Les crítiques conseqüències de l’extinció de la línia directa el 1410, amb la mort de Martí l’Humà, són massa conegudes.

LES CORTS DE 1348–1349

L’últim capítol de la col·lecció recull el procés de les corts de València de 1348-1349, convocades per la Corona per tal de clausurar jurídicament la revolta de la Unió.2 L’abolició (rúbrica I dels furs aprovats en aquella reunió) dels privilegis dels reis Pere el Gran —del 28 de setembre de 1284— i Alfons el Franc —del 22 de setembre de 1286—, en què la ciutat de València havia fonamentat el seu dret a constituir la lliga, hi va anar unida a la seua efectiva destrucció material (rúb. VIII), a la qual el rei volgué donar un relleu particular, cerimonial o simbòlic, molt del seu gust. Els privilegis originals i altres escriptures foren tallats i cremats en la foguera que el monarca havia ordenat encendre a la sala capitular del monestir de Predicadors, seu de les corts, i les matrius d’argent dels segells —major i secret — de la Unió trencades i foses en el mateix foc, en acte públic de la sessió del dia 23 de gener del citat any 1349.

Alhora, el rei Pere proclamà la prohibició de formar unions o moviments organitzats, bé anassen contra la Corona, per part dels seus súbdits, o bé contra els senyors territorials per obra de llurs vassalls: els qui contravinguessen la severa prohibició caurien en la qualificació de traïdors, i consegüentment havien de ser castigats amb la pena de mort i confiscació de béns. Més encara, en plena excitació repressiva, les corts dictaven el manament, a qualsevol persona que posseís còpia de l’acta de constitució de la Unió i dels corresponents capítols, que estigués obligada a la seua entrega en el termini d’un mes; contràriament, li seria aplicada la pena de confiscació d’un terç dels seus béns, i, cas de no tenir propietats, de l’amputació de la llengua, en manera que no pusca parlar (rúb. II).

El monarca no oblidava la participació dels gremis en l’alçament, i a això es deu una altra prescripció; les juntes corporatives no podrien reunir–se sense llicència reial, o en defecte seu del governador del regne, en el benentés que no havien de tractar matèries alienes al seu ofici (rúb. III). Així mateix, fou decretada l’anul·lació de les nombroses alteracions de dominis i de béns immobles practicades de forma irregular d’ordre dels mandataris unionistes en el temps del conflicte, ensems amb la devolució de les propietats als titulars, i aquests serien indemnitzats pels perjudicis soferts (rúb.V).

Finalment, les corts aprovaren un fur dirigit tàcitament a la neutralització política de l’infant Ferran, el mig germà en qui el rei veia l’enemic natural del seu tron. En endavant, la procuració o governació del regne seria ocupada per un cavaller heretat dins del país, amb l’exclusió expressa d’alcun infant, comte o baró, i sempre per designació directa del sobirà (rúb. IX).

Un motiu particular d’interès del diari de les corts que s’inclou en aquesta edició, desconegut fins ara, es deu a la circumstància que constitueix el primer o més antic procés de corts conservat dels tres regnes de la Corona d’Aragó que posseïren assemblees parlamentàries, Aragó, Catalunya i València. Per part d’Aragó, el primer procés complet que ha arribat al nostre temps és els de les corts de Carinyena de 1357, custodiat (actualment perdut) a l’Arxiu de la Diputació de Saragossa.3 Pel que fa a Catalunya, les primeres corts del principat de què hi ha les actes del procés són les tingudes a Perpinyà els anys 1350-1351, també per Pere el Cerimoniós.4 Del regne de València, al seu torn, fins a les corts celebrades a la capital el 1354 no es coneixia la existència de processos parlamentaris.5

El text que conservem, fragmentat hui en dues sèries de la secció de Cancelleria de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, Processos i Legislació, recull el diari de les sessions, del 27 de desembre de 1348 al 3 d’abril de l’any següent, mancant-hi la darrera, la del dissabte 4 del mateix mes, quan el rei Pere va cloure l’assemblea; justament és l’única sessió que legislà en matèria civil, amb la promulgació de dos furs nous, perquè totes les anteriors es varen ocupar íntegrament de la resolució i liquidació de la Unió. El document que ens ha pervingut és un esborrany, escrit en la seua major part de mà del competent secretari reial i futur protonotari, Mateu Adrià, i per dissort deteriorat parcialment, amb algunes pèrdues de text. Estés en llatí en trenta-tres folis de paper, entenem que ofereix un especial valor, car permet copsar les vacil·lacions i correccions del redactor en alguns punts, com és propi d’aquesta classe de documents.

CRITERIS D’EDICIÓ OBSERVATS

La majoria dels documents inclosos en aquest recull estan redactats en llengua catalana, ensems amb altres molts en llatí, i menys en aragonés o castellà. Per als texts en llatí i en castellà-aragonés, hem tingut en consideració les Normas difoses pel Consejo Superior de Investigaciones Científicas el 1944.6 Per als texts en català, les regles de la col·lecció Els Nostres Clàssics de l’Editorial Barcino. Per als documents medievals, amb caràcter general, les instruccions de la Commission Internationale de Diplomatique, acordades el 1982.7

Ordenem els documents cronològicament, i la data es redueix a la manera moderna. Quan l’any no es correspon amb el còmput actual, perquè l’acta segueix l’estil de l’Encarnació (o annus Domini) o s’ha datat per l’Era hispànica, com passa sovint en texts aragonesos, es consigna aquesta variació amb el terme Enc. o Era entre parèntesis. La secció de Cancelleria Reial, tant de l’Arxiu de la Corona d’Aragó com del del Regne de València, la més utilitzada, s’indica per la sigla C.

Totes les abreviatures van desenvolupades. En els noms de persona, tanmateix, es transcriu la part abreviada entre parèntesis: B(ernat), A(rnau), per tal de preservar la possibilitat d’una interpretació alternativa.

Les llacunes del text, causades generalment per l’acció dels insectes, es reconstrueixen, sempre que es pot, entre claudàtors [ ]; si es deuen a altres causes (taca, esgarrany, forat), es fa constar en nota al peu. En canvi, els mots o expressions faltants per oblit o descura de l’escrivà, si poden ser restituïts amb garantia, van tancats entre parèntesis redons. De la mateixa forma es consignen les indicacions de caràcter intern, en cursiva, com ara (blanc), (sic), (signe) o (creu).

Indiquem en nota els accidents o correccions que presenta el text, en consideració al seu possible interés històric —en particular quan es tracta d’un esborrany— o filològic. En el cas d’una esmena feta pel mateix escrivà, s’assenyala el mot definitiu en cursiva, i tot seguit, clos entre cometes, el terme substituït, amb la sigla corr. (corregit).

Hom ha normalitzat l’ús de les majúscules, així com les lletres i/j, u/v i ç/c, segons la seua funció, i es fan servir l’apòstrof, el guionet i el punt volat, aquest darrer quan l’elisió d’una vocal no es produeix en la llengua moderna. Quant a l’acentuació, s’ha seguit el criteri d’unificar els documents, tot i procedir de diferents territoris del domini lingüístic, sota la norma del català oriental.

* * *

Per acabar, ens resta agrair de cor l’acollida que hem rebut del Servei de Publicacions de la Universitat de València i el patrocini de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, institucions que han volgut col·laborar per fer possible que la present col·lecció documental pogués arribar a la impremta.

M. R. L.

València, febrer de 2013

TAULA D’ABREVIATURES UTILITZADES

ACAArxiu de la Corona d’Aragó, Barcelona.AMVArxiu Històric Municipal de València.ARVArxiu del Regne de València.BRAHBiblioteca de la Real Academia de la Historia, Madrid.CCancelleria Reial.CRDCartes Reials Diplomàtiques.CoDoIn.ACAColección de Documentos Inéditos del Archivo de la Corona de Aragón, de P. i M. de Bofarull.corr.corregit.DCVBDiccionari Català-Valencià-Balear, d’Alcover i Moll.Enc.Any de l’Encarnació.EraEra Hispànica.GECGran Enciclopèdia Catalana.MCManuals de Consells i Establiments.orig.original.reg.registre.rúb.rúbrica.t. m.terme municipal.

NOTES:

* Treball realitzat dins del Projecte d’Investigació HAR2011-28718, Una capital medieval y su área de influencia. El impacto económico y político de la ciudad de Valencia sobre el conjunto del reino en la Baja Edad Media, del Ministerio de Economía y Competitividad.

¶ 1 Entre els historiadors clàssics, sols dóna notícia documentada de les Unions, la d’Aragó i la de València, basada en els arxius reials de Barcelona, Jerónimo ZURITA (Anales de la Corona de Aragón, Saragossa, Pedro Lanaja, 1668; n’hi ha edició crítica d’A. Canellas López, Saragossa, Inst. Fernando el Católico, 1967-1977, 8 vols.). Ofereix informació d’arxiu, limitada a les viles de Xàtiva i de Morvedre, el P. Francisco DIAGO (Apuntamientos recogidos por el P. M. Fr. —————, O. P., para continuar los Anales del Reyno de Valencia desde el Rey Pedro III hasta Felipe III, ed. de José M.ª Garganta, OP, 2 vols., València, Acción Bibliográfica Valenciana, 1936-1946). Modernament, els historiadors no n’han aportat res de nou fins a Josep MARTÍNEZ ALOY («Los privilegios de la Unión valenciana», Almanaque de “Las Provincias” per al 1899, València 1898, pp. 115-116). Amparo CUEVES GRANERO examinà documentació de la postguerra unionista de l’Arxiu de la ciutat de València («Una nueva fuente para el conocimiento de la Unión valenciana: los “Judiciaris” del Archivo Municipal de Valencia», VII Congreso de Historia de la Corona de Aragón, III, Barcelona 1962, pp. 155-160), com igualment féu després Carmelina SÁNCHEZ-CUTILLAS («Los damnificados de la guerra de la Unión (1345-1348) [sic] y la función de un nuevo procurador de miserables», Primer Congrés d’Història del País Valencià [València 1971], II, València 1980, 605-618). Així mateix, es deu a Eugeni DÍAZ MANTECA l’edició de les fonts que acrediten la repressió exercida contra els llocs unionistes a la comarca del Maestrat («Notes documentals per l’estudi de la Unió al Maestrat de Montesa (s. XIV)», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura LXI [1985] 93-141). Per part nostra, i com a avanç de la investigació desenvolupada en la tesi conclosa el 1987, aparegué l’article «La Unión valenciana y sus protagonistas», Ligarzas 7 (València, Universitat, 1975) 133-166. Just enguany, per últim, s’ha publicat el llibre de Vicent BAYDAL SALA, Els orígens de la revolta de la Unió al regne de València (1330-1348), València, Universitat de València, 2013, derivat d’una tesi de doctorat llegida a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona.

¶ 2 Vid. els furs d’aquestes corts, en la seua formulació definitiva, en Furs e ordinations fetes per los gloriosos reys de Aragó als regnícols del regne de València,València, Lambert Palmart imp., 1482 (ed. facs.: València, Universitat de València, 1977), sota l’epígraf Furs feyts en la ciutat de València en lo temps de la Unió per lo molt alt senyor rey en Pere .XVIII. kalendas februarii anno Domini .M.CCC.XLVIII. (ed. facs.: pp. 261-267).

¶ 3 El ms. està dissortadament desaparegut, i n’hi ha un Sumario ms. de Jerónimo Blancas a la Biblioteca Universitària de Saragossa (José M.ª LACARRA, «Las Cortes de Aragón y de Navarra en el siglo XIV», Anuario de Estudios Medievales 7 (1970-1971) 645-652, esp. p. 648; Á. SESMA MUÑOZ, E. SARASA SÁNCHEZ, eds., Cortes del reino de Aragón, 1357-1451. Extractos y fragmentos de procesos desaparecidos,València, Anubar Ed., «Textos Medievales», 47, 1976).

¶ 4 Rafael CONDE, Ana HERNÁNDEZ, Sebastià RIERA i Manuel ROVIRA, «Fonts per a l’estudi de les Corts i els Parlaments de Catalunya. Catàleg dels processos de Corts i Parlaments», en Les Corts a Catalunya. Actes del Congrés d’Història Institucional, Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1991, pp. 25-61, esp. p. 28.

¶ 5 Manuel DANVILA Y COLLADO, Investigaciones histórico-críticas acerca de las cortes y parlamentos del antiguo reino de Valencia, tiratge a part de Memorias de la Real Academia de la Historia, Madrid 1905, p. 317. M.ª Rosa MUÑOZ POMER («Les assemblées médiévales de Valence et leurs actes parlementaires», Parliaments, Estates & Representation 28 [Londres, nov. 2008] 27-53, esp. p. 37) dóna notícia de la troballa del procés de 1349 segons la nostra informació.

¶ 6 Normas de transcripción y edición de textos y documentos, Madrid, Escuela de Estudios Medievales, CSIC, 1944.

¶ 7 «Travaux préliminaires de la Commission Internationale de Diplomatique et de la Commission Internationale de Sigillographie pour une normalisation internationale des éditions de documents et un Vocabulaire international de la Diplomatique et de la Sigillographie», Folia Caesaraugustana. 1, Saragossa, Inst. Fernando el Católico, 1984, amb presentació de Robert-H. Bautier.

Diplomatari de la Unió del Regne de València

1. UNA FISCALITAT REIAL ONEROSA. LES FRICCIONS ENTRE ELS CIUTADANS I ELS NOBLES I CAVALLERS (1345-1347)

1.

1345, maig 24. València.

Després d’haver acordat el Consell de la ciutat de València la imposició d’una taxa, en préstec, de 5 a 100 sous sobre els béns dels veïns, per tal de descarregar els deutes municipals, els nobles i cavallers, que se’n diuen exempts, han obtingut del governador del regne la suspensió d’aquella, enmig de la disputa per les contribucions veïnals. La ciutat nomena una comissió per a actuar en la controvèrsia.

AMV, MC A-5, fols. 9r-12r.

Die martis intitulata .IX. kalendas iunii anno Domini .M.ºCCC.ºXL.º quinto, fon appellat e ajustat consell en la sala de la Cort de València, ab crida pública e ab albarans, axí de cavallers, generoses, com de parròquies, officis e mesters de la dita ciutat. En lo qual consell foren los jurats e prohòmens dejús nomenats:

En Jacme March, en Jacme d’Orrit, en Johan Bonffill, en Jacme de Ginestar, jurats.

..............................................................1

||11r En lo qual consell fon proposat per los jurats que, com per ordenació feta per lo consell de la ciutat .X.º kalendas martii anno Domini .M.ºCCC.ºXL.º quarto fossen elets certs prohòmens de la ciutat per tractar ensemps ab los jurats, ço és, ab los cavallers e generoses, per tolre e gitar de carrera los contrasts e disenssions que eren entre la ciutat, d’una part, e los dits cavallers e generoses, de l’altra, e que de ço que ab aquells haurien tractat feessen relació al consell. E enaprés, per rahó de una ordenació o estatut fet per lo consell que préstech fos fet de .C. solidos tro en .V., e que cascú fos tatxat què poria prestar, lo qual préstech era necessari a pagar los deutes de la ciutat, com lo preu de les imposicions de la dita ciutat, les quals foren venudes a cert temps, no y abastàs; e les quals tatxacions tan solament adonchs foren fetes dels ciutadans e vehins de la ciutat, e no dels nobles, cavallers e generoses habitants en aquella e en son terme, los quals per furs e privilegis e usança antiga devien ésser tatxats en lo dit préstech, com hi sien obligats e d’açò sia la dita ciutat en possessió notòria e manifesta; e ab carta pública, per part de la dita ciutat, fossen requests los dits nobles e generoses que ab los jurats e alcuns prohòmens ensemps tatxassen si eleys e los altres lurs consemblants què porien prestar, a pagar los deutes de la ciutat, la qual cosa fer recusaren e contradigueren, e en contumàcia lur e fadiga fossen enaprés tatxats per los jurats e alcuns altres prohòmens de la ciutat. ||11v E, jassie que per los collidors assignats a demanar los dits préstechs ne fossen requests, no han volgut pagar, al·legants que no·n són tenguts; e a instància lur, per part de l’honrat lochtinent de governador sia feyta seqüestració e inibició, sots certa pena, injustament, salva sa honor, perturban la dita ciutat en la dita possessió notòria, de la qual seqüestració e inibició per part de la dita ciutat és estat apel·lat. Per tal, los dits jurats dixeren què plahie al consell ésser fort sobre les dites coses.

E com moltes rahons fossen dites e rahonades, finalment lo consell acordà e tench per bé que los jurats, a lur bona coneguda, elegen certs prohòmens de la ciutat qui vegen e reconeguen breument per qual manera porà ésser procehit e enantat en los dits affers per justícia, en manera que a la ciutat no sia fet alcun prejuhí o lesió en son dret, e los quals prohòmens elegidors semblantment hagen plen poder de tractar e rahonar per part de la dita ciutat, ço és, ab los dits nobles, cavallers e generoses, sobre los dits affers e altres, a bé de la cosa pública. E enaprés, que de ço que hauran tractat e rahonat facen relació al consell, lo qual farà sobre los dits affers tota hora ço que serà justícia e egualtat.

Los quals prohòmens foren elets per los dits jurats e aprés nomenats en lo dit consell, segons que·s segueyx:

||12r En Jacme Scrivà,En Bernat de Camós,En Guerau Çaffont,En Bernat Suau,En Bernat Sunyer,En P(ere) Belluga,En Domingo Eymerich,En Jacme Ricard,En Johan Calvo,En Berenguer Dezpuig,En Bernat Redon,En Guillem Rabaça,En Domingo Marrades,En Simonet de Rabinats,En Bernat Comte,En P(ere) Roig, spaer,En Berthomeu Çaranyó,En P(ere) Samisay,En Benavé de Benviure,En Guillem Gençor,En Guillem d’Espígol,En Berthomeu de la Cambra.

2.

1345, setembre 20. València.

La ciutat de València i la vila de Xàtiva, a proposta d’aquesta, acorden constituir una unió, a la qual podran adherir-se les altres viles del regne, contra els nobles i cavallers del país, que ja han fet el mateix, per causa de l’oposició de la noblesa a les contribucions veïnals.

El Consell n’ha fet una missatgeria de protesta al rei, a Perpinyà.

AMV, MC A-5, fols. 82r-83v.

Die martis intitulata .XII.º kalendas octobris anno Domini .M.ºCCC.ºXLV.º, fon appellat e ajustat consell ab crida pública e ab albarans en la sala de la Cort de València. En lo qual consell foren los jurats e prohòmens dejús nomenats:

En Johan Bonfill,En Jacme de Ginestar,jurats.En Berthomeu Çaranyó,En Johan Sala,lochtinents de jurats.

..............................................................2

||83r ...En lo qual consell fon proposat per los jurats que part de la vila de Xàtiva, per los missatgers d’aquella, és estat recomptat als dits jurats que, com qüestió e contrast sia entre los cavallers e generoses domiciliats en la ciutat e havents béns en lo terme d’aquella, d’una part, e los ciutadans, de l’altra, per rahó de les contribucions vehinals, (e) semblantment sie qüestió entre los cavallers e generoses domiciliats en la vila de Xàtiva e havents béns en lo terme d’aquella, d’una part, e los vehins de la dita vila, de l’altra, per les contribucions vehinals, los quals misatgers part de la dita vila requeriren los dits jurats que fos feta unió per la ciutat ab la dita vila en defendre furs e privilegis, e encara ab les altres viles reals del regne, majorment com tots los nobles, cavallers e generoses del regne hagen ||83v feta unió entre ells contra la dita ciutat e viles. Per tal, lo dit consell acordà e tench per bé que unitat sia feta entre la ciutat e la dita vila de Xàtiva, que ho ha request segons que dit és, e ab les altres viles del regne, si u requeren, en defendre furs e privilegis.

En lo qual consell, constituïts personalment los honrats en Johan Calvo e en Bernat Sunyer, misatgers de la ciutat, ensemps ab los honrats en Jacme March e en Jacme d’Orrit, trameses al senyor rey a Perpenyà, specialment per lo contrast que és entre los cavallers e ciutadans, per rahó de les contribucions vehinals, e feren relació en lo dit consell de la dita lur misatgeria.3